Читать книгу La bèstia humana - Эмиль Золя, Emile Zola, Еміль Золя - Страница 5

En entrar a l'habitació, Roubaud va deixar sobre la taula un pa de mig, un paté i una ampolla de vi blanc. Al matí, abans de baixar al seu lloc, madò Victoire devia haver cobert el foc de l'estufa amb una tal carbonissa que la calor era sufocant. I el sotscap d'estació, després d'obrir una finestra, s'hi va repenjar.

Era al carreró d'Amsterdam, a l'última casa a mà dreta, un edifici alt on la Companyia de l'Oest allotjava alguns dels seus empleats. La finestra, al cinquè pis, a l'angle del sostre de mansarda que feia recolzada, donava sobre l'estació, aquella rasa ampla que foradava el barri d'Europa, tot un descabdellament sobtat de l'horitzó que aquella tarda semblava fer més gran encara un cel gris de mitjan febrer, d'un gris humit i tebi, travessat pel sol.

Davant, sota aquella polseguera de rajos, les cases del carrer de Roma s'enterbolien, s'esborraven, lleugeres. A mà esquerra, les marquesines dels molls coberts obrien els seus porxos gegantins, amb les vidrieres fumades: la de les grans línies, immensa, on la vista es perdia, i que els edificis de correus i de la caldereria separaven de les altres, més petites, d'Argenteuil, de Versalles i del Cinturó; mentre que, a mà dreta, el pont d'Europa tallava amb la seva estrella de ferro la rasa, la qual reapareixia per anar més enllà, fins al túnel de les Batignolles. I, sota la finestra mateix, ocupant tot el vast camp, les tres dobles vies que sortien del pont es ramificaven, se separaven en un ventall les branques de metall del qual, multiplicades, innombrables, s'anaven a perdre sota les marquesines. Les tres casetes dels guardaagulles, més enllà de les arcades, mostraven els seus petits jardins nus. En l'esborrament confús dels vagons i les màquines que obstruïen els rails, un gran senyal vermell tacava el dia pàl·lid.

Durant un instant, Roubaud s'hi va interessar, comparant, pensant en la seva estació de Le Havre. Cada vegada que venia a passar un dia a París, i que s'instal·lava a casa de madò Victoire, la professió el tornava a atrapar. A la marquesina de les grans línies, l'arribada d'un tren de Mantes havia animat les andanes; i va seguir amb els ulls la màquina de maniobra, una petita màquina-tènder, de tres rodes baixes i acoblades, que començava a desenganxar el tren, amb l'obligat senyal d'alarma, portant, empenyent els vagons cap a les vies de la cotxera. Una altra màquina, ben potent, una màquina d'exprés, amb dues grans rodes devoradores, aparcava sola, deixant anar per la xemeneia un gran fum negre, que pujava dret, ben lent dins l'aire calmós. Però tota la seva atenció la va atreure el tren de les tres i vint-i-cinc, amb destinació a Caen, que ja era ple de viatgers i esperava la màquina. Aturada més enllà del pont d'Europa, no la veia; només la sentia demanar la via, amb lleugers tocs de xiulet apressats, com algú a qui venç la impaciència. En sentir cridar una ordre, va respondre amb un toc breu que havia comprès. Després, abans de posar-se en marxa, hi va haver un silenci, els purgadors es van obrir, el vapor va xiular arran de sòl, en un broll eixordador. I aleshores va veure sobreeixir del pont aquella blancor que s'inflava, arremolinada com un borrissol de neu, envolada a través de l'armadura de ferro. Tot un racó de l'espai n'estava emblanquit, mentre que els fums engrossits de l'altra màquina deixaven anar el seu vel negre. Darrere, s'apagaven uns sons prolongats de botzina, uns crits de comandament, unes sotragades de plataformes giratòries. Es va produir un esquinç i va distingir, al fons, un tren de Versalles i un tren d'Auteuil, l'un ascendent, l'altre descendent, que s'encreuaven.

Quan Roubaud anava a deixar la finestra, una veu que pronunciava el seu nom va fer que s'hi aboqués. I va reconèixer, a baix, a la terrassa del quart pis, un noi d'una trentena d'anys, Henri Dauvergne, conductor en cap, que vivia allà en companyia del seu pare, cap adjunt de les grans línies, i les seves germanes, Claire i Sophie, dues rosses de divuit i vint anys, adorables, que portaven el pòndol de la casa amb els sis mil francs dels dos homes, enmig d'un esclat continu d'alegria. Se sentia riure la gran, mentre la petita cantava, i una gàbia, plena d'ocells exòtics, rivalitzava en refilets.

—Guaita, Roubaud, és a París? Ah, sí, per l'afer amb el sotsprefecte!

Repenjat de nou, el sotscap d'estació va explicar que havia hagut de marxar de Le Havre aquell matí mateix, amb l'exprés de les sis i quaranta. Una ordre del cap d'explotació el cridava a París, i acabaven de fer-li un bon sermó. Estava prou satisfet de no haver perdut la plaça.

—I la seva senyora? —va demanar Henri.

La senyora havia volgut venir, ella també, per fer unes compres. El marit l'esperava allà, en aquesta habitació de la qual madò Victoire els donava la clau a cada viatge, i on els agradava dinar, tranquils i sols, mentre la bona dona estava ocupada a baix, al seu lloc de la higiene. Aquell dia havien menjat un panet a Mantes, perquè abans que res volien treure's els encàrrecs del damunt. Però havien tocat les tres, i es moria de fam.

Henri, per ser amable, va fer una altra pregunta:

—I es queden a dormir a París?

No, no! Se'n tornaven tots dos a Le Havre al vespre, amb l'exprés de les sis i trenta. Compta, de vacances! No t'empipen si no és per esbroncar-te, i de seguida cap a caseta!

Un moment, els dos empleats es van mirar, assentint amb el cap. Però ja no se sentien, un piano endimoniat acabava d'esclatar en notes sonores. Les dues germanes devien tocar juntes, rient més fort, excitant els ocells exòtics. Llavors, el jove, divertit també, va saludar, i va tornar a entrar a l'apartament; i el sotscap, tot sol, va quedar-se un moment amb els ulls sobre la terrassa, d'on pujava tota aquella alegria de joventut. Després, en alçar la mirada, va distingir la màquina que havia tancat els purgadors, i que el guardaagulles enviava cap al tren de Caen. Els últims borrallons de vapor blanc es perdien entre els grans remolins de fum negre, embrutant el cel. I va entrar, també, a l'habitació.

Davant el rellotge de cucut que marcava les tres i vint, Roubaud va fer un gest desesperat. Per què diantre Séverine s'endarreria tant? Ja no en sortia, quan entrava en una botiga. Per enganyar la gana que li rosegava l'estómac, va decidir parar taula. La gran peça, de dues finestres, li era familiar; servia alhora de dormitori, menjador i cuina, amb els mobles de noguera, el llit cobert de cotonada vermella, el bufet, la taula rodona, l'armari normand. Va agafar, al bufet, tovallons, plats, forquilles i ganivets, i dos gots. Tot plegat era d'una pulcritud extrema, i es divertia amb aquestes feines de casa, com si hagués jugat a cuinetes, feliç de la blancor de la roba de casa, molt amorós de la seva dona, rient ja de la rialla fresca amb què ella esclataria quan obrís la porta. Però quan va haver posat el paté en un plat, i col·locat, al costat, l'ampolla de vi blanc, es va inquietar, va buscar amb la mirada. Després, ràpidament, va treure's de les butxaques dos paquets que s'havia descuidat, una petita llauna de sardines i un formatge gruyère.

Van tocar dos quarts. Roubaud caminava de llarg a llarg, parant, al més petit renou, l'orella cap a l'escala. En la seva espera desvagada, en passar davant del mirall, es va aturar, es va mirar. No envellia gens, s'acostava a la quarantena, sense que el roig ardent dels seus cabells arrissats hagués empal·lidit. La barba, que duia sencera, es conservava espessa, també, d'un ros de sol. I, d'estatura mitjana, però d'un vigor extraordinari, s'agradava, estava satisfet de la seva testa una mica xata, amb el front estret i el clatell gruixut, de la seva cara rodona i sanguínia, il·luminada per dos ulls vius. Les celles se li ajuntaven, embullant el front amb la ratlla dels gelosos. Com que s'havia casat amb una dona quinze anys més jove, aquestes ullades freqüents al mirall el tranquil·litzaven.

