Читать книгу Malalties i remeis - Francesc Devesa i Jordà - Страница 12

El cardenal Borromeo, després santificat, va sofrir un atemptat per part dels humiliati, que no compartien les seues mesures reformadores.²⁴⁴ Un sacerdot, anomenat Jeroni Donati Farina, li va disparar un tret de pistola mentre resava les oracions nocturnes a la capella. La bala sols arribà a fregar la roba, causant la caiguda del mantell cardenalici. Passat l’esglai, li contava a Borja «l’accidente mio». La pistola, al segle XVI, era una arma de poca precisió, la qual cosa, junt amb la mala traça de l’agressor, pot explicar l’afortunat error.

9. EL LLENGUATGE GALÈNIC EN LA FISIOPATOLOGIA

La medicina no és un compartiment estanc i la població acaba impregnant-se del pensament mèdic oficial que es reinterpreta de diferents formes, segons els trets socioculturals. Els documents estudiats són, en general, cartes de l’elit lletrada, majoritàriament de la noblesa o del clergat alt, amb accés fàcil a uns professionals, els metges, quasi vedats per a les classes populars. Molts dels textos clínics que anem veient reflecteixen l’opinió o el pensament dels metges. Llegim, per tant, el llenguatge galènic, a través del filtre dels pacients o de persones pròximes.

A títol d’exemple, hem seleccionat alguns fragments que fan referència a conceptes fisiopatològics típics del galenisme. La teoria humoral és omnipresent. Així, un jesuïta pateix «di certa infirmità de humori malencolici».²⁴⁵ Laínez mor poc després que un «mal humor» s’haguera apoderat del seu cap, llevant-li el coneixement. El mateix Borja diu «porque mejor entendidos los humores, el médico puede poner mano a la cura y concierto dellos».²⁴⁶ La frase tenia un sentit figurat, atés que Francesc intentava resoldre un conflicte entre dos jesuïtes, però reflecteix clarament la terminologia de l’època. Un any després, per carta, li diu al seu amic l’arquitecte jesuïta Bartolomé Bustamante: «mas hay condiciones naturales, que no responden a todos los humores...».²⁴⁷ Borja tornava a fer un ús metafòric del llenguatge mèdic, també per llevar-li ferro a un altre conflicte, el de Carrillo i Araoz.

De vegades, un sol mot està carregat de significat fisiopatològic: «Yo me hallo muy bien en Frascati, por la gracia del Señor, y la opilación se va disminuyendo...».²⁴⁸ El terme opilació indica obstrucció, i presenta una variada gama de derivats àmpliament usats en la terminologia mèdica del segle XV.²⁴⁹ Pot haver-hi opilació en diferents parts i conductes del cos, com el fetge, les vies urinàries, els intestins o l’aparell genital femení. A l’època de Borja, el mot opilación/ opilatión devia ser bastant corrent en la parla, si més no del nivell social alt. Al segle XVII, el concepte apareix sovint en la literatura castellana.²⁵⁰ Atesos els múltiples significats possibles, no sabem si Francesc presentava una hidropesia, símptomes urinaris per prostatisme o senzillament patia restrenyiment aquells dies. L’episodi fou transitori, com ell mateix confirmava dos mesos després: «Yo me voy hallando siempre mejor, por la gracia del Señor, de mi opilatión...».²⁵¹

10. PESTA I PESTILÈNCIES

Cal tenir en compte que els termes pesta i pestilència, en el pensament galènic medieval i a l’època renaixentista, equivalen a malaltia epidèmica que provocava elevada mortalitat. Es tracta, com diu Jon Arrizabalaga (1988-89), d’un concepte més global, allunyat del sentit restrictiu que se li ha donat posteriorment. Fou a partir del segle XIX, com a conseqüència de la teoria bacteriològica, quan el mot pesta va passar a identificar una epidèmia concreta, ocasionada per un microorganisme, la Yersinia, abans Pasteurela pestis. Anteriorment, la pesta genuïna o bubònica era sols una de les diverses pestes o pestilències possibles, encara que, potser, la més terrible. La seua presència suposava una calamitat col·lectiva, com una inundació o un terratrèmol. «Este mal es de tanta crueldad, que el marido dexa a la mujer, y el hijo al padre...», deia Francesc Franco, a la introducció del seu llibre.²⁵² A l’Europa del Cinc-cents, la població suportava altres tipus d’epidèmies, com el pulgó o tabardillo, la modorra o la suor anglesa, que reptaven tant els metges com les autoritats civils.²⁵³

Durant el segle XVI, tot Europa coneix una important expansió demogràfica. És probable que, entre altres factors, hi jugara l’absència de grans epidèmies devastadores.²⁵⁴ Així, a la primera meitat de la centúria la pesta pràcticament havia desaparegut de l’escenari quotidià. Tanmateix, epidèmies de menor intensitat fan acte de presència ara i adés en algun lloc, tornant a generalitzar-se per la segona part del segle. És coneguda la gran pestilència que entraria per Venècia el 1555, així com la que recorregué Europa central del 1562 al 1565, amb ramificacions a Anglaterra i Espanya. També a la dècada dels 70 hi hagué atacs epidèmics. Va ser especialment mortífer el brot finisecular (1597-1604), que a Espanya ocasionaria sis-cents mil morts (Paniagua, 1973: 93).

En 40 dels 1.231 documents, hem pogut identificar al·lusions a pestes. Una primera mirada a la distribució cronològica de les notícies recollides (taula 1.1), permet comprovar que la majoria de referències són posteriors al 1550, la qual cosa concorda amb la relativa tranquil·litat epidèmica de la primera meitat del segle. L’anàlisi de les dades mostra significació estadística.²⁵⁵ Fins i tot, hi ha un període d’uns 20 anys (1536-1556) sense notícies de pesta a Europa, malgrat una densitat documental bastant consistent (gràfic 1.1), especialment al període virregnal de Borja. També convé considerar que la correspondència del segon període, bàsicament de la Companyia, respon a una xarxa de comunicació més diversa i globalitzada, per tant més oberta als esdeveniments en qualsevol part de la geografia. En qualsevol cas, com podrem comprovar tot seguit, als textos posteriors a 1556 hi ha major presència de pestes que, en ocasions, arriben a ser de gravetat considerable.

Taula 1.1

Notícies sobre epidèmies als documents dels MB

P: pare. PP: pares. Entre parèntesis ( ), nombre de cartes en què apareix la notícia.

10.1 Un any que trencava la calma epidèmica: 1557

De vegades, la notícia no reflecteix de forma clara si correspon o no a una autèntica epidèmia. Així, pel febrer de 1530, l’esposa de Lluís de Vich li conta a la duquessa de Gandia:

porque me ha sydo tanta consolazyón la carta de vuestra señoría en esta mi tribulazyón, que me pareze que me ha sydo parte de la mejoría de don Loys de Vich, mi señor, el qual el sábado pasado huvo ocho dyas, adolezyó destas fiebres que corren, y en el mesmo dya estuvo tan mal como ya vuestra señoría havrá sabydo, y ayer que estava en el onzeno de su mal, en la mañana estuvo en las manos de Dyos y él huvo myisericordya de mí y de mys ygos y a la tarde mejoró un poco porque durmió algún ora, y así está con esta mejorya hasta agora y no syn el peligro que syenpre ha estado...²⁵⁶

Quines devien ser les febres que corrien per la Safor? Es tractava d’una epidèmia important o d’una passa transitòria de tipus estacional? Aquell any, hi ha constància d’una epidèmia a València de curta duració però de mortalitat marcada (Salavert, 1988). El brot pestífer a la capital durà d’abril a maig; potser era el mateix que, dos mesos abans, afectava Gandia? Cal considerar la possibilitat de garrotillo o diftèria, malaltia que, segons els historiadors de les epidèmies, va afectar la ciutat de València per aquell any (Villalba, 1802-1803: 90; Hernández Morejon, 1843: 121). Tanmateix, una grip també podria explicar la malaltia de Lluís de Vich, atesa la datació en febrer, el seu caràcter epidèmic i la possibilitat de complicació, si considerem que l’onzè dia el pacient estava molt greu.

En altres ocasions, l’ambient epidèmic és clar. Així, per l’estiu de 1534, Francesc de Borja estava més preocupat per les malalties del voltant que per la seua salut. En la carta enviada a son pare deia:

Sus Majestades creo que se irán a invernar al reino de Toledo y será la partida, según dicen, los primeros días de octubre, porque esta tierra está tan enferma que sería mal consejo estar en ella. En este lugar hay la mayor parte de él enfermos de calenturas muy recios, aunque mueren pocos de ellos.²⁵⁷

Era el mes de setembre. En aquell moment, Carles V i el seu seguici es traslladen a Palència, fugint d’una epidèmia de pesta declarada a Valladolid. Segons Ruiz Martín (1950: 127), l’emperador va eixir de la ciutat castellana per la primera dècada d’octubre, la qual cosa situa allí la cort des de finals de juliol o principis d’agost. Si fem cas a les paraules de Borja, aleshores marqués de Llombai, l’epidèmia tenia molta morbiditat i poca mortalitat. La patologia, per tant, sembla benigna. Era la mateixa que afectava Valladolid? Quin tipus d’epidèmia va ser? Són qüestions que requereixen una anàlisi més profunda.

