Читать книгу La bèstia humana - Эмиль Золя, Emile Zola, Еміль Золя - Страница 7

L'endemà, diumenge, acabaven de tocar les cinc del matí a tots els campanars de Le Havre, quan Roubaud va baixar a la marquesina de l'estació per començar el servei. Era encara nit fosca; però el vent, que bufava de mar, havia fet créixer i impulsava les bromes, esborrant els tossals els cims dels quals s'estenien des de Sainte-Adresse fins al fort de Tourneville; mentre que, cap a l'oest, al damunt del mar, s'obria una clariana, un pany de cel, on brillaven les últimes estrelles. Sota la marquesina, els fanals de gas encara cremaven, empal·lidits pel fred humit i l'hora matinal; i hi havia allà el primer tren de Montivilliers, que anava formant una colla a les ordres del sotscap de nit. Les portes de les sales no eren encara obertes, les andanes s'estenien desertes, en el despertar embalbit de l'estació.

Quan sortia de casa, a dalt, al damunt de les sales d'espera, Roubaud havia trobat la dona del caixer, la senyora Lebleu, immòbil enmig del corredor central al qual donaven els allotjaments dels empleats. Des de feia setmanes, aquesta senyora s'aixecava de nit per espiar la senyoreta Guichon, l'estanquera, de qui sospitava que s'entenia amb el cap d'estació, en Dabadie. Encara que no havia descobert mai la més petita cosa, cap ombra, cap alè. I aquell matí altra vegada havia tornat a entrar de seguida a casa seva, amb l'única novetat de la sorpresa d'haver entrellucat, a casa dels Roubaud, durant els tres segons emprats pel marit a obrir i a tancar la porta, la dona dreta al menjador, la bella Séverine ja vestida, pentinada, calçada —quan normalment ronsejava al llit fins a les nou. Per això, la senyora Lebleu havia despertat Lebleu, per fer-li saber aquell fet extraordinari. La vigília, no se n'havien anat a dormir abans de l'arribada de l'exprés de París, a les onze i cinc, glatint per saber què havia passat amb la història del sotsprefecte. Però no havien pogut llegir res en l'actitud dels Roubaud, que havien tornat amb l'aspecte de sempre; i, vanament, fins a la mitjanit, havien parat l'orella: cap remor no sortia de casa els veïns, devien haver-se adormit de seguida, amb un son profund. Certament, el seu viatge no havia tingut un bon resultat, si no Séverine no hauria estat llevada a aquella hora. El caixer li va demanar quina cara feia ella, la seva dona s'esforçava a pintar-la: molt rígida, molt pàl·lida, amb els ulls blaus, tan clars sota els cabells negres; i cap moviment, l'aspecte d'una somnàmbula. En fi, ja sabrien a què atenir-se, al cap del dia.

A baix, Roubaud hi va trobar el seu col·lega Moulin, que havia fet el servei de nit. I li va rellevar el servei, mentre Moulin enraonava, es passejava alguns minuts encara, posant-lo al corrent de les minúcies ocorregudes des de la vigília: havien sorprès uns rodamons, en el moment que s'introduïen a la consigna; havien renyat tres mossos de tren per un acte d'indisciplina; s'acabava de trencar un ganxo, mentre es formava el tren de Montivilliers. Silenciós, Roubaud escoltava, amb el rostre calmós; i estava només un xic esblaimat, sens dubte una resta de fatiga, que les parpelles també acusaven. Quan el seu col·lega va parar de parlar, ell semblava interrogar-lo encara, com si s'hagués esperat altres esdeveniments. Però això era tot, va abaixar el cap, va mirar un instant a terra.

Caminant al llarg de l'andana, els dos homes havien arribat al final dels molls coberts, a l'indret on, a mà dreta, hi havia una cotxera, dins la qual estacionaven els vagons de rodament, els que, arribats la vigília, servien per formar els trens de l'endemà. I en alçar el front, la seva mirada s'havia fixat en un cotxe de primera classe, proveït d'un cupè, el número 293, al qual un fanal justament il·luminava amb una claror vacil·lant, quan l'altre es va exclamar:

—Ah! Me n'oblidava…

La cara pàl·lida de Roubaud es va acolorir, i no va poder retenir un lleuger moviment.

—Me n'oblidava —va repetir Moulin—. Aquest cotxe no ha de sortir, no el faci posar aquest matí a l'exprés de les sis i quaranta.

Hi va haver un silenci breu, abans que Roubaud preguntés, amb un to ben natural:

—I ara, per què?

—Perquè hi ha un cupè reservat per a l'exprés d'aquest vespre. No tenim la seguretat que en vingui cap al llarg de dia, i per tant ens cal reservar aquest.

El mirava sempre fixament, va respondre:

—Sens dubte.

Però un altre pensament l'absorbia, es va enfurismar de cop.

—És indignant! Mireu com netegen, aquests paios! Aquest cotxe sembla que tingui pols de vuit dies.

—Ah! —va fer Moulin—. Quan els trens arriben més tard de les onze, no hi ha perill que els homes hi passin un drap… encara prou quan consenten a donar-hi un cop d'ull. L'altre vespre, es van oblidar en un seient un viatger adormit, que no es va despertar fins l'endemà al matí.

En acabat, reprimint un badall, va dir que pujava a dormir. I, quan se n'anava, una sobtada curiositat el va fer tornar enrere.

—A propòsit, l'afer de vostè amb el sotsprefecte s'ha acabat, oi?

—Sí, sí, un viatge ben profitós, estic content.

—Au, millor… i recordi's que el 293 no ha de sortir.

Quan Roubaud es va trobar sol a l'andana, va tornar lentament cap al tren de Montivilliers, que esperava. Les portes de les sales es van obrir, van aparèixer els viatgers: alguns caçadors amb els gossos, dues o tres famílies de botiguers que aprofitaven el diumenge, poca gent en suma. Però, quan aquell tren va sortir, el primer del dia, no tenia temps a perdre, va haver de fer formar immediatament l'òmnibus de les cinc i quaranta-cinc, un tren amb destinació Rouen i París. A aquella hora matinal, en què el personal era poc nombrós, la feina del sotscap de servei es complicava amb tota mena de gestions. Quan va haver supervisat la maniobra, cada cotxe disposat en línia, col·locat sobre el carretó que uns homes empenyien i duien sota la marquesina, va haver de córrer cap a la sala de sortides, a donar una ullada a la distribució dels bitllets i a la facturació dels equipatges. Esclatava una baralla entre uns soldats i un empleat, que va requerir la seva intervenció. Durant mitja hora, entre els corrents d'aire glaçat, enmig del públic tremolant, els ulls botits encara de son, en aquest mal humor d'una aglomeració en plenes tenebres, es va multiplicar, no va pensar en res seu. Després, quan la sortida de l'òmnibus va haver desembarassat l'estació, es va afanyar a anar fins al lloc del guardaagulles, i assegurar-se que tot anava bé per aquella banda, atès que arribava un altre tren, el directe de París, que tenia retard. Va tornar per assistir al desembarcament, va esperar que el flux dels viatgers hagués tornat els bitllets i s'hagués ficat als cotxes dels hotels, que, en aquell temps, entraven a esperar sota la marquesina, separats de la via per una simple palissada. I, només aleshores, va poder respirar un instant dins l'estació, que tornava a estar deserta i silenciosa.

Tocaven les sis. Roubaud va sortir del moll cobert, tot passejant; i, fora, en tenir davant seu l'espai, va alçar el cap, va respirar, veient que l'alba es llevava per fi. El vent de mar havia acabat d'escombrar les bromes, era el clar matí d'un bell dia. Va mirar cap al nord com el litoral d'Ingouville, fins als arbres del cementiri, es destacava amb un traç violaci sobre el cel esblaimat; després, girant-se cap al sud i l'oest, va remarcar, al damunt de la mar, un últim vol de lleugeres nuvolades blanques, que suraven lentament en estol; mentre que l'est tot sencer, l'esvoranc immens de la desembocadura del Sena començava a encendre's amb la sortida pròxima de l'astre. Amb un gest maquinal, s'havia tret la gorra brodada d'argent, com per refrescar el front en l'aire viu i pur. L'horitzó acostumat, el vast descabdellament pla de les dependències de l'estació, a mà esquerra l'arribada, després el dipòsit de les màquines, a mà dreta l'expedició, tota una ciutat, semblava apaivagar-lo, tornar-lo a la calma de la seva feina quotidiana, eternament la mateixa. Per damunt la tàpia del carrer Charles-Laffitte, unes xemeneies de fàbrica fumaven, es veien els enormes munts de carbó dels magatzems que voregen la dàrsena Vauban. I un rumor ja pujava de les altres dàrsenes. Els tocs de xiulet dels trens de mercaderies, el despertament i l'olor del flux aportats pel vent, el van fer pensar en la festa del dia, en aquell vaixell que avaraven i entorn del qual la multitud s'apinyaria. Quan Roubaud va tornar a entrar al moll cobert, va trobar la colla que començava a formar l'exprés de les sis i quaranta; i creient que els homes posaven el 293 sobre el carretó, tot l'assossegament de la fresca matinal se'n va anar en un esclat sobtat d'ira.

—Collons, aquest cotxe no! Deixeu-lo tranquil! No surt fins al vespre.

El cap de la colla li explicava que simplement empenyien el cotxe, per agafar-ne un altre, que era darrere. Però no el sentia, mig sord pel seu accés d'ira, totalment desproporcionat.

—Coi de poca-traces, us dic que no el toqueu!

Quan finalment ho va haver entès, va posar-se furiós, va criticar les incomoditats de l'estació, on ni tan sols es podia fer girar un vagó. En efecte, l'estació, una de les primeres de la línia que es va edificar, era insuficient, indigna de Le Havre, amb la seva cotxera d'armadura vella, la seva marquesina de fusta i zinc, amb els vidres insuficients, els seus edificis nus i tristos, esquerdats pertot arreu.

—És una vergonya, no sé com la Companyia encara no l'ha tirat a terra.

Els mossos de tren se'l van mirar, sorpresos de sentir-lo parlar lliurement, quan normalment era d'una disciplina tan correcta. Se'n va adonar, es va aturar de cop. I, silenciós, enravenat, va continuar supervisant la maniobra. Un séc de descontentament li travessava el front, mentre que la seva cara rodona i acolorida, eriçada amb la barba roja, adquiria una tensió profunda de voluntat.

A partir d'aquell moment, Roubaud va tenir la sang freda. Es va ocupar activament de l'exprés, controlava cada detall. Uns enganxaments que li havien semblat mal fets, va exigir que els subjectessin davant seu. Una mare i les seves dues filles, que la seva dona freqüentava, van voler que les instal·lés en el compartiment de senyores soles. Després, abans de xiular per donar el senyal de sortida, es va assegurar una altra vegada de la bona ordenació del tren, i el va mirar detingudament com s'allunyava, amb aquell cop d'ull clar dels homes que saben que un minut de distracció seu pot costar vides humanes. Tot seguit, d'altra banda, va haver de travessar la via per rebre un tren de Rouen, que entrava a l'estació. Justament, s'hi trobava un empleat de correus, amb qui, cada dia, intercanviava les notícies. Era, dins el seu matí tan ocupat, un breu descans, prop d'un quart d'hora, durant el qual podia respirar, cap servei immediat no el reclamava. I, aquell matí, com de costum, cargolava una cigarreta, xerrava molt alegrement. S'havia fet de dia, acabaven d'apagar els fanals de gas, a la marquesina. Estava tan pobrament vidriat, que una ombra grisa hi regnava encara; però, més enllà, el vast pany de cel sobre el qual s'obria, ja flamejava amb un incendi de rajos; mentrestant l'horitzó sencer esdevenia rosa, d'una nitidesa viva de detalls, dins l'aire pur d'un bell matí d'hivern.

A les vuit, en Dabadie, el cap d'estació, solia baixar, i el sotscap li feia l'informe. Era un home bell, molt bru, ben vestit, que tenia els aires d'un gran comerciant capficat en els seus afers. Per la resta, es desinteressava habitualment de l'estació dels viatgers, i es consagrava sobretot al moviment de les dàrsenes, al trànsit enorme de les mercaderies, en contínues relacions amb el gran comerç de Le Havre i de tot el món. Aquell dia feia tard, i, dues vegades ja, Roubaud havia empès la porta de l'oficina, sense trobar-l'hi. Sobre la taula, hi havia el correu sense obrir. Els ulls del sotscap acabaven de distingir, entre les cartes, un despatx telegràfic. Després, com si una fascinació el retingués, ja no s'havia mogut de la porta, girant-se a desgrat seu, llançant cap a la taula mirades apressades.

Finalment, a les vuit i deu, va aparèixer en Dabadie. Roubaud, que s'havia assegut, callava, per tal de permetre-li obrir el despatx telegràfic. Però el cap no s'afanyava gens, volia mostrar-se amable amb el seu subordinat, a qui apreciava.