Hi va haver un soroll de passos, i Roubaud va córrer a entreobrir la porta. Però era una venedora de diaris de l'estació, que entrava a casa seva, al costat. Va tornar, es va fixar en una capsa de petxines, sobre el bufet. La coneixia bé, aquella capsa, un regal de Séverine a madò Victoire, la seva dida. I amb aquest petit objecte n'hi havia hagut prou: se li va fer present tota la història del seu matrimoni, ben aviat faria tres anys. Nascut al Midi, a Plassans, d'un pare carreter, es va llicenciar amb els galons de sergent major; durant molt de temps factor mixt a l'estació de Mantes, havia passat a factor en cap a la de Barentin; i era allà que l'havia coneguda, la seva dona estimada, quan ella venia de Doinville a agafar el tren en companyia de la senyoreta Berthe, la filla del president Grandmorin. Séverine Aubry només era la filla petita d'un jardiner, mort al servei dels Grandmorin; però el president, padrí i tutor seu, l'aviciava de tal manera, que en va fer la companya de la seva filla i les va enviar totes dues al mateix pensionat de Rouen. Tenia una tal distinció natural, que durant molt de temps Roubaud s'havia acontentat a desitjar-la de lluny, amb la passió d'un obrer instruït per un joiell delicat, que considerava preciós. Allà hi havia l'única novel·la de la seva existència. S'hi hauria casat sense un duro, només per la joia de tenir-la, i quan per fi s'hi havia atrevit, la realització havia ultrapassat el somni: a més de Séverine i un dot de deu mil francs, el president, ara jubilat, membre del consell d'administració de la Companyia de l'Oest, li havia donat la seva protecció. L'endemà mateix del matrimoni l'havien nomenat sotscap a l'estació de Le Havre. Hi havia sens dubte a favor seu les notes de bon empleat, sòlid al seu lloc, puntual, honest, d'un caràcter limitat, però molt dret, tota mena de qualitats excel·lents que podien explicar l'acollida immediata de la seva petició i la rapidesa del seu ascens. Ell preferia creure que ho devia tot a la seva dona. L'adorava.

Quan va haver obert la llauna de sardines, Roubaud va perdre decididament la paciència. La cita era a les tres. On podia ser? No li faria creure que la compra d'un parell de botines i sis camises exigia tot el dia. I, en passar de nou davant del mirall, es va adonar que tenia les celles eriçades i el front tallat per una línia dura. A Le Havre no en desconfiava mai. A París, s'imaginava tota mena de perills, d'enganys, de faltes. Un flux de sang li pujava al cervell, els punys d'antic mosso de tren se li serraven, com al temps en què empenyia vagons. Esdevenia de nou l'animal inconscient de la seva força: l'hauria esclafat, en un impuls de furor cec.

Séverine va empènyer la porta, i va aparèixer tota fresca, tota joiosa.

—Sóc jo… Et devies pensar que m'havia perdut.

En l'esclat dels seus vint-i-cinc anys, semblava alta, esvelta i molt àgil, grassa tanmateix i amb els ossos petits. D'entrada no era gens bonica, la cara llarga, la boca grossa, il·luminada per unes dents admirables. Però, ben mirat, seduïa per l'encant, l'estranyesa dels seus grans ulls blaus, sota l'atofada cabellera negra.

I com que el seu marit, sense respondre, continuava examinant-la, amb la mirada tèrbola i vacil·lant que ella coneixia bé, va afegir:

—Oh! Me n'he fet un tip de córrer… Imagina't, impossible agafar un òmnibus. Llavors, com que no volia gastar diners en un cotxe, he corregut… Mira quina calor que tinc.

—Vejam —va dir ell violentament—, no em faràs creure que véns del Bon Marché.

Però, tot seguit, amb una amabilitat infantil, se li va llançar al coll i li va posar sobre la boca la seva bonica mà, petita i rodanxona:

—Dolent, dolent, calla! Saps molt bé que t'estimo.

Es desprenia tanta sinceritat de la seva persona, i la veia tan càndida, tan lleial, que la va estrènyer apassionadament entre els braços. Les seves sospites sempre acabaven així. Ella s'abandonava, amb ganes de fer-se amanyagar. Ell la cobria de petons, que ella no li tornava; i aquí residia la seva inquietud obscura: aquesta criatura passiva, d'una afecció filial, en què l'amant no es desvetllava.

—Així que has saquejat el Bon Marché?

—Oh, sí! Ara t'ho explico… Però, abans, mengem. Quina gana que tinc! Ah, escolta, tinc un regalet. Digues: el meu regalet.

Ella li reia a la cara, de ben a prop. S'havia ficat la mà dreta a la butxaca, on tenia un objecte, que no treia.

—Digues ràpid: el meu regalet.

Ell també reia, amb bonhomia. Es va decidir.

—El meu regalet.

Era un ganivet, el que acabava de comprar-li, per substituir el que ell havia perdut i que li recava des de feia quinze dies. Ell es va exclamar, el trobava magnífic, aquest ganivet nou, amb el mànec de vori i la fulla lluent. Tot seguit, se'n serviria. Ella estava encantada de la seva alegria; i, fent broma, es va fer donar un sou, perquè la seva amistat no es trenqués.

—Dinem, dinem —va repetir ella—. No, no! Si et plau, no tanquis. Tinc tanta calor!

L'havia seguit fins a la finestra, va quedar-se allà alguns segons, recolzada a la seva espatlla, mirant el vast camp de l'estació. De moment, els fums havien desaparegut, el disc de color de coure del sol descendia dins la broma, darrere les cases del carrer de Roma. A baix, una màquina de maniobra portava, tot format, el tren de Mantes, que havia de sortir a les quatre i vint-i-cinc. El va empènyer al llarg de l'andana, sota la marquesina, on el va desenganxar. Al fons, a l'hangar del Cinturó, uns xocs de topalls indicaven l'enganxament imprevist de cotxes que s'afegien. I, tota sola, enmig dels rails, amb el maquinista i el fogoner negres de la pols del viatge, una màquina pesant de tren òmnibus s'estava immòbil, com cansada i sense alè, sense altre vapor que un filet escàs que sortia d'una vàlvula. Esperava que li obrissin la via per tornar-se'n al dipòsit de les Batignolles. Un senyal vermell es va extingir, va desaparèixer. La màquina va sortir.

—Són alegres, les noies Dauvergne! —va dir Roubaud abandonant la finestra—. Les sents com atupen el piano? Fa poc he vist Henri, que m'ha dit que et doni records.

—A taula, a taula! —va cridar Séverine.

I es va llançar sobre les sardines, que va devorar. El panet de Mantes, ai, era ben lluny! Això l'embriagava, quan venia a París. Estava radiant de la felicitat d'haver trepitjat les voreres, encara estava enfebrada per les compres al Bon Marché. D'un sol cop, cada primavera, hi gastava els estalvis de l'hivern; preferia comprar-hi tot, dient que hi estalviava el viatge. Per això, sense perdre una bocada, no parava de xerrar. Una mica atabalada, envermellida, va acabar per deixar anar el total de la suma que havia despès, més de tres-cents francs.

—Fotre! —va dir Roubaud, colpit—, t'hi poses bé, tu, per ser la dona d'un sotscap! Però no deies que només havies de comprar sis camises i un parell de botines?

—Oh, estimat, eren unes ocasions úniques! Una seda amb ratlles delicioses! Un capell d'un gust, un somni! Uns enagos de confecció, amb volants brodats! I tot això per res, n'hauria pagat el doble a Le Havre… M'ho enviaran, ja ho veuràs!

Havia optat per riure, de bonica que era, en la seva alegria, amb el seu aire de confusió suplicant. I a més, era tan encantador, aquell dinaret improvisat en aquella habitació on estaven sols, molt millor que al restaurant. Ella, que d'ordinari bevia aigua, es va deixar anar i va buidar el got de vi blanc, sense adonar-se'n. S'havien acabat la llauna de sardines, van encetar el paté amb el ganivet nou. Va ser un triomf, de tan bé que tallava.

