Читать книгу Malalties i remeis - Francesc Devesa i Jordà - Страница 10

I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA

A les cartes de la col·lecció MB, els corresponsals parlen de la seua salut i la d’altres, realitzant una descripció senzilla o complexa que ens permet copsar la forma de veure la malaltia al segle XVI. Les característiques dels documents i el contingut general referent a la salut ens ajuden a centrar aquest primer capítol, ric en matisacions, que ens permet analitzar detalladament les distintes malalties, incloses les de caràcter epidèmic. Les agressions a la salut causades per violència individual o col·lectiva, privada o institucional formen també un cos informatiu important que emergeix dels documents i que hem inclòs, junt amb els accidents i fenòmens catastròfics naturals. Tot aquest conjunt abasta les variades formes de perdre la salut que tenien els homes i les dones del segle XVI que, vistes panoràmicament, no difereixen massa de les distintes amenaces que la humanitat actual suporta.

1. CARACTERÍSTIQUES DELS DOCUMENTS MB

La distribució temporal dels 2.769 documents estudiats dista molt de ser homogènia. Hi ha poca densitat a les primeres dècades de la vida de Francesc de Borja (1510-1538) i dues acumulacions clares: la primera, corresponent al període virregnal (1539-1543) i la segona a l’època del generalat jesuïta (1565-1570). Aquesta última conté una massa epistolar molt elevada que arriba al màxim el 1566. A la figura 1.1 representem la freqüència cronològica i l’impacte dels dos volums MB recents sobre el cos bàsic dels cinc primers. Així, podem comprovar que els volums VI i VII reforcen els dos períodes d’acumulació esmentats, palliant en part el buit anterior a 1539 (MB VI) i compensant el dèficit del període 1561-1564 (MB VII).

Fig. 1.1 Col·lecció MB: distribució cronològica dels documents estudiats.

La gran majoria dels escrits són cartes. Sols en 117 ocasions (4,2%) es tracta d’altres documents (testaments, decrets, etc.). L’idioma habitual és el castellà, de forma que els papers escrits en altres llengües sols arriben al voltant del 13%. Per ordre de freqüència, trobem italià, llatí, català i portugués. En el 46% de casos el remitent o signant és Borja i en el 53,5% altres personatges o institucions. Sols en 13 ocasions no hi ha remitent clar, pel tipus de document, o per no poder-se identificar. El receptor és Francesc de Borja en el 29,5% de casos i altres personatges o entitats en el 67,9%. En 73 ocasions, no hi consta un receptor clar. Els textos analitzats representen la pràctica totalitat dels continguts en la col·lecció MB. Sols un grup de 168 escrits de MB I han quedat fora de l’estudi, per ser anteriors al 1510 o per tractar-se de resums biogràfics de la família de Francesc de Borja. Encara que ens movem en un univers masculí, convé remarcar que hi ha un grup gens menyspreable de cartes signades o rebudes per dones (128 i 97 respectivament) que permet interessants comparacions, així com una visió de la salut des del món femení. Entre les protagonistes, hi destaquen Francesca de Castre-Pinós, segona dona del duc Joan, Elionor de Castro, muller de Francesc de Borja, Joana d’Àustria, filla de Carles V i les monges clarisses, moltes de la família Borja. Entre els homes, corresponsals o receptors de cartes, figuren lògicament els membres del ducat de Gandia i familiars vinculats, la cúpula de la corona hispànica i la dels jesuïtes. A banda del mateix Francesc de Borja, hi són presents: Carles V, el seu secretari Francisco de los Cobos, Felip II, Joan de Borja, III duc i pare de Francesc, el vescomte d’Évol, cunyat seu, Carles de Borja, V duc i fill de Francesc. De la Companyia de Jesús hi sovintegen: el fundador Ignasi de Loiola, el segon general Diego Laínez, el secretari Juan de Polanco, Antonio Araoz i tota la densa xarxa de provincials, rectors de col·legis i personatges rellevants. Tant a l’àmbit femení com masculí, hi ha figures d’aparició més esporàdica, però de gran interès, bé per la seua singularitat (Lluís Vives, fra Juan de Ávila), per l’adscripció a la petita noblesa (Mencía de Manrique i de Vich) o a estaments subalterns (sor Damiata, Melcior Marcos i altres germans jesuïtes). Són personatges que ens aporten testimonis i visions distintes de la salut, fora de l’alta aristocràcia civil o religiosa.

2. LA SALUT ALS MB. UN PERFIL FEMENÍ DISTINT?

Dels 2.769 documents, 1.231 contenien algun aspecte relacionable amb la salut. Al separar-los per sexes, vam comprovar que les notícies sobre salut en general, així com l’interès per la pròpia o aliena, es trobaven en proporcions significativament majors a les cartes de les dones (figura 1.2).¹

Fig. 1.2 Comparació percentual de les notícies sobre salut a les cartes dels MB, segons el sexe del remitent. (Salut general: contingut global sobre salut. Salut altres: interès per la salut aliena. Salut pròpia: referències a la pròpia salut.)

El fet que prop de la meitat (44,5%) dels documents revisats continguen alguna referència a la salut, no deu causar sorpresa, atesa la importància del tema en la vida quotidiana de les persones (Pons Fuster, 2001). Crida l’atenció que les cartes signades per dones presenten un major contingut de salut. La troballa d’un perfil femení més proper a les qüestions de salut pròpia i aliena, adquireix major rellevància si considerem l’ambient aclaparadorament masculí de la col·lecció epistolar dels MB. Com anirem veient, les dones corresponsals, monges o seglars, pertanyen a la minoria lletrada i cap d’elles gaudeix d’un estatus professional reconegut, mèdic o «sanitari».

Hi ha cada vegada més evidència que, durant l’edat mitjana i el Renaixement, la dedicació a la salut per part de les dones és més important del que semblava. Ho és especialment a l’àmbit domèstic, en tots els estrats socials, i també en determinats espais com l’hospitalari. Per tant, les nostres dades no fan més que corroborar el paper femení en l’atenció de la salut familiar i del voltant, funció que remet a la dona dipositària del saber mèdic i màgic, transmés oralment des de temps ancestrals, que seguiria present al segle XVI (Achterberg, 1991; Iglesias, 2003; Ferragud, 2007).²

3. ESTAR SA O MALALT: TOTES LES GRADACIONS DEL GRIS

Tenint en compte que cada document podia tenir més d’una notícia sobre salut i afectar a una o diverses persones o col·lectius, es van recollir un total de 2.974 mencions, la majoria de les quals eren de tipus clínic (descripció de salut o malaltia) i prop d’una quarta part de caràcter terapèutic, preventiu o d’altres tipus (figura 1.3). Del grup de referències clíniques, un 52,4%, eren sobre salut/ malaltia en general, seguit a distància pel 32,8% de comentaris sobre malalties específiques. Un 13,7% d’aquest grup clínic, eren notícies referides a mort de persones, la majoria de causa natural/accidental, però en 71 casos per violència. Finalment, hi havia un petit grup de 27 notícies de difícil classificació.

Aquesta massa informativa ens permet aproximar-nos a distints aspectes semiològics i terminològics. Al centrar-nos en les 1.215 referències que expressaven salut o malaltia en general, observem que el subgrup més nombrós fou la simple constatació de bona salut (26,9%), on es precisament aquest terme salud el més utilitzat, al costat de bueno-a i d’altres en menor proporció: sano-s, buenas fuerzas, valiente. Un segment rellevant és el que refl ecteix deteriorament de la salut (20,4%), amb distints graus o matisacions que van des de salud regular, mediana, mediocre a la mala, poca salud, salud achacosa o simplement falta de salud. Altres formes d’expressar la minva de salut empren el terme disposición, així trobem: indispuesto-a, mala o ruin disposición, etc. Més esporàdicament, el mot clau és trabajo: «Yo llegué aquí tan trabajado y con tantos accidentes ...».³

Fig. 1.3 Distribució percentual de 2.974 notícies sobre salut trobades als MB, segons el seu caràcter clínic (descriptiu), terapèutic o preventiu.