A l’època virregnal no apareixen notícies d’epidèmies en territori peninsular, però el 1540 Borja escrigué al secretari de l’emperador, dient-li: «Ayer llegó un navío de Argel, el qual me dizen que trae nueva que allá se mueren de pestilencia...».²⁵⁸

A finals dels cinquanta apareixen diferents notícies sobre epidèmies a la Península Ibèrica. La major part de la informació procedeix del mateix Francesc de Borja que, per la seua condició de comissari jesuïta d’Espanya i Portugal, segueix de prop els esdeveniments importants del territori al seu càrrec. Per la primavera de 1557 llegim:

Está tan enferma y medio dañada Alcalá, que muchos han miedo tiempos enfermos antes del verano; porque muertes súbitas son ya bien usadas; y otras, que con 6 o 7 dias de calenturas se contentan y despachan para el cielo, como creo que para my fue nuestro buen hermano, el P. Carrera, que le levó N. S. al 7, para dalle, según spero, el descanso del día séptimo en su día de la gloria.²⁵⁹

L’estació perillosa per a les pestes era l’estiu. El fet que, a finals de març, la situació d’Alcalà fora tan dolenta podia presagiar una vertadera mortaldat a les calors properes. Això explica la preocupació que tramet el text de Borja. Pocs mesos després, ell mateix seria un dels afectats per les febres: «Estos dos meses pasados, Septiembre y Octubre, que [es] casi todo el tiempo que estube en Portugal, he tenido enfermedad de grandes y peligrosas tertianas dobles, que me sacaban de todo juicio y fuerzas, y lo mesmo ha tenido el P. Dionysio que anda conmigo...».²⁶⁰ La pesta campava lliurement deixant el seu estel de mort. L’estiu havia estat tan calamitós com es temia i les baixes afectaven també la Companyia: «ha sido universal en estos reinos el enfermar y el morir. A nosotros nos ha alcanzado parte, porque allende del P. Villanueva y los otros del verano, se nos han ido al cielo el doctor Salinas, Mtro. Benedicto, y el P. Carabajal, y otros algunos padres y hermanos en otros diversos colegios».²⁶¹ Era el brot epidèmic d’Alcalà la mateixa pesta que va anar escampant-se per la península? Fou la que va patir Borja? Les dues descripcions del comissari, des de Madrid i Plasència, corresponen a una pestilència de mortalitat important, però no refereix un context epidèmic clar en la malaltia que ell pateix a Portugal. Deixant a banda el diagnòstic de «tercianes dobles», assignat pel mateix pacient o pel seu metge, el quadre febril de Francesc anava acompanyat d’afectació cerebral («me sacaban de todo juicio...»). Altres textos confirmen aquesta singularitat. Tant Dionisio Vázquez, que també va patir el procés, com els autors d’un informe mèdic posterior, parlen obertament de modorra.²⁶² L’etiqueta de modorra ha estat penjada a diverses malalties, com el pulgó (fiebre punticular, tabardillo) i, posteriorment, a la febre groga. La primera va despertar l’atenció dels metges renaixentistes. A principis del segle XVI, Gaspar Torrella, al seu Consilium de Modorrilla (1505), va descriure una nova malaltia de caràcter febril i epidèmic, amb afectació neurològica important, que havia causat gran mortaldat als regnes hispànics. Era, probablement, la mateixa patologia comentada per Amatus Lusitanus el 1554, quan parlava d’allò que els espanyols anomenaven «malum de modorra o modorrilla» (Arrizabalaga, 1985-86). La síndrome encefalítica seria patent en la modorra i característica també de la febre punticular, però aquesta última presentaria una florida erupció cutània o exantema (pintas) que no trobem en les descripcions de la modorrilla o modorra. La febre punticular fou descrita per Fracastoro, a partir d’una epidèmia esdevinguda a Itàlia el 1528, i per Luis de Toro, arran d’una altra a la Península Ibèrica el 1557. Tant l’una com l’altra eren processos febrils, acompanyats d’exantema i d’estupor, compatibles amb el tifus exantemàtic, malaltia epidèmica causada per la rickettsia prowazekii i tramesa pel poll humà, segons els coneixements actuals (Raoult i Walker, 2006). D’aquesta afecció es poden trobar fins a 25 noms a la literatura renaixentista, segons J. R. Gurpegui (2003). Un d’ells seria el de tabardillo. Entre els diversos símptomes, a banda de la típica erupció puntiforme, estava el sopor que podria explicar el nom de modorra. Una altra possibilitat és que el quadre que va patir Borja fora una encefalitis letàrgica relacionada amb un virus gripal (Hernández, 2010). El 1557 hi ha descripcions d’epidèmies atribuïdes a tifus exantemàtic però també a grip.²⁶³ Era precisament l’any que Borja va estar tan greu. En qualsevol cas, falten dades per proposar hipòtesis més sòlides.

Més enllà de la seua identitat, les pestes continuaven a la tardor: «De Barçelona ay nueva que [el] P. Gesty, rector de aquella casa, era ido (como se deve sperar) a gozar de la heredad eterna. Murió en tres días del mal que allí anda».²⁶⁴ La pesta que afectava Barcelona, a banda del P. Gestí, es va emportar per davant 4.000 ànimes. Villalba confirma l’epidèmia del 1558 i menciona la publicació de bans a la capital catalana per evitar la fugida de metges i cirurgians (Villalba, 1802-1803: 99-100; Simón i Tarrés, 1992). En realitat, Barcelona era un més dels llocs afectats. Així, pel novembre de 1558, Borja informava Laínez des de Valladolid: «En Murcia anda muy fina la peste. Hase llevado tres padres nuestros, los mas principales de aquel collegio. El uno era viceprovincial y el otro rector. En Barcelona tanbién han fallecido tres o quatro Padres: aquí uno: en Symancas un hermano».²⁶⁵

Al mateix temps, però, les coses de la salut semblaven millorar en altres llocs de Castella: «En estas casas de esta provincia, y specialmente aquí y en Symancas, y en Medina y Plasencia nos ha visitado nuestro Señor con hartas enfermedades, aunque no ha sido ninguna de mucho peligro, ni ha fallecido nadie: todo es ahora tercianas dobles y calenturas ordinarias».²⁶⁶ Des de Roma, el general Laínez i el secretari Polanco seguien puntualment l’evolució de les pestes que continuaven afectant greument els jesuïtes. A la província d’Aragó havien faltat 20 membres de la Companyia.²⁶⁷ Calia atendre els malalts, però eren necessàries també mesures preventives per evitar baixes excessives. Polanco recorda a Borja que anteriorment ja li havien enviat des de Roma el «modo de haverse los nuestros quando hay peste».²⁶⁸ Afortunadament, cap a finals de l’estiu d’aquell nefast 1559, la pesta es retirava per fi: «Por letra del P. Baptista entiendo la mejoría que N. S. ha dado a Murcia y Gandía, ordenando su misericordia que cesse aquella plaga tan terrible y larga que han tenido».²⁶⁹ La pesta, al Regne de València, documentada entre 1557-1559, fou important. L’aparició d’un cometa el 1555 ja havia anunciat mals auguris. Hi ha estimacions, segurament exagerades, que parlen de trenta mil morts, però, en qualsevol cas, la mortalitat fou severa. Al Convent de Predicadors van faltar vint-i-un dels seixanta cinc clergues. A Gandia, l’epidèmia probablement tingué una presència igual de fatídica (Salavert, 1988; García Hernán, 2012).

10.2 L’epidèmia no coneix fronteres: l’atac dels anys 60

Després del seu exili a Portugal, Francesc de Borja arribava a Roma per octubre del 1561. Aquesta circumstància i, especialment, l’assumpció del generalat a partir de 1565, propicia una gran informació al seu voltant que es reflecteix en la correspondència. Les notícies de pesta procedeixen d’un marc geogràfic més ample. El 1563 Laínez relata des de Trento: «De Alemania entendemos de diversas partes que la peste va tomando fuerzas y será bien que allá se encomiende a Dios NS aquellas provincias y especialmente nuestros collegios que todos están en peligro, así Maguncia como Augusta, Ingolstadio, Municho y Ispruch...».²⁷⁰ L’epidèmia no sols posava en perill la població general sinó que amenaçava directament la barrera defensiva contra el protestantisme aixecada per la Companyia en territori germànic. Dos anys més tard, és el mateix Borja qui demana ajuda per mitigar la mala situació de Lió: «después de tanta peste i guerras...».²⁷¹ Els conflictes europeus de religió van afectar cruelment França i les pestes augmentaven la calamitat sanitària. També a Polònia, el 1566, hi havia rumors de pesta, que Francesc confirma: «Dolemus sane a scholis bransbergensibus tantam polonorum multitudinem dilapsam esse, sive ex timore pestis, sive alia ex causa (quam innuit P. Franciscus Sunierius) id acciderit».²⁷² L’estiu d’aquell any va ser terrible a Roma: «habiendo sido Roma estos meses pasados una enfermería o hospital general con muerte de muchas personas, “de omnibus iis liberavit nos Dominus”».²⁷³