—I tu, vejam, el teu assumpte? —va preguntar ella—. Em fas xerrar, i no em dius com ha anat amb el sotsprefecte.

Llavors, ell li va explicar amb detall la manera com l'havia rebut el cap d'explotació. Oh, una reprimenda en tota regla! Ell s'havia defensat, havia dit la pura veritat, com aquell pretensiós de sotsprefecte s'havia obstinat a pujar amb el seu gos en un cotxe de primera, quan hi havia un cotxe de segona reservat per als caçadors i les seves bèsties, i la baralla que se n'havia seguit, i les paraules que havien intercanviat. Finalment, el cap li donava la raó per haver volgut fer respectar l'ordenança; però el que era terrible era la frase que confessava ell mateix: «No sereu sempre els amos!» Sospitaven que era republicà. Les discussions que acabaven de marcar l'obertura de la sessió parlamentària de 1869, i la por sorda de les properes eleccions generals inquietaven el govern. Per això, sense la bona recomanació del president Grandmorin, sens dubte l'haurien traslladat. Fins i tot havia hagut de signar una carta d'excusa, aconsellada i redactada per aquest darrer.

Séverine el va interrompre, cridant:

—He tingut raó d'escriure-li, oi?, i de fer-li una visita amb tu, aquest matí, abans que anessis a rebre l'estirada d'orelles… Sabia que ens trauria les castanyes del foc.

—Sí, t'estima molt —va fer Roubaud—, i té el braç llarg, a la Companyia… Ves de què serveix, ser un bon empleat. Ah, no m'ha escatimat els elogis: no gaire iniciativa, però bona conducta, obediència, valor, en fi, tot! I bé, estimada, si no fossis la meva dona, i si Grandmorin no hagués defensat la meva causa, per amistat amb tu, jo estaria ben fotut, m'enviarien castigat a alguna petita estació.

Ella mirava fixament al buit, i va murmurar, com parlant-se a si mateixa:

—Oh, certament, és un home que té el braç llarg!

Hi va haver un silenci, i ella es va quedar amb els ulls esbatanats, perduts al lluny, parant de menjar. Sens dubte evocava els dies de la seva infantesa al castell de Doinville, a quatre llegües de Rouen. No havia conegut mai la seva mare. Quan el seu pare, el jardiner Aubry, va morir, ella acabava de fer tretze anys; i va ser aleshores que el president, ja vidu, se l'havia quedat per fer companyia a la seva filla Berthe, sota la vigilància de la seva germana, la senyora Bonnehon, la dona d'un fabricant, també vídua, a qui el castell pertanyia actualment. Berthe, dos anys més gran, maridada sis mesos després d'ella, s'havia casat amb el senyor de Lachesnaye, conseller del tribunal de Rouen, un homenet sec i groguenc. L'any anterior, el president encara era al capdavant d'aquest tribunal, a la seva demarcació, quan s'havia jubilat després d'una carrera magnífica. Nascut el 1804, substitut a Digne l'endemà de 1830, després a Fontainebleau, més tard a París, en acabat procurador a Troyes, advocat general a Rennes, finalment primer president a Rouen. Multimilionari, formava part del consell general des de 1855, l'havien nomenat comanador de la Legió d'Honor el mateix dia de la seva jubilació. I, del més lluny que es recordava, el veia tal com era encara, rabassut i sòlid, amb els cabells blancs des de jove, d'un blanc daurat d'antic ros, els cabells en raspall, el collar de barba tallat ras, sense bigoti, amb una cara quadrada que els ulls d'un blau dur i el nas gros tornaven severa. D'entrada es mostrava rude, feia tremolar tothom al seu voltant.

Roubaud va haver d'alçar la veu i repetir dues vegades:

—I bé, en què penses?

Ella es va estremir, va tenir una petita esgarrifança, com sorpresa i sacsejada de por.

—En res.

—No menges res més, ja no tens gana?

—Oh, sí… Veuràs.

Séverine, un cop buidat el got de vi blanc, es va acabar el tall de paté que tenia al plat. Però hi va haver una alarma: s'havien acabat el pa de mig, no en quedava ni una engruna per menjar el formatge. Hi va haver crits, en acabat riures, quan, regirant-ho tot, van descobrir, al fons del bufet de madò Victoire, un tros de pa sec. Tot i que la finestra era oberta, continuava fent-hi calor, i la noia, que tenia l'estufa darrere seu, no es refrescava gaire, més vermella i excitada per l'imprevist d'aquell dinar xerraire, en aquella habitació. A propòsit de madò Victoire, Roubaud va tornar a pensar en Grandmorin: una altra que hi estava en deute! Una noia seduïda, la criatura de la qual era morta, dida de Séverine que acabava de costar la vida a la seva mare, més tard dona d'un fogoner de la Companyia, vivia malament, a París, d'una mica de costura, el seu marit s'ho gastava tot, quan el retrobament amb la seva filla de llet havia tornat a nuar els lligams d'antany, fent d'ella també una protegida del president; i, actualment, ell li havia obtingut un lloc a la higiene, la custòdia dels lavabos de luxe, els de senyores, que és el millor. La Companyia només li donava cent francs per any, però ella se'n feia vora mil quatre-cents, amb la recaptació, sense comptar l'allotjament, aquesta habitació que estava calefaccionada. En fi, una situació ben agradable. I Roubaud calculava que si Pecqueux, el marit, hagués aportat els seus dos mil vuit-cents francs de fogoner, entre primes i sou fix, en lloc d'anar de gresca als dos extrems de la línia, el matrimoni hauria reunit més de quatre mil francs, el doble del que ell, sotscap d'estació, guanyava a Le Havre.

—Sens dubte —va concloure—, no totes les dones voldrien cuidar-se dels lavabos. Però no hi ha cap feina estúpida.

Mentrestant, la fam se'ls havia calmat, i menjaven amb un aire esllanguit, tallant el formatge a trossos petits, per fer durar el banquet. Les seves paraules també s'alentien.

—Per cert —va cridar ell—, m'he oblidat de preguntar-te… Per què has dit que no al president d'anar a passar dos o tres dies a Doinville?

El seu pensament, immers en el benestar de la digestió, acabava de recordar la seva visita del matí, molt a prop de l'estació, a la casa del carrer del Rocher; i es veia de nou dins el gabinet gran i sever, sentia una altra vegada com el president els deia que partiria l'endemà cap a Doinville. Després, com si cedís a una idea sobtada, els havia ofert agafar aquell mateix vespre, amb ells, l'exprés de les sis i trenta, i acompanyar a continuació la seva fillola a casa de la seva germana, que la reclamava des de feia molt de temps. Però la jove havia al·legat tota mena de raons que li ho impedien.

—Saps —va continuar Roubaud—, jo no hi veia cap mal, en aquest viatget. T'hi hauries pogut quedar fins dijous, jo ja m'hauria apanyat… En la nostra posició, oi?, tenim necessitat d'ells. I no és gaire delicat, refusar la seva cortesia; sobretot quan el teu refús ha semblat que li causava una veritable pena… Per això no he parat d'insistir que acceptessis, fins que m'has estirat per l'abric. Llavors t'he fet costat, però sense comprendre res… Per què no has volgut?

Séverine, amb la mirada vacil·lant, va fer un gest d'impaciència.

—Creus que et puc deixar tot sol?

—Aquesta no és una raó… D'ençà del nostre matrimoni, en tres anys, bé que has anat dues vegades a Doinville, a passar-hi una setmana. Res no t'impedia de tornar-hi una tercera.

La incomoditat de la jove creixia, havia girat el cap.

—En fi, no em venia de gust. No em forçaràs a fer coses que em desplauen.

Roubaud va obrir els braços, com per declarar que no la forçava a res. Malgrat tot, va insistir:

—Vejam! Tu m'amagues alguna cosa… L'última vegada, que potser et va rebre malament, la senyora Bonnehon?

Oh, no, la senyora Bonnehon l'havia acollida sempre molt bé! Era tan agradable, alta, forta, amb uns magnífics cabells rossos, bella encara malgrat els seus cinquanta-cinc anys! D'ençà que era vídua, i fins i tot mentre vivia el seu marit, es deia que havia tingut tot sovint el cor ocupat. A Doinville l'adoraven, feia del castell un lloc de delícies, tota la societat de Rouen hi anava de visita, sobretot la magistratura. A la magistratura, la senyora Bonnehon hi havia tingut molts amics.

