Читать книгу La bèstia humana - Эмиль Золя, Emile Zola, Еміль Золя - Страница 6

A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.

La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.

Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les pujades i les baixades, acaben de fer les rutes difícils i d'augmentar la sensació de gran solitud; els terrenys, magres, blanquinosos, estan sense cultivar; uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.

Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.

—Guaita, Jacques! —va cridar.

Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.

—Bon vespre, Flore —va dir simplement.

Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.

Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.

Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat Misard, desterrats amb les dues filles del seu primer matrimoni en aquell forat perdut de la Croix-de-Maufras. Avui, tot i que amb prou feines tenia quaranta-cinc anys, la bella tieta Phasie d'antany, tan alta, tan forta, semblava que en tingués seixanta, amagrida i esgrogueïda, sacsejada per esgarrifances contínues.

Ella va fer un crit d'alegria.

—Ets tu, Jacques! Fill meu, quina sorpresa!

La va besar a les galtes, li va explicar que acabava de tenir de sobte dos dies de permís forçós: a la Lison, la seva màquina, en arribar al matí a Le Havre, se li havia trencat la biela, i com que la reparació no estaria acabada abans de vint-i-quatre hores, no reprendria el servei fins l'endemà al vespre, per a l'exprés de les sis i quaranta. Llavors, havia volgut anar-li a fer un petó. Es quedaria a dormir, i se n'aniria de Barentin amb el tren de les set i vint-i-sis del matí. I mentre li agafava les seves pobres mans amagrides, li deia fins a quin punt la seva última carta l'havia inquietat.

—Ai, sí, fill meu, això no va, això no va gens bé… Que ets amable d'haver endevinat el meu desig de veure't! Sé fins a quin punt estàs ocupat, i no gosava demanar-te que vinguessis. En fi, has vingut, i em trobes tan trista, tan trista!

Es va interrompre, per llançar temorosament una mirada per la finestra. Sota la llum del capvespre, a l'altre costat de la via, s'hi distingia el seu marit, Misard, dins una caseta de senyalització, una d'aquestes cabanes de taulons situades cada cinc o sis quilòmetres i connectades per uns aparells telegràfics, a fi d'assegurar la bona circulació dels trens. Mentre la seva dona, i més tard Flore, s'encarregava de la barrera del pas a nivell, a Misard l'havien nomenat guardià.

Com si l'hagués pogut sentir, va baixar la veu, en una esgarrifança.

—Estic segura que m'enverina!

Jacques es va sobresaltar, sorprès d'aquesta confidència, i els seus ulls, girant-se també cap a la finestra, es van entelar de nou a causa d'aquell trastorn singular, el petit fum roig que n'empal·lidia l'esclat negre, diamantat d'or.

—Tieta Phasie, quina idea! —va murmurar—. Té un aspecte tan dolç i tan feble.

Acabava de passar un tren que anava cap a Le Havre, i Misard havia sortit de la caseta per tancar la via darrere seu. Mentre tornava a pujar l'alçaprem, posant el senyal en vermell, Jacques se'l mirava. Un homenet neulit, els cabells i la barba escassos, descolorits, la cara xuclada i trista. Al mateix temps, silenciós, reservat, sense ira, d'una educació obsequiosa davant els caps. Però havia tornat a entrar dins la cabana de taulons, per inscriure al registre l'hora de pas, i per pitjar els dos botons elèctrics, l'un que deixava la via lliure a la caseta precedent, l'altre que anunciava el tren a la caseta següent.

—No el coneixes! —va fer la tieta Phasie—. Et dic que em deu fer prendre alguna porqueria… Jo que era tan forta, que me l'hauria cruspit, i és ell, aquest homenet, aquest no res, que se'm cruspeix!

Enfebrada amb una rancúnia sorda i poruga, buidava el seu cor, encantada de tenir finalment algú que l'escoltava. ¿Qui li manava tornar-se a casar amb un garneu com aquell, sense ni una malla, i avar, ella que era cinc anys més gran, i que ja tenia dues filles, l'una de sis anys, l'altra de vuit? Aviat faria deu anys que havia fet aquell negoci, i no havia passat ni una hora sense que se n'hagués de penedir: una existència miserable, un exili en aquell racó glaçat del Nord, on tremolava de fred, un avorriment mortal, no tenir mai ningú amb qui enraonar, ni tan sols una veïna. Ell era un antic instal·lador de la via, que ara guanyava mil dos-cents francs com a guardià; ella, des de l'inici, havia tingut una paga de cinquanta francs per la barrera, de la qual avui s'encarregava Flore; i allà hi havia el present i el futur, cap altra esperança, la certesa de viure i de morir-se en aquell forat, a mil llegües dels vius. El que no explicava eren les consolacions que tenia, abans de caure malalta, quan el seu marit treballava al balast, i es quedava sola guardant la barrera amb les seves filles; ja que aleshores posseïa, de Rouen a Le Havre, a tota la línia, una tal reputació de dona guapa, que els inspectors de la via la visitaven quan passaven; fins i tot hi havia hagut unes rivalitats, els inspectors d'un altre servei estaven sempre de visita, redoblant la vigilància. El marit no era cap nosa: deferent amb tothom, esmunyint-se per les portes, anant i venint sense veure res. Però aquelles distraccions s'havien acabat, i s'estava allà, setmanes, mesos, en aquella cadira, en aquella solitud, sentint com el seu cos se n'anava una mica més, d'hora en hora.

—Et dic —va repetir per acabar— que és ell qui m'encalça i que acabarà amb mi, tan petit com és.

Un timbre brusc va fer que llancés a fora la mateixa mirada inquieta. Era la caseta precedent que anunciava a Misard un tren que anava cap a París; i l'agulla de l'aparell senyalitzador, instal·lada davant el vidre, s'havia inclinat en el sentit de la direcció. Va aturar el timbre, va sortir per anunciar el tren amb dos sons de botzina. Flore, en aquell moment, va anar a baixar la barrera; després, es va plantar, agafant ben dreta la bandera, dins la funda de cuir. Se sentia el tren, un exprés, amagat per un revolt, com s'acostava amb un retrò que s'anava fent més gran. Va passar com un llamp, fent trontollar, amenaçant d'endur-se la casa baixa, enmig d'un vent de tempesta. Flore ja se'n tornava a les seves hortalisses, mentre que Misard, després d'haver tancat la via ascendent darrere el tren, va anar a reobrir la via descendent, abatent l'alçaprem per apagar el senyal vermell: un nou timbre, acompanyat de l'alçament de l'altra agulla, acabava d'advertir-lo que el tren que havia passat cinc minuts abans havia passat per la caseta següent. Va tornar a entrar, va prevenir les dues casetes, va inscriure el pas, i després va esperar. Sempre la mateixa feina, que feia durant dotze hores, vivint allà, menjant allà, sense llegir tres ratlles d'un diari, sense que semblés ni tan sols tenir un pensament, sota el seu crani oblic.

Jacques, que temps enrere feia broma amb la seva padrina sobre els estralls que ella causava entre els inspectors de la via, no va poder estar-se de somriure, tot dient:

—Potser és gelós.

Però Phasie va arronsar pietosament les espatlles, mentre un riure li pujava igualment, irresistible, als pobres ulls empal·lidits.

—Fill meu, què dius? Gelós, ell! Se n'ha fumut sempre, des del moment que no li costava ni un duro.

Després, recuperada de la seva esgarrifança:

—No, no li importava gaire, això. Només li importen els diners… Ens vam enfadar, ves, perquè no li vaig voler donar els mil francs que l'any passat vaig heretar del papa. Llavors, com que m'amenaçava, això m'ha portat desgràcia, vaig caure malalta… i el mal ja no m'ha deixat des d'aquella època, sí, just des d'aquella època!

El jove va comprendre, i com que creia que eren unes idees negres de dona malalta, va provar de dissuadir-la. Però ella s'hi encaparrava amb un moviment de cap, com una persona que n'està totalment convençuda. Per això va acabar per dir-li:

—Doncs és ben senzill, si voleu que això s'acabi… Doneu-li els mil francs.

Ella es va redreçar amb un esforç extraordinari. I, ressuscitada, violenta:

—Els meus mil francs, mai! M'estimo més dinyar-la… Estan amagats, ben amagats! Pot regirar la casa, el desafio que els trobi… i l'ha regirada prou, el murri! L'he sentit, a la nit, que tustava les parets. Busca, busca! Encara que només fos el plaer de veure com li creixia el nas, amb això en tindria prou per prendre paciència… Veurem qui afluixarà primer, si ell o jo. Me'n malfio, ja no m'empasso res del que ell toca. I si jo la dinyava, ell tampoc no els tindria, els meus mil francs, preferiria deixar-los sota terra!

Va tornar a caure sobre la cadira, esgotada, sotragada per un nou so de botzina. Era Misard, al llindar de la caseta de senyalització, que aquesta vegada anunciava un tren que anava cap a Le Havre. Malgrat l'obstinació en què es tancava, de no donar-li l'herència, li tenia una por secreta, creixent, la por del colós davant l'insecte pel qual se sent menjat. I el tren anunciat, l'òmnibus que havia sortit de París a les dotze i quaranta-cinc del migdia, arribava al lluny, amb un brunzit sord. Se'l sentia sortir del túnel, esbufegar més fort al camp. En acabat, va passar, amb el tro de les rodes i la massa dels vagons, amb la força invencible d'un huracà.

Jacques, amb els ulls alçats cap a la finestra, havia mirat com desfilaven els vidres quadrats on apareixien els perfils d'uns viatgers. Volent allunyar les idees negres de Phasie, va fer en to de broma:

—Padrina, us planyeu que no hi veieu mai ningú, en aquest cau… però vet aquí, quanta gent!

Ella d'entrada no el va entendre, sorpresa.

—On és, la gent? Ah, sí, aquesta gent que passa. Quin invent! No els coneixem, no s'hi pot pas enraonar.

Ell continuava rient.

—A mi sí que em coneixeu, em veieu passar sovint.

—És cert, et conec, i sé l'hora del teu tren, i et miro passar sobre la teva màquina. Passes volant, però, volant! Ahir vas fer així amb la mà. No puc ni tan sols respondre… No, no és una manera de veure la gent.

Malgrat tot, aquesta idea del flux de la gernació que els trens ascendents i descendents traginaven diàriament davant seu, enmig del silenci de la seva solitud, la deixava pensarosa, la mirada sobre la via, on es feia de nit. Quan es valia, i anava i venia, i es plantava davant la barrera amb la bandera al puny, no pensava mai en aquestes coses. Però unes fantasies confuses, a penes formulades, li embullaven el cap des que s'estava en aquella cadira, sense tenir res més a pensar que la lluita sorda amb el seu home. Li semblava estrany, viure perduda al fons d'aquest desert, sense una ànima a qui confiar-se, quan, de dia i de nit, contínuament, desfilaven tants homes i tantes dones, en el cop de tempesta dels trens que sacsejaven la casa, fugint a tota màquina. És clar que la terra sencera passava per allà, no només francesos, estrangers també, gent vinguda de contrades ben llunyanes, ja que a hores d'ara ningú no podia quedar-se a casa seva, i que tots els pobles, com es deia, aviat no en farien més que un de sol. Això era el progrés, tots germans, corrent tots junts, allà, cap a un país de xauxa. Provava de comptar-los, de mitjana, a tant per vagó: n'hi havia massa, no hi arribava. Sovint creia reconèixer uns rostres, el d'un senyor amb la barba rossa, un anglès sens dubte, que feia cada setmana el viatge de París, el d'una petita senyora bruna, que passava regularment el dimecres i el dissabte. Però el llampec se'ls enduia, no estava ben segura d'haver-los vist, totes les cares s'esborraven, es confonien, semblants, desapareixien les unes dins les altres. El torrent s'escolava, sense deixar res. I el que l'entristia era, sota aquell brunzit continu, sota tant de benestar i tants diners passejats, sentir que aquella multitud sempre tan panteixant ignorava que ella fos allà, en perill de mort, fins al punt que, si un vespre el seu home li donava el cop de gràcia, els trens continuarien encreuant-se prop del seu cadàver, sense ni tan sols sospitar el crim, al fons de la casa solitària.

Phasie s'havia quedat mirant per la finestra, i va resumir el que experimentava massa vagament per explicar-ho amb detall.

—Ah! És un gran invent, no cal dir-ho. Es va de pressa, s'és més savi… però les bèsties salvatges segueixen sent bèsties salvatges, i ja podran inventar unes màquines encara millors, que sempre hi haurà unes bèsties salvatges a sota.

Jacques va assentir de nou, per dir que pensava com ella. Feia un moment que mirava com Flore tornava a obrir la barrera a un vehicle de pedraire, carregat amb dos blocs de pedra enormes. La carretera servia únicament les pedreres de Bécourt, tot i que, a la nit, la barrera estava tancada amb una cadena, i era molt rar que la noia s'hagués d'alçar. Veient-la enraonar familiarment amb el pedraire, un jovenet bru, es va exclamar:

—Guaita, ¿que està malalt, en Cabouche, que el seu cosí Louis li porta els cavalls? Aquest pobre Cabuche, el veieu sovint, padrina?

Ella va alçar les mans, sense respondre, proferint un gran sospir. Hi havia hagut un drama, a la tardor darrera, que no l'havia ajudat precisament a refer-se: la seva filla Louisette, la petita, col·locada com a minyona a casa la senyora Bonnehon, a Doinville, s'havia escapat un vespre, esfereïda, contusionada, per anar a morir a casa del seu amic Cabuche, a la casa on aquest vivia en ple bosc. Havien corregut unes històries que acusaven de violència el president Grandmorin; però ningú no gosava repetir-les en veu alta. A la mare, tot i saber a què atenir-se, no li agradava gens parlar d'aquest tema. Malgrat tot, va acabar per dir:

—No, ja no ve mai, s'ha tornat un veritable llop… La pobra Louisette, que era tan graciosa, tan blanca, tan dolça! M'estimava, i m'hauria cuidat, mentre que Flore, Déu meu!, no me'n queixo pas, però té del cert alguna cosa alterada, sempre fent el que vol, desapareguda durant hores, i altiva, i violenta! Tot plegat és trist, ben trist.

Mentre l'escoltava, Jacques seguia amb la mirada el carro, que travessava la via. Però les rodes es van entrebancar amb els rails, va caldre que el conductor fes petar el fuet, mentre que Flore cridava, excitant els cavalls.

—Collons! —es va exclamar el jove—, ara només caldria que arribés un tren…! Hi hauria una castanya!

—Oh! No hi ha cap perill —va fer la tieta Phasie—. Flore és estranya a vegades, però coneix la seva feina, està alerta… Gràcies a Déu, ja fa cinc anys que no hem tingut cap accident. Fa molt de temps, van atropellar un home. A nosaltres només ens ha passat que una vaca va estar a punt de fer descarrilar un tren. Pobra bèstia, van trobar-ne el cos aquí i el cap allà, prop del túnel… Amb Flore, podem dormir tranquils.

El carro havia passat, se sentia allunyar-se les sotragades profundes de les rodes dins les roderes. Llavors, va tornar a la seva preocupació constant, a la idea de la salut, tant la seva com la dels altres.

—I tu, et trobes del tot bé? ¿Te'n recordes, a casa, les coses que et feien patir, i de les quals el doctor no comprenia res?

La seva mirada va tornar a tenir una vacil·lació inquieta.

—Estic molt bé, padrina.

—I tant! ¿Tot ha desaparegut, aquell dolor que et foradava el cap, darrere les orelles, i les febrades brusques, i aquells accessos de tristesa que feien que t'amaguessis com una bèstia al fons d'un cau?

A mesura que ella parlava, ell es neguitejava més, dominat per un tal malestar, que va acabar per interrompre-la, amb un to sec.

—Us asseguro que estic molt bé… Ja no tinc res, res en absolut.

—Doncs millor, fill meu! No és pas perquè tu tinguessis mal, que em guariria el meu. I a més, és propi de la teva edat, tenir salut. Ah, la salut, no hi ha res de tan bo… De tota manera, ets molt amable d'haver-me vingut a veure, quan hauries pogut anar-te'n a divertir a una altra banda. Soparàs amb nosaltres, oi?, i dormiràs allà dalt a les golfes, al costat de l'habitació de Flore.

Però, una altra vegada, un so de botzina li va tallar la paraula. S'havia fet de nit, i tots dos, girant-se cap a la finestra, només van distingir confusament Misard enraonant amb un altre home. Acabaven de tocar les sis, passava el servei al seu substitut, el guardià de nit. Seria lliure per fi, després d'estar-se dotze hores en aquella cabana, moblada solament amb una tauleta sota el prestatge dels aparells, un tamboret i una estufa, la calor excessiva de la qual l'obligava a tenir gairebé constantment la porta oberta.

—Vet-lo aquí, ja torna —va murmurar la tieta Phasie, atemorida de nou.

El tren anunciat arribava, molt feixuc, molt llarg, amb el seu retrò cada vegada més fort. I el jove va haver d'acotar-se per fer-se sentir per la malalta, emocionat de l'estat miserable en què la veia, desitjós d'alleujar-la.

—Escolteu, padrina, si de debò té males intencions, potser l'aturaria saber que hi estic ficat… Faríeu bé de confiar-me els vostres mil francs.

Ella es va revoltar per última vegada.

—Els mil francs, ni a tu ni a ell! Ja t'he dit que m'estimo més dinyar-la!

En aquell moment, el tren passava, amb la seva violència tempestuosa, com si ho escombrés tot davant seu. La casa va tremolar, envoltada per una ventada. Aquell tren, que anava cap a Le Havre, era ben ple, perquè hi havia una festa l'endemà diumenge, l'avarada d'un vaixell. Malgrat la velocitat, pels vidres il·luminats de les portelles havien tingut la visió dels compartiments plens, les files de caps arrenglats, compactes, cadascun amb el seu perfil. Se succeïen, desapareixien. Quina gentada! Una altra vegada la gernació, la gernació sense fi, enmig del brunzit dels vagons, del xiulet de les màquines, del dring del telègraf, del repic de les campanetes! Era com un gran cos, un ésser gegantí ajagut de través a terra, el cap a París, les vèrtebres tot al llarg de la línia, els membres que s'eixamplaven amb els entroncaments, els peus i les mans a Le Havre i a les altres ciutats d'arribada. I passava, passava, mecànic, triomfal, anant cap al futur amb una rectitud mecànica, en la ignorància voluntària d'allò que restava de l'home, a totes dues vores, ocult i sempre tenaç, l'eterna passió i l'etern crim.

Flore va entrar primer. Va encendre el llum, una llàntia de petroli sense pàmpol, i va parar taula. No es van dirigir paraula, a penes va deixar caure una mirada cap a Jacques, que estava d'esquena, dret a la finestra. Sobre l'estufa, es mantenia calenta una sopa de col. L'estava servint, quan va aparèixer Misard. No va testimoniar cap sorpresa de trobar allà el jove. Potser l'havia vist arribar, però no li va demanar res, sense curiositat. Una estreta de mà, quatre paraules breus, res més. Jacques va haver de repetir la història de la biela rompuda, la idea de venir a fer un petó a la seva padrina i quedar-se a dormir. Suaument, Misard s'acontentava a assentir amb el cap, com si ho trobés molt bé, i van seure, van menjar sense pressa, de primer en silenci. Phasie, que des del matí no havia tret els ulls de la marmita on bullia la sopa de col, en va acceptar un plat. Però quan el seu home es va aixecar per donar-li l'aigua ferrada que Flore s'havia deixat, un gerro amb uns claus en remull, no la va tocar. Humil, escarransit, que tossia amb una tosseta dolenta, no feia cara d'advertir les mirades ansioses amb què ella seguia els seus més petits moviments. Quan va demanar sal, perquè no n'hi havia a taula, ell li va dir que se'n penediria, de menjar-ne tanta, que era això el que l'emmalaltia; i es va aixecar per agafar-ne, en va portar un pessic dins una cullera, que ella va acceptar sense recel –la sal ho purifica tot, deia. Llavors, van xerrar del temps veritablement tebi que feia des de feia alguns dies, d'un descarrilament que s'havia produït a Maromme. Jacques va acabar per creure que la seva padrina tenia malsons desperta, ja que no hi veia res d'estrany en aquell homenet tan complaent, amb els ulls vagues. S'hi van estar més d'una hora. Dos cops, en sonar la botzina, Flore havia desaparegut un instant. Els trens passaven, sacsejaven els gots sobre la taula; però cap dels comensals no hi parava atenció.

Es va sentir un nou so de botzina i aquesta vegada, Flore, que acabava de desparar la taula, no va tornar a aparèixer. Va deixar la mare i els dos homes entaulats davant una ampolla d'aiguardent de sidra. Tots tres van quedar-se allà una mitja hora encara. En acabat, Misard, que feia un instant havia aturat els seus ulls de fura en un angle de la peça, va agafar la gorra i va sortir, amb una simple salutació. Feia pesca furtiva als rierols veïns, on hi havia unes anguiles magnífiques, i mai no se n'anava a dormir sense haver anat a visitar els filats.

Així que va haver sortit, Phasie va mirar fixament el seu fillol.

—T'ho pots creure? L'has vist com escorcollava amb la mirada aquell racó? Se li ha acudit que podia haver amagat el tresor darrere el pot de la mantega… El conec, estic segur que aquesta nit anirà a moure el pot, per veure-ho.

Però li agafava una suor, un tremolor li agitava els membres.

—Mira, ja hi tornem a ser! Em deu haver drogat, tinc la boca amarga com si m'hagués empassat unes monedes de coure. Però Déu sap que no he pres res de la seva mà! N'hi ha per tirar-se a mar! Aquest vespre, ja no puc més, val més que me'n vagi a dormir. Adéu, doncs, fill meu, perquè si surts a les set i vint-i-sis serà massa d'hora per a mi. Tornaràs, oi?, i esperem que jo encara hi sigui.

La va haver d'ajudar a entrar a la cambra, on es va ficar al llit i es va adormir, baldada. S'havia quedat sol i va dubtar, preguntant-se si no havia de pujar a ajeure's, també, a la palla que l'esperava a les golfes. Però només eren les vuit menys deu, tenia temps de dormir. I va sortir, deixant cremar el llumet de petroli, a la casa buida i endormiscada, escruixida de tant en tant pel tro brusc d'un tren.

A fora, Jacques es va sorprendre de la suavitat de l'aire. Sens dubte, encara plouria. Al cel, una nuvolada lletosa, uniforme, s'havia expandit i la lluna plena, que no es veia, amagada al seu darrere, il·luminava la volta del cel amb un reflex rogenc. Per això distingia clarament el camp, del qual les terres entorn d'ell, els turons, els arbres es retallaven en negre, sota aquesta llum uniforme i morta, d'una pau com d'animeta. Va donar la volta a l'hortet. Després va pensar a caminar pel cantó de Doinville, el camí per allà pujava menys rost. Però, atret per la vista de la casa solitària, plantada de biaix a l'altre costat de la línia, va travessar la via passant pel portelló, atès que la barrera ja era tancada per la nit. Aquella casa, la coneixia bé, la mirava a cada viatge, dins el balanceig amenaçador de la seva màquina. L'obsedia sense saber per què, amb la sensació confusa que era important per a la seva existència. Cada vegada experimentava d'entrada la por de no trobar-l'hi, a continuació un malestar en constatar que encara hi era. Mai no n'havia vist obertes ni les portes ni les finestres. Tot el que n'havia pogut saber era que pertanyia al president Grandmorin; i, aquell vespre, sentia un desig irresistible de donar-hi un cop d'ull, de saber-ne més.

Durant un estona, Jacques va estar-se palplantat al camí, davant de la reixa. Retrocedia, es posava de puntetes, mirant de fer-se'n càrrec. La via del tren, en migpartir el jardí, només havia deixat davant l'escalinata un parterre estret, tancat per murs; mentre que, darrere, s'estenia un terreny prou gran, envoltat simplement amb una bardissa. La casa era d'una tristesa lúgubre, en el seu estat d'abandó, sota el reflex vermell de la nit borrosa; i estava a punt d'allunyar-se'n, amb una esgarrifança a flor de pell, quan va advertir un forat a la bardissa. La idea que seria covard no entrar-hi, el va fer passar pel forat. El cor li bategava. Però, de seguida, quan vorejava un petit hivernacle en ruïna, la visió d'una ombra, ajupida a la porta, va fer que s'aturés.

—Ets tu? —es va exclamar sorprès, en reconèixer Flore—. Què hi fas, aquí?

Ella també havia tingut un sotrac de sorpresa. Després, tranquil·lament:

—Ja ho veus, agafo unes cordes… Van deixar aquí un munt de cordes que es podreixen, que no fan servei a ningú. I sempre que en tinc necessitat, vinc a agafar-ne.

En efecte, amb un parell de tisores grosses a la mà, asseguda a terra, desembullava els bocins de corda, tallava els nusos, quan es resistien.

—El propietari, ja no hi ve mai? —va preguntar el jove.

Ella es va posar a riure.

—Oh! Des de l'afer de Louisette, no hi ha perill que el president tregui el nas per la Croix-de-Maufras. Bé que puc agafar-li les cordes.

Va callar un instant, l'aire torbat pel record de l'aventura tràgica que evocava.

—I tu, et creus el que Louisette va explicar, et creus que ell la va voler posseir, i que va ser mentre lluitaven que va quedar malferida?

Parant de riure, bruscament violenta, va cridar:

—Louisette no m'ha mentit mai, ni Cabuche tampoc… És el meu amic, en Cabuche.

—El teu xicot, potser?

—Ell! I ara, hauria de ser una donota! No, no! És el meu amic, no en tinc de xicot, jo! Ni en vull tenir.

Ella havia alçat el seu cap poderós, en el qual l'atofada cabellera rossa s'arrissava ben baixa sobre el front; i, de tot el seu ésser sòlid i àgil, pujava una salvatge energia de voluntat. Era tota una llegenda, a la comarca. En contaven històries, salvaments: una carreta retirada d'una empenta, en passar un tren; un vagó, que baixava tot sol el pendís de Barentin, aturat com una bèstia furiosa, galopant a l'encontre d'un exprés. I aquestes proves de força sorprenien, la feien desitjar pels homes, sobretot perquè d'antuvi l'havien cregut fàcil, sempre trescant pels camps quan estava lliure, buscant els racons perduts, ajaçant-se al fons dels caus, els ulls a l'aire, muda, immòbil. Però els primers que s'hi havien arriscat no havien tingut ganes de tornar a començar l'aventura. Com que li agradava banyar-se durant hores, nua en un rierol proper, uns marrecs de la seva edat havien anat a mirar-la; n'havia enxampat un i, sense ni tan sols prendre's la molèstia de posar-se la camisa, l'havia allisat de tal manera, que ja ningú no l'espiava. Finalment, va córrer el rumor de la seva història amb un guardaagulles de l'entroncament de Dieppe, a l'altre extrem del túnel: un tal Ozil, un xicot d'uns trenta anys, molt honest, a qui semblava haver encoratjat un instant i a qui un vespre que ell va provar de posseir-la, imaginant-se que ella se li lliurava, va estar a punt de matar d'un cop d'estaca. Era verge i guerrera, desdenyosa del mascle, la qual cosa va acabar per convèncer la gent que tenia, de ben segur, el cap trastornat.

Sentint-li declarar que no volia tenir xicot, Jacques va continuar fent broma.

—Llavors, no va de debò, el teu matrimoni amb Ozil? Havia sentit dir que, cada dia, corries a trobar-lo pel túnel.

Ella va arronsar les espatlles.

—Sí, ara mateix! El meu matrimoni… em diverteix, el túnel. Dos quilòmetres i mig galopant a les fosques, amb la idea que un tren et pot matar, si no estàs a l'aguait. Se'ls ha de sentir, els trens, brunzir allà dins! Però m'ha disgustat, Ozil. No és el que vull, encara.

—En vols un altre, doncs?

—No ho sé… Ah, és clar que no!

Havia tornat a riure, mentre que una punta de vergonya feia que es concentrés en un nus de les cordes que no podia desfer. En acabat, sense aixecar el cap, com molt absorbida per la feina:

—I tu, no en tens, de xicota?

Ara, Jacques va esdevenir seriós. Va apartar la mirada, vacil·lant, mirant al lluny, dins la nit. Va respondre amb un to sec:

—No.

—És veritat —va continuar ella—, m'han contat que les dones t'esgarrifaven. I a més, no és pas d'ahir que et conec, no ens dirigiries mai cap paraula amable… Per què, digues?

Ell va callar, i ella es va decidir a amollar el nus i a mirar-lo.

—Que només t'estimes la teva màquina? Se'n riuen, saps. Pretenen que sempre estàs fregant-la, fent-la relluir, com si només tinguessis carícies per a ella… T'ho dic, això, perquè sóc amiga teva.

Ell també la mirava, ara, a la pàl·lida claror del cel boirós. Es recordava que ella, quan era petita, ja era violenta i rebeca, però que li saltava al coll així que arribava, amb una passió de salvatgina. Més tard, després d'haver-la perdut sovint de vista, l'havia retrobat cada vegada més gran, que l'acollia amb el mateix salt a les espatlles, i l'incomodava cada vegada més amb la flama dels seus ulls clars. A hores d'ara, era una dona exuberant, desitjable, i ella l'estimava sens dubte, de ben lluny, des del fons mateix de la seva joventut. El seu cor es va posar a bategar, va tenir la sensació sobtada que era ell a qui ella esperava. Un gran neguit li va pujar al cap amb la sang de les seves venes, el seu primer moviment va ser de fugir, dins l'angoixa qui l'envaïa. Sempre el desig l'havia tornat boig, hi veia vermell.

—Què hi fas aquí, dret? —va fer ella—. Seu!

De nou, va dubtar. Llavors, les cames sobtadament cansades, vençut per la necessitat de temptar l'amor una altra vegada, es va deixar caure al seu costat, sobre el munt de cordes. Ja no deia res, la gola eixuta. Era ella, ara, l'altiva, la silenciosa, que xerrava sense parar, molt alegre, com embriagada.

—Ves, l'error de la mama va ser casar-se amb Misard. Li farà una mala jugada… A mi, se me'n fot, perquè ja tinc prou feina, no creus? A més, la mama m'envia a dormir, així que vull intervenir… Que s'espavili, doncs! Jo visc fora. Penso en coses, per a més endavant… Saps, t'he vist passar, aquest matí, a la teva màquina, guaita, des d'aquelles bardisses d'allà, on estava asseguda. Però tu no mires mai… i jo te les diria, a tu, les coses en què penso, però no ara, més endavant, quan serem bons amics de veritat.

Ella havia deixat caure les tisores, i ell, sense dir res, li havia agafat les mans. Embadalida, les hi abandonava. Malgrat tot, quan ell les va portar als seus llavis ardents, va tenir un sobresalt esverat de verge. La guerrera es despertava, encabritada, bel·licosa, davant la primera aproximació del mascle.

—No, no! Deixa'm, no vull… Estigue't quiet, xerrarem… només pensen en això, els homes. Si et repetia el que Louisette em va contar, el dia que es va morir, a casa de Cabuche… D'altra banda, jo ja sabia coses del president, perquè havia vist unes brutors, aquí, quan venia amb noies… N'hi ha una que ningú no sospita, una que ell mateix va casar…

Ell no l'escoltava, no la sentia. L'havia agafada amb una abraçada brutal, i li esclafava la boca sobre la seva. Ella va fer un lleu crit, una queixa més aviat, tan profunda, tan dolça, en què esclatava la confessió de la seva tendresa llargament amagada. Però ella lluitava encara, el refusava tanmateix, per instint de combat. El desitjava i s'hi barallava, amb la necessitat de ser conquerida. Sense dir res, pit contra pit, tots dos perdien l'alè per aconseguir fer caure l'altre. Un instant, semblava que ella havia de ser la més forta, que l'hauria abatut potser sota seu, mentre ell s'excitava, si ell no l'hagués engrapada pel coll. Amb el cosset arrencat, li van brollar les dues sines, dures i inflades per la batalla, d'una blancor de llet dins l'ombra clara. I ella finalment va caure d'esquena, es donava, vençuda.

Llavors, ell, panteixant, es va aturar, la va mirar, en lloc de posseir-la. Semblava pres d'un furor, d'una ferocitat que li feia buscar amb els ulls, entorn seu, una arma, una pedra, alguna cosa per matar-la. La seva mirada va trobar les tisores, lluents enmig dels bocins de corda; i les va recollir d'un bot, i les hauria enfonsades en aquella gola nua, entre les dues sines blanques amb les flors roses. Però una fredorada el va asserenar, les va rebutjar, va fugir, foll; mentre que ella, amb les parpelles tancades, creia que la refusava perquè se li havia resistit.

Jacques fugia dins la nit melancòlica. Va pujar al galop la sendera d'un coster, va caure al fons d'un sot estret. Uns còdols rodant sota els seus passos el van esglaiar, es va llançar a mà esquerra entre els esbarzers, va fer un gir que el va tornar a portar a mà dreta, sobre un altiplà buit. De sobte, va davallar, va ensopegar amb la bardissa del ferrocarril: un tren arribava, amenaçant, flamejant; i de primer no va comprendre, esgarrifat. Ah, sí, tota aquella gent que passava, un flux continu, mentre ell agonitzava allà! Va reprendre la marxa, va escalar, va baixar una altra vegada. Sempre retrobava la via, al fons de les rases profundes que excavaven unes cavitats, sobre uns terraplens que tancaven l'horitzó amb barricades gegantines. Aquella contrada deserta, tallada per monticles, era com un laberint sense sortida, on donava voltes la seva bogeria, en la trista desolació dels terrenys incultes. I, des de feia molts minuts, trescava pels pendents, quan va distingir davant seu l'obertura rodona, la boca negra del túnel. Un tren ascendent s'hi va entaforar, udolant i xiulant, deixant, desaparegut, embegut per la terra, una llarga sotragada que feia tremolar el sòl.

Llavors, Jacques, amb les cames destrossades, va caure a la vora de la línia, i va esclatar en sanglots convulsius, vinclat sobre el ventre, la cara enfonsada dins l'herba. Déu meu! Li havia tornat a venir, aquell mal abominable del qual es creia guarit? Vet aquí que l'havia volgut matar, aquesta noia! Matar una dona, matar una dona! Això li sonava a les orelles, des del fons de la seva joventut, amb la febre creixent, embogint del desig. Quan els altres, amb el despertar de la pubertat, somien a posseir-ne una, ell s'havia enderiat amb la idea de matar-ne una. Com que no podia enganyar-se, havia agafat les tisores per clavar-les-hi a la carn, així que l'havia vista, aquesta carn, aquella gola, calenta i blanca. I no era perquè ella s'hi resistís, no, era per plaer, perquè en tenia ganes, unes tals ganes, que, si no s'hagués aferrat a les herbes, hauria tornat allà baix, galopant, per degollar-la. Ella, Déu meu!, la Flore que havia vist fer-se gran, aquest infant salvatge del qual acabava de sentir-se estimat tan profundament. Els seus dits cargolats van entrar dins la terra, els seus sanglots li van esqueixar la gola, en una ranera d'esgarrifosa desesperació.

Malgrat tot, feia esforços per calmar-se, ho hauria volgut comprendre. ¿Què tenia de diferent, quan es comparava amb els altres? Allà baix, a Plassans, en la seva joventut, sovint ja s'ho havia preguntat. La seva mare, Gervaise, és cert, l'havia tingut molt jove, als quinze anys i mig; però era el segon fill, ella a penes tenia catorze anys quan va tenir el primer, Claude; i cap dels seus dos germans, ni Claude ni Étienne, que havia nascut més tard, no semblava sofrir d'una mare tan criatura ni d'un pare marrec com ella, el bell Lantier, el mal cor del qual havia de costar a Gervaise tantes llàgrimes. Potser també els seus germans tenien cadascun el seu mal, que no confessaven; el gran sobretot, que es moria de ganes de ser pintor, tan rabiosament, que deien que era mig boig a causa del seu geni. La família no era gaire equilibrada, molts tenien una esquerda. Ell, en determinats moments, la sentia, aquesta esquerda hereditària; no és que tingués una mala salut, ja que només l'aprehensió i la vergonya de les seves crisis l'havien fet aprimar en un altre temps; però hi havia, dins el seu ésser, sobtades pèrdues d'equilibri, com unes ruptures, forats pels quals el seu jo se li escapava, enmig d'una mena de fumera que ho deformava tot. Ell ja no es pertanyia, obeïa als seus músculs, a la bèstia rabiosa. Amb tot, no bevia, es prohibia fins i tot un gotet d'aiguardent, en haver advertit que la més petita gota d'alcohol el feia tornar boig. I arribava a pensar que pagava pels altres, els pares, els avis, que havien begut, les generacions d'embriacs dels quals tenia la sang contaminada, un lent emmetzinament, una salvatgia que el tornava a portar amb els llops que menjaven dones al fons del bosc.

