Читать книгу Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez - Страница 11
ОглавлениеII. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA
Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.
El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així– per jubilats i pensionistes nacionals d’altres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència d’altres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és d’estranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.
El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació d’Espanya com un país d’immigració. Al País Valencià, aquest flux s’inicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra l’obertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux s’ha accelerat i n’ha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.
1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA
Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a l’aportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.
En l’evolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre d’estrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord d’Àfrica, es tractava bàsicament d’una migració d’homes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants s’autoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que s’hi instal·len.
El segon període s’inicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera s’ha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des d’Amèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals d’Equador i Colòmbia i, els darrers dos anys, d’Argentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants d’altres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, s’han mantingut les migracions del nord d’Àfrica, fonamentalment del Marroc, i n’ha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de l’Europa de l’est, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a l’economia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]
D’acord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» l’any 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, d’una raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés d’augment del flux havia començat l’any 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés s’accelera –com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana– i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]
No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. S’ha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. L’augment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de l’immigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més d’un 10 % del total.
Respecte a la dècada dels anys 90, la immigració extracomunitària a València no sols ha augmentat el nombre; també ha conegut importants modificacions. Ha augmentat l’heterogeneïtat interna, amb una major diversitat d’origen, de cultures, de situació social i de grau d’inserció en la ciutat. Tot i les diferències entre col·lectius, el nombre d’homes i dones tendeix a un major equilibri. A diferència de la dècada anterior, es tracta d’una immigració familiar i permanent.
TAULA 2.2
Evolució de la població estrangera resident a València. Comunitaris i no comunitaris.
Anys 1996-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
Abans, però, d’aprofundir en aquests trets dels nous veïns, cal fer un darrer comentari sobre el nombre de veïns estrangers a València. Sovint les reflexions que susciten el nombre de veïns estrangers barregen dues dimensions interrelacionades però ben diferents. Una fa referència a la dada objectiva, el nombre d’estrangers; l’altra, remet a una valoració d’aquest fet com a fenomen social. L’orientació hegemònica es pot expressar bé en els termes popularitzats per les enquestes sobre el tema: els immigrants són molts o pocs? Molts o pocs, amb relació a què? Molts o pocs amb relació al que es considera convenient, tot i que aquesta conveniència no es faça explícita i tinga diferents lectures. Dit d’una altra manera, la valoració social que s’atorga al nombre d’estrangers no depèn solament, ni fonamentalment, de la xifra d’aquests. El fet que aquesta xifra es valore com a elevada o no dependrà de diversos factors: de la rapidesa del procés migratori, de l’existència o no d’eines per gestionar aquesta transformació, de la composició d’aquests fluxos migratoris i de la visibilitat que tenen, de la dinàmica d’inserció d’aquests immigrants i, també, de la valoració social que es fa de la immigració.[5]
Un altre element de valoració del nombre d’immigrants a València ens el pot proporcionar la comparança amb altres ciutats de l’Estat, per a la qual cosa hem triat els casos de Barcelona i Madrid. Com a centres d’atracció i llocs de recepció dels fluxos migratoris, les grans ciutats espanyoles han vist augmentar de forma espectacular els nombre de veïns estrangers, com mostra la taula 2.3. En aquest sentit, el procés a València ha estat similar al d’altres ciutats com ara Madrid i Barcelona, amb una acceleració del flux migratori amb el nou segle, flux que té, a més, d’altres trets comuns. S’ha reduït la proporció de nacionals de la Unió Europea i la immensa majoria dels nous veïns són immigrants extracomunitaris, particularment llatinoamericans, entre els quals destaquen els equatorians. A cada ciutat trobem especificitats, però en termes generals ha augmentat la diversitat d’origen i de fluxos, com els europeus de l’est. Les nostres ciutats són molt més multiculturals que ho eren al passat més proper. A més, el caràcter familiar de la migració és una altra característica comuna. Per una altra part, aquests trets i el caràcter indocumentat de bona part dels veïns immigrants més recents, expressen les característiques més generals dels actuals fluxos migratoris que tenen l’Estat espanyol com a destí (Arango, 2002; Izquierdo, 2002).
TAULA 2.3
Evolució de la població estrangera resident a Madrid, Barcelona i València.
Anys 1996-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal, Ajuntament de València, Departament d’Estadística, Ajuntament de Barcelona, i Gerència Estadística de l’Ajuntament de Madrid. Elaboració pròpia.
Què podem dir de la nostra ciutat? Hi ha molts immigrants?, pocs? La resposta social dependrà, entre altres factors, de la dinàmica del procés d’inserció urbana dels nous veïns. Poc es pot afirmar de moment, ja que el procés acaba de començar. En tot cas, el nombre de veïns estrangers constitueix una dada molt significativa de la realitat de València. Ho és perquè el procés ha estat molt ràpid i, en termes generals, ni la ciutadania ni els gestors públics de la ciutat han desenvolupat una cultura de societat d’acollida. La xifra és rellevant, també, pel caràcter de foraster, immigrant extracomunitari, pobre i estrany, que tenen la immensa majoria dels nous veïns. A més, és la creixent visibilitat social de la immigració la que atorga rellevància a aquest nombre. Una visibilitat que es nodreix de diverses fonts. A la generada pels mitjans de comunicació, el discurs dels gestors públics i les pràctiques administratives sobre la immigració, s’ha afegit una visibilitat més quotidiana, la de la creixent coincidència dels valencians i les valencianes amb persones immigrants al barri, al treball i als espais i serveis públics de la ciutat. Amb el segle XXI apareix la València immigrant i es presenta davant l’altra València com un fenomen social indefugible.
