Читать книгу Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez - Страница 10
ОглавлениеI. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS
En aquest capítol es tracten algunes qüestions d’importància per a la investigació que conformen la seua mirada, tant sobre l’àmbit urbà com sobre l’immigrant. Del primer, comentarem la sociabilitat que es dóna a l’espai de la ciutat i la diversitat de relacions que hi trobem, unes més distants i d’altres més properes. Per altra banda, si la figura de l’immigrant s’ha modificat al llarg de la història, la seua situació sempre ha remès a un locus social especial, dins i fora del grup. Avui, qui és el foraster a la ciutat? Comentarem la construcció social de l’immigrant extracomunitari i els trets que el caracteritzen com a foraster pobre i estrany i que determinen, junt amb altres factors, la seua inserció urbana.
Parlar d’inserció urbana ens remet a una pluralitat de fenòmens i dinàmiques socials que s’agrupen i comenten en cinc dimensions. D’aquestes, la recerca ha privilegiat la dimensió residencial i la de sociabilitat per a captar la complexa interacció que es dóna entre espai urbà i relacions socials en la inserció dels immigrants. Aquest va ser el tema més rellevant de l’Escola de Chicago, de la qual es comentarà, en particular, el marc explicatiu i valoratiu sobre el procés d’inserció urbana dels nous veïns, que ha tingut una influència notable sobre la visió de la ciutat immigrant.
Finalment, exposem que sobre la base de la popularització simplificada d’alguns dels postulats de Chicago, dels estudis sobre la segregació i de la creixent preocupació per la marginalitat urbana, s’ha conformat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Sovint de forma implícita, aquest sentit comú estableix un model d’inserció residencial dels immigrants amb implicacions sobre l’anàlisi i la valoració dels fenòmens que ens interessen.
1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ
En les diferents tradicions, acadèmiques i socioculturals, de les ciències socials hi ha una àmplia diversitat de visions sobre la ciutat. En totes elles, ciutat fa referència a una agrupació permanent d’habitatges, relativament gran i densa, que comporta unes característiques socials determinades. Tanmateix, la qüestió de quins són aquests trets socials característics, és a dir la qüestió urbana, ha tingut una ampla diversitat de respostes segons l’enfocament teòric i disciplinar, però també segons les diferents tradicions culturals.
Des de l’ecologia urbana que popularitzà l’Escola de Chicago, Wirth explica els trets de la ciutat com a conseqüència de les variables de mida, densitat i heterogeneïtat, que la caracteritzen i que conformen una forma de vida específicament urbana. Amb la seua teoria de l’urbanisme, Wirth (1999: 100) intentava «descobrir les formes d’acció i organització socials que, de forma típica, emergien en situacions urbanes». Aquesta visió de la ciutat, molt influent, ha desconsiderat els processos històrics, polítics i socials que han generat les estructures urbanes i els seus trets específics. Un altra referència també molt influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.
Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.
L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]
L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.
A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997: 390).
Des del punt de vista espacial, la ciutat es caracteritza per una especialització funcional i una segmentació social dels espais. La urbanització moderna comporta la divisió i diferenciació de l’espai de l’habitatge respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.
A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.
Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]
Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou temps, s’oblida els elements que hi romanen, encara que renovats. Tanmateix, tots ells conformen la sociabilitat de la ciutat. O, millor, caldria parlar de les sociabilitats de la ciutat.
A les nostres urbs, el procés de socialització de l’individu es realitza en una sèrie de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.
Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.
La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.
2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT
Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?
La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.
A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents d’Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.
El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.
El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).
El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).
Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, l’home marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]
Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).
Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.
Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.
Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]
La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa d’estrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». L’immigrant és un pobre que ve d’un país endarrerit. Com a tal, s’insereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. L’immigrant extracomunitari s’insereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en l’economia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions d’indocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si l’immigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve d’una societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma l’immigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.
3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS
Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants s’incorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés d’inclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa l’immigrant a la ciutat.
Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama d’espais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, d’altres més llunyanes). Per això, l’anàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a l’habitatge, ni a l’entorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.
Al mateix temps que ressaltem l’especificitat de la inserció urbana, no podem oblidar que aquesta es produeix en un marc social més ampli. Molts dels factors que conformen les possibilitats i límits de la inserció dels immigrants excedeixen l’àmbit, social i polític, de la ciutat. Tot i la recent literatura sobre la creixent pèrdua del paper de l’estat, a favor de la ciutat per sota i de les organitzacions supraestatals per dalt, l’estat continua sent l’àmbit privilegiat de les normes que regulen aspectes decisius de la inserció dels nous veïns, com ara són l’estatus jurídic del resident estranger, la normativa laboral o la llengua oficial i la història que s’ensenya a les escoles. En altres casos, l’àmbit de les fenòmens i tendències que ens interessen és internacional o transnacional. Les tendències econòmiques pròpies de la globalització contribueixen a conformar l’estratificació social i el mercat de treball de les nostres urbs globals. També hi ha altres aspectes, aparentment més modestos, que tenen una dimensió transnacional. La sociabilitat pròpia dels immigrants i les formes que aquesta adopta té molt a veure amb les seues xarxes informals transnacionals. En conclusió, considerarem la ciutat com l’àmbit privilegiat de la nostra recerca sense oblidar, però, la incidència que en aquest àmbit tenen altres instàncies a nivell estatal o transnacional. La ciutat global, en tant que oberta, no es pot entendre deslligada de la societat estatal de la qual forma part i de les xarxes transnacionals a les quals es troba vinculada (xarxes de regions i ciutats, xarxes de multinacionals, xarxes d’immigrants, etc.).
Tornem ara a les cinc dimensions suara esmentades que agrupen les diverses dinàmiques d’inserció urbana. La primera dimensió que destacarem és la residencial, que constitueix un aspecte bàsic del procés d’inclusió en la ciutat. Una de les primeres necessitats que ha de resoldre tot immigrant és l’habitatge, al mateix temps sostre, refugi i àmbit privat de les relacions personals i familiars. A més a més, la ubicació espacial de l’habitatge, on es viu, inscriu l’immigrant en un espai social amb trames de relacions, quotidianes i significatives. La presència quotidiana dels immigrants com a nous veïns, constitueix la base per al desenvolupament de relacions veïnals i d’una copresència com a usuaris dels serveis del barri o àrea on és l’habitatge, com els comerços, els parcs, les escoles i els centres de salut, etc. Quan parlem, doncs, d’inserció residencial fem referència a diferents qüestions. Com viuen els immigrants?, és a dir, com resolen les seues necessitats d’habitatge. On viuen?, la seua distribució en la xarxa de barris i àrees residencials que conforma la ciutat moderna. Com es relacionen amb la resta de veïns?, com s’inscriuen en el conjunt de relacions informals, veïnals i d’usuaris de serveis i espais públics, que ordenen una part important de la vida quotidiana. Per una altra part, més enllà del barri on habita, l’immigrant és un usuari de la ciutat. Utilitza les xarxes de transport, es reuneix amb els seus als parcs i les zones d’oci de la ciutat, i, sovint, és usuari de serveis públics d’una àrea superior. Els immigrants s’insereixen, doncs, en una sèrie d’espais públics i segons el resultat d’aqueixa inserció siga més o menys positiu, es conforma també el seu locus social. Per últim, però no menys important, hem de considerar el procés des d’un altre punt de vista complementari, ens hem de preguntar com modifica, la inserció dels immigrants com a veïns, la urbs, els seus espais, les relacions que s’hi produeixen i l’imaginari col·lectiu dels seus habitants.
