Читать книгу Premsa valencianista - Francesc Martínez Sanchis - Страница 11

Capítol 1

De les primeres revistes satíriques a l’eclosió de la premsa valencianista republicana (1813-1939)

La premsa valenciana contemporània va nàixer en castellà. Els primers periòdics que veieren la llum foren el Diario de Valencia (1790) i La Gaceta de Alicante (1793). A partir d’aquest moment, i fins a l’actualitat, tota la premsa diària d’informació del País Valencià es farà en castellà. Els principals municipis valencians comptaran amb premsa pròpia. Durant tot el segle XIX van sorgint periòdics locals en castellà en municipis amb un fort contingent burgés i mercantil, en plena revolució liberal-burgesa, on els periòdics es converteixen en òrgans de lluita ideològica entre liberals i carlins primer, i conservadors, socialistes, obrers i republicans després. Així naixen La Glorieta de Alcoy (1837), La Fortuna (Xàtiva, 1844), El Eco de Castellón (1851), El Eco del Júcar (Alzira, 1856), Revista de la Marina (Dénia, 1861), La Chicharra (Sueca, 1868) o La Crónica de Torrente (Torrent, 1897), entre molts altres. Són periòdics d’informació i de serveis, la majoria de periodicitat setmanal, en els quals predomina una combinació de periodisme polític d’opinió i informatiu.

La premsa en català arranca en la segona dècada del segle XIX, amb els entrebancs que comporta emprar una llengua sense estat, no tenir una normativa ortogràfica-gramatical oficial i el pes d’una premsa en castellà consolidada en les grans ciutats del país. La primera premsa en valencià naix després de la Constitució de Cadis de 1812 i és satírica. És una premsa defensora o detractora de la revolució liberal, i utilitza una ortografia castellanitzada. El valencianisme periodístic naixia –afirma Antonio Laguna– com un subgènere en el qual la informació era substituïda per la descripció sardònica de la realitat. El primer periòdic fou Saro Perrengue y el Dotor Cudol (1813), on apareixen converses entre un llaurador de l’Horta i un advocat de València que li explica els principis constitucionals del liberalisme. Posteriorment, sorgeix el setmanari La Ronda del Butoni (1820), escrit en vers, amb les ironies pròpies del liberalisme exaltat. Més endavant naix El Mole (1837), fundat per José María Bonilla, periòdic republicà humorístic que té un fort component neoforalista. És a dir, defensa un sistema polític articulat sobre la base dels Furs de l’antic Regne de València, una proposta que enllaça amb el republicanisme federal descentralitzador que comença a sorgir. Bonilla posà el primer pilar de la premsa satírica valenciana del vuit-cents. El Mole va ser una publicació de gran impacte social que representava un liberalisme avançat, popular i radical (Martínez Gallego, 2015: 191). Defensà els principis de les constitucions de 1812 i 1837, però també criticà amb duresa les limitacions del nou ordre burgés. L’alternativa de Bonilla fou la defensa nostàlgica del règim foral aniquilat per Felip V (Laguna Platero, 1990).

La premsa satírica perviurà durant tota la centúria. La continuïtat d’El Mole vindrà de la ploma de Josep Bernat i Baldoví, la figura clau de la premsa satírica valenciana de la segona meitat del XIX. Aquest va dirigir diverses revistes satíriques, com La Donsayna (1844) i El Tabalet (1847). Bernat i Baldoví, considerat el pioner del teatre popular valencià contemporani, inicia una tradició periodística satírica on disfressa la crítica política mitjançant una barreja de divertiment festiu i costumisme. Sorgiran també altres periòdics com el conservador El Salmartí (1860) i El Tio Nelo (1862), defensor dels interessos arrossers valencians (Laguna Platero, 1990).

