Читать книгу Malalties i remeis - Francesc Devesa i Jordà - Страница 11

Després de faltar Pere Gilabert de Centelles, el seu darrer testament sembla que no anava en la direcció que convenia al matrimoni ducal: «Quanto a lo de Oliva, se declaró en favor del duque, mi señor, que se podian tomar testigos para provar cómo el conde estava loco quando hizo el testamento...».¹¹¹ Això informava el canonge de Gandia a Francesc de Borja. Encara que l’argument de la follia de Pere Centelles era interessat, sembla que manejava raó. La demència del darrer comte d’Oliva era ben coneguda i justifica, en part, la facilitat en trobar testimonis, com comentava Villalón a la mateixa carta: «ya han jurado entre criados viejos y hombres de Oliva y Pego, Gandía y Valencia çerca de ochenta testigos».¹¹²

Més conegut encara, per la rellevància del personatge, era el trastorn mental de Joana la Boja. Felip II envià Francesc de Borja perque intentara controlar el comportament poc edificant de la seua àvia. Era lògic, atés que Francesc, de jove, havia estat ja al servei de la reina de Castella i, posteriorment, l’havia visitada. Comissari jesuïta per a Espanya i Portugal, en aquell moment, Borja es trobà amb un panorama desolador. La reina Joana no volia saber res de misses ni capellans i estava obsessionada per manies persecutòries respecte a las dueñas. Francesc informa detalladament de la situació, donant la seua opinió clara: «paresce que [e]n la enfermedad que S. A. tiene de la flaqueza del juicio se pueden poner pocos remedios, por estar ya tan arraigada esta dispusitión...».¹¹³ Al seu parer, les al·lucinacions de la reina «según se puede juzgar, son illusiones o visiones malignas...».¹¹⁴ Després de proposar una sèrie de mesures, algunes de les quals van donar resultat, torna a emetre la seua valoració sobre les dèries de Joana: «y es ser esto ymaginaciones y flaqueza de cabeça, todo lo qual procede de la raiz principal de la enfermedad, que ha tantos años que S. A. tiene».¹¹⁵ La malaltia mental era ja crònica i el seu remei molt difícil, per no dir impossible: «solo el Señor, en cuya mano están todos los que biben, es poderoso para remediar esta enfermedad, la qual está de manera arraigada...».¹¹⁶ Borja, però, no va parlar en cap moment de possessió diabòlica ni de causes sobrenaturals: flaqueza del juicio i flaqueza de cabeça eren causes naturals, no feia falta cap exorcista.

Hi ha més casos de malalties mentals en la correspondència MB, com el de Vincenzo Malherba, jesuïta que hauria agredit el provincial de Sicília Paulo Achiles que va restar il·lès. Atés «che il suo principal deffetto è mancamento di cervello...»,¹¹⁷ Francesc de Borja, ja general de la Companyia, intercedeix per l’agressor: «ci è parso che V. R. debbia parlar alla Ecc.^za del vicerè, dizendo come l’intetione sua non è stata far’ vendeta alcuna, ma di aiutar quel povero huomo...».¹¹⁸ Fins i tot caldria intercedir per ell si la pena proposada fora massa dura.

Un altre cas sense implicacions violentes és contat pel secretari Polanco al rector de Barcelona: «La historia suya [padre Juan Catelano] es que el buen hombre salió de su seso estando en el colegio de Macerata y Loreto y airose lo mejor que se pudo en manera que tornó medianamente en su mano perfectamente».¹¹⁹ Sembla que la follia del jesuïta va ser transitòria i es de suposar que el fet d’airejar-lo, sentit literal a banda, suposaria l’exempció de la seua tasca habitual, cosa que sembla que va donar l’efecte esperat. El jesuïta va demanar permís per acabar la convalescència a la seua terra.

6.10 Lesions externes conegudes i alguna malaltia emergent

Sis notícies aparegudes als textos MB representen lesions de la pell o xacres amb manifestacions fonamentalment cutànies. Hi són les malalties eruptives infantils, com la pigota dels fills de Borja: «hacía tres días que tomó calentura a don Juan y a don Álvaro y a Dorotea, y ya estan los tres con viruelas, y la marquesa no dexa de tener el cuidado que vuestra señoría puede pensar».¹²⁰ Els xiquets malalts tenien aleshores entre 2 i 7 anys. Cert temps després, els fills del duc Joan, germans de pare de Francesc, també d’edats semblants, anaven passant-se la pallola uns als altres:

Doña Leonor y doña Ana con los otros sus hermanos han estado estos días de sarampión, que no ha ayudado poco para que fuese mayor el trabajo que se siente del mal de su madre. Ya, bendito Dios, están todos buenos, sino doña Margarita, que ha sido la postrera y está agora en lo lleno.¹²¹

Per la seua banda, Carles de Borja relata una lesió externa que va afectar el seu cunyat i veí, el comte d’Oliva. La malaltia tingué una evolució fatal: «Yo vine aquí un día después del fallecimiento del conde de Oliva mi hermano, a quien se llevó nuestro Señor el día de su santa cruz, no haviendo sido vista la indispusiçión de que murió hasta el postrero puncto, que fue una a[pos]temaçión en la punta de una nalga».¹²² L’apostemaçión degué ser prou important per atribuir-hi la mort del comte. Pere Gilabert de Centelles va sofrir un procés infecciós local, molt probablement un abscés (Devesa, 2014a). A primera vista resulta difícil creure que una afectació així li costara la vida, però cal considerar que actualment un focus purulent, no diagnosticat a temps ni drenat, pot presentar complicacions locals i generals, malgrat l’arsenal terapèutic disponible. En èpoques preantibiòtiques, la mala evolució d’aquestes lesions devia ser molt més freqüent. Fou l’apostema la causa inicial de la mort del darrer comte d’Oliva? Pogué influir la bogeria del Centelles en un hipotètic retard diagnòstic? Hi havia alguna altra malaltia de base o concomitant? Lamentablement no tenim dades que ens confirmen aquests supòsits.

La lepra o mal de Sant Llàtzer era una malaltia que estava en regressió al segle XVI, però en trobem encara un testimoni directe de Borja que informa sobre una obra benèfica a Portugal, duta a terme per Juana Serrana, una anterior dama de l’emperadriu Isabel que ell coneixia del temps de la cort: «Ha hecho en esta cibdad otra obra pía muy accepta a N. S., que es ayudar a una pobre casa donde se acogían los pobres tocados del mal que dizen de san Lázaro, de manera que se mantienen ya en ella doze leprosos».¹²³ La caritativa senyora estava ajudant al manteniment d’un llatzeret que allotjava dotze portadors de la pesta bíblica.

Hi havia, però, altres epidèmies percebudes com a noves. Vejam un curiós exemple contat per Borja durant la seua època de virrei. El lloctinent hagué d’empresonar el baró de la Roca per desacatament a l’autoritat. El noble català, després de maleir públicament l’Audiència, havia continuat demostrant la seua insubordinació amb una tirallonga d’insults a la reialesa i al mateix Borja:

porque diciéndome valenciano, no pienso que me hizo agravio; mas lo peor es que dixo, que con las provissiones de S.M. se limpiaría el salvo onor [...] Yo en sabiendo la cosa cómo havía pasado, embié luego a mossén Albanell, y dentro de XXIIII horas me lo truxeron presso; púsele en la cárcel con cadena i grillos, para castigarle como loco, pues locamente havía hablado; y por mucho que me rogaron diputados, conselleres y caballeros, nunca quise quitarle los yerros, aunque dizen que no se suelen poner a caballeros, puesto que no tienen constitución sobre ello. Después se los quité, informado de su enfermedad, porque con ellos se le acrecentarían las llagas y dolores que tiene del mal françés.¹²⁴

Borja estimava el seu origen i no es va sentir insultat pel qualificatiu de «valencià» llançat pel baró.¹²⁵ Després de deixar clar qui manava, va llevar els ferros al presoner que patia del «mal françés». Així, el lloctinent no sols feia una acció caritativa i preventiva de nafres i dolors, sinó que recuperava la legalitat, atés que posar grills a un noble anava contra els usatges, segons ell mateix reconeixia.