Una altra dimensió de la inserció urbana és la laboral. Les ciutats concentren bona part de la demanda de treballs i ocupacions que desenvolupen els immigrants, en el nostre cas, el servei domèstic, l’hostaleria i la peonada de construcció. Altres treballs, com la indústria i el transport, s’ubiquen en la perifèria més o menys immediata. L’activitat laboral, siga productiva o reproductiva, es realitza en una sèrie d’espais especialitzats molt heterogenis, amb una sociabilitat en què les relacions instrumentals i funcionals són bàsiques. Els polígons industrials, els espais públics integrats pels bars i restaurants, i els espais domèstics constitueixen altres tants espais, diversos i diferents, d’inserció laboral a la ciutat. En tots ells, les relacions són marcadament instrumentals, però no esgoten les interaccions que s’hi donen. En l’àmbit de treball poden establir-se relacions d’amistat, amb companys de feina. Segons el tipus de treball, sense negar el caire instrumental de la relació, poden tenir-hi més pes i influència els vessants significatius i emocionals (com passa, per exemple, en els treballs de reproducció i serveis personals). Per una altra part, el tipus de treball té una forta incidència sobre el tipus d’inserció urbana. Així, el servei domèstic comporta la invisibilització social de la dona immigrant que el realitza, sobretot en el cas de les internes. Tancada a la llar, no «se la veu» a la ciutat, absència reforçada per un treball desvalorat i inferior. En altres casos, l’activitat laboral suposa desplaçaments diaris, la utilització de les xarxes de transport i dels seus espais públics (parades de bus o metro, vestíbuls), el que comporta una copresència i una interacció, banal però quotidiana.
A la ciutat moderna, els veïns som també ciutadans, membres del grup d’iguals que participa i decideix, tot i que siga de forma desigual, sobre els assumptes comuns de la ciutat. La inserció de l’immigrant com a ciutadà fa referència a la seua relació amb els processos, organitzacions i mecanismes que constitueixen canals i eines de participació en les ciutats modernes. Una de les més importants és la participació política, amb la qual es pot contribuir a definir el govern de la ciutat. La negació als immigrants extracomunitaris dels drets polítics a nivell municipal comporta problemes pel procés d’inserció urbana, almenys des de tres punts de vista. El primer és pragmàtic. Si es priva dels drets polítics als immigrants residents, les seues preocupacions, necessitats i propostes no comptaran en l’àmbit institucional, atès que aquests col·lectius no proporcionen vots. En aquestes circumstàncies, l’exercici d’altres drets, la necessària negociació i adaptació entre veïns diversos, les seues possibilitats de fer-se una inserció més acollidora, resulten disminuïdes. Un segon punt de vista és normatiu. La negació dels drets polítics a veïns que viuen en la ciutat des de fa anys, que respecten les lleis i paguen els impostos, contradiu els valors bàsics de la democràcia. El tercer punt de vista és el simbòlic; el fet d’excloure’ls de l’àmbit polític els converteix en ciutadans de segona.[11] La qüestió de la participació política dels nous veïns a la ciutat està vinculada al debat, més ample, sobre la vella concepció de ciutadania, que és qüestionada per la realitat creixentment multicultural de les nostres societats, l’existència d’organismes supranacionals com la Unió Europea, i la contradicció, cada vegada més evident, entre el discurs universalista dels drets i la ciutadania com a frontera d’exclusió dels immigrants. En el debat sobre la reformulació de la ciutadania, la concessió del dret de vot en les eleccions municipals pot constituir una bona base de partida, proporcionar una àmplia experiència i contribuir a generar uns canvis que s’albiren com a necessaris.[12]
Tot i la importància dels drets polítics, aquests no esgoten els canals i eines de participació dels habitants de la ciutat. Aquesta es pot donar amb la seua presència en les associacions de veïns, AMPAS, associacions culturals o d’altres tipus. Els immigrants poden associar-se i participar, en graus molt diversos, en la defensa dels seus interessos compartits com a veïns d’un barri, mares i pares d’alumnes d’un col·legi o un altre tret comú. Al mateix temps, la defensa d’interessos propis i la recerca d’una millor inserció, sol quallar en organitzacions d’immigrants i/o de grup etnocultural sorgit de la immigració que intervenen, amb menys o més incidència, en la vida social.[13] Aquesta és un altra forma de participació a la ciutat; expressa necessitats i adopta accions per a cobrir aqueixes necessitats. Sovint, aquestes accions comporten canvis, alguns poc perceptibles, altres amb major repercussió i incidència ciutadana (sobre les relacions socials, sobre el paisatge i els espais urbans, i sobre l’imaginari). Així, per exemple, les associacions de musulmans que coordinen esforços per obrir una mesquita intenten conformar una ciutat més acollidora que responga a les seues necessitats.