El reconeixement de l’estatus de malaltia suposa un graó més que la negació o la minva de salut. Aquest important segment (23,9%) l’hem trobat expressat sovint amb els mots enfermedad, enfermo-s i tots els seus derivats o complements. Altres formes deriven de fl aqueza i fuerzas: fl aco-a, enfl aquezido-a, faltan fuerzas. També hem vist malo-a, així com, en menors proporcions, doliente, cansado-a, fatigado-a i derivats. A més, s’han observat els termes achaques i els seus equivalents, ajes. Un quart grup remarcable (18,5%) expressa evolució i canvis o incidències de la malaltia, tant en sentit positiu –mejoría, mejor, mejorando, más fuerzas, no tan mal, enfermedad pasada...–, com negatiu –peor, empeora, no tan bueno, agravó la enfermedad...–, encara que en menor proporció aquest darrer. També tenen un cert pes les referències al repòs –en cama, no poder caminar, primer día de salir de casa...– i a l’estat de convalescència –convalescéncia, convalesciendo, no del todo recio-a... Cal esmentar la descripció de les situacions terminals, per la seua riquesa terminològica: moribundo-s, muy al cabo, fl aco y camino del cielo, oleada-o, a las puertas de la muerte, vecina a pasar a mejor vida, se teme por su vida, los médicos le daban pocos días de vida, muy de camino estoy para el último, me veo al cabo de la vida, me anda la muerte callesteando, etc. Altres grups expressen recialles o recidives de la malaltia –reliquias, caídas y recaídas...–, informen sobre el clima o lloc, o demostren preocupació per la salut d’altri.

En 23 ocasions el text evidencia de forma clara la vellesa, habitualment lligada al deteriorament físic que sol comportar, amb mots o expressions relatives: vejez, viejo, edad, mis años y mi salud, edad tan pesada, i altres semblants. Però no sempre la feblesa va lligada a l’edat avançada, com constata Lluís Vives: «Marco Varrón comienza sus libros De agricultura: si el hombre es un animal, cuanto mas viejo, mis ochenta años me advierten, que recoja la carga, antes de mi partida; pero este aviso no me viene de los años, sino de la enfermedad y de la debilidad de mi cuerpo».⁴ Els 43 anys que Vives tenia en aquell moment no eren comparables als 80 que Varró confessava en el seu text, però el pensador valencià sentia també l’avís de les malalties que l’allunyaven de la joventut.

4. NÀIXER I MORIR

El naixement i la mort, com a fites de l’existència humana, són esdeveniments importants que solen emergir sovint en la correspondència i poden constituir el motiu principal d’una carta. Les defuncions i els natalicis formen part de l’intercanvi d’informació entre els corresponsals dels MB, configurant tot un paisatge de relacions humanes que podem contemplar en els documents revisats.

Hem comprovat més uniformitat en la reacció davant els naixements que habitualment motiven la felicitació, protocol·lària o sincera, dels corresponsals. De vegades la contestació és massa tardana, com la del governador Cabanyelles que, capficat en sufocar la revolta dels moriscos valencians, va haver d’aprofitar el «descans» d’una malaltia per escriure als ducs de Gandia: «no quiero otro testigo para mi desculpa sino que no he scrito a vuestra señoría ell enorabuena del alumbramiento de la señora duquesa».⁵

Les notícies de mort són més abundants i riques en matisacions, tant en la forma de presentar-les com en la repercussió que generen. De les 317 referències trobades, la majoria corresponen a morts naturals, però vora una quarta part eren de causa violenta (Devesa, 2014d). Tant unes com altres apareixen de forma individual, sovint amb identificació dels personatges, i també com a fenòmens col·lectius (epidèmies, guerres) difícils de quantificar. Els dos o tres episodis de tipus fortuït o accidental (naufragis o terratrèmols) afecten a un nombre important però indeterminat de defuncions. La terminologia descriptiva de l’esdeveniment luctuós de causa natural té una certa varietat. Al costat dels habituals muerte, fallecimiento o expiró, amb els seus derivats, trobem altres expressions típiques de la fe cristiana com pasado a mejor vida, el Señor llevarle. Més diversitat encara podem observar en les morts violentes que reflecteixen la crueltat humana: muerto por homicidio, matado, saeteado y degollado, ahogó, ajusticiado, escuartizado, ahorcado, matado con tormentos, quemado-a, quemado vivo, etc.

La mort individual o col·lectiva és percebuda de forma diferent segons els receptors i la seua vinculació amb els difunts. Hi ha morts molt sentides i d’altres notificades com un pur tràmit o rebudes de forma freda. No és el mateix, ni al segle XVI ni ara, la defunció lògica d’una persona vella que la mort dramàtica i sobtada d’un home o dona en la flor de la vida.

5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS

La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), l’equilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini d’un humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.

Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta d’expressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la complexión sana, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat muy flaco de condición y complexión.⁶ En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament sanguino del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.⁷ En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».⁸ En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.

6. MALALTS I MALALTIES

Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta d’assistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final l’anàlisi dels mals causats per la violència.

Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).

6.1 Febres contínues i cícliques

Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que l’absència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».⁹

Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria d’ocasions, la terminologia és genèrica, fiebre-s, calentura-s, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a l’hivern/primavera i a la tardor.

Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.

La terminologia de les quartanes (quartana-s, quartanillas, quartanario) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas [...] Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».¹⁰ Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.¹¹ També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament la seqüència febril:

Hanseme quitado las tercianas que en Trigueros me comenzaron un día después que escribí a v.p. dos cartas largas que fue vispera de San Lorenzo. Y tornaronme el jueves pasado, sábado y ayer lunes, y ordenó NS que el domingo día de la Navidad de NS fuese de huelga para predicar en el Auto de Inquisición que se hizo aquel día en Sevilla...¹²

En 33 episodis de febres cícliques (18 quartanes i 15 tercianes), es va poder constatar la datació aproximada. La distribució per mesos (figura 1.6) mostra una certa agrupació a l’estiu/tardor, per a les tercianes, i a la tardor, per a les quartanes. Encara que la sèrie és menuda i, per tant, sotmesa a artefactes estadístics, podem observar que les quartanes semblen fugir de l’estiu, emergint preferentment a la tardor, com explica la tradició galènica (Moreno, 1985-86). Així ho recordava Juan Calvo (1703: 39-40): «y en este tiempo [verano] se engendra poco humor melancólico; y esta es la causa porque las quartanas sin ningun remedio se curan en verano».¹³ En qualsevol cas, tercianes i quartanes es comportarien de forma singular, explicant el vèrtex de tardor a la corba general de les febres (figura 1.5), mentre que el màxim d’estiu estaria d’acord amb la coneguda insalubritat de les calors. L’altra punta menor d’hivern/primavera, podria correspondre a refredats i processos respiratoris, hipòtesi que caldria comprovar.

Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.

Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere Plasmodium.¹⁴ Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel Plasmodium malariae, mentre que el vivax i l’ovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), d’acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.¹⁵ Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i persistents, que constitueix encara una endèmia de gran mortaldat en amples zones geogràfiques.¹⁶ Estudis genètics assenyalen que el P. falciparum ha evolucionat amb els humans durant milions d’anys.¹⁷ Hi ha descripcions clíniques concordants a l’antiga Xina i Índia. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme a l’època grega i romana (Carter i Mendis, 2002; Cox, 2002). Per altra banda, hom ha detectat, per tècniques paleoimmunològiques, el P. falciparum en una mòmia egípcia i també en quatre membres de la nissaga Mèdici que van viure al segle XVI i que, molt probablement, van morir de malària (Fornaciari, 2010). Per tant, a l’època de Francesc de Borja la malaltia hi era. Cap estrat social n’estava exempt i el mateix emperador Carles V la va patir.¹⁸ Molts casos de les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària. D’altres potser no, com en el llarg episodi febril patit per Francesc de Borja: «El mal que he tenido fue calenturas continuas y quartanas y terzianas y otros veinte achaques...».¹⁹ Massa variació febril per a buscar correspondències. En aquella època no existia el concepte microbià actual de les infeccions. Borja, al seu text, descriu el procés febril: la versió del mateix malalt deixa entreveure els diagnòstics dels metges. Una visió real i perfectament comprensible per als seus interlocutors.

