Читать книгу Blasfèmia - Ferran Garcia - Страница 8

Moltes nits, quan estan en ruta, la mare de l’Abel Absent entra a la caravana de l’Urpa. Hi té un llit, una taula, una cuina i milers de llibres. Aquell home sembla que no faci res més que llegir i amputar-se parts del cos. Quan estan clavats (literalment) en alguna ciutat o poble, com és el cas de Gaidovar, la cosa canvia i les visites de la mare de l’Abel Absent a l’Urpa s’interrompen. La fira es queda a Gaidovar una setmana i, com a tot arreu on es planta, és tot un èxit. Els diners entren a les butxaques de l’Urpa a carretades. L’espectacle que ofereix la fira de monstres és doble. Durant la tarda el poble pot veure les criatures, durant la nit se’ls pot follar. L’Urpa no obliga els monstres a fer-ho, però els ho recomana. Es queda amb el 50 % del que guanyen a les nits, l’altra meitat és per a ells. Les dones monstres són follades per homes a les caravanes. Els homes monstres també són follats, naturalment, especialment l’Urpa, però aquests van, de nit i amb discreció, a les cases de les dones que, durant la fira, han deixat caure un paperet amb l’adreça i l’hora a les mans amputades de l’Urpa. He escrit homes i dones per entendre’ns. En realitat, el sexe que s’amaga sota les perruques, maquillatge i robes diverses és tot un misteri.

L’excepció a tot plegat (a les caravanes i a les cases solitàries de les dones) és la mare de l’Abel. Folla com tots els monstres, sí; de fet, és follada més que cap altra, però l’hermafrodita divina ho fa al bosc que voreja el campament de la fira. A la caravana hi viuen ella i el seu fill. No és un lloc per cardar amb pagesos, li diu tothora a l’Urpa i l’Abel ho sent, perquè ell ho sent tot. Alguna vegada passa tota la nit a fora, però normalment la seva mare torna a la caravana cinc o sis hores després d’haver marxat. Quan ho fa, l’Abel Absent fa veure que dorm i ella li fa un petó. Quan torna té els llavis calents. L’escalfor és important.

El campament és vigilat pels germans Karamàzov. Ningú sap com es diuen de veritat, això de Karamàzov és un bateig típic de l’Urpa, que té el llibre sempre a mà, a la caravana. Són tres i quan l’Urpa va saber que havien matat el seu pare gairebé mor immers en un interminable atac de riure. L’Urpa riu sovint. Riure també és important.

