Читать книгу L'enterrament - Gonzalo Hermo - Страница 8

Travesso el carrer Parlament en direcció al metro. Fa massa calor per dur a sobre una americana negra d’hivern, però m’estimo més suar que dur-la a la mà, degudament plegada sobre el braç esquerre perquè no s’arrugui, mentre amb el dret estiro la maleta de mà, les rodes de la qual semblen fer l’última caminada. Que no es trenquin ara, per favor. Només demano que aguantin fins a l’aeroport. Les rodes grinyolen a l’eix de la maleta i jo faig una passa més amb decisió, tot esquivant la gent repartida per les terrasses.

És bonic, el carrer, en aquesta època de l’any —les fulles dels plàtans comencen a prendre un color més fosc. Són un tipus d’arbre que provoca al·lèrgies fortes, sobretot en pacients de risc com els asmàtics, però són macos, macos malgrat tot. Són com roures, però més prims. Si bé aquesta apreciació pot semblar generosa a qui no hagi vist mai les fulles d’aquesta espècie de plàtan tornant-se marrons a la tardor, a mi em recorden els roures d’Eiradona, sobretot per les fulles, de puntes agudes, lobulades, que comencen a ocupar la calçada durant el mes d’octubre. També es cert que triguen més d’un mes a degradar-se i que és fàcil relliscar-hi si no dus les sabates apropiades, però vesteixen la ciutat de tardor i em recorden els camins d’Eiradona. Les fulles mullades dels roures que es desfan en el quitrà.

Arribo a Poble Sec. Baixo les escales del metro. Apuro el pas per agafar el tren a Sants. Entro passat l’últim avís. M’assec al costat d’un noi jove amb aires de trap, la visera posada a l’inrevés i els pantalons alts i amples, que sembla restar aliè a les últimes recomanacions de l’ajuntament en relació amb el manspreading. Les cames obertes com si estigués escarxofat al sofà, jo recolzat contra la barra de metall que assenyala el límit del meu seient. Comprovo que porto la cartera a la butxaca, intentant evitar tant com puc el contacte amb la cama dreta del meu veí. Comprovo que el DNI no està caducat. Que el bitllet segueix dins la maleta. Tot en ordre, malgrat les presses.

Baixo del tren. Durant el túnel que desemboca a l’estació, un llarg passadís de més de mig quilòmetre on els vianants caminen repartits en dues files en sentit oposat, m’adono que a Barcelona la gent et mira un sol cop. No és poc, en altres ciutats ni tan sols tens l’oportunitat de compartir una mirada fugaç amb la gent amb què et creues. Aquí sí, però només una vegada. Igual que quan t’adones que algú et mira amb curiositat, el contacte desapareix immediatament. I no torna a establir-se en cap cas. Quan vaig arribar a Barcelona interpretava aquest abandó com un senyal de desafecció, però no és això, almenys no en tots els casos. Es tracta d’una norma no escrita. Pots mirar, però has d’apartar la vista tot d’una, igual que quan observes algú que t’ha entrat pels ulls. El desig dura poc, a Barcelona. És ràpid i decorós, però hi és.

Arribo a l’estació. Baixo a la plataforma número 13. Una noia d’aspecte nòrdic, rossa com una panotxa, em pregunta en un anglès envejable si el tren que està arribant va cap a l’aeroport. Li dic que sí en el meu anglès d’Eiradona. Entro al tren darrere ella i m’assec al seu costat, a l’últim seient lliure del vagó. Ella em somriu, tímida. Durant el viatge m’adono de com observa per la finestra els camps de carxofes del Prat. A mi sempre m’han generat desconfiança, els cultius d’aquesta zona, regats per un riu que baixa marró. Però l’aigua és un luxe, en aquesta ciutat. Els rius més petits de la zona estan eixuts durant bona part de l’any. La terra s’esquerda durant l’estiu, com a les imatges de la sabana del National Geographic. És increïble que a l’altre costat de la Península, amb prou feines a mil quilòmetres de distància entre els dos extrems, l’aigua brolli pertot. Recordo els refredats permanents d’en Blai l’any que va passar amb mi a Compostel·la. Deia que l’aire feia olor de molsa i que la roba sempre estava mullada. Jo gairebé no em vaig queixar, quan vaig arribar aquí, de no poder dormir durant les nits als mesos d’estiu. Crec que soc més fort que ell, com a mínim pel que fa a la capacitat d’adaptació al medi, i per això no va ser mai real l’opció de triar Compostel·la per assentar-nos. Barcelona sempre va ser l’horitzó. O Barcelona o res.

Arribem a l’estació de l’aeroport. Deixo que la meva com­panya escandinava baixi abans que jo i avanço rere seu cap a la terminal. La noia comença a caminar més ràpid, no sé si perquè va justa de temps o perquè creu que tanta proximitat comença a ser sospitosa.

Arribo al control de seguretat. Poso la cartera i el mòbil en una safata, el portàtil a part. Veig que la noia s’esmuny cap a dins més enllà de la caseta de la Guàrdia Civil. Em trec l’americana, el cinturó i les sabates i passo el control. L’alarma sona. Per una raó o una altra sempre sona. Seria el pitjor candidat imaginable a traficant a petita escala en vols estatals. Aquesta vegada és un control aleatori. El guarda de seguretat em convida a passar a un lateral. Em toca pertot i em revisa la maleta. La roba de l’enterrament, perfectament ordenada, es converteix en l’estand d’una botiga en rebaixes. «Pot passar», sentencia sense donar-me les gràcies. Me’l miro amb rancúnia i segueixo endavant.

Porta 223. Estat del vol: embarcant. Apuro el pas, acompanyat pel so de les rodes que grinyolen, però que aguanten l’empenta. Una fila llarga de passatgers es disposa davant la porta d’embarcament. Em situo al final, darrere d’un parell de nois joves, que revisen la documentació amb cara de pressa. Escric al pare: «Tot OK per aquí. Ens veiem a les 22 hores a Compostel·la. Petó».