La Renaixença no aportarà cap canvi significatiu quant a l’ús del català en la premsa, que predominava en el gènere satíric. A Catalunya, en canvi, la llavor de la Renaixença actuà com una ona expansiva del conreu de la llengua més enllà dels àmbits estrictament cultural i polític. El resultat fou la creació d’una ampla xarxa de premsa política, informativa, associativa, cultural i corporativa, la qual se sumava al tradicional gènere satíric. Una explicació de les diferències territorials en la producció de premsa en català cal trobar-la en la Renaixença. A València, aquest moviment fou apolític. El seu líder, Teodor Llorente, va renunciar al valencianisme polític. La burgesia comercial i agrarista valenciana s’alineà als partits dinàstics de la Restauració i adoptà el castellà com a llengua de prestigi, acceptà la situació de disglòssia com una cosa natural. En canvi, a Catalunya serà decisiu el paper de la burgesia industrial en la recuperació del català. La Renaixença es projectarà en àmplies capes de la societat catalana, tot configurant una forta consciència identitària que es va traduir en l’ús del català en tots els àmbits possibles, incloent-hi la premsa. Aquesta tendència creixerà i es consolidarà fins a la II República. A Catalunya es va produir una forta eclosió de revistes de tot tipus escrites en català, fins i tot la premsa republicana federalista, socialista i comunista, que al País Valencià s’escrivia en castellà, com és el cas del diari El Pueblo de Vicente Blasco Ibáñez. L’existència d’un òrgan aglutinador dels autors renaixentistes marca també diferències entre Catalunya i València. Els renaixentistes catalans s’agruparen al voltant de la revista Renaixensa (1876), que es convertirà en diari el 1881. Aquesta publicació, que encoratjava les reivindicacions polítiques, inspirarà nombroses revistes del futur. A València, però, no sorgeix cap periòdic capaç d’unir col·lectivament autors i ideals renaixentistes. Teodor Llorente no ho féu, la seua tasca periodística fou en castellà com a director de Las Provincias. El pas més decisiu el farà Constantí Llombart mitjançant la creació de l’associació Lo Rat Penat el 1878 i la revista del mateix nom el 1884. La finalitat d’aquesta associació i la seua revista és la promoció, defensa, ensenyament i difusió de la llengua. Tanmateix, l’exemple de Lo Rat Penat no va ser emulat per altres col·lectius. A Catalunya, en canvi, va sorgir un gran nombre de revistes culturals i fins i tot diversos diaris de gran abast en català, com el Diari Català, La Veu de Catalunya i La Publicitat (Martínez Sanchis, 2007b).

En la Restauració, pràcticament cada any apareixerà una nova capçalera satírica al País Valencià, però aquests periòdics tingueren una vida curta per l’acció repressora de la justícia. Entre 1877 i 1895 hi va haver una nova eclosió de premsa satírica, hi aparegueren una vintena de revistes. Dues de les més destacades foren les republicanes El Pare Mulet i El Bou Solt, dirigides per Constantí Llombart, màxim representant del sector progressista de la Renaixença valenciana. Però la revista de més èxit popular fou La Traca (1884-1938), dirigida per Manuel Lluch Soler. La Traca segueix utilitzant les claus d’El Mole: antimonarquisme, anticlericalisme i una visió descentralitzadora federal. Totes aquestes publicacions són hereves del periodisme crític i irònic de Bonilla i de Bernat i Baldoví. La Traca, amb 12.000 exemplars, fou una de les publicacions més llegides de València. Practicà un periodisme agressiu, antimonàrquic i anticlerical (Laguna Platero, 1990: 196-201).

La premsa satírica arribarà fins a la II República –amb capçaleres com L’Agüelo Cuc, El Micalet, La Barraca i la revista fallera Pensat i fet– i, tot utilitzant un registre popular, posarà les bases d’una incipient recuperació lingüística. A més d’aquestes revistes, editades majoritàriament a la ciutat de València, n’apareixen també bastants de satíriques i festives a Castelló –El Blua en 1892, Frare en 1894 i Marchaler en 1895–, així com a les comarques, entre les quals destaquen El Borinot (Alzira, 1889), El Cudol (Xàtiva, 1989), La fulla de col (Vinaròs, 1896) i El Tio Cuc (Sant Vicent del Raspeig, 1914).

Un fet important és l’aparició de Pensat i fet (1912), que es publicarà fins el 1972. Una la revista fallera anual no vinculada a cap comissió de falla. Va ser fundada per Josep Maria Victòria, Francesc Ramil i Ricard Sanmartín. Els redactors de Pensat i fet no van fer un periodisme marginal i populista, ans al contrari, van informar del món faller amb un periodisme digne i d’alt nivell. De fet, al llarg dels seus seixanta anys de vida tingué el suport de la classe intel·lectual valenciana, que col·laborà en les planes de la revista (Sanmartín Moreno, 1984)

El 1912 la premsa en valencià arriba a comptar amb dotze capçaleres, però ara amb la incorporació de premsa cultural, que comença a aflorar a partir de la generació d’escriptors de 1909. I sobretot amb l’aparició del primer valencianisme polític, entre 1900 i 1923. En aquesta línia valencianista es mouen les revistes Lo Rat Penat (1911), El Crit Valensià (1912), Joventut Valen­ cianista i València, les dues últimes editades a Barcelona el 1913. I també El Poble Valencià (1917), Pàtria Nova (1921) i El Crit de la Muntanya (1922). Hi ha també algunes iniciatives efímeres de premsa local d’informació en català, com La Veu de la Plana (1916).

Altrament, entre 1920 i 1936 a la ciutat de València es va produir un vertader boom de revistes falleres, amb títols com la ja esmentada Pensat i fet, La Plantà, El Fallero, El Bunyol, La Falla, Nostres Falles, El Poble Fallero, El Ninot i Foc i fum (Sanmartín Moreno, 1984: 12).

De totes, la més important fou Pensat i fet, que assoleix la seua esplendor durant els anys vint. La revista va arribar a tiratges de 60.000 a 90.000 exemplars. Formalment oferia els esbossos de les falles que es plantaven cada any, els noms de les falleres majors i alguns articles i poesies al voltant de la festa, on sovint col·laboraven destacats intel·lectuals, molts d’ells valencianistes. Hi van escriure, entre altres, Maximilià Thous i Orts, Bernat Morales Sanmartín, Eduard López-Chavarri, Lluís Tramoyeres, Josep Sanchis Sivera, Josep Navarro Cabanes, Francesc Almela i Vives, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Nicolau Primitiu i Enric Soler i Godes. Una cosa tan innocent en aparença com lloar les festes josefines es convertia en una vàlvula d’expressió del valencianisme cultural (Sanmartín Moreno, 1984: 13).

Al final de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i durant la II República la premsa en català ressorgeix amb força i experimenta una forta embranzida. El més significatiu és la reaparició el 1931 del setmanari La Traca, que es converteix en la primera i única publicació de masses que tindrà el periodisme en català a València. Aquest periòdic, ara sota la direcció de Vicent Miguel Carceller, arribarà el 1933 a 500.000 exemplars setmanals, ja que se’n venia també en altres ciutats espanyoles una versió traduïda al castellà. L’èxit de la La Traca radica en el format tabloide de la publicació, la incorporació de la vinyeta d’humor gràfic i la combinació satírica d’erotisme, anticlericalisme i antimonarquisme (Laguna Platero, 1990: 294).

Poders fàctics com la monarquia, l’exèrcit i l’Església, van quedar fortament ridiculitzats i desprestigiats en aquesta publicació, especialment durant la Guerra Civil que és quan la publicació es posa de part de la República i dispara més fort les seues traques satíriques contra l’oligarquia que històricament havia dominat Espanya. Aquesta critica mordaç li va costar la vida al director de la publicació. Els franquistes no el perdonaren. Carceller fou afusellat a Paterna, el 28 de juny de 1940, juntament amb el dibuixant i col·laborador de les seues publicacions Carlos Gómez Carrera (Bluff), el socialista Isidro Escandell Úbeda, l’escultor Alfredo Torán Olmos i l’artista Alfredo Gomis Vidal (Laguna Platero, 2015). L’humor i la cultura no combregaven gens amb l’Espanya feixista i catòlica de Franco.

