Читать книгу Constel·lacions postmodernes - Enric Balaguer - Страница 8

Nota preliminar «Un lleu tel d’humitat»

El títol d’aquest llibre, Constel·lacions postmodernes, vol –tot invocant la poesia astrològica– fer referència a diversos temes amb una relació pareguda als estels de les constellacions. N’hi ha de majors i de menors, de distants i de més propers, de lluminosos i d’opacs, però tots serven una certa proximitat. Les figures, els mapes, les aproximacions . . . que podem esbossar són diversos i més o menys creatius depenent de la nostra imaginació o del nostre punt de partida. El sintagma pretén evocar també la diversitat, la fragmentació, el nomadisme, la transparència . . . aspectes de la nostra quotidianitat més postmoderna.

El lector trobarà ací onze assaigs sobre temes diversos relacionats amb el món literari, cinematogràfic o cultural en termes generals de les darreres dècades i dels nostres dies. Es tracta d’assaigs independents que poden llegir-se, per tant, de manera autònoma, però tots tenen un fons que remet al perfil d’un dels arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. En parlem al primer apartat: «Narcisos i Dionisos». El fenomen el definien un sociòleg com Richard Sennett a Narcisisme i cultura moderna, el 1980, i també el filòsof Gilles Lipovetsky a L’era del buit, el 1983. Aquest individu narcisista, autocentrat, que oscil·la entre l’autosatisfacció i el neguit dóna pas a una segona etapa de l’individualisme contemporani. Les manifestacions de la seua conducta deriven cap a la inestabilitat psicològica i afectiva, envers l’hedonisme i l’exhibicionisme; la manca de militància política i de creences religioses ha estat substituïda pel consum.

Aquesta realitat és la que plana en el subsòl d’aquestes pàgines. Al voltant d’aquesta realitat hem volgut comentar l’obra cinematogràfica d’Isabel Coixet, exponent d’aspectes com la inestabilitat emocional de les parelles, la invisibilitat de la mort o els efectes de la tortura. L’anàlisi de la novel·la El soroll de la resta de Francesc Bodí permet a abordar un dels grans anhels postmoderns com és el desig de la Second Life. Un desig que no és aliè al món publicitari –l’imaginari del nostre temps–, que fa servir la mentida de manera sistemàtica, tot seguint consignes que reforcen idees com ara: «Tot és possible», «Tot és permés», «Ens ho mereixem».

Amb el text següent, «La utopia verda», viatgem a l’escletxa utòpica dels nostres dies que fluctua entre la necessitat i el somni, la idealització de la terra i la prevenció davant de la por (apocalíptica) a un futur de catàstrofes.

Un dels territoris que trepitja el tàndem Narcís-Dionís és el sexe, amb tota la seua gamma de varietats, i amb pocs límits. Això és el que trobem a les novel·les de Michel Houellebecq, a qui dediquem un dels capítols. Molt relacionat amb la temàtica central de l’obra del novel·lista francès és el que abordem a «Sense pudor», dedicat a l’anàlisi del declivi o absència d’una de les regles socials de la cultura: el pudor. Hi aprofundim fixant-nos en cançons de grups musicals i d’alguns cantautors actuals.

El dos capítols següents, «Homo sentiens» i «El sexe i el desig en temps de la sida», se centren en l’estudi de la dimensió emotiva, ben activa en manifestacions de tot tipus en aquest regnat individualista. El camp emocional ha contaminat cadascun dels espais de la vida social. La mitologia barroca, per una altra banda, que també participa del conglomerat emotiu, forma part de la coreografia dels nostres dies i això ens porta a analitzar una novel·la històrica de Josep Lozano, El mut de Campana, que és una peça significativa de l’interés que bona part del present té per enllaçar-se (o emmirallar-se) en el barroc.

Esment a banda mereix «El Gran Germà et vigila», una petita aproximació al programa de televisió deutor, paradoxalment, de la novel·la de George Orwell, 1984. Sempre m’ha cridat l’atenció que orwelliana com és, en molts aspectes, la societat dels nostres dies, no sé si algú hagués pogut profetitzar la materialització d’aquest «ull vigilant» en un grup de gent de manera voluntària. Sobretot això: de manera voluntària. Sense la instal·lació de l’arquetip que destil·la exhibicionisme i narcisisme, hauria estat possible?

La creativitat dels nostres temps, en tots els camps, del cinema a la música i de la literatura a la televisió, ha intensificat la tirada autoreferencial. Tot sovint, cada art parla d’ell mateix. El penúltim text se centra en la poesia que comenta una altra poesia i que en fa, talment l’individu narcisista, el seu tema. La fèrtil poesia de Joan Margarit és una mostra subtil de les possibilitats d’aquesta mirada autoreferencial.

L’últim dels textos gira al voltant de la creació i del pensament de John Berger. En molts moments, l’autor britànic fa esment del pensament de Walter Benjamin. Incorpora conceptes com el conegut de l’aura de l’obra d’art que Berger exemplifica i amplia en els seus escrits. Per això l’hem titulat: «Sota l’aura de Walter Benjamin».

Més enllà d’aquesta referència puntual, l’obra i l’esperit de Benjamin és present al llarg d’aquestes pàgines. No sé si participen de la curiositat omnívora d’aquest pensador jueu alemany i de la seua conspícua mirada –en tot cas, no em toca de dir-ho a mi–, però crec que hi és present la manera d’observar la diversitat de manifestacions culturals i l’atenció que va dedicar a la paraula i a la imatge, per exemple.

«Un lleu tel d’humitat», com he titulat aquesta nota, és un homenatge a Raimon. Perquè com diu en aquesta cançó, voler copsar l’aire del temps –l’«aigua del temps que vius»– és un desig impossible, i tan sols ens deixarà «un lleu tel d’humitat». En tractar de fer-ho, se’ns esmunyen els fets i les transformacions pròximes en el temps. El present sols és perceptible en les manifestacions més epidèrmiques; per detectar els corrents profunds necessitem distància, perspectiva. No obstant això, és ben engrescador el repte de saber què (ens) passa: poder analitzar i comprendre –sempre serà parcialment, és clar!–, el que succeeix al nostre voltant.