—Llavors, confessa-ho, són els Lachesnaye que t'han rebut fredament.

Sens dubte, des del seu matrimoni amb el senyor de Lachesnaye, Berthe havia deixat de ser per a ella el que havia estat abans. No s'havia tornat gaire bondadosa, la pobra Berthe, tan insignificant, amb el seu nas vermell. A Rouen, les senyores lloaven molt la seva distinció. Per això, un marit com el seu, lleig, dur, avar, semblava més aviat fet per influir sobre la seva dona i fer-la tornar mediocre. Però no, Berthe s'havia mostrat com cal pel que fa a la seva antiga companya, i aquesta no tenia cap retret precís a fer-li.

—És, doncs, el president que et desplau, allà?

Séverine, que fins llavors anava responent lentament, amb el mateix to, es va impacientar.

—Ell, quina idea!

I va continuar, amb petites frases nervioses. A penes el veien. S'havia reservat, al parc, un pavelló, la porta del qual donava a un carreró desert. Sortia i entrava sense fer-se notar. La seva germana, altrament, no sabia mai el dia exacte de la seva arribada. Agafava un cotxe a Barentin, es feia portar de nit a Doinville, passava dies sencers al pavelló, ignorat per tothom. No era ell qui t'incomodava, allà!

—Te'n parlo, perquè m'has explicat mil vegades que, a la teva infantesa, et feia una por terrible.

—Una por terrible! Exageres, com sempre… És cert que no reia gaire. Et mirava tan fixament, amb els seus ulls grossos, que abaixaves el cap de seguida. He vist gent torbar-se, no poder-li dirigir un mot, talment se'ls imposava, amb la seva fama de severitat i saviesa… però, a mi, no em va renyar mai, sempre vaig saber que tenia una debilitat per mi…

De nou, la seva veu s'alentia, els ulls se li perdien al lluny.

—Me'n recordo… Quan era petita i jugava amb les amigues, en els caminals, si ell apareixia, totes s'amagaven, fins i tot la seva filla Berthe, que tremolava sense parar per por d'estar en falta. Jo l'esperava, tranquil·la. Passava, i en veure'm allà, somrient, amb la cara alta, em donava un copet a la galta… Més tard, als setze anys, quan Berthe volia obtenir un favor d'ell, sempre era jo que m'encarregava de la petició. Jo parlava, no abaixava la mirada, i notava com la seva em foradava la pell. Però tant me feia, estava segura que s'avindria a tot el que jo voldria! Ai, sí, me'n recordo, me'n recordo! No hi ha ni un bosquet del parc, ni un passadís ni una habitació del castell, que no pugui evocar tancant els ulls.

Va callar, amb les parpelles tancades; i, pel seu rostre càlid i inflat, semblava passar-hi l'esgarrifança d'aquelles coses d'altre temps, les coses que no deia mai. Va estar-se així un instant, amb un petit tremolor als llavis, com un tic involuntari que li estirava dolorosament una comissura de la boca.

—Ha estat sens dubte molt bo per a tu —va fer Roubaud, mentre encenia la pipa—. No només t'ha fet pujar com una senyoreta, sinó que va administrar molt sàviament els teus quatre rals, i va arrodonir la suma, arran del nostre matrimoni… Sense comptar que t'ha de deixar alguna cosa, ho ha dit davant meu.

—Sí —va murmurar Séverine—, la casa de la Croix-de-Maufras, aquella propietat migpartida per la via del tren. Hi anàvem a vegades a passar vuit dies… Oh, no hi compto gaire, els Lachesnaye deuen treballar-se'l perquè no em deixi res. I a més, m'estimo més que no em deixi res, res!

Havia pronunciat les darreres paraules amb un to tan viu, que ell se'n va sorprendre, va treure's la pipa de la boca, mirant-la amb els ulls arrodonits.

—Ves quina gràcia! Diuen que el president té milions, quin mal hi hauria que inclogués la seva fillola al testament? Ningú no se'n sorprendria, i això arreglaria magníficament els nostres afers.

En acabat, una idea que li va travessar el cervell el va fer riure.

—Que tens por de passar per filla seva, potser? Ja ho saps, del president, malgrat el seu aire glacial, se'n rumoregen de ben gruixudes, a propòsit seu. Sembla que, fins i tot quan vivia la seva dona, totes les minyones passaven per ell. En fi, un paio que, encara avui, empaita les dones… Déu meu, va, encara que fossis filla seva!

Séverine s'havia alçat, violenta, el rostre inflamat, amb l'esglai reflectit en el seu esguard blau, sota la massa feixuga dels seus cabells negres.

—Filla seva, filla seva! No vull que facis broma amb això, em sents! Que podria ser filla seva? Que m'hi assemblo?… I ara prou, parlem d'una altra cosa. No vull anar a Doinville, perquè no vull, perquè m'estimo més tornar amb tu a Le Havre.

Ell va assentir amb el cap, la va calmar amb el gest. Prou, que li atacava els nervis! Somreia, no l'havia vista mai tan nerviosa. El vi blanc, sens dubte. Desitjós de fer-se perdonar, va tornar a agafar el ganivet, extasiant-se una altra vegada, eixugant-lo amb cura; i, per mostrar com era d'esmolat, s'hi va tallar les ungles.

—Ja és un quart de cinc —va murmurar Séverine, dreta davant el rellotge de cucut—. He de fer encara alguns encàrrecs… Hem d'estar al cas del nostre tren.

Però, per acabar de calmar-se, abans de posar una mica d'ordre a l'habitació, es va girar per recolzar-se a la finestra. Ell, llavors, deixant el ganivet, deixant la pipa, es va aixecar de taula, se li va atansar, la va agafar per darrere, entre els seus braços, dolçament. I la tenia enllaçada així, li havia posat el mentó a l'espatlla, recolzat el cap contra el seu. Ni l'un ni l'altre no es movien, miraven.

Sota seu, constantment, les petites màquines de maniobra anaven i venien sense repòs; i se les sentia a penes afanyar-se, com unes dones de sa casa vives i prudents, les rodes esmorteïdes, el xiulet discret. En va passar una que va desaparèixer sota el pont d'Europa, i que s'enduia a la cotxera els vagons d'un tren de Trouville que desenganxaven. I allà baix, més enllà del pont, va passar arran d'una màquina que arribava sola del Dipòsit, com una passejant solitària, amb els coures i els acers lluents, fresca i disposada per al viatge. Aquesta s'havia aturat, demanant amb dos tocs breus la via al guardaagulles, que gairebé immediatament la va enviar al seu tren, ja format, a l'andana de sota la marquesina de les grans línies. Era el tren de les quatre i vint-i-cinc, amb destinació a Dieppe. Un flux de viatgers s'amuntegava, se sentia el brunzit dels carretons carregats d'equipatges, uns homes empenyien un a un els escalfadors dins els cotxes. La màquina i el seu tènder havien abordat el furgó davanter amb un xoc sord, i es va veure com el cap de colla collava el cargol de la barra d'enganxament. El cel s'havia enfosquit cap a les Batignolles; una cendra crepuscular, que difuminava les façanes, ja semblava caure sobre l'ample ventall de les vies; mentre que, dins aquest esvaniment, al lluny, s'encreuaven sense parar les sortides i les arribades dels afores i del Cinturó. Més enllà dels closos foscos dels grans molls coberts, sobre París enfosquit, s'envolaven unes fumeres rogenques, espellifades.

—No, no, deixa'm —va murmurar Séverine.

A poc a poc, sense dir res, l'havia embolcallada amb una carícia més estreta, excitat per la tebior d'aquell cos jove, que tenia ben abraçat. Ella l'embriagava amb la seva olor, i acabava de fer embogir el seu desig, en arquejar els ronyons per alliberar-se'n. D'una empenta, la va apartar de la finestra, que va tancar amb el colze. La seva boca havia trobat la d'ella, li esclafava els llavis, se l'enduia cap al llit.

—No, no som a casa —repetia ella—. Si et plau, en aquesta habitació, no!

