Читать книгу Els constructors de l'Horta de València - Ferran Esquilache Martí - Страница 9

Оглавление

INTRODUCCIÓ

La part més substancial d’aquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i l’estructura social d’una gran horta ﬂuvial andalusina. La construcció i evolució de l’Horta de València entre els segles VIII i XIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modiﬁcacions que no es limiten a l’habitual adaptació del text original per a la publicació deﬁnitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.¹ Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i l’edició deﬁnitiva d’aquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.

Això no vol dir, però, que considere aquest treball una recerca tancada, sinó tot al contrari. La necessitat de publicar aquests primers resultats en forma de llibre m’obliga a donar-li una forma d’obra acabada, però crec que només estem en realitat al principi de tota una nova línia de treball sobre les grans hortes andalusines que a penes ha fet els primers passos, i estic segur que, a llarg termini, algunes de les idees, propostes i hipòtesis de treball que he plantejat ací hauran estat modiﬁcades o superades per l’avanç de la investigació. I això, per descomptat, serà una bona notícia, perquè signiﬁcarà de forma inequívoca que el coneixement històric sobre la societat andalusina ha avançat més encara del que ja ho ha fet.

El meu propòsit amb aquesta recerca, de fet, ha estat sempre intentar respondre antigues preguntes i solucionar vells problemes que havien estat ja plantejats pels historiadors que van estudiar la societat d’al-Andalus al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, a través de metodologies documentals i arqueològiques. Crec haver pogut resoldre’n alguns o, almenys, espere haver aportat alguna idea nova, però, com en tota recerca cientíﬁca sobre les societats del passat, el que es presenta ací ara són sobretot hipòtesis, nous dubtes i altres preguntes, més que no respostes deﬁnitives i contundents. I així és com voldria, de fet, que s’interpretassen les conclusions d’aquest treball, com un pas més en el continu procés de recerca global de la Història, amb tots els encerts i els errors que haja pogut haver comès i que només el temps i més recerca faran evidents.

Si el meu treball serveix per a estimular recerques semblants en altres hortes i àrees irrigades equivalents a l’Horta de València –bo i contradient els resultats que jo he plantejat ací, o les conclusions a les quals he pogut arribar–, i serveix encara per a generar debat historiogràﬁc, em podré donar per satisfet. Sóc conscient que no tothom pensa igual sobre la confrontació d’arguments, però jo continue creient, com molt bé vaig aprendre fa anys quan estudiava a la universitat, que un pas essencial del mètode històric –és a dir, de la nostra professió– és l’intercanvi i la confrontació d’idees entre la comunitat cientíﬁca per a augmentar plegats el coneixement sobre les societats del passat i, en conseqüència, entendre millor la nostra pròpia societat. De fet, sense el debat i el contrast d’arguments no existeix la Història com a ciència, i es converteix en un simple relat d’erudits sense sentit. Però també és cert que per a poder avançar en el debat historiogràﬁc, el punt de partida ha d’estar necessàriament ben plantejat, i això no sempre ha estat així al llarg del temps. Ho demostra el fals «debat» sobre l’origen romà o islàmic de les grans hortes mediterrànies de la península Ibèrica, que es va desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX i que va condicionar la recerca sobre aquests espais hidràulics enfocant-la de manera equivocada, com assenyala encertadament Enric Guinot en el pròleg d’aquest llibre. Així, doncs, cal contextualitzar molt bé el punt de partida i els objectius de tota recerca històrica abans de començar a analitzar les dades i extraure’n conclusions.

DOS FALSOS DEBATS: L’ORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS

Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.

Amb aquesta frase tan contundent, l’arabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar l’any 1908 en l’Almanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».² Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de l’Horta de València, que són de derivació ﬂuvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en l’època romana. Aquesta aﬁrmació no deixa de ser estranya venint d’un arabista, però la seua postura –potser anecdòtica– és ben signiﬁcativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia de la mà d’altres autors. Tanmateix, com ja va assenyalar fa temps Thomas F. Glick, malgrat que el mètode comparatiu emprat per Ribera havia estat molt encertat, si en compte de comparar l’Horta de València amb els qanats de Marràqueix ho hagués fet, per exemple, amb la Ghūta de Damasc, o amb qualsevol altra horta ﬂuvial d’Orient o del Nord d’Àfrica, les conclusions a les quals hauria arribat haurien estat unes altres diferents.³

És evident que l’article esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic d’acord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de l’Horta de València, aquest article de Ribera –que sempre cita tothom per l’esment que en va fer Glick– es considera l’inici d’allò que més tard s’ha anomenat el debat sobre l’origen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràﬁca que s’ha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi d’arguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en l’exposició reiterada al llarg de tot un segle d’una sèrie d’idees divergents al voltant de l’origen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi d’arguments ﬁns a temps més recents.

Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals –i també certs autors internacionals inﬂuenciats pels primers–, que sempre havien defensat l’origen àrab de l’Horta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall d’exemple, i sense cap pretensió d’exhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara l’arqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir l’Horta de València perquè els musulmans no van ser una civilització d’enginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de l’horta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies d’irrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, s’hi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, ﬁnalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes d’aqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a l’alçada de Riba-roja, els quals serien –diu– l’origen de l’horta.⁴

Quan ja pareixia que historiadors, arqueòlegs i geògrafs es posaven d’acord en la romanitat de l’Horta de València i dels altres espais irrigats a l’est de la península Ibèrica, fou l’historiador nord-americà Thomas Glick, en 1970, el primer a tornar a defensar amb contundència i arguments el seu origen islàmic, emprant ara el mètode comparatiu. I una dècada més tard van ser André Bazzana i Pierre Guichard els que van tornar a defensar-ho, basant-se en coneixements generals sobre la irrigació al món islàmic.⁵ Encara així, un anys després, el geògraf i antropòleg Karl W. Butzer, junt amb un equip d’investigadors, insistia de nou en l’origen romà de les grans hortes, aproﬁtant la presentació dels resultats de la seua recerca sobre la serra d’Espadà. I és cert –com han apuntat Thomas Glick i més recentment Antoni Furió– que la perspectiva geològica de Butzer permetia apreciar millor les –presumptes– continuïtats en les grans hortes, però això no justiﬁca que els arguments emprats eren els mateixos que ja havien estat exposats abans diverses vegades: les restes d’aqüeductes romans detectades en les proximitats de diverses hortes actuals –com en el cas de la mateixa Horta de València–, o la coincidència d’alguns canals de reg, encara en ús, amb l’orientació de certes centuriacions romanes a la plana de València que en aquell moment ja havien començat a ser parcialment detectades.⁶

Al cap i a la ﬁ, l’interès de Butzer era diferenciar l’origen dels regadius segons la seua superfície irrigada, de manera que els espais hidràulics «micro» i «meso» (d’acord amb els seus propis criteris de classiﬁcació segons la mida de superfície) serien d’origen islàmic, mentre que els «macro», com l’Horta de València, serien romans. El problema és que, per a sustentar aquesta proposta, Butzer es veia obligat a defensar una continuïtat poblacional i tecnològica entre el baix imperi romà i el 711 que és bastant difícil de sostenir en termes historiogràﬁcs. Així, aquesta hipòtesi fou criticada contundentment per Miquel Barceló, perquè obviava la crisi demogràﬁca dels segles VI i VII i, de fet, fou aquest darrer autor qui va tancar de forma més o menys deﬁnitiva aquest presumpte «debat» entre els orígens romans o musulmans de les grans hortes ibèriques amb una frase cèlebre sobre els arguments «perversament ideològics» dels partidaris de l’origen romà, alguns dels quals s’han recollit ací. A més a més, Barceló es lamentava llavors perquè aquesta discussió ni tan sols hagués servit per a conèixer millor com era la irrigació d’època romana.⁷