6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang

El fet que l’acte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte d’interès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica, ja es diferenciava l’asma (panteix) de la dispnea (respiració difícil). El concepte galènic de funció respiratòria era diferent a l’actual. D’acord amb García Ballester (1972), el pneuma és considerat per Galè un esperit vital, mentre que els pulmons tindrien una funció refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: l’asma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i l’actual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.²⁰

A l’estudi, hem trobat 48 referències a símptomes o malalties respiratòries, que suposen un 6,3% del total. Apareixen múltiples al·lusions al pit: indisposición, enfermo, mejoría, deshauciado de, o altres expressions com pechos ruines o se le encendió el pecho. De vegades, el nombre de malalts del pecho començava a ser preocupant, com en el cas de Gandia. Així, el P. Roca informa que a les escoles hi ha pocs estudiants i que els gandians es queixen per massa recanvi de professors. Després, passa a detallar les qüestions de salut:

El hermano Merino llegó aquí quasi dos años y enfermó del pecho de tal manera que desta enfermedad murió pocos meses después; en este mismo tiempo leía el hermano Crespín y enfermó del pecho también y le duró mucho tiempo el mal y no sé yo que esté al presente bueno, y le fue necesario dejar de leer. A estos sucedió el padre Prado que fuera tan buen talento para púlpito y a pocos meses estuvo tal de los pechos que hubo de dejar la lectión y mandarlo a Valencia y de allí por orden de los médicos le mandaron a Barcelona y Zaragoza por causa de este accidente y he entendido que no está sano dél [...] Han sucedido al padre el hermano Andrés Manjón y el hermano Francisco Hernández. El primero anda ya diciendo y quejándose de los pechos...²¹

És evident la gran incidència d’afectats, quasi tots del pit, entre el professorat de l’escola de gramàtica de Gandia. Sembla una epidèmia de patologia pulmonar. Quina? Tuberculosi? Pneumònia? Els alumnes també emmalaltien? No ho sabem. L’enviament del pare Prado a València, i després a Barcelona i Saragossa, pot ser buscava un canvi d’aires i l’opinió d’altres metges.

Com era d’esperar, apareixen els refredats que són habitualment passatgers i propis de l’hivern, com el de Francisco de los Cobos cap a final de desembre: «Yo ha quatro o çinco días que ando fatigado de un romadizo que me ha tenido en la cama. Ya me hallo mejor, gracias a N. S.».²² També la primavera, amb els canvis d’oratge propis, afavoria aquesta patologia. L’esposa del duc Joan, Francesca de Castre-Pinós, ens dona testimoni: «Yo ando algo arromadizada, porque acá hace tiempo dispuesto para ello, porque hace unos días de calor y otros de frío y recios aires».²³

Al marge de l’asma, que apareix ocasionalment, cal prestar atenció especial als comentaris sobre els malalts tísics i els que «tiren sang», atesa la seua major freqüència. Probablement es tracta de la mateixa patologia, s’ha de tenir en compte que, des de les descripcions hipocràtiques, l’hemoptisi és una de les característiques de la malaltia. Els textos que hem seleccionat semblen confirmar-ho. Així, al col·legi de Trigeros predominava la salut, però: «Un tísico havía, que, del trabajo de ir y venir a Palencia, echó sangre, con calenturas; mudóse a Marchena por consejo del médico, y ya Dios le mudó a la otra vida, donde nunca terná enfermedad».²⁴ Si a Trigueros es parlava d’un tísic, a Còrdova hi havia més xacrosos:

Salud tienen grácias a Dios en el collegio de Córdova; aunque hay muchos achacosos, dos thísicos y 7 que hechan sangre, que es disposición para thísica. Escrito se ha por dos vías a Portugal, por saber el remedio que diz que allá allaron para estos sanguinolentos y thísicos. Entre tanto se han consultado los médicos de la tierra, y se va siguiendo su orden.²⁵

El començament de la carta, dient que hi ha salut, no correspon a la relació de malalts que a continuació es conta, ni al reconeixement final de la «falta de salud». En qualsevol cas, queda molt clar que hi ha nou persones amb probable malaltia pulmonar i que echar sangre seria disposición para thísica, amb la qual cosa es reafirma el fort vincle entre la tisi i l’emissió de sang, que, pel context, suposem hemoptisi o esput hemoptoic. Quin devia ser el remei per a la tisi que buscaven a Portugal? Caldria esbrinar-ho, però es clar que alguna cosa distinta a la que oferien «los médicos de la tierra». No oblidem que els portuguesos corrien mig món amb els seus vaixells i portaven noves medicines de terres asiàtiques o americanes.

El dolor de costado és també conegut des d’antic. Es tractava d’una malaltia aguda, acompanyada de febre, que causava dolor en un dels costats. Sol identificar-se amb pleuritis, com apareix en algunes definicions.²⁶ Al segle XVI hi ha una llarga i dura polèmica sobre la forma de sagnar els pacients que en patien. L’ortodòxia galènica, encara que mínimament, començava a qüestionar-se (Laín, 1973, IV: 87-89). En qualsevol cas la molèstia era important i obligava al repòs:

Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.²⁷

El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».²⁸ Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.

Finalment, el mateix cos de Francesc de Borja ens subministra unes dades certes de patologia pulmonar severa. Mort el tercer prepòsit general, es va procedir al seu embalsamament. Juan de Polanco conta que el pulmó estava todo stragado i que va eixir «gran copia de sanie de entre el cóncavo del pecho y costillas».²⁹ Es tractava, per tant, d’una col·lecció purulenta, probablement situada a l’espai pleural, que, com veurem més avant, pogué determinar la seua mort.³⁰

Hi ha una febre hèctica o hètica que, per a Galè, no sols seria una conseqüència de la cronificació d’altres febres, sinó una malaltia en si mateixa, que indica una desorganització dels sòlids corporals (Moreno Rodríguez, 1985-86). Sovint, als diccionaris, els mots hèctic i tísic són considerats sinònims.³¹ Però, malgrat un cert solapament dels dos adjectius, no semblen originalment superposables, atés que la tisi estaria més relacionada amb els pulmons i l’hèctica o hectiquesa no necessàriament, encara que tant una com l’altra tindrien un caràcter consumptiu. Aquestes dificultats en l’adscripció del concepte ens han portat a separar de la resta les tres referències trobades. En un primer text, apareix algú que pateix la malaltia: «Pide el P. Francisco de la Torre que el collegio de Trigueros pague al de Marc[h]ena los gastos que ha hecho con un hermano ético que allí les embiaron a sanar...».³² Borja li escriu al provincial d’Andalusia una carta en la qual es preocupa molt per la salut dels col·legis jesuïtes. Les altres dues al·lusions al procés patològic tenen més caràcter d’advertència preventiva. Així, Polanco li trasllada a Borja la preocupació del pare Jeroni Domènech respecte als col·legials de Gandia: «algunos mancebos veía andar flacos y con duda de hacerse héticos...».³³ El pare Domènech proposava instal·lar un lloc de recreació per restaurar la salut dels xicots malaltissos. També Borja es preocupava d’un jesuïta amb mala salut: «Ci avisano anche del pericolo di diventar ethico di Mtro. Jacobo Burdensio; et per essere anche lui molto buona cosa, desidero si tenga conto con sua sanità; et se giudicassino li medici che li convenessi uscir fuora di Ciamberì...».³⁴ La insinuació de Borja sobre l’eixida de Chambéry del P. Burdensio i la recomanació d’atendre l’opinió dels metges mostra clarament el temor a la malaltia. La mala fama que arrossegava l’hèctica i la tisi, probablement venia d’antic. Ja ho deia Jaume Roig, en boca de l’abadessa que adoctrinava una dona perquè simulara malaltia: «de tisiquea o hetiquea por mostraràs...».³⁵

6.3 La digestió i els seus òrgans

Per a la fisiopatologia galènica, l’estómac és l’òrgan receptor dels aliments on es realitzaria la primera cocció. El quilo resultant seria recollit pel fetge que, en una segona cocció, elaboraria la sang venosa, el principal dels quatre humors (García Ballester, 1972). Als textos mèdics antics, la malaltia digestiva té un protagonisme important, de forma que el mateix Galè li dedica diversos capítols a la seua obra De locis affectis.³⁶ Els dolors digestius representen el 5,5% del total de les manifestacions clíniques específiques trobades als MB. De 42 citacions, 18 corresponen al tracte alt, 16 a patologia de presumpte origen intestinal, 5 al fetge o a la melsa i 3 a símptomes digestius generals, que no permeten una adscripció funcional o morfològica. A més a més, l’estómac, amb 20 mencions, és l’òrgan intern que més apareix als documents. El bloc digestiu suposa, per tant, un capítol rellevant comparable al de les malalties respiratòries o neurològiques.³⁷ Revisarem alguns exemples on l’estómac és l’òrgan protagonista.