—I, és clar, a París, tot ha anat bé?

—Sí, senyor, moltes gràcies.

Havia acabat per obrir el despatx; però no el llegia, encara somreia a l'altre, la veu del qual s'havia fet més baixa, sota l'esforç violent que feia per dominar un tic nerviós que li convulsava el mentó.

—Estem molt contents que es quedi aquí.

—I jo, senyor, estic ben content de quedar-me amb vostès.

Llavors, mentre en Dabadie es decidia a examinar el despatx telegràfic, Roubaud, a qui una lleugera suor mullava la cara, se'l va mirar. Però l'emoció que s'esperava no es va produir; el cap acabava tranquil·lament la lectura del telegrama, que va tornar a deixar sobre l'escriptori: sens dubte un simple detall de servei. I tot seguit va continuar obrint el correu, mentre que, segons el costum de cada matí, el sotscap feia el seu informe verbal sobre els esdeveniments de la nit i de la matinada. Aquell matí, però, Roubaud, dubtant, va haver de buscar, abans de recordar el que li havia dit el seu col·lega, respecte dels rodamons sorpresos a la consigna. Es van intercanviar encara algunes paraules, i el cap el va acomiadar amb un gest, quan els dos caps adjunts, el de les dàrsenes i el de la petita velocitat, van entrar, també per fer el seu informe. Portaven un nou despatx, que un empleat els acabava de donar, a l'andana.

—Pot retirar-se —va dir en Dabadie, veient que Roubaud s'aturava a la porta.

Però aquest esperava, els ulls rodons i fixos; i no se'n va anar fins que el paperet va tornar a ser sobre la taula, descartat amb el mateix gest indiferent. Un instant, va errar sota la marquesina, perplex, atordit. El rellotge marcava les vuit i trenta-cinc, no hi havia cap altra sortida abans de l'òmnibus de les nou i cinquanta. D'ordinari, emprava aquesta hora de respir per fer un tomb per l'estació. Va caminar durant alguns minuts, sense saber on el conduïen els seus passos. En acabat, quan va alçar el cap i tornava a ser davant del cotxe 293, va fer una brusca marrada, es va allunyar cap al dipòsit de les màquines, bé que no tenia res a veure per aquella banda. El sol ara pujava a l'horitzó, una pols d'or plovia dins l'aire pàl·lid. I ja no gaudia del bell matí, apressava el pas, l'aspecte molt enfeinat, mirant de matar l'obsessió de la seva espera.

Algú, de cop, el va aturar.

—Senyor Roubaud, bon dia! Ha vist la meva dona?

Era Pecqueux, el fogoner, un gran galifardeu, de quaranta-tres anys, magre amb els ossos grossos, la cara abrusada pel foc i pel fum. Els seus ulls grisos sota el front estret, la boca ampla dins una mandíbula sortint, reien amb un continu riure de poca-solta.

—És vostè? —va dir Roubaud aturant-se, sorprès—. Ah, sí, l'accident succeït a la màquina, me n'oblidava… i no torna a sortir fins al vespre? Un permís de vint-i-quatre hores, quina ganga, oi?

—Quina ganga! —va repetir l'altre, emboirat encara d'una gresca feta la vigília.

D'un poble de prop de Rouen, havia entrat de ben jove a la Companyia com a obrer ajustador. Després, als trenta anys, com que s'avorria al taller, havia volgut ser fogoner, per tal d'esdevenir maquinista; i va ser llavors que es va casar amb Victoire, del mateix poble que ell. Però els anys s'escolaven, seguia sent fogoner, ara ja no passaria mai a maquinista, sense bona conducta, sense bona aparença, embriac, faldiller. Mil vegades, l'haurien acomiadat, si no hagués tingut la protecció del president Grandmorin, i si no s'haguessin habituat als seus vicis, que compensava amb el seu bon humor i amb la seva experiència de vell obrer. En realitat només era de témer quan estava ebri: llavors es transformava en un autèntic animal, capaç d'un mal cop.

—I la meva dona, l'ha vista? —va demanar de nou, la boca migpartida pel seu ampli riure.

—Sí que l'hem vista —va respondre el sotscap—. Fins i tot hem dinat a l'apartament de vostès… Allà hi té una bona dona, Pecqueux! I fa malfet de no ser-li fidel.

Ell va riure més violentament.

—Oh, em fa cosa dir-ho, però és ella qui vol que em diverteixi!

Era veritat. Victoire, dos anys més gran, que s'havia tornat enorme i li era difícil de bellugar, deixava caure unes monedes de cent sous dins les seves butxaques, a fi que ell es divertís a fora. Mai no havia patit gaire a causa de les seves infidelitats, que fes contínuament el cràpula, per una necessitat de la naturalesa; i ara l'existència estava reglada: tenia dues dones, una a cada extrem de la línia, la seva dona a París per a les nits que hi dormia, i una altra a Le Havre per a les hores d'espera que hi passava, entre dos trens. Molt estalviadora, vivint gasivament, Victoire, que ho sabia i que el tractava maternalment, repetia de bona gana que no volia humiliar-lo davant l'altra, allà baix. Fins i tot, cada vegada que marxava, vetllava per la seva roba interior, ja que li hauria sabut greu que l'altra l'acusés de no tenir el seu home net.

—No importa —va fer Roubaud—, no és gaire bonic. La meva dona, que adora la seva dida, el vol renyar.

Però va callar, en veure sortir d'un cobert, davant del qual eren, una dona molt seca, Philomène Sauvagnat, la germana del cap de dipòsit, l'esposa suplementària que Pecqueux tenia a Le Havre des de feia un any. Tots dos devien estar xerrant dins el cobert, quan ell s'havia avançat per cridar el sotscap. Encara jove malgrat els seus trenta-dos anys, alta, angulosa, plana de pit, la carn abrusada per desitjos continus, tenia el cap llarg, els ulls flamejants, d'una egua magra i renillant. Se l'acusava de beure. Tots els homes de l'estació havien passat per casa seva, a la caseta que el seu germà ocupava vora el dipòsit de les màquines, i que ella tenia bastant bruta. Aquest germà, alvernès, caparrut, molt sever amb la disciplina, molt estimat pels seus caps, havia tingut els disgustos més grans a causa seva, fins al punt que l'havien amenaçat d'acomiadar-lo; i, si ara se la tolerava per mor d'ell, ell mateix només s'obstinava a mantenir-la per un sentit del deure familiar; cosa que no li impedia, quan la sorprenia amb un home, de pegar-li ben fort, tan brutalment que la deixava per terra, morta. S'havia produït, entre ella i Pecqueux, una autèntica trobada: ella, per fi satisfeta als braços d'aquell diable bromista; ell, alliberat de la seva dona massa grassa, feliç d'aquesta massa prima, repetint de broma que ja no tenia necessitat de buscar enlloc més. I Séverine, que creia deure això a Victoire, s'havia enemistat amb Philomène, que evitava tant com podia, per una altivesa natural, i a qui havia deixat de saludar.