Durant anys va parèixer que aquest «debat» havia desaparegut, que havia quedat deﬁnitivament tancat, però només era un miratge. Més recentment s’ha insistit de nou en el presumpte origen romà de les grans superfícies irrigades històriques, gràcies a troballes arqueològiques com el bronze d’Agón, que està datat en l’època de l’emperador Adrià, en el qual es descriu la Lex rivi Hiberiensis. Però es fa de nou basant-se en tòpics comuns, com ara l’aridesa del clima ibèric o l’existència de presses i canals datats en aquest període, dels quals no sempre se sap si la funció era agrícola o urbana.⁸ Això, però, només prova que la irrigació va existir en època romana, la qual cosa resulta evident, però no prova l’origen romà dels espais irrigats que han arribat a nosaltres actualment com a hortes històriques. El problema apareix, però, quan es defensen continuïtats en la llarga durada que només ho són en aparença, sense cap argument arqueològic o morfològic que vaja més enllà de les suposicions. Per això, com deia Barceló als anys vuitanta, a més a més de corroborar que la irrigació existia en època romana, caldria investigar per a què servia i quina funció econòmica i social acomplia.

De fet, a hores d’ara seguim desconeixent d’una forma suﬁcientment acceptable la hidràulica agrària romana, cosa que ens impedeix respondre preguntes tan fonamentals com ara qui construïa els aqüeductes (l’Estat romà o propietaris privats?), o qui formava part de les «comunitats de regants» –si les podem anomenar així– com la que va escriure la Lex rivi Hiberiensis (els terratinents de les villae, petits propietaris urbans, o tots dos grups socials alhora?). Tampoc no sabem ben bé quines plantes es regaven (es tractava de petits horts de verdures i llegums, o de grans extensions cultivades de cereal i vinya?), ni quina superfície ocupaven aquests regadius (eren petits espais a prop dels nuclis urbans o emplaçats prop de la part residencial de les villae, o eren grans extensions obertes com les d’una gran horta actual?), ni tampoc quina forma tenien els suposats parcel·laris irrigats (s’adaptaven sempre o de vegades a les centuriacions?); i encara més, en una societat com la romana, no sabem quin paper jugaria la mà d’obra esclava en la producció agrària dels camps irrigats i, per tant, no sabem quin podria ser el paper de la irrigació extensiva en una societat esclavista.⁹ Com va avançar Miquel Barceló en l’article adés indicat, doncs, sense tenir aquests coneixements –que, evidentment, són molt difícils d’aconseguir per la manca de textos, de restes arqueològiques i de traces morfològiques ﬁables en el paisatge actual– no és important saber si en època romana es regava o no. Ni és tampoc important si l’origen de les grans hortes actuals és romà o no ho és, més enllà de cobrir la simple curiositat erudita o la necessitat ideològica de veure continuïtats al llarg de la història.

En qualsevol cas, ja fa temps que se sap que la irrigació és alguna cosa més que aportar aigua artiﬁcialment als cultius per al seu creixement en un clima àrid o semi-àrid. En realitat, es tracta d’un paquet tecnològic i de coneixements complexos i indivisible que inclou diversos sabers sobre la captació, canalització i distribució de les aigües, sobre la construcció física de terrasses, i també sobre el cultiu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic (calendaris de plantació i collita, quantitats d’aigua necessària i en quins moments del cicle vegetatiu, quantitat i classes d’adobs, tractaments sanitaris, combinacions d’espècies, etc.).¹⁰ Se sap fa temps també que, independentment que la irrigació es conegués i s’usés amb anterioritat, a la península Ibèrica aquest paquet tancat de coneixement tecnològic, d’origen camperol, hi va arribar amb la conquesta musulmana del 711, de la mà dels ﬂuxos migratoris procedents d’Orient i del Nord d’Àfrica que van colonitzar la península, estenent amb ells la irrigació com a mètode de producció agrària preferencial; i no únicament complementari, com ho devia ser abans.¹¹ En conseqüència, pràcticament ningú dubta a hores d’ara sobre l’origen andalusí de les grans hortes ﬂuvials històriques que han arribat a l’actualitat en la part oriental de la península Ibèrica; excepte qui desconeix l’àmplia bibliograﬁa sobre el tema i l’anàlisi argumental.

Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes s’ha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de l’àmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no s’ha arribat mai a produir un intercanvi d’argumentats i d’idees confrontades, i que no hi ha hagut ﬁns ara investigació especíﬁca emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris d’un origen urbà i estatal per a les grans hortes –que es manifestaria a través de la planiﬁcació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder– i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simpliﬁcant molt, si la ciutat va crear l’horta o, al contrari, l’horta va crear la ciutat.

La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de l’aparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb l’impuls de l’Estat, a partir del ﬁnal del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per l’obra més coneguda d’Andrew Watson, que a través de l’estudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de l’agricultura índia (ﬁlāha hindiya) de tipus monsònic. Aﬁrma, de fet, que l’existència d’altes densitats de població andalusina, i l’ús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.¹² Així, un cas molt evident i a més a més primerenc –anterior a la cronologia proposada per Watson– seria l’horta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan l’emir ‘Abd ar-Raḥmān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.¹³

Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre l’horta d’Oriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en l’alta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall ﬂuvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven l’aigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou l’antiga ciutat romana i visigòtica d’Oriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de l’horta existent al seu voltant. La prova més contundent d’això, de fet, seria un text del geògraf àrab al-‘Udhrī, en el qual s’explica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge d’al-Qatrullāt (l’actual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica d’acord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat d’Oriola i la construcció del sistema hidràulic ﬂuvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. D’altra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre l’horta d’Elx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.¹⁴

Un altre exemple podria ser també l’horta de Sogorb –estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma–, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta ﬂuvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, l’alcassaba de la qual daten entre el ﬁnal del segle X i el principi de l’XI; mentre que dins de l’àrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, d’assentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de l’Estat i la construcció de la seua nova horta en extensió.¹⁵

Per a l’Horta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics ﬂuvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts –necessàriament d’origen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals–, malgrat que mai no van poder ser identiﬁcats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes ﬂuvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes s’haurien anat construint posteriorment.¹⁶

Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en l’exemple dels casos adés esmentats d’Oriola i Sogorb. Aquest autor planteja l’existència, des d’abans del segle VIII, d’illes de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el ﬁnal del segle X i, amb més seguretat, a l’XI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de l’habitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb l’Estat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma d’honores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, ﬁns a l’actualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció d’aquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, ﬁnalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona l’espai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.¹⁷