Vicent Miguel Carceller fou un editor de masses. A més de La Traca va traure altres publicacions en valencià de literatura d’entreteniment, com Nos­ tre Teatro i El Cuento del Dumenche, dues publicacions que fomentaren la literatura en llengua pròpia. Carceller –afirma Antonio Laguna– mereix ser catalogat com l’editor valencià més important del seu temps, i la cultura valenciana té un deute amb ell, tant per allò que va produir a partir de l’herència de la tradició literària i oral com per la seua notable capacitat per crear productes de gran acceptació popular. Enfront d’una burgesia castellanitzada, Carceller sap connectar amb el poble fent productes escrits en la llengua vernacla. És el millor exponent en aquesta època de la sòlida correspondència existent entre la cultura popular i la cultura industrial sotmesa a la producció industrial i el consum massiu (Laguna Platero, 2015: 19-39).

Amb tiratges molt més modestos, dins de cercles intel·lectuals més reduïts i aliena a la cultura de masses, es movia la premsa valencianista cultural sorgida durant la República, amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), Avant (1930-1931), El Poble Va­ lencià, El Camí (1932-1934), Acció Valenciana (1930-1931), Acció (1934), el Butlletí de l’As­ sociació Protectora de l’Ensenyança Valencia­ na (1935), Proa (1935), El País Valencià (1935), Timó (1935) i El Popular (1936). Totes aquestes revistes assumeixen ja la normativa de Pompeu Fabra amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932. Així mateix, el 1927 arriben als quioscos les revistes Nostre Teatro i Nostra Novel·la, publicacions setmanals populars que volen forjar nous valors i crear nous lectors en valencià. Una tradició que serà recuperada en la Transició amb la reaparició de la capçalera El Conte del diumenge sota la coordinació de Vicent Franch.

Aquesta premsa, destaca Ricard Blasco, naix sota l’empara d’una nova generació d’escriptors –l’anomenada generació de 1930, prenent la fita de la publicació de L’Antologia de la poesia valenciana– que mostra una clara voluntat de normalitzar la llengua en l’àmbit de la cultura. I també de normativitzar l’ortografia valenciana per traure-la de l’estat caòtic en què es trobava. La primera iniciativa en aquesta línia correspon a Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). L’esforç d’aquesta publicació, continuat després de la seua desaparició per la Societat Castellonenca de Cultura, dóna lloc com és sabut a la signatura de les Normes de Castelló. Els homes de Taula són: Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Enric Navarro Borràs, Artur Perucho, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorens i Bernat Artola. Res no es pot comprendre del valencianisme cultural de la II República sense l’esforç que va esmerçar la generació de la Taula, la qual –sense trencar amb la generació d’escriptors de 1909 ni tampoc amb Lo Rat Penat– pretenia dotar la cultura valenciana d’un instrument normal d’expressió i modernitzar la literatura fent-la marxar d’acord amb les tendències vigents de la literatura europea (Blasco, 1982: 15-17).