La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. L’immigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a l’espai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma l’ordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.
En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall d’usuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que s’insereixen en la ciutat, que s’hi adapten, els immigrants intenten fer-la més acollidora amb iniciatives i dinàmiques que modifiquen, almenys en part, la significació cultural i simbòlica d’alguns dels seus espais. Determinats carrers i parcs es conformen com a llocs propis de sociabilitat on la música, els menjars i la llengua, generen microambients culturals.
La gestió d’aquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. D’acord amb la primera, l’adequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura d’origen, l’adopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, d’acord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de l’aculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de l’oferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.
Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem d’inserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa l’immigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que l’immigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moure’s adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, l’immigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i l’adaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha d’acomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.
Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. L’habitatge és la base material d’una bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets d’inserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt d’aquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés d’inserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna d’aquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.
4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.
L’ESCOLA DE CHICAGO
Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a l’estudi dels fenòmens d’inserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt d’investigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, l’evolució d’aquesta i els factors que l’expliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre l’espai urbà i les relacions socials que s’hi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés d’inserció social és interpretada en el sentit d’una forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.
Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de l’època. Una d’elles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes d’habitatge, de relacions socials i d’ordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]
En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.
Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.
En 1921, Introduction to the Science of Sociology, l’influent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de conflicte, de compromís o acomodació i d’assimilació. Més tard, l’any 1926, Park ordenarà aquestes relacions com a etapes successives del procés d’inserció dels immigrants, cadascuna de les quals representa un progrés respecte a l’anterior. Aquest procés constitueix l’anomenat cicle de relacions racials. La primera etapa, la competència o rivalitat, suposa la interacció en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció –per bé que conflictiva– i una consciència d’aquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de l’acomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups s’ajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a l’assimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, l’assimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de l’individu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant l’etapa de l’assimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de l’altre i, compartint l’experiència i la història, s’integren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]
El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.
A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb l’assimilació.[16] L’aculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l’«americanització» havia promès. L’experiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, l’obra de Franzier, un dels deixebles de Park. D’acord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.
Són ja clàssiques algunes de les crítiques adreçades a l’Escola de Chicago com l’evolucionisme i la tendència a naturalitzar els processos socials que es donen a la ciutat.[17] Tots dos aspectes, molt deutors del paradigma de l’ecologia humana, fan que el paper dels diferents actors socials reste diluït i la importància de les relacions socioeconòmiques i de dominació política minimitzada. Per una altra part, en l’anàlisi de la ciutat, es presentaven les diferents zones com àrees «naturals», excessivament homogènies i amb dinàmiques socials comunes. Un altre element crític és la identificació que fan entre integració, assimilació i Anglo-conformity nord-americana. Si bé, com hem vist, l’assimilacionisme deixa de presentar-se com el resultat inevitable del procés d’inserció, aquest continuarà contemplant-se des del punt de vista dels «anglosaxons, protestants, blancs, originaris del nord, del grup políticament hegemònic» (Chapoulie, 2002: 11).
La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.
Per últim, però no menys important, alguns dels elements de l’anàlisi de l’Escola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de l’experiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]
Més enllà d’aquestes crítiques, algunes de les aportacions de l’Escola de Chicago són de particular rellevància per al nostre tema.[19] Les seues investigacions es van caracteritzar per cercar el coneixement empíric, tot considerant les situacions concretes en la seua complexitat i el punt de vista de l’actor. Aquesta concepció de la recerca va incloure el desenvolupament de mètodes i tècniques, en uns casos específics i en altres adoptats de l’antropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.
Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] D’acord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés d’adaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», l’ajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.
Tot i l’evolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés d’inserció es lliga a la dinàmica d’interaccions socials, des d’una perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i l’ampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina d’integració i de ruptura.
