Читать книгу Treure's la feina de sobre - Edgar Illas - Страница 10

Creixement autofàgic

L’enrabiava veure les seves ungles arranades que no feien ni mig centímetre, veure com no hi quedaven ni lúnules ni pells al voltant, constatar que no podia obrir cap llauna, canviar l’hora de cap rellotge ni desenganxar cap adhesiu, i pensar que tal desastre era per culpa dels seus propis costums, que hauria donat els cinc dits d’una mà per deixar de menjar-se-les.

A més, era un home tan nerviós que no només es mossegava les seves, d’ungles, sinó que, sempre que podia, a mig matí o a mitja tarda, enmig d’un àpat o d’una conversa, durant un concert o en una cerimònia religiosa, a la biblioteca o en un supermercat, procurava mossegar també les ungles de l’altra gent.

Encara que es menjava les ungles de manera obsessiva i incessant, el sorprenia que sempre quedés algun tros per escurar, algun estellicó per polir, alguna pell per estirar. Menjar-se les ungles el preocupava des de petit i no havia perdut l’esperança que algun dia deixaria de fer-ho. Però també sabia que les ungles i les pells sempre creixen altra vegada. Quan semblava que el problema el desbordaria definitivament, les ungles i les pells rebrotaven. Això li permetia albirar un altre estat de coses, la utopia d’un món on no se les menjava, i alhora, simultàniament, li tornava a proveir més matèria primera perquè l’obsessió es continués desenvolupant sense aturador, fins a l’infinit.