El 1542, Francesca de Castre Pinós, li escriu al seu germà: «Porque Castillo ha dicho que el estómago de vuestra merced anda con algunos reumas lleva este acemilero esas conservas que el duque, nuestro señor, había dado».³⁸ El fet que l’estómac del vescomte d’Évol tinguera algunos reumas no deu sorprendre si recordem que, en aquella època, el concepte de reuma era el d’un humor mòrbid que fluïa, causant malalties en diferents parts del cos.³⁹ El germà de la duquessa de Gandia presentava unes molèsties atribuïdes a l’estómac, sense que el text ens permeta anar més enllà d’una simptomatologia probablement relacionada amb l’abdomen superior. Per tal d’alleugerir el malestar, se li enviaven conservas, preparats botànics que el pacient havia de seleccionar segons els resultats.

Quasi trenta anys després, un jesuïta destinat a Flandes informava a Francesc de Borja de la seua falta de salut: «Porque la flaqueza de mi estómago es grande, y la humidad y frialdad suya me offende y impide mucho. Ha sido siempre consejo de todos los médicos que he consultado, que son cinco o seys, que esta tierra me es muy contraria...».⁴⁰ Crida l’atenció que el pare Diego de Acosta consultara diversos metges, així com el consens sobre la mala influència d’aquell clima. La línia de pensament era la de l’ambientalisme hipocràtic.⁴¹ La terminologia reflecteix clarament els dualismes esmentats, propis del galenisme. El paràgraf, segurament inspirat en l’opinió dels metges, argumenta que el clima de Flandes, humit i fred, no seria bo per a la humitat i fredor de l’estómac del jesuïta allí destinat.

En ocasions, el problema de la digestió era simplement la manca de menjar. Aquesta sembla la situació d’uns jesuïtes que, el 1570, acomplien la seua missió americana:

El S.^or Pedro Meléndez, governador y adelantado de la Florida, hizo grande instancia por llevar muchos Padres de la Compañía a aquellas partes, offreciendo que su stada sería muy útil. Ahora se entiende que ni es útil, por[que] ningún fructo se puede hazer en aquellos indios; ni conviente, porque la vida que pasan es trabajosísima, stando sparcidos cada uno por su parte entre indios gentiles, sin esperança de convertirlos por la barbarie y rudeça de aquella nación. Danles de ración a cada uno media libra de maíz, sin otra ninguna cosa; de que parte son muertos, y parte tienen tan gastados los estómagos, siendo personas delicadas y criadas en estudios, que, si duran mucho tiempo en aquello, se acabarán como los otros.⁴²

Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia temia, amb raó, per la tropa, segons li contava al pare Luis de Mendoza.⁴³ Els indis de La Florida no eren precisament pacífics i la disciplina militar afectava els missioners, els estómacs dels quals sofrien el racionament alimentari. En aquelles condicions, es comprén que tingueren gastados los estómagos, expressió que intenta reflectir el dèficit nutritiu i l’acció nociva d’uns aliments als quals no estaven acostumats. Per altra banda, es possible que el confinament obligatori en el fort al qual estaven sotmesos els jesuïtes, acabara també afectant els seus estómacs.⁴⁴

Determinats textos suggereixen clarament l’origen digestiu de la malaltia, malgrat l’absència de paraules clau. És el cas d’un esdeveniment brusc, succeït el 1534 a un familiar de Francesc de Borja:

El señor don Enrique de Rojas estuvo la semana pasada tan malo que pensamos que moriría sin duda ninguna, según tuvo la enfermedad súbita y peligrosa, porque estando un día después de comer sano comenzó a echar cuajarones de sangre por la boca en tanta cantidad que en aquella tarde y en la noche echó más de ciento veinte onzas de sangre de una vena que se le estancó.⁴⁵

Borja, aleshores al servei de l’emperadriu Isabel, és l’autor de la carta.⁴⁶ Tenia 24 anys i, sense dubte, es va impressionar per l’espectacularitat del quadre hemorràgic que, a més a més, afectava una persona pròxima, circumstàncies que poden explicar l’exageració del càlcul. Les 120 onces suposen quasi tres litres i mig, pèrdua hemàtica difícilment compatible amb la vida en un episodi agut, com fou el cas.⁴⁷ Don Enrique va sobreviure a l’hemorràgia, que concorda amb un origen digestiu alt, encara que la procedència exacta i la patologia causal siga difícil d’aclarir. La «vena que se le estancó», hipòtesi segurament emesa per algun metge de la cort, suggereix una participació vascular en la fisiopatologia de l’hemorràgia, cosa coneguda des de l’època clàssica. De fet, Galè (2002) ja parlava dels «vòmits de sang procedent dels vasos de l’esòfag», indicant que «de vegades, sense causa externa es produeixen ruptures de vasos per plètora de sang». L’afirmació del gran metge grec evoca fortament la ruptura de varius esofàgiques, però és dubtós que en aquella època existira el concepte tal com hui l’entenem. Més fàcil és que els anatomistes del segle XVI deixaren constància d’aquesta anomalia.⁴⁸ En qualsevol cas, l’hemorràgia soferta pel familiar de Borja pogué ser originada per distintes patologies greus del tracte digestiu superior, inclosa la ruptura de varius. Tingué alguna cosa a veure aquest episodi amb la mort d’Enric de Sandoval i Rojas un any desprès? És possible, però tampoc hi ha suficients dades per assegurar-ho.

La simptomatologia intestinal està ben representada en els documents MB. Vegem-ne un exemple contingut a la carta que el duc de Villahermosa escrigué a Francesc de Borja: «porque lo impidió mi salud el ir antes, con haver estado de unas cámaras de sangre al postrer punto, después de haver recaído veinte vezes en la corte...».⁴⁹ Les cámaras de sangre que va patir el duc es poden interpretar com una hemorràgia digestiva baixa, atés que cámaras, en el context referit equivaldria a deposicions.⁵⁰ El quadre degué ser important, si considerem que el va portar al postrer punto, és a dir, prop de la mort, després de diverses recaigudes. Independentment de la causa de les diarrees sanguinolentes, podem afirmar que el procés que patí el noble aragonés no fou mortal. Martí d’Aragó va viure encara 16 anys, va morir el 1581, als 55 anys.

Finalment, remarquem una referència al fetge, en una carta d’una de les filles de Francesc de Borja a son pare: «El marqués [Àlvar de Borja] sanó con el contento, que havía más de cuarenta días que estava con calentura y mal de pechos, que es lo que de ordinario le fatiga, y sobrevínole dolor en el ygado agudísimo. Temimos no se le yciese postema en él, que era cosa muy peligrosa».⁵¹ Quina patologia podria haver-hi darrere del dolor en el ygado agudísimo? Còlic hepàtic? Pneumònia complicada? Àlvar de Borja tenia, aleshores, uns 34 anys. Estava molt content, perquè acabava de ser pare. Hui es consideraria jove, però al segle XVI era un home de mitjana edat. Actualment, la patologia biliar és poc freqüent per al sexe maculi en aqueixa edat. També ho era aleshores? La por al «postema» probablement procedia de l’opinió mèdica que avisava d’una eventual complicació inflamatòria o purulenta.⁵²

6.4 Gota, reuma i ciàtica

El dolor no traumàtic en extremitats i articulacions és una manifestació patològica freqüent, coneguda des de l’antiguitat. Es tracta d’una malaltia propícia per a la paleopatologia, atesa la llarga duració de l’esquelet humà i el caràcter de les alteracions sovint relacionables amb malalties que hui anomenem de base osteoarticular. La paraula gota deriva del llatí gutta i fou utilitzada a partir del segle X, designant la malaltia causada sobre les articulacions per un humor viciat que flueix «gota a gota». El terme podagra és molt més antic encara, aparegué en textos del segle v aC. El mot ve del grec podos (peu) i agreos (agarrar, atacar), i indica la predilecció per les articulacions dels peus. En textos hipocràtics és diferenciava la poagre de l’artritis, assimilant-se la primera al que després s’ha conegut com a gota.