Com podem veure, en tots els casos exposats coincideix l’existència prèvia d’un poblament camperol dispers anterior al segle X (no sempre queda massa clar si indígena o arabo-berber, però això no és important ara); i, posteriorment, sempre a partir del Califat, apareixen les ciutats, quasi del no res, acompanyades de gran àrees irrigades en extensió. Tant en el cas d’Oriola i Elx com a Sogorb, València i Tortosa. Pel que fa a l’altra opció, que defensa un origen camperol per a les grans hortes al marge de les ciutats i del poder, per ara no ha tingut tanta difusió, perquè els seus plantejaments a partir d’estudis de casos concrets són més recents i escassos.¹⁸ No obstant això, ja fa temps que Miquel Barceló va defensar des d’un punt de vista teòric que no hi havia raons per a pensar que el disseny i origen de les grans hortes ﬂuvials fos diferent al dels petits sistemes hidràulics de les muntanyes, d’unes poques hectàrees cadascun.¹⁹ En aquell moment inicial, però, ningú no va procedir a estudiar una gran horta ﬂuvial periurbana mitjançant la metodologia de l’arqueologia hidràulica, que havia estat desenvolupada recentment per Barceló i el seu equip de col·laboradors a partir de petits sistemes hidràulics.²⁰

La Vega de Granada és un dels pocs casos de gran horta lligada a una madīna important que, posteriorment, ha estat parcialment estudiada amb una certa metodologia d’interpretació morfològica. Patrice Cressier i Mar Osuna han plantejat que l’actual vega està formada per diversos espais hidràulics independents entre ells que, a més, han tingut transformacions al llarg del temps, especialment després de la conquesta cristiana de Granada. Tant pel que fa a les infraestructures hidràuliques (assuts de pedra amb forma de mitja lluna construïts sobre altres assuts més antics de fang i pedres), com a l’existència de densiﬁcacions parcel·laries de morfologia regular, realitzades en aquest mateix període cronològic. A més a més, per a Cressier, cadascun dels sistemes hidràulics que formen en conjunt l’àrea irrigada de Granada estan relacionats amb alguna de les alqueries que hi ha a la zona. No pareix, doncs, en principi, que les ciutats –Madīnat Ilbīra primer i Madīnat Garnāṭa després– hagen inﬂuït en la selecció dels espais de cultiu; si bé, per a aquest autor, resulta difícil obviar la presència de la ciutat i la seua possible inﬂuència sobre la vega; almenys a posteriori.²¹

Per a l’Horta de València, al marge de la hipòtesi de Mateu i Marco que hem vist adés, hi ha una altra proposta semblant a la de Granada que, a més, fou publicada de forma quasi simultània, però sense connexió inicial entre elles. Enric Guinot va observar que els canals principals pels quals circula l’aigua habitualment es divideixen mitjançant partidors proporcionals –que a València són anomenats «de llengua»– i a partir d’aquests punts clau de cada sistema es creaven nous canals secundaris, de manera que els sistemes hidràulics formaven estructures arborescents ben identiﬁcables. En conseqüència, aquest autor va proposar que, en el període andalusí, molt probablement, cadascun dels canals secundaris que naixien als partidors proporcionals conduirien l’aigua ﬁns a les alqueries. Aquestes darreres serien, alhora, els llocs de residència i treball dels clans berbers, ja que l’andalusina era una societat de tipus segmentari formada per grups tribals de diverses mides, tal i com havia establert Pierre Guichard i veurem després amb detall. Amb tot, el paper que la ciutat i l’Estat van poder tenir en aquesta estructura física de l’horta i, per tant, en la seua construcció més inicial, de moment, no s’evidenciava clarament.²²

Finalment, es pot esmentar ací la tesi doctoral sobre l’horta o palmerar d’Elx que ha realitzat Dominique Aviñó, on planteja igualment que el braços secundaris que naixen dels partidors proporcionals situats sobre la séquia principal conduirien l’aigua ﬁns a les alqueries rurals, que estarien situades just al ﬁnal de cada braç i entre les quals hi hauria grans intersticis. D’altra banda, i això és encara més interessant, a partir de la mesura d’aquests partidors en els quals ha identiﬁcat rastres del colze ma’mūní i del raššāší, i basant-se en el fet que un és més antic que l’altre, proposa que l’horta perifèrica lligada a les alqueries és més antiga que no la zona d’horta central que envolta directament la ciutat islàmica d’Elx, fundada la segona meitat del segle X.²³ D’ací caldria deduir, segons aquest plantejament, que la madīna hauria estat fundada al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries; si bé aquesta autora no creu que aquestes darreres estiguessen relacionades necessàriament amb grups gentilicis, per la manca de topònims que comencen per la particula beni-.

En deﬁnitiva, com hem pogut veure, en general existeixen dues propostes per a l’origen de les grans hortes periurbanes: d’una banda la urbana i estatal, i d’altra banda la camperola al marge de l’Estat. Però totes dues hipòtesis han estat construïdes sobre casos molt concrets que no han estat estudiats des de diverses perspectives i metodologies. Per exemple, el cas més primerenc de l’horta d’Oriola ha estat a bastament citat per tots els investigadors al llarg dels darrers vint anys, perquè els resultats semblen versemblants per les proves arqueològiques i documentals presentades, però realment es tracta d’una anàlisi bastant superﬁcial que actualment mereix una revisió profunda per a identiﬁcar els presumptes espais hidràulics regats per les sénies.²⁴ A més a més, caldria encara datar els canals principals de l’horta per a conﬁrmar que la cita d’al-’Udhrī té realment el signiﬁcat que se li ha donat. De fet, és ben cert que el geògraf àrab diu clarament que la séquia fou construïda pels habitants de la ciutat d’Oriola –segons les traduccions habituals–, però la pregunta és si cal entendre necessàriament que es refereix només als habitants de dins dels murs de la madīna. Per a la mentalitat d’un geògraf palatí com ell, potser no formaven part d’Oriola també els habitants del districte rural que depenia de la ciutat?²⁵ D’altra banda, si el canal el van obrir els habitants estrictes de la ciutat –se suposa que per a irrigar els seus propis cultius–, per què van construir llavors l’assut del canal sobre el riu al costat dels murs d’Oriola, i la zona irrigada tan lluny de la ciutat? Quin sentit té això?

En el cas de l’horta de Sogorb, els autors que la van estudiar assumeixen que el sistema hidràulic complet es va construir en època andalusina, amb l’excepció d’alguns pocs braços que van ser afegits ja en època contemporània, i no se sap si totes les parcel·les irrigades pels braços d’origen andalusí ja s’irrigaven en aquell període. Els braços i les terrasses que tallen els jaciments camperols abandonats abans del segle X podrien ser de construcció baixmedieval o posterior, i no del moment inicial de construcció del sistema hidràulic, de manera que no es pot relacionar directament un fet i l’altre. Finalment, en el cas exposat de l’horta de Tortosa cal admetre que els arguments esgrimits per a justiﬁcar que els tres presumptes canals ﬂuvials són de construcció estatal són bastant dèbils, i que no proven res deﬁnitiu sobre el tema. De fet, un altre estudi realitzat paral·lelament per autors diferents, que sí que han fet una prospecció hidràulica i una interpretació morfològica, descarta per complet l’existència de regadius ﬂuvials a l’horta periurbana de Madīnat Turṭūša en època andalusina. També és cert, no obstant això, que aquests autors no entren tampoc en la qüestió de l’origen estatal o no d’aquesta petita àrea irrigada, més enllà de relacionar-la amb la ciutat.²⁶

Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes, no hagen de ser també revisats. De fet, els autors de l’article sobre la Vega de Granada es mostraven molt cauts ja en aquell primer treball, que no han continuat posteriorment, i posaven en dubte que la ciutat no hagués intervingut mai en un espai agrari a la seua vora mateix. De fet, una recerca molt més recent –si bé incipient– sobre la mateixa Vega posa de manifest que alguns dels sistemes hidràulics podrien haver estat construïts per autoritats estatals.²⁷ A més, el mateix Cressier ha participat després en una recerca sobre l’espai agrari de tres ciutats medievals marroquines, en què s’ha arribat a la conclusió que els espais irrigats que les envolten es van construir en diverses etapes al llarg del temps i, de fet, tot sembla indicar que existeixen canals tant d’origen tribal com urbans i, ﬁns i tot, un canal estatal que deriva aigua del wadi cap a Marràqueix, la capital almohade, més allunyada de l’espai agrari estudiat.²⁸

Pel que fa a les hipòtesis exposades fa deu anys per Guinot, estaven fetes a partir de la morfologia de les séquies i els braços principals de circulació de l’aigua, però en aquell moment encara no es portava l’anàlisi morfològica a un nivell de detall suﬁcient. Així, de fet, com a resposta a aquest darrer autor, Antoni Furió ha posat en dubte recentment que la ciutat de València no intervingués sobre un espai agrari situat quasi a les seues portes, que per a ell és l’Horta de València en el seu conjunt.²⁹ En canvi, un autor com Antonio Malpica no pot concebre l’origen de les mudūn andalusines sense l’existència prèvia d’un espai agrari camperol desenvolupat que les pogués proveir d’aliments i productes agraris, com veurem després amb detall.³⁰ Són, en deﬁnitiva, qüestions que resten encara molt obertes i que necessiten estudis especíﬁcs i treballs més argumentats que intenten anar més enllà del que s’ha fet ﬁns ara sobre aquest tema.

OBJECTIUS I METODOLOGIA: LA SOCIETAT ANDALUSINA A TRAVÉS DELS ESPAIS AGRARIS IRRIGATS

Com hem pogut veure, no hi ha un consens entre els investigadors sobre com van sorgir inicialment les grans hortes periurbanes andalusines de l’est de la península Ibèrica. En realitat, és possible que no hi haja una explicació única i generalitzable per a tots els casos esmentats, i la resposta global potser haurà de ser més complexa. Per això, seria un error reproduir l’antic «debat» sobre l’origen romà o andalusí de les grans hortes i basar ara l’argumentació en proves, indicis i supòsits que vinguen a demostrar o contradir una hipòtesi o la contrària. Si es fes així, probablement no s’aportaria res nou al coneixement històric de la societat andalusina i el seu funcionament intern, i només aquest hauria de ser el propòsit de qualsevol historiador dedicat a l’estudi del període; tant dels documentalistes i arabistes com dels arqueòlegs, i dels que són ambdues coses alhora, i independentment del tema concret sobre el qual treballe cadascú.

Així, doncs, malgrat el que haja pogut semblat pel contingut del subapartat anterior –amb el qual només s’intentava contextualitzar l’origen historiogràﬁc d’aquesta recerca–, l’objectiu de l’obra no és en absolut dirimir quin és l’origen de l’Horta de València, tot i que hi apareixeran ﬁnalment certes propostes. L’objectiu tampoc no pot ser un estudi morfològic i classiﬁcatori dels possibles espais hidràulics andalusins identiﬁcats, si no ens porta a un coneixement més rellevant de la societat que els va crear i construir.³¹ Aquest treball de classiﬁcació també apareixerà, per descomptat, inevitablement, en un capítol del llibre, però només com una manera d’aportar informació a l’anàlisi històrica de la societat. Tampoc no serà una proposta d’aplicació metodològica de l’arqueologia hidràulica a una gran horta ﬂuvial, ja que aquesta ha estat provada a bastament en treballs anteriors i no hi ha cap dubte que es tracta d’una metodologia tan vàlida per a les grans hortes com ho és per als petits espais de muntanya.³²

El vertader objectiu d’aquest treball, doncs, no és altre que l’estudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen l’Horta de València. En aquest sentit, els resultats de l’anàlisi morfològica i de les informacions que s’han pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació d’arxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de deﬁnir i justiﬁcar l’estudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que l’han creat i transformat al llarg dels segles.

Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’un paisatge o un territori històric. Des de l’antiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de l’arqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques d’interpretació morfològica que l’escola francesa de Tours denomina archéogéographie. Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals s’engloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, l’ús de documentació escrita de diversos períodes, l’anàlisi ﬁlològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació d’informació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a l’estudi de l’estructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.

Dins d’aquesta variabilitat de tècniques d’estudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera d’afrontar l’anàlisi d’una àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant l’arqueologia hidràulica. De fet, aquesta és l’única metodologia que –malgrat les limitacions– ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a l’estudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, s’ha volgut incloure l’arqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràﬁc més ampli, fent-la conﬂuir amb altres tipus d’aproximacions als espais de cultiu que s’han denominat en conjunt com a arqueologia agrària. S’accentua així l’èmfasi en l’anàlisi dels parcel·laris, dels espais d’habitatge, de les àrees de conreu de secà i, ﬁns i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la ﬁ, és tracta d’un intent d’apro-ximar-se a l’estudi històric de l’espai camperol d’una forma més global.³³

Amb tot, que l’arqueologia hidràulica s’integre en un camp més ampli d’estudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especiﬁcitat pel que fa a les tècniques d’anàlisi d’espais irrigats, i més concretament la seua relació amb l’estudi de la societat andalusina tal com s’ha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que l’estudi d’espais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament,³⁴ també és cert que, ﬁns ara, l’arqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en l’estudi d’espais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a l’estudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació.³⁵

No cal incidir ara en el context historiogràﬁc en el qual va nàixer l’arqueologia hidràulica, perquè ho veurem amb més deteniment després, al primer capítol, de manera que ací em centraré en la metodologia, que fou perfectament descrita per Helena Kirchner i Carmen Navarro en un article seminal que encara actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.³⁶ Es tracta d’un article, però, que no sempre ha estat llegit amb la suﬁcient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir d’uns petits canals de terra excavats al fons d’un barranc o al vessant d’una muntanya –si se’m permet aquesta simpliﬁcació–, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.

Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que s’extrau de la prospecció de l’àrea irrigada. Aquesta darrera és l’element clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota l’àrea d’estudi marcant sobre una fotograﬁa aèria o un document cartogràﬁc tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si n’hi ha.³⁷ A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat d’una forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i d’ampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.

La metodologia fou concebuda inicialment a partir d’estudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície –l’anomenada habitualment petita i mitjana hidràulica– de manera que per a l’estudi d’una gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb l’única diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar d’hectàrees o centenars d’hectàrees depenent de l’àrea delimitada per a l’estudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què s’ha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topograﬁa del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de l’anàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identiﬁcades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modiﬁcades. Es tracta, doncs, d’adaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i l’evolució paisatgística del territori històric en el qual s’emmarca.³⁸

En qualsevol cas, com es pot veure, el treball de camp és essencial per a entendre com ha estat construït el sistema i poder distingir després les etapes. És cert que, per una simple qüestió d’escala, en el cas de les grans hortes ﬂuvials la prospecció minuciosa no és tan necessària com en els sistemes petits per a la identiﬁcació concreta dels elements bàsics que formen part del sistema, com ara el punt de captació (l’assut), els canals principals i secundaris de distribució de l’aigua, o l’emplaçament dels molins, ja que a la fotograﬁa aèria, i més encara als plànols cadastrals, aquests elements venen ja molt ben senyalitzats. Però és el treball de camp i la visualització del terreny a ras de terra el que permet entendre com s’ha construït el sistema, i per què cada séquia presenta un traçat concret, ja que de cap altra manera es poden entendre els pendents ni accedir a tota una sèrie de detalls que la fotograﬁa i la cartograﬁa no mostren ni permeten mai identiﬁcar. Tanmateix, l’avantatge de l’escala de les grans hortes és que amb fotograﬁes aèries de mitjan segle XX i plànols cadastrals més antics es poden reconstruir amb una ﬁabilitat raonable zones que ara ja no existeixen per l’avanç de la urbanització i altres transformacions, i accedir així a una informació que d’una altra manera estaria perduda. Per descomptat, les dades i conclusions a les quals s’arriba en aquestes zones cal prendre-les sempre amb més precaució encara si pot ser, perquè hi haurà una sèrie de detalls que mai no podran ser comprovats; o almenys no es pot fer amb la tecnologia actual.