Jacques s'havia incorporat sobre un colze, reflexionant, mirant l'entrada fosca del túnel; i un nou sanglot el va recórrer dels ronyons fins al clatell, va tornar a caure, el cap li va rodar per terra, cridant de dolor. La noia, la noia que havia volgut matar! Això li tornava, agut, horrorós, com si les tisores haguessin penetrat dins la seva pròpia carn. Cap raonament no l'apaivagava: l'havia volgut matar, la mataria si encara fos allà, descordada, la gola nua. Se'n recordava bé, tenia setze anys a penes, la primera vegada que se li havia manifestat el mal, un vespre que jugava amb una noieta, la filla d'una parenta, dos anys més petita que ell: ella havia caigut, ell li havia vist les cames, i s'hi havia abraonat. L'any següent, es recordava d'haver esmolat un ganivet per clavar-lo al coll d'una altra, una rosseta que veia passar cada matí davant la seva porta. Tenia un coll gruixut i rosat, en el qual ja escollia el lloc, un senyal bru sota l'orella. Més endavant, n'hi havia hagut d'altres, unes altres encara, una desfilada de malson, totes les que havia fregat amb el seu desig brusc d'homicidi, les dones amb qui s'havia topat pel carrer, les dones que trobava per atzar, una sobretot, acabada de casar, asseguda al seu costat al teatre, que reia molt fort, i que havia hagut de defugir, enmig d'un acte, per no esventrar-la. Atès que no les coneixia, ¿quin furor podia tenir contra elles? Cada vegada era com una sobtada crisi de ràbia cega, una set sempre renaixent de venjar unes ofenses molt antigues, de les quals hauria perdut l'exacta memòria. ¿Això venia doncs de tan lluny, del mal que les dones havien fet a la seva raça, de la rancúnia amassada de mascle en mascle, des del primer engany al fons de les cavernes? I sentia també, en el seu atac, una necessitat de batallar per conquerir la femella i domar-la, la necessitat pervertida de carregar-se-la morta a l'esquena, com una presa que s'arrabassa als altres, per sempre. El cap li esclatava amb l'esforç, no arribava a respondre's, massa ignorant, pensava, el cervell massa sord, en aquesta angoixa d'un home empès a uns actes en què la seva voluntat no existia per res, i la causa dels quals havia desaparegut en ell.

Un altre tren va passar de nou amb l'esclat dels seus llums, es va enfonsar dins el túnel com un llamp que retrona i s'apaga; i Jacques, com si aquesta multitud anònima, indiferent i apressada, hagués pogut sentir-lo, s'havia redreçat, reprimint els sanglots, tot adoptant una actitud d'innocent. Quantes vegades, després d'un dels seus atacs, havia tingut uns sobresalts de culpable, al mínim soroll! Només vivia tranquil, feliç, deseixit del món, a la seva màquina. Quan se l'enduia dins la trepidació de les rodes, a gran velocitat, quan agafava el volant del canvi de marxa, absorbit per la vigilància de la via, guaitant els senyals, no hi pensava més, respirava àmpliament l'aire pur que bufava sempre com en tempesta. I era per això que s'estimava tant la seva màquina, igual que una amant apaivagadora, de la qual només esperava la felicitat. En sortir de l'escola d'arts i oficis, malgrat la seva viva intel·ligència, havia escollit l'ofici de maquinista per la solitud i l'atordiment en què vivia, sense ambició d'altra banda, havia arribat en quatre anys a la plaça de maquinista de primera classe, i ja guanyava dos mil vuit-cents francs, la qual cosa, amb les primes de calefacció i de greixatge, n'hi reportava més de quatre mil, però sense somiar més enllà. Veia els seus companys de tercera classe i de segona, els que formava la Companyia, els obrers ajustadors que agafava per fer-ne alumnes, els veia gairebé tots casar-se amb obreres, unes dones apagades que només es veien a vegades a l'hora de sortir, quan portaven els cistells de provisions; mentre que els companys ambiciosos, sobretot els que sortien d'una escola, s'esperaven a ser caps de dipòsit per casar-se, amb l'esperança de trobar una burgesa, una senyora amb capell. Ell defugia les dones, què li importava? No es casaria mai, no tenia altre futur que rodar tot sol, rodar una vegada i una altra, sense repòs. Per això tots els seus caps el tenien per un maquinista fora de sèrie, que no bevia, que no corria, que solament era objecte de burla dels seus companys amics de la gresca pel seu excés de bona conducta, i que inquietava sordament els altres quan queia en les seves depressions, mut, els ulls esblaimats, la cara terrosa. A la seva habitació del carrer Cardinet, des d'on es veia el dipòsit de les Batignolles, al qual pertanyia la seva màquina, quantes hores no es recordava haver passat, totes les hores lliures, reclòs com un monjo en una cel·la, apaivagant la revolta dels seus desitjos a força de son, dormint bocaterrosa!

Fent un esforç, Jacques va provar d'alçar-se. Què hi feia, allà, a l'herba, en aquella nit tèbia i bromosa d'hivern? El camp estava negat d'ombra, només hi havia llum al cel, la fina boira, la immensa cúpula de vidre despolit, que la lluna, amagada darrere, il·luminava amb un pàl·lid reflex groc; i l'horitzó negre dormia amb una immobilitat de mort. Vinga! Devien ser prop de les nou, era millor tornar i anar-se'n a dormir. Però, en la seva torpor, es va veure de tornada a can Misard, pujant l'escala de les golfes, ajaçant-se sobre la palla, davant l'habitació de Flore, un simple envà de posts. Ella seria allà, la sentiria respirar; fins i tot sabia que no tancava mai la porta, que podria anar-la a trobar. I la seva gran esgarrifança el va reprendre, la imatge evocada d'aquella noia desvestida, els membres abandonats i càlids de son, el va sacsejar una altra vegada amb un sanglot la violència del qual el va rebatre sobre el sòl. Havia volgut matar-la, matar-la, Déu meu! S'ofegava, agonitzava amb la idea que la mataria al seu llit, ara mateix, si tornava. Ja podia no tenir arma, agafar-se el cap amb els braços, per anihilar-se: sentia que el mascle, al marge de la seva voluntat, empenyeria la porta, escanyaria la noia, sota la fuetada de l'instint del rapte i per la necessitat de venjar l'antiga injúria. No, no, valia més passar la nit recorrent el camp, que tornar allà! Es va posar dret d'un bot, i va tornar a fugir.

Llavors, de nou, durant mitja hora, va galopar a través del camp negre, com si la canilla desfermada dels espants l'hagués perseguit amb els seus lladrucs. Va pujar uns rostos, va baixar fins a unes gorges estretes. Tot seguit, dues rieres es van presentar: les va travessar, es va mullar fins als malucs. Unes mates que li barraven el camí, el van exasperar. El seu únic pensament era anar tot dret, més lluny, sempre més lluny, per fugir d'ell, per fugir de l'altre, la bèstia rabiosa que sentia en ell. Però se l'enduia, de tan fort que galopava. Des de feia set mesos, creia haver-la foragitada, haver recuperat la seva existència normal; i, ara, era tornar a començar, li caldria batre's una altra vegada, perquè no saltés sobre la primera dona que trobés per atzar. El gran silenci, tanmateix, l'enorme solitud el van apaivagar un xic, li van fer somiar una vida muda i deserta com aquella contrada desolada on podia caminar sempre, sense trobar mai una ànima. Devia girar sense adonar-se'n, ja que va anar, de l'altre costat, a ensopegar contra la via, després d'haver descrit un gran semicercle, entre els pendents eriçats de bardisses, al damunt del túnel. Va recular, amb la inquieta irritació de tornar a caure sobre els vius. En acabat, havent volgut tallar darrere un monticle, es va perdre, es va tornar a trobar davant la bardissa del ferrocarril, just a la sortida del soterrani, davant del prat on havia sanglotat feia una estona. I, vençut, es va quedar immòbil, quan el tro d'un tren que sortia de les profunditats de la terra, lleu encara, creixent de segon en segon, el va aturar. Era l'exprés de Le Havre, que havia partit de París a les sis i trenta, i que passava per allà a les nou i vint-i-cinc: un tren que, cada dos dies, conduïa ell.