Ens interessa, però, la malaltia del baró de la Roca. El mal francés, o morbus gallicus, era tota una novetat clínica durant el Renaixement. Des de la seua aparició, a la darrera dècada del segle XV, nombroses obres mèdiques se’n van ocupar de la descripció, origen i tractament. De 1546 a 1548, apareixien els primers escrits d’autors, com l’alemany Grünpeck, l’italià Leoniceno i els espanyols Torrella i Villalobos. Gaspar Torrella va imprimir el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum el 1547, dedicat al jove cardenal Cèsar Borja, la malaltia del qual seria una de les cinc històries clíniques incloses al final del llibre.¹²⁶ Durant tot el segle XVI continuen apareixent obres que tracten sobre la particular pestilència. Paracels se’n ocupa, Giovanni da Vigo li dedica especial interés i per a Luis Lobera de Ávila és una de les malalties cortesanes. Serà, però, Girolamo Fracastoro l’autor que bateja definitivament com a sífilis un procés que destacava per les seues lesions externes. L’insigne veronès publica el 1530 el seu tractat: Syphilis, sive morbus gallicus. L’obra és un poema llatí d’alt valor literari, en el qual es conta l’origen de la malaltia i se’n proposen remeis. Fins i tot es basteix la seua mitologia: el pastor Syphilo havia desviat cap al rei Alcitoo el culte degut al Sol; així caigué, sobre Syphilo i els altres infidels, la maleïda pesta; però la nimfa Amèrica va fer brostar de terra l’arbre benèfic que la curaria. Si la malaltia era o no de procedència americana serà una llarga polèmica que anirà més enllà del segle XVI, amb discussions tan fortes i llargues que encara cuegen.¹²⁷ El contacte sexual com a antecedent del contagi, fou observat des del principi, com posa de manifest la denominació de «lues venèria» atorgada per autors francesos. Villalobos ironitzarà sobre la forçada castedat de la por, mentre l’autoritat sanitària establirà vigilàncies als bordells (Paniagua, 1973).¹²⁸ Tenia la sífilis, en aquella centúria, les connotacions negatives que després va adquirir? L’acceptació del baró de la Roca, per part de Borja, no sembla corroborar-ho:

Tengo sacada una esperiencia en esto de las voluntades, y es, que los cavalleros que he tenido presos, después que estoy en Cataluña, son agora los que más voluntad me muestran, como son don Bernat Albert, y mossén San Climente, y otros; y el varón de la Roca, que no le conoscía, después que le tuve preso por lo que V. S. sabe, ha venido muchas vezes a mi casa y ha sido mi combidado y lo es siempre quél quiere.¹²⁹

El secretari de l’emperador, Cobos, havia instat Francesc de Borja a guanyar-se les voluntats dels nobles catalans. Controlar les bandositats era complicat i no sols es podia aconseguir amb repressió, calia també ma esquerra. La contestació de Borja ens permet conéixer que el baró de la Roca, després de l’episodi d’empresonament i malgrat el mal francés, va freqüentar la casa del lloctinent, el tarannà acollidor del qual també compta, és clar.

6.11 La sang i el fluix

Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica.¹³⁰ Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang.¹³¹ Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...».¹³² La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras, la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».¹³³ Estava cansat perquè perdia sang, o perquè li’n sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».¹³⁴ Resulta interessant el fet d’atribuir l’excés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en l’actualitat en certes malalties.¹³⁵

6.12 Mals de pedra, orina i ronyó

Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament d’aquestes malalties i, fins i tot, l’aparició d’obres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna.¹³⁶

Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries (trabajo, escozimiento, ardor de urina) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas, achaques de piedra y de urina, etc. El mateix Francesc de Borja es queixava d’algunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento».¹³⁷ Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu.¹³⁸ Uns anys després, contaria els dolors d’un altre jesuïta que probablement patia d’alguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud».¹³⁹

Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago».¹⁴⁰ En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo».¹⁴¹ També Martí d’Aragó, després d’una llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas».¹⁴² L’episodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics.¹⁴³

6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part

L’embaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta d’estadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. L’assistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en l’assistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació d’aquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la d’examinar també les comares. Tret d’Itàlia, l’accés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre l’embaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de l’escola de Salern i autora de Passionibus Mulierum, llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica.¹⁴⁴ Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...».¹⁴⁵ Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de l’aparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges s’ocupen de l’embaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però l’assistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).

Com era d’esperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de l’època: preñada, preñado, preñez, alumbramiento, parto, parido, etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de l’embaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte».¹⁴⁶ No es corrent trobar la preocupació de l’embarassada mateixa, com en el cas de l’esposa de Francesc de Borja: «le suplico que a todos nos encomiende a Dios y también mi alumbramiento, que será en este mes y en este lugar sola...».¹⁴⁷ Elionor de Castro es queixava de soledat, atés que Francesc havia marxat a l’encontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença.¹⁴⁸

De vegades, l’embaràs era dubtós, com en el cas de l’esposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».¹⁴⁹ En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:

El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos...¹⁵⁰

Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat l’assistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, l’error mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 d’octubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores.¹⁵¹

Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de l’estiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada».¹⁵² A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero en ella [la misericordia de Dios] que, pues nos ha sacado de la mayor afrenta, no nos desamparará en esta hasta el parto, aunque es larga la carrera, porque será por todo diciembre o los primeros de enero».¹⁵³ A la carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere».¹⁵⁴ El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de l’esposa seguia recuperant-se.¹⁵⁵ El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies d’un fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).

Un cas més clar va ser el d’Elionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...».¹⁵⁶ Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part d’Elionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita d’aquest fet.¹⁵⁷

6.14 Altres malalties de les dones

Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:

A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo.¹⁵⁸

La mare de la criatura era Elvira Enríquez de Almansa i Borja, la qual, segons el text, va tenir una ferida, clavill o quebrassa del mugró, cosa prou freqüent en els primers moments de la lactància. Aquesta seria la patologia més compatible amb l’expressió «avrírsele un pecho», sense descartar del tot una altra possibilitat, com una mastitis oberta. Tanmateix, en el darrer cas es possible que hom haguera parlat d’un apostema.

Per una altra banda, cal citar una expressió de patologia probablement ginecològica. Ho relata Joan de Borja en una carta al seu cunyat. El duc s’excusava de no haver atés un negoci d’estratègies matrimonials per la malaltia d’una dona pròxima: «También ha acaescido en estos días que doña Beatriz Maza ha adolecido y ha llegado a punto de morir de la flujada y aún no está sin mucho peligro según dicen en esta hora...».¹⁵⁹ El flux o flujada podria ser hemorràgic o pertànyer a qualsevol evacuació de superfluïtats, inclosa també la menstruació (DETEMA). Entre distintes eventualitats, en aquest cas és lògic pensar en una hemorràgia vaginal, fora menstrual o no.

7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT

Malgrat l’obvietat, cal recordar que la violència genera malaltia i mort. Les guerres, la delinqüència i les agressions individuals són una constant històrica i continuen essent una xacra difícil d’erradicar. El segle XVI no n’estava exempt.