Durant el Renaixement, per reuma s’entenia un humor mòrbid que fluïa i causava malalties en diferents parts del cos. Així, Sigismund Albicus descrivia el reuma com «la mare de les malalties» (Iglesias-Gamarra, 2006).⁵³ El fet que aquestes afeccions s’acompanyen sovint de fenòmens inflamatoris visibles i tangibles, contribueix a facilitar la seua identificació pels metges de totes les èpoques.

Hem inclòs també en aquest grup la ciàtica. El terme sciatica deriva del grec ischios (maluc), era utilitzat per Hipòcrates i entès com a dolor en la pelvis i cama (Pearce, 2007). Tant el terme ciàtica o sciática com poagre i gota eren corrents al segle XVI. Així ho confirma l’obra d’Alonso Chirino que, amb el seu interés divulgador, comenta: «De la podagra que llamamos gota o de la ciática que es dolor en el anca».⁵⁴ També Luis Lobera de Ávila parla de la gota arthetica sciatica, com una de les quatre malalties cortesanes.⁵⁵

Un total de 61 paràgrafs contenien alguna expressió o descripció enquadrable en aquest grup. La data aproximada de les crisis de gota, reuma o altres episodis dolorosos afins, recollida en 29 ocasions, ens ha permès estudiar la freqüència estacional. La figura 1.7 mostra una clara acumulació a l’hivern/primavera i un marcat descens estiuenc, la qual cosa concorda amb el pensament clàssic, encara vigent, de la influència climàtica i estacional en els processos reumàtics (Arber, 1994; Queiroga de Figueiredo, 2011; Yaron, 2011; Brennan, 2012).

La gota fou el diagnòstic més freqüent, amb 40 referències i en diferents graus (grave, muy recia). En ocasions, es relataven situacions invalidants (gimiendo y sin poder levantar los brazos), com també evolucions positives cap a la milloria o recuperació (mejor, levantado, libre de la gota). De vegades, l’afectació era dubtosa, com en el cas de Joan de Borja: «Bien es que vuestra merced sepa que tengo un dolor en el pie izquierdo de un golpe que me dí agora un año que no me puedo valer algunos días. Dicen que es gota, si viene flaqueza, creo, lo que será de lágrimas».⁵⁶ Els qui sí que patien clarament de gota eren el fill i el net del duc Joan. Francesc de Borja testimonia diverses vegades la malaltia i Carles de Borja la va sofrir greument, com conta el canonge de Gandia: «Hallé a S. Sría. Ilma. [el duc Carles] achacoso de la gotta, que le atormenta y [le] tiene medio tullido».⁵⁷ Tant va afectar aquesta malaltia al V duc que, durant una crisi, hagué de ser transportat amb una cadira per rebre Felip II.⁵⁸ Es podria parlar d’una causa genètica en la família Borja de Gandia? Ho desconeixem, però seria un factor afegit a l’alimentació i a l’estil de vida que, ben segur, hi jugaren un paper fonamental.

Fig. 1.7. Variació estacional de 29 episodis de gota, reuma i dolors perifèrics.

També són coneguts els atacs que patia sovint Carles V, un dels quals relata el conseller Luis de Ávila: «al qual [Carles V] ley toda la carta, estando, como V. R. en ella dize, gimiendo y sin poder levantar los braços, porque de un mes a esta parte le ha dado la gota dos veces, y harto ásperamente».⁵⁹ La gota no va ser la malaltia més greu de Carles V, però sí la més dolorosa i invalidant, amb episodis repetits des dels 28 anys (García Simón, 1995). L’anàlisi anatomopatològica recent, en un dit momificat de l’emperador, ha demostrat el dipòsit massiu de cristalls d’àcid úric en la falange distal, amb destrucció completa de l’articulació interfalàngica. La troballa confirmaria el diagnòstic dels metges de la cort i la severitat de la malaltia, que contribuiria a explicar fins i tot l’abdicació i la retirada a Yuste (Ordi, 2006).

Encara que l’alta noblesa era terreny abonat per la gota, els estrats més baixos de la jerarquia social no n’estaven lliures. Dins la Companyia, podia arribar a ser motiu d’exempció: «Esto se diga que aquel hermano novicio enviado de Murcia, a quien se han descubierto gota artética formada, se puede enviar con Dios a su casa».⁶⁰

En dos casos trobem el mot podagra. Polanco conta, referint-se a Francesc de Borja, que «nostro Padre general, travagliato questi giorni della podagra...».⁶¹ El mateix Borja confirma l’afectació manifestant que ha estat gitat molts dies a causa del poagre.⁶² Les dues cartes estan escrites en italià i es refereixen a la mateixa crisi, esdevinguda a Roma a finals del 1570. Encara que a l’antiguitat clàssica, poagre i gota no significaven el mateix, fa la impressió que, al Renaixement, les dues afeccions se solapaven (Iglesias-Gamarra, 2006).

El caràcter del reuma, com a humor circulant pel cos, el trobem ben representat al següent paràgraf: «porque don Juan está quartanario, y la marquesa muy achacosa de corrimientos, de reumas y dolor de yjada».⁶³ Aquesta capacitat migratòria explica la troballa de documents que parlen també de reumas a l’estómac i als ulls.

Hi ha algunes cartes que parlen de ciàtica: «El padre comisario [Araoz] está al presente en Madrid, y se halla mejor de su ciática, aunque no puede andar ni ha salido de casa, y si hubiere de salir habrá de ser cabalgando».⁶⁴ Dos anys més tard, el mateix Araoz diu: «Yo, padre mío, a dos años que estoy tan subjecto a la çeática y al tullimiento, por poco que camine, que después que llegué aquí de Valladolid, estoy qual estos Padres dirán...».⁶⁵ La ciática o çeática del comissari Antonio Araoz portarà cua, atés que li valdrà com a argument per no atendre la petició de Borja d’anar a Roma, i també ocasionarà crítiques internes pel fet d’anar en mula i precisar ajudants.⁶⁶

6.5 Traumatismes i accidents

Segons l’època, pot variar el tipus d’accident traumàtic sofert pels humans. Al segle XVI, és evident que una persona tindria poques probabilitats, llamps a banda, de sofrir accidents elèctrics. Tanmateix, podia caure un bac, anar a parar a un barranc o tallar-se amb un ganivet, com actualment. D’acord amb la condició social, serien més o menys freqüents determinats tipus de traumatismes. Com sempre, el atzar jugava el seu paper però també la major o menor exposició al risc i, al capdavall, cadascú tenia allò que la fortuna li reservava. Els textos dels MB ens han permés detectar accidents fortuïts en 26 ocasions. Vegem-ne alguns.

El 1533, el baró de Vilallonga Joan de Borja va cometre una imprudència que pogué costar-li molt cara:

Paréceme que yo he hecho como los que dicen loa la mar y tenta a la tierra, que yo loé el puente de Corbera a vuestra señoría, y no quise pasar por él sino por la gola, y penseme ahogar, que creo que si no fuese víspera de N^a S^a que por la mucha devoción que mi padre le tenía, ha querido mostrarme este milagro, que de otra manera era tan ahogado como los ahogados. Heme sangrado hoy. Gracias a Dios me hallo mejor. [...] yo no puedo ser ahí hasta año nuevo, porque yo estoy tan doliente de esta caída que aunque quisiere no podría ir antes.⁶⁷

La datació de la carta i el text mateix, fan pensar que el succés va ocórrer el set de desembre, vespra de la Puríssima. El cabal de la gola de Corbera potser havia augmentat per les pluges tardorals que habitualment fan acte de presència a la Safor i la Ribera, cosa que explica el tràngol que quasi li va costar la vida a l’atrevit baró. Entre el sotrac recent i la sagnia posterior, el de Vilallonga degué quedar tan claümat que no gosaria moure’s. Li calia un cert repòs i deixava els trasllats per a més endavant.

Un altre accident de circulació és el que va presentar el P. Valderrábano. Després d’assistir a la congregació general, el jesuïta tornava de Roma a cavall d’una mula:

De nuestro viaje lo que tengo que decir es que NS ha scapado de una buena al padre provincial Valderrábano, el qual yendo a subir a su mula, como no alzase bien la pierna, pisó en la aura a la mula con la espuela [...] y tras esto con las coces y corridas que dio arrojó al padre provincial y dejólo así sin habla. Procuramos lo más presto que pudimos que bebiese un jarro de agua y llevamosle como pudimos hasta un lugar cinco millas delante de donde cayó y echámosle en una cama. Y yo fuí a Camerino, que estaba de allí siete millas, a consultar un médico y traer un barbero que lo sangrase. Fué el Señor servido que la sangría y cierta poción que se le dió le hizo tanto provecho que luego al dia siguiente pudo caminar y vinimos caminando hasta aquí, y va ya casi del todo bueno, gloria al señor por todo.⁶⁸

Crida l’atenció que, davant la commoció que probablement va sofrir el provincial de Toledo, li van donar un got d’aigua, pràctica que encara persisteix en la medicina popular. A continuació, es va requerir la presència del metge. Com en el cas anterior, es va practicar una sagnia, executada pel corresponent barber. La recuperació de Valderrábano fou ràpida, la qual cosa ens indica l’absència de lesions importants, a banda dels efectes positius atribuïts a la poció administrada.

El fet d’anar a peu tampoc lliurava del perill d’un bac traumàtic, com li va passar a la germana de Felip II, Joana d’Àustria, segons informava sor Joana de la Creu: «De la caida ha sido merced del Señor salir tan bien como tengo escrito, que es quedar S. A. muy buena y sin ningún impedimento ni sentimiento en el brazo, aunque el hueso se le ha quedado un poco [suelto]...».⁶⁹ La mateixa protagonista de l’accident confirma la bona evolució, malgrat la probable fractura o luxació: «Sólo digo que podéis estar sin cuidado de mi y porque estoy muy buena y el brazo casi tan recio como el otro».⁷⁰

Tampoc Francesc de Borja es va lliurar d’alguna ensopegada. Així, en un lloc tan poc propici als sobresalts com una església, li va caure una reixa damunt. Borja, aleshores comissari jesuïta, estava fent el camí de Sant Jaume, però, a causa d’un atac de gota i la fatiga que arrossegava, va haver de quedar-se al col·legi de Villar uns quatre dies:

Y aunque después estuve sangrado, y fué casi milagro no morir de una caída que me hizo dar la rexa de nuestra iglesia, que se cayó sobre mí; con todo me hallo con mucha mejoría, aunque no libre de otros accidentes ordinarios, specialmente de la quebradura, que me trae fatigado, aunque consolado por quitarme la occasión de caminar.⁷¹

Encara que Borja no menciona el lloc de la quebradura, la probable fractura ocasionada per l’accident li va obligar a aturar-se quan sembla que ja tornava cap a Oporto.

6.6 Malalties de la boca, orella i ulls

Hem trobat 29 textos que mencionaven alteracions de l’àrea bucofaríngia, de l’orella o dels ulls. El grup, quantitativament modest, té la seua complexitat. Així, en 7 ocasions hi apareixen símptomes dentals, principalment caigudes o dolor –dientes y muelas a tierra, caida de dientes, doliente de las muelas, etc. En un cas, la pèrdua dentària s’atribueix al clima «porque se le caen los dientes en Segovia [P. Santander] con el frio de la tierra, representa ser trocado con otro del Andalucía. Paréceme bien se tenga en cuenta con su salud...».⁷² També hi ha una descripció de molèsties per l’eixida de les dents: «La infanta anda un poco mal dispuesta de las muelas que le nacen, porque con nacerle tarde danle mucha pena, mas Dios sea loado no tiene calentura».⁷³ Les angines, i pot ser la faringitis –angina, esquimancia, apretamiento de garganta– hi estan presents, així com un episodi d’epistaxi a la qual s’atribueixen efectes positius: «porque la duquesa [Francesca de Castre-Pinós] duerme mejor de lo que solía y con avelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba...».⁷⁴

Les alteracions de l’orella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de l’orella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».⁷⁵ La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de l’antiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.⁷⁶A les centúries següents, es va difondre l’ús de les conegudes trompetes en forma d’embut.

En altres casos, la pèrdua d’audició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:

El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.⁷⁷

Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria – mal de los ojos, ojo hinchado– als defectes visuals –vista corta, mal de la vista, falto de vista– o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».⁷⁸ Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de l’orella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».⁷⁹ És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».⁸⁰ No apareix cap referència a l’ús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.⁸¹

6.7 Malalts del cor o de l’ànima?

Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa l’ambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a l’actualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes d’aquesta concepció. El galenisme ubicava l’ànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de l’ànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.

Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,⁸² no estem segurs si realment es tracta d’algun símptoma cardíac o d’un estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».⁸³ Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte l’assimilació a la gota coral, és a dir l’epilèpsia.⁸⁴ Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal d’amors, com apareix a la literatura del segle XVI.⁸⁵ Mal d’amors o flatulències, patologia del cor o de l’ànima, allò ben cert és que els xicots, probablement adolescents, del col·legi de València no gaudien de molt bona salut per la primavera de 1567.

Hi ha alguna ocasió on la referència al cor sí que té un sentit orgànic, com el que hui li donem a la malaltia cardiològica. Així, quan Polanco es fa creus de la resistència vital de Borja, a la vista de les troballes post mortem del seu cos, es refereix al cor com l’òrgan vital: «que es cosa de admiraçión cómo tanto tiempo el coraçón pudo resistir...».⁸⁶ També podria tenir base orgànica, del cor o simplement toràcica, la patologia d’un germà jesuïta del col·legi de Granada: «y el otro es Hierónimo Benadaura, de los moriscos naturales de Granada, que no sólo tiene la indisposición de echar sangre, pero aun también mal de corazón y cabeza y al presente está inhàbil para cualquier cosa de las de la Compañía».⁸⁷ És molt probable que el jesuïta morisc fora tísic i les molèsties del «cor» formaren part de la patologia pulmonar de base. En tot cas, presentava un quadre clarament orgànic que li impedia realitzar la seua tasca habitual, com assenyalava el rector P. Navarro que, a la mateixa carta, aporta una descripció completa del cens de jesuïtes i malalts.