També per aquella època el nord d’Espanya va rebre la funesta visita pestífera. Pel juny de 1565, el pare Santacruz escriu a Francesc de Borja:

en Burgos después que no es cosa de nuevo, sino que aquella ciudad está falta de salud, y dicen que de peste [...] El rey y el príncipe se volvieron aquí porque Castilla La Vieja estaba sospechosa, y la reyna volvió de junto a Burgos [...] También hay otros lugares sospechosos de Castilla como Vibriesca y Vitoria y otros...²⁷⁴

No sols la cort fugia de l’epidèmia. També l’alt clergat. Així, el cardenal de Burgos comentava la situació des d’una distància prudencial: «En lo que toca a la casa de Burgos, Dios fue servido de llevarse para sí las personas que ya V. P. deve saber, como se llevó de todos los monesterios la mejor parte, y de los clérigos de la çiudad todo lo bueno que en ella havía».²⁷⁵ El cardenal al·legava que sofria «una enfermedad tan larga i tan peligrosa, que pensé çierto no salir della...».²⁷⁶ Això l’havia obligat a estar a Aranda quatre mesos. Finalment, «por el trabajo d[e] esta tierra», és a dir per la pesta, va anar a curar-se a Villafruela, «por estar a la raya de mi obispado, y ser lugar muy más templado que ninguno de los puertos acá». Encara que hi ha bibliografia que confirma la pesta de Burgos i del nord d’Espanya, Hernández Morejón (1843) no ho cita i Villalba (1802: I, 175-177) la nega. El darrer autor atribueix la pesta a una brama provocada per la disputa en el protocol d’acompanyament a Felip II i la reina Isabel, que tenien intenció d’entrar a la ciutat. Conta Villalba que, segons Miguel Martínez de Leyva, fou precisament el mateix cardenal Francisco qui va recomanar a Felip II no entrar a Burgos per la pesta, quan sols hi havia unes simples tercianes. L’autor citat mantenia que el cardenal va actuar sibil·linament per no poder fer valdre la seua preeminència sobre el regidor, cosa que implicava entrar amb el rei sota pal·li, però la remor de la falsa pesta havia progressat tant que els rics van fugir de la ciutat, i els pobres que hi quedaren morien de fam, no de pestilència. Tenia raó Martínez de Leyva, a qui Villalba sembla donar crèdit? Costa de creure. Per una banda, és molt improbable que els millors clergues de la ciutat, com cita la carta del cardenal, moriren de fam. Per una altra, el text del cardenal sembla avalat per autors com Vicente Pérez Moreda (1980: 251) que afirma rotundament: «Burgos y otras regiones del Norte de Castilla la Vieja fueron duramente castigadas en 1565, y sobre todo en 1566.» Francis Brumont (1984: 84-66) fa un comentari similar, assenyalant una mortalitat del 50% en poblacions del sud de La Bureba. La passa anava progressant com una taca d’oli, afectant comarques veïnes i arribant a La Rioja. Les dades bibliogràfiques són incontestables. L’epidèmia va començar a principis d’any a les zones deprimides del barri de San Esteban (López Gómez i Pardiñas, 2000). Posteriorment, es va generalitzar i arribà a l’acme pels mesos d’estiu, però a partir d’octubre anà decreixent de pressa, de forma que a finals d’any, segons declaren diversos testimonis qualificats (entre ells dos metges, dos cirurgians i un barber), la ciutat estava lliure de pesta. Al principi, els casos devien ser esporàdics, atés que, segons els autors esmentats, a finals d’abril el «Licenciado Salazar, alcalde de Casa y Corte» i encarregat dels preparatius per a rebre la visita de la reina, va reunir els regidors i els metges fent-los declarar sota jurament que la situació sanitària de Burgos era normal. Al mes següent, però, els morts diaris es contaven a desenes i, òbviament, la reina va notificar, des de Tardajos, que no entraria a la ciutat. El 24 de maig, tres metges afirmen que «la ciudad está muy dañada y enferma de enfermedad o veneno de peste». A continuació, els eclesiàstics amb prebenda són autoritzats a eixir i el mateix Ajuntament es trasllada a la vil·la d’Arcos. És evident que el cardenal Francisco tenia raó i que l’autoritat municipal va intentar disfressar la realitat, fins que l’evidència fou impossible d’ocultar. Burgos va sofrir un atac violent de pesta el 1565 i la mortalitat estimada se situaria entre el 40 i el 45%, la qual cosa suposa al voltant de 9.000 defuncions (Pérez Moreda, 1980: 245-256; López Gómez i Pardiñas, 2000; Betrán, 2006: 56). La pestilència correspondria amb l’assenyalada per Franco, segons el qual van morir tots els jesuïtes que cuidaven els malalts.²⁷⁷

L’epidèmia de Burgos també pogué ser propagada des d’un altre lloc. Hi ha constància de focus anteriors, com ara el de Saragossa que el 1564 sofria una terrible invasió de pesta bubònica. L’episodi va propiciar un interessant estudi d’autòpsies sistemàtiques per part del metge sard Joan Tomas Porcell.²⁷⁸ La notícia no apareix als MB. El esdeveniments reals, també els epidèmics, eren més nombrosos i diversos. Sols una part, cal recordar-ho, apareixen en la correspondència.

L’atac de les malalties faria queixar-se a Francesc de Borja, per la tardor de 1566, d’un «verano tan trabajado y enfermo como en España e Itàlia se ha sentido...».²⁷⁹ Els anys següents, van apareixent distintes notícies d’epidèmies als països del sud d’Europa. Per una carta de Borja, datada a principis del 1568, ens assabentem que els soldats espanyols a Messina presentaven una pestíferatabe que van contagiar als alumnes del col·legi jesuïta que caritativament els havien atés.²⁸⁰ L’any següent, un altre col·legi de la Companyia, el de Verdun, va ser clausurat per la pesta que afectava la ciutat.²⁸¹

Cap a finals de la dècada dels 60, hi ha notícies d’epidèmies a la Península Ibèrica. A la guerra de Las Alpujarras (1568-71) apareixia la fam, com hem vist, i també les malalties. El jesuïta Pedro Navarro ho conta de primera mà: «ha havido y hay aquí muchos enfermos de modorra, y mueren hartos della...». La pesta acabà afectant els companys i el mateix remitent: «Yo vine aquí la vispera de pascua, y al segundo día de pascua me dio una modorra, de que el Señor me sanó».²⁸² La modorra torna a aparéixer en la correspondència. Ja hem vist la complexitat de la seua identificació. Aquell episodi podria tractar-se de la febre punticular descrita per Luis de Toro a la guerra de Granada. La diàspora obligada dels moriscos cap a terres de Castella va ocasionar un brot de tabardillo que va motivar la publicació de Luis Mercado.²⁸³ No hi ha, però, cap descripció d’erupció cutània als textos del P. Navarro, cosa que no exclou del tot la seua existència. Per altra banda, hom ha assenyalat la possible coexistència de dues epidèmies paral·leles. Una, la pesta bubònica, a l’Andalusia occidental i l’altra, el tifus, a l’oriental (Bernard, 1977).

10.3 La gran pesta de Lisboa

Per aquells anys, apareixen també diverses informacions d’una epidèmia important a Portugal. A principis d’octubre de 1569, el pare Azevedo escriu a Francesc de Borja: «Llegué a Portugal por bondad de N. S. en fin de Setienbre; y porque en Madrid me dixeron que havía grande peste en Lisboa [...] porque Lisboa está muy afligida de peste, que son muertas más de 12000 personas y muchos religiosos y clérigos, y de los nuestros 20...».²⁸⁴ Azevedo havia estat visitador a Brasil i, posteriorment, fou nomenat per Borja provincial del dit territori. En aquell moment reclutava personal per a les missions americanes i viatjava amb sis jesuïtes, tres de Salamanca i tres valencians, amb la intenció d’embarcar-se a Lisboa. L’epidèmia, però, els barrava el pas. El mateix governador de Brasil havia posposat el viatge.

