Читать книгу Premsa valencianista - Francesc Martínez Sanchis - Страница 10

Introducció

Premsa valencianista, un model de periodisme popular

Valencianisme democràtic és un corrent d’opinió caracteritzat, més o menys, pel que segueix: defensa de la denominació de País Valencià, la històrica senyera quadribarrada, la plena cooficialitat i la unitat lingüística entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, la comarcalització, la integració dels treballadors immigrants, la solució democràtica de la dualitat territorial, els Països Catalans com a realitat lingüística, cultural i històrica i, eventualment, com a aspiració política. Resoldre la qüestió d’identitat, la qüestió nacional, és, doncs, donar una resposta democràtica i coherent a tot aqueix conjunt de problemes.

Ernest Garcia, 1982

Els periòdics constitueixen una de les fonts principals per a l’estudi de la història contemporània. La premsa, segons Ricard Blasco, és un objecte comunicatiu privilegiat per a estudiar i entendre una societat. Els mitjans de comunicació escrits, no solament recullen la versió coetània dels fets sinó que també reflecteixen l’estat d’ànim d’una col·lectivitat, els seus corrents d’opinió i les forces polítiques, socials i econòmiques actuants en cada moment (Blasco, 1983). A més d’esdevenir una font per a l’anàlisi d’objectes d’estudi històrics, els periòdics, igualment que la resta de mitjans de comunicació, són susceptibles de convertir-se en objectes d’estudi per se. Precisament perquè no només son espills que es col·loquen en el camí dels fets històrics, sinó també actors que pretenen mediatitzar i influir en el sentit dels esdeveniments, els periòdics mereixen la qualificació de «subjectes» de la història (Gómez Mompart, 2008).

Dins del conjunt de la premsa valenciana hi ha un sector que no ha estat suficientment estudiat com a «subjecte» històric del periodisme valencià. Ens referim a la premsa valencianista. Una premsa concebuda pels seus promotors com una eina d’afirmació de la identitat valenciana a través de l’ús de la llengua. De fet, hi ha sols dues obres de referència que abasten amb amplitud la producció de la premsa valenciana en català fins a la II República. La primera és Premsa valenciana de José Navarro Cabanes, publicada el 1928, que recull més de 250 publicacions en català des de 1586 fins a 1927. El segon títol, editat el 1990, és Historia del Periodismo valenciano. 200 años en primera plana d’Antonio Laguna, obra que conté bastants referències a la premsa satírica en català dels segles XIX i XX i la premsa valencianista de les tres primeres dècades del segle XX. Es tracta d’una premsa que, tot i que no ha assolit al llarg de la història una presència àmplia i generalitzada arreu del País Valencià, es caracteritza per usar el català com a instrument recuperador de la identitat enfront d’uns mitjans de comunicació hegemònics que empren el castellà i que s’han erigit com un factor històric de castellanització i aculturació. Premsa valencianista que reivindica, visualitza i difon els valors que defineixen la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana, principalment la llengua, la història, la cultura, les tradicions populars, la creació literària i el patrimoni. I ho fa, com tota la premsa del món, seleccionant informació, vehiculant idees i induint models de representació i comportament. Però informació, idees, imatges i símbols en clau valenciana.

Aquest llibre ofereix una aproximació a la història de la premsa valencianista sorgida entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica. Una història recollida en 126 publicacions periòdiques (14 sorgides en el franquisme i 112 en democràcia), promogudes per persones vinculades al valencianisme cultural i polític amb una innegable pruïja professional i compromís cívic i democràtic. Prèviament, per tal d’entendre el punt de partida d’aquesta premsa, hem cregut necessari explicar-ne els antecedents fent un succint repàs de la producció de la premsa en català des de l’aparició de les primeres revistes satíriques al segle XIX fins arribar a la premsa cultural i valencianista de la II República.