Ella estava com beguda, estabornida de menjar i de vi, encara vibrant de la seva cursa febrosa a través de París. Aquesta peça massa calefaccionada, la taula on s'escampava el desordre complet del cobert, l'imprevist del viatge que esdevenia una festa galant, tot plegat li encenia la sang, l'exaltava amb una esgarrifança. I tanmateix hi refusava, s'hi resistia, recolzada contra la fusta del llit, en una revolta esglaiada de la qual no hauria pogut dir la causa.

—No, no vull.

Ell, amb la sang a flor de pell, contenia les seves grosses mans brutals. Tremolava, l'hauria feta miques.

—Dona, qui ho sabrà? Tornarem a fer el llit.

Normalment, ella s'abandonava amb una docilitat complaent, a casa seva, a Le Havre, havent dinat, quan ell tenia servei de nit. A ella, això semblava no procurar-li cap plaer, però hi mostrava una blanesa feliç, un afectuós consentiment pel plaer d'ell. I el que, en aquell moment, el tornava boig era sentir-la com mai no l'havia tinguda, ardent, tremolosa de passió sensual. El reflex negre de la seva cabellera li enfosquia els calmosos ulls de color de cel, la seva boca grossa sagnava en el dolç oval del rostre. Allà hi havia una dona que ell no coneixia de res. Per què s'hi negava?

—Digues, per què? Tenim temps.

Llavors, en una angoixa inexplicable, en un debat en què ella no semblava jutjar les coses clarament, com si no sabés el que li passava, va fer un crit d'autèntic dolor, que va fer que ell s'estigués quiet.

—No, t'ho suplico, deixa'm! No ho sé, m'ofego només de pensar-hi, en aquest moment… no estaria bé.

Tots dos s'havien assegut a la vora del llit. Ell es va passar la mà per la cara, com per treure-se'n la irritació que l'abrusava. En veure que s'havia tornat assenyat, ella, gentil, es va inclinar cap a ell i li va fer un petó a la galta, volent demostrar-li que se l'estimava, de tota manera. Van quedar-se un instant així, sense parlar, per refer-se. Ell li havia tornat a agafar la mà esquerra i jugava amb un vell anell d'or, una serp d'or amb el capet de robí, que portava al mateix dit que l'aliança. Sempre l'hi havia vist allà.

—La meva petita serp —va dir Séverine amb un to involuntari de somni, pensant que ell es mirava l'anell i experimentant la imperiosa necessitat de parlar—. És a la Croix-de-Maufras, que me'l va regalar, pels meus setze anys.

Roubaud va alçar el cap, sorprès.

—Qui? El president?

Quan els ulls del seu marit s'havien posat sobre els seus, s'havia despertat com d'una brusca sotragada. Va notar com se li glaçaven les galtes. Va voler respondre, i no va trobar les paraules, ofegada per la mena de paràlisi que la retenia.

—Però si —va continuar ell— sempre m'has dit que va ser la teva mare que te l'havia deixat, aquest anell.

Encara en aquell instant, ella podia haver rectificat la frase, deixada anar en un oblit total. N'hauria tingut prou amb riure, amb fer-se l'atabalada. Però s'hi va encaparrar, ja sense dominar-se, inconscient.

—No, estimat, no t'he dit mai que la meva mare m'hagués deixat aquest anell.

De cop, Roubaud la va mirar de fit a fit, empal·lidint també.

—Com? Que no m'ho has dit mai? M'ho has dit mil vegades! No hi ha res de dolent que el president t'hagi donat un anell. Bé que t'ha donat una altra cosa… però, per què m'ho havies d'amagar? Per què havies de mentir, parlant de la teva mare?

—Jo no he parlat de la meva mare, estimat, t'equivoques.

Era estúpida, aquella obstinació. Veia que es perdia, que ell llegia clarament sota la seva pell, i hauria volgut desdir-se, empassar-se les seves paraules; però ja no hi era a temps, sentia com se li descomponien les faccions, com li sortia la confessió de dins seu, malgrat ella. El fred de les galtes li havia envaït tota la cara, un tic nerviós li estirava els llavis. I ell, esfereït, s'havia tornat de sobte vermell fins al punt de creure que la sang li faria esclatar les venes, i agafant-la pels canells la mirava de ben a prop, a fi de seguir millor, en l'esverament espantat dels seus ulls, el que ella no deia en veu alta.

—Hòstia! —va balbucejar—. Hòstia puta!

Ella va tenir por i va abaixar el rostre per amagar-lo sota el braç, endevinant el cop de puny. Un fet, petit, miserable, insignificant, l'oblit d'una mentida a propòsit d'aquest anell, acabava de fer sortir l'evidència, només amb algunes paraules bescanviades. N'hi havia hagut prou amb un minut. La va llançar d'una sotragada sobre el llit, li va pegar amb els dos punys, a l'atzar. En tres anys, no li havia donat ni un copet, i ara la massacrava, cec, ebri, en un arravatament brutal d'un home amb unes manotes que en altre temps havien empès vagons.

—Mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Anar al llit! Al llit!

S'excitava amb aquestes paraules repetides, abatia els punys, cada vegada que les pronunciava, com per fer-les-hi entrar dins la carn.

—Les sobres d'un vell, mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Al llit! La veu se li va escanyar amb una tal ira, que xiulava i ja no sortia. Només llavors va sentir que, estovada pels cops, ella deia que no. No trobava altra defensa, ho negava perquè no la matés. I aquest crit, aquest encaparrament en la mentida, va acabar de tornar-lo boig.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

—No, no!

L'havia tornada a agafar, la sostenia amb els braços, impedint-li de protegir-se la cara amb la flassada, com un pobre ésser que s'amaga. La forçava a mirar-lo.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

Ella, esmunyint-se, es va escapar, va voler córrer cap a la porta. Ell, d'un bot, tornava a ser damunt seu, amb el puny a l'aire; i, furiosament, la va abatre d'un sol cop, vora la taula. S'havia llançat al seu costat, l'havia engrapat pels cabells, per clavar-la a terra. Durant un instant van estar per terra, cara a cara, sense moure's. I, dins l'esfereïdor silenci, se sentien pujar els cants i els riures de les senyoretes Dauvergne, el piano de les quals bramava, feliçment, a sota, ofegant els sorolls de lluita. Claire cantava unes cançons de criatures, mentre que Sophie l'acompanyava amb gran energia.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit.

Ella ja no va gosar dir que no, no va respondre.

—Confessa que te n'hi vas anar al llit, redéu, o t'esventro!

L'hauria morta, ho llegia clarament en la seva mirada. En caure, s'havia adonat del ganivet, obert sobre la taula; i tornava a veure el llampec de la fulla, va creure que allargava el braç. L'envaïa una fluixedat, un abandonament d'ella mateixa i de tot, una necessitat d'acabar.

—Doncs bé, sí, és veritat! Deixa'm anar.

Llavors, va ser abominable. Aquesta confessió que exigia tan violentament acabava de colpir-lo en ple rostre, com una cosa impossible, monstruosa. Semblava que mai no hauria pogut imaginar una infàmia com aquella. Li va engrapar el cap, el va copejar contra una pota de la taula. Ella es debatia, i ell la va estirar pels cabells, a través de la peça, arrossegant les cadires. Cada vegada que ella feia un esforç per redreçar-se, ell la tornava a deixar estesa amb un cop de puny. I això panteixant, les dents serrades, amb un acarnissament salvatge i estúpid. En empènyer la taula, va estar a punt de fer caure l'estufa. En un angle del bufet van quedar-hi restes de cabells i sang. Quan van recuperar l'alè, embalbits, inflats d'horror, cansats de colpir i de ser colpida, havien tornat vora el llit, ella encara per terra, ajaguda, ell ajupit, agafant-la per les espatlles. Esbufegaven. A baix, la música continuava, les rialles s'envolaven, molt sonores i molt joves.

D'una sotragada, Roubaud va tornar a alçar Séverine, la va recolzar a la fusta del llit. Després, de genolls sobre ella, va poder parlar finalment. Ja no li pegava, la torturava amb les seves preguntes, amb la necessitat inextingible que tenia de saber.

—Així que te n'hi vas anar al llit, mala puta! Repeteix, repeteix que te'n vas anar al llit amb aquell vell… i a quina edat, eh? Petita, ben petita, oi?