La malaltia va començar pel mes d’abril, segons testimoni de sor Maria do Baptista, i arribà al seu zenit cap a mitjans d’agost.²⁸⁵ Pel juny, hi circulaven remors alarmistes per la població i, a finals de mes, es produïen una mitjana de 50 a 60 defuncions per dia. El 8 de juliol la població fou avisada i el pànic es va apoderar de la capital portuguesa, d’on van fugir tots aquells qui pogueren (Rodrigues, 1990: 102-108). El rei Sebastià, des de Sintra, on s’havia refugiat, va cridar dos metges sevillans: García de Salcedo i Tomás Álvarez. Els comissionats van arribar a Lisboa el 2 d’agost, i ràpidament redactaren un llibre sobre normes higièniques i preventives amb l’objectiu de divulgar-les entre els seus col·legues i la població general.²⁸⁶ Corria pressa el programa sanitari, de forma que el document, traduït al portugués, fou acabat el 12 del mateix mes i imprès el 6 de setembre (Carreras, 1977: 5-15). Azevedo continuava remarcant els aspectes de l’epidèmia i la seua novetat: «como 40 años que no havía peste en estos reinos...».²⁸⁷ Potser, com assenyala Da Costa (1982), era per això que els metges de Lisboa no tenien experiència pròpia i sí els de Sevilla, que havien viscut una epidèmia semblant no feia massa temps.²⁸⁸ La Companyia, patrocinada per la corona, hi va tenir un paper destacat en l’assistència social i espiritual. Es van organitzar centres d’acollida, dirigits especialment als xiquets orfes i donzelles desemparades, col·lectius molt necessitats d’ajuda i en «perill d’esgarriar-se». També els altres ordes religiosos participaven activament en l’atenció dels malalts. Per això no semblen exagerades les paraules d’Azevedo: «Porque u[l]tra que murieron muchos, specialmente religiosos y curas, que con mucha charidad se metieron a curar los enfermos, y ministrarles los sacramentos...».²⁸⁹ El mateix cardenal Infant també ho corrobora: «com disposição pera fazer muitos serviços a nosso Senhor, e como sempre faz n’esta sua Companhia [...] Hagora n’estes trabalhos di Lisboa aiudaram muito, e os que morreram se pode dizer que foram martires, e aiudaram a morrer muitos sanctos...».²⁹⁰ D’on vingué la Grande Peste? Quin tipus d’epidèmia fou? Lisboa era la capital d’un imperi marítim en creixement i una de les grans ciutats d’Europa, amb una població estimada de 100.000 habitants. La gran activitat naval dels portuguesos fa pensar en un origen importat, amb un focus inicial a Venècia, lloc on confluïa el tràfic marítim oriental. Mário da Costa afirma que les descripcions de l’època són típiques de la pesta genuïna, amb les seues formes bubònica (glànola), pulmonar i septicè-mica. Tanmateix, hi havia també una gran freqüència de catáfora (modorra). La procedència forània era pròpia de la pesta bubònica, però més enllà del tipus i l’origen, l’epidèmia fou sense dubte apocalíptica. Hi ha abundant informació coetània que confirma la gravetat de la malaltia i les seues característiques.²⁹¹ En els mesos de màxima virulència, agost i setembre, es calcula en uns 20.000 els malalts simultanis, dels quals sols de 3.000 a 4.000 eren assistits en els distints centres habilitats. En aquell moment morien diàriament entre 500 i 600 persones, i no poques cases quedaven buides per la desaparició de famílies senceres. La Grande Peste, així batejada per la seua letalitat, va reduir aproximadament a la meitat la població de Lisboa. Per a Teresa Rodrigues, la pesta del 1569 presenta totes les característiques d’una crisi demogràfica de l’Antic Règim. Les probabilitats de supervivència eren del 50% per als afectats que aconseguien lloc a les infermeries, i pràcticament tots els altres morien.²⁹² Com en situacions semblants, s’invocaren causes sobrenaturals, com el càstig diví per la depravació dels costums. Aparegueren anuncis d’esdeveniments catastròfics, com ara la inundació de Lisboa per les aigües del Tajo, somogut per un gran terratrèmol. Hi hagué processons expiatòries i propostes d’un nou temple dedicat a Sant Sebastià, l’acció protectora del qual es buscava. «Lisboa dizen que está toda una religión, sin vitios, y con mucha devotión en todos», deia Azevedo.²⁹³ Finalment, la pesta va minvar i, per Nadal, pràcticament havia desaparegut, però les portes de la ciutat no foren obertes totalment fins el 28 de juliol de 1570.

Suposem que Francesc de Borja degué rebre les luctuoses notícies de Lisboa amb preocupació, però sols hi ha una carta que fa referència al tema: «temo que no será tan pronto la navigación, por star Lisboa tan peligrosa como ha estado».²⁹⁴ No hi ha cap comentari tampoc al diari espiritual, perquè la part corresponent al 1569 no s’ha trobat (Ruiz Jurado, 1997). Des de principis de novembre, es preparava a Oporto una nau per al viatge a Brasil. Azevedo i els seus per fi anaven a embarcar: «Creo seremos los que vamos 20 personas con los que he traido de Balencia y Castilla...».²⁹⁵ El provincial del Brasil havia reunit una setantena d’individus disposats a fer el viatge de les Noves Índies. Els missioners havien aconseguit lliurar-se de la pesta, però no dels pirates hugonots amb els quals toparan de forma dramàtica (Palomo, 2012).²⁹⁶

11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS

A part de les epidèmies, la població del segle de Borja sofria també altres calamitats. Unes, per la força de la pròpia natura i d’altres per la capacitat dels homes de matar-se els uns als altres. Les primeres eren desgràcies esporàdiques i les segones molt habituals. En 59 ocasions hem trobat als documents alguna d’aquestes catàstrofes col·lectives.

La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs per debilitar l’emperador. Aquest intentava que Khair al-Din Barba-rossa deixara el servei de Solimà el Magnífic i se’n passara al seu bàndol. Venècia pactava o comprava l’amistat turca per tal de seguir els seus negocis marítims. El papa implorava l’aliança cristiana contra els otomans, els quals somiaven entrar a Roma.²⁹⁷

Als textos, hi ha diverses notícies sobre enfrontaments navals i terrestres amb els barbarescos i els turcs, com la campanya de Carles V sobre Alger (1541), el setge de Malta pels turcs (1565) i la batalla de Lepant (1571). Els conflictes hispano-francesos també estan presents, amb el setge d’Hondarribia (1524) o els rumors d’invasió francesa per la frontera catalana (1544). L’activitat bèl·lica de Carles V a Europa es menciona el 1543, així com els enfrontaments entre catòlics i protestants i la guerra a Flandes, en temps de Felip II. Respecte als conflictes interns a Espanya, hi destaquen les revoltes dels moriscos. Hi trobem alguna informació puntual sobre les rebel·lions valencianes a la Vall d’Aiora i la Serra d’Espadà (1526) i, de forma més detallada, la guerra de Las Alpujarras (1568-1571). Algunes notícies apareixen molt de passada, com a enfrontaments victoriosos o desfetes lamentables, sense entrar en detalls. D’altres, però, ofereixen més informació, contada, en alguns casos, per testimonis presencials. Vegem-ne algunes.

11.1 El setge d’Hondarribia

La població basca d’Hondarribia era un lloc fronterer clau. La coalició franco-navarresa va prendre la fortalesa per l’octubre de 1521 amb un cost de 1.000 morts per part dels atacants. Com a resposta, el jove monarca Carles va engegar una gran ofensiva per l’hivern de 1523-24. Pretenia ocupar la baixa Navarra, Tolosa, Baiona i Hondarribia, però la quarta part de l’exèrcit es va perdre per malalties i desercions. La resta de forces es va agrupar per atacar la plaça forta. El 2 de febrer es van iniciar els bombardejos. Uns dies després, des de Vitòria, on l’emperador havia instal·lat la cort, el vescomte d’Évol escrigué al seu cunyat Joan de Borja:

Aquí hay tan pocas nuevas que hacer saber a vuestra señoría que todas se resuelven en lo del sitio de Fuenterrabía, el qual no está tan adelante como merecíamos; según los primeros días que la batieron se hizo mucho. Dicen que los de dentro han hecho tan grandes y recios reparos que la bateria que agora se haze les haze muy poco daño. En nuestro campo dizen que hay falta de gente. De esta provincia de Vizcaya envian a él 4.000 hombres. Verdad es que los más son para paleros y gastadores.²⁹⁸

Carles V estava disposat a recuperar la població. Ell mateix contava que va haver de reforçar l’exèrcit reclutant més gent: «De manera que nos fue necessario enbiar a facer infantería de nuevo en los Reynos de Aragón y Valencia y Principado de Cathalunyia y en este Reyno...».²⁹⁹ El bombardeig va durar quatre dies i es van encetar converses amb els assetjats. Els francesos van abandonar la fortalesa el 27 del mateix mes. El 29 de febrer es va atorgar el perdó als navarresos, amb la condició del jurament de fidelitat al rei Carles i el rendiment del bastió, que es va fer efectiu el 29 d’abril. Se suposa que hi hagueren morts i ferits pels dos bàndols, però les proporcions probablement no foren desmesurades, atés el final negociat de l’enfrontament.³⁰⁰

11.2 La rebel·lió dels moriscos valencians

Les conversions forçades de moriscos, produïdes en la revolta de les Germanies (1521-1522), havien deixat un clima de malestar entre la població morisca valenciana. La corona, contra l’opinió de la noblesa, va decidir mantenir la validesa dels batejos imposats: «Lo que en esse reyno se haze con los moros temo no se stienda acá, que con ese recelo ya los de acá dexan de entender en sus haziendas como solían. Todo lo endereze Dios, que en stremo siento la pena que vuestra señoria passará con esos nuevos inquisidores sobrello».³⁰¹

El cunyat del duc de Gandia tenia por que la cristianització forçada del Regne de València passara també als seus dominis d’Aragó. La referència als «nuevos inquisidores» deixa ben clara quina era la seua postura. No és estrany, si considerem que la població morisca eren vassalls eficients i mà d’obra barata de la qual disposaven en abundància molts senyors.