L’elecció cronològica que abraça el treball, els trenta anys que van de 1958 a 1987, obeeix a esdeveniments històrics i comunicatius relacionats. El 1958 apareix Sicània, revista fundada per Nicolau Primitiu, la primera publicació capaç d’aglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista després de la destrucció total de la premsa republicana pels vencedors de la Guerra Civil. Són anys de repressió contra la cultura valenciana, de resistència cultural i també de redefinició del valencianisme, moviment que assolirà una nova dimensió després de la publicació de Nosal­ tres, els valencians de Joan Fuster. En la dictadura sorgiran altres publicacions modestes, com Valencia Cultural, Al Vent i Gorg, que actuaran de pont entre la premsa republicana i la nova premsa valencianista democràtica que sorgirà després de la mort de Franco. Les esmentades publicacions foren les precursores de la premsa valencianista de la democràcia, ja que en elles trobem molts col·laboradors que després impulsaran o participaran en bastants revistes valencianistes de la Transició i primers anys de l’autonomia.

L’autèntica eclosió de la premsa valencianista es produirà en la Transició i la primera legislatura autonòmica, que finalitza en la primavera de 1987. Hi ha un ressorgiment de la premsa escrita en català (o publicacions bilingües que empren aquesta llengua com a element recuperador), fins al punt que entre 1976 i 1987 apareixeran més d’un centenar de revistes que assentaran els pilars de la premsa valencianista de la democràcia, 24 de les quals continuaven publicant-se el 2014. En aquest període naixen Saó, Dos y Dos, L’Espill, All­ i­oli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La causa del poble, Tre­ llat, L’Horta, Camacuc i Agricultura Jove. I també Cairell, Diana, el butlletí Acció Cultural del País Valencià, el setmanari El Temps, El Pardalot Enga­ biat, La Veu de Xàtiva, Benicadell, El Poble de la Marina Alta, Crònica de la Vall d’Albaida i moltes altres més. Es tracta –i ací rau la novetat– d’una nova premsa, diferent a la d’èpoques anteriors, que és majoritàriament progressista, que assumeix en la seua majoria i d’una forma heterodoxa els plantejaments identitaris del nou valencianisme inspirat en l’obra de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, i que adopta la normativa unitària que pren com a base les Normes de Castelló de 1932, que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta serà la tònica dominant, llevat d’unes poques revistes (Murta, Som, El Crit del Palleter, Llum i Claredat, i Claus de Llibertat) que assumiran el secessionisme lingüístic.

La nova premsa valencianista progressista aglutinarà partits polítics d’esquerra, col·lectius de l’ensenyament, associacions culturals i ciutadanes, món universitari, el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts d’ells forjats en la lluita antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. És una premsa que abraça majoritàriament el nou valencianisme (també anomenat valencianisme democràtic o nacionalisme valencià), inspirat en l’obra de Joan Fuster, que va contribuir a articular un discurs progressista sobre la identitat valenciana. Una premsa alternativa que, a més, representa un viu exemple de periodisme popular perquè serà impulsada per la mateixa societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada periodísticament ni empresarial. L’estructura jurídica i financera d’aquestes revistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen alhora els treballs de redacció, administració i distribució. L’activitat es redueix en gran part al voluntarisme de l’equip promotor el qual sovint no es dota d’una estructura empresarial clàssica per a l’edició de la revista, sinó que s’acull a fórmules d’accionariat popular o recorre a la protecció d’una societat, un partit polític o una institució pública. La vida administrativa d’aquestes revistes es limita senzillament a cercar l’equilibri entre les despeses i els ingressos, que procedeixen majoritàriament dels subscriptors i no tant de la publicitat o la venda als quioscos i llibreries. Allò més destacable d’aquestes revistes és que són concebudes com a plataformes d’afirmació de la identitat valenciana. En la majoria de casos no es busquen beneficis empresarials sinó difusió d’idees, agitació cívica i cobrir les despeses. En definitiva, es tracta d’una premsa minifundista que, tot i no ser el model hegemònic en el sistema comunicatiu valencià, tindrà certa influència en àmbits universitaris i el món de la cultura i l’ensenyament, així com en partits i sindicats d’esquerres.