L’activitat educadora de la Companyia entre els moriscos mereix un comentari addicional. A Granada funcionaven dos col·legis, el de San Pablo, fundat el 1554 y el del Albaicín el 1559. Aquest últim va arribar a tenir, el 1560, tres-cents cinquanta alumnes moriscos i dos-cents cristians. El nombre de jesuïtes anà variant entre un màxim de 12, el 1561, a un mínim de 6, el 1566. A la casa de l’Albaicín, hi estigué des del primer moment Juan de Albotodo, jesuïta morisc que adoctrinava els alumnes en àrab. La Companyia va arribar a incorporar diversos moriscos, entre els quals destacaven: tres de Granada, el referit Albotodo, Jerónimo de Benarcama i Ignacio de las Casas; dos de Gandia, Martín Bedix i Pedro de Gandia, i un de Murcia, Francisco Hernández.⁸⁸ L’escola jesuïta de l’Albaicín representa la iniciativa educadora i evangelitzadora de la Companyia i mostra un cert paral·lelisme amb la que Borja va posar en marxa a Gandia, salvant les grans diferències de nombre d’estudiants i d’evolució, fracassada en el cas del centre gandià per causes no bèl·liques.⁸⁹ Tant l’una com l’altra responien a un intent assimilador, per via educativa, de la cultura i religió de les minories musulmanes hispàniques. Hi havia precedents abans de l’acció jesuïta. Així, Carles V havia fundat el 1530 el Colegio de San Miguel a Granada. El centre, però, va fallar en els seus objectius pel poc interés dels cristians nous, segons versió oficial. Tanmateix fou precisament un dels jesuïtes moriscos esmentats, Ignacio de las Casas, qui donava una altra explicació:

los malos tratamientos que los Rectores no cuerdos y discretos les hizieron; porque, a los tan nuevos en la fe i costumbres nuestras, quisieron apremiar luego a comer tocino y, haziéndoseles de malo y asqueroso como carne no usada, se lo refregavan por los hocicos y les hazian otras befas pesadas diziéndoles palabras injuriosas y llamándoles perros moros.⁹⁰

A diferència d’aquesta «educació» brutal, el col·legi de l’Albaicín portava una línia més benigna i efectiva, però que requeria temps. El 1566, any de la carta del P. Navarro, era ja un moment de declivi en l’activitat del centre, que fou suprimit el 1569, per la guerra de Las Alpujarras, que va tenir conseqüències funestes en la població morisca de Granada (Soto, 2007; Perry, 2011; Navarro, 2013).⁹¹

6.8 Mals de cap, tremolors i paràlisis

Les afeccions que hui anomenem neurològiques han despertat l’atenció al llarg de la història, com ho demostren les descripcions clàssiques de l’epilèpsia o «malaltia sagrada». Així, trobem una rica terminologia per descriure paràlisis, tremolors, pèrdues de consciència i altres alteracions. Al segle XVI, l’interés continuarà amb el suport d’una base anatòmica ferma. El 1549, l’holandés Jason Pratensis va publicar De cerebri morbis, considerat el primer llibre que tractava per separat aquestes malalties (Pestronk, 1988).

Encara que de vegades resulta difícil, hem diferenciat les malalties neurològiques de les psíquiques. Els documents MB aporten 44 citacions classificables a l’àmbit de les primeres. Hi ha un subgrup de mals de tipus motor, temblores, perlesía, tullimiento, amb 9 referències, i un altre, majoritari, amb 35, que fa menció a les anomalies atribuïdes al cap, cabeza enferma, mala, enflaquezida, indisposición, dolor, molestia, mal, vagido de cabeza i també als vertígens o alteracions de consciència, vértigos, desmayo-s, desvanecimiento, paragismo.

El següent text, és un bon exemple de perlesía:

Ofrésceseme advertir a V. P. que si conviene mi mudança, que no sea a tierras frias, porque me hazen notable daño a la salud, que ha años que me apuntan ramos de perlesía, y en predominando tantico frío en mí, se me envara un lado desde el celebro y media garganta hasta la pierna; y así se me ofresce que pues dondequiera hay almas, que si no es en Alcalá o aquí (que por el fruto de los estudiantes es bien posponer mi salud), que fuese en Valencia o Lisboa, que son tierras calientes, que son apacibles para mí, y hay también estudiantes.⁹²

El P. Juan Ramírez descrivia un quadre focal, hui compatible amb hemiplegia o hemiparèsia, que empitjorava amb el fred, per la qual cosa demanava un trasllat a terres més calentes. També Francesc de Borja descriu un «ramo de perlesía» en un dit, en el context d’unes afeccions més globals.⁹³

El P. Araoz, per la seua banda, es queixava del cap: «Por estar un poco mal de cabeça, del sol que me ha dado, scribo de mano agena...».⁹⁴ La datació de la carta, a 1 de setembre, explica que el provincial jesuïta atribuïra les molèsties a una excesiva exposició solar, que probablement havia suportat aquells dies de finals d’estiu. A Francesc de Borja també el destorbaven en la seua tasca epistolar uns suposats símptomes del cap: «De mi mano fuera ésta si no me fatigasen unos vagidos de cabeza. Cuando ella me diere licencia satisfaré a mi buen viejo [Bustamante]».⁹⁵ El vahído o vagido equivaldria a mareig o rodament de cap i, fins i tot, a allò que hui entenem per lipotímia.⁹⁶ No sabem les indisposicions que van causar a Borja els desmais, atés que sols hi refereix un catarro que havia patit feia 15 dies. L’anterior general Laínez havia faltat feia un mes i potser aquesta circumstància també hi jugava, ateses les responsabilitats de Borja en aquell moment. Ell mateix va notificar la mort de Laínez a diversos personatges. En una de les cartes, descriu els moments finals del segon general: «y de allí a un rato despertó ya con un paragismo que le quitó la habla y la mayor parte del sentido, en lo qual duró 43 horas para salir más purificado deste destierro y cárcel miserable».⁹⁷ El paragismo o paroxismo, amb pèrdua de la parla i de la major part de la consciència, és compatible amb l’afectació neurològica greu de la qual Laínez ja no es va recuperar.

Hi ha també un quadre de difícil interpretació, presentat pel pare de Francesc de Borja: «Los brazos tengo harto embarazados de lo del celebro...»,⁹⁸ contava Joan de Borja al seu cunyat el vescomte d’Évol, pel mes de març de 1542. És clar que el duc experimenta torpor en els membres superiors que atribueix al cervell, reflectint probablement l’opinió dels metges. Sense aventurar hipòtesis diagnòstiques arriscades, el quadre suggereix també origen neurològic. Mesos després, Joan de Borja faltava: «Después que V. M.^t se partió de Valencia y se volvió el duque mi padre a su casa, le vinieron unas calenturas, de las cuales y de unos desmayos y vómitos muy grandes que le sobrevinieron, fué nuestro Señor servido de llevarle a su gloria a los IX del presente...».⁹⁹ Francesc de Borja ho conta a Carles V, però les manifestacions descrites no orienten massa sobre la causa de la mort.

6.9 Les malalties mentals

Al marge dels vestigis més antics, a l’antiguitat grega estan presents les malalties psíquiques. Pels temps hipocràtics, es troben descripcions que concorden amb la mania, la paranoia, el deliri, les fòbies o la histèria. Galè localitzava la raó al cervell i assenyalava que les causes de la follia poden estar en el cos o en la ment. A l’edat mitjana, probablement heretats de la cultura musulmana, apareixen a Europa els primers hospitals que acullen els pacients amb trastorns mentals. Un dels primers centres específics fou l’Hospital dels Innocents, fundat a València pel pare Jofré el 1409 (Jetter, 1972).¹⁰⁰ Tanmateix, caldrà esperar al segle XIX per a que la psiquiatria aparega en el món de les especialitats mèdiques. Al segle XVI hi ha una tensió entre la influència del pensament religiós, que tendeix a veure càstigs divins o bruixeria en els folls, i l’atribució de les malalties mentals a causes naturals (Ackerknecht, 1993). En aquest segon grup quedaria alineat el pensament de Lluís Vives, considerat com un dels precursors de la psicologia. Era una visió més laica, a la qual va contribuir també Erasme de Rotterdam.

En la nostra recerca hem trobat 50 referències a símptomes o malalties de tipus psíquic que suposen el 6,6% de les afeccions específiques. S’han recollit 31 manifestacions compatibles amb ansietat/depressió: pena, melancolías y tristezas, afligida, mucha pesadumbre, imaginaciones tristes i expressions semblants. Es van reconéixer trastorns del son en 6 ocasions: no poder dormir, vigilias, esto del sueño, etc. La follia aparegué clarament en 13 paràgrafs, de l’estil de: salió de su seso, ilusiones, loco, mancamiento di cervello, flaqueza de juicio. Vejam uns pocs exemples més detalladament.