Al Regne de València, la concentració de moriscos era especialment important als grans senyorius saforencs, comtat d’Oliva i ducat de Gandia, així com al ducat de Sogorb. Fou en aquesta darrera zona on esclatà el conflicte principal. El 1526 sorgiren tres focus: a Benaguasil, a la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs i a la serra d’Espadà.³⁰² A Benaguasil, la població havia tancat files al voltant de l’alfaquí Mahomat Moferrig, de mal nom el Tort, partidari de la resistència total al bateig. Carles V havia tramés ordres per tal d’intentar una eixida pactada al conflicte. Calia dosificar la pressió i, sols en última instància, fer ús de la solució militar estricta. El governador de València, Jeroni Cabanyelles, es va posar a la faena. Els mudèjars de Benaguasil mantenien la fermesa religiosa i no acceptaven el perdó de l’emperador, llevat que s’oferiren garanties per emigrar. Els canons van substituir les paraules. Després de quatre dies de bombardeig i d’alguna acció dels assetjats sobre el campament cristià, els de Benaguasil van rendir-se, excepte el Tort i els seus partidaris que van fugir cap a Cortes i la serra d’Espadà. El 19 de febrer, Cabanyelles va entrar a la població. El tracte amb els vençuts va ser benigne, seguint instruccions de l’emperador, i no hi va haver cap execució de presoners. Es va imposar una multa de dos mil ducats als batejats i de deu mil a la vila de Benaguasil. Era una forma de mostrar-los el camí correcte als revoltats d’Espadà i de recollir diners per la campanya que es preparava contra ells. El conflicte, però, no havia fet més que començar.

A la serra d’Espadà hi hagué una concentració important de mudèjars rebels. Es parla d’un nombre indeterminat, entre quatre i deu mil. Estaven disposats a tot i van rebutjar l’ultimàtum d’Alfons d’Aragó, duc de Sogorb, que dirigia l’atac.³⁰³ Els cristians entraren a la serra a finals de març i els moriscos, des de les seues posicions favorables, van respondre enèrgicament provocant una desfeta total dels enemics. Les tropes cristianes es van retirar amb pèrdues importants i les desercions van acabar amb la pràctica dissolució de l’exèrcit. El mateix duc, davant l’estrepitós fracàs, se’n va anar cap a casa.

El governador no estava d’acord amb el duc de Sogorb. Cabanyelles va començar a recompondre l’exèrcit, cercant suport i diners per continuar la campanya. Sabia que Carles V volia solucionar el conflicte a les bones o a les males. Fou aleshores quan escrigué al duc Joan de Borja, exposant en primer lloc la situació: «Per quan les temeritats e excessos per los pravos moros de Spadan perpetuats y en que cada dia continuen aiustant mal a mal...».³⁰⁴ Atesa la dificultat econòmica de la Generalitat, calia que «tot hom done diners per fer gros exèrcit...» per tal de reduir els revoltats. Lògicament, el governador es dirigia a la classe nobiliària, entre la qual el duc de Gandia era «principal». Conseqüentment, li encarregava «dar tota la més gent que poreu dels vostros vasalls, criats e servidors e los diners que poreu...».³⁰⁵ Les dificultats econòmiques per aconseguir diners de les institucions oficials eren importants. Els fets precipitaren la solució i, tretze dies després de la carta, un grup de moriscos es van deixar caure per la costa, entrant i saquejant Xilxes, d’on es van emportar el sagrari de l’església amb formes consagrades. L’escàndol, degudament amplificat pels oficials reials, va somoure autoritats i població cristiana, fins i tot es va suspendre la processó del Corpus per la «captivitat del Nostre Senyor». Amb l’ambient de pressió contra els sacrílegs, Cabanyelles va poder reunir el homes i els diners suficients per seguir la guerra. Comandat també pel duc de Sogorb, però amb la participació del governador, l’exèrcit va entrar novament a la serra, aconseguint desplaçar els revoltats i ocupar les seues posicions. Però, en aquell moment, Alfons d’Aragó ordenà detenir l’avanç. El duc tractava de negociar la rendició dels rebels, molts dels quals eren els seus vassalls, però aquests no cedien i van seguir atrinxerats a l’Espadà. Carles V reaccionà durament, fent baixar del Rosselló tres mil lansquenets alemanys, cosa que no va agradar als estaments valencians. El nou cos, format pels alemanys i altres tres mil efectius de l’exèrcit reial de València, encerclaren els musulmans cap a mitjans de setembre. Molts foren massacrats, altres fets presoners i sols uns pocs aconseguiren fugir. Segons Miquel Garcia (1974: 42-43), «moriren bé de mil moros e més de tres-cents cristians». Hi hagué també algunes sentències a mort, entre les quals figurava el «capità dels moros, qui es deia Carabaust».

Respecte al tercer focus de la revolta, el començament havia estat cruent. Els rebels van preparar un parany al seu senyor. En Lluís Pallàs fou assassinat, amb quaranta dels seus homes, quan anava a comunicarlos l’ordre de bateig. Tanmateix, l’acabament fou més senzill que el combat d’Espadà. Cabanyelles, informat pels espies dels plans moriscos, va controlar la situació amb un mínim esforç militar. A mitjan octubre s’acabava la rebel·lió de la Vall d’Aiora-Cortes de Pallàs. El regent va ordenar execucions, per venjar la mort del senyor de Pallàs. Però encara quedaven escaramusses i soldats díscols que reclamaven llur paga. Ho contava el regent a Joan de Borja:

Las cosas de Cortes estan muy bien negociadas y fueran ya esecutadas; y si los de Ayora no huvieran hecho el desconçierto que han hecho que haviéndose juntado con ellos gente desmandada de algunos soldados que han stado en Spadán y otros que han venido del marquesado de Villena con el homiçillo que tienen con los del Vall de Ayora, envuélvenlo todo y acomettieron a Zarra, lugar del Vall de Ayora, y allí huvo una scaramuça en que huvo daño de la una parte y de la otra, y ansí se retiraron; esto fue a tiempo que don Francisco Fenollet stava en Cortes para tomar la fortaleza y las armas de los moros, los quales de muy buena voluntad se lo querían entregar, y don Francisco lo rehusó porque suppo lo que los de Ayora havían hecho y receló que stando con las armas en las manos y sabiendo que los de Cortes starían sin armas y sin fortaleza, degollarlos hian, y que estando, como stavan, ya en salvaguarda real, sería afrenta y cosa tan mal hecha como vuestra señoría puede pensar, y a esta causa dexó don Francisco de affectuar lo susodicho y fuese a Ayora pensando que bastaría su hida a ponellos en paz, y no le succedió antes se vió en muy gran peligro porque quasi le cercaron en casa del governador Marzilla, y allí le amenazavan de matar. Don Francisco conosció ciertos soldados de los que havían stado en Spadán y con ellos sosegó algo a los otros vellacos, los quales pidían paga para haverse de hir y a gran pena pudo desempacharme un correo dándome aviso de todo esto.³⁰⁶

Vençuts els moriscos, Francesc de Fenollet hagué de lliurar-se dels soldats cristians.³⁰⁷

En conclusió, la guerra de l’Espadà emergeix als MB, mostrant un enfrontament que inicialment es volia resoldre amb pactes però que acabà de forma cruenta. Va costar moltes vides, amb els ferits corresponents, i la humiliació final dels moriscos, que van ser sotmesos al bateig forçat. En realitat, va ser un precedent i un assaig de la guerra de Las Alpujarras que també va esclatar, com vorem, per les fortes disposicions contra els trets culturals i religiosos dels moriscos.

11.3 Corsaris turcs assalten Gibraltar

El 1539, l’amenaça d’un gran estol turc alarmava el Mediterrani cristià. Els grans senyors de les costes valencianes feien preparatius. El duc de Gandia escrigué a les autoritats reials de València per demanar més contingents armats i fer front al perill. Ell, per la seua banda, estava també disposat a contribuir activament en la defensa davant d’un desembarcament enemic: «siempre que será menester para una jornada cierta enviaré doscientos hombres y treinta de caballo con seis piezas de campo menudas, cuales para esta tierra pueden aprovechar con sus municiones y pertinencias. Y así tengo por cierto que el conde de Oliva hará lo mismo».³⁰⁸ Anys enrere, Joan de Borja havia redactat un memorial que donava fe de la seua determinació. Junt al seu veí, Serafí de Centelles, es responsabilitzava de la defensa de la costa, des de Cullera fins a la Vila.³⁰⁹ L’amenaça turco-barbaresca no es feu realitat el 1539, però sí l’any següent. Així, a finals de juny de 1540 va arribar al Regne de València l’avís sobre la preparació d’una armada en algun port del nord d’Àfrica. L’arraix Dragut, un dels lloctinents de Barba-rossa, comandava una part de l’estol, però fou perseguit per les galeres de Gènova i Sicília, fins l’enfrontament que es va produir prop de l’illa de Còrsega. Les naus turques vençudes, i el mateix Dragut pres i portat a Gènova (Pardo Molero, 2001: 330). És, probablement, el fet a què es referia Carles V en la seua carta a Francesc de Borja, aleshores virrei de Catalunya:

La presa que Juanetin Doria hizo de aquellas galeras, galeotas y fustas, havía muchos días que teníamos la nueva, lo qual fue bien a propósito, porque si aquellas se juntaran con las de Argel hizieran mucho daño en las costas desos reynos, y yo creo bien que vos holgaríades de la dicha presa que dezís como tan servidor nuestro.³¹⁰

Tanmateix, una altra carta del Consell d’Aragó, datada el dia anterior, 15 de setembre, li donava males notícies al marqués de Llombai:

«havemos entendido cómo el viernes passado llegaron a la ciudad de Gibraltar ciertas velas de turcos en número de cient y cinquenta, y en ellas Barbarroxa, y que de sobresalto robó aquella ciudad, y la saqueó; y estaban en ella un gran número de turcos, y que la fortaleza della se defendía.[...] no parece verosimile lo que dizen, que Barbarroxa se halla en la dicha armada, porque tenemos avisos muy frescos cómo quedava en Constantinópoli, ni menos de que el número de las velas sea tan grande, porque en Argel no se podían juntar, y de levante no paresçe que puedan haver venido, sin que les viessen en Nápoles y Siçilia o en alguna otra parte de la christiandad [...] Y embiaréys juntamente a don Bernardino de Mendoça, nuestro capitán de las galeras de Spaña, la carta que con esta se os embía, para que sepa lo que passa.[...] tres vecinos de Gibraltar [...] dixeron que las velas que vinieron ally no fueron más de veynte, y que desembarcaron algun número de turcos, y como llegaron de sobresalto, entraron en el arrabal y villa, y començaron a matar y hazer daño, y que la fortaleza se defendía.³¹¹

Tot indica que no hi va comparéixer una gran armada, però, malgrat l’absència de Dragut i de Barba-rossa, l’atac es va produir. Uns setze vaixells que van partir d’Alger el 20 d’agost, arribaven a Gibraltar el 24. Piali Hamet comandava la flota i Caramaní les tropes. Els corsaris hi van entrar i saquejar, i s’emportaren uns 70 captius. De tornada, però, foren encalçats per les galeres de Bernardino de Mendoza, a l’altura de l’illa d’Alborán, el dia 1 d’octubre. La batalla fou molt cruenta. Les galeres d’Espanya, unes 10, eren inferiors numèricament, però sembla que la superioritat artillera fou determinant. Aconseguiren alliberar els més de 800 presoners i galiots, matant o captivant gran nombre d’adversaris. El balanç estimat de danys humans va ser: per part turco-barbaresca, més de 700 morts i, per part cristiana, uns 137 morts i 500 ferits, entre els quals estava el mateix Mendoza (Pardo Molero, 2001a: 330).³¹² La notícia va arribar a terra ferma i el succés va ser ben celebrat –per part cristiana, és clar. El cardenal Tavera li ho feia saber al lloctinent Borja: «paresce que esten líbres essas costas [de las velas de los infieles], por la presa que ha hecho dellas don Bernardino de Mendoça, capitán de las galeras destos reynos...».³¹³ De moment, el perill semblava controlat, però Alger continuava constituint un malson per a les costes peninsulars. Des de Catalunya i el Regne de València es pressionava per tal que l’emperador decidira una forta acció contra l’enemic i les seues bases africanes.³¹⁴

11.4 El gran setge de Malta

L’illa de Malta, pertanyent a la Corona d’Aragó des del 1282, era al segle XVI una peça important del tauler mediterrani, tant per la situació geogràfica com pels excel·lents ports naturals que posseïa. El 1530, Carles V havia concedit el feu de Malta, amb el Gozzo i Trípoli, als cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, després coneguts com l’orde de Malta. Acabava així el seu periple de 7 anys, des que van ser expulsats de Rodes per Solimà el Magnífic. La contrapartida del tracte era simbòlica: lliurar al monarca espanyol un falcó cada any per Tots Sants. La jugada estratègica de l’emperador havia estat un èxit, atés el paper de control que exercia Malta davant l’amenaça turca i l’activitat dels corsaris barbarescos. Així, el 1540, davant l’apropament d’un estol otomà, Borja fou avisat:

se ha resuelto que por hogaño no se haga la dicha armada offensiva, sino que solamente se atienda a la deffensión de sus reynos lo mejor que se pudiere, y que para ello vaya el príncipe Doria a Meçina con todas sus galeras y las otras que están al sueldo de Su Mag.^d y las de la religión de Sanct Juan y los destos reynos, tomando con ellas un buen número de navios, assy en Génova como en los reynos de Nápoles y Sicilia, para que desde ally se resista lo más que fuere posible a las fuerças del común enemigo, y se estorve que no passe adelante a hazer daño en estos reynos, y le entretenga con darle tanto impedimento, que no pretienda lo de acá.³¹⁵

Era evident que, en qualsevol pla, defensiu o ofensiu, Malta era clau. Les galeres de la «religión» de Sant Joan, com les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist, el perill es va concretar amb l’assalt a Gibraltar. L’imperi turc, decidit a eliminar el molest obstacle a la circulació dels seus vaixells, va fer diversos intents. El 1551 hi hagué una primera temptativa en la que va participar Dragut i l’almirall Sinan, al capdavant de les naus barbaresques i turques respectivament. Van conquerir l’illa del Gozzo i Trípoli. L’estol enviat per Felip II va ser desfet pels otomans prop de l’illa de Gerba. Trípoli no es va poder recuperar. El 1565, els turcs van preparar l’ocupació definitiva de Malta. Pot ser que la decisió fora influïda per la intensitat corsària que impulsava el nou Gran Mestre. Des de la seua elecció el 1557, comandava l’orde Jean Parisot de la Valette, de la «llengua de Provença». El nom de Romegas, un dels cavallers de la «religió», era pronunciat per les mares musulmanes per atemorir els xiquets. Aquest corsari va prendre el galió del Gran Eunuc otomà que anava a Venècia amb mercaderies. Segrestà importants personatges, com els governadors d’Alexandria i del Caire, així com una anciana que havia estat mainadera de Mihrimah, la filla de Solimà. És possible que totes aquestes notícies foren la gota que feia vessar el vas, i que comportaren l’acció de la Sublim Porta (Crowley, 2013: 130-134).

Hi havia notícies sobre els moviments de l’armada turca cap a l’arxipèlag: «La nueva de la venida del turco por acá nunca la acababan de creer, ha dado disgusto y preocupación harta, porque piensan que se ha dado tanta priesa que antes que socorra Malta serán en ella...».³¹⁶ El pare Saavedra mostrava la seua por a Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia. No anava errat. Els cavallers de Malta, però, havien dut a terme un ambiciós pla de fortificació de l’illa. Encara que les xifres són discutides, sembla que la força naval turco-barbaresca es componia de més de 200 vaixells i uns 40.000 homes. El comandament estava en mans de Mustafà-Bajà, per la part turca, mentre que Uluj Alí i Dragut dirigien els corsaris.³¹⁷ Malta estava defensada per uns 8.000 homes, la meitat dels quals devien ser maltesos reclutats i la resta soldats de la força multinacional comandada pels Hospitalers de Sant Joan. L’atac commocionà el món cristià. L’angoixa de Borja expressa clarament la gravetat de la situació vista des de Roma: «Lo de Malta nos tiene en cuydado, y no menos la campana de Velilla; sed potens Deus de lapidibus, etc. Don García se apareja con diligencia a yr al socorro, y yo también pongo en orden algunos Padres, para que vayan en esta jornada como fueron en la passada».³¹⁸ Francesc, davant del perill i els mals auguris, s’aclamava a Déu, però també als reforços del virrei de Sicília, posant de la seua part allò que li corresponia. El general va enviar alguns jesuïtes per al conhort espiritual dels soldats:

Aunque [ha] muchos días que nuestra compañía, con los deseos, oraciones y missas, sirve a V. E. en esta empresa contra los infieles, nos ha parecido deviamos servirla con embiar también algunas personas, que con las armas spirituales y proprias de nuestro instituto pudiesen servir a l’armada de V. E.³¹⁹

El setge fou dur i continuat. Durant 5 mesos, del 18 de maig al 9 se setembre, atacants i defensors es mataren i feriren amb tenacitat. Els turcs van véncer l’obstinada resistència dels cavallers al fort de Sant Elm, que finalment fou arrasat, però no van poder conquerir el bastió principal. La carnisseria entre els assaltants va ser també notable. Una de les víctimes fou el mateix Dragut (Cassola, 2002). És probable que la retirada turca es decidira per un cúmul de circumstàncies desfavorables per als atacants. El llarg combat, el cost excessiu, les probables malalties, la proximitat dels temporals de tardor i l’arribada final de reforços procedents de Sicília, serien arguments importants perquè l’armada otomana girara cua. Felip II va enviar al Gran Mestre Lavalette una espasa i daga toledanes amb or i pedreria i la llegenda gravada: Plus quam valor Valetta valet.³²⁰ L’alegria i els agraïments es feren patents en la correspondència de la cúpula jesuítica: «La victoria de lo de Malta ha alegrado mucho todos estos reynos...».³²¹ Això deia Cristóbal de Rojas a Borja que, per la seua banda, també donava les gràcies a Guillem de Rocafull pel tracte als seus: «he entendido el favor que los de nuestra Compañía, que por orden de S. S. se hallaron nell’ armada, hallaron [en] V. Sría., y el acogimiento y mercé particular que hizo a los dos sacerdotes que fueron en su galera, la qual he yo recibido por propria...».³²² Finalment, es va produir un prodigi important. Déu podia fer eixir de les pedres qualsevol cosa, com invocava Borja. La roca de Malta, però, va traure a la llum un bé llargament desitjat pels defensors de l’illa: «Malta está ya asegurada con buena fortificación, y tienen por milagro que, siendo su mayor peligro la falta de agua, que nunca se havía podido allar, ahora, quebrando una peña para la fortificación, se ha descubierto tanta agua de pie quanto podían desear».³²³