En aquesta investigació, com s’ha dit, recollim 112 publicacions periòdiques editades en els dotze anys que van de 1976 a 1987. Una premsa que anomenem «premsa identitària» per la seua ferma vocació de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. Estem davant d’un fenomen nou en la historia del periodisme valencià. Hi ha revistes d’informació, però sobretot predominen les publicacions especialitzades de temàtica diversa, especialment les culturals, literàries, polítiques i de recerca local i comarcal. És una premsa que es configura com un factor de normalització del català en un temps d’absència absoluta de grans mitjans de masses en llengua pròpia. Altrament, són publicacions que es caracteritzen per configurar un model comunicatiu no provincial (assumeixen el fet comarcal) i que realitzen una ingent tasca divulgativa de la cultura valenciana. Una cultura entesa en la seua concepció clàssica (conjunt de coneixements adquirits en diverses disciplines acadèmiques del saber) i en el sentit de cultura popular (conjunt de coneixements, idees, tradicions que caracteritzen un poble). Això no obstant, estem davant d’una premsa precària econòmicament i fluctuant en el mercat, que no ha assolit una presència generalitzada, estable i duradora arreu del país, llevat d’escasses excepcions, com és el cas d’El Temps, Saó o L’Espill. I si bé amb el pas del temps ha sabut ampliar els seus nivells de professionalització i de difusió, ja que el 1975 partia pràcticament de zero, aquesta premsa no arribarà a consolidar en democràcia un mercat de lectors i publicitari gran i no es convertirà tampoc en un contrapés mediàtic de la premsa en castellà d’abast general.

El conflicte identitari conegut com a Batalla de València, l’entrebancada construcció política de l’autonomia valenciana, el bilingüisme diglòssic del País Valencià i una manca de política de suport als mitjans en llengua pròpia per part de la Generalitat, tenen molt a veure amb aquesta situació precària de la premsa en llengua vernacla. La Transició va ser un període històric decisiu en l’expansió del valencianisme d’esquerres d’arrel fusteriana, però també de reafirmació o construcció d’altres models identitaris contraposats i enfrontats al paradigma fusterià, principalment el regionalisme de dretes anomenat blaverisme. El conflicte al voltant de la identitat, com és sabut, va enfrontar dos concepcions diferents sobre el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori, que havien de ser recollits en l’Estatut d’Autonomia. Els moments de màxima tensió es van produir entre 1978 i 1982, els anys del Consell preautonòmic del País Valencià, presidit pel socialista nacionalista Josep Lluís Albinyana.

Això no obstant, enmig d’aquest embolic identitari i malgrat la victòria del blaverisme en la Batalla de València, la immensa majoria de les publicacions que usen el català assumiran una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, que combina i actualitza les reivindicacions del valencianisme històric de preguerra amb nous plantejaments que beuen del nou valencianisme fusterià. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua i de difusió de les seues idees polítiques i culturals. Utilitzà la premsa com una eina d’afirmació de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. El valencianisme progressista es materialitzarà al voltant de sis idees principals:

1. La consecució de l’autonomia política del País Valencià; l’autogovern és concebut com una eina per a superar segles de centralisme i castellanització.

2. La revalencianització de la societat mitjançant la normalització de la llengua autòctona en tots els àmbits socials, així com la defensa de la unitat de la llengua catalana enfront del secessionisme lingüístic del blaverisme.

3. El valor de les comarques com a eina de vertebració del país enfront de l’organització provincial.

4. El conreu i la difusió de la cultura valenciana en totes les seues manifestacions amb l’objectiu de valorar allò que és propi per a crear consciencia identitària.

5. La reivindicació els drets històrics del poble valencià a través de la celebració de fites històriques del valencianisme (9 d’Octubre i 25 d’Abril).

6. La preservació de les senyes d’identitat de les forces de l’esquerra en la Batalla de València: la denominació de País Valencià, el nom valencià/ca­ talà en un sentit lingüístic unitari i la Senyera de les quatre barres de l’antiga Corona d’Aragó.