Les disputes territorials, dinàstiques i de religió enfrontaven el món cristià fent d’Europa un escenari de batalles acarnissades. L’amenaça turca i barbaresca era quotidiana al Mediterrani i la força militar otomana es feia present de tant en tant. Els exèrcits creixien i les armes de foc augmentaven els morts i ferits, amb lesions més destructives. Fora dels grans enfrontaments, l’àmbit hispànic gaudia d’una pau aparent, sota la qual emergia ara i adés una violència de baixa intensitat. Les revolucions dels agermanats i comuners, les habituals bandositats feudals, el bandolerisme a Catalunya o les revoltes morisques d’Andalusia i del Regne de València, alteraven sovint la normalitat, deteriorant la salut individual i col·lectiva. La repressió violenta d’un poder reial, cada volta més fort, i d’una autoritat religiosa, cada cop més intransigent, completaven el quadre.¹⁶⁰

Tot aquest ambient, encara que de forma irregular i no proporcional als fets, té el seu reflex als documents MB. Hem comptabilitzat un total de 203 comentaris sobre accions violentes, la qual cosa suposa al voltant de la quarta part (26,67%) de totes les al·lusions a malalties o alteracions específiques de la salut. Vora la meitat (103) eren casos de delinqüents presos per la justícia, captius de corsaris i altres privacions de llibertat. En 62 ocasions es tractava de notícies sobre individus pendents de càstig, sentència o interrogatori. En 29 casos hi ha un relat concret de ferides o maltractament físic, i en 9, diferents càstigs, no mortals, per part de la Inquisició (sambenito, presó, desterrament, etc.). Cal remarcar també que, de les 317 referències a la mort de persones, 71 (22,39%) eren per causa violenta –per delinqüència o repressió institucional, civil o religiosa.

7.1 El Mediterrani, un mar perillós

El Mediterrani tenia una tradició corsària que venia de lluny. Als segles XIV i XV, els vaixells de la federació catalano-aragonesa exercien la pirateria de forma hegemònica. Catalans, valencians i mallorquins assaltaven les costes de Barbaria i del regne de Granada, abordant embarcacions de qualsevol territori rival, sense distinció de credo (Unali, 2007). Al Cinc-cents, el Mare Nostrum era un món complex, on els captius i el seu rescat formaven part d’un comerç actiu entre les dues voreres, un espai de fronteres mal definides i grans connectivitats entre els diferents països riberencs. Mercaders, ambaixadors, expulsats, renegats, marins, captius, traductors i frares trinitaris o mercedaris circulaven d’una vora a l’altra. S’estima en quasi un milió, els cristians captius dels segles XVI, XVII i XVIII. En època moderna, sols a Itàlia, hi hagué entre 90.000 i 120.000 musulmans confinats. L’enfrontament entre els dos imperis, cristià i otomà, complicava una situació, agreujada més encara amb l’eventual aliança de la monarquia francesa amb els turcs. Es donava una contradicció important: els poderosos estols imperials no servien per protegir la costa de les incursions a petita escala. El duc d’Alba va reconéixer que sols les galeres genoveses podien evitar la completa desprotecció de les costes del Principat (Hernández, 2012).¹⁶¹ Al llarg de la centúria, les accions barbaresques i l’amenaça turca sobre les riberes cristianes van ser un malson constant que de tant en tant es feia real. Joan de Borja clamava contínuament per tal que la corona s’ocupara del perill pirata, ateses les contínues incursions per la costa que ocasionaven danys a persones i hisendes, presa de cristians i fugida de moriscos. Els captius cristians, sobretot si eren «valuosos», suposaven un negoci sucós per als corsaris. A Menorca, el 1540, els fets van ser greus. Així, el Consell Reial d’Aragó informava Borja, en aquell moment lloctinent de Catalunya:

entre los otros daños que ha recibido la dicha villa [Mahó] después que Barbarroja la destruyó ha sido no pequeño el de las viñas por no conrearse, las cuales están muy perdidas y maltratadas a causa de los más de sus dueños son muertos o cautivos de Barbarroja, por lo qual tiene la dicha villa mucha necesidad [...]. Suplicamos humildemente que tuviésemos por bien de preveer que los dichos trigos no se saquen fuera...¹⁶²

És evident que la ràtzia de Barba-rossa havia causat carestia i pobresa a Mahó. En conseqüència, els menorquins s’oposaven a traure el blat per abastir les naus de l’estol reial. Deu anys després, trobem més notícies dels corsaris a la costa valenciana. Ens ho conta Francesc de Borja: «y también por andar Gargut arrayz por estos mares, tan vezino a Gandia, que, ha media jornada, ha tomado una villa de 400 casas, que se dize Cullera, aunque, bendito N. S., no han llegado las personas que tomó a doze...».¹⁶³ Pot ser que Borja no tinguera encara prou informació o que intentara minimitzar la importància dels fets però l’assalt i saqueig de Cullera pels corsaris de Dragut era un perill massa pròxim per no tenir-lo en compte.¹⁶⁴ Borja es troba exercint de duc i li preocupa la defensa del seu territori. Així ho demostren les seues decisions. Una de les primeres mesures preses, quan va arribar a Gandia, va ser la construcció de la muralla.¹⁶⁵ Per altra banda, hi havia connexió entre els corsaris i els moriscos valencians, de forma que sovint algun grup d’aquesta minoria embarcava amb els seus correligionaris. Francesc de Borja va decretar dures penes dirigides a tallar qualsevol intent de fugida de la població morisca. Des de Castelló de Rugat, el quart duc disposava:

Primo, que ningú sia gosat, així home com dona, ab ses mullers e familia de la present Baronia de Castelló, chics e grands que de sa pròpia terra eixirà e se’n irà o serà trobat que se’n vaja per a embarcarse y passar-se’n en terra de moros sia encorregut y de facto encórrega en pena de perdre la vida y tots sos béns, applicadors als cófrens de sa señoria y en la mateixa pena encórreguen los traginers y mariners y altres persones que en les dites coses consentiran, daran consell favor y ajuda.¹⁶⁶

Les ordres continuen, amb el mateix tarannà, per als que se’n van cap a la costa, amb intenció de fugir a terra de moros, o aquells que tinguen relació amb «moros o turchs que van ab fustes, robant y cativant per la costa del present regne...».¹⁶⁷ La cosa no anava de broma. La permeabilitat de la costa i els contactes dels moriscos amb els corsaris eren presents a la Safor. A principis de segle, hi ha documentada una notícia sobre pirates moriscos d’Oliva, com el capità Balaguer que va comandar un estol de sis vaixells (Alonso, 1998).¹⁶⁸ Per altra banda, uns deu anys després que Francesc de Borja dictara les disposicions esmentades, els germans Alicax i Caxeta, també moriscos olivers, havien aconseguit passar a la costa d’Alger i es dedicaven a l’activitat corsària. Alicax, després de participar en el saqueig de Menorca i d’emportar-se 20 famílies del raval d’Oliva, fou agafat per galeres cristianes i reclamat per la Inquisició. La història acabà dramàticament atés que el corsari fou cremat a València el 1576, mentre que el seu germà, en venjança, aconseguí que mataren, lapidant públicament, fra Miquel d’Aranda, sacerdot captiu de l’orde de Montesa que havia comprat per intentar el canvi amb Alicax.¹⁶⁹

7.2 Comptes i baralles al Regne de València

Les bandositats entre la noblesa valenciana tenien una llarga tradició. Al segles XIV i XV, famílies com els Vilaregut, Soler, Cervelló, Centelles, i Maça de Liçana havien protagonitzat enfrontaments, assassinats i batalles campals (García Martínez, 1980: 34-40). La bel·licositat d’alguna nissaga era tan extremada que figurava a la divisa.¹⁷⁰ Els conflictes seguien rebrotant, periòdicament, durant el segle XVI. El 1540, Joan de Borja relata un episodi dramàtic que va ocórrer a Ontinyent:

Estando en esto ha habido que quatro hombres de los principales de Ontiniente mataron el primer día de Pascua [25 de diciembre], sobre paz y tregua, a un mancebo pariente de los Rocas y amigo mio, lo qual ha traydo aquella tierra a punto de perderse, porque con ser muchos los parientes y valedores de entre essas partes y con apoderarse los del muerto de la villa, y por querer los que estaban de fuera que eran los más vasallos de don Pero Maza, quien es valedor de los matadores que después han sido justiciados, entrar a sacarlos de la Yglesia, a donde se havían recogido, crea vuestra merced que estuvieron muy cerca de hazer un hecho del diablo, porque se juntaron de entreambas partes cerca de dos mil hombres. Si el duque de Calabria en persona no fuera allá, y con la parte que tenían los Rocas les entraron en la iglesia y los sacaron y los justició aquella noche antes que el duque llegase, la gente que don Pero Maza envió a valer a los de la iglesia, donde los tenían cercados el gobernador de Játiva y otro surrogado en la misma villa y unos alguaziles que estaban allí. Dizen que hicieron algunos desacatos y resistencia de manera que después de justiciados los otros y allanado el tumulto de la villa, el duque envió un alguazil a prender a don Pero Maza mandándole que fuese con él a Valencia...¹⁷¹

Quins eren els protagonistes de la baralla? Per un costat, apareixen els Roca i, per l’altre, Pero Maça, dels Maça de Liçana, senyors de la Baronia de Llutxent, entre altres dominis (Ardit, 2012; Iborra, 2015). El duc Joan donà suport a Pero Maça i demanà consideració per la seua edat i respectabilitat. La intervenció personal del duc de Calàbria, màxima autoritat del Regne de València, confirma la importància del conflicte que degué somoure la vila reial d’Ontinyent. El mort inicial i l’execució dels suposats assassins va crear una situació explosiva. Prop de dos mil homes, entre les dues parts, podien muntar-ne una de ben grossa i fer córrer la sang a boquera.¹⁷²

A l’època gandienca de Francesc de Borja, els bàndols havien creat un ambient tan enrarit que el duc diu que hi havia:

aborrescimiento entre cavalleros y el pueblo, y entre cavalleros y la justicia, y entre cavalleros y cavalleros, por donde viene a estar esta çiudad [Valencia] como la de Babilonia, llena de confussión y de miseria, tanto que, si en mi huviesse alguna sombra de caridad, podría llorar sobre ella por verla qual la veo.¹⁷³

Davant de l’ombrívol panorama, Borja intentarà posar pau i ordre. Va arribar a escriure que la decapitació dels presos, per suposat amb les garanties processals escaients, estaria ben vista per tot el Regne. La informació que maneja inclou acusacions tan greus com una conxorxa contra el duc de Calàbria (Iborra, 2015). En darrera instància advoca per una justícia neutral: «en lo que se huviere de hazer se haga por términos de justicia, y por juezes rectos y despassionados».¹⁷⁴ Aleshores, però, cap dels presos era parent o amic del duc de Gandia, segons ell mateix accepta. Tanmateix, va mediar en l’excarceració de nobles. Entre altres, estaven empresonats membres dels Boil, Martí, Ferrer o Lladró (García Martínez, 1980: 34-40).

Anys després, apareix als documents un altre esdeveniment violent emmarcat en un conflicte en què participen els Borja. Ho refereix la duquessa viuda al germà: «Por la carta de v. s. del 11 deste veo la demasiada razón que hay para quexarse de la negligencia que todos tenemos en escrivir a v. s., y sin comparación más del descuydo que ha havido en avisar del suceso y desgracia de don Gaspar Centellas».¹⁷⁵ La desgracia al·ludida de Gaspar Centelles era que fou víctima d’una pallissa, propinada per criats del duc de Gandia, prop de la catedral de València. Sembla que Carles de Borja estava ofés per una carta del baró de Pedralba. La descripció dels fets apareix al dietari de Jeroni Sòria:

Fon que diumenge a 8 de maig, 1552, a les cinch hores després dinar, lo Duch de Gandia, nomenat don Carlos de Borja, feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles, jermà de don Miquel de Centelles, senyor de Pedralba; e fon que de part del Duch li portaren una lletra dos homes de cavall y la y donaren al dint don Miquel, devallant de la Seu al carrer de Çaragoça, que se veu de front la porta del campanar de la Seu, que va a la plaça de Senta Catalina màrtir, y li donà la lletra al dit don Gaspar; y en haventla y dada, ans de legirla li dix: «y esto me ha dado mi Señor el Duque que le dé»; y li pegà una bastonada al front, de hon isxqué molta sang; y lo dit don Miquel en havent rebut, los corregué fins a Sent Martí y may los pogué alcansar.¹⁷⁶

Les discrepàncies o malentesos entre Carles de Borja i Gaspar de Centelles eren importants, però la violenta reacció del jove duc va ocasionar una commoció entre la noblesa valenciana. El rerefons de la polèmica foren les negociacions per al casament del comte d’Oliva Pere de Centelles amb Hipòlita de Zúñiga i Requesens. Aquell episodi va precedir un llarg conflicte nobiliari dels Borja i els Figuerola contra els Pardo de la Casta i alguns Centelles. L’enfrontament va comportar la intervenció reial i el desterrament dels caps de grup, inclòs el mateix Gaspar. Fins i tot, Ignasi de Loiola va intentar posar pau, des del bàndol dels Borja, naturalment.

Paga la pena afegir algun comentari sobre la figura d’aquest cavaller apallissat. Gaspar de Centelles i Moncada era fill d’Eimeric de Centelles i fou baró de Pedralba. Nat cap al 1510, va rebre una sòlida formació humanística. A la mort de son pare, va fer una vida cortesana i militar seguint l’emperador (1546-1548), i actuà com a portantveus del braç militar a les corts aragoneses. Més endavant, va encapçalar un grup d’intel·lectuals, crítics amb l’ortodòxia catòlica des de postures diverses, que van evolucionar de l’erasmisme a la Reforma. Segimon Arquer i Jeroni Conqués eren els ideòlegs del nucli de Pedralba, on s’enquadrava també Miquel Centelles, de la branca dels barons d’Almedíxer i, probablement, Pere Joan Nunyes. Gaspar Centelles fou acusat de luteranisme i pres pel Sant Ofici vers 1562-63. Centelles, que primer havia intentat eludir el càstig de la Inquisició, al final renuncià a tota defensa i menyspreà les pressions per retractar-se dels seus errors. Argumentà davant els seus jutges que els doctors de l’Església primitiva no havien consentit mai «que se matasen los hereges, sino que se les apremiasen y se enseñasen para que se convirtiesen». Els seus raonaments no foren atesos i fou cremat a la foguera el 1564.¹⁷⁷

Després de la batussa, per encàrrec, a Gaspar de Centelles, les bregues amb morts i ferits continuen. El 27 de gener de 1554, Dídac de Borja i Gabriel Figuerola, al cap d’un escamot a cavall, van assassinar Dídac d’Aragó, fill bastard del duc de Sogorb. Dídac i Felip Manuel, tots dos germans de pare de Francesc de Borja, foren empresonats.¹⁷⁸ Quasi vint anys després, Dídac de Borja serà executat per ordre reial.¹⁷⁹