Però l’experiència adquirida amb les prospeccions d’altres zones que sí que existeixen permet moltes vegades intuir bastant bé com es va construir el sistema hidràulic que s’ha reconstruït mitjançant la foto i la planimetria antigues, quins eren els pendents, es poden també detectar antics paleobarrancs per la direcció de circulació de l’aigua i, ﬁns i tot, descartar explicacions socials per a anomalies parcel·làries que han estat generades de ben segur per la topograﬁa. Per això, com que una bona part de la zona d’estudi d’aquest treball ja ha desaparegut, he inclòs la reconstrucció d’extenses àrees d’horta que he pogut analitzar gràcies a l’experiència adquirida en les àrees que sí que existeixen i he prospectat, les quals també són extenses. Fer-ho així era necessari per a poder accedir a una visió més o menys completa de la xarxa d’alqueries andalusines que envoltava la ciutat de València, ja que només amb les zones d’horta que hi resten actualment no hauria estat possible.

En qualsevol cas, el treball de camp ha resultat fonamental en la interpretació de la morfologia dels sistemes, també per a les zones desaparegudes, i s’ha demostrat que sense ell les possibilitats d’errar en la interpretació d’una fotograﬁa aèria són molt elevades.³⁹ Ho he pogut comprovar en aquesta recerca, quan estudiava sobre la fotograﬁa de l’àrea actual la zona que després seria prospectada, abans d’anar al camp, i intentava predir el que em trobaria sobre el terreny per a planiﬁcar el recorregut. Al remat, és cert que el resultat era sovint previsible, però hi havia vegades que errava en la interpretació prèvia a causa de la vegetació i els cultius arboris, que moltes vegades oculten els canals en la foto aèria, o per l’existència de certs trams de canals subterranis, etc. D’una altra banda, sense el treball de camp resulta impossible detectar l’aterrassament –que no apareix a la foto aèria–, i poder diferenciar les terrasses en el camp ha resultat fonamental per a interpretar correctament el paisatge agrari en general, i el parcel·lari en particular.⁴⁰ Malauradament, però, no és fàcil exposar al lector els resultats de l’aterrassament a una escala tan gran, ja que no es pot representar sobre el plànol més enllà del parcel·lari original reconstruït. Finalment, cal dir que, junt amb la prospecció arqueològica i la interpretació morfològica, per a realitzar el treball desenvolupat en aquesta recerca ha estat fonamental l’anàlisi de la toponímia, per a extraure algunes conclusions en relació amb les interpretacions morfològiques.

Així, doncs, és evident que l’anàlisi morfològica del paisatge agrari és una font molt important d’informació històrica, si es fa amb rigor i es prenen les precaucions tècniques necessàries. Però també cal ser conscients que presenta certes limitacions. La primera i principal, la diﬁcultat d’establir una cronologia per a les estructures hidràuliques, ja que es poden distingir raonablement les fases de construcció del sistema, i també adscriure-les a una societat concreta, però resulta impossible datar aquestes fases amb una cronologia més precisa. De vegades es pot suplir aquesta mancança amb excavacions arqueològiques de canals i terrasses, si es poden fer, i ﬁns i tot mitjançant la datació d’espais d’habitatge associats. Tot i que això darrer també pot resultar equivoc perquè, amb el temps, les zones residencials al voltant d’un espai irrigat poden canviar de lloc.⁴¹

Un altre tipus de limitació –especialment en el cas d’una gran horta periurbana com la de València, però no únicament– és la desaparició física de sistemes i espais irrigats per l’abandonament i per l’avanç de la urbanització. Això, malgrat el perill real d’errada en la interpretació, es pot suplir en les zones que han desaparegut en els darrers anys i dècades mitjançant una reconstrucció amb fotograﬁa aèria i amb planimetria històrica anterior a la destrucció física del paisatge; especialment plànols cadastrals dels anys vint i quaranta del segle XX, com hem vist ja adés. Però els plànols no serveixen en el cas de les zones desaparegudes abans d’aquestes dates indicades, que són les zones més immediates a la ciutat de València i a altres poblacions de l’horta, la informació de les quals no es pot recuperar –més enllà d’algunes séquies i camins importants– a causa de la inexactitud dels plànols anteriors al segle XX pel que fa als parcel·laris.

Finalment, un darrer risc que existeix amb la interpretació morfològica, i que suposa una certa limitació, és el dels possibles canvis en el traçat d’alguns canals. Això està demostrat que va passar de forma ocasional, i més endavant veurem algun cas que ha estat detectat a la mateixa Horta de València. Però aquests canvis de traçat són quasi sempre recognoscibles i, quan no ho són, és perquè són de poca entitat i no tenen cap importància rellevant en el funcionament del sistema; i, per tant, en la interpretació de la seua estructura. De fet, és evident que els sistemes hidràulics mai no han estat construïts de forma capriciosa. La seua forma i estructura responen a criteris socials (per això ens serveixen als historiadors com a font), però també a criteris físics i topogràﬁcs, ja que l’aigua només es mou per gravetat i difícilment es pot modiﬁcar un traçat sense alterar el seu correcte funcionament. És allò que Miquel Barceló va anomenar principi de rigidesa del sistema, que cal no confondre amb immutabilitat, com fa temps es va poder demostrar. Per tant, es tracta d’una limitació que cal tenir present, però que no és especialment important.

Comptat i debatut, l’objectiu és estudiar la societat andalusina i la seua evolució a través d’un espai agrari irrigat que és l’Horta de València, entenent sempre aquest estudi com una manera d’aportar més informació de la que s’ha pogut extraure ﬁns ara a partir de la documentació escrita, parcialment esgotada. És evident que hi haurà molts aspectes que no es podran esclarir per ara, a causa de les limitacions esmentades, especialment pel que fa a les datacions. Però aquesta és una forma vàlida, i legítima, d’intentar avançar en la recerca i plantejant més hipòtesis i resultats, perquè altres metodologies combinades amb aquestes ens aporten una visió més global als problemes històrics que han estat ﬁns ara plantejats pels historiadors.

Per a poder arribar a conclusions més sòlides i deﬁnitives caldrà fer excavacions arqueològiques de séquies, de terrasses i de nuclis d’habitatge, així com anàlisis paleoambientals i aplicar qualsevol altra metodologia o tecnologia nova que pot aparèixer en el futur. Encara queda molt de camí per recórrer i, per tant, el que s’explica en aquest llibre ha de ser sempre considerat com una primera hipòtesi de treball, un punt de partida per a una recerca interdisciplinària. Com deia, és possible que més endavant algunes o moltes de les hipòtesis i aﬁrmacions provisionals que es fan en aquesta obra hagen estat conﬁrmades, o matisades. Potser, ﬁns i tot, rebutjades i corregides. Només el temps i la recerca ho dirà. En qualsevol dels casos, siga quin siga el resultat que ens aporten les noves recerques en el futur, serà la prova que tindrem un millor i més complet coneixement històric de la societat andalusina en general, i de les grans hortes en particular. Només per això haurà valgut la pena fer aquest treball, com una peça més del trencaclosques històric que hem d’intentar resoldre entre tots els investigadors.

