Читать книгу Viure perillosament - Gemma Pasqual i Escrivà - Страница 9

I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer d’ençà que soc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca.

MERCÈ RODOREDA

Escrivia amb la finestra oberta de bat a bat i damunt la taula tenia un enorme pom de lilàs que, de tan perfumats, marejaven. Des de petita que omplia la casa de flors si n’era el temps i de branques verdes quan ja no hi havia flors. Tot anava ple de gerros amb roses i de penjolls de glicina que de seguida deixaven caure el seu color lilà damunt de la fusta lluenta i fosca del moble on hi havia un gerro.

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tinc ganes de fer una novel·la on hi hagi de tot això.

Però se li anava acostant sinuosament, com si demanés perdó d’interferir-se, una altra novel·la, d’estructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms.

I de cop una frase: L’amor em fa fàstic.

—Aquesta novel·la ja l’he feta! —va exclamar contrariada.

Una altra frase: I bé, tot m’apareix en la forma més grollera, més repugnant.

—Karènina. —I en acabar va entristir la mirada i va deixar d’escriure.

Bufava la tramuntana, se sentia el vent que entrava per sota la porta, per la finestra va observar el llorer fullat que el vent feia gronxar, semblava una mar d’aigua negra.

Es va aixecar de la cadira i sense esma va cercar a la llibreria els quatre volums d’Anna Karènina, va passar el dit pels lloms, en va agafar un i va llegir en veu alta: Traducció íntegra i directa del rus per Andreu Nin.

On és Nin?, es preguntava després de tants anys.

El 16 de juny del 1937 va ser el darrer dia que els seus companys van veure el qui era el secretari general del POUM. Mai més no es tornaria a veure Andreu Nin, tenia quaranta-cinc anys. Aquell dia, a migdia, va arribar al local central del POUM, a la Rambla, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li va dir que havia passat un militar i el va advertir que hi havia una ordre de detenir-lo. Però Nin no en va fer cas. Potser va pensar que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció. Van portar Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se’l van endur a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.

En aquell temps Mercè va apilotar la tristesa, la va fer petita de pressa, que no la voltés, que no estigués ni un minut escampada per les seves venes. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-se-la. El seu marit, Joan, no es podia assabentar de la seva pena.

Abans, si no era feliç, es consolava pensant que verament la felicitat no existia. Ara, que es considerava menys feliç que mai, no tenia ni aquell consol. Perquè existia, havia existit uns quants mesos, i era una felicitat que no deixaven que fos completa. I de tant plorar, els dies que estava sola, ja ni llàstima no es feia, sinó fàstic. No sabia trobar la manera de reaccionar.

Pensava que el món era com una funció en què ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués passat res. Aquest és el mal.

I plorava; sense grans escarafalls, sense grans sotracs; un plor molt de dintre, trist, molt trist. I va pujar l’escala amb els polsos que li foradaven els costats del front i va obrir la porta i va tancar la porta i s’hi va clavar d’esquena, respirant com si s’ofegués. Tenia ganes d’estar sola, de reposar. L’habitació era el seu món, ple de secrets.

Joan va entrar a l’habitació sense permís, tampoc no el necessitava, també era seva. Mercè va tancar la porta, que havia quedat oberta de bat a bat, i, com si estigués sola, es va començar a despullar tirant la roba per terra. De dintre de l’armari va agafar una bata blanca i vaporosa. Es va asseure al llit, amb un cop de peu es va treure les sabates i es va fer lliscar les mitges avall a poc a poc. Descalça, es va acostar a la butaca i s’hi va deixar caure.

Crida, crida. Quan hauràs cridat una bona estona ja no et recordaràs per què cridaves i cridaràs només per anar-te sentint la veu.

I va trencar el silenci:

—T’estimava, Joan, però l’amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se’t tornen negres el temps de bufar un misto. L’amor, com més lluny més bonic. I jo era una nena. La princesa del Putxet, com m’anomenava l’avi. Només es viu fins als dotze anys, i a mi em sembla que no he crescut. Ja és hora que ho faci.

S’agafava fort les mans perquè no li tremolessin tant.

—Si fossis d’una altra manera... De vegades no t’acabo d’entendre. No sé ben bé què vols. —Joan parlava fent un esforç per dominar la violència que li començava a alterar la veu.

—El tío americano... Pagares tots els deutes i imposares un nou horari en aquella casa de desvagats i somiatruites. ¡El tío americano! La il·lusió de casa, tots t’estimàvem, des de l’àvia fins a la mamà, que deia que et volia més que tot. Als setze anys tothom sabia que m’havia de casar amb tu, el meu destí estava escrit i jo no m’ho vaig qüestionar, no em vaig fer cap pregunta. En complir vint anys, el mateix dia de lmeu natalici ens vam casar amb dispensa papal. En néixer Jordi ja vaig començar a preguntar-me per què t’havies volgut casar amb mi. Després ho vaig anar entenent. Són coses que trobes tota sola. Hi ha homes que es casen per tenir qui els cusi la roba i els faci el menjar i els doni els remeis quan estan malalts. Les il·lusions duren poc. I el que fa més mal és adonar-te que no n’hauries d’haver tingut.

—No sé per què dius aquestes coses.

—Per ganes de dir-les.

Joan a penes l’escoltava, estava dret vora la porta intentant comprendre què li volia dir la dona, i de cop ho va veure clar.

—Qui és ell? —La veu se li va enfosquir.

—Andreu Nin.

—Nin? Estàs boja! T’ho inventes per fer-me mal.

Ella restava en silenci, va allargar la mà i de la tauleta de nit va treure una carta, l’única carta d’amor que Nin li havia escrit. Aquella era la prova definitiva, el seu matrimoni s’havia acabat.

Joan va agafar la carta, la va llegir i la va deixar caure a terra. Un esgarrifament el va sacsejar, es va agenollar i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet sense apartar els ulls de la carta. Va restar uns moments callat, va recollir la carta, es va aixecar, la va estripar i en va deixar caure els bocins.

—Separar-se, quan es tenen fills, no està bé —li deia mentre marxava de l’habitació.

Mercè es va ajupir per recollir els bocins de la carta estripada. Hi veia trossos de paraules, trossos de frases. Els anava agafant i recomponia la carta com un puzle. Es va aixecar trasbalsada amb els bocins a la mà.

Pensava en Nin, en el seu cos inert soterrat anònimament en alguna cuneta. Va tancar els ulls i el va veure, amb una abundant cabellera ondulada, la mirada alegre darrere les ulleres, la veu ben timbrada que revelava fermesa. La camisa blanca descordada al coll, el perfil acusat, la seva cordialitat.

Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. I la mirada de Nin impressionava. Mai més no el tornaria a veure. Com enyoraria els petons fets amb tota l’ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: «Estimada». Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta.

Una veu petita va dir: «Mare». I en aquell mateix moment va decidir marxar amb el seu fillet Jordi i una carta estripada.

Aquell era el seu secret, sabia que Joan mai no el revelaria. Al cap i a la fi un secret són unes quantes paraules dites en veu baixa perquè no les sentin ni els ocells. I, ara després de tants anys, el seu secret l’havia vingut a visitar.

Qui no és feliç és perquè no vol i ella ja estava cansada de fer de dama de les camèlies tants anys. Si no recordés, que feliç que seria! Poder esborrar el passat, que tothora ens persegueix, com qui esborra lleugerament el guix d’una pissarra. Va guardar el passat en un racó de la memòria, va seure a l’escriptori i es va cabussar en una nova novel·la.

Li calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la: La casa abandonada, Història d’una família, Temps passat, tres generacions. Tots eren inexpressius.

Potser la idea de la família la deixaria per a una altra ocasió, volia escriure una novel·la kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi, una protagonista que ben igual que ella se sentiria perduda enmig del món. I va començar a teclejar la màquina d’escriure febrosament, com si fos el darrer dia de la seva vida. De cop es va aturar, la preocupava el seu jardí. Ja hi florien els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixecava la tramuntana i els castigaria. Va anar a veure què passava amb el vent i les flors.