7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable

Un important focus de violència era el del bandolerisme català. Hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Braudel (1987) l’insereix dins del bandidatge mediterrani, l’origen del qual seria molt remot. Per a Joan Reglà (1969) fou un fenomen de les muntanyes, mentre que Pierre Vilar el situa també a l’àmbit urbà, amb la ruralia com a refugi necessari (Sales, 1989; García Cárcel, 2012). Segons Bernat Hernández (2012), el bandolerisme a la Catalunya del segle XVI estaria determinat per un gran poder feudal amb enfrontaments interns que el poder reial no controlava. No hi ha un bandoler marginal i individual, sinó faccions dirigides per nobles que promouen guerres privades segons els seus interessos i les fílies o fòbies acumulades (Braudel, 1987). Reglà en distingeix tres etapes: la primera, d’incubació o arrencada, durant el regnat de Carles V (1516-1556); la segona, de consolidació i difusió, en temps de Felip II (1556-1598), i la tercera, de plenitud, a primeries del segle XVII. Aquesta darrera genera prototipus de bandolers mítics, com ara Serrallonga o Perot Rocaguinarda, dels quals la literatura es fa ressò, igual com havia esdevingut abans amb Antoni Roca, condemnat a mort el 1546.¹⁸⁰ S’han indicat diferents factors condicionants de l’eclosió al segle XVI d’un fenomen d’arrels antigues. A banda de les ancestrals bandositats nobiliàries, Xavier Torres (1991) assenyala l’existència d’una pagesia antisenyorial a les darreres dècades del xv, conseqüència de la guerra civil de 1472, que havia ocasionat confiscacions, donacions i usurpacions de rendes i títols, amb la corresponent recialla de reclamacions i litigis. També hi havia els conflictes fronterers amb França, agreujats pels intents de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. Quadrilles armades anaven d’un costat a l’altre del Pirineu, al servei del rei de França o del Principat, segons convenia. Cal afegir-hi encara una crisi de cereals, i per tant de subsistència, que va ser un veritable drama a la Catalunya de mitjan segle XVI. Fins i tot caldria considerar la manca de llocs de privilegi o promoció per a la noblesa catalana, cada vegada més apartada d’una cort llunyana que repartia els càrrecs preferents entre els senyors de Castella (Reglà, 1969). Tot plegat, ocasionaria un ambient afavoridor de la conflictivitat interna i de la delinqüència.

Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, d’agost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis.¹⁸¹ Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa d’actuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...».¹⁸² Es tractava de fer sentir la pressió de l’autoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...».¹⁸³

Borja no havia anat al regne de Xauxa, sinó a un Principat conflictiu. El manament imperial situava les bandositats com un dels problemes més importants d’una llarga llista en què figuraven: l’abús de les immunitats eclesiàstiques, els favoritismes en l’aplicació de la justícia, l’excessiva llibertat en la circulació d’armes, etc. A banda dels aspectes generals sobre defensa de fronteres i reforçament de costes, les bandositats importants són repassades per Carles V, amb nom i cognoms. Entre altres, apareixen la rivalitat entre els Pujades i els Sentmenat, o el revoltat i perillós Cadell. El paquet incloïa també qüestions de salubritat i d’alimentació, com la proposta de millorar el pa a Barcelona, i, fins i tot, qüestions de moralitat, com l’excessiva llibertat d’alguns convents de frares i monges. A totes aquestes tasques havia de fer front el lloctinent, però el bandolerisme era prioritari. Per damunt del rigor necessari, calia observar contenció i tacte, per tal de no guanyar-se resistències innecessàries. De vegades, però, era prioritària la fermesa. Borja ho sabia. L’emperador, cap a finals d’any, li ho recorda:

E porque veáys quánta necessidad hay que procedáys rigurosamente en estas cosas criminales, os enviamos la letra que havemos recebido de Meca sobre la muerte del veguer y procurador del obispo de Urgell [...] y es el caso tan feo, y la temeridad y protervia del Cadell tan descarada que conviene por todas la vías que possible sea [...] perseguir a él y a sus sequaçes, de manera que vengan en manos de la justicia, y sean exemplarmente castigados; y como por otra se os scrivió, es muy necessario que toméys a manos de nuestra corte el castillo de Arseguel, y lo mesmo se haga del castillo de Jonot Lordat y de todos los otros que son fautores de malos hombres. Y si en la execución de ello hoviesse resistencias, pues que sean rigurosamente castigados...¹⁸⁴

Carles V estava molt enfadat davant la crueltat demostrada per Cadell envers el veguer d’Urgell:

rompiendo la fe y la palabra que le havía dado, le hizo saetear y degollar crudamente, y aunque después de hecho esto, como obstinado en su mala vida, no cesa de hacer todo el mal que puede en aquella comarca. Y que postreramente ha muerto dos vasallos del capítulo de Urgel del lugar de la vanca y robado y quemado una casa.¹⁸⁵

Joanot Cadell no estava sol. Havia participat a les revoltes de Castellbò a favor de mossén Oliver de Boteller, cap principal del bàndol. El vescomtat de Castellbò havia format part antigament del comtat de Foix i va ser incorporat a la corona per Ferran el Catòlic el 1512, amb l’inici de la conquesta de Navarra, passant, per donació vitalícia, a la seua esposa Germana de Foix. Aquesta el va empenyorar el 1528 a Lluís Oliver de Boteller, ciutadà de Tortosa, que es dedicava a atacar els seus vassalls ajudat pels bandolers de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel. El 1537, quasi coincidint amb la mort de Germana de Foix, les accions delictives es van incrementar, arribant a tal extrem que els morts es comptaven per centenars. Carles V volia el cap de Joanot Cadell. Als arguments delictius, hom afegia la intenció de desfer l’empenyorament del vescomtat. Així, Castellbò tornaria a la jurisdicció reial, cosa que també desitjava la població.¹⁸⁶ Si considerem que també els comtes de Foix tenien pretensions sobre aquest territori, és fàcil explicar certa connivència del senyoriu francés amb el grup de Joanot Cadell. El comtat fronterer podria ser base d’operacions i refugi en cas necessari, atesa la permeabilitat del territori entre la Cerdanya i Foix a través de la vall de Queralt (Obiols, 2008-2009). Lluís Oliver de Boteller (1487-1556) era, per tant, un exemple paradigmàtic de les bandositats catalanes al segle XVI amb les seues fidelitats canviants. El noble tortosí, infeudat com a vescomte de Castellbò, era genearca d’una nissaga que va donar tres presidents de la Diputació. Els Oliver de Boteller tenien una relació fluctuant amb el poder. Havien ajudat a sufocar la germania valenciana, al costat de Diego Hurtado de Mendoza, però, en temps del virrei Borja, eren un maldecap important per a la corona.¹⁸⁷ Francesc va entendre immediatament l’estat de la qüestió i li ho comenta al secretari imperial Cobos:

tengo por cierto que por haver gastado S. M.^t el dinero que la reyna [Germana de Foix] dexó, ha havido más de ccc muertes en Castelbó, por lo qual no sé si la consciencia de S.M.^t esté muy saneada. Y para que estas no vengan a ser trezientas mil, y la consciencia S.M.^t esté muy reposada, conviene que V.S. mire mucho esto y lo provea, como se lo supplico, que ningún otro respecto me mueve a esto, sino la verdadera voluntad y desseo del servicio del Emperador.¹⁸⁸

Més de tres-cents morts no era qualsevol cosa. El problema de Castellbò calia resoldre’l aviat. Borja, fidel complidor de les ordres, s’havia posat ràpidament a la faena:

con haver tomado a manos de la regia corte los castillos de Bellver y de Arzevol [Arsèguel], y haver castigado algunos vellacos, pareçe que la tierra está algo más pacífica. Y uno de los hombres que la desasosegavan, que era Janot Cadell, con las diligencias que yo he puesto en hazelle prender, tengo ya sabido que ha salido de Cataluña, y que está en Francia.¹⁸⁹

Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI.¹⁹⁰

El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de l’abat Funes a mans d’uns malfactors. Borja va publicar la llista d’una vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena».¹⁹¹ No hi ha cap compassió per part de l’autoritat virregnal. L’execució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a l’acció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar l’empresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança.¹⁹² En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca».¹⁹³ Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, l’autoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut d’uns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual d’aplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida».¹⁹⁴ Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona d’Aragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà d’obra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta».¹⁹⁵ Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys.¹⁹⁶ En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes».¹⁹⁷