Jacques va veure primer la boca negra del túnel il·luminar-se, com la boca d'un forn on cremen uns troncs. Després, amb l'estrèpit que l'acompanyava, en va sorgir la màquina, amb l'enlluernament del seu gran ull rodó, la llanterna davantera, l'incendi de la qual va foradar el camp, encenent al lluny els rails amb una doble línia de flama. Però era una aparició com un llampec: tot seguit els vagons es van succeir, les finestretes quadrades de les portelles, violentament il·luminades, van fer desfilar els compartiments plens de viatgers, en un vertigen tal de velocitat, que l'ull dubtava de seguida de les imatges entrevistes. I Jacques, molt nítidament, en aquell quart precís de segon, va distingir, per les finestretes flamejants d'un cupè, un home que en tenia un altre bolcat sobre el seient i que li clavava un ganivet a la gola, mentre una massa negra, potser una tercera persona, potser uns equipatges caiguts, feia força amb tot el seu pes sobre les cames convulses de l'assassinat. El tren ja fugia, es perdia cap a la Croix-de-Maufras, mostrant-ne només, dins la tenebra, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell.

Clavat al lloc, el jove va seguir amb la mirada el tren, el retrò del qual s'apagava en la gran quietud morta del camp. Ho havia vist bé? Ara dubtava, ja no gosava afirmar la realitat d'aquella imatge, vista i no vista en una exhalació. Ni un sol tret dels dos actors del drama no li havia quedat fixat. La massa bruna devia ser una flassada de viatge, caiguda de través sobre el cos de la víctima. Malgrat tot, de primer havia cregut distingir, sota un descabdellament de cabells atofats, un fi perfil pàl·lid. Però tot es confonia, s'evaporava, com en un somni. Un instant, el perfil, evocat, va reaparèixer; en acabat, es va esborrar definitivament. Sens dubte no era més que una imaginació. I tot plegat el glaçava, li semblava tan extraordinari, que va acabar per admetre una al·lucinació, nascuda de l'horrorosa crisi que acabava de travessar.

Durant prop d'una hora encara, Jacques va caminar, el cap afeixugat de somiejos confusos. Estava rebentat, es produïa una distensió, un fred interior se li havia endut la febre. Sense haver-ho decidit, va acabar per tornar cap a la Croix-de-Maufras. Quan va tornar a ser davant la casa del guardabarrera, es va dir que no hi entraria, que dormiria al petit cobert, adossat a un dels murs. Però una ratlla de llum passava per sota la porta, i la va empènyer maquinalment. Un espectacle inesperat el va aturar al llindar.

Misard, en un racó, havia mogut de lloc el pot de la mantega; i, de quatre grapes per terra, amb una llanterna encesa prop seu, sondejava el mur amb lleugers cops de puny, buscava. El soroll de la porta va fer que es redrecés. D'altra banda, no es va amoïnar gens ni mica, va dir simplement, amb un aire natural:

—Els llumins, que m'han caigut.

I, quan va haver tornat a posar a lloc el pot de la mantega, va afegir:

—He vingut a agafar la llanterna, perquè ara, en entrar, he vist un individu estès a la via… Em penso que és mort.

Jacques, colpit de primer pel pensament que sorprenia Misard buscant el tresor de la tieta Phasie, la qual cosa canviava en brusca certesa el seu dubte relatiu a les acusacions d'aquesta última, va ser tot seguit tan violentament remogut per la notícia de la descoberta d'un cadàver, que va oblidar l'altre drama, el que es representava allà, en aquella caseta perduda. L'escena del cupè, la visió tan breu d'un home degollant un home, acabava de renéixer, a la claror del mateix llampec.

—Un home a la via, on? —va preguntar, tot empal·lidint.

Misard anava a explicar-li que transportava dues anguiles, pescades als seus filats, i que abans que res havia corregut fins a casa seva per amagar-les. Però quina necessitat tenia, de confiar-se a aquell xicot? Es va limitar a fer un gest vague, responent:

—Allà baix, com qui diu a uns cinc-cents metres… Cal veure-hi clar, per saber-ho.

En aquell moment, Jacques va sentir, al damunt del cap, un soroll amortit. Estava tan ansiós que es va sobresaltar.

—No és res —va fer el pare —, és Flore que belluga.

I el jove, en efecte, va reconèixer la remor d'uns peus nus sobre el trespol. Devia esperar-lo, i estava escoltant per la porta entreoberta.

—L'acompanyo —va fer ell—. N'està segur, que és mort?

—Verge santa! M'ho ha semblat. Amb la llanterna, ho veurem més bé.

—En fi, què trobeu que deu ser? Un accident, oi?

—Pot ser. Algun valent que es deu haver fet atropellar, o potser un viatger que deu haver saltat d'un vagó.

Jacques es va estremir.

—Ràpid! Ràpid!

Mai no l'havia agitat una tal febre de veure, de saber. Mentre el seu company, sense cap emoció, seguia la via, balançant la llanterna, la rodona de claror de la qual seguia a poc a poc els rails, ell corria al davant, irritat amb aquesta lentitud. Era com un desig físic, el foc interior que precipita la marxa dels amants a les hores de les cites. Tenia por del que l'esperava allà baix, i hi volava, amb tots els muscles dels seus membres. Quan va arribar, i va estar a punt de xocar amb un munt negre, estirat prop de la via descendent, es va quedar palplantat, una sotragada el va recórrer des dels talons fins al clatell. I l'angoixa de no distingir res netament, es va tornar en renecs contra l'altre, que s'endarreria a més de trenta passes.

—Però, llamp de Déu, corri! Si encara fos viu, podríem socorre'l.

Misard es va balancejar, va avançar amb la seva flegma. En acabat, quan va haver passejat la llanterna damunt del cos:

—Sí, se l'han ben carregat!

L'individu, empès sens dubte des d'un vagó, havia caigut bocaterrosa, la cara contra el sòl, a cinquanta centímetres com a molt dels rails. Del cap, només se'n veia una corona atofada de cabells blancs. Les cames estaven eixancarrades. Dels braços, el dret jeia com arrencat, mentre que l'esquerre estava replegat sota el pit. Anava molt ben vestit, un abric ample de drap blau, unes botines elegants, una roba interior fina. El cos no tenia cap traça d'esclafament, però se li havia escolat molta sang de la gola i tacava el coll de la camisa.

—Un burgès amb qui han passat comptes —va fer tranquil·lament Misard, després d'alguns segons d'examen silenciós.

Després, girant-se cap a Jacques, immòbil, astorat:

—No es pot tocar, està prohibit… Quedi's aquí, vostè, vigilant-lo, mentre jo me'n vaig corrents a Barentin a avisar el cap d'estació.

Va alçar la llanterna, va consultar un molló quilomètric.

—Bé! Just al molló 153.

I, posant la llanterna a terra, vora el cos, es va allunyar amb el seu pas ressegat.

Jacques, que s'havia quedat sol, no es movia, continuava mirant aquella massa inerta, enfonsada, que la claror vaga, arran de sòl, deixava confosa. I, en ell, l'agitació que havia precipitat la seva marxa, l'horrible atracció que el retenia allà, menava a aquell pensament agut, que brollava de tot el seu ésser: l'altre, l'home entrevist amb el ganivet al puny, hi havia gosat! L'altre havia anat fins al final del seu desig, l'altre havia matat! Ah, no ser covard, donar-se per fi el gust d'enfonsar el ganivet! Ell, a qui el desig torturava des de feia deu anys! Hi havia, en la seva febre, un menyspreu per ell mateix i l'admiració per l'altre, i sobretot la necessitat de veure allò, la set inextingible de saciar els ulls amb aquell parrac humà, aquell titella espatllat, aquell tros de pa tou en què una ganivetada convertia una persona. Allò que ell somiava, l'altre ho havia dut a terme, i era allò. Si ell matava, hi hauria això per terra. El cor li bategava a rompre, el seu prurit d'homicidi s'exasperava com una concupiscència davant l'espectacle d'aquesta mort tràgica. Va fer un pas, s'hi va atansar més, com un infant nerviós que es familiaritza amb la por. Sí, gosaria, ell també gosaria!

