Читать книгу Blasfèmia - Ferran Garcia - Страница 13

Aquell matí, els monstres recullen tots i cada un del cartells que havien inundat el poble de Gaidovar i desclaven el pal major de la plaça. El galió salpa. El solar on havien acampat queda net, ordenat i amb un cercle de flors que delimita el que sempre hi ha hagut allà: pols, merda i ossos enterrats. Al centre mateix, allà on s’havia instal·lat la carpa núm. 8 de l’Urpa, hi ha dues figures. Una és humana, l’altra potser. Una de les mans d’una de les dones siameses descansa sobre el cap del nen, l’altra mà de l’altra dona siamesa subjecta una maleta. Als peus d’algun d’ells, una segona maleta gran i quadrada. Mans, peus, maletes. L’Abel Absent busca amb la mirada alguna cosa. En concret, observa com suren en l’espai, uns metres sobre el terra i la pols, els punts que hi ha al final dels interrogants. I n’hi ha centenars. Vol fer-se les preguntes adients, però no les troba o no les sap. Les dues dones siameses, unides lateralment, literalment, s’ajupen de forma coordinada. «Tot anirà bé», diuen al nen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor», diuen elles.

Una hora abans, l’Abel Absent havia entrat a la caravana de l’Urpa. L’havia trobat estirat al llit, despullat i mirant al sostre. Tenia l’ull obert i, en respirar, el seu pit pujava i baixava lentament. Semblava més vell, més antic. La pica no tancava bé i degotejava. Les gotes es compassaven amb la respiració. L’Abel, acostant-se lentament, s’havia aturat a mig metre de l’Urpa. «Ara no», va dir l’Urpa. L’Abel no es va moure. La respiració continuava. La gota de la pica persistia. Fora d’això, la mateixa quietud dels boscos quan plou. Moments abans l’Abel havia escoltat com els Karamàzov intentaven explicar a l’Urpa el que havia passat. «Ara no», havia dit. Semblava que només existia aquella frase dins la seva gola. L’havia repetida a tothom que s’hi acostava. L’Abel: «On és?». L’Urpa va aixecar els dits que li faltaven i el va mirar amb l’ull buit. «Podrint-se dins la nostra memòria.» La gota de la pica prosseguia. L’Abel: «M’ho vas prometre». «El què?» «Ja ho saps.» «Repeteix-m’ho.» «Que no li passaria res.» «No ho recordo.» «Que sí!» «Quan?» «El dia de la banyera.» «Quina banyera?» L’Abel la va assenyalar, però era un gest absurd, l’Urpa no el mirava. «No recordo que parléssim.» L’Abel: «Em vas deixar el llibre dels cucs.» «Un llibre?». «Sí.». «Quin?» «El dels cucs.» «No recordo cap banyera, cap conversa, cap llibre.» «És la tomba, m’entrego als cucs, no ho recordes?» «Ah, aquell llibre.» «Sí.» «Vaig enterrar els mots en el meu ventre, em crec a l’infern; per tant, hi soc.» «Sí.» «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» «Sí.» «I què dius que et vaig dir?» L’Abel: «No em vas dir, em vas prometre, és diferent.» «I què et vaig prometre?» «Que no li passaria res.» «A qui?» «A ella.» «No sé de qui em parles.» L’Abel: «M’ho vas prometre!» «Les promeses sempre són condicionals.» «A què?» L’Urpa es va redreçar i, per primera vegada d’ençà que el nano havia entrat a la caravana, el va mirar amb l’ull que hi veia. «Al futur Abel, al futur. I no es pot prometre el futur. Fes les coses o no les facis, però mai les prometis. I ara ves-te’n.» L’Abel feia estona que havia agafat el primer objecte que havia arreplegat (un llibre) i ara era ell el que no escoltava. El llibre va descriure un arc parabòlic perfecte. L’Urpa no es va moure. El llibre l’havia colpejat al pòmul. Un raig de sang. L’Abel havia seguit llençant tot el que trobava al seu voltant, sense mirar què era ni on impactava, només agafava i llençava, agafava i llençava, agafava, llençava. Esbufecs. Quan dos minuts més tard ja no havia trobat res més per llençar, l’Abel Absent havia obert els ulls. L’Urpa seguia, com l’estrella polar, clavat just al centre del llit, immòbil. Al seu voltant, llibres, vidres, fragments de ceràmica, capses de fusta, papers. «Ja estàs?», havia dit l’Urpa. L’Abel havia buscat una bona resposta, però només trobava la saliva dins la boca. Una saliva que semblava estar produint a litres. «Doncs ves-te’n d’una puta vegada», va sentenciar l’Urpa. I això és el que havia fet.

Uns minuts més tard havia vist com en sortia l’Urpa i cremava la seva caravana. Les flames eren enormes. Els llibres generaven milers de flocs de cendra que pujaven cap al cel, es desfeien i es perdien en l’aire. Els monstres ho van netejar tot i la fira es va posar en marxa. L’Urpa conduïa la caravana que havia estat de la seva mare i d’ell. La seva llar desapareixia com només ho fa l’aigua de pluja quan s’escola per les clavegueres. Allò que havia estat pur i net abans de caure, es perdia ara, per sempre més, en la brutícia i la foscor. L’Abel Absent la va mirar tota l’estona, esperant un gest de l’Urpa, el que fos, un somriure o un esput, li era igual, però alguna cosa. No hi va haver cap gest. L’Urpa encapçalava la rua i no el va mirar. Ara, al descampat només hi resta la caravana de les siameses i elles, al seu costat, amanyagant-li els cabells amb les seves quatre mans. «Tot anirà bé», li diuen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor.» Les dones siameses comencen a caminar i l’Abel Absent escolta, en el racó menys habitat de la seva ànima, una veu que li diu que no, que és mentida, que res anirà millor. Pugen a l’autobús que, un cop a la setmana, passa per Gaidovar i s’atura, deu hores més tard, a l’estació de Cadis. L’Abel ha anat passant d’una falda a l’altra, rodejat per aquells quatre braços i quatre cames, unides a un únic cos. Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents.