Читать книгу Blasfèmia - Ferran Garcia - Страница 11

Tot això (Mengíbar, el zoo, Rimbaud) va passar abans de l’ara i l’ara diu que la setmana a Gaidovar ha anat bé. L’Urpa té les butxaques plenes i això vol dir que els monstres també, tot i que per a la majoria d’ells disposar de més diners és equivalent a veure més estels al cel nocturn, no serveix de res, però és preferible a no veure’n cap, el món sembla menys buit. Els monstres compraran més coses, en llençaran més també, menjaran més i millor, poden plantejar-se, fins i tot, crear la seva pròpia fira de monstres, amb la qual farien, si fa no fa, el mateix que ara amb una única diferència: abans caldria deixar la família i no està clar que en puguin crear una altra. Per a ells, les carpes i els éssers de les altres set meravelles són sang de la seva sang, germans, cosins, pares, mares, nets i nebots. Són la seva família i la serien sempre. Començar de nou és ser orfes, un altre cop. No hi ha res més enllà d’aquelles deformitats. Són la frontera. Caravanes endins hi ha la llar, enfora la tundra del caminar solitari. Més diners, per a ells, no signifiquen res. Tan sols més diners. Per canviar de veritat les seves vides caldria tenir no molts diners, sinó moltíssims, i això mai ho aconseguiran. Amb moltíssims diners es podrien comprar cases i palaus i servents i gent que els mirés i els toqués i fes veure que els estimen. No seria real, però seria, i amb això sovint n’hi ha prou. Això és així per a tots els monstres excepte per a un: la mare de l’Abel Absent. Ella, vestida, és una dona, i encara més, és el patró exacte amb què es va tallar la primera de les dones. Ella és bella i perfecta i normal. Sobretot, normal. La mare de l’Abel Absent és un monstre només si ella vol ser-ho. La mare de l’Abel Absent, a diferència de la resta dels monstres, sí que té plans concrets més enllà de la fira, i si els té és, sobretot, per l’Abel. Per a ella els diners són un passaport més enllà de la tundra i ja el té gairebé a punt. Per això ella, com la resta de tarats, també folla a les nits, tot i que «no cal que ho facis», li diu l’Urpa. «Necessito els diners.» «Jo et donaré diners.» «Els diners no es donen, els diners sempre són un préstec.» «Doncs guanya-te’ls, et pagaré més i millor que ells.» «Fent què?» «Folla només amb mi.» «Seguiria sent un préstec.» «Sempre devem coses a algú.» «I sempre estem pagant-les», diu la mare de l’Abel. I l’Urpa tanca els ulls i sospira i fa que sí. Durant les nits, les caravanes dels monstres tenen llum a dins. Les dels que són follats i les dels que no. Els homes de Gaidovar i de tota la comarca s’esperen drets, al davant de les portes, fumant, o s’asseuen al terra, amb les cames creuades, formant uns cercles per la circumferència dels quals hi circulen ampolles de licor. La pols, el fum, l’alcohol i la suor es barregen amb la pudor de sexe que s’escapa, reptant, entre les escletxes de les portes de les caravanes. Si aixeques el cap i mires endins, veus que les llums dibuixen ombres que van i venen, i tornen a anar i a venir. Les ombres de dins es mouen molt més que els homes que esperen a fora, com sovint passa amb les onades del mar, un anar i venir hipnòtic que et paralitza totalment. Fins que les ombres-onades s’aturen. I tot calla. El silenci sempre pesa, està fet de molècules grans, de masses atòmiques gegantines, i entre elles hi suren durant uns segons extres els gemecs, barreja de monstre i humà. La caravana on no hi ha gemecs és la de l’hermafrodita. A dins, l’Abel Absent i la Lisa Marsa van a dormir d’hora, escoltant infinites vegades el disc de la seva filla, Édith.