Comptat i debatut, aquest treball pretén oferir una aproximació històrica sobre el paper que tingueren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana, mitjançant una anàlisi de la premsa com a subjecte i alhora com a objecte històric. Tot això sense oblidar el gran nombre de persones que hi ha darrere d’aquestes revistes. Escriptors de reconegut prestigi com Joan Fuster, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Marc-Vicent Adell, Ferran Torrent, Alfons Cervera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors universitaris com Vicenç M. Rosselló, Ernest Lluch, Josep Lluís Blasco, Joan Romero, Josep Sorribes, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Joan Oleza, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Manuel Ardit, Alfons Cucó, Ramir Reig, Sebastià Garcia Martínez, Javier Paniagua, Ricard Pérez Casado, Vicent Olmos i Recared Agulló. Sociòlegs com Josep Vicent Marqués, assagistes com Gustau Muñoz i polítics com Emèrit Bono, Vicent Soler, Vicent Álvarez, Ernest Garcia, Josep Guia i Doro Balaguer. Editors com Nicolau Primitiu, Joan Senent i Eliseu Climent. Llibreters com Emili Boïls. Crítics de literatura i arts plàstiques i escèniques com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Gracia, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. Arquitectes com Carles Dolç. Poetes com Josep Piera, Marc Granell, Joan Navarro, Antoni Ferrer, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Vicent Salvador, Jaume Pérez Muntaner o Eduard J. Verger. Il·lustradors gràfics i artistes plàstics com Andreu Alfaro, Manolo Boix, Artur Heras, Josep Renau, Joan Genovés, Miquel Navarro, Antoni Tàpies, Eusebi Sampere, Antoni Ballester Vilaseca, Carme Calvo i Rafael Solbes. Capellans i seglars del progressisme catòlic com Josep Espasa, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Joaquim Garcia Roca, Vicent Miquel i Diego, Ernest Nabàs, Joan Lluís Sanxis, Joaquim Adell i Pere Riutort. I, per descomptat, periodistes de la talla de Vicent Ventura, Toni Mestre, Rosa Solbes, Ferran Belda, Emília Bolinches, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera, Pilar López Surroca, Josep Maria Soriano, Vicent Badia Marín, Enrique Cerdán Tato, J. J. Pérez Benlloch, Josep Torrent, Adolf Beltran, Josep Ramon Lluch, Vicent Partal, Pere Miquel Campos, Amadeu Fabregat i Francesc Pérez Moragón. I molts altres més que anirem desgranant al llarg d’aquestes pàgines.

En conclusió, l’objectiu d’aquest treball és donar a conéixer la història del periodisme en català al País Valencià des del franquisme fins als primers anys de la democràcia: els moments de canvis, les tendències principals, els periòdics més significatius i els valencianistes que ho feren possible. Un període històric decisiu de trenta anys (1958-1987) en què la premsa en català pateix la repressió de la dictadura, però surt de les catacumbes a base de resistència cultural fins aconseguir en la Transició recuperar una tradició històrica nascuda al segle XIX i interrompuda pel règim franquista, i du a terme una represa en democràcia en què es configura una xarxa de publicacions escrites en català que amb alts i baixos ha tingut continuïtat fins a l’actualitat.

Vull mostrar el meu agraïment a les persones que amb la seua col·laboració m’han permés concloure amb èxit aquest llibre. En primer lloc, als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seus savis consells i suport en aquest projecte. Igualment, per la seua aportació d’informació o de col·leccions d’algunes revistes valencianistes, fotografies o documentació a Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis, Rafael Roca, Agustí Colomer, Alfred Ramos, Ramon Guillem, Marc Granell, Josep Maria Soriano Bessó, Josep Ferrís March, Pep Senent, Paco Blai, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Vicent Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca), Enric Arenós (Quique), Josep Maria Jordan Galduf, Gustau Muñoz, Ezequiel Castellano, Francesc Viadel i Nel·lo Pellicer.

Igualment vull agrair la col·laboració d’Isabel Guardiola (directora de l’Hemeroteca Municipal de València), Ramon Guillem (cap de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja) i Enric Nogués (tècnic de l’Hemeroteca de la Biblioteca Valenciana-Fons Nicolau Primitiu, per les facilitats que m’han donat per accedir al ric fons hemerogràfic d’aquests centres.