Les mutilacions dels castigats per portar ballesta van ser objecte de polèmica. Des de l’autoritat de Barcelona, es proposava tallar el peu en lloc de la mà: «lo que paresció que cumplía para el bien desta tierra cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia, antes que cortalles las manos...».¹⁹⁸ L’argumentació era molt pràctica. Si els tallaven la mà, se’n fabricaven una de ferro i continuaven usant la ballesta, cosa prohibida i objecte del càstig. En canvi, si els amputaven el peu havien de renunciar a la delinqüència, però tenien les mans per guanyar-se la vida en algun ofici. Des del poder reial donaven allargues i no deixaven prosperar la proposta:

Lo que scrivís de cortar los pies sobre que el regente mocen Gort havía scripto a nuestro vicecanciller, se havía ya platicado otras veces y no paresció bien y paresce que por agora no se deva hablar en ello y caso que fuesse tan necessario como os informan en las primeras cortes, que placiendo a Nuestro Señor se celebrarán, se verá y platicará y proveerá como más convenga.¹⁹⁹

Prop de dos anys després, Borja no oblida el tema i, recollint el suggeriment imperial, torna a presentar-lo, al si d’un memorial per a les corts.²⁰⁰

La polèmica sobre el membre a tallar era irrellevant quan la mutilació precedia la mort del condemnat:

Ya escriví a V. S. cómo se prendió un delado que se llamaba Pere Morer, de los más famosos de Cataluña, y que tiene hechos notables daños en Cataluña, señaladamente en las cosas del general; y assí le sentenciarán hoy, y le mandan cortar una mano a la puerta del mesmo general, y después hazelle quartos. Plega Dios que lo mesmo se pueda hazer muy presto de Antonio Roca, en cuya persecución se entiende con todas las diligencias que se pueden hazer.²⁰¹

Pere Morer (o Moret), veí del lloc d’Ullà, a l’Empordà, havia desafiat Joan Rasador, guarda dels drets del General, i també tota la seua parentela i amistats. Als pocs dies, li va botar foc a la casa del germà de Joan Rasador. Era una revenja per la confiscació de diners en concepte dels deutes amb la Generalitat. Els diputats van oferir una recompensa de 300 ducats a qui el prenguera, cosa que va fer un compare del perseguit en trobar-lo pels carrers de Barcelona.²⁰²

A banda de Pere Morer, Borja va capturar famosos delats. Alguns, però, al·legaven el privilegi de la «corona», tal com van fer Francesc de Sinisterra, Gaspar Lordat o Cruïlles, acollint-se a la jurisdicció eclesiàstica, recurs que probablement els va salvar la pell. En altres ocasions, simplement se li van esmunyir de les mans, com el mencionat Joanot Cadell, Moreu Cisteller o Antoni Roca.²⁰³ Aquest darrer era una peça llargament cobejada i, des de les altes instàncies del poder, es reclamava la seua detenció: «el campo de Tarragona está sosegado y no queda sino Antonio Rocca, y que para el castigo deste se usen las diligencias que convienen...»²⁰⁴ Borja, per fi, aconsegueix localitzar-lo gràcies a unes informacions confidencials. Després de reunir un grup armat de cavallers va iniciar, de nit, la persecució, però en arribar al lloc indicat, Roca havia pegat a fugir. Malgrat la decepció,

todavia se tomaron unos quantos hombres que hazian al caso, y uno muy aficionado al mesmo Antonio Roca, y se tomó el castillo de Semenat por ciertas cosas que cumplian al servicio de V. M.^t, y dexé el sometent, que va en seguimiento de Antonio Roca, y espero en Dios que harán algo de que V. M.^t quede servido, y con estas me volví aquí anoche.²⁰⁵

Antoni Roca tenia valedors que li facilitaven els amagatalls i Borja ho sabia:

Muchos días ha que se alçó a don Galçerán de Pinós el arresto de la cárcel, y después el de su casa, y no ha estado arrestado sino por Barçelona, aunque él no ha querido usar dello, por lo que él se sabe; y teniendo en su mano de sacar a Antonio Roca de la tierra como ya otras vezes lo tiene sacado, y sabiendo de mí que, si agora le sacasse, se le alçaria del todo el arresto y el secresto, no lo quiere hazer.²⁰⁶

Si les negociacions entre Borja i Galcerà de Pinós van arribar a bon port o si fou casualitat, el ben cert és que, uns dies després del primer intent, els servidors del lloctinent van topar amb la quadrilla de bandolers i el seu cap:

El sábado passado, XVIII del presente, unos comisarios que yo tenia embiados con alguna gente en seguimiento de Antonio Roca toparon con él en Lanpurdán con una quadrilla de cinquenta y cinco, quasi todos gascones; y aunque la gente de los comissarios era mucha menos, no dexaron de dar en ellos: y dizenme que le mataron tres, y prendieron uno de los principales de su compañía, y le hirieron a él y a otros hocho o nueve, y desta manera se pusieron huyendo en el bosque...²⁰⁷

Els homes de Borja no van poder enxampar Antoni Roca ni en aquella ocasió ni en cap altra. Fou durant el virregnat posterior quan el llegendari bandoler va ser pres per la justícia i executat.²⁰⁸

No sols la institució virregnal perseguia delinqüents. També altres instàncies participaven i, de vegades, arribaven a la detenció d’alguns malfactors que Borja podia reclamar. És el cas de l’ajuntament d’Olot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:

Lo marqués de Lombay, loctinent general.

Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.

Lo Marqués²⁰⁹

Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita l’ocasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.

Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a l’època del virregnat borgià. L’aproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. L’autora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. L’existència d’un 13’5% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors d’ocupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de l’àmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida l’atenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres, però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.

El virrei també hagué d’enfrontar-se a una forta revolta en els territoris fronterers del Rosselló. La ciutat de Perpinyà, amb 8.700 habitants, era la més poblada de Catalunya, després de Barcelona.²¹⁰ Massa important i estratègica per consentir-hi avalots. Borja hagué de viatjar-hi per intentar resoldre la crisi.

Al fin yo he trabajado tanto y he usado de tales medios, como lo tengo escrito, que con los mesmos delinquentes he prendido a los otros. Y cierto no se pudiere hallar mejor remedio; y assí havrá tres o quatro días que ahorqué uno de los principales vellacos desta rebuelta, porque fué casi el primero de los que mataron al soldado Hontiveros, y el día que se effectuó la sentencia, según me han dicho, lloraban las mugeres, y los hombres maldezían a don Francès. Hanlo sentido mucho, por pareçerles que les tocavan en lo bivo. De los presos que tenía, a otro le valió la corona, y otro tengo para tormentar; y a otros que no se les han podido provar culpas, soltamos con fianças.²¹¹

El tal «don Francès» no era Borja, sinó Francesc de Beaumont que va ser capità general del Rosselló i la Cerdanya, de 1529 a 1540. Directament nomenat per l’emperador, sembla que fou una persona controvertida. La situació de les tropes imperials al Rosselló el 1539 era bastant lamentable, als soldats se’ls devia moltes pagues i, per poder menjar, en alguns casos es feien assassins a sou.²¹² Tot això, en un ambient d’animadversió entre militars castellans i població civil. En juny d’aquell any, els perpinyanencs, al crit de «morin castellans», van engegar la persecució de soldats. La resposta fou el posterior bombardeig de Perpinyà per l’artilleria de la ciutadella que, al seu torn, comportà el setge de la fortalesa per la població. Al març de 1540, Beaumont va tornar a bombardejar Perpinyà. El capità general era tan odiat pels rossellonesos que, per tornar cap a la seua Navarra natal, va necessitar l’escorta d’una tropa d’arcabussers. Calia protegir-lo dels afanys de revenja.²¹³ Finalment, Carles V optà per afluixar la repressió: «por lo que he holgado mucho que S. M.^t se haya resumido en lo del perdón; porque, assí me perdone Dios, que aunque soy el que más gana he tenido que castigarlos, soy agora el que más desseo vellos en gracia de S. M.^t y no por ellos sino por lo que cumple a su real servicio».²¹⁴ A l’altre costat de la frontera estava França que, aleshores, era un perill important. El lloctinent, com és lògic, havia d’obeir fidelment.²¹⁵