—I bé! —va dir Philomène insolentment—. Fins ara, Pecqueux. Me'n vaig, perquè el senyor Roubaud vol fer-te un sermó, de part de la seva dona.

Ell, bon jan, reia.

—Queda't, que fa broma.

—No, no! He d'anar a portar un parell d'ous de les meves gallines, que he promès a la senyora Lebleu.

Havia deixat anar aquest nom expressament, coneixent la rivalitat sorda entre la dona del caixer i la dona del sotscap, fingint estar de bones amb la primera per fer enrabiar l'altra. Però es va quedar, tanmateix, interessada de cop, quan va sentir com el fogoner demanava notícies de l'afer del sotsprefecte.

—Està arreglat. Està content, oi, senyor Roubaud?

—Molt content.

Pecqueux va picar l'ullet amb un aire murri.

—Oh, no s'havia d'amoïnar, perquè quan es té la protecció d'un peix gros… Ja sap qui vull dir, oi? La meva dona també li està molt agraïda.

El sotscap va interrompre aquesta al·lusió al president Grandmorin, tot repetint amb un to brusc:

—No se'n va, doncs, fins al vespre?

—Sí, la Lison ja estarà reparada, acaben d'ajustar la biela… i espero el meu maquinista, que se n'ha anat a airejar-se. El coneix, Jacques Lantier? És paisà seu.

Un instant, Roubaud va estar sense respondre, absent, el cap perdut. Després, despertant-se amb un sobresalt:

—Jacques Lantier, el maquinista… Sí, el conec. Oh, ja sap: hola i adéu. És aquí que ens hem trobat, perquè ell és més jove, i jo no l'havia vist mai allà baix, a Plassans… La tardor passada, va fer un petit servei a la meva dona, un encàrrec que li va fer, a casa d'unes cosines, a Dieppe… Un xicot capaç, pel que diuen.

Parlava a l'atzar, improvisant. De sobte, es va allunyar.

—A reveure, Pecqueux… He de donar una ullada per aquella banda.

Només llavors Philomène se'n va anar, amb el seu pas llarg d'egua; mentre Pecqueux, immòbil, amb les mans a la butxaca, rient satisfet a la ganduleria d'aquest alegre matí, se sorprenia que el sotscap, després d'haver-se acontentat a fer el tomb pel cobert, se'n tornés ràpidament. No era llarg de donar, el cop d'ull. Què podia haver vingut a espiar? Quan Roubaud entrava sota la marquesina, tocaven les nou. Va caminar fins al fons, prop de les missatgeries, va mirar, sense que semblés que trobava el que buscava; en acabat, va tornar, amb el mateix pas impacient. Successivament, va interrogar amb la mirada les oficines dels diferents serveis. A aquella hora, l'estació estava tranquil·la, deserta; i s'hi agitava tot sol, amb l'aspecte cada vegada més enervat per aquesta quietud, dins el turment d'home amenaçat per una catàstrofe, que acaba per desitjar ardentment que esclati. La seva sang freda era al límit, no podia parar quiet. Ara ja no treia els ulls del rellotge. Les nou, les nou i cinc. D'ordinari, no tornava a pujar a casa fins a les deu, després de la sortida del tren de les nou i cinquanta, per esmorzar. I, de cop, va tornar a pujar, pensant en Séverine, que també, allà dalt, devia esperar. Al corredor, en aquell precís moment, la senyora Lebleu obria a Philomène, que anava amb bata, despentinada, i portant un parell d'ous. Es van quedar, volien que Roubaud entrés a casa seva, mentre li clavaven els ulls. Tenia la clau, es va afanyar. De tota manera, en el vaivé ràpid de la porta, van veure Séverine, asseguda en una cadira del menjador, les mans ocioses, el perfil pàl·lid, immòbil. I, empenyent Philomène cap dins, tancant-se també, la senyora Lebleu li va explicar que ja l'havia vista d'aquella manera, al matí: sens dubte la història del sotsprefecte que girava malament. Però no, Philomène va explicar que acudia perquè tenia notícies; i va repetir el que acabava de sentir dir al sotscap. Llavors, les dues dones es van perdre en conjectures. Hi havia, en cadascuna de les seves trobades, uns xafardejos sense fi.

—Els han renyat, filla meva, hi posaria la mà al foc… Segur que no els toca la camisa a la pell.

—Ah, senyora meva, si ens els poguessin treure del damunt!

La rivalitat, cada vegada més enverinada, entre els Lebleu i els Roubaud havia nascut simplement d'una qüestió d'allotjament. Tot el primer pis, al damunt de les sales d'espera, servia per allotjar els empleats; i el corredor central, un autèntic corredor d'hotel, pintat de groc, il·luminat per dalt, separava el pis en dos, alineant les portes fosques a mà dreta i a mà esquerra. Però només els allotjaments de mà dreta tenien finestres que donaven al pati de sortides, plantat de vells oms, per damunt dels quals es desplegava l'admirable vista del litoral d'Ingouville; mentre que els allotjaments de mà esquerra, amb les finestres corbades, esclafades, s'obrien directament sobre la marquesina de l'estació, el pendent alt, la carena de zinc i de vidres bruts de la qual barraven l'horitzó. Res no era més alegre que els uns, amb la contínua animació del pati, la verdor dels arbres, el vast camp; i s'hi podien morir de fàstic en els altres, en què a penes s'hi veia clar, el cel tapiat com a la presó. Al davant, hi vivien el cap d'estació, el sotscap Moulin i els Lebleu; al darrere, els Roubaud, així com l'estanquera, la senyoreta Guichon, sense comptar tres apartaments que eren reservats als inspectors de pas. Ara bé, era notori que els dos sotscaps s'havien allotjat sempre costat per costat. Si els Lebleu s'estaven allà, això venia d'una condescendència de l'antic sotscap, substituït per Roubaud, que, vidu sense fills, havia volgut ser amable amb la senyora Lebleu, cedint-li el seu allotjament. ¿Però és que aquest allotjament no hauria hagut d'haver tornat als Roubaud? ¿Que potser era just relegar-los a darrere, quan tenien dret a estar a davant? Mentre els dos matrimonis havien viscut en bon acord, Séverine s'havia inclinat davant la veïna, que tenia vint anys més que ella, amb mala salut, tan enorme que s'ofegava sense parar. I la guerra no s'havia declarat de debò fins al dia en què Philomène havia fet enfadar les dues dones, a causa d'abominables xerrameques.

