Читать книгу Viure perillosament - Gemma Pasqual i Escrivà - Страница 7

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Sotges cega la ciutat damnada, et gires per curiositat, en parar l’orella i sentir que us empaiten. Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’ho hagi repensat.

Havia sortit el Sol sobre la Terra quan arribaves a Sóar. No hi havia cap núvol al cel. Aixecaves el braç esquerre per eixugar-te la suor del front, quan de sobte una espurna encegadora ha cobert tot el cel, seguida d’un terrabastall ensordidor. T’has sentit envoltada pel tro més fort que havies sentit mai. Era el so de l’univers en explosió. Déu havia fet ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. Un glavi lluminós segant l’arrel més viva. Tot d’una se sentia un gran terratrèmol, acompanyat d’erupcions, llamps i flames, i destruïa les dues ciutats i tota la plana, amb tots els seus habitants i els animals i les plantes. En la fugida, tota cuca viva s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic. Déu és gelós i venjador, venjador i furibund, implacable amb els seus enemics. L’estrèpit del dia de Déu és esgarrifós: hi demana auxili fins i tot el guerrer. Ha estat un dia d’ira, d’angoixa, de calamitat i de misèria, un dia de tenebres i de foscor.

L’home just segueix l’emissari de Déu, gegantí i resplendent per la muntanya negra. I tu el segueixes a ell, camineu en silenci. Mires les sandàlies de Lot: en avançar dibuixen un solc en la sorra. Darrere seu s’estén un fong de pols, fum i foc acompanyat d’unes línies verticals que semblen escampar-se infinitament cap al cel. En deixar el farcell a terra et gires mentre et cordes la corretja de la sandàlia, per no haver de continuar mirant el clatell virtuós del teu marit Lot. Per la certesa sobtada que, si mors, ell ni tan sols s’aturarà. Per això et gires, per la desobediència dels submisos.

L’àngel escriu un sol camí, per la muntanya negra brilla un sol traç, la vall verdeja en va. Les teves dues filles han desaparegut darrere el cim del turó. Has notat el pes de la vellesa, de l’allunyament, de la vanitat d’una vida errant, de la somnolència. I et gires per una sensació de solitud, per la vergonya de fugir d’amagat, pel desig de cridar, de tornar.

No és massa tard, encara pots mirar. Mirar les torres roges de Sodoma on vas néixer, la plaça on cantaves, el pati on filaves. Els finestrals deserts de la casa alterosa on van néixer els fills, fruit d’un vincle feliç. Et gires per recança d’una gibrella de plata, per la casa devastada, pel dolor de la teva vida, per la solitud en parella, pels llavis falsos que et traïen, per la fredor mortal als ulls, perquè el món és aspre i brutal.

Mires enrere, cap veu no coneix el teu nom. Et gires de la ràbia i Déu no et salva. Veus un gran centelleig blau i una gegantina bola de foc, cinc vegades més gran i deu vegades més brillant que el Sol. Cap allà avança una poderosa flama, gairebé de color blanc, i sents un gran estrèpit. La Terra tremola. És com si el Sol hagués explotat. Hi veus morts, molts morts, desfilant com un exèrcit de fantasmes cremats, amb les cares desfetes i les orelles foses. No semblen humans, la pell els cau a bocins, com parracs. I sents un dolor punxant que s’estén per tot el teu cos, com si t’aboquessin una galleda d’aigua bullent sobre la pell. I corres, t’arrossegues, giravoltes, fins que una foscor es desploma del cel, i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes. Per la manca d’alè, et cabdelles moltes vegades. Si algú t’hagués vist, hauria pensat que ballaves. I de cop et llancen a les tenebres, el teu cos allà resta, ebri de pluja d’aigua negra i sol. Un esguard! I, aglevats per un dolor mortal, els teus ulls ja no poden, de sobte, mirar més; quedes blanca d’angoixa, extenuada i sense memòria. El teu cos ha esdevingut de cop sal transparent i les cames lleugeres s’arrelen a terra. Has donat la vida només per un esguard. I has cridat el teu nom: Edit, i ningú mai no t’ha sentit.