7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes

La intolerància religiosa al segle XVI, com en qualsevol època, podia causar violència i amenaçar la salut i la vida de les persones. L’aparell inquisitorial era un instrument més de la guerra de religions. A Espanya fou aprofitat per la monarquia i va adquirir independència de l’autoritat papal. Si a l’etapa dels Reis Catòlics, l’objectiu principal eren els conversos, posteriorment fou utilitzada contra els protestants. La tortura, en principi poc utilitzada, fou cada vegada més freqüent, especialment a partir de 1530, contra heretges i conversos judaïtzants. Els acusats per la Inquisició podien ser alliberats sense càstig, o exposats a l’escarni públic i suportar distintes penes que, en ocasions, incloïen la mort a la foguera.²¹⁶ Als escrits dels MB, apareixen diverses notícies relacionades amb la Inquisició. El 21 de maig de 1559 es va celebrar a Valladolid un gran «Auto de Fe» al qual Borja va assistir. Un memorial informa detalladament del procés i resultat final:

Producti sunt autem 30 rei, omnis conditionis homines, inter quos multi etiam nobilissimi viri et feminae. Ex 30 autem 14 combusti sunt, et omnes (praeter unum, qui vivus exustus est) errores suos agnoscentes et misericordiam implorantes; reliqui vero «sexdecim» qui levius deliquisse videbantur, gravissimis «etiam» penis sunt afecti.²¹⁷

A continuació, el document conta la demolició de la casa del doctor Agustín Cazalla.²¹⁸ No sols va ser important el nombre de condemnats i executats a la foguera, 30 i 14 respectivament, sinó la rellevància dels personatges. Així, Pero Sarmiento, comanador d’Alcántara, fou sentenciat a presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbit i honors. Mencía de Figueroa, la seua dona, presó i sambenito a perpetuïtat. Luis de Rojas, marqués de Poza, desterrament de la cort i privació d’honors. Juan de Ulloa Pereyra, comanador de San Joan, presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbits i honors. Un dels condemnats a la foguera fou cremat viu, per no voler renunciar a les seues creences. Es tractava del llicenciat Herrezuelo que, malgrat les recomanacions del mateix Agustín Cazalla, no va acceptar retractar-se. Borja hi estava present i li ho conta a Laínez.²¹⁹ Tenia la delicada i penosa missió de comunicar la sentència que li tocava a la jove Ana Enríquez, filla dels marquesos d’Alcañices i cunyada de la seua filla Joana. La va conhortar en aquella difícil situació: «illam consolatus sum, “ita” ut, quamquam mortem secretam publicae ignominiae praeferret...». Ana, malgrat que hauria «preferit una mort secreta a la ignomínia pública», va eixir ben lliurada. Fou condemnada a pujar al cadafal, portant sambenito i ciri, després de dejunar tres dies. Tornada a la presó, va ser alliberada, després de mostrar signes clars de penediment (Dalmases, 2002: 139). Sorprén la duresa de les penes aplicades, fins i tot a persones que anteriorment havien estat molt vinculades a la cort de Carles V, com el doctor Cazalla, predicador famós per la seua eloqüència. Ni tan sols el seu penediment el va salvar. Ell, com altres, fou mort i cremat a la foguera. L’actitud del vell emperador, que exigia «mucho rigor y recio castigo», va ser determinant.²²⁰ Carles V, probablement escarmentat per la marxa de les coses a Flandes i Alemanya, no volia tolerar cap brot de protestantisme a Espanya i, des de Yuste, recomanava a la filla, Joana d’Àustria, governadora en aquell moment, i a Felip II, rebutjar qualsevol misericòrdia. Si se’ls perdonava, deia, tindrien capacitat «de hacer el mesmo daño viendose en libertad, y aún más siendo personas enseñadas, exasperados de la afrenta que han recibido por ello...» (Menendez Pelayo, 1998, I: 930-968).²²¹

Si ens atenem als textos, Borja no sembla massa contrariat per la repressió de la heretgia. Un any abans, ja es feia ressò de la persecució de luterans per la Inquisició i remarcava el «bon concepte» que es tenia de la Companyia, la qual cosa fa pensar que podia haver un «mal concepte» i que les relacions amb els inquisidors possiblement no eren massa fines.²²² Malgrat el tràngol d’Ana Enríquez, Francesc valorava positivament les condemnes de Valladolid:

Las nuevas del auto, que se selebró el día de la sanctíssima Trinidad por la santa inquisición, buelbo ahora a embiar a V. P., que fué cosa de harto sentimiento y de harto contentamiento. Creo se hará muy presto otro, tan señalado como el passado, y aun dizen que mayor, por haver más gente.²²³

Era això el que realment pensava? Potser sí. Hi ha, però, un cert marge de dubte. En la seua condició de comissari per a Espanya i Portugal, difícilment podia dir alguna altra cosa. La Companyia havia «col·laborat» amb la Inquisició. No tenia més remei, atesa l’animadversió contra els jesuïtes per part d’alguns sectors de les religions més antigues, com franciscans o dominics. De fet, els membres del nou orde eren mal vistos per les seues innovacions i la influència creixent en les esferes del poder, i sovint se’ls criticava la seua permissivitat en l’admissió de subjectes amb dubtós pedigrí de cristians vells.²²⁴ Fins i tot, és possible que Borja sobreacturara en aquella carta, per sentir que la pressió inquisitorial li anava rondant. Sabia que estava prop de sofrir en la pròpia carn els perills inquisitorials? És possible. Uns mesos després, hagué de fugir a Portugal per l’aparició d’uns escrits seus a la llista de textos prohibits.²²⁵

És probable que no tots «gaudiren» d’aquells espectacles. Uns anys després, l’incident protagonitzat per un jesuïta, sembla confirmar-ho:

estando yo en Valladolid, assistiendo por orden de S. S. al capítulo de los Padres de San Francisco, me hallé presente a un auto de inquisitión que allí se hizo en XII del presente, en el qual fueron algunos relaxados al braço seglar, y los acompañaron algunos religiosos para ynstruirlos y ayudarlos a bien morir. Después de ser muerto uno de ellos, con quien se halló el P. Dr. Pero Sánchez, de la Compañía, volviose el mismo Padre, según soy informado, a la gente, y començóles a persuadir a bien vibir y a la freqüencia de los sacramentos, diziendo que podría ser estar ellos en mayores pecados. A esto se halló presente un Padre de sant Francisco, que era a la sazón guardián de Paredes, y pensando que havía dicho el Dr. Pero Sánchez que havía mayor pecado que la heregía, començó a alterarse y dar vozes, de manera que mucha gente recibió escándalo de ello, y se dezía que se publicava por villa, que havían presso por la inquisición al dicho Padre Dr. Pero Sánchez.²²⁶

El nunci, signant de la carta, ho va comunicar al comissari Araoz i aquest li va encarregar que aclarira la intervenció del franciscà, que va demanar disculpes davant els superiors. En tot cas, fou el jesuïta el que inicià l’incident dirigint-se al públic. Pot ser que el P. doctor Pedro Sánchez simplement estava nerviós per l’assistència a un condemnat a mort. També és possible que el càstig, sense misericòrdia, li semblara excessiu. És difícil valorar-ho des de la perspectiva actual. Però el jesuïta contestatari no era l’únic que, des del clergat, criticava els actes de fe. Alguns predicadors messiànics es rebel·laven, anunciant nous temps sense una Inquisició que podia haver condemnat màrtirs. Un dels més famosos era Juan de Ávila, que no es va retractar d’afirmacions semblants malgrat haver estat processat ell mateix pel Sant Ofici. El seu deixeble Diego de Guzmán va adoptar la mateixa postura crítica.²²⁷ A l’àmbit seglar també hi havia resistències. Un cas singular fou el del doctor Juan de Úbeda, metge originari d’aquesta ciutat i resident a Còrdova. Fou condemnat a l’acte de fe de 1553, per haver sostingut que el Messies encara no havia arribat. Va ser novament arrestat el 1572, per reincidència en la seua postura i per continuar exercint la seua professió, en contra del manament inquisitorial. Mantenia que: «en lo que la Inquisición de Murcia se hizo, y en esta, con los de Úbeda, todo había sido falso testimonio y habían muerto mártires los que quemaron» (Pastore, 2011).