Cal tenir en compte que fins al 1932 no hi haurà un model ortogràficgramatical acceptat per la majoria d’usuaris de la llengua escrita. Des del segle XIX, l’ortografia que s’havia utilitzat en la premsa en valencià era castellanitzada, barrejada de barbarismes i en alguns casos d’un cert lèxic arcaïtzant de l’època medieval recuperat pels renaixentistes, sense cap criteri modernitzador ni unificador amb la resta del domini lingüístic, i sense cap respecte a la gran tradició gràfica dels clàssics de l’època foral. Aquest arquetip lingüístic serà el predominant entre 1837 i 1936 (Dolz Gastaldo, 1992). S’imposava popularment una ortografia inadequada i degenerativa (a la castellana). La depauperació ortogràfica desfeia la fisonomia de l’idioma, els usos morfològics dialectals i la castellanització lèxica de la premsa satírica i de moltes obretes de teatre escrites per fer riure (a València el teatre en valencià escrit a la castellana era molt abundant i popular) feia que les grafies incorrectes s’escamparen arreu del territori. Altrament, la pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i altres cercles, feia també el seu paper desorientador, moltes vegades amb tota la bona voluntat dels «normalitzadors» ocasionals. La confusió de sons de l’apitxat provocava grafies desastroses, hi havia mots arcaïtzants en desús, i fins i tot es treien a relluir grafies equivocades de la primeria de l’edat mitjana (Valor, 1999).

Això no obstant, la voluntat de normalització de la llengua acabà quallant en la República, cosa que tingué conseqüències immediates en altres àmbits. Per exemple, en la colla que fundà, el 8 de març de 1930, Acció Cultural Valenciana, constituïda per universitaris, que van publicar el setmanari Acció Valenciana (1930-1931). El fenomen és nou. Per primera vegada, una generació universitària proclama les seues conviccions valencianistes. En aquest grup es troben Emili Gómez Nadal, Lluís Querol i Rosó, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Joan Beneyto, Francesc Carreres i Calatayud, Antoni Igual Úbeda i d’altres (Vallés Casanoves, 2008). O en terres del sud, l’Agrupació Regionalista Alacantina on hi havia el poeta Josep Ferrándiz, l’escriptor Enric Valor i Josep Coloma Pellicer, director de la revista satírica esquerrana El tio Cuc. Mentrestant, la crisi de la monarquia d’Alfons XIII propicià l’aparició, el 15 de setembre de 1930, del setmanari republicà Avant, de curta durada però molt actiu. En aquest periòdic trobem antics col·laboradors de Taula de Lletres Valencianes com Adolf Pizcueta, Almela i Vives, Carles Salvador i Navarro Borràs.

El valencianisme polític i la premsa en valencià marxen paral·lels a l’evo lució literària valenciana del període 1931-1936, i és obra en gran part d’intel·lectuals. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme (Cucó, 1977). L’acceptació de les reivindicacions autonomistes pels partits estatals republicans, abans no sensibilitzats en aquest sentit, fou una conseqüència de la tasca cultural –prèvia a la política– desenvolupada per aquests intel·lectuals. Aquest fet significa un notable avanç en la història del valencianisme. El punt d’inflexió el marca la signatura de les Normes d’Ortografia Valenciana a la ciutat de Castelló el 1932, un fet importantíssim per al ressorgiment, l’afirmació i la consolidació del tret més característic de la identitat del nostre poble (Valor, 1999). A partir d’ara l’ortografia correcta comença a ser usada en certs medis cultivats i no d’una manera general. Una gran contribució a l’esperit normalitzador, tant en la cultura com en la política, fou el setmanari El Camí (1932-1934), aparegut el mateix any de la signatura de les Normes de Castelló. La redacció la formaven antics col·laboradors de Taula de les Lletres i Acció Valenciana, però també de nous procedents sobretot de l’àmbit universitari.

No hem d’oblidar tampoc que des de 1929 l’editorial L’Estel venia desenvolupant una activitat continuada de publicació d’obres literàries d’autors valencians, a més de la sèrie «Quaderns d’orientació valencianista», alguns dels quals assoliran una gran influència en el valencianisme com és el cas d’El País Valencià de Felip Mateu i Llopis i La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, o la sèrie d’iniciatives gramaticals de Carles Salvador. Hem de tenir en compte també la tasca editorial de la Societat Castellonenca de Cultura, que donava difusió en el seu butlletí a les obres de poetes i narradors valencians. O el Centre d’Actuació Valencianista, creat el 1931, que pretenia aglutinar tots els valencianistes –més enllà de les seues ideologies polítiques– en celebracions de setmanes culturals. Tanmateix, els avatars polítics de l’època van radicalitzar l’ambient i van separar políticament els valencianistes. Per exemple, Emili Gómez Nadal es decantava per posicions marxistes, mentre que Joan Beneyto declarava la seua admiració pel corporativisme feixista.