Els símptomes depressius recollits formen un bloc important. Així, Francesca de Castre-Pinós va presentar un llarg episodi de febres que s’acompanyava de tristors, malenconies i alteracions del son. El duc de Gandia, que ho atribuïa a un embaràs, escrigué el 5 de novembre d’aquell any 1542:

Lo que en ésta puedo dezir es que la calentura es tanto menos de lo que solía, que si ella sola fuese el mal no se havría de tener en nada, aunque siempre se enciende a la terciana, pero con esto hale crescido tan grandes accidentes del humor melancólico con tanto enflaquecimiento de cabeza que ninguna hora del día, sino el rato que duerme, que bendito Dios es más de lo que solía, puede reposar, porque aunque no fuese quien es, ver sus vascas, sus lloros y otras cosas semejantes con mayor dolencia para quien lo vee [...] está tan apoderado de su cabeza y sujeto este mal que me tiene con más pena y cuydado de lo que podría decir.¹⁰¹

Dos mesos abans, Joan de Borja ja havia comentat que l’esposa presentava «continuo hastio y vigilias, porque es verdad que en seis o siete noches ni en los días no ha dormido tres horas».¹⁰² Les possibles complicacions del quadre el preocupaven: «Verdad es que queda tanta parte del humor melancólico que me tiene continuo con mucho recelo que sea parte para tornar a corromper los otros humores». A banda de conéixer la teoria humoral del galenisme vigent, el duc de Gandia tenia una fina sensibilitat per captar la psicopatologia i la seua influència en la salut global de les persones, com ho demostra el següent text dirigit al seu cunyat:

Yo no tengo que dezir para suplicar a vuestra señoría que estime su salud menospreciando lo otro, pues son tan diferentes de valor que lo uno vale por razón y lo otro por opinión y and[ando] al cabo; sin la salud no vale nada. No me satisfago, ni me vasta que vuestra señoría diga que no lee cartas ni ve negocios, porque no está tanto el daño en esto como en lo que dije, que es necesario aconhortarse viéndolos o no viéndolos.¹⁰³

El vescomte arrossegava una malaltia que apareix als documents des de principis de 1542. La carta intentava donar ànims al malalt i constitueix un exemple de psicoteràpia. El duc indueix el cunyat a considerar la importància de la salut respecte a les altres qüestions «mundanals». Va influir també la feblesa del seu cos? Potser sí, atés que, en aquell moment, Joan de Borja presentava una malaltia amb alts i baixos. En una carta posterior, comentarà:

Pero aunque yo no soy físico, sí he estudiado dar mi consejo en arte y en razón y en experiencia y en que «contraria contrariis curantur», y como el mal de vuestra señoría ha sido y sea poco comer y menos dormir, mucho cuidar y más trabajar, continuo enojo y ocupaciones que corrompen los humores. La principal cura de esto sería el aconhortamiento para no sentir las cosas de manera que caven hasta acabar lo que queda...¹⁰⁴

El duc insistia en atribuir una part important de la malaltia del vescomte a les preocupacions i l’excés de treball. Les referències a l’aforisme hipocràtic, contraria contrariis curantur, i a la corrupció dels humors, confirmen la cultura humanista de Joan de Borja i la seu afició a la medicina.¹⁰⁵

Un altre personatge amb manifestacions de depressió i ansietat és el fill primogènit de Francesc de Borja. El P. Santander, de visita a Gandia, va ser testimoni de les tribulacions del duc Carles i li ho va contar a son pare:

Visité al duque [Carles de Borja], que holgó mucho [...] tiene necesidad de alegrarse de que le trata mal la melancolía, ayudándole la ymaginación fuerte de çierto miedo de algunos achaques, maxime de urina. Vive con pena, y deseo velle sin ella. Ayúdele V. P. en todo lo que pueda; y si todos los de por acá fueramos para algo, aquí estamos. Ordénenos V. P. el cómo, porque açertemos, aunque confió en Dios que ya nos entenderíamos algo.¹⁰⁶

Anteriorment, Carles de Borja ja manifestava una personalitat feble, amb forts conflictes interiors. Així, li contestava a son pare, a propòsit d’un regal que li va enviar de Roma:

V. P. no ha merecido poco para con nuestro Señor en consolarme con el libro de caza, pues con esta aprobación y otras permisiones de otro t[i] empo me podré defender de quien me quisiere estrechar a que dexe un exercicio, tan necesario, como veo por esperiençia, para la salud del cuerpo, y para el alivio de los pesados cuydados que tiene un alma que bive en la vocaçión que yo, que casi puedo decir que no la escogí, pues quando llegué a edad de mirar por mí, ya me conozí sin libertad.¹⁰⁷

La reflexió sobre la manca de llibertat per al paper que la vida li havia reservat, i que potser l’aclaparava, sembla sincera. Carles de Borja havia heretat un gran ducat, resultat final d’una estratègia, que venia de lluny, per tal d’aconseguir un important territori que monopolitzara el conreu del sucre a la Safor, amb la riquesa que això comportava. La maniobra havia començat amb el seu avantpassat Roderic de Borja, esdevingut papa Alexandre VI, que va comprar al fill el ducat de Gandia. Instal·lats els Borja als seus estats, havien anat adquirint una sèrie de petits senyorius que annexionaven al nucli inicial. Finalment, el matrimoni amb Magdalena Centelles, ormejat per Francesc de Borja, acabaria tancant el cercle per la probabilitat, com així va ser, d’incorporar el suculent comtat d’Oliva, feu dels Centelles.¹⁰⁸ Carles de Borja, però, no s’assemblava al pare ni a l’avi, dues personalitats que, més enllà de les seues febleses, havien demostrat una fortalesa de caràcter singular. Potser això pesava també excessivament sobre un duc desbordat pels deutes i plets, que es van aguditzar a la mort del darrer comte d’Oliva i el conseqüent litigi amb altres hereus: «pero sea él [Dios] alabado por darme a bever hieles para mí tan amargas como pleytos, y que se hayan guardado para mi tiempo, siendo la cosa del mundo que yo más aborrezco; y véome con tantos, que se puede creher bien seguramente que se ha de acabar mi vida primero que ellos».¹⁰⁹

Aquesta carta de Carles a son pare fou contestada ràpidament. L’ambaixador espanyol a Roma havia tramés la notícia de la mort del comte d’Oliva i Francesc es va esforçar per animar el seu fill, intentant convèncer-lo de les bondats dels objectius i de la importància d’assumir les seues responsabilitats:

Días a que no estoi para tomar pluma en mano, y vos también havéys sido visitado del Señor con vuestras acostumbradas enfermedades: bien es que nos aprovechemos ambos destas misericordias. [...] El señor embaxador me ha dicho hoy el fallescimiento del señor conde de Oliva, aunque hauría ya más de quinze días que por acá se sonava, y yo tenía ya dicho missa por su alma: plega al Señor haya usado de su misericordia con él. Bién creo que os dexará acá algunos trabajos de pleitos. ¿Quién se escapará dellos en esta vida? [...] no os congoxéis con los successos de los pleitos, y con las occasiones que suelen traer de fastidios y enfadam[i]entos: «sufficit diei malitia sua», y bastan vuestras enfermedades y las melanconías que causan, sin las otras que cada día se offresçen; que yo miedo he que no se os pegue algo del humor que las quartanas, con ocho meses de enfermedad, me han dexado; que os certifico que, si no fuese por la gracia del Señor, por la qual buelve el hombre sobre sí, y considerando sus beneficios queda consolado, tratando juntamente del propio conocimiento, del qual nasce el alegria y gozo spiritual, viendo quán differente somos tratados del Señor de lo que merescemos, que si esto no fuesse ¡ay de los malencónicos! [...] A mi Sra. en Xpo. la duquesa quisiera escrivir; mas como conosco su virtud, creo que havrá tomado este negocio con la xpiana. prudencia que suele...¹¹⁰

El jesuïta seguia encoratjant el seu fill i posava com a exemple les malalties pròpies, que arrosegava des de feia huit mesos. Per superar les adversitats, calia cercar la gràcia de Déu i el coneixement propi per trobar l’alegria i el gaudi espiritual. Malgrat els consells paternals, Carles de Borja tenia els seus arguments i el seu caràcter. El temps li donà la raó respecte als plets. El litigi pel comtat d’Oliva duraria molts anys, més que la seua vida. Precisament l’origen d’aquest contenciós ens porta a una altra malaltia mental, la del difunt comte Centelles.