Com hem vist, les notícies sobre Malta són abundants als MB. El gran setge es va incorporar ràpidament a l’èpica de l’Europa cristiana i generà la corresponent literatura en la qual destaquen les primeres obres de cronistes, com ara Francisco Balbi di Correggio, Giacomo Bosio i P. Gentile de Vendôme. Fins i tot va donar lloc a un poema èpic escrit pel cavaller de Xàtiva Hipòlit Sans. Balbi i Sans van ser testimonis oculars dels fets, per formar part de les tropes de Malta, mentre que Bosio era el cronista oficial de l’orde (Sans, 1582; Mackenney, 1996: 315-316; Cassola, 2002). Al marge de la gesta, que va convertir Malta en un mite, en qüestió de salut fou una gran calamitat. L’escenari de devastació amb morts, ferits i malalts es fàcil d’imaginar. El cost humà, encara que difícil de precisar amb exactitud, va ser terrible. S’estima que els atacants van perdre una meitat del seu exèrcit i els defensors una tercera part, entre soldats i població civil.

11.5 Pirates hugonots a Madeira

El mateix any del setge de Malta es va produir un assalt pirata a l’illa de Madeira. Antonio Araoz informa a Borja amb dramatisme: «Gran lástima a echo lo de la isla de Madera. Dizen que a un religioso asaron como a St. Vicente, en parrillas, y padesció como un apóstol, diziendo cosas de admirable esfuerço y spiritu».³²⁴ Assabentat de les males notícies, el general dels jesuïtes expressava el seu pesar al portugués González de Cámara:

No podría encarecer a v.r. con palabras lo mucho que he sentido lo que acá se ha sabido de la isla de Madera juntándose tantas cosas como son la religión, el derecho de este reino y lo que toca particularmente a su casa de v.r., más firme esperanza tengo en Xto NS que no prevalecerán sus enemigos contra sus siervos fieles ni la causa de la iniquidad contra la santidad y justicia.³²⁵

L’assalt a Madeira va ser causat pels hugonots francesos. Cal tenir en compte que Madeira formava, junt amb les Canàries i les Açores, un triangle clau per a la navegació atlàntica cap a Amèrica i les costes africanes. El cors fou una resposta a l’intent de monopoli oceànic per part dels regnes ibèrics. A la doctrina del «mare clausum», defensada per Portugal i Espanya, els francesos, holandesos i anglesos s’oposaven amb el «mare liberum». Com a conseqüència, els hugonots, comandats per Jacques Sourié de la Rochelle, fustigaven illes i vaixells per aquells anys. Per l’octubre de 1566, Bertrand de Montluc va assaltar, amb tres grans naus, Vila Baleira i Funchal.³²⁶ Una conseqüència de l’atac va ser la major atenció a les fortificacions i defenses de Madeira, però la població, civil o religiosa, havia sofert ja les conseqüències imaginables de la incursió corsària.

11.6 Guerra a Las Alpujarras

La rebel·lió morisca de Granada va ocasionar un conflicte armat conegut com la revolta de Las Alpujarras.³²⁷ L’enfrontament és amplament descrit als textos dels MB, amb algunes narracions de primera mà efectuada pels jesuïtes que acompanyaven les tropes cristianes. La Pragmàtica Sanció de 1567, promulgada per Felip II, limitava durament les llibertats religioses i culturals dels moriscos.³²⁸ L’ambient de malestar era propici a l’esclat de la violència. Gaspar d’Aranda, per encàrrec del seu rector Juan de la Plaza, descriu el començament de la rebel·lió amb les maldats comeses per ambdós bàndols. Segons el jesuïta, la revolta hauria començat la nit de Nadal per l’Albaicín, i s’estengué ràpidament. No hi havia cap mort de la Companyia però sí de clergues en general. Pel seu costat, els rebels anaven matant «con exquisitos tormentos los curas, saçerdotes y sacristanes».³²⁹ També la població seglar catòlica, minoritària a Las Alpujarras, patia el fet de trobar-se en territori hostil: «Fueron muchos christianos muertos: en pueblo huvo que docientos, y en otro que docientos y çinquenta, y specialemnte en un pueblo de las Guáxaras baxas, a do mataron a un Dn. Juan Zapata, señor de aquel pueblo, con muchos soldados que quemaron dentro en la yglessia y mataron fuera».³³⁰

Tanmateix, Aranda afirmava que amb les dones i xiquets «se huvieron más piadosamente», i continuava comentant que els moriscos revoltats tenien un dirigent: «su reyezuelo, Dn. Hernando Valor (a quien besan el pie y hazen las demás çeremonias)...».³³¹ Per l’altra banda, els cristians també n’havien fet de les seues:

fueron tantos los malos tratamientos que los soldados les hizieron, que, no pudiéndolos zufrir, desampararon el pueblo con lo que en él tenían, y dicese que munchos dellos se acog[i]eron al Albaycín [...] se dezía que se levantava el Albaycín, lo qual quieren algunos dezir que hizieron christianos viejos por darle saco (que es una cosa de las que ellos mucho desean). Al cabo les vino a costar la vida a más de una docena de moriscos que mataron aquel día los christianos viejos...³³²

La rebel·lió esdevingué una guerra franca. Els moriscos de Granada esperaven l’ajuda dels seus germans de religió. El reforç va arribar, però no amb la intensitat que desitjaven.³³³ A mitjans del 1569, la confrontació es va estancar. Els moriscos resistien forts a les muntanyes. Uns quants jesuïtes seguien l’exèrcit, confessant els vius i pernoliant els moribunds:

En esta jornada que el marqués de Mondejar hizo, que duró desde tres de Henero hasta 10 de Abril, anduvimos con su exército el P. Santacruz y el P. Muñoz y dos hermanos. El P. Santacruz se volvió como veynte días después que de aquí partimos, y nos quedamos los demás, y yo estuve toda la jornada.³³⁴

Era el pare Pedro Navarro, també testimoni presencial, qui ho contava en una llarga carta. Felip II havia decidit relleus importants: «que acordó S. M. de embiar aquí al Sr. Dn. Joán de Austria, y al duque de Sesa, y al licenciado Muñatones, del Consejo real...».³³⁵ La monarquia exigia una solució ràpida i el marqués de Mondéjar va ser apartat de la direcció de la guerra.³³⁶ La història dels moriscos valencians, revoltats quaranta tres anys abans, es repetia a les serres granadines corregida i augmentada. Per complicar més les coses, una pesta feia la seua aparició. Es tractava d’una epidèmia de modorra que va afectar el mateix Pedro Navarro. Al final de l’estiu, en una altra carta, el pare Ayala continuava informant dels esdeveniments bèl·lics:

Las nuevas de Granada son buenas. Han los nuestros desbaratado al reyeçuelo. Aunque no fue la batalla de todo, cuerpo a cuerpo de exército, murieron como seys mil moros. Pero ¿que son para más de 40 mil? Créhese que los meterán este invierno en la Sierra Nevada, donde morirán de frio; y esto es lo que nuestro campo pretende. Anda desalojando de cada día al enemigo y en esto andan hagora. El negoçio es que pelean, no con moriscos, syno con españoles sin alma, y que pelean por la vida, y asy será trabaxossísyma la vitoria [...] Hagora acabo de ver una carta, en que dicen las nuevas de Granada no son las que se desean; porque los moros están muy proveídos, y los nuestros mueren de hambre; y son tantos, que no hacen caso del rompimiento pasado.³³⁷