¹ Al llarg dels anys que ha durat aquesta recerca he rebut l’ajuda de moltes persones en diversos àmbits, i a totes n’estic ben agraït, però vull esmentar especíﬁcament aquells que en la darrera etapa m’han aconsellat, han fet crítiques oportunes al meu treball o m’han ajudat d’alguna manera: Enric Guinot com a director de la tesi i autor ara del pròleg; Josep Torró, Helena Kirchner i Antonio Malpica Cuello com a membres del tribunal que va jutjar la tesi; Pierre Guichard i Thomas F. Glick com a revisors de l’obra; Vicent Baydal com a difusor de la recerca i crític sempre punyent; Virgilio Martínez Enamorado en la part toponímica; i ﬁnalment Miquel Barceló, qui fa uns anys em va reorientar l’objectiu de la recerca i a qui crec que hauria agradat veure-la acabada. Tots ells m’han ajudat d’alguna manera a millorar aquest llibre, si bé els errors que (de segur) hi romanen són tots només meus.

² Vint anys més tard es publicaria de nou en un recull de textos recopilats pels seus deixebles, anomenat Disertaciones y opúsculos, Madrid, 1928, pp. 309-313, on apareix amb el títol lleugerament modiﬁcat: «El sistema de riegos de la huerta valenciana no fue obra de los árabes».

³ T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 1988, pp. 239-240 (original en anglès: Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Mass., 1970). Cal dir, d’altra banda, que a Marràqueix sí que hi ha hortes ﬂuvials, i bastant més antigues i nombroses que no els qanats, segons es pot veure en P. Pascon, Le haouz de Marrakech, Rabat, 1977.

⁴ M. Tarradell, Història del País Valencià, Barcelona, 1965, p. 152. J. Llorca, «Romanidad de los riegos de la huerta valenciana», en Notas sobre la antigüedad de la agricultura y el regadío en tierras valencianas, València, 1964, pp. 104-114. A. López Gómez, «El origen de los riegos valencianos. Los canales romanos», Cuadernos de Geografía, 15 (1974), pp. 1-24. Els famosos canals romans abandonats havien estat abans «estudiats» per Rafael Valls, quasi al mateix temps que Ribera defensava la romanitat de l’horta, en R. Valls David, Pallantia, vulgo Valencia la Vieja; su historia, su río Turia y el Palancia, sus acueductos o canales de riego y abastecimiento de agua a algunas poblaciones y entre ellas nuestra ciudad de Valencia, Vinaròs, 1902. Més endavant veurem amb detall el tema dels aqüeductes romans (§ 5.1). Un altre autor de prestigi, citat sovint, que va defensar la romanitat de les grans hortes, fou l’arqueòleg i ﬁlòleg alemany Adolf Schulten, qui era expert en Tartessos però mai no va treballar sobre València.

⁵ T. F. Glick, Regadío y Sociedad..., cap. 9. A. Bazzana i P. Guichard, «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Age», en L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, vol. I, Lió, 1981, pp. 115-140.

⁶ K. W. Butzer, J. Mateu, E. K. Butzer i P. Kraus, «L’origen dels sistemes hidràulics al País Valencià: romà o musulmà?», Afers, 7 (1988-89), pp. 9-68 [p. 28], que és traducció de «Irrigation Agrosystems in Eastern Spain: Roman or Islamic Origins?», Annals of the Association of American Geographers, 75/4 (1985), pp. 479-509. Les referències a la perspectiva geològica de Butzer en T. F. Glick, Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográﬁco en la España medieval, València, 2007, p. 101, i en A. Furió, «I paesaggi dell’aqua nella Spagna mediterranea: le huertas e l’agricoltura irrigua», I paesaggi agrari d’Europa (secoli XIII-XV), Pistoia (Itàlia), 2015, pp. 323-384 [p. 355]. Sobre els aqüeductes romans de València i la coincidència d’alguns canals actuals amb les centuriacions, vegeu més endavant cap. V, § 1.

⁷ M. Barceló, «La qüestió de l’hidraulisme andalusí», en Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986, pp. 9-46 [p. 10].

⁸ F. Beltrán, «An irrigation decree from Roman Spain: the Lex Rivi Hiberiensis», Journal of Roman Studies, 96 (2006), pp. 147-197; i especialment F. Beltrán i A. Willi, «El regadío en la Hispania romana. Un estado de la cuestión», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 21 (2011), pp. 9-56.

⁹ Cal dir, no obstant això, que la publicació de la Lex rivi Hiberiensis és encara relativament recent, i que la realització d’estudis amb una major profunditat pot aportar amb el temps un augment del coneixements sobre la irrigació romana en els diversos sentits indicats, com ja els està aportant en altres temes en l’àmbit internacional. Si bé la recerca principal ha d’enfocar-se a través de l’arqueologia, en combinació amb la informació proporcionada per un document tan ric i suggeridor com és el bronze d’Agón.

¹⁰ F. Retamero, «Un conjunto de reglas sabias y ordenadas: la disciplina agraria del sultán», en De Toledo a Huesca. Sociedades medievales en transición a ﬁnales del siglo XI (1080-1100), Saragossa, 1998, pp. 61-66. M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans dans l’île d’Eivissa, 902-1235: à la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle societé», Castrum VII. Zones côtieres et plaines littorales dans le monde méditerranée au Moyen Âge: defénse, peuplement, mise en valeur, Roma, 2001, pp. 291-321.

¹¹ A. M. Watson, «The Arab Agricultural Revolution and Its Diffusion, 700-1000», Journal of Economic History, 34 (1974), pp. 8-35; Agricultural Innovation in the Early Islamic World, Cambridge, 1983. Vegeu també T. F. Glick, Tecnología, ciencia y cultura en la España Medieval, Madrid, 1992.

¹² A. M. Watson, «Arab and European agriculture in the Middle Ages: A case of restricted diffusion», Agriculture in the Middle Ages: Technology, Practice and Representation, Filadèlﬁa: 1995, p. 62-75.

¹³ Ningú ha discutit mai l’origen de l’horta de Múrcia des del treball de P. Díaz Cassou al ﬁnal del segle XIX, tot i que s’han fet estudis posteriors. Vegeu, per exemple, J. Manzano Martínez, «Aproximación a la problemática histórica de un espacio hidráulico: la Huerta de Murcia», Memorias de Arqueología, 9 (1990), pp. 489-507 [pp. 497-498]. Trobem una altra anàlisi interessant des de la toponímia en R. Pocklington, Estudios toponímicos en torno a los orígenes de Murcia, Múrcia, 1990.