—Sap —va fer aquesta—, que són ben capaços d'haver aprofitat el viatge a París per demanar l'expulsió de vostè… M'han assegurat que han escrit al director una carta ben llarga en què fan valer el seu dret.

La senyora Lebleu se sufocava.

—Els miserables! I estic ben segura que es treballen l'estanquera per tenir-la a favor seu; ja fa quinze dies que a penes em saluda, aquella… No hi ha un pam de net! Per això, la vigilo…

Va baixar la veu per afirmar que la senyoreta Guichon, cada nit, devia anar a trobar el cap d'estació. Les seves portes eren davant per davant. En Dabadie, vidu, pare d'una noia que estava interna, era qui havia portat allà aquella rossa de trenta anys, ja pansida, silenciosa i minsa, d'una agilitat de colobra. Havia degut ser vagament mestra. I era impossible sorprendre-la, talment lliscava sense fressa, a través de les escletxes més estretes. Per ella mateixa, no comptava gaire. Però si se n'anava al llit amb el cap d'estació, prenia una importància decisiva, i el triomf era tenir-la agafada, conèixer el seu secret.

—Oh! Acabaré per saber-ho —va continuar la senyora Lebleu—. No vull deixar que em fotin… Som aquí, i ens hi quedarem. La bona gent està amb nosaltres, oi?

Tota l'estació, en efecte, s'apassionava en aquesta guerra dels dos allotjaments. El corredor, sobretot, n'estava assolat. Quasi només hi havia l'altre sotscap, Moulin, que se'n desinteressés, satisfet de ser al davant, casat amb una doneta tímida i delicada, a qui no veien mai i que li donava un infant cada vint mesos.

—En fi —va concloure Philomène—, tot i que no els toqui la camisa a la pell, d'aquesta se'n sortiran sense fotre's de morros… Compte, que coneixen gent que té el braç llarg.

Ella encara tenia els dos ous, els hi va oferir: uns ous del matí, que acabava de recollir de les seves gallines. I la senyora gran es desfeia en agraïments.

—Que n'és, d'amable! M'avicia… Vingui a enraonar més sovint. Ja sap que el meu marit sempre és a la caixa; i m'avorreixo tant, clavada aquí, per mor de les meves cames! Què se'n faria, de mi, si aquests miserables em prenien la vista?

Després, mentre l'acompanyava i obria la porta, es va posar un dit als llavis.

—Xxt! Escoltem.

Totes dues es van quedar ben bé uns cinc minuts dretes al corredor, sense fer un gest, contenint la respiració. Acotaven el cap, paraven l'orella cap al menjador dels Roubaud. Però no en sortia cap soroll, hi regnava un silenci de mort. I, per por de ser sorpreses, finalment es van separar, saludant-se una darrera vegada amb el cap, sense dir res. L'una se'n va anar de puntetes, l'altra va tancar la porta tan suaument, que no es va sentir com el pestell s'esmunyia dins el tancador.

A les nou i vint, Roubaud era de nou a baix, sota la marquesina. Supervisava la formació de l'òmnibus de les nou i cinquanta; i, malgrat l'esforç de voluntat, gesticulava, estava desficiós, girava sense parar el cap per inspeccionar l'andana amb la mirada, d'un extrem a l'altre. No passava res, les seves mans tremolaven.

Després, de sobte, mentre inspeccionava una altra vegada l'estació amb un cop d'ull enrere, va sentir prop seu la veu d'un empleat del telègraf, que deia, sense alè:

—Senyor Roubaud, no sap on són, el cap d'estació i el comissari de vigilància? Tinc uns despatxos per a ells, i ja fa deu minuts que corro… S'havia girat amb una tal tibantor de tot el seu ésser, que no se li va bellugar ni un múscul del rostre. Va clavar els ulls en els dos despatxos telegràfics que duia l'empleat. Aquesta vegada, veient l'emoció d'aquest, en tenia la certesa: per fi era la catàstrofe.

—En Dabadie ha passat per aquí fa un moment —va dir tranquil·lament.

Mai no s'havia sentit tan fred, amb una intel·ligència tan neta, posant-se tot ell en guàrdia. Ara, estava segur d'ell mateix.

—Guaiti! —va fer—. Vet-lo aquí, en Dabadie.

En efecte, el cap d'estació tornava del moll de mercaderies. Així que va haver examinat el despatx, es va exclamar.

—Hi ha hagut un assassinat a la línia… És l'inspector de Rouen que em telegrafia.

—Com? —va demanar Roubaud—. Un assassinat entre el nostre personal?

—No, no, d'un viatger, en un cupè… Han llançat el cos, pràcticament en sortir del túnel de Malaunay, al molló 153… I la víctima és un dels nostres administradors, el president Grandmorin.

El sotscap també es va exclamar.

—El president, ai! Quin disgust que tindrà la meva pobra dona!

El crit era tan just, tan commogut, que en Dabadie s'hi va aturar un instant.

—És veritat, vostès el coneixien, era molt bon home, oi?

Després, tornant a l'altre telegrama, adreçat al comissari de vigilància:

—Deu ser del jutge d'instrucció, sens dubte per alguna formalitat… i només són les nou i vint-i-cinc, el senyor Cauche no hi és encara, naturalment… Que vagin de pressa al cafè del Comerç, al passeig Napoléon. L'hi trobaran de segur.

Cinc minuts més tard, arribava en Cauche, conduït per un mosso de tren. Antic oficial, que considerava el seu càrrec com una jubilació, no apareixia mai a l'estació abans de les deu, s'hi passejava un moment i se'n tornava al cafè. Aquest drama, esdevingut entre dues partides de manilla, l'havia sorprès d'entrada, ja que els afers que passaven per les seves mans eren d'ordinari poc greus. Però el despatx venia del jutge d'instrucció de Rouen; i, si arribava dotze hores després de la descoberta del cadàver, era que el jutge havia telegrafiat primer a París, al cap d'estació, per saber en quines condicions havia partit la víctima; només després de ser informat dels números del tren i del cotxe, havia tramès al comissari de vigilància l'ordre de visitar el cupè que era al cotxe 293, si aquest cotxe era encara a Le Havre. Tot seguit, el mal humor que en Cauche mostrava per haver estat molestat sens dubte inútilment va desaparèixer i va fer lloc a una actitud d'extrema importància, proporcionada a la gravetat excepcional que prenia el cas.