De sobte, ella acabava d'esclatar a plorar, els sanglots li impedien respondre.

—Llamp de Déu, vols dir-m'ho? No tenies encara deu anys, quan es divertia amb tu, aquell vell? És per això que et va péixer, per a les seves brutors, digues-ho, redéu, o hi torno!

Ella plorava, no podia pronunciar una paraula, i ell va alçar la mà, la va estabornir amb una nova clatellada. Com que no obtenia cap més resposta, la va bufetejar tres vegades, repetint la pregunta.

—A quina edat, mala puta, digues?

Per què calia lluitar? Notava que perdia la consciència. Ell li hauria arrencat el cor, amb els seus dits maldestres d'antic obrer. I l'interrogatori va continuar, ella ho deia tot, tan abatuda per la vergonya i la por, que les seves frases, pronunciades en veu molt baixa, a penes s'entenien. I ell, rosegat per la seva gelosia atroç, s'exasperava fins al sofriment, ferit per les escenes evocades: no en tenia mai prou, l'obligava a tornar sobre els detalls, a precisar els fets. Amb l'orella als llavis de la miserable, agonitzava amb aquesta confessió, amb la contínua amenaça del seu puny alçat, a punt de copejar una altra vegada, si ella s'aturava. De nou, va desfilar tot el passat a Doinville, la infantesa, la joventut. Era al fons dels bosquets del parc? Va ser a l'angle perdut d'algun passadís del castell? El president ja pensava en ella, quan se l'havia quedat a la mort del seu jardiner, i l'havia fet educar amb la seva filla? Això, segur, havia començat els dies en què les altres noietes fugien, enmig dels jocs, si ell apareixia, mentre que ella, somrient, amb la cara alta, esperava que li donés en passar un copet a la galta. I, més tard, si gosava parlar-li a la cara, si ho obtenia tot d'ell, ¿que potser no era perquè se sentia mestressa, quan ell la comprava amb les complaences de qui empaita les minyones, tan digne i tan sever amb els altres? Ah, quina brutor, aquest vell fent-se petonejar com un avi, mirant com pujava la noieta, tastant-la, encetant-la una mica a cada hora, sense tenir la paciència d'esperar que fos madura!

Roubaud panteixava.

—Vejam, a quina edat, repeteixo, a quina edat?

—Setze anys i mig.

—Menteixes!

Mentir, Déu meu, per què? Va arronsar les espatlles amb un abandó i una lassitud immensos.

—I la primera vegada, on va passar?

—A la Croix-de-Maufras.

Ell va dubtar un instant, els llavis se li agitaven, una resplendor groga li entelava els ulls.

—I digue'm, què et va fer?

Ella no deia ni una paraula. Després, com que ell brandava el puny:

—No em creuries pas.

—Digues… No va poder fer res, oi?

Amb un senyal de cap, ella va respondre. Era exactament allò. I, llavors, ell es va acarnissar amb aquesta escena, la va voler conèixer fins al final, va baixar a les paraules crues, a les interrogacions immundes. Ella ja no va badar boca, continuava dient que sí i que no, amb un senyal. Potser això els alleujaria, l'un i l'altre, quan hagués confessat. Però ell sofria més amb aquests detalls, que a ella li semblaven un atenuant. Uns informes normals, complets, l'haurien obsedit amb una visió menys torturadora. Aquella disbauxa ho podria tot, enfonsava i regirava al fons de la seva carn les fulles emmetzinades de la gelosia. Ara s'havia acabat, ja no viuria, evocaria per sempre l'execrable imatge.

Un sanglot li va esquinçar la gola.

—Ah, llamp de Déu… Ah, llamp de Déu, no pot ser, no! És massa, no pot ser!

Després, de cop, la va sacsejar.

—Però coi de mala puta, per què et vas casar amb mi? Saps com és d'innoble haver-me enganyat així? Hi ha lladres, a la presó, que no tenen tants càrrecs sobre la consciència… Em menyspreaves, oi, no m'estimaves? Per què et vas casar amb mi?

Ella va fer un gest vague. Que potser ho sabia exactament, ara? Casant-se amb ell, era feliç, esperava acabar amb l'altre. Hi ha tantes coses que no voldríem fer i que fem, perquè són les més assenyades. No, no se l'estimava; i el que evitava dir-li era que, sense aquesta història, mai no hauria consentit a ser la seva dona.

—Ell volia col·locar-te, oi? I en va trobar un de prou burro… Volia col·locar-te perquè això continués. I heu continuat, oi?, en els teus dos viatges allà baix. És per això, que t'hi portava?

Amb un senyal, ella va confessar de nou.

—I és per això que t'invitava encara, aquesta vegada? Fins a la fi, haurien continuat, aquestes porcades! I si no t'escanyo, continuaran! Les seves mans convulses s'avançaven per agafar-la pel coll. Però, aquest cop, ella es va revoltar.

—Vejam, ets injust. Sóc jo qui ha refusat d'anar-hi. Tu m'hi enviaves, he hagut d'enfadar-me, recorda-te'n… Ja veus que jo ja no volia. S'havia acabat. Mai, mai més, no hauria volgut.

Va notar que ella deia la veritat, però no es va sentir alleujat. L'horrorós dolor, el ferro que duia clavat al mig del pit, era l'irreparable, el que havia tingut lloc entre ella i aquell home. Patia horriblement per la seva impotència a fer que això no hagués passat. Sense deixar-la anar encara, se li havia acostat a la cara, semblava fascinat, atret, com per retrobar, en la sang de les seves petites venes blaves, tot el que ella li confessava. I va murmurar, obsedit, al·lucinat:

—A la Croix-de-Maufras, a l'habitació vermella… La conec, la finestra dóna a la via del tren, el llit és davant. I és allà, en aquella habitació… Ja entenc que parli de deixar-te la casa. Te l'has ben guanyada. Podia vetllar pels teus diners i dotar-te, s'ho valia… Un jutge, un milionari, tan respectat, tan instruït, tan important! De debò, et roda el cap… I, digues, si fos el teu pare?

Séverine, amb un esforç, es va posar dreta. L'havia refusat, amb un vigor extraordinari per la seva feblesa de pobre ésser vençut. Violenta, protestava.

—No, això no! Tot el que vulguis, però això no. Pega'm, mata'm… però no diguis això, menteixes!

Roubaud li havia retingut una mà dins les seves.

—Que en saps res? És perquè tu mateixa en dubtes, que et revolta d'aquesta manera.

I, mentre ella alliberava la seva mà, ell va notar l'anell, la petita serp d'or amb el cap de robí, oblidat al seu dit. L'hi va arrencar, el va picar amb el taló sobre l'enrajolat, en un nou accés de ràbia. Després va recórrer la peça d'un cap a l'altre, mut, embogit. Ella, asseguda de nou a la vora del llit, se'l mirava fixament amb els seus ulls grossos. I el terrible silenci va durar.

El furor de Roubaud no es calmava. Així que semblava dissipar-se un xic, tornava tot d'una, com l'embriaguesa, amb grans onades redoblades, que se l'enduien en el seu vertigen. Ja no era amo de si mateix, donava cops de puny a l'aire, immers en totes les ventades de violència per les quals era flagel·lat, tornant a caure en l'única necessitat d'apaivagar la bèstia que udolava al seu fons. Era una necessitat física, immediata, com una fam de venjança, que li cargolava el cos i que ja no li permetria cap repòs, mentre no l'hagués satisfeta.

Sense aturar-se, es va picar les temples amb els punys, va balbucejar amb un to angoixat:

—Què he de fer?

Aquesta dona, com que no l'havia morta tot d'una, no la mataria ara. La seva covardia de deixar-la viure exasperava la seva ira, perquè era covard; era perquè encara li agradava la seva pell de meuca, que no l'havia escanyada. Tanmateix, no podia quedar-se-la així. ¿La faria fora, doncs, la fotria al carrer i no la tornaria a veure mai més? I un nou flux de sofriment se l'enduia, una execrable nàusea el submergia tot sencer, quan s'adonava que ni tan sols faria això. Què, doncs? Només li quedava acceptar l'abominació i tornar a portar aquesta dona a Le Havre, continuar la tranquil·la vida amb ella, com si res no hagués passat. No, no! Abans la mort, la mort per a tots dos, a l'instant! Una tal angoixa es va apoderar d'ell, que va cridar més fort, perdut:

—Què he de fer?