Més de 30 anys abans de l’acte de Valladolid tampoc tots compartien la curiositat pels grans espectacles en què anaven convertin-se els actes de fe. Hi devia haver alguns assistents poc fanàtics o d’altres que se sentirien, directament o indirectament, implicats. Potser algun testimoni reunia les dues condicions.

El primer juego de los principales fué el jueves 14 de este mes, en que por la mañana se quemaron 13 hombres y mujeres con otra multitud de státuas, y hubo muchos reconciliados, y aunque «id per jocum factum est, miseris tamen patientibus serio prevertebatur». Aquí pagan muy bien a los oficiales que se introducen en los actos de estos juegos mas yo de mala gana fuera persona en esta scena.²²⁸

Això li contava Francisco de Villalobos a l’arquebisbe Fonseca, des de València (Fabié, 1886: 57). El prestigiós metge acompanyava la cort de Carles V, que havia anat a jurar els furs. L’acte de fe formava part dels jocs i festes organitzats amb motiu de la presència reial.²²⁹ És evident que a Villalobos no li agradava aquella exhibició de crueltat. Procedia d’una família de jueus conversos i havia patit la persecució inquisitorial. En aquell moment els perseguits no eren encara heretges luterans sinó conversos judaïtzants. Els càstigs però eren igual de terribles.²³⁰

Una figura històricament rellevant atrapada per la Inquisició fou la del bisbe Carranza.²³¹ El 1560 el secretari jesuïta Polanco comentava: «por las infamias que ha sembrado el dicho P. Cano, tan contrarias a la verdad [...] Algunos dizen que él [Melchor Cano] quedará aquí por el negocio del arçobispo, por parte de la inquisición...».²³² Melchor Cano no gaudia de la devoció de la Companyia, n’era un enemic declarat que estava aleshores a Roma per fer valdre la postura espanyola. La Inquisició mantenia empresonat Carranza des de feia uns mesos, cosa que va obrir un llarg contenciós entre Felip II i el papa. Aquest era el «negocio del arçobispo». Fou precisament Carranza, junt amb Rui Gomes, qui havia advertit uns mesos abans Borja del perill que corria quan va decidir anar-se’n a Portugal (García Hernán, 1999: 172-173). El calvari de Carranza va durar 17 anys, passant de la presó de Valladolid al confinament de Sant’Angelo. Malgrat les queixes manifestades pel tracte a la presó inquisitorial, no degué sofrir danys físics, atesa la seua dignitat eclesiàstica, però la privació de llibertat i del seus ministeris, especialment a l’etapa espanyola, probablement foren penosos. Tanmateix, és dubtós que la salut de l’arquebisbe de Toledo fora malmesa notablement per la seua reclusió. Va morir als 73 anys, edat realment avançada per a la seua època.

Ni Carranza va ser l’únic arquebisbe empresonat ni els espanyols de Valladolid, o d’altres llocs, foren les víctimes exclusives de la intolerància. A l’Europa protestant, els catòlics també eren perseguits, i en perillava la salut i la vida. Als textos revisats apareix un personatge singular que va patir presó i mort: l’arquebisbe irlandès Richard Creagh. El 20 d’agost de 1565, Polanco i Borja li envien a Creagh sengles cartes. La de Francesc comença dient-li: «Ut magno animi sensu ac dolore intelexeramus D. V. Rmam. in manus haeretico rum incidisse, et in Turri lundinensi captum detineri, ita gratissimum nobis et iucundissimum in Domino fuit, cum evasisse ex tot periculis et afflictionibus et Lovanium pervenisse D. V. intelleximus».²³³

L’arquebisbe d’Armagh havia escapat de la presó anglesa. Les peripècies anteriors i posteriors van ser relatades a Borja, en una extensa carta datada uns mesos abans.²³⁴ Creagh havia fet un viatge perillós: «Ex piratorum, maurorum, maris at latronum periculis liberatum internavigandum ex Hibernia in Ciciliam, et inde Roman equitando, mandavit postea Dominus febri, ac pesti deinde...»²³⁵ Les seues penalitats van anar en augment, atés que fou capturat a Irlanda i, posteriorment, enviat a la Torre de Londres, on hagué de suportar dures condicions: «In profundum et oscurum carcerem (in festo Cathedrae S. Petri) proiectus sum, ubi octo dies citra lectum ullum (preter paucula stramina latus a lari servantia), vestibus, levibus indutus, frigore et tenebris vexabar».²³⁶ Richard Creagh formava part de la jerarquia catòlica irlandesa i gaudia del total suport de la Companyia, en especial del general Borja. La seua doble fidelitat, a la corona anglesa i a l’autoritat papal, no li va valdre per poder exercir la missió pastoral a la diòcesi irlandesa. Atrapat al vesper anglo-irlandés, fou empresonat novament el 1567, suportant un llarg captiveri en distintes presons d’uns i altres. La seua fermesa ideològica li va impedir acceptar els oferiments de la reina Isabel, per passar-se’n a la jerarquia anglicana. La «miraculosa» evasió del primer empresonament i la seua lleialtat religiosa el van convertir en un personatge carismàtic entre els catòlics irlandesos. Ni les gestions dels seus partidaris ni les pressions diplomàtiques de Felip II, estimulades des de Roma, van poder aconseguir l’alliberament de l’arquebisbe. Richard Creagh, considerat un personatge perillós per la corona britànica, va morir a la famosa Torre londinenca el 1585, probablement enverinat (Lennon, 2000; García Hernán, 2003).

8. LES ARMES DE FOC, UNA NOVETAT MORTÍFERA

A l’època de Francesc de Borja les armes de foc, conegudes des de més antic, es generalitzen. Als exèrcits, el canó i l’arcabús substitueixen progressivament la ballesta i l’espasa.²³⁷ La capacitat de matar i ferir és més gran i les lesions diferents. Els metges estudien i s’adapten a les novetats. El cirurgià francés Ambrois Paré escriu un tractat sobre el tema en què proposa un tractament «suau» en compte de l’agressiu de la cauterització.²³⁸ Daza Chacón adopta també la mateixa estratègia terapèutica.²³⁹ Eren novetats que, com la «cura seca» d’Hidalgo de Agüero per a les ferides d’arma blanca, milloraven els resultats de la cirurgia tradicional.²⁴⁰

Entre la correspondència estudiada, apareix l’artilleria i també els arcabussos i pistoles en mans de bandolers o dels servidors de la justícia, a les incursions pirates i, fins i tot, en agressions o enfrontaments individuals. Així, la gent de Joan Meca, perseguint la quadrilla de Ros, va rebre «dos tiros de arcabuz y diz que le mataron dos hombres...».²⁴¹ Per aquells anys, el lloctinent Borja contava també un enfrontament entre pirates barbarescos i mariners davant de Barcelona: «El uno de ellos truxo los carrillos passados de un arcabuz...».²⁴² Més sort va tenir Carles Borromeu, en fallar un tret que li van disparar:

Ho ricevuto la lettera di V. P. R. sopra l’accidente mio delli giorni passati, facendo per quella officio di condoglienza dalla parte di quella meschina anima, che ha macchinato contra la persona mia, e di congratulazione dalla parte della singolar protezzione che Dio nostro signor ha tenuto sopra di me in tal occasione.²⁴³