Després del bienni republicà-socialista es va produir una proliferació de periòdics polítics escrits en la nostra llengua, la major part abraçant les Normes de Castelló. Es tracta majoritàriament de publicacions efímeres que defineixen clarament la divisió política del valencianisme. La dreta nacionalis ta catòlica aplegada en Acció Nacionalista Valenciana (ANV), fundarà el setmanari Acció (1934), mentre que l’esquerra nacionalista agnòstica traurà a la llum El País Valencià (1935) i El Popular (1936). L’única excepció a les Normes de Castelló fou Els Vers Valencià (1934) dirigit per Josep Maria Bayarri, creador d’una arbitrària ortografia sense base científica. Els projectes periodístics sorgits poc abans de la Guerra Civil no quallaren, en part per la inestabilitat política, en part pel cost econòmic que suposava mantenir aquestes revistes, i sobretot per la manca d’un públic lector en català. Publicacions com la Protectora de l’Ensenyança Valenciana, Proa i Timó, i moltes altres culturals i satíriques que sorgiren en l’àmbit local, a penes assoleixen un any de vida, malgrat comptar en molts casos –sobretot aquestes tres– amb el suport dels escriptors valencianistes.

La mateixa experiència efímera va tenir L’Hora, l’únic diari d’informació general escrit en català en tota la història de la premsa valenciana. L’Hora va sortir només tres dies de juny de 1936. El rotatiu va tancar causa de l’escassa consciència nacional-cultural de la societat valenciana, especialment dels sectors que tenien possibilitats econòmiques de muntar un periòdic, i la impossibilitat de supervivència d’un diari fet sense mitjans suficients per a competir amb la premsa diària en castellà, justament en el moment més àlgid del desenvolupament dels diaris moderns industrials de masses (Gómez Mompart, 1990).

Un altre setmanari representatiu és Acció, l’òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), partit nacionalista democratacristià fundat el 6 d’agost de 1933 i desaparegut el 18 de juliol de 1936. Acció recull l’ideari d’ANV, que promogué celebracions com la Diada de Dol Nacional pel 25 d’abril, cita clau en el valencianisme que ha arribat viva fins als nostres dies. ANV reivindicà l’ús del valencià en la universitat i l’ensenyament, alhora que fou un dels principals impulsors de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia en la II República. En aquest partit, agermanat amb Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc, militaren Xavier Casp, Robert Moróder, Ricard Sanmartín, Francesc Soriano Bueso, Miquel Adlert o Josep Maria Esteve Victòria. Alguns d’aquests valencianistes, els trobarem en la postguerra impulsant llibres i revistes en català, així com en la creació de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), un partit fundat el 1965 per Vicent Miquel i Diego (Colomer, 2007).

En els mesos immediats a la guerra, la iniciativa intel·lectual més interessant comparable a Taula i El Camí, fou La República de les Lletres (1934-1936), dirigida per Miquel Duran de València. Aquesta publicació mensual, segons Ricard Blasco, aglutinà l’esquerra valencianista i creà paral·lelament una editorial. Va suposar un pas decisiu en el procés de normalització cultural iniciat set anys abans per Taula. Malauradament, la guerra i la posterior repressió franquista van acabar amb aquest procés de retrobament que no sabem com hauria pogut evolucionar si la democràcia republicana haguera sobreviscut.

Això no obstant, les Normes de Castelló havien obert la línia del «policentrisme convergent» amb la resta del domini lingüístic, sintagma amb què Sanchis Guarner solia anomenar la doctrina normativitzadora de Fabra. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme al País Valencià, aquest s’hi consolida i expandeix amb l’obra de Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. El fabrisme sobreviurà durant el franquisme i la democràcia.