Des del llit on s'havia quedat asseguda, Séverine el seguia amb la mirada. Des de l'afecte tranquil propi d'una companya que havia tingut per ell, se'n compadia pel dolor desmesurat en què el veia. Les paraules gruixudes, els cops, els hauria excusat, si aquest arravatament foll li hagués causat menys sorpresa, una sorpresa de la qual no es refeia encara. Passiva, dòcil, com que de ben jove s'havia plegat als desitjos d'un vellard i més tard havia deixat acordar el seu matrimoni, simplement desitjosa d'arreglar les coses, ara no arribava a comprendre un esclat de gelosia com aquell, per unes faltes antigues de les quals es penedia; i, sense vici, la carn mal desvetllada encara, en la seva semiinconsciència de noia dolça, casta malgrat tot, es mirava el marit, anar, venir, voltar furiosament, com s'hauria mirat un llop, un ésser d'una altra espècie. Què li passava? L'havia vist tant de temps calmat, sense ira! I ara l'espantava sentir l'animal que havia intuït des de feia tres anys, amb uns grunyits sords, desfermat, rabiós, a punt de mossegar. Què podia dir-li per impedir una desgràcia?

Ell anava i venia i a cada pas s'aturava vora el llit, davant seu. I ella, que esperava l'ocasió, va gosar parlar-li.

—Estimat, escolta…

Però ell no la sentia, se'n tornava a l'altre cap de la peça, com si se l'hagués endut un cop de tempesta.

—Què he de fer? Què és el que he de fer?

Finalment ella li va agafar el puny, el va retenir un moment.

—Estimat, vejam, sóc jo qui ha refusat d'anar-hi… Jo no hi hauria anat mai més, mai, mai! És a tu que estimo.

I es feia acariciadora, atraient-lo, alçant els llavis perquè els hi besés. Però ell, caigut al seu costat, la va rebutjar, amb un moviment d'horror.

—Ah, mala puta, ara sí que voldries… Fa un moment, no has volgut, no tenies ganes de mi… I, ara, ho voldries, per tornar-me a tenir, oi? Quan es té agafat un home per aquí, se'l té ben agafat… però m'encendria la sang, anar amb tu, sí! Sé prou bé que seria com prendre un verí.

Es va esgarrifar. La idea de posseir-la, la imatge dels seus dos cossos abatent-se sobre el llit, acabava de travessar-lo com una daga. I, en la nit tèrbola de la seva carn, al fons del seu desig embrutat que sagnava, bruscament es va despertar la necessitat de la mort.

—Perquè no em mori per anar una altra vegada amb tu, ves, abans he de matar l'altre… L'he de matar, l'he de matar!

La seva veu sonava forta, va repetir el mot, dret, engrandit, com si aquest mot, tot aportant-li una resolució, l'hagués calmat. Ja no va parlar més, va caminar lentament fins a la taula, va mirar el ganivet, la fulla del qual, ben oberta, lluïa. Amb un gest maquinal, el va tancar, se'l va ficar a la butxaca. I, les mans penjant, la mirada al lluny, va quedar-se al mateix lloc, pensatiu. Uns obstacles li tallaven el front amb dues grans arrugues. Per trobar-hi una solució, va tornar a obrir la finestra, s'hi va plantar, el rostre dins l'aire fred del crepuscle. Darrere seu, la seva dona s'havia alçat, esporuguida; i, sense gosar preguntar-li res, mirant d'endevinar què passava al fons d'aquell cap dur, s'esperava, dreta també, davant de l'ample cel.

En la nit incipient, les cases llunyanes es retallaven en negre, el vast camp de l'estació s'omplia amb una broma violada. Pel cantó de les Batignolles sobretot, la rasa profunda era com negada de cendra, on començava a esborrar-se l'armadura del pont d'Europa. Cap a París, un últim reflex de llum esgrogueïa els vidres dels molls coberts, mentre, a sota, s'acumulava la tenebra. Van brillar unes espurnes, s'encenien els fanals de gas al llarg de les andanes. Hi havia una gran claror blanca, la llanterna de la màquina del tren de Dieppe, abarrotat de viatgers, amb les portelles ja tancades, que esperava l'ordre del sotscap de servei per sortir. S'havien produït unes dificultats, el senyal vermell del guardaagulles tancava la via, mentre que una petita màquina acabava de recollir uns cotxes que una maniobra mal executada havia deixat a mig camí. Sense parar, uns trens passaven dins l'ombra creixent, entremig de la inextricable retícula dels rails, enmig de les files de vagons immòbils, estacionats a les vies d'espera. En va sortir un cap a Argenteuil, un altre cap a Saint-Germain; en va arribar un de Cherbourg, molt llarg. Els senyals es multiplicaven, els tocs de xiulet, els sons de botzina; de totes parts, un a un, apareixien els semàfors, vermells, verds, grocs, blancs; era una confusió, en aquesta hora borrosa en què tot s'enfosquia, i semblava que tot es trencaria, i tot passava, es fregava, se separava, amb el mateix moviment dolç i rampant, vague al fons del crepuscle. Però el semàfor vermell del guardaagulles es va apagar, el tren de Dieppe va xiular, es va posar en marxa. Del cel pàl·lid, començaven a volar unes poques gotes de pluja. La nit seria molt humida.

Quan Roubaud es va girar, tenia la cara espessa i caparruda, com envaïda d'ombra per la nit que queia. Estava decidit, havia ideat un pla. El dia s'apagava, va mirar l'hora al rellotge de cucut, i va dir en veu alta:

—Les cinc i vint.

I es va sorprendre: una hora, una hora a penes, per a tantes coses! Hauria cregut que tots dos es devoraven allà des de feia setmanes.

—Les cinc i vint, tenim temps.

Séverine, que no gosava interrogar-lo, el seguia amb la mirada ansiosa. El va veure remenar dins l'armari, treure'n paper, una ampolleta de tinta, una ploma.

—Guaita! Ara escriuràs.

—A qui?

—A ell… Seu.

I, mentre ella s'apartava instintivament de la cadira, sense saber encara què li exigiria, ell la hi va tornar a portar, la va asseure davant la taula, amb una pressió tal, que s'hi va quedar.

—Escriu… «Surti aquest vespre amb l'exprés de les sis i trenta i no es deixi veure fins a Rouen.»

Ella sostenia la ploma, però la mà li tremolava, la seva por creixia per la incògnita que obrien davant seu aquestes dues simples línies. Per això es va atrevir a alçar el cap, suplicant.

—Estimat, què vols fer? Si us plau, explica-m'ho… Ell va repetir, amb la seva veu alta, inexorable:

—Escriu, escriu.

Després, els ulls dins els seus, sense ira, sense paraules gruixudes, però amb una obstinació el pes de la qual ella sentia com l'esclafava, com la destruïa:

—El que vull fer, ja ho veuràs… I, escolta'm, el que vull fer, vull que ho facis amb mi… Així estarem plegats, hi haurà alguna cosa sòlida entre nosaltres.

L'espantava, ella va retrocedir encara.

—No, no, ho vull saber… No escriuré res abans de saber-ho.

Llavors, parant de parlar, li va agafar la mà, una maneta fràgil d'infant, la va estrènyer dins el seu puny de ferro, amb una pressió contínua de cargol, fins a esclafar-la. Era la seva voluntat que feia entrar així dins la carn, amb dolor. Ella va fer un crit, i tot es va trencar dins ella, tot es va lliurar. La ignorant que havia estat en la seva dolçor passiva, no podia més que obeir. Instrument d'amor, instrument de mort.

—Escriu, escriu.

I va escriure, amb la seva pobra mà dolorosa, penosament.

—Està bé, ets molt amable —va dir ell, quan va tenir la carta—. Ara, endreça una mica, prepara-ho tot… Et vindré a buscar.