¹⁴ S. Gutiérrez, «El origen de la huerta de Orihuela entre los siglos VIII y XI. Una propuesta arqueológica sobre la explotación de las zonas húmedas en el Bajo Segura», Arbor, 593 (1995), pp. 65-94; R. Azuar i S. Gutiérrez, «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)», Castrum 5, Madrid, 1999, pp. 201-211. Enrere ha quedat ja la polèmica sobre l’origen ètnic (àrab o indígena?) d’aquesta població: S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-An-dalus: espacios sociales, cerámica e islamización», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VII^e-XV^e siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile, Tolosa, 2012, pp. 33-66. Sobre l’origen de l’horta d’Oriola vegeu també M. de Gea, «La construcción del paisaje agrario en el Bajo Segura. De los orígenes hasta la implantación de la red de riego-drenaje principal en el Alfoz oriolano», Alquibla, 1 (1995), pp. 65-99; M. de Gea, «La formación y expansión decisiva de la huerta de Murcia-Orihuela: un enfoque desde la perspectiva de la Orihuela musulmana (siglos VIII-XIII)», Alquibla, 3 (1997), pp. 155-217. Aquest autor planteja que inicialment la vall del Segura era cultivada, com el Nil, a Egipte, gràcies a crescudes estacionals que depositarien llims rics sobre el sòl. La xarxa de séquies actual s’hauria construït a partir del Califat, planiﬁcades per l’Estat, i aproﬁtant en part desaigües naturals. Es tracta, sens dubte, d’hipòtesis interessants, especialment la primera, però caldria treballar-les més mitjançant anàlisis morfològiques. Vegeu el que diu al respecte, des del punt de vista només de la documentació escrita, R. Pocklington, «Observaciones sobre el aprovechamiento del agua torrencial para la agricultura en Murcia y Lorca durante la época árabe», en Avenidas ﬂuviales e inundacions en la cuenca del Mediterráneo, Alacant, 1989, pp. 395-401. Finalment, sobre Elx vegeu R. Azuar, «Espacio hidráulico y ciudad islàmica en el Vinalopó. La huerta de Elche», en Agua y territoro. Ier Congreso de Estudios del Vinalopó, Petrer, 1998, pp. 11-31.

¹⁵ R. Martí i S. Selma, «La huerta de la madīna de Šubrub (Segorbe, Castelló)», Boletín de Arqueología Medieval, 9 (1995), pp. 39-51.

¹⁶ Aquesta hipòtesi fou plantejada inicialment en un congrés que va tenir lloc el 1996 en homenatge a Pierre Guichard (Vint anys d’al-Andalus), les actes del qual mai no van arribar a veure la llum, ni els autors han decidit publicar el treball pel seu compte, de manera que no coneixem amb detall els arguments esgrimits. No obstant això, la hipòtesi ha estat àmpliament difosa per altres autors, com ara T. F. Glick, qui la cita en diversos llocs. L’any 2000 aquests dos autors van participar en la publicació d’un llibre de divulgació coordinat per A. Furió sobre la Historia de la ciudad de Valencia, on van explicar molt breument la hipòtesi en un petit capítol anomenat «La huerta islámica de Valencia» (pp. 50-53). Posteriorment ha estat C. Sanchis Ibor, que va tenir accés al text inèdit, qui es va encarregar d’exposar alguns detalls més sobre aquesta hipòtesi en un treball cientíﬁc, tot i que referits exclusivament a la séquia de Favara, en Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera, València, 2001, pp. 74-76. No obstant això, la idea no ha estat ja més desenvolupada posteriorment. Cal dir, d’altra banda, que la idea inicial segons la qual els espais hidràulics haurien estat més petits en època andalusina, i després de la conquesta cristiana haurien quedat integrats en nous sistemes hidràulics més grans, ja havia estat llançada el 1989 pel mateix J. Mateu com una hipòtesi de treball bastant intuïtiva (i certament interessant en aquell moment) referida a la Ribera del Xúquer i la Plana de Castelló-Borriana, «Assuts i vores ﬂuvials regades al País Valencià medieval», en Los paisajes del agua, València, 1989, pp. 165-185.

¹⁷ J. Negre, «Origen y desarrollo de la huerta de Tortosa (siglos IV-XII). El proceso de formación de un macro-espacio irrigado en el levante penínsular», Revista de Historia Agraria, 66 (2015), pp. 13-42 [p. 32].

¹⁸ Per descomptat, hi ha més casos estudiats dels que esmentaré ací tot seguit, però no els consideraré com grans hortes per la seua mida i, sobretot, pel fet de no ser hortes periurbanes. Vegeu per exemple J. M.ª Martín Civantos, «Sistemas hidráulicos en la Sierra Norte de Sierra Nevada (Granada-Almeria)», Hidráulica agraria y sociedad feudal, València, 2012, pp. 225-260; A. Puy, «Land selection for irrigation in al-Andalus, Spain (8th century A.D.)», Journal of Field Archaeology, 39:1 (2014), pp. 84-100.

¹⁹ M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales», El agua en zonas áridas. Arqueología e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almería, 1989, vol. 1, pp. 15-40.

²⁰ L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta ﬂuvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González Villaescusa, «La construction d’un espace agraire drainé au ḥawz de la Madîna de Yabîsa (Ibiza, Baléares)», en La dynamique des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes. XVIIe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia, Antipolis, 1997, pp. 113-125.

²¹ P. Cressier i M. Osuna Vargas, «Loin des lieux communs: la construction des espaces irrigués de la Vega de Grenade (Espagne)», Ruralia V - Památky Archeologické 17 - Water management in Medieval rural economy, Praga, 2005, pp. 49-54.

²² E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana», Afers, 51 (2005), pp. 271-300; «Agrosistemas del mundo andalusí: criterios de construcción de los paisajes irrigados», en Cristiandad e Islam en la Edad Media Hispana, Logronyo, 2008, pp. 209-238.

²³ D. Aviñó, El paisaje de la Huerta en el Sharq al-Andalus: el Palmeral de Elche, Universidad de Murcia, 2014, tesi doctoral inèdita.

²⁴ Molt recentment, al setembre de 2017, s’ha defensat a la Universitat d’Alacant la tesi doctoral de Míriam Parra, «Paisaje, explotación agrícola y agua en las tierras meridionales valencianas: la organización social del espacio. La huerta y campo de Orihuela (siglos XIII-XVI)», on es proposa que les sénies identiﬁcades per Sonia Gutiérrez a través dels cadufs extraurien l’aigua de la séquia anomenada «de la rueda de la Bernarda», que parteix de l’assut de Rojales sobre el Segura i encercla els jaciments arqueològics d’època altmedieval. De fet, seguint una idea anterior de De Gea, l’autora argumenta que les sénies no podien extraure aigua del subsòl com deia Gutiérrez, perquè la capa freàtica en aquesta zona és massa salada. De la mateixa manera, sobre els cabezos d’Albatera esmenta una alqueria de poblament dispers, ben estudiada arqueològicament, envoltada per una xarxa de drenatge en la qual també s’empraven sénies en època històrica per a elevar aigua de reg als camps (pp. 299-301). A falta d’una datació arqueològica d’aquests canals, doncs, la proposta de Parra sembla aclarir l’origen de les sénies altmedievals de la marjal d’Oriola, i això implica que el sistema ﬂuvial és més antic que la data del segle XI que aporta al-Udhri per a la séquia de Callosa, almenys per a la séquia indicada que parteix de l’assut de Rojales, el darrer assut històric situat sobre el Segura.