Per l’Abel Absent el que passa a les altres set meravelles, de nit, és tan natural com els escarabats panxa enlaire, fent moviments desesperats per girar-se. Pot resultar estrany i generar certa inquietud, però forma part de la naturalesa exacta de les coses. «Per què no ho fas aquí, com tothom?», va preguntar l’Abel Absent a la seva mare, un dia. «Això és casa nostra.» «També ho és per a ells» va dir l’Abel. «Per a qui?», va preguntar la seva mare. I l’Abel va aixecar el dit índex enlaire i el va fer girar com una baldufa, en un gest que havia vist fer a l’Urpa per referir-se a la gent del voltant. «Per a ells.» «Ells —va dir la seva mare aturant el dit que encara seguia girant en rotació accelerada— no et tenen a tu.» I l’Abel ho va entendre i, encara més, ho va agrair, i encara més, se’n va sentir orgullós.

De la mateixa manera que s’han encès totes les llums de les caravanes (excepte la seva), exactament igual que han començat a gemegar, ara s’apaguen i callen, una a una. A partir d’aquest moment, els únics fotons que, com petits coets, travessen la nit de Gaidovar fins a morir uns metres enllà, seran els de les torxes i els quinqués que il·luminen un racó del campament, ja dins del bosc, que els Karamàzov condicionen perquè la mare de l’Abel Absent sigui follada. Cal llum perquè la claror és important. Qui paga per la deessa vol veure bé aquell cos, vol observar com les seves polles entren i surten d’aquell cony coronat per aquella immensa cigala i gravar-se la imatge a foc dins el cervell. A l’entrada del bosc hi fan guàrdia dos dels Karamàzov. Aquella és l’última nit, demà marxen de Gaidovar i l’Abel Absent observa, com fa sovint, a través de la petita finestra de la caravana. La Lisa Marsa i el disc d’Édith Piaf fa estona que dormen. Recorda com unes hores abans la seva mare es preparava, sense pressa, traient-se una roba i posant-se’n una altra, canviant-se de pell. També calia canviar de saliva i, per aquest motiu, abans de mutar del tot, li havia fet un petó al front. L’Abel Absent tanca els ulls, toca el vidre de la finestra de la caravana i el torna a notar. El petó d’aquella nit s’allarga molt més que qualsevol petó que l’Abel Absent hagi notat, vist o fet mai. S’allarga el que s’allarga una onada d’ençà que es forma, mar endins, fins que sembla morir a la platja, tot i que l’Abel Absent sap que en realitat torna enrere, de nou cap al mar, per avançar, hores mes tard, de nou cap a la costa, en una balanceig que l’Abel Absent està convençut que ha de ser infinit. I els llavis de la seva mare han estat sobre el seu front tot aquest temps.

Després de canviar-se, ha arribat la Lina Marsa. Al racó de bosc una cua de no menys de quinze homes ja s’esperava. La seva mare ha caminat fins a la porta, ha sortit i l’ha tancada suaument. Els Karamàzov eren a fora. Han saludat la mare de l’Abel Absent amb els ulls i després s’han dirigit cap a la columna d’homes que, com un de sol, s’han posat drets. Tot era ordre. Tot era silenci. Ho és encara. L’Abel Absent es toca el front amb la punta dels dits, busca els llavis de la seva mare, que bullen com mai ho han fet. No serà fins d’aquí unes hores que entendrà el perquè d’aquell petó infinit i d’aquella cremor. Però li costarà encara uns anys entendre el perquè profund que s’amagava sota el primer perquè. Tortugues sota tortugues. No era un bes de comiat, o no del tot, era més aviat el que fem quan estem a punt de fer una cosa perillosa, però l’altre no ho sap. És la nostra manera de deixar una nota de comiat. Per si de cas. I la nota diu: «T’estimo i espero que algun dia ho puguis entendre». I l’Abel Absent, anys més tard, ho va entendre, sí, però saber-ho no ajuda, saber-ho condemna.