5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA
Més enllà de la valoració que ens meresca, l’empremta de l’Escola de Chicago s’ha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que s’hi encunyaren, o s’hi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir d’una bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de l’Escola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.
A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, s’abandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, d’altres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en l’espai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a l’àmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat d’índexs, entre els quals l’índex de dissimilitud de Duncan potser siga el més utilitzat.[22] A més, als seus estudis sobre els barris negres de Chicago, Duncan va introduir la noció de «llindar crític» per a fer referència a un nombre de veïns, negres o immigrants, a partir del qual es donava la fugida dels veïns blancs i autòctons, baixava el preu de l’habitatge, es degradava l’entorn i s’instal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren d’un ampli ressò.
En aquests tipus d’estudis i en l’escola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació s’utilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, l’ús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no s’aplica als barris on s’ajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, l’assignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques d’exclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a l’infractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.
En la vida real, segregació i concentració conformen dos extrems d’un continuum amb diverses situacions intermèdies. En tot cas, convé distingir la segregació de la tendència a viure junts de determinades minories en certes zones. D’acord amb les recerques de Burgess, Park i Thomas, l’existència de barris ètnics, d’organitzacions pròpies i de periòdics en les diverses llengües maternes, van contribuir a la millor adaptació dels immigrants.[26] Sols les concentracions ètniques que es perpetuen són problemàtiques, més encara quan la diferència es conjuga amb la desigualtat, com als guetos negres. O, en clar ressò d’aquestes tesis, «l’autosegregació relativa no constitueix una forma d’inferiorització ni d’exclusió, sinó que és un instrument al servei de la integració» (Delgado, 1998: 185).
Per una altra part, els diferents estudis sobre segregació ens ofereixen dades sobre la distribució residencial dels immigrants, dades d’interès sens dubte, però que ens diuen poc sobre els processos socials subjacents i la seua interpretació. Una concentració residencial aparentment semblant pot tenir, i de fet té, diferents conseqüències socials segons els grups en qüestió, que la distribució desigual siga escollida o imposada, que les diferències significatives que denoten la concentració s’acompanyen o no d’una situació de pobresa i marginació social, etc.[27] A més a més, la percepció sobre les concentracions ètniques depèn de la història i les tradicions sociopolítiques de cada societat, dels efectes atribuïts a aquestes concentracions ètniques, així com als valors ideològics i mites identitaris. Per això hi ha una diferent percepció a l’àmbit anglosaxó i a l’àmbit europeu continental, particularment el francòfon.[28] Si en el primer les concentracions susciten menys recels, la visió europea ha estat tradicionalment molt més problematitzadora.
Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències d’aquestes concentracions cal considerar l’existència d’altres tipus de relació o no, l’accessibilitat a altres espais, el grau d’inserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.
Les connotacions negatives associades a les concentracions ètniques augmentaren en la dècada de 1980 i primeries de 1990. En aquests anys es produïren conflictes, protestes i desordres als barris multiculturals de grans ciutats europees i nord-americanes. Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants d’un cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta d’escenaris urbans marcats per l’atur i l’ocupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per l’heterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o d’origen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés d’ampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, l’augment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.
La popularització simplificada d’alguns dels postulats de l’Escola de Chicago, l’ampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés d’inserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i d’opcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.
Segons la primera, hi ha un model d’inserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs d’arribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés s’ha establert una tipologia de barris com «barri d’arribada», «barri de transició», «barri ètnic» o d’altres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés d’inserció.
D’acord amb la segona proposició, l’autèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de l’escassa voluntat del grup per integrar-se, s’associen a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés d’inserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, d’una major integració social.
És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció d’immigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses d’habitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.
[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, l’heterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents d’aqueixa cultura pública comuna, per exemple, d’origen generacional.
[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, l’arrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i d’espai.
[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus d’acció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, l’individu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, d’aprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».
[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de l’àmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a l’àmbit del futbol i d’altres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes d’un equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.
[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.
[6] Per a Park, l’home marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura d’origen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a l’American way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de l’Escola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i l’americanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a l’apartat següent.
[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de l’antropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de l’immigrant.
[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús s’ha ampliat per a designar l’estranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra l’ús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent d’immigrant, moro i sudaca (altres tipus d’estrangers).
[9] Des de l’ampliació de l’1 de maig de 2004, la Unió Europea compta amb 25 estats membres. En aquesta investigació, quan es parle d’Unió Europea es farà referència a la Unió dels 15, l’anterior a la darrera ampliació.
[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de l’est, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).
[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «d’incapaços» (menors d’edat, malalts mentals) o «d’indesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).
[12] Superar la frontera de l’antiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut d’un Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo d’un altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie d’anys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, l’any 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».
[13] Amb «grup etnocultural sorgit de la immigració» fem referència a un col·lectiu d’immigrants i/o els seus descendents que es constitueixen com a grup social d’adscripció i identificació, al si i respecte a la societat de recepció, i que té conseqüències sobre la seua interacció social. Més endavant es comenta el concepte de grup ètnic. Un exemple de grup etnocultural sorgit de la immigració seria el cas dels italo-nord-americans o dels irlandesos-nord-americans als Estats Units.
[14] L’«americanització» va comportar una sèrie d’actuacions de diverses administracions i entitats, com classes d’anglès i mesures d’educació patriòtica (Bastenier i Dassetto, 1993: 74 i ss). La ideologia oficial nord-americana va presentar aquesta «americanització» com a melting pot, fusió de les aportacions culturals, que donava peu a una identitat sociopolítica basada en els «valors americans» i la sacralització dels símbols patris. Tanmateix, en la pràctica, fer dels immigrants nord-americans implicava un procés d’assimilació al model d’Anglo-conformity, el motlle cultural hegemònic basat en l’anglès i la cultura anglosaxona (Kymlicka, 1996: 43 i ss.; McNicoll, 1993: 28 i ss.).
[15] Els conceptes de Park no tenen un sentit inequívoc. Així, per a Basteneir i Dassetto (1993) hi ha en Park un doble sentit d’assimilació. Un, majoritari, fa referència a assimilació com a aculturació, s’identifica amb l’americanització i té en l’escola i els matrimonis mixtos les seues eines més poderoses. Segons un altre sentit minoritari, present en el manual de 1921, el procés d’assimilació comporta un major pes de la interacció recíproca, més en concordança amb la ideologia del melting pot. De Rudder (2002) fa seu aquest sentit i el generalitza, de forma excessiva al meu parer, al conjunt de l’obra de Park.
[16] Amb el temps, Park va excloure del cicle de relacions racials els negres i els asiàtics pels entrebancs socials que suposen els seus trets fenotípics. Més tard, l’any 1937, ampliarà els seus dubtes per a determinats grups d’immigrants blancs. Vegeu, en aquest sentit, Schnapper (1998: 195), De Rudder (2002: 47) i Chapoulie (2002: 18).
[17] Vegeu, per a aquests i altres elements crítics, Piette (1990), Kesteloot (1990), Hannerz (1993), Martínez Veiga (1999) i Chapoulie (2002)
[18] En Amèrica del Nord, la urbanització i la industrialització es realitzà sense quasi antecedents, mentre que a Europa aquest desenvolupament es realitzà, almenys en part, sobre la base urbana preexistent. Al mateix temps, els espais urbans europeus tenen unes connotacions històriques i simbòliques que en Amèrica del Nord són més noves o menys importants, la qual cosa és particularment perceptible als centres urbans. Una altra diferència important rau en els principals actors del desenvolupament de les ciutats, promotors privats en el cas nord-americà i amb més paper dels operadors públics en el cas europeu, caracteritzat a més per la importància de la planificació i l’ordenació urbana. Per analitzar aquestes i altres diferències, vegeu Alvergne i Coffey (2000).
[19] Vegeu Piette (1990), Coulon (1992), Bastenier i Dassetto (1993), Chapoulie (2002) i De Rudder (2002).
[20] Ens referim a la utilització de documents personals, a l’anàlisi d’una diversitat de fonts documentals, a la realització d’entrevistes i d’històries de vida, al treball de camp i l’observació participant en l’àmbit urbà. Park considerava que el mètode antropològic, desenvolupat per Boas i Lowie, era plenament aplicable i necessari en les investigacions urbanes per a captar les pràctiques socials, costums, creences i concepcions dels immigrants a la ciutat (Hannerz, 1993: 42).
[21] Desorganització i reorganització són dos conceptes centrals de moltes recerques de l’Escola de Chicago. Encunyats per Thomas i Znaniecki en la seua obra El camperolat polonès a Europa i Amèrica, publicada entre 1918 i 1920, per a referir-se al procés de desorganització de la vida camperola en la societat polonesa, situació que s’agreuja amb la migració als Estats Units. Tanmateix, aquest estat de desorganització social és provisional. En Amèrica, el grup migrant reorganitza les seues actituds, acomoda valors i comportaments, i conforma una nova organització.
[22] La separació residencial dels diferents grups es pot mesurar amb una diversitat d’índexs que solen agrupar-se en quatre blocs: de distribució espacial, del grau de contacte potencial, de concentració i de centralitat. A l’àmbit anglosaxó s’han donat vives polèmiques sobre la construcció d’aquests índexs i la seua pertinència, com recull Fong (1998: 254 i ss).
[23] Aquesta noció és semblant a la idea de «llindar de tolerància» que es va imposar a tot Europa en la dècada de 1980. Aquest llindar expressa la capacitat de la societat per a acollir immigrants, i superar-lo pot obrir tot tipus de dinàmiques de tensió, competència i desagregació social. El concepte de llindar va ser utilitzat com una legitimació de la política d’immigració zero, oficial en la Unió Europea fins mitjan dècada dels 1990. Aquesta idea té, almenys, tres problemes. Primer, redueix a un càlcul quantitatiu tot un complex procés social. Segon, és qüestionada per la realitat atès que Luxemburg, amb una mitjana d’un 30 % de residents estrangers durant les dècades de 1980 i 1990, no ha tingut més problemes que França, amb una mitjana d’un 10 %. En tercer lloc, la mateixa concepció del «llindar de tolerància» sembla que responsabilitza els immigrants, en realitat el seu nombre, dels problemes que es generen i obvia així el paper clau dels processos socials de la societat de recepció.
[24] Això és freqüent a l’àmbit anglosaxó. Igualment, és el cas d’estudis de segregació a l’Estat espanyol, com el de Checa Olmos i Arjona Garrido (2003) referit a Almeria, i el de Martori i Hoberg (2004) sobre diversos municipis catalans.
[25] Segons Peach (1998: 234), per a la realitat canadenca, «els polítics quan parlen de segregació evoquen els estereotips dels guetos negres nord-americans».
[26] El 1964, Burgess presentava un balanç de l’Escola de Chicago i afirmava: «el descobriment que els grups ètnics constituïen un gegantesc mecanisme sociològic de defensa que facilitava la supervivència i l’adaptació dels immigrants, comunitats a les quals la segona generació volia escapar, ha constituït un resultat major de la recerca sociològica de la ciutat entre 1920 i 1930» (Coulon, 1992: 36).
[27] Per a aquests i altres aspectes crítics sobre el concepte de segregació i, sobretot, a la seua utilització «àmplia», vegeu Brun (1994), Grafmeyer (1994), Schanpper (1998) i Hiebert (1998).
[28] D’acord amb l’imaginari del model republicà francès, no hi ha d’haver instàncies intermèdies fundades sobre particularitats comunitàries entre l’individu i la República. Aquestes es consideren un perill per l’èxit del procés d’aculturació, poden debilitar la lleialtat a la República i tendeixen a destacar-hi els particularismes enfront de la unitat nacional. A l’àmbit anglosaxó, la tradició identitària i sociològica ha destacat el paper positiu de les organitzacions, comunitats i grups ètnics en el procés de conversió dels immigrants en nacionals. La diferent valoració fa referència, també, a la desigual importància atorgada, en un i altre context, a l’universalisme, a l’igualitarisme i als fenòmens de precarietat social.
[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.
