Читать книгу Premsa valencianista - Francesc Martínez Sanchis - Страница 8

Pròleg

Periodisme valencianista

JOAN MANUEL TRESSERRAS

D’ençà de mitjan del segle XIX, el periodisme ha tingut un paper permanentment destacat en l’esforç desplegat des del poder per vertebrar l’estat nació espanyol. Al voltant d’aquest esforç i d’algunes destacades iniciatives personals o empresarials s’han anat dibuixant unes hegemonies de llarg recorregut, persistents, que han condicionat la conformació de l’opinió pública i la fixació d’uns mapes mentals. Aquest models culturals dominants s’han sobreposat a les diferències «locals», «regionals» o «nacionals», i han arribat a ser àmpliament compartits per sectors socials diferents. Simultàniament, però, des de posicions discrepants o antagòniques, des d’altres sectors socials i perspectives, des d’altres concepcions de la política i de l’estat, des d’altres afirmacions nacionals, culturals o lingüístiques, encara que amb recursos menors i ambicions més limitades, també es va provar de recórrer al periodisme. Per això, al costat de la premsa i el periodisme dominants, podem identificar sempre unes altres tradicions periodístiques: heterodoxes, resistents, alternatives, testimonials, etc. El periodisme valencianista, encara que havent de desenvolupar-se en condicions històriques molt adverses, constitueix una d’aquestes tradicions. La que ha maldat per mantenir, en moments diferents però sempre plens de dificultats, la major estima i la màxima consideració pel poble valencià com a subjecte social, polític i cultural.

L’ofensiva més dura des de l’Estat, la més conscientment i sistemàticament executada per liquidar qualsevol singularitat que s’allunyés de l’únic patró nacional admès, es va produir tot al llarg de la dictadura franquista. La política uniformitzadora del franquisme va comportar diverses operacions de residualització de patrimonis i tradicions locals, que van afectar molt greument tots el usos lingüístics. Molt especialment, per descomptat, els referits a les activitats de major projecció pública com l’ensenyament o el periodisme. De fet, les reverberacions d’aquell franquisme van fer-se ben perceptibles després de la mort del dictador i, en bona mesura, encara duren. Com interpretar, si no, episodis com el tancament de RTVV al novembre de 2013?

Per al periodisme valencianista els anys de la dictadura van resultar dramàtics. Fins a finals dels anys 50 no van ser possibles els primers intents significatius i modestament eficaços de reprendre el fil de la tradició. I, encara, acabada formalment la dictadura, quan semblava que es podien eixamplar les oportunitats, la cultura, la llengua i el periodisme valencians van haver de fer front a noves formes de violència emparades, o directament instigades, des dels vells i nous poders de la Transició. D’aquesta etapa, sobretot, parla aquest magnífic llibre de Francesc Martínez Sanchis.

En el marc dels estudis històrics sobre la impremta, la premsa i el periodisme valencià, amb els seus «clàssics» –des de José Enrique Serrano Morales, Lluís Tramoyeres i Josep Navarro Cabanes fins a Ricard Blasco– i amb les aportacions renovadores emergides de les facultats de comunicació (Antonio Laguna, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Rafael Xambó, Enrique Bordería, Inma Rius, Josep Lluís Gómez Mompart...), calia disposar d’una aproximació completa i profunda al periodisme valencianista de l’etapa de resistència i de represa. Aquest llibre és des d’ara mateix l’obra de referència indispensable. Partint d’un coneixement exhaustiu dels treballs de recerca anteriors o en curs, havent revisat les monografies existents i completant els buits més clamorosos, Francesc Martínez Sanchis ha cobert aquest buit intellectual amb una gran solvència.

Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democrà­tica (1958­-1987) inventaria i exposa les principals realitzacions del periodisme valencianista d’aquells anys, les situa en el seu context i les relaciona de manera que constitueixen un conjunt comprensible i adquireixen un més ple sentit històric. Francesc Martínez Sanchis ens proporciona la perspectiva necessària per avaluar la trajectòria històrica de la premsa valencianista, detectant els seus problemes i assenyalant les seves principals aportacions. La utilitat d’aquesta obra en l’àmbit acadèmic, doncs, és ben transparent i indiscutible. Però també serà una lectura molt rendible per a totes les persones interessades en el camp de la comunicació i el periodisme, i compromeses amb el present i el futur del País Valencià. Els i les més joves, sobretot, hi trobaran una memòria rigorosa i endreçada d’episodis i aventures que no van poder viure directament però que els condicionen molt més enllà del que voldríem. L’escenari que hi endevinaran constitueix l’arrel del paisatge de partida que ells hauran de superar.

Potser la perspectiva del temps ens confirmarà que, en el moment de l’edició d’aquesta obra, el País Valencià està encetant una segona transició a la democràcia. Potser aquesta vegada la transició serà més efectiva, més profunda i més durable. I potser aquest llibre servirà d’inspiració per als qui estiguin disposats a participar en el redreçament d’un ecosistema valencià de comunicació que, després de la bogeria destructora de la guerra i la dictadura, ha hagut de patir els estralls de la prepotència i la ignorància del mal govern.

JOAN MANUEL TRESSERRAS

Universitat Autònoma de Barcelona