Cada una de les cinc nits que la fira està plantada a Gaidovar es forma una cua de no menys de quinze persones esperant follar-se l’hermafrodita. És en aquesta cua on més es poden observar, de manera més o menys realista, les dones disfressades d’homes. Per dins, la mare de l’Abel Absent és tan dona com elles. El que la fa especial és un clítoris hipertròfic que, efectivament, sembla una cigala de mida considerable. Això excita molta gent (homes i dones) i l’hermafrodita ha follat, com a puta, amb milers de persones abans d’entrar a les altres set meravelles. És molt conscient que la desitgen sense contenció. L’Urpa li havia dit un dia que el que més agradava del seu cos no era aquella deformitat, perquè, «no t’enganyis, tu ets tan deforme com tots i cada un dels que habitem en aquesta puta família, l’única diferència entre tu i nosaltres és que tu ets una deessa, el teu cos és la unitat total, l’esfera divina, i cap altre mortal ni tan sols s’acosta a la teva perfecció, per això et volen veure i tocar i llepar i follar, perquè ets la suma, harmoniosa i exacta, d’home i dona. Pitàgores s’hauria obert en canal només per veure’t». La mare de l’Abel, quan l’Urpa diu aquestes paraules, aixeca la barbeta com suposa que fan les deesses i se’l mira i li pregunta: «I a tu? Què t’agrada a tu del meu cos?». I l’Urpa somriu (somriure és important) i, tocant-los, li diu que «ni la polla ni el cony, el que m’agrada és la combinació dels teus ulls, mugrons i pèls púbics. Tenen exactament el mateix color». «Semblen —diu l’Urpa en aquestes converses privades— tres fragments d’un únic objecte màgic, antic i ja perdut, un objecte que va crear-se i esclatar en els orígens del temps, juntament amb l’Univers, i després de viatjar pel temps i l’espai va acabar incrustant-se en aquests tres punts: ulls, mugrons, cony. No només és el color, és la forma, la textura, el batec que desprenen (totes aquestes paraules les diu molt lentament i toca, igual de lentament, els tres fragments màgics), la seva disposició i el fet que si uneixes aquests punts (i els marcava amb la punta del dit) obtens la forma exacta de la constel·lació d’Escorpí. La que surava damunt l’horitzó quan vaig néixer. I quan vas néixer tu. El meu signe i el teu.» I la mare de l’Abel (ara sí) riu i l’Urpa (encara) somriu. Així parla l’Urpa i és terriblement difícil no tancar els ulls i obrir la boca en sentir-lo. La penetració, per la mare de l’Abel Absent, és equivalent al dolor. Però l’Urpa ha aconseguit, d’alguna manera, fer-ho, en alguns moments, agradable. Potser és per totes aquelles paraules que fa servir, per la seva veu (tan dolça), per l’absoluta seguretat dels seus gestos, perquè li llepa la pell amb delicadesa, perquè s’atura i continua i s’atura i avança i s’atura i continua i avança i avança en un ritme creixent i perfecte en penetrar-la. Potser tot això hi té alguna cosa a veure, però la mare de l’Abel Absent creu que és secundari. El que realment importa és que tot el que diu i fa l’Urpa desprèn una sinceritat enlluernadora, i a la sinceritat la mare de l’Abel Absent no hi està acostumada i, potser per això és el que més valora i, ho ha pogut comprovar amb l’Urpa, excita.

Qui sap si per tot això, uns dies abans d’arribar a Gaidovar, la mare de l’Abel Absent està tan tranquil·la, estirada al costat de l’Urpa, quan li diu que vol deixar les altres set meravelles. L’Urpa deixa de tocar-la. Empassa saliva i aixeca les mans, les obre i se les col·loca al davant. Se les mira com si no fossin seves, com si s’acabés de despertar després de l’anestèsia d’una operació de trasplantament de mans i les observés. En realitat, es mira l’espai que havien ocupat els cinc dits que ja no té. Mira el passat, doncs. Els mira molta estona. «No dius res?», pregunta al final la mare de l’Abel Absent. «Encara els noto», diu l’Urpa, i la mà mutilada es belluga davant del seu rostre com una aranya, amb els dits que encara queden, movent-se endavant i enrere. «No hi són», diu l’Urpa, «no hi seran mai més, però els noto». La mare de l’Abel Absent voldria besar-lo, però no ho fa. «Em fan mal, em piquen, se m’adormen, coses així», diu l’Urpa. «Un dia vaig descobrir que si em rascava el mateix dit de l’altre mà, enganyava el cervell i la coïssor desapareixia.» L’Urpa assenyala un petit mirall que té sobre la taula. «Me’l poso sobre el braç, tapant la mà, de manera que si el miro veig l’altra mà, la que té el dit que necessito rascar o moure. Aleshores miro fixament el dit reflectit al mirall i amb la ment rasco o toco el de l’altra mà. I funciona. El cervell s’ho creu i la coïssor s’acaba.» La mà de l’Urpa segueix movent-se al davant de la mare de l’Abel Absent com un parell d’insectes. «Saps quin és el problema?», diu l’Urpa, que deixa, finalment, de mirar la buidor de les seves mans per passejar-la de nou i en aquest ordre per ulls, mugrons, pèl púbic de la mare de l’Abel Absent. «Quan em molesta el dit que ha desaparegut de les dues mans.» «I què fas?», pregunta ella, aguantant-se alguna cosa que puja per la gola. «Trobar-lo a faltar», diu l’Urpa, que ara mira als ulls de la deessa. «I aguantar-me el dolor. Sobretot, això. M’aguanto. Fins que passa, i sempre passa.» L’Urpa es mossega els llavis. «I sempre torna. Sospito que només per això es retira de tant en tant, per poder tornar després.»