Читать книгу Viure perillosament - Gemma Pasqual i Escrivà - Страница 10

Que res no ens limiti. Que res no ens defineixi. Que res no ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.

SIMONE DE BEAUVOIR

«El rellotge s’ha aturat? No. Però les busques no fan la sensació que girin. Val més no mirar-les. Pensar en una altra cosa, en qualsevol cosa: en aquest dia tranquil, quotidià tot i l’agitació de l’espera. Sartre no ha vingut a dormir. Potser no s’esperava la meva reacció, però jo tampoc no esperava aquesta proposta.»

Simone obre la finestra. París fa olor de tempesta asfaltada. Es planta davant del mirall amb aire desemparat. Les morenes d’ulls clars no són, segons li havien dit des de petita, una espècie comuna, i ella ha après a considerar precioses les coses singulars. S’agrada i li agrada agradar, però ara es troba espantosa, esmaixellada: li falta una dent. A més, un enorme gra vermell ple de pus li sobresurt de la barbeta. Somriu sense ganes de somriure; per les ironies de la vida, es troba lletja, i malgrat tot, pensa, ell li ha fet aquesta proposició: un pacte per dos anys.

Es recull els cabells amb les mans, obre la boca i observa atentament el buit que ha deixat la dent. Tanca els llavis; així és molt millor. Però encara queda aquell gra colossal, impossible de dissimular. S’acosta més al mirall, i amb un dit de cada mà, prem amb força el furóncol enemic. Comença a supurar, li fa mal, però Simone insisteix amb la pessigada. El gra es torna per instants encara més gros i vermell. S’atura i torna a obrir la boca, i el buit de la dent li fa venir a la memòria aquell matí assolellat quan encara les conservava totes.

Ella i Sartre estaven d’excursió, es dirigien en bicicleta cap a Grenoble, a casa de Colette Audry. Pel camí es van aturar a esmorzar, van seure a l’ombra d’un penyal per admirar el paisatge, van beure vi blanc: no gaire, però aquell sol a plom era suficient perquè l’alcohol li pugés lleument al cap. L’agonia estrident de les cigales li perforava les orelles. Reprengueren el viatge amb les idees estovades. En baixar un pendent, Sartre anava uns vint metres davant seu. De sobte va trobar dos ciclistes que ocupaven com ella el centre del camí; va intentar fer-se a un costat, però tot d’una es va trobar de morros amb ells; els frens no li responien, impossible aturar-se; observava el precipici quan un pensament llampec li va venir a la ment: és això la mort?

«I vaig morir...», es diu de cara al mirall, pessigant una altra vegada i encara més fort aquest maleït gra que se li resisteix.

En obrir els ulls, estava dreta. Sartre la sostenia per un braç, tot era confús. Es van acostar a una casa on la van socórrer, li van donar un got d’aiguardent i li rentaren la cara plena de sang, mentre Sartre s’enfilava a la bicicleta per anar a buscar un metge que es va negar a venir. En tornar Sartre, ella ja havia recobrat una mica la lucidesa; recordava que estaven de viatge, que anaven a visitar Colette Audry. Per uns instants va pensar de continuar el camí amb bicicleta, fins a casa de la seva amiga, no hi havia més de quinze quilòmetres en baixada, però li va semblar que totes les cèl·lules del seu cos s’entrexocaven; impossible tornar a pedalar.

Agafaren un trenet cremallera. La gent al voltant la mirava fixament amb aire espantat. Quan va trucar a la porta de Colette Audry, va llançar un crit sense reconèixer-la. Havia perdut una dent, l’ull esquerre el tenia cluc, el rostre inflat, la pell esgarrapada. Estava feta un nyap.

Han transcorregut algunes setmanes des de l’accident. A poc a poc el seu rostre s’ha desinflat, les rascades s’han cicatritzat i li ha crescut aquest gra descomunal a la barbeta. De vegades somia que li cauen totes les dents i de cop la decrepitud li ve a sobre, però en despertar-se tot continua al seu lloc. Aquesta vegada és diferent, el buit de la dent hi és. Un altre pessic amb ràbia.

—Ho ha d’entendre, no estic en el meu millor moment per rebre aquesta mena de proposicions —conversa amb Simone, que l’observa des de l’altra banda del mirall—. Necessito una mica més de temps.

Ell l’havia deixada sola tota la nit. Va tancar molt suaument la porta del dormitori i la de l’apartament i se’n va anar. Simone va sentir com el cor se li afluixava.

Les hores poden arrossegar-se lentament, Simone prou que ho sap; compta els minuts per tornar-lo a veure. Sobre l’escriptori, els fitxers, el paper blanc la conviden a treballar, però les paraules que li ballen al cap li impedeixen concentrar-se.

Recorda les paraules exactes de Sartre: «Signem un contracte de dos anys. Jo ho podria arreglar per quedar-me a París durant aquests dos anys i els passaríem en la més estreta intimitat».

La mirada al fons dels ulls de Simone: semblava que consultés, més enllà de la seva cara, una bola de vidre. Un cop de gong va ressonar al pit d’ella, la sang a les galtes, va emprar totes les seves forces per reprimir la tremolor dels llavis.

Passat aquest temps, restarien separats durant dos o tres anys i després es trobarien en algun lloc del món, a Atenes, per exemple, per reprendre una altra vegada un període llarg de vida en comú. Res no seria més fort que aquesta aliança, però no havia de degenerar ni en obligació ni en costum.

«Com si fos tan fàcil!», exclama mentre observa com el monstre de pus supura cada vegada més. Ella no es rendeix i prem cada vegada més fort.

En realitat, el que a ella l’espanta no és el pacte de dos anys, és la separació posterior. Però confia en Sartre, en la solidesa de les seves paraules. Amb ell, un projecte no és una xerrameca incerta, sinó un moment de realitat. Si un dia li diu: «Cita d’aquí a vint-i-dos mesos a les disset hores a l’Acròpolis», està segura que el trobarà a la part alta de l’Acròpolis, a les disset hores exactament, vint-i-dos mesos més tard. Sap que cap dissort no li vindrà d’ell, llevat que mori abans que ella.

Aparta el pensament de la mort, tanca els ulls, en el silenci sent el tic-tac d’un rellotge de pèndol. En obrir els ulls es torna a concentrar en el gra fastigós.

És un pacte: no solament cap dels dos no mentirà a l’altre, sinó que no s’amagaran res. Simone està habituada al silenci i aquesta regla l’ha molestada. D’altra banda, Sartre li resulta tan transparent com ella mateixa.

«La fraternitat que solda les nostres vides fa superflus i irrisoris tots els llaços que hàgim pogut forjar. Per què viure sota un mateix sostre quan el món és la nostra propietat comuna? I per què témer posar entre nosaltres distàncies que no podrien separar-nos mai?». Torça el gest en veure com el volcà blanquinós esclata. «El que ens lliga és el que ens deslliga i per aquesta llibertat ens trobem lligats en el més profund de nosaltres mateixos...».

Prem els llavis per no fer-se més preguntes. No pot continuar parlant sola, encara que ho faci mirant-se al mirall. Posa música, la sonata K448 de Mozart la calmarà. Encén una cigarreta. Entre les volutes de fum endevina la seva silueta a través del mirall; a mesura que el fum s’esvaeix, aquest gra prominent la desafia cada vegada més. Amb la mà lliure de la cigarreta pot fer poca cosa. Deixa que la cigarreta es consumeixi al cendrer i es concentra a fer desaparèixer el monstre.

«No pot ser...». Sembla que un nucli de pus s’ha solidificat a dins del gra. Estreny més fort i durant una fracció de segon viu una mena de malson surrealista: la dent que va perdre en l’accident de bicicleta s’ha quedat incrustada allà durant setmanes: al seu rostre! Pressiona el gra amb tota la força. La cara li crema, el dolor és insuportable, les llàgrimes li rodolen per les galtes. Finalment extreu la dent coberta de pus i sang. Simone somriu triomfal, el gra ha desaparegut, hi ha deixat una ferida exagerada, i ha recuperat la dent de l’accident, que mai no tornarà al seu lloc, però és seva.

De cop sent la porta. La clau gira al pany. És Sartre. Corre a rebre’l. Quan la pren entre els seus braços, s’apega a ell i li murmura a cau d’orella:

—Accepto. —I li fa un petó mentre estreny amb la mà esquerra la dent com si estigués protegint-se el cor.