—Però —es va exclamar, sobtadament inquiet, amb la por que la investigació se li escapés—, el cotxe ja no deu ser aquí, deu haver tornar a sortir aquest matí.

Roubaud el va tranquil·litzar, amb el seu aire calmós.

—No, no, excusi… Hi ha un cupè retingut per a aquest vespre, el cotxe és allà, a la cotxera.

I se n'hi va anar el primer, el comissari i el cap d'estació el van seguir. Mentrestant, la notícia es devia escampar, perquè els mossos de tren, dissimuladament, deixaven la feina, seguien ells també; mentre que a les portes dels diversos serveis apareixien uns empleats, que acabaven per acostar-s'hi, d'un en un. Ben aviat, hi va haver un aplec.

Quan van arribar davant del cotxe, en Dabadie va fer una reflexió en veu alta:

—Malgrat tot, ahir vespre, va tenir lloc la inspecció. Si hi haguessin quedat traces, les haurien consignades en l'informe.

—Ara ho veurem —va dir en Cauche.

Va obrir la portella, va pujar dins el cupè. I, a l'instant mateix, es va exclamar, deixant-se estar de formalitats, renegant.

—Collons, es diria que han matat un porc!

Un petit hàlit d'esglai va córrer entre els assistents, els caps es van allargar; i en Dabadie, un dels primers, va voler veure-ho, es va enfilar al marxapeu; mentre que, darrere seu, Roubaud, per fer com els altres, estirava també el coll.

A l'interior, el cupè no mostrava cap desordre. Les finestretes havien quedat tancades, tot semblava a lloc. Una olor horrorosa, però, s'escapava per la portella oberta; i allà, enmig d'un dels coixins, un bassal de sang negra s'havia coagulat, un bassal tan profund, tan ample, que un reguerot n'havia brollat com d'una deu, escampant-se sobre la catifa. Hi havia uns coàguls enganxats a la tapisseria. I res més, res més que aquella sang nauseabunda.

En Dabadie es va enfurismar.

—On són els homes que van fer la inspecció, ahir al vespre? Que me'ls portin!

Eren justament allà, es van avançar, van balbucejar unes excuses: que potser podien adonar-se'n, de nit? I, tanmateix, van revisar-ho tot. La vigília, juraven no haver advertit res.

Mentrestant, en Cauche, dret dins el vagó, prenia notes a llapis, per al seu informe. Va cridar Roubaud, amb qui tractava sovint, tots dos fumant uns cigarrets, al llarg de l'andana, en les hores de passeig.

—Senyor Roubaud, pugi, que m'ajudarà.

I, quan el sotscap va haver saltat per damunt la sang de la catifa, per no trepitjar dintre:

—Miri sota l'altre coixí, a veure si no s'hi ha esmunyit res.

Va alçar el coixí, va buscar, les mans prudents, la mirada simplement curiosa.

—No hi ha res.

Però una taca, sobre el drap encoixinat del respatller, va atreure la seva atenció; i la va ensenyar al comissari. No era l'empremta sangonosa d'un dit? No, van acabar per posar-se d'acord que era una esquitxada. El flux de gent s'havia acostat, per seguir aquest examen, flairant el crim, apilotant-se darrere el cap d'estació, a qui una repugnància d'home delicat havia retingut al marxapeu.

De sobte, aquest va fer una reflexió.

—Digui, Roubaud, vostè era al tren, oi? Va tornar amb l'exprés, ahir al vespre… Potser ens podria donar algunes informacions!

—Guaita! És veritat —es va exclamar el comissari—. Que potser va advertir res?

Durant tres o quatre segons, Roubaud va quedar mut. Estava ajupit en aquell moment, examinant la catifa. Però es va posar dret gairebé de seguida, responent amb la seva veu natural, una mica gruixuda.

—Certament, certament, us diré… La meva dona era amb mi. Si el que sé ha de figurar a l'informe, m'agradaria que baixés, per contrastar els meus records amb els seus.

Això va semblar molt raonable a en Cauche, i Pecqueux, que acabava d'arribar, es va oferir a anar a buscar la senyora Roubaud. Va partir a grans gambades, hi va haver un moment d'espera. Philomène, que havia vingut amb el fogoner, l'havia seguit amb la vista, irritada que s'encarregués d'aquesta comissió. Però, havent vist la senyora Lebleu, que s'afanyava, amb tota la velocitat de les seves pobres cames inflades, es va precipitar, la va ajudar; i les dues dones van alçar les mans al cel, van proferir exclamacions, apassionades per la descoberta d'un crim tan abominable. Tot i que no se'n sabés encara absolutament res, ja en circulaven versions, entorn d'elles, en l'esverament dels gestos i els rostres. Dominant la remor de les veus, Philomène mateixa, sense que ningú no li hagués dit res, afirmava amb la seva paraula d'honor que la senyora Roubaud havia vist l'assassí. I es va fer el silenci, quan Pecqueux va reaparèixer, acompanyat d'aquesta darrera.

—Mireu-la! —va murmurar la senyora Lebleu—. Qui ho diria, que és la dona d'un sotscap, amb els seus aires de princesa! Aquest matí, a primera hora, ja estava així, pentinada i encotillada com si anés de visita.

Séverine avançava a petits passos regulars. Hi havia un tros ben llarg d'andana a recórrer, sota els ulls que la miraven venir; i no flaquejava, sostenia simplement el mocador sobre les parpelles, dins el gran dolor que acabava d'experimentar en conèixer el nom de la víctima. Vestida amb un vestit de llana negra, molt elegant, semblava que portés dol pel seu protector. Els seus feixucs cabells foscos lluïen al sol, ja que no s'havia entretingut a cobrir-se el cap, malgrat el fred. Els seus ulls blaus tan dolços, plens d'angoixa i negats de llàgrimes, la feien molt entendridora.

—Ben segur que té raó de plorar —va dir a mitja veu Philomène—. Els han ben fotut, ara que han mort el seu protector.

Quan Séverine va ser allà, enmig de tota aquella gentada, davant la portella oberta del cupè, en Cauche i Roubaud en van baixar; i, tot seguit, aquest últim va començar a dir el que sabia.

