Читать книгу L'enterrament - Gonzalo Hermo - Страница 7

Ara m’he de concentrar en l’important: comprar un bitllet que em dugui aquesta mateixa tarda a Compostel·la. Mon pare m’esperarà a l’aeroport i baixarem a Eiradona en cotxe. Anirem a buscar la mare a casa, em dutxaré per estar presentable i anirem a la vetlla tots tres junts. Encara que ara m’horroritzi la idea de dutxar-me perquè el meu avi s’acaba de morir d’una caiguda a la banyera a casa seva, a Eiradona. Un cop a la banyera mentre s’anava a dutxar després de la passejada de mig matí, que feia cada dia des que va tenir aquella angina de pit, ara fa dos anys. Quin final més poc predictible, per a un home com ell. Era fort com un roure, el meu avi. Anava un poc tocat d’ànims des que s’havia jubilat, però estava bé, bé de salut per tenir 70 anys. Havia deixat de beure, caminava cada dia, menjava bé. Encara era jove, per morir. Avui en dia, 70 anys són pocs, si et trobes bé de salut, i ell es trobava bé, tot i el cor. Tot i estar sempre una mica trist per haver deixat de treballar.

Com deu estar, la mare? No he tingut temps de demanar-l’hi al pare per telèfon. La conversa ha derivat massa ràpid a qüestions de logística —arribar a Galícia com abans millor per rebre amb la família el cos sense vida del meu avi al tanatori d’Eiradona. Pobra mare, deu estar desconsolada. Era el seu pare, al cap i a la fi. Tot i que deu haver estat contenta quan ha sabut que passaríem uns dies junts, encara que sigui en aquestes circumstàncies. Sempre diu que ens veiem poc. I no li falta raó. Una setmana a l’estiu i una altra al desembre. Algun cop per Setmana Santa. I no gaire més. En Blai i jo vam decidir, en el seu moment, que passaríem Nadal cadascun amb la seva família i que mantindríem Cap d’Any i els Reis per a nosaltres. Va ser fàcil, arribar a aquest acord. Sempre ens entenem en el que és fonamental.

M’aixeco del sofà, camino fins al despatx i obro el portàtil. Entro a la web d’una companyia aèria low cost. Hi ha un vol a les 20.30 h, encara que a un preu desproporcionat. Les companyies low cost apugen els bitllets a l’últim moment per aprofitar-se de la desesperació de la gent que ha de viatjar per un imprevist. Busco alternatives en un comparador de vols. Cap de viable. Em costarà un mes de feina, però no tinc cap altra opció. El tren triga dotze hores. Arribaria amb la vetlla començada i sense dormir. Torno a la web de la companyia low cost i clico «comprar». Considero la possibilitat de tornar el rebut a través de la banca online, però de seguida en descarto la idea. Faig el check-in, imprimeixo el bitllet. Sento que en Blai entra per la porta.

Li explico la situació. Intenta consolar-me. Em recorda que l’avi tenia por de la mort i que com a mínim d’aquesta manera s’ha mort sense adonar-se’n. Tot el que diu és veritat, però no és cap consol. Em pregunta si vull que m’acompanyi. Li dic que tot serà més fàcil si no ve.

«T’ajudo a fer la maleta, doncs». Em duu de la mà al dormitori i obre l’armari per l’esquerra. La meva roba, ordenada per colors de més a menys intensitat, ens facilita la tria. Els impulsos neuròtics són útils, de vegades. En Blai treu del penjador l’americana negra d’hivern que no em poso mai. Aprovo la tria. Així la faré servir. Les discrepàncies comencen en el moment de decidir la resta d’indumentària. «Entenc que has d’anar tot de negre», apunta en Blai, que té vius els quatre avis i que per tant desconeix els ritus de la mort. «Potser sí, si estiguéssim a la postguerra. N’hi haurà prou amb prescindir de camises estampades». Agafo la camisa blanca de fil piqué, els xinos grisos de cama ajustada i les sabates negres que vaig dur a les noces de l’oncle Denís. Amb això estaré presentable per al funeral sense semblar una viuda.

Immediatament penso en la María, la dona del meu avi. La meva àvia, en realitat, per més que els gens diguin una altra cosa i que per edat bé podria ser la meva mare. Tinc una família curiosa, la veritat. La meva àvia biològica, la Luísa, es va morir molt jove d’un càncer, deixant el meu avi vidu a la trentena i amb dues filles al seu càrrec: ma mare, de 13 anys aleshores; i la tieta Marta, quatre anys més jove. El meu avi es va tornar a casar amb la María poc després i tingueren en Denís. Sis anys després, ma mare es casava amb mon pare i naixia jo. L’oncle Denís sempre va ser més un germà que un tiet. I la María va exercir d’àvia tot i no tenir gaires anys més que ma mare.

En Blai em sorprèn absort, amb els pantalons grisos a la mà i amb la maleta oberta. M’abraça. Diu: «Tot anirà bé, ja ho veuràs». Acabo de ficar-hi la roba. En Blai m’espera a la sala amb una tisana fumejant en una tassa del joc de ceràmica d’Ikea que ens va regalar la Marisa quan vam renovar el contracte de lloguer per dos anys més. «Té això, t’anirà bé.» Odio el te de lavanda, però li faig cas. Ens acomiadem poc després.

—Estàs segur que no vols que t’acompanyi?

Faig que no amb el cap. Ens fem un petó i tanco la porta. Mentre baixo les escales, sento com en Blai tanca per dins. Tinc la panxa remoguda. La lavanda no em cau mai bé.