²⁵ En qualsevol cas, caldria preguntar-se per què es refereix als habitants de la ciutat d’Oriola en general i no esmenta cap governant estatal concret, com seria més lògic si hagués estat construïda per un governador o per ordre del poder central. Cal tenir present que, a al-Andalus, la ciutat no té unes autoritats oﬁcials que representen els seus habitants al marge del poder estatal, com les que hi ha a les ciutats cristianes. Hi ha una aljama com a les comunitats rurals, però evidentment no té la capacitat de domini sobre la població rural que implica la construcció d’un sistema d’irrigació suposadament urbà.

²⁶ H. Kirchner i A. Virgili, «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madīna Turṭūša (Tortosa) antes de 1148», Historia Agraria, 62 (2014), pp. 11-45. Cal tenir present que estem parlant de l’horta més immediata a la ciutat, i no del conjunt d’espais irrigats situats al llarg del tram ﬁnal de l’Ebre que sí que podríem considerar com una horta de Tortosa en un sentit ampli i equivalent al de l’Horta de València en època andalusina. En aquest territori més ample sí que hi ha assentaments camperols amb espais hidràulics propis i, segons defensen aquests autors, no hi ha «indicis de cap mena de dirigisme estatal». H. Kirchner, A. Virgili, J. Marfull, N. Pacheco, M. Pica i M. Rovira, «Espais agraris, assentaments andalusins i la ciutat de Tortosa (Baix Ebre)», en I Jornades d’Arqueologia de les Terres de l’Ebre, Tortosa, 2016, pp. 531-549 [p. 547]. D’altra banda, cal esmentar l’horta de Lleida com a exemple d’espai irrigat urbà molt semblant al de Tortosa, malgrat que el nivell de destrucció actual impedeix fer aproximacions ﬁables a la seua morfologia i, per tant, extraure’n conclusions. Vegeu especialment J. Brufal, «El agua en la Lleida musulmana: la huerta de Lleida, el secano de Castelldans y el humedal del Fahs maškīğan», en Agua y Sociedad en la Edad Media hispana, Granada, 2013, pp. 275-298. A Lleida també hi ha sistemes hidràulics camperols un poc més lluny de la ciutat, però dins de la seua àrea d’inﬂuència, que estan sent estudiats per J. Marfull, «Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres», Irrigation, Society and Landscape. Tribute to Thomas F. Glick, València, 2014, pp. 155-171.

²⁷ Un primer avanç en M. Jiménez Puertas i L. Martínez Vázquez, «La organización social de un espacio andalusí. Reﬂexiones en torno a la Vega de Granada», en Mundos medievales. Espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 159-172; i més recentment la tesi doctoral inèdita de Luis Martínez Vázquez, La Vega de Granada. Transformación y cambio de los paisajes entre el Reino Nazarí y el Reino de Granada, Universitat de Granada, 2015, on planteja l’existència d’algunes àrees de construcció estatal.

²⁸ P. Cressier, «Géométrie des réseaux et marqueurs des territoires», Mélanges de la Casa de Velázquez, 36/2 (2006), pp. 39-59. Vegeu també l’anàlisi morfològica sobre un d’aquests espais hidràulics nord-africans en R. González Villaescusa, «Morfología agraria y prospecciones hidráulicas del valle del Ourika-Aghmat (Província de Tahannawt)», en Las formas de los paisajes mediterráneos, Jaén, 2002, pp. 355-371.

²⁹ A. Furió, «La ciudad y la Huerta: una relación de interdependencia», en La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto, València, 2012, pp. 33-54; «I paesaggi dell’aqua...», pp. 323-384; «València, “mare e cap de tot lo regne”», Afers, 80-81 (2015), pp. 149-179 [pp. 159-160]. En realitat, aquest autor ha fet la seua crítica basant-se en la llarga tradició historiogràﬁca que hem vist en aquest apartat sobre l’origen estatal de les grans hortes periurbanes. No obstant això, en el darrer article esmentat, Furió planteja diverses preguntes sobre el paper de la ciutat en la construcció de l’Horta de València que resulten molt pertinents, a les quals cal donar unes respostes argumentades basades en la recerca.

³⁰ A. Malpica Cuello, «Urban life in al-Andalus and its role in social organization and the structure of settlement», Imago Temporis: Medium Aevum, IV (2010), pp. 25-49; «La ciudad de Madinat Ilbira y el poblamiento de la Vega de Granada (siglos VIII-XI)», Mundos Medievales: espacios, sociedades y poder, Santander, 2012, pp. 681-692. Sobre aquest tema vegeu més endavant el capítol VII.

³¹ Així ho advertia A. Malpica Cuello, «Arqueología hidráulica y poblamiento medieval en la Vega de Granada», Fundamentos de Antropología, 6-7 (1997), pp. 208-231 [p. 218]. També ho va dir J. Torró, referint-se a operacions de colonització cristiana però en un mateix sentit, en «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)», en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, 2003, pp. 153-200 [p. 172].

³² Abans de la redacció ﬁnal d’aquesta obra, i al llarg del procés d’investigació, ja han estat publicats alguns articles en els quals he anat avançant versions primerenques de l’estudi morfològic de l’Horta de València que seran citats més endavant, on s’ha evidenciat que la metodologia aplicada per a les grans hortes periurbanes és vàlida i correcta. Un resum dels estudis més primerencs en F. Esquilache, «Perspectivas y problemas en la aplicación de la Arqueología hidráulica a las grandes huertas ﬂuviales. Balance de la investigación en la huerta de Valencia», en Estudiar el pasado: aspectos metodológicos de la investigación en Ciencia de la Antigüedad y de la Edad Media, Oxford, 2012, pp. 211-221.

³³ H. Kirchner, «Archaeology of the Landscape and Archaeology of the Farmed Areas in the Medieval Hispanic Societies», Imago Temporis. Medium Aevum, 5 (2011), pp. 87-118. Vegeu un recull de treballs en aquest sentit en H. Kirchner (ed.), Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, especialment la proposta ﬁnal.

³⁴ Com a exemple, vegeu el recull de J. Torró i E. Guinot, Hidráulica agrària y sociedad feudal, València, 2012. També hi ha diversos treballs referits a la Catalunya feudal, per exemple de H. Kirchner, o el treball de C. Batet, L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta, Barcelona i València, 2006.

³⁵ Sobre el naixement de la metodologia vegeu la «Introducción» a M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 9-10.

³⁶ H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica de la arqueología hidráulica», Archeologia Medievale, 20 (1993), pp. 121-150. Després es va publicar de nou en la revista Arqueología y territorio medieval, 1 (1994), pp. 159-182; i encara en el llibre recull El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 91-118. Posteriorment la qüestió metodològica i la classiﬁcació de sistemes ha estat actualitzada en H. Kirchner, «Arqueologia hidràulica i tipologia d’espais irrigats andalusins», Arqueologia Medieval III. La prospecció i el territori, Lleida, Pagès editors, 2010, pp. 129-146.

³⁷ H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica...», p. 132.

³⁸ E. Guinot i S. Selma, «L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies: una proposta metodològica», Revista Valenciana d’Etnologia, 3 (2008), pp. 100-124.

³⁹ Ja ho va advertir J. Torró, «Arqueologia de la conquesta»..., p. 172.

⁴⁰ En realitat existeixen tècniques òptiques que permeten veure relativament bé el relleu físic en una fotograﬁa bidimensional, incloent-hi les terrasses agrícoles, però per ara només funcionen en les zones de pendents pronunciats, de muntanya, i no en una plana litoral com la que ocupa l’Horta de València.

⁴¹ H. Kirchner, La construcció de l’espai pagès a Mayūrca: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Palma, 1997.

Подняться наверх