Però un retrò, darrere l'esquena, el va forçar a saltar de costat. Arribava un tren, que ell, entotsolat, ni tan sols havia sentit. Va estar a punt de ser esclafat, i tan sols l'alè càlid, l'esbufec formidable de la màquina l'havia avisat. El tren va passar, dins el seu huracà de soroll, de fum i de flama. Hi havia molta gent encara, el flux dels viatgers continuava cap a Le Havre, per mor de la festa de l'endemà. Un nen aixafava el nas contra el vidre, mirant el camp negre; es van dibuixar uns perfils d'homes, mentre una dona jove, abaixant una finestreta, llançava un paper tacat de mantega i de sucre. El tren alegre ja es perdia al lluny, despreocupat per aquell cadàver que havia fregat amb les rodes. I el cos continuava ajagut sobre la cara, il·luminat vagament per la llanterna, enmig de la melancòlica pau de la nit.

Llavors, ara que estava tot sol, el desig de veure la ferida es va apoderar de Jacques. L'aturava una inquietud, la idea que si tocava el cap potser se n'adonarien. Havia calculat que Misard no podia haver tornat, amb el cap d'estació, abans de tres quarts d'hora. I deixava passar els minuts, pensava en aquell Misard, en aquell escarransit, tan lent, tan calmós, que gosava també, i matava de la manera més tranquil·la del món, a cops de droga. Era tan fàcil, doncs, matar? Tothom matava. S'hi va acostar. La idea de veure la ferida el picava amb un fibló tan viu, que la seva carn s'abrusava. Veure com era fet i tot el que s'havia escolat, veure el forat vermell! Tornant a col·locar el cap amb cura, no se sabria res. Però tenia una altra por, no confessada, en el fons de la seva indecisió, la por de la sang. Sempre i en tot, en ell, l'esglai s'havia despertat amb el desig. Ja feia un altre quart d'hora que estava sol, i anava a decidir-se, tanmateix, quan una fressa, al seu costat, va fer que s'estremís.

Era Flore, dreta, mirant com ell. Tenia curiositat pels accidents: així que s'anunciava una bèstia aixafada, un home atropellat per un tren, era segur que hi acudiria. S'havia tornat a vestir, volia veure el mort. I, després del primer cop d'ull, no va dubtar. Acotant-se, aixecant la llanterna amb una mà, amb l'altra va agafar el cap, el va girar.

—Compte, està prohibit —va murmurar Jacques.

Però ella va arronsar les espatlles. I va aparèixer el cap, dins la claror groga, un cap d'ancià, amb el nas gran, els ulls blaus d'antic ros, àmpliament oberts. Sota el mentó, la ferida badava, horrorosa, una incisió profunda que havia tallat el coll, una nafra esgarrinxada, com si el ganivet s'hagués regirat tot furgant. La sang inundava tot el costat dret del pit. A l'esquerra, a la botonada de l'abric, una roseta, la insígnia de comanador, semblava un coàgul vermell, extraviada allà.

Flore havia fet un lleu esgarip de sorpresa.

—Guaita, el vell!

Jacques, acotat com ella, s'hi va acostar, va mesclar els seus cabells amb els seus, per veure-hi millor; i s'ofegava, saturat per l'espectacle. Inconscientment, va repetir:

—El vell… el vell…

—Sí, el vell Grandmorin… El president.

Un moment encara, va examinar aquella cara pàl·lida, amb la boca torçada, els ulls plens d'esglai. Després, va deixar anar el cap que la rigidesa cadavèrica començava a glaçar, i que va caure contra el sòl, tornant a tancar la ferida.

—S'ha acabat riure amb les noies! —va fer ella més baix—. És per culpa d'una, segur… Ai, la meva pobra Louisette, ai, el molt porc, ben fet!

I va regnar un llarg silenci. Flore, que havia tornat a deixar la llanterna, esperava, llançant sobre Jacques lentes mirades; mentre que aquest, separat d'ella pel cadàver, ja no s'havia bellugat, com perdut, anorreat pel que acabava de veure. Devien ser prop de les onze. Cohibida per l'escena del vespre, no podia parlar primer. Però es van sentir unes veus, era el seu pare que portava el cap d'estació; i, com que no volia que la veiessin, es va decidir.

—No véns a dormir?

Ell es va estremir, un debat va semblar agitar-lo per un instant. Després, amb un esforç, en una reculada desesperada:

—No, no!

Ella no va fer cap gest, però la línia caiguda dels seus braços de noia forta va expressar molta pena. Com per fer-se perdonar la seva resistència de feia una estona, es va mostrar ben humil, i va dir encara:

—Llavors, no vindràs, no et tornaré a veure?

—No, no!

Les veus s'acostaven, i sense buscar estrènyer-li la mà, ja que semblava ficar a posta aquell cadàver entre ells dos, sense ni tan sols donar-li l'adéu familiar propi de la seva companyonia d'infantesa, ella es va allunyar, es va perdre en la tenebra, la respiració rauca, com si ofegués uns sanglots.

Tot seguit, va arribar el cap d'estació, amb Misard i dos mossos de tren. També en va constatar la identitat: era el president Grandmorin, que coneixia de veure'l baixar a la seva estació, cada vegada que aquest se n'anava a casa de la seva germana, la senyora Bonnehon, a Doinville. El cos podia quedar-se al lloc on havia caigut, només el va fer cobrir amb un abric, que portava un dels homes. Un empleat havia pres, a Barentin, el tren de les onze, per avisar el procurador imperial de Rouen. Però no calia comptar-hi abans de les cinc o les sis del matí, ja que hauria de portar el jutge d'instrucció, l'escrivà del tribunal i un metge. El cap d'estació va organitzar també un servei de guàrdia, vora el mort: durant tota la nit, es rellevarien, un home seria constantment allà, vetllant amb la llanterna.

I Jacques, abans de decidir-se a anar a ajeure's sota algun cobert de l'estació de Barentin, d'on no havia de tornar a marxar cap a Le Havre fins a les set i vint, va quedar-se molt de temps encara, immòbil, obsedit. A més, la idea del jutge d'instrucció que esperaven el va torbar, com si s'hagués sentit còmplice. ¿Diria el que havia vist, en passar l'exprés? De primer es va resoldre a parlar, ja que al capdavall no tenia res a témer. El seu deure, d'altra banda, no era pas dubtós. Però, tot seguit, es va preguntar què en trauria: no aportaria ni un sol fet decisiu, no gosaria assegurar cap detall precís sobre l'assassí. Seria estúpid posar-se allà dins, perdre el temps i emocionar-se, sense benefici per a ningú. No, no parlaria! Finalment se'n va anar, i es va girar dues vegades, per veure el bony negre que el cos feia sobre el sòl, dins la rodona groga de la llanterna. Un fred més viu queia del cel fumejant sobre la desolació d'aquell desert de turons àrids. Havien passat uns trens, n'arribava un altre, amb direcció a París, ben llarg. Tots s'encreuaven, en la seva inexorable potència mecànica, desfilaven cap al seu destí llunyà, cap al futur, tot fregant, sense parar-hi esment, el cap mig tallat d'aquell home, que un altre home havia degollat.