—Estimada, ahir al matí, oi?, així que vam arribar a París, vam anar a veure el senyor Grandmorin… Devia ser un quart de dotze, oi?

Ell la va mirar fixament, ella va repetir amb un to dòcil:

—Sí, un quart de dotze.

Però els seus ulls s'havien aturat sobre el coixí negre de sang, va tenir un espasme, uns sanglots profunds li van brollar de la gola. I el cap d'estació, emocionat, amatent, va intervenir:

—Senyora, si no pot suportar aquest espectacle… Entenem molt bé el seu dolor.

—Oh! Simplement dues paraules —va interrompre el comissari—. De seguida farem portar de nou la senyora a casa seva.

Roubaud es va afanyar a continuar:

—Llavors, després d'haver enraonat de diferents coses, el senyor Grandmorin ens va anunciar que havia de sortir l'endemà, per anar cap a Doinville, a casa la seva germana… Encara el veig assegut al seu escriptori. Jo era aquí; la meva dona era allà… Oi, estimada, que ens va dir que sortiria l'endemà?

—Sí, l'endemà.

En Cauche, que continuava prenent amb el llapis notes ràpides, va alçar el cap.

—Com, l'endemà? Però bé que va sortir al vespre!

—Esperi! —va replicar el sotscap—. Quan va saber que tornàvem al vespre, va tenir per un instant la idea de prendre l'exprés amb nosaltres, si la meva dona volia seguir-lo fins a Doinville, on passaria alguns dies a casa de la seva germana, com ja havia fet abans. Però la meva dona, que tenia moltes coses a fer aquí, va refusar… Oi, que vas refusar?

—Vaig refusar, sí.

—I vet aquí, va ser molt amable… S'havia ocupat de mi, ens va acompanyar fins a la porta del despatx… Oi, estimada?

—Sí, fins a la porta.

—Al vespre, vam sortir… Abans d'instal·lar-nos en el nostre compartiment, vaig conversar amb en Vandorpe, el cap d'estació. I no vaig veure res. Jo estava molt molest, perquè em pensava que estàvem sols, i hi havia, en un racó, una senyora que jo no havia advertit; encara més quan dues altres persones, un matrimoni, van pujar al darrer moment… Fins a Rouen tampoc, res de particular, no vaig veure res… Per això, a Rouen, quan vam baixar a estirar les cames, quina no va ser la nostra sorpresa, en descobrir, a tres o quatre cotxes del nostre, en Grandmorin, dret a la portella d'un cupè! «Com és això, senyor president, ha partit? Ah, bé, no ens pensàvem viatjar amb vostè!» I ens va explicar que havia rebut un despatx telegràfic… Va sonar el xiulet, vam tornar a pujar ràpidament al nostre compartiment, on, entre parèntesis, no vam trobar-hi ningú, tots els nostres companys de viatge havien baixat a Rouen, cosa que no ens va saber gens de greu… I vet aquí! Això és tot, oi, estimada?

—Sí, això és tot.

Aquesta relació, per simple que fos, havia impressionat fortament l'auditori. Tots esperaven comprendre, bocabadats. El comissari, parant d'escriure, va expressar la sorpresa general, demanant:

—I esteu segur que no hi havia ningú dins el cupè, amb el senyor Grandmorin?

—Oh, absolutament segur.

Va córrer un estremiment. El misteri que es plantejava atiava la por, un calfred que tothom va sentir passar pel clatell. Si el viatger estava sol, ¿per qui havia pogut ser assassinat i llançat del cupè, a tres llegües d'allà, abans d'una nova parada del tren?

En el silenci, es va sentir la veu malèvola de Philomène:

—És estrany, de tota manera.

Tot sentint-se al·ludit, Roubaud la va mirar, amb un moviment del mentó, com per dir que ho trobava estrany, ell també. Al costat d'ella, va veure Pecqueux i la senyora Lebleu, que movien també el cap. Els ulls de tothom s'havien girat del seu costat, s'esperaven una altra cosa, buscaven en la seva persona un detall oblidat que aclarís l'afer. No hi havia cap acusació, en aquelles mirades ardentment curioses; però tanmateix hi creia veure despuntar la sospita vaga, el dubte que el més petit fet a vegades canvia en certesa.

—Extraordinari —va murmurar en Cauche.

—Del tot extraordinari —va repetir en Dabadie. Llavors, Roubaud es va decidir:

—Del que estic ben segur, és que l'exprés que va, d'una tirada, de Rouen a Barentin, marxava a la velocitat reglamentària, sense que hagués advertit res d'anormal… Ho dic, perquè, justament, com que estàvem sols, havia baixat la finestreta, per fumar un cigarret; i jo donava cops d'ull a fora, m'adonava perfectament de tots els sorolls del tren… Fins i tot, a Barentin, en reconèixer a l'andana en Bessière, el cap d'estació, el meu successor, el vaig cridar, i vam intercanviar quatre paraules, mentre que, enfilat al marxapeu, m'estrenyia la mà… Oi, estimada? L'hi poden preguntar, en Bessière els ho dirà.

Séverine, sempre immòbil i pàl·lida, el seu rostre fi negat de disgust, va confirmar una vegada més la declaració del seu marit.

—Ho dirà, sí.

A partir d'aquell moment, tota acusació esdevenia impossible, si els Roubaud, que havien tornat a pujar, a Rouen, al seu compartiment, havien estat saludats, a Barentin, per un amic. L'ombra de sospita que el sotscap va creure haver vist passar dins els ulls, se n'havia anat; i la sorpresa de tothom es feia més gran. El cas prenia un caràcter cada vegada més misteriós.

—Vejam —va dir el comissari—, ¿està segur que ningú, a Rouen, no va poder pujar al cupè, després que vostè hagués deixat el senyor Grandmorin?

Evidentment, Roubaud no havia previst aquesta pregunta, atès que, per primera vegada, es va torbar, en no tenir sens dubte ja la resposta preparada a l'avançada. Va mirar la seva dona, dubtant.

—Oh, no ho crec… Ja tancaven les portelles, se sentia el xiulet, vam tenir el temps just de tornar al nostre cotxe… i a més, el cupè estava reservat, ningú no podia pujar-hi, em sembla…

Però els ulls blaus de la seva dona s'eixamplaven, esdevenien tan grossos, que es va esglaiar de ser tallant.

—Al capdavall, no ho sé pas… Sí, potser algú va poder pujar… Hi havia una veritable aglomeració…

I, a mesura que parlava, la seva veu es refeia neta, tota aquesta història nova naixia, s'afirmava.

