Читать книгу Nous veïns a la ciutat - Francesc Torres Pérez - Страница 6

Fa ara poc més d’un any, passada la mitjanit, una pluja sobtada em va sorprendre pels carrers de València. Esperonada per l’aiguat, vaig canviar la passejada a la llum de les faroles de Rita, l’alcaldessa del PP, pel recer d’un autobús nocturn. Pujar, picar el bono-bus, respirar alleujada i mirar cap endavant, unes accions mecàniques a les quals va seguir la sorpresa de l’inesperat. Llavors, com un flash, em vingueren al cap les paraules del poeta, crec que Paul Éluard, quan deia que hi ha molts móns però que tots estan en aquest. El món que transportava l’autobús de l’EMT contrastava amb força amb aquell que m’havia envoltat fins feia uns segons. Estava habitat per homes i dones de cara cansada i roba humil que viatjaven en silenci, ulls tancats o mirada perduda, bosses de plàstic rebregades a les mans. Era força probable que tornaren del treball, però del que no hi havia dubte es que representaven el món dels immigrants al cap i casal: un parell de pakistanesos, algun oriental, uns quants subsaharians i, sobre tot, magrebís i llatinoamericans (no recorde que n’hi haguera cap de l’Europa de l’Est). Una nova València, multicultural, diferent i allunyada de la que proclamen la copa d’Amèrica o les arquitectures monumentals i fredes de Santiago Calatrava, viatjava concentrada en les entranyes de ferro d’un autobús suburbà.

Aquesta petita anècdota ens obri un munt d’interrogants. Molts d’ells, però, tenen resposta en el llibre que ara teniu a les mans. Nous veïns a la ciutat ens parla de la València dels immigrants, de com s’insereixen en el teixit social i de la manera que tenen de ocupar l’espai urbà, del seu origen i dels barris on viuen, de la indiferència o el recel que desperten, de les relacions que mantenen amb els vells pobladors de la ciutat, parla de veïnatge, paisanatge i sociabilitat, de convivència i quotidianitat.

L’autor desplega sobre València una mirada camaleònica. A l’igual que aquest petit animaló, que pot moure els seus ulls en moltes direccions de manera independent l’un de l’altre, observa al mateix temps el barri de Russafa i el conjunt de la ciutat; també, sense traure-li l’ull a València, considera els casos de Barcelona i Mont-real, mira i compara, escodrinya el context local alhora que té present la societat estatal i les xarxes transnacionals. I d’aquesta manera d’escrutar, complexa i comparativa, que simultanieja el dins/fora i el prop/lluny, trau un excel·lent profit, especialment perquè la combina amb una visió crítica de la realitat.

Precisament, la reflexió crítica el porta a qüestionar un dels elements que compon aquest «sentit comú urbà» que arrosseguem des dels temps de Robert Park i l’Escola de Chicago, que sanciona com a canònic un cert model d’inserció dels immigrants al teixit urbà de les ciutats occidentals (segons aquest model, els nous veïns es concentrarien primer als deteriorats barris del centre, a partir dels quals, i en un moviment social ascendent, passarien a habitar zones cada vegada més perifèriques i benestants, on la dispersió ètnica és la nota dominant), i que valora de manera diferent la concentració ètnica i la dispersió residencial, negativament en el cas de la primera i positiva en la segona. Animada pel pensament crític, l’acurada recerca empírica no sols li permet traçar el mapa de la immigració a la ciutat, sinó descobrir el model d’inserció territorial dels nous arribats, divergent del que acabem d’esmentar. Dintre d’un model caracteritzat per la dispersió de l’assentament dels migrants, hi destaquen certs barris en què els nous veïns suposen un percentatge significatiu de la població, són els «barris de centralitat immigrant». Russafa n’és un, el de més solera i també el d’ubicació més central.

Si per enfocar el conjunt de la ciutat Francesc Torres utilitza una lent quantitativa, per encarar-se amb el barri de Russafa n’empra una altra qualitativa. La seua mirada esdevé llavors etnogràfica. Recuperant la tradició dels etnògrafs de Chicago –en què sociòlegs i antropòlegs compartiren objectes d’estudi, tècniques i enfocaments– i resseguint el fil conductor dels investigadors ocupats per qüestions de barri a Barcelona, Lisboa, París o Mont-real, es posa a fer treball de camp. S’instal·la al barri i observa antropològicament la vida de carrer, les relacions dels veïns –nous i vells– al mercat i les botigues, es fixa en l’ocupació diferencial dels espais públics i privats, en els rituals d’evitació i d’encontre, de reconeixement i de negació.

Com a resultat de la sincrasi d’enfocaments i mirades, del savoir faire i el rigor científic naix una sòlida monografia que marca una fita important en el coneixement de la inserció dels immigrants, tant pel que fa al conjunt valencià com al que representen de manera general les metròpolis postmodernes. Solament amb treballs com aquest podrem arribar a conclusions globals. Perquè és en la vida i en les dinàmiques dels espais urbans on possiblement es poden observar millor les relacions socials, les formes d’ordenar les accions, la sociabilitat i els interessos d’una societat en què, com diu l’antropòleg argentí-mexicà, la força de la diversitat no cessa de créixer i de manifestar-se. És ben cert, d’altra banda, que només amb estudis com el de Francesc Torres podrem albirar polítiques justes per al comú dels ciutadans, homes i dones, autòctons i immigrants.

JOSEPA CUCÓ

Universitat de València