Estava molt calmat. Es va refer el nus de la corbata davant del mirall, es va posar el barret i se'n va anar. El va sentir com tancava la porta, amb dues voltes, i com s'enduia la clau. Es feia ràpidament de nit. Va estar-se asseguda un instant, amb l'orella parada a tots els sorolls de fora. A casa de la veïna, la venedora de diaris, se sentia un lament continu, esmorteït: sens dubte un gosset oblidat. A baix, a casa els Dauvergne, el piano callava. Hi havia ara un alegre estrèpit de cassoles i vaixella, les dues dones ocupades a la cuina, Claire preparant un guisat de be, Sophie una amanida. I ella, desfeta, les sentia riure, dins l'angoixa horrorosa de la nit que queia.

A partir d'un quart de set, la màquina de l'exprés de Le Havre, que desembocava des del pont d'Europa, va ser enviada cap al seu tren, i enganxada. A causa d'un embús, no s'havia pogut allotjar aquest tren a la marquesina de les grans línies. Esperava a l'aire lliure, davant l'andana que es perllongava en una mena d'escullera estreta, dins la tenebra d'un cel negrós, on la fila d'alguns fanals de gas, plantats al llarg de la vorera, només arrenglerava estrelles borroses. Acabava de fer un ruixat, en quedava un hàlit d'una humitat glacial, escampat pel gran espai descobert que una broma feia recular fins a les petites clarors minvants de les façanes del carrer de Roma. Era immens i trist, negat d'aigua, puntejat aquí i allà per un foc sangonós, confusament poblat de masses opaques, les màquines i els vagons solitaris, els bocins de trens dormint a les vies del garatge; i, del fons d'aquest estany d'ombra, arribaven uns sorolls, unes respiracions gegantines, panteixants de febre, uns tocs de xiulet semblants a uns crits aguts de dones violentades, unes botzines llunyanes que sonaven, lamentables, enmig de la remor dels carrers veïns. Algú va donar ordres en veu alta perquè s'hi afegís un cotxe. Immòbil, la màquina de l'exprés perdia per una vàlvula un broll de vapor que s'enfilava dins tota aquella negror, en la qual s'esfilagarsava en petites fumeres, sembrant de llàgrimes blanques el dol sense límits estès al cel.

A les sis i vint, van aparèixer Roubaud i Séverine. Ella acabava de tornar la clau a madò Victoire, en passar davant els lavabos, vora les sales d'espera; i ell l'empenyia, amb l'aire apressat d'un marit a qui la seva dona fa fer tard, impacient i brusc, el barret enrere, ella amb el vel cenyit al rostre, dubtant, com morta de fatiga. Un flux de viatgers seguia l'andana, i s'hi van barrejar, resseguint la fila dels vagons, buscant amb la mirada un compartiment de primera buit. La vorera s'animava, uns factors portaven cap al furgó davanter els carretons d'equipatges, un vigilant s'ocupava de col·locar una família nombrosa, el sotscap de servei donava un cop d'ull als enganxaments, amb la llanterna-senyal a la mà, per veure si estaven ben fets, collats a fons. I Roubaud havia trobat per fi un compartiment buit, dins el qual anava a fer pujar Séverine, quan el va veure el cap d'estació, en Vandorpe, que passejava per allà, en companyia del cap adjunt de grans línies, en Dauvergne, tots dos amb les mans al darrere, seguint la maniobra del cotxe que s'hi afegia. Es van saludar, es van haver d'aturar i conversar.

De primer, van parlar de la història del sotsprefecte, que s'havia acabat a satisfacció de tothom. Després, d'un accident succeït al matí a Le Havre, i que el telègraf havia transmès: a una màquina, la Lison, que el dijous i el dissabte feia el servei de l'exprés de les sis i trenta, se li havia trencat la biela, just quan el tren entrava a l'estació; i la reparació havia d'immobilitzar allà, durant dos dies, el maquinista, Jacques Lantier, un paisà de Roubaud, i el seu fogoner, Pecqueux, l'home de madò Victoire. Dreta davant la portella del compartiment, Séverine s'esperava, sense pujar encara, mentre el seu marit fingia amb aquells senyors una gran naturalitat, alçant la veu, rient. Però hi va haver un xoc, el tren va recular alguns metres: era la màquina que empenyia els primers vagons sobre el que s'hi acabava d'afegir, el 293, per tal de tenir un cupè reservat. I Henri, el noi Dauvergne, que acompanyava el tren en qualitat de conductor en cap, i que havia reconegut Séverine sota el vel, havia impedit que la portella, oberta, li donés un cop, apartant-la amb un gest ràpid; després, excusant-se, somrient, molt amable, li va explicar que el cupè era per a un dels administradors de la Companyia, que acabava de fer-ne la petició, mitja hora abans de la sortida del tren. Ella va fer una rialleta nerviosa, sense motiu, i ell va córrer cap a la feina, deixant-la encantat, ja que sovint havia imaginat que seria una amant ben agradable.

El rellotge marcava les sis i vint-i-set. Només tres minuts. De sobte, Roubaud, que guaitava de lluny les portes de les sales d'espera mentre conversava amb el cap d'estació, el va deixar per tornar al costat de Séverine. Però el vagó s'havia desplaçat i van haver d'anar a trobar el compartiment buit, una mica més enllà; i, girant-se, va apressar la seva dona, la va fer pujar amb una estrebada, mentre ella, dins la seva docilitat ansiosa, mirava instintivament enrere, per veure el què. Era un viatger que arribava amb retard, sense res més a mà que una flassada, el coll de l'abric blau alçat i tan ample, l'ala del barret rodó tan abaixada sobre les celles, que de la seva cara només es distingia, a la claror vacil·lant del gas, un xic de barba blanca. En Vandorpe i en Dauvergne s'havien avançat, malgrat el desig evident que el viatger tenia de no ser vist. El van seguir, però no els va saludar fins tres vagons més lluny, davant el cupè reservat, on va pujar de pressa. Era ell. Séverine, tremolosa, s'havia deixat caure sobre el seient. El seu marit li esclafava el braç amb una estreta, com una última presa de possessió, exultant, ara que estava segur que ho faria.

Al cap d'un minut, tocarien dos quarts. Un venedor s'entestava a oferir els diaris del vespre, uns viatgers es passejaven encara per l'andana, acabant-se un cigarret. Però van pujar tots: se sentia venir, dels dos extrems del tren, els vigilants tancant les portelles. I Roubaud, que havia tingut la sorpresa desagradable de descobrir, en aquell compartiment que creia buit, una forma fosca que ocupava un racó, una dona de dol sens dubte, muda, immòbil, no va poder retenir una exclamació de veritable còlera quan es va tornar a obrir la portella i un vigilant hi va fer entrar una parella, un home gros, una dona grossa, que s'hi van instal·lar, tots sufocats. Estaven a punt de sortir. La pluja, molt fina, tornava a caure, negant el vast camp tenebrós que sense parar travessaven uns trens, dels quals es distingien només els vidres il·luminats, una fila de finestretes en moviment. S'havien encès uns semàfors verds, algunes llanternes dansaven arran de sòl. I res més, només una immensitat negra, on tan sols apareixien les marquesines de les grans línies, esgrogueïdes per un feble reflex de gas. Tot s'havia com esborrat, els sorolls mateixos s'esmorteïen, només se sentia el soroll de tro de la màquina, obrint els purgadors, deixant anar uns remolins de vapor blanc. Un núvol pujava, descabdellant com una mortalla espectral, dins la qual passaven grans fumeres negres, vingudes no se sabia d'on. El cel encara es va enfosquir més, un núvol de sutge s'envolava sobre el París nocturn, incendiat pel seu braser.

Llavors, el sotscap de servei va alçar la llanterna perquè el maquinista demanés la via. Hi va haver dos tocs de xiulet, i allà baix, prop del lloc del guardaagulles, el semàfor vermell es va apagar, reemplaçat per un semàfor blanc. Dret a la porta del furgó, el conductor en cap esperava l'ordre de sortida, que va transmetre. El maquinista va xiular de nou, llargament, va obrir el regulador, i va arrencar la màquina. Sortien. De primer, el moviment va ser insensible, després el tren va començar a circular. Va passar sota el pont d'Europa, es va endinsar en el túnel de les Batignolles. Només se'n veien, sagnant com ferides obertes, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell. Durant alguns segons encara, se'l va poder seguir, dins l'esgarrifança fosca de la nit. Ara, fugia, i res ja no havia d'aturar aquell tren llançat a tota màquina. Va desaparèixer.