2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA
El primer que destaca de la immigració extracomunitària a València és l’heterogeneïtat que presenta. Parlem d’immigració extracomunitària, en singular, per economia de mitjans i per destacar-hi els trets comuns que la defineixen, és a dir, la construcció comuna com a foraster immigrant. Tanmateix, això no ens pot fer oblidar l’ampla diversitat que la caracteritza. Una font d’heterogeneïtat la constitueix la diversitat de procedències, cultures i llengües. També és diversa la composició per gènere, nivell d’instrucció i temps d’assentament. Igualment, la mirada i les actituds de la societat de recepció són diverses segons els grups. Per altra part, caldria considerar l’heterogeneïtat que genera la diversitat de situacions documentals, si es disposa o no d’un permís, d’inserció sociolaboral i d’arrelament social. Tot això ens dóna una pluralitat d’estratègies d’adaptació i d’inserció ací. Vegem alguns d’aquests trets.
D’acord amb la taula 2.4, els equatorians i els colombians constitueixen els col·lectius d’estrangers més nombrosos de la ciutat. Al gener de 2004, un de cada quatre estrangers és equatorià. L’empenta de la immigració llatinoamericana els darrers tres anys, particularment equatoriana i colombiana, ha desplaçat l’antiga superioritat numèrica de marroquins i xinesos.
La immigració del nord d’Àfrica ja no constitueix el grup majoritari, tot i que mantinga una rellevància simbòlica central, atès que l’immigrant musulmà, més encara si és marroquí, constitueix el nostre altre històric. A València, per altra part, la presència d’immigrants dels països de l’est d’Europa ha deixat de ser una mera anècdota. En quatre anys han passat a constituir-se com a collectius relativament nodrits, particularment el dels nacionals de Romania. A aquest breu repàs, cal afegir els migrants procedents d’Àsia. Ha augmentat el nombre de xinesos, uns dels col·lectius amb més temps de presència a la ciutat, al mateix temps que, als dos darrers anys, s’ha instal·lat un nombre ja ampli de pakistanesos.
TAULA 2.4
Població estrangera resident a València. Algunes nacionalitats significatives.
Any 2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Una part important d’aquesta immigració és recent, molt recent. Al gener de 2004, d’acord amb les dades del padró, més de la meitat dels veïns extracomunitaris residia menys de dos anys a la ciutat. Aquesta dada adquireix rellevància si considerem el paper clau del temps en el procés d’inserció. La migració constitueix un canvi total de l’entorn de l’immigrant, el que suposa una disminució dels recursos, habilitats i possibilitats. Refer les xarxes, recrear els recursos i adquirir-ne de nous, adaptar i desenvolupar el capital social, requereix temps. Per una altra part, és en els períodes d’arribada i assentament quan cal resoldre, tot i que siga de forma provisional, necessitats bàsiques i urgents, com trobar un habitatge, un treball i un mínim de relacions. Per tant, és la immigració més recent la que pateix, en termes generals, una situació de més precarietat social. Aquest tipus d’immigració és àmpliament majoritari a València; una indicació més que el fenomen d’inserció urbana està als seus inicis.
TAULA 2.5
Evolució de la població extracomunitària resident a València.
Algunes nacionalitats significatives. Anys 1996-2004
(*) No hi ha dades desagregades.
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.
El caràcter de migració molt recent és un tret general, però amb diferències notables entre els diferents col·lectius. La proporció de nouvinguts augmenta entre els bolivians, el 83,5 % dels quals viu ací menys de dos anys, els romanesos, 74,4 %, i els argentins, 69,8 %. Es tracta d’una immigració que acaba d’arribar i està resolent les necessitats més urgents i peremptòries. Un segon grup seria el de col·lectius, com el de colombians, equatorians i ucraïnesos, una majoria relativa dels quals ja fa entre dos i quatre anys que viu entre nosaltres (56,4 %, 43,1 % i 46,6 %, respectivament). Una part important dels membres d’aquests col·lectius són veïns que es troben en fase d’arrelament. Un tercer grup el constituirien els grups d’extracomunitaris amb més anys de presència a València. El 32,5 % dels senegalesos, el 21,7 % dels xinesos i el 19,5 % dels marroquins tenen una residència de 4 o més anys a la ciutat. Representen, sempre parlant en termes genèrics, una immigració més assentada, que no vol dir sense problemes o entrebancs.
Un altre tret comú dels veïns immigrants a València és l’alt nombre d’indocumentats. No disposem de dades segregades a nivell de ciutat, però sí que coneixem que, al gener de 2004, el 63,4 % dels estrangers residents a la província de València no disposava del permís de residència preceptiu. La situació d’indocumentat es dóna, en major proporció, en els col·lectius d’immigrants extracomunitaris més recents.[6] Si traslladem aquest índex d’indocumentats a la ciutat de València, tot i que siga de forma aproximada, tenim que més de la meitat dels veïns estrangers es troben sense permís. Aquest fet té conseqüències negatives per a la inserció urbana dels immigrants. Augmenta la inseguretat i inestabilitat que pateixen, els condemna a l’economia submergida, constitueix un entrebanc insuperable per a llogar un pis i augmenta la seua vulnerabilitat i dependència tant de cara a les pròpies xarxes com a l’ocupador.
El gènere és un altra font d’heterogeneïtat de la migració extracomunitària. Segons les dades del padró de 2004, el 53 % de la població extracomunitària són homes, tot i que amb una distribució mot diferent segons la procedència. En termes generals, els procedents del nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i Àsia són col·lectius bàsicament masculins, particularment durant els moments inicials de l’assentament. Un exemple extrem el constitueixen els senegalesos i els pakistanesos a València, dels quals sols un 6,36% i 6,4%, respectivament, eren dones l’any 2004. Al contrari, solen constituir-se com a col·lectius femenins els de determinades procedències llatinoamericans i asiàtiques (Filipines) on la migració s’efectua en funció de la demanda de servei domèstic. Dos móns migratoris segons el gènere, però dos móns que estan canviant a València de forma accelerada.[7]
D’acord amb la taula 2.6, la proporció de dones immigrants a nivell general s’ha mantingut bàsicament estable entre 1998 i 2004. Sota aquesta aparent continuïtat s’han donat diferents fenòmens que han operat en un sentit compensatori. Els col·lectius equatorians i colombians, que l’any 1998 eren bàsicament femenins, presentaven l’any 2004 una situació més equilibrada, 51,0 % i 54,9 % de dones. Aquesta tendència envers un índex de masculinitat més equilibrat és general entre els procedents d’Amèrica Llatina, a causa del reagrupament familiar i la creació de noves famílies ací. Sembla que es percep una tendència semblant en els col·lectius procedents de l’Europa de l’est. Els romanesos han passat de constituir un col·lectiu bàsicament masculí a una major presència de dones, un 45,2 % en 2004. El cas ucraïnès és just a l’inrevés, una migració inicial majoritàriament femenina que, ràpidament, s’equilibra. Per una altra part, hi ha col·lectius que es mantenen fortament descompensats. Tot i el temps de residència i l’existència de famílies, sols el 34 % dels veïns marroquins de València són dones; aquesta masculinitat sembla un tret molt consistent des de 1998. I molt semblant és el cas del col·lectiu algerià. Per la seua part, el col·lectiu de senegalesos, un dels més antics a la ciutat, s’ha consolidat com un col·lectiu bàsicament masculí, atès que són els homes els qui migren, s’autoconsideren una immigració temporal i no reagrupen les dones.
TAULA 2.6
Dones immigrants residents a València. Algunes nacionalitats significatives.
Anys 1998-2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Una altra dada significativa és la distribució per grups d’edat. Com era d’esperar, d’acord amb el caràcter d’immigració laboral, la població extracomunitària a València es concentra en les franges d’edat activa. Es tracta, a més, d’una població jove, el 66 % de la qual té entre 16 i 40 anys, quan aquesta proporció és del 39 % entre els autòctons. Si bé quasi no hi ha majors,[8] la presència de xiquets és ja considerable. Al gener de 2004, el padró registrava 9.323 immigrants i/o fills d’immigrants menors de 16 anys; entre els immigrants es dóna el mateix nombre relatiu de menors de 16 anys que entre els autòctons, quan no el supera àmpliament com els equatorians i els argentins (amb un 20,06 % i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectivament, per un 14 % en el cas dels autòctons). Aquesta rellevància del nombre de menors indica una presència important de famílies, un factor bàsic en la caracterització sociològica de les migracions.
Constitueix un lloc comú afirmar que els immigrants extracomunitaris tenen un baix nivell de formació, amb un alt nombre d’analfabets. Sembla com si el tipus de treball que realitzen els immigrants, desvalorats i sense qualificació, projectara una imatge igualment desvalorada de les seues habilitats, estudis i preparació. D’altra banda, aquesta imatge és confirmada i legitimada per una part del discurs públic sobre la immigració.[9] Tanmateix, l’aproximació al nivell d’estudis dels veïns immigrants de València, mitjançant les dades del padró, ens obliga a qüestionar-nos aquesta afirmació.
En termes generals, el nivell d’instrucció dels veïns immigrants és inferior al dels autòctons, sense que es puga inferir, però, una imatge de manca d’instrucció o, molt menys, d’analfabetisme. Entre els immigrants hi ha un major índex de persones sense estudis, 4,61 % enfront el 2,76% dels autòctons, però majors proporcions de persones amb graduat escolar i batxiller, 40,98 % i 20,25 % en el cas dels immigrants, enfront del 26,49 % i 18,76 % dels autòctons. Pel que fa al tram superior de l’educació, 10,66 % dels extracomunitaris han cursat una carrera universitària enfront d’un 15,70 % dels nacionals espanyols. Contem, doncs, amb una migració relativament instruïda, amb una majoria de persones amb educació primària i/o secundària. Aquest nivell de formació varia segons el país d’origen, el sistema educatiu de què disposa, l’origen rural o urbà de l’immigrant i la importància social concedida a l’educació formal. En termes generals, es pot afirmar que la immigració llatinoamericana disposa d’un major nivell d’estudis que els europeus de l’est, africans i asiàtics.[10]
Hem parlat de l’heterogeneïtat de la immigració extracomunitària a València com a conseqüència de la diversitat de procedència, i per tant de cultura, del caràcter masculí o femení, del nivell d’instrucció i el temps de residència. A aquesta heterogeneïtat cal afegir la diversitat de situacions d’arrelament, d’inserció laboral i residencial, i de funcionament normalitzat a la nostra societat. D’acord amb l’experiència europea, Bastenier i Dassetto (1990, 1995) estableixen tres moments del «cicle migratori», el procés mitjançant el qual les persones i grups immigrants entren, s’estableixen i s’arrelen en altres estats. Un primer moment correspon a la figura del gastarbeiter, treballador convidat, i a la marginalitat social. El segon moment fa referència al procés d’assentament en residències estables, relacions veïnals i constitució de famílies. El tercer moment correspon a una immigració ja arrelada que es conforma com un element permanent de la societat.
Si en molts països europeus, passar d’un període a un altre del «cicle migratori» va suposar dos o tres dècades, a l’Estat espanyol la dinàmica sembla molt més ràpida.[11] El mateix podem dir per a València. En una dècada hem passat d’una migració d’homes i dones sols, de caire temporal, a una altra de familiar i permanent. Aquesta rapidesa i dinamisme del fenomen migratori fa que a València trobem persones i grups immigrants en situacions que corresponen als tres moments de què parlen Bastenier i Dassetto. Una part minoritària de la immigració està ja assentada i acomodada, amb una inserció laboral més o menys sòlida, famílies reagrupades i/o conformades, permís de residència permanent o possibilitat de demanar-lo. Una altra part d’homes i dones immigrants estan en procés d’assentar-se amb les famílies. Alguns d’ells tenien permís inicial, d’altres pogueren accedir al procés de regularització de 2001. Un tercer grup, majoritari, està constituït per les nouvingudes i els nouvinguts, el 53 % dels veïns estrangers de València hi resideixen des de fa menys de dos anys. La majoria, atesa la normativa d’estrangeria i la pràctica administrativa dels darrers anys, es tracta de persones «indocumentades» i que han iniciat el procés de trobar una feina, instal·lar-se en un habitatge i convertir-se en un usuari més dels espais i serveis públics.
En conclusió, tenim una immigració heterogènia però que, tot i les diferències que presenta i el caràcter molt recent d’una part, podem definir com una immigració permanent, atès el nombre de famílies i menors, el grau d’inserció laboriosament aconseguit i la voluntat generalitzada, inclosos els nouvinguts, de fer-se ací un avenir millor. Donada l’heterogeneïtat de situacions, es plantegen de forma simultània els reptes corresponents als tres moments del «cicle migratori». Per una banda, el tractament adequat de la borsa d’indocumentats, tot facilitant-ne la regularització, és una qüestió bàsica. Un altre nucli de qüestions fa referència a les necessitats que planteja el procés d’inserció dels immigrants que estan assentant-se (habitatge, escola, serveis públics). Per últim, tenim plantejats alguns dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.
3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT
L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.
En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants.[12] Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.
Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.
El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat.[13] El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.
MAPA 2.1
Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998
MAPA 2.2
Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000
MAPA 2.3
Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002
MAPA 2.4
Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004
Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.
La presència de veïns estrangers, constant des de principis dels 90, és una tendència consolidada al centre històric. Tanmateix, al seu si trobem dues situacions diferenciades. Per una banda, els barris més benestants, com la Xerea i Sant Francesc, han tingut i tenen un nombre reduït de residents estrangers i, entre ells, destaquen els nacionals de la Unió Europea. Els barris de la Seu i el Carme ocupen un lloc intermedi. Més acomodat el primer, més heterogeni el segon, els dos tenen al llarg d’aquests anys una proporció relativament alta de veïns estrangers, 10,2 % i 9,4 % en 2004 respectivament, tot i que amb una notable presència dels nacionals de la Unió Europea.[14] A l’altre extrem d’aquest continuum, la part més popular del centre històric, els barris del Pilar i el Mercat tenen una alta proporció de veïns estrangers, el 14,2 % i el 15 % en 2004, en la seua immensa majoria extracomunitaris, amb presència dels grups o collectius més antics a la ciutat, xinesos i marroquins, en molts casos gent amb anys d’assentament, però també de nous. Són els barris del Pilar i el Mercat, i una part del Carme, o millor dit, els carrers i finques d’habitatge antic i barat d’aquests barris, els que concentren la població extracomunitària. Al centre històric de València trobem, a més a més, una característica que es repetirà, amb matisos, en uns altres barris de la ciutat: més que d’un habitatge homogeni en una zona es dóna una ubicació residencial discontínua dels immigrants, en nínxols formats per carrers i finques modestos, sense rehabilitar, que de vegades coincideixen paret amb paret amb finques rehabilitades i habitatges de renda mitjana o alta.
Si eixim del centre històric, el primer cercle de la ciutat segons l’esquema de l’Escola de Chicago, trobem al sud els districtes de l’Eixample i Extramurs. Al primer, escindit entre dos barris benestants i un altre de popular, ha estat al barri de Russafa on es concentren la immensa majoria dels immigrants.[15] Al districte d’Extramurs, més popular i més homogeni socialment que l’Eixample, ha estat el barri de la Roqueta el que, des de mitjan dècada de 1990, té una major proporció de veïns immigrants.
Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats. Molts d’aquests habitatges estaven ja buits; en altres casos, els immigrants han substituït els autòctons que deixaven els habitatges més modestos. S’ha donat una ubicació diferent dins del barri segons les nacionalitats de procedència i el temps d’instal·lació, amb una concentració del col·lectiu magribí a la zona del carrer Cuba, Buenos Aires i Puerto Rico. Tanmateix però, això es conjuga amb la convivència, més o menys indiferent, d’immigrants de procedències diverses al mateix barri i els mateixos carrers.
Al sud-est de Russafa, Montolivet i En Corts són barris d’instal·lació d’immigrants més recents. El nombre d’estrangers hi era, l’any 1998, molt reduït. Amb una continuïtat física amb Russafa, separats per l’avinguda de Peris i Valero, els barris obrers de Montolivet i En Corts oferien un parc d’habitatge barat que començava a escassejar a Russafa al principi del 2000. En dos anys escassos, aquests barris van veure com es multiplicaven per cinc els veïns estrangers, la majoria equatorians. Pel gener de 2004, el 12 % dels veïns de Montolivet i el 12,5 % dels d’En Corts són estrangers. En els dos casos, les nacionalitats més representades són l’equatoriana i la colombiana (el 42,7 % dels estrangers de Montolivet són equatorians).
D’acord amb les dades del padró, des de 1998 fins a l’any 2001, Patraix era un dels barris de València on hi havia més residents estrangers. Tanmateix, aquesta dada reiterada, no es «corresponia» bé amb la reduïda presència d’extracomunitaris al barri. Sols als voltants de la seu central de Creu Roja a València (c/ Mossèn Fenollar 8), es veien immigrants. Un estudi dels fulls collectius del padró va mostrar que més del 50 % dels estrangers de Patraix estaven empadronats a l’adreça de Creu Roja. Es tractava, doncs, de beneficiaris de programes de l’entitat però que, en la immensa majoria, no vivien a Patraix; per tant, no s’ha destacat aquest barri als mapes d’ubicació de la immigració a la ciutat.[16]
Al nord del llit del Túria, i separats del centre històric per aquest, hi trobem una sèrie de barris que a partir de 1999 es convertiran en barris receptors d’immigrants. Són els barris de Tendetes i el Calvari del districte de Campanar, i tots els barris del districte de la Saïdia. Destaquen pel nombre d’estrangers els barris de Trinitat i Morvedre, on representen el 13,3 % i el 12,5 % dels veïns. Es tracta de barris relativament cèntrics, ben comunicats i amb una composició social i d’habitatge heterogènia, amb zones més populars i altres de professionals mitjans. Com en d’altres barris d’immigració recent, les nacionalitats més representades –per damunt de la mitjana de la ciutat– són les llatinoamericanes.
Més cap al nord, un altre barri d’assentament immigrant molt recent és el dels Orriols. Es tracta d’un barri obrer amb dos ambients urbans. Un, el vell barri dels anys 1960, on predomina la construcció de VPO (habitatges de protecció oficial) franquista, amb habitatges molt menuts i d’escassa qualitat. L’altra part del barri és de nova construcció, de major qualitat, i amb un veïnat més heterogeni. El procés d’assentament de la immigració, fonamentalment llatinoamericana, ha estat molt ràpid. Al 2000, la població estrangera dels Orriols suposava el 1,32 %. Quatre anys després, els estrangers suposen el 16,3 % dels veïns del barri. Els Orriols ha registrat el procés de canvi més accelerat de tots els barris de la ciutat i s’ha convertit, als darrers dos anys, en barri d’arribada per a una part de la immigració més recent, particularment equatoriana (el gener de 2004, eren equatorians un 49 % del total dels veïns estrangers). S’ha produït un clar procés de substitució segons el qual els immigrants han ocupat els habitatges més antics i/o més precaris que han deixat lliures els propietaris, treballadors autòctons, normalment per trasllat a un habitatge millor, bé a la part nova del barri o a d’altres barris de la ciutat. El procés que es dóna als Orriols s’ha estès al barri veí de Torrefiel, amb el qual comparteix característiques.
Al nostre mapa destaca la presència al nord-est de dos barris d’una tipologia diferent als que, fins ara, estem comentant. Benimaclet i Mestalla són barris relativament acomodats, amb unes ràtios acceptables d’índex de qualitat urbana. Són barris heterogenis on conviuen, de forma discontínua, treballadors, professionals i capes mitjanes i on hi ha una oferta d’habitatge barat, els habitatges modestos dels anys 1960 i 70 que subsisteixen en borses dins de trames d’edificacions més modernes i de nivell econòmic més alt. Aquests dos barris ja comptaven amb una certa presència de veïns immigrants el 1998. El seu lloc destacat en el mapa de la València immigrant es va afirmar entre els anys 2000 i 2002 (vegeu mapes 2.2 i 2.3). Al gener de 2004, el 10,8 % del veïnat de Benimaclet i el 10,2 % del de Mestalla és estranger, amb un ampli ventall de nacionalitats. La situació de Benimaclet i Mestalla és un bon contraexemple contra la generalització abusiva que identifica inserció residencial dels immigrants i barri degradat. Hi ha trama d’habitatge modest, ocupada pels immigrants, però en un medi més aviat acomodat.
Per acabar el comentari al nostre mapa de la immigració a València, ens referirem a l’eix de l’avinguda del Port i la façana marítima de la ciutat. Els Poblats Marítims han tingut i tenen una escassa presència d’estrangers, sempre en termes comparatius amb la mitjana de la ciutat, amb l’excepció parcial del barri del Grau.[17] És al districte de Camins al Grau on es concentren els barris amb una major proporció de veïns immigrants d’aquesta part de la ciutat, destacanthi el Camí Fondo (14,9 %) i la Creu del Grau (11,8 %). El Camí Fondo i els voltants ha estat un barri de recepció d’immigració des de mitjan 1995, sempre en termes modestos però significatius (vegeu mapa 2.1). En un dels seus carrers es va instal·lar un dels primers oratoris islàmics de la ciutat, que encara subsisteix. Es tracta de barris populars, amb una oferta d’habitatge barat i/o antigues finques de VPO i prop del Port. En una part d’aquests barris s’ha donat un procés de substitució semblant al dels Orriols però de forma menys concentrada, en el temps i en l’espai.
4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA
Si atenem a l’evolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, s’apuntava ja una presència d’immigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a l’inici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és l’ampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i l’extensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb l’augment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb l’augment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» d’immigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració s’ha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en l’autopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebre’s com a ciutat d’immigració.
A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre d’estrangers superior a la mitjana de la ciutat:
Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua d’habitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.
Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta d’habitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció d’immigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric; en altres casos, aquest caràcter és més nou, com Morvedre i Trinitat pel nord. Es tracta de barris relativament heterogenis, de treballadors i professionals, que conjuguen habitatges antics i nous en proporció desigual, i amb una part modesta i barata. Hi ha dèficits de serveis, tot i la millora dels darrers anys, però no es poden definir com a barris degradats i/o marginals (cosa que sí que es podria afirmar d’algunes zones del Carme, el Pilar o el Mercat al centre històric).
Un tercer tipus estaria constituït per barris obrers de la perifèria o allunyats del centre, amb zones de predomini de l’habitatge barat per a productores del desenvolupament franquista dels anys 1960 i primeria dels 1970. Seria el cas dels Orriols i del Camí Fondo, així com d’alguns barris de la zona de l’avinguda del Port.
Per últim, un quart tipus de barri receptor d’immigració agruparia Mestalla i Benimaclet, com a barris relativament acomodats, amb una heterogeneïtat d’estatus socioeconòmic dels residents i de tipus d’habitatges.
En tots aquests barris els estrangers no habiten de forma homogènia. Com mostren els casos del Pilar, el Mercat i Russafa, els immigrants es concentren en carrers i finques d’habitatges antics i més modestos, però també es distribueixen pel parc d’habitatge barat del barri. Lluny d’establir àrees homogènies, la inserció residencial dels immigrants conforma una trama discontínua de concentracions relatives en determinants punts del teixit urbà del barri. Fins i tot als barris amb més presència d’immigrants, els veïns immigrants i autòctons comparteixen carrers i finques. De forma semblant a Madrid, Barcelona i altres ciutats europees com París, a València es dóna una situació de convivència residencial, una barreja d’habitatge immigrant i nadiu relativament ampla i extensa.
Aquest tipus d’inserció residencial es prou diferent de l’experiència anglosaxona clàssica, on predominen els barris ètnics com Chinatown o Little Italy. D’acord amb el model de barri ètnic, aquest concentra una bona part dels membres dels respectius col·lectius i s’hi conforma un espai veïnal, comercial i relacional italià, irlandès o polonès. Aquest model, que en la pràctica es mostrà més heterogeni del que la seua imatge proclamava, no és aplicable a la nostra realitat. A més de la convivència residencial entre autòctons i immigrants ja comentada, en cap barri de València els estrangers superen els autòctons ni hi ha una presència quasi exclusiva d’una nacionalitat que marque amb la seua etnicitat l’espai social del barri. A nivell de ciutat, les concentracions per origen etnocultural són relativament modestes; cap barri de la ciutat reuneix més del 10 % de membres d’un col·lectiu. Els barris receptors d’immigrants s’han conformat a València, des dels seus inicis, com a barris multiculturals.
La nostra situació és distinta, també, del model d’inserció residencial segregada que es dóna en determinats llocs d’agricultura intensiva exportadora d’Almeria, o en altres províncies d’Andalusia i en una part del camp murcià. En aquests llocs opera una divisió espacial de l’habitatge autòcton i immigrant. El nucli urbà, particularment el centre, és un espai preferent, quan no quasi exclusiu, autòcton. Per la seua part, els immigrants habiten sobretot alqueries i cases disseminades al camp, i en algun barri perifèric. Aquesta segregació residencial, més o menys accentuada segons els contextos locals, s’estén als espais públics. No hi ha la barreja d’habitatge autòcton i immigrant que caracteritza la convivència residencial, sinó més aviat una copresència que opera, sobretot, a l’àmbit laboral.[18]
Podem sintetitzar la situació a València com una inserció residencial basada en una distribució desigual que, tanmateix, ha generat una situació de convivència residencial, ampla i extensa, als barris populars de la ciutat. El nostres barris d’immigrants no són ètnics, sinó pluriètnics o multiculturals, per l’heterogeneïtat de procedències i la diversitat de les dinàmiques. Per una altra part, no és senzill catalogar aquests barris com a «barris d’arribada», «barris de transició» i/o «barris d’assentament». D’acord amb la nostra curta experiència, aquests barris compleixen a València una diversitat de funcions respecte als immigrants. Hi ha barris d’arribada i recepció, actualment els Orriols seria l’exemple clar. Per la seua part, Russafa, però també el Pilar i el Mercat, se’ns mostren com barris que continuen rebent els nouvinguts i que, alhora, s’han constituït com a barris d’assentament per a una part dels veïns immigrants que s’hi han arrelat. Aquests barris es conformen com espais socials dúctils i versàtils, amb un alt grau d’adaptabilitat per a complir diferents funcions per als nous veïns (primer habitatge a la ciutat, espai d’assentament residencial, àmbit privilegiat de sociabilitat per a alguns col·lectius).
Tornem al nostre mapa de la València immigrant. A nivell cartogràfic, podem diferenciar quatre grans agrupacions de barris. Una primera englobaria una part del centre històric. Una segona seria el conjunt Russafa, Montolivet i En Corts. Una tercera zona agruparia els barris de la façana nord del llit del Túria, amb un eix de Trinitat-Morvedre-Tendetes. Una quarta agrupació integraria els barris de Camins al Grau i l’eix de l’avinguda del Port. Al mapa 2.5 es reflecteixen aquestes agrupacions o possibles espais d’immigració de la ciutat de València. Entendrem per espai d’immigració aquells indrets de la ciutat formats per dos o més barris entre els quals una determinada població estrangera estableix una trama relacional relativament intensa donada per la proximitat dels habitatges i pel fet de compartir xarxes socials i locals i llocs de trobada. En la meua opinió, el conjunt format per Russafa, Montolivet i En Corts es pot considerar un espai d’immigració on determinants indrets de Russafa constitueixen un «espai de centralitat immigrant» (Toubon i Messamah, 1990). Com a la Goutte d’Or a París, le Quartier de Marolles a Brussel·les o Côte-des-Neiges a Mont-real, el barri de Russafa té una presència tradicional immigrant, concentra un important nombre de comerços ètnics i uns espais relacionals més o menys estructurats al voltant dels comerços i dels serveis comunitaris. Tot això genera una freqüentació assídua del barri per part de magribins, senegalesos i, en menor mesura, equatorians, que tot i no ser veïns hi acudeixen. Aquesta sociabilitat immigrant concentrada té, també, un reflex en les representacions col·lectives que la societat valenciana té de Russafa, segons les quals, aquest és el barri multicultural de València.
Que les altres tres agrupacions assenyalades al mapa 2.5 constituesquen o no espais d’immigració és una hipòtesi a contrastar. No sembla, almenys de moment, que cap indret d’aquestes zones haja adquirit la importància comercial, relacional i simbòlica que té el barri de Russafa. Amb tot, parlem de dinàmiques noves, molt fluides i que estan coneixent un ràpid desenvolupament. S’imposa, doncs, donar temps al temps.
MAPA 2.5
Possibles «espais d’immigració» de la ciutat de València
A València podem parlar d’una situació de convivència residencial multicultural, tot i que molt desigualment repartida tant en termes espacials, per barris, com en termes socioeconòmics, per classe. És als barris més populars i a les trames modestes d’alguns barris més o menys acomodats on es concentra aqueixa convivència residencial que, tanmateix, ja forma part de l’experiència pròpia de la majoria de valencianes i valencians.
Aquesta convivència interètnica, entre autòctons i immigrants, es desenvolupa a diferents nivells, tant espacials com de tipus de sociabilitat. Per captar els trets, les dinàmiques i les relacions que genera aquesta convivència, aquesta recerca se centra, a nivell de ciutat, en l’estudi de la interacció que es dóna als espais públics i, a nivell de barri, en el coneixement del procés d’inserció dels immigrants i en les dinàmiques d’interacció al barri de Russafa. Com veurem en detall, podríem definir aquesta convivència com pacífica i distant. Actualment, es dóna una copresència quotidiana com a veïns, usuaris dels transports públics i dels parcs de la ciutat, que es resol pels diferents actors des de la indiferència cortès, la urbanitat i l’escassetat de relacions interètniques significatives. Que la interacció siga banal no vol dir que no tinga conseqüències i implicacions. Per una altra part, l’augment espectacular del nombre d’immigrants no ha generat problemes greus de convivència o dinàmiques d’enfrontaments, la qual cosa no vol dir que no existesquen tensions i situacions poc positives.[19]
El mapa que dibuixem ara de la València immigrant pot veure’s modificat en el futur immediat per diverses dinàmiques, tant les que travessen la societat de recepció com els immigrants mateixos. Entre les primeres, caldria destacar els canvis que es donen com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat, el resultat de les diverses grans operacions urbanístiques que s’estan cometent i el procés de gentrification (d’ennobliment)[20] –per rehabilitació i/o nova construcció– de determinats indrets del centre històric, de Russafa i de parts dels barris de Mestalla i Benimaclet. Aquest procés, lent però perceptible, comportarà l’expulsió en termes generals dels veïns de rendes més modestes, inclosos òbviament els immigrants, si no s’adopten mesures explícites per evitar-ho. Un altre aspecte que hi influirà, sense dubte, són les tendències que adopte l’actual situació de convivència i les conseqüències que tinga en matèria d’etiquetatge ètnic i residència.
Uns altres factors de possibles canvis del mapa de la València immigrant fan referència a processos específics dels immigrants mateixos. Així, les dinàmiques d’assentament, les necessitats derivades del cicle de vida –particularment, la formació de famílies i el naixement dels fills– i els canvis que puguen donar-se en les xarxes informals actuals tindran repercussions en el procés d’inserció residencial.
5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA
L’accés a l’habitatge per part dels immigrants està conformat per diversos factors.[21] Com que es tracta d’una mercaderia cara, el nivell de recursos econòmics de què es dispose i la situació del mercat immobiliari resulten fonamentals. Aquesta situació, comuna a tots els països europeus, té trets específics a l’Estat espanyol i a València, que actuen com a entrebancs per a la inserció urbana dels immigrants. Som una «societat de propietaris», un 82 % dels habitatges de València eren de propietat segons el cens de 2001, que vivim un boom immobiliari amb els consegüents augments de preus i major dificultats d’accés pels grups amb menys recursos. Tot això genera una situació marcada per la baixa taxa d’habitatge en lloguer i l’alt preu relatiu, per presentar la menor taxa d’habitatge públic de lloguer d’Europa i també unes de les ajudes públiques més minses.[22] Donats els seus escassos recursos econòmics i l’existència de factors de discriminació i estereotips negatius, els immigrants es troben que sols tenen accés a una part reduïda del mercat immobiliari d’habitatge a bon preu. Segons Aparicio i Tornos (2003: 134), gran part de les immobiliàries valencianes entrevistades ofereixen als immigrants un nombre menor d’habitatges que als autòctons. El mateix s’ha constatat al barri de Russafa, tant per part d’immobiliàries com de propietaris particulars. Es tracta d’una discriminació pròpiament ètnica en la qual ningú no es reconeix racista però que identifica el color de la pell o el passaport com a signe d’insolvència econòmica, de mal ús del pis i de desvaloració immobiliària.
Una altra variable important és la situació documental, legal o irregular, de l’immigrant, així com la inserció laboral. Avui disposar de permís de treball i nòmina és la condició imprescindible que ha de complir l’immigrant per a ser inquilí titular d’un habitatge. Això deixa fora els indocumentats i aquells immigrants amb residència legal però que es troben a l’atur. Es tracta de proves de solvència que, com la nòmina, també se sol demanar als autòctons, però que tenen un efecte d’exclusió més gran en el cas dels immigrants.
La ubicació del barri és un altre factor d’inserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat d’habitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de l’assentament primerenc de la immigració.
Igualment, l’existència prèvia d’immigrants constitueix un factor d’atracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a l’enquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).
Estretament lligat amb l’anterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria d’habitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de l’habitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de l’habitatge. Segons l’enquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.
Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria d’habitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a l’Estat espanyol no es pot parlar d’una política social d’habitatge, ja que aquesta s’ha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, s’ha reduït a mínims la construcció d’habitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de l’experiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, l’administració va realitzar una intensa política d’habitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, l’avinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència d’habitatge social al País València i a l’Estat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública d’inserció dels immigrants en matèria d’habitatge s’ha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament d’una xarxa precària d’albergs i pisos d’acollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes d’emergència atorgades des de Serveis Socials.[24]
Sobre el tipus d’habitatge en què viuen els immigrants, i les condicions d’aquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de l’enquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades l’any 1999 disposava d’un habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant l’any 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, l’habitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics d’aigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions d’habitabilitat poden presentar diverses deficiències.
Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és l’alt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable d’un col·lectiu a un altre. Respecte d’aquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex d’amuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades d’amuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).
TAULA 2.7
Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.
Algunes nacionalitats significatives. Any 2004
Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.
A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.
La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.
[1] La migració comunitària s’ha concentrat a la costa de la província d’Alacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.
[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).
[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).
[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.
[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.
[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.
[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).
[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.
[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).
[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.
[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, d’individus, concebuda com a temporal, començant per l’autopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.
[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.
[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.
[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.
[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.
[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix considerablement. A partir de 2002, aquesta situació es va «normalitzar»; per una part, Creu Roja ja no necessitava utilitzar el recurs de l’empadronament a la seua seu; per una altra, el nombre d’estrangers veïns de Patraix va augmentar. Així, doncs, el biaix que comentàvem ha desaparegut i, el 2004, Patraix comptava amb un 9,3 % de veïns estrangers (sols lleugerament per sobre de la mitjana de la ciutat, 9,1 %).
[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).
[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).
En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).
[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).
[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.
[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).
[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).
[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».
[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.
[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).
[26] Òbviament aquest índex no passa de ser una aproximació grollera a la qüestió. Es considera que viure 6 o més persones en un pis entre 60 i 90 m², la dimensió mitjana dels habitatges a València, és una situació d’amuntegament. Un problema d’aquest índex fa referència a la bondat de la mesura. Per una altra part, la realitat que mesura l’índex no té perquè tenir la mateixa lectura. Segons les cultures, la mateixa situació pot ser definida com amuntegament, connotat negativament, o no.