Amb la fam, el quartet apocalíptic s’havia completat, encara que el de la pesta no fou, afortunadament, un genet devastador. El text del rector de Barcelona impressiona per la seua cruesa i mostra les paradoxes cruels de la guerra. Mentre s’intentava deixar morir de fred l’enemic, «los nuestros» morien de fam. La reflexió de José Ayala, qualificant els revoltats com «españoles sin alma», fa pensar. Amb ànima o sense, no eren simples moriscos sinó gent del país que lluitava per salvar la pell. El rector del col·legi de Barcelona encertava el seu pronòstic d’una victòria molt complicada. La guerra de Las Alpujarras es va allargar encara dos anys. Milers de moriscos van morir i 80.000 van ser disseminats per Castella. Com sempre, els perdedors s’endugueren el pitjor.³³⁸ Qualificar la guerra de Granada com a salvatge, com fa Henry Kamen (2011: 216), pot ser un tòpic. Totes les guerres ho són. Tanmateix, l’autor insisteix en la desmesura de les atrocitats per les dues parts. Les cròniques històriques ho relaten i els documents MB semblen corroborar-ho. Si els moriscos havien entrat a les esglésies a sang i foc, els cristians van assaltar Las Alpujarras a mata-degolla, saquejant i venent esclaus amb o sense el permís dels seus caps militars.³³⁹ Ambdues parts van protagonitzar assassinats de gent indefensa i turments vergonyosos, en una espiral com més va més cruel. Els rius baixaven de la serra tintats de sang, i no sols metafòricament. Tanmateix, les tres cartes esmentades deixen entreveure un sentiment de pietat, fins i tot d’angoixa, pel conflicte en general i pels moriscos en particular. No resulta estrany si pensem que els jesuïtes, en la seua tasca missionera, tenien un contacte intens amb la població morisca, amb un col·legi obert a l’Albaicín. L’interés de la Companyia per convertir la població musulmana era tan evident que l’esmentat centre disposava d’un jesuïta morisc, Juan de Albotodo, que adoctrinava en àrab els alumnes. Tanmateix, Albotodo era, per als revoltats radicals, un traïdor i un espia al servei de la repressió inquisitorial i de la Chancilleria. Per això els monfís l’insultaven quan van entrar a Granada (Soto, 2007; Navarro, 2013). No va ser possible el respecte a la cultura i les creences musulmanes, promés pels Reis Catòlics i mantingut, poc dalt o baix, pels senyors feudals. Tampoc l’assimilació religiosa pacífica, de la qual els jesuïtes eren capdavanters (la Companyia va arribar a incorporar, com a mínim, sis membres moriscos). Com diu Justo Navarro (2013: 117): «la monarquia catòlica exigia una sola llei, una sola fe i una sola llengua».³⁴⁰ En aquesta línia, la guerra de Granada fou la penúltima fita que acabaria amb l’expulsió.

11.7 Guerres de religió entre cristians: Moncontour, Florida

Al Cinc-cents, la persistent confusió entre religió i política va fer d’Europa un escenari cruent d’enfrontaments entre catòlics i protestants que es projectava més enllà de l’Atlàntic i arribava a les Noves Índies. El pacifisme d’Erasme havia fracassat i Montaigne es lamentava per la tragèdia (Mackeney, 2007: 327-368).³⁴¹ Als MB, les notícies de les guerres entre cristians no són tantes ni tan explícites com les dels enfrontaments amb l’univers musulmà. A banda de l’esmentat assalt a Madeira pels hugonots, hi ha algunes referències de lluita a Flandes, França i, fins i tot, a La Florida.

Borja, en una carta a Everardo Mercuriano datada el 24 d’octubre de 1569, repassava totes les qüestions de la Companyia a França, mirant especialment per la salut dels jesuïtes. A la postdata escriu: «No estoy arrepentido de las mil missas que hize dezir por Francia un mes antes de la vitoria, de la qual acabó hoy S. S. las processiones “in gratiarum actionem”».³⁴² L’afirmació no era hiperbòlica, el general havia manat celebrar mil misses «per li travagli della Francia» i per altres necessitats del papat, detallant la distribució proporcional a les províncies jesuïtes.³⁴³ Cada part lluitava amb les armes que tenia. En aquella confrontació de creences, la Companyia tenia clar de quin costat estava. El llenguatge combatiu de Borja cobra sentit si tenim en compte que els jesuïtes es presentaven així mateix com «la milícia de Crist». L’orde es va implicar directament en la lluita contra l’heretgia, cosa que inclogué l’assistència espiritual de l’exèrcit catòlic.³⁴⁴ Émond Auger, un dels jesuïtes transalpins més dinàmics i teòric de la catequesi específica per als soldats, va publicar el Pedagogue d’armes. Era un tractadet dirigit a instruir el príncep cristià, per ajudar a la feliç victòria sobre els enemics de l’Església Catòlica. Auger perseguia la idea d’una milícia autènticament catòlica que, de manera pia i disciplinada, portara a terme l’extermini de la Reforma herètica. Quan publicava el seu paper, Pius V tenia clar que la missió fonamental del papat era abatre l’heretgia i derrotar els infidels. Qui millor va interpretar aquesta línia de pensament fou el també jesuïta de Màntua, Antonio Possevino, que havia col·laborat amb Auger al col·legi de Lió, on aquest estava de rector. Borja li va encarregar la realització d’un manual de catequesi espiritual per als soldats: El Soldat Cristià (Il Soldato Cristiano) (DHCJ; Civale, 2011). Aquest era el context per celebrar la «victòria». De quina batalla es tractava? El 1569 hi hagué a França dues victòries contra els hugonots: Jarnac i Moncontour (Mackeney, 2007: 350). La primera fou el 13 de març i la segona el 3 d’octubre, corresponent, poc dalt o baix, amb les disposicions de Borja efectuades un mes abans del combat i, en bona lògica, la referida al text.

Moncontour és una localitat situada prop de Poitiers. Allí, l’exèrcit reial francés, comandat pel duc d’Anjou (futur Enric III), va derrotar les tropes d’hugonots dirigides per l’almirall Gaspard de Coligny. L’enfrontament fou sangonós. Els catòlics venjaven llur desfeta a La Roche-l’Abeille, on els hugonots no havien tingut pietat dels vençuts (Le Bas, 1841: 365-366).³⁴⁵ Pius V havia enviat un contingent per reforçar l’exèrcit catòlic. Junt amb les tropes pontifícies van anar quatre jesuïtes, encapçalats pel rector del col·legi de Perugia, Curtio Amodei. La missió, manada pel Papa i organitzada per Borja, pretenia portar a la pràctica, quasi literalment, les idees de Possevino. La notícia de la victòria de Moncontour, on estava també Auger, va arribar el 4 d’octubre. Per a Pius V i per a Francesc de Borja, l’esdeveniment, igual que Malta, era un premi de Déu que demostrava la força de la pregària i la devoció. Al mateix temps, el pare Amodei comunicava els preparatius per retornar a Itàlia 350 soldats malalts o greument ferits (Civale, 2011). Pels morts ja no es podia fer res, a banda de soterrar-los amb més o menys dignitat; els ferits, però, lluitaven per sobreviure. Un testimoni d’excepció, Ambrois Paré (Paré, 1909-14), cirurgià que acompanyava el rei Carles IX, ens conta de primera mà les incidències mèdiques després del combat. Un gran nombre de ferits s’havia concentrat a Tours: «el Rei i la Reina mare em pregaren fer el meu deure per ells, junt amb altres cirurgians que estaven llavors complint amb la seua obligació, com Pigray, du Bois, Portail, i un tal Siret, cirurgià de Tours, home ben versat en cirurgia [...] per la multitud de casos greus no teníem quasi temps pel descans, com tampoc els metges».³⁴⁶

Paré era requerit per curar personatges importants, com el comte de Mans-feld, governador de Luxemburg, que «va ser greument ferit en la batalla, en el braç esquerre, amb un tir de pistola que li va trencar una gran part del colze». Mansfeld li va demanar al rei Carles que li deixara el seu cirurgià, cosa que finalment va aconseguir, després d’alguna resistència del monarca. Paré va anar a Bourgueil, on es trobava el cavaller:

El Senyor de Bassompierre, coronel de mil dos-cents cavalls, estava ferit per un similar dispar, al mateix lloc, com el Senyor de Mansfeld: el qual vaig tractar, i Déu el va guarir. Déu va beneir la meua feina tan bé, que en tres setmanes els vaig enviar a París: on, per traure algunes peces dels ossos, vaig haver de fer encara incisions en el braç de Mansfeld, el qual estava mal trencat amb estelles i càries.

Paré es reconeixia sols com a instrument guaridor de Déu, però Mansfeld va tenir el privilegi d’unes mans expertes.

Una altra topada entre cristians, de les que emergeixen als documents, s’ubicava en terres americanes. Ho sabem també per carta de Borja de finals del 1565: «Y primeramente en lo que toca a la misión de Florida, si lo que acá entendemos por vía de los ingleses, es verdad que ha habido victoria de don Pedro Meléndez echando de aquellas tierras los herejes que la tenían ocupada, no se diferirá mucho».³⁴⁷ La notícia era certa. Pedro Menéndez de Avilés era l’adelantado de La Florida, enviat per expulsar els francesos que intentaven instal·lar-se en aquelles terres. L’any anterior, colons hugonots havien fundat Fort Caroline. El militar asturià havia aprofitat una desfeta de les naus franceses per una tempesta, per a conquerir per terra el fortí. Posteriorment, va massacrar els supervivents del naufragi que s’havien rendit en un indret costaner. Tan sols uns vint francesos, que es van declarar catòlics, van escapar de la mort. L’execució massiva, ordenada per Menéndez, fou famosa per la seua brutalitat. El lloc fou conegut com a Bahía de Matanzas. Prop d’allí, l’adelantado havia fundat San Agustín, considerat el primer assentament europeu dels Estats Units.³⁴⁸ Aquells paratges podien canviar de mà de la nit al matí. Francesos i anglesos competien amb portuguesos i espanyols per un territori desconegut en la major part. El mateix governador Menéndez, abans d’embarcar, reclamava jesuïtes per als nous territoris de límits incerts: