Читать книгу L'enterrament - Gonzalo Hermo - Страница 10

Tres hores i mitja després, l’empleat de l’aerolínia ens anuncia que podem embarcar. Els controladors francesos han arribat a un acord amb el Govern i han desconvocat la vaga. Segueixo sense entendre com ens ha pogut afectar a nosaltres, tot això, però em poso a la cua sense dir ni piu.

—Hola, papa. Estem embarcant, ara.

—Bé, surto cap a Santiago, doncs.

—És molt tard. Arribarem passats quarts de dues. Puc avisar en Xoán i dormir a Compostel·la aquesta nit.

—No siguis ruc, no em costa gens anar-te a buscar.

—Dormiràs poc i demà serà un dia dur.

—No crec que dormís gaire, de totes maneres. Ens veiem a l’aeroport.

—Fins ara.

Entro a l’avió. Em dirigeixo al seient 24-A. Meitat de darrere de l’avió, finestra. Com a mínim podré dormir. La fila de passatgers avança pel passadís a marxes forçades. Un hostès de fisonomia balcànica dirigeix el trànsit. Trec de la motxilla l’assaig de Pascal Quignard amb què he matat el temps les últimes hores. Continuo llegint.

«El tedium dels romans es va prolongar fins al segle i. L’acedia dels cristians va aparèixer al segle x. Va tornar al segle xix amb el nom de spleen.» Aixeco la mirada de la pàgina i veig una dona que intenta col·locar la maleta al compartiment de damunt el meu seient. 60-65 anys, el cabell ros de coure, fermament recollit amb un monyo, vestit jaqueta de color corall. Faig com si m’aixequés per ajudar-la. L’hostès balcànic acudeix a socórrer-la. Continuo llegint.

«I va tornar al segle xx amb el nom de depressió. No són més que paraules. Un secret més dolorós les habita. De l’ordre de l’inefable. L’inefable és el ‘real’.» La dona s’asseu al meu costat (24-B, centre) i deixa anar un sospir de cansament. Es mou una mica per trobar la postura i posa el colze al braç del seient. M’obliga a treure el meu. Amb una mica de sort ningú no s’asseurà al 24-C i viatjaré més ample.

El passadís queda buit i l’avió es posa en marxa. L’hostès balcànic, probablement croat, comença a interpretar les normes de seguretat. La senyora tira el cos cap enrere i m’obliga a resguardar-me a la finestra. M’hi dirigeixo:

—Sembla que estem sols… Li sabria greu asseure’s a la cadira del passadís, i així tenim més espai?

La senyora torç el cap cap a mi.

—El meu seient és el 24-B.

—Sí, però quan no ve ningú, normalment la gent es reparteix els seients per anar més còmodes.

La dona queda en silenci.

—Vol que em canviï jo al passadís? El seient de la finestra sempre és on es viatja més a gust.

La dona treu el seu bitllet de la bossa i assenyala amb el dit:

—El meu seient és el 24-B.

Em resigno a viatjar sense espai. Amb prou feines tinc lloc per llegir. Guardo el llibre a la motxilla i tanco els ulls, reclinat contra la finestra.

L’avió es posa en marxa i pren el vol. Les turbulències són suaus. Sento com si em gronxessin amb una cançó de bressol. Els ulls se’m van tancant a poc a poc i encara que el seient no se m’ajusta del tot a l’esquena, m’acabo adormint.

Ara soc… Soc a l’església d’Eiradona. L’església on em trobo és més alta i més estreta que l’església d’Eiradona, però la identifico pels murs de cachotería i el retaule d’imitació barroca que presideix l’altar major: un Crist incomprensiblement forçut jau a la creu acompanyat d’un àngel de mirada sinistra. Als bancals de l’església, ajuntats a primera fila l’un contra l’altre, ens hi trobem la senyora asseguda al meu costat a l’avió i jo. El capellà d’Eiradona és al púlpit, fullejant la Bíblia amb cara de concentració. Comença a llegir.

—I Jesús digué: «Feu-vos transeünts».

Transeünts? La senyora de l’avió que ara m’acompanya a l’església em treu de dubtes.

—És de l’Evangeli segons sant Tomàs —resol amb veu de saberuda.

Un evangeli apòcrif? A l’església? A Eiradona? El capellà continua llegint.

—«Cada dona que es converteixi en home entrarà al regne del cel.»

Això va dir, sant Tomàs? La senyora ara se’m dirigeix amb un to proper, còmplice.

—Aquest capellà és molt modern, molt modern…

Em desperto de sobte quan som a punt d’aterrar. La dona continua asseguda al meu costat, incòlume, amb la mirada fita en el seient de davant. Penso per primera vegada en l’avi des que mon pare m’ha trucat per dir-me que s’ha mort. Penso que no el tornaré a veure.

L’avió s’atura de cop i la gent comença a treure les maletes dels compartiments superiors. Ajudo la senyora a treure la seva. M’ho agraeix amb un somriure perdonavides.

Avanço pel passadís amb la motxilla a l’esquena. L’hostès croat s’acomiada de mi en un anglès mastegat. «Adeu», responc, mentre entro a la passarel·la amb una sensació de desacord a la boca de l’estómac.