—Sap, per mor de les festes de Le Havre, la multitud era enorme… Ens vam veure obligats a defensar el nostre compartiment contra uns viatgers de segona i fins i tot de tercera classe… A més, l'estació està molt mal il·luminada, no s'hi veia res, hi havia empentes, crits, dins el batibull de la sortida… I tant! Sí, és molt possible que, no sabent com instal·lar-se, o fins i tot aprofitant l'embús, algú s'hagués introduït per força dins el cupè, a l'últim instant.

I, interrompent-se:

—Oi, estimada? Això és el que devia passar.

Séverine, l'aspecte fatigat, el mocador sobre els seus ulls macats, va repetir:

—És el que va passar, certament.

Des d'aleshores, la pista estava donada; i, sense pronunciar-se, el comissari de vigilància i el cap d'estació van intercanviar una mirada d'intel·ligència. Un llarg moviment havia agitat la gernació, que notava que la investigació s'havia acabat, i a qui una ànsia de comentaris turmentava: de seguida van circular suposicions, cadascú tenia una història. Feia un instant, el servei de l'estació es trobava com suspès, tot el personal era allà, obsedit per aquell drama; i va ser una sorpresa veure entrar sota la marquesina el tren de les nou i trenta-vuit. Hi van córrer, les portelles es van obrir, el flux dels viatgers es va escolar. Gairebé tots els curiosos, d'altra banda, s'havien quedat entorn del comissari, que, per un escrúpol d'home metòdic, visitava una última vegada el cupè ensangonat.

Pecqueux, gesticulant entre la senyora Lebleu i Philomène, va veure en aquell moment el seu maquinista, Jacques Lantier, que acabava de baixar del tren i que, immòbil, es mirava de lluny l'aplec. El va cridar violentament amb la mà. Jacques no es bellugava. Finalment, es va decidir, amb una marxa lenta.

—Què hi ha? —va demanar al seu fogoner.

Ja ho sabia, va escoltar distretament la notícia de l'assassinat i les suposicions que es feien. El que li sorprenia, el trasbalsava estranyament, era caure enmig d'aquella investigació, i tornar a trobar el cupè, entrevist dins les tenebres, llançat a tota velocitat. Va estirar el coll, va mirar el bassal de sang quallada al coixí; i va tornar a veure l'escena de l'homicidi, va tornar a veure sobretot el cadàver, estès a la via, allà, amb la gola oberta. Després, mentre desviava els ulls, es va fixar en els Roubaud, mentre Pecqueux continuava explicant-li la història, de quina manera aquests últims estaven mesclats en l'afer, la seva sortida de París en el mateix tren que la víctima, les darreres paraules que havien intercanviat a Rouen. L'home, el coneixia d'haver-lo saludat, a vegades, d'ençà que feia el servei de l'exprés; la dona, l'havia entrevista de tard en tard, i s'havia apartat d'ella com de les altres, dins la seva por malaltissa. Però, en aquell moment, plorosa i pàl·lida, amb la dolçor esverada dels seus ulls blaus sota l'esclafament negre de la cabellera, el va colpir. Ja no li treia la mirada de damunt, i va tenir una absència, es va preguntar, atordit, per què els Roubaud i ell eren allà, com els fets havien pogut reunir-los davant d'aquell cotxe del crim, ells de tornada de París, la vigília, ell arribat de Barentin a l'instant mateix.

—Oh, ja ho sé, ja ho sé! —va dir en veu alta, interrompent el fogoner—. Jo era justament allà baix, a la sortida del túnel, aquesta nit, i he cregut veure alguna cosa, en el moment que va passar el tren.

Hi va haver una gran emoció, tots el van envoltar. I ell era el primer que s'havia esgarrifat, sorprès, trasbalsat del que acabava de dir. ¿Per què havia parlat, després d'haver-se promès callar tan formalment? Tantes bones raons li aconsellaven el silenci! I les paraules havien sortit inconscientment dels llavis, mentre mirava aquella dona. Ella havia apartat bruscament el seu mocador, per fixar en ell els ulls banyats en llàgrimes, que es feien més grossos encara.

Però el comissari s'havia acostat ràpidament.

—Què? Què va veure?

I Jacques, sota la mirada immòbil de Séverine, va dir el que havia vist: el cupè il·luminat, passant dins la nit, a tota màquina, i els perfils fugissers dels dos homes, l'un bolcat, l'altre amb el ganivet al puny. Al costat de la seva dona, Roubaud escoltava, fixant sobre ell els seus ullassos vius.

—Llavors —va demanar el comissari—, reconeixeria l'assassí?

—Oh! Això no, no ho crec.

—Portava un abric o una brusa?

—No podria assegurar res. Pensi que el tren devia marxar a una velocitat de vuitanta quilòmetres!

Séverine, al marge de la seva voluntat, intercanviava una mirada amb Roubaud, que va tenir la força de dir:

—En efecte, caldria tenir bona vista.

—No importa —va concloure en Cauche—, vet aquí una deposició important. El jutge d'instrucció l'ajudarà a veure-hi clar en tot això… Senyor Lantier i senyor Roubaud, donin-me els seus noms exactes, per a les citacions.

S'havia acabat, el grup de curiosos es va dissipar a poc a poc, el servei de l'estació va reprendre l'activitat. Roubaud va haver de córrer a ocupar-se de l'òmnibus de les nou i cinquanta, dins el qual ja pujaven els viatgers. Havia donat a Jacques una estreta de mà, més vigorosa que de costum; i aquest, que s'havia quedat tot sol amb Séverine, darrere la senyora Lebleu, Pecqueux i Philomène, que se n'anaven xiuxiuejant, s'havia cregut amb l'obligació d'acompanyar la jove sota la marquesina, fins a l'escala dels empleats, sense trobar res a dir-li, retingut tanmateix al seu costat, com si un lligam acabés de nuar-se entre ells. Ara, l'alegria del dia s'havia fet més gran, el sol clar pujava havent vençut les bromes matinals, dins la gran limpidesa blava del cel; mentre el vent de mar, prenent força amb la marea ascendent, aportava la seva frescor salada. I, quan la va deixar finalment, va trobar de nou els seus amples ulls, la dolçor aterrida i suplicant dels quals l'havia trasbalsat tan profundament.

Però hi va haver un lleuger toc de xiulet. Era Roubaud que donava el senyal de sortida. La màquina va respondre amb un xiulet prolongat, i el tren de les nou i cinquanta es va posar en moviment, va circular més ràpid, va desaparèixer al lluny, dins el polsim d'or del sol.