Читать книгу Per una educació republicana - Greogorio Luri - Страница 7

Les darreres dècades hi ha hagut un projecte d’educació moral que, seguint els postulats de l’ètica kantiana, defensava que tots els nens tenen accés a una mateixa llei moral universal. El seu fracàs fa més evident el triomf generalitzat del relativisme a les escoles. Em refereixo a la didàctica de Kohlberg.

Basant-se en els estudis de Piaget (1974) sobre el desenvolupament de la moralitat infantil, Kohlberg sostenia que hi ha una meta moral comuna per a tota la humanitat i que els nens evolucionen al llarg de diverses etapes des d’una moralitat imposada (heterònoma), en la qual les figures d’autoritat estableixen el criteri de què està bé i què està malament, fins a una moral autònoma, en la qual l’acció es guia per principis morals universals, com ara aquell que afirma que les persones són fins en si mateixes i se les ha de tractar en conseqüència.

Igual que per a Piaget el coneixement evoluciona al llarg d’una sèrie d’estadis des d’un pensament concret lligat a les dades immediates de l’experiència fins a un pensament formal capaç d’operar amb arguments lògics i matemàtics, per a Kohlberg hi ha una evolució paral·lela de la moralitat infantil.

Allò que didàcticament és més interessant és que Kohlberg no es va limitar a descriure l’evolució moral del nen, sinó que va desenvolupar una metodologia per accelerar (suposadament) el pas d’una etapa moral inferior a una de superior mitjançant l’estimulació del raonament moral amb diferents tipus de dilemes. Un dels més coneguts és aquest: “Una dona estava en perill de morir de càncer. Un farmacèutic va descobrir un medicament que podia salvar-la, però, com que es volia fer ric amb el seu descobriment, malgrat que en la seva elaboració no hi havia invertit més de 200 euros, el venia a 4.000. El marit de la dona malalta no tenia diners per comprar la medicina. Amb l’ajut dels seus amics va aconseguir reunir 1.000 euros i va prometre al farmacèutic que li abonaria la resta quan pogués, però el farmacèutic no va voler ajudar-lo. Estava convençut del seu dret a enriquir-se. El marit, desesperat, va optar per robar el medicament.”

Una vegada presentat el dilema, Kohlberg interrogava els nens per saber la seva opinió: “està bé el que va fer el marit?”, “per què?”. Ell creia que la immersió dels nens en aquesta mena de debats els feia reflexionar sobre les limitacions de respostes del tipus “mai no s’ha de robar” i els ajudava a trobar una llei moral superior que els permetés jutjar qualsevol acció pròpia o aliena d’acord amb el deure. Suposadament (aquí Kohlberg es movia amb prudència), després de dotze setmanes de discussió de dilemes morals amb adolescents dues vegades per setmana, s’hi podia descobrir el progrés d’un estadi. Dubto, però, que la progressió teòrica en el saber moral vagi necessàriament acompanyada del mateix progrés en la conducta moral.

De seguida van aparèixer crítiques a aquesta proposta. La de més anomenada va ser la de Carol Gilligan, que va treballar amb Kohlberg fins que els resultats dels estudis sociològics van acabar suggerint que les dones mostraven un procés d’evolució moral més lent que els homes. Segons Gilligan, aquestes dades en realitat posaven de manifest que Kohlberg depenia de criteris morals masculins, com ara una idea de la justícia massa estricta o una concepció dels drets massa impersonal. Gilligan creia que, a diferència del pensament moral masculí, que és formal, legal i imparcial (o sigui, kantià), el pensament moral femení es deixa modular per la interrelació, la cura i l’empatia. La moral masculina persegueix a qualsevol preu allò que és correcte, mentre que la femenina es guia per la preocupació pels altres, especialment pels més propers. L’ètica masculina és poc sensible als diferents plans i projectes de vida dels individus i a la singularitat de les seves demandes. Per superar les seves limitacions, caldria ensenyar una moral orientada –en direcció inversa a la de Kohlberg– cap a la sensibilització de les particularitats i complexitats de cada història humana.

Gilligan probablement ha tingut una incidència directa molt petita en les nostres escoles, però tinc la impressió que la seva defensa de la superioritat de l’ètica de la cura per sobre de l’ètica de la justícia ha acabat impregnant les pràctiques docents, perquè forma part d’aquesta pedagogia New Age que està tan de moda i que tant ha contribuït al predomini de l’emoció com a instrument protagonista de la individualització contemporània. Sigui com sigui, el cert és que l’escola ha acabat valorant més l’ètica de la cura que la del deure.

El fracàs de les posicions de Kohlberg davant de les de Gilligan (entenent-les d’una manera molt ampla) posa en relleu la manca de ressò pedagògic dels projectes d’educació moral contraris al relativisme i partidaris d’establir lligams forts entre l’educació intel·lectual i la moral. Efectivament, la teoria de Kohlberg ens diu que la moralitat es desenvolupa seguint un ordre genètic necessari, com si estigués dirigida per una matriu estructural. En aquest sentit, els valors que en cada moment reflecteix la conducta d’una persona ens mostrarien la seva situació en l’escala del desenvolupament moral. Això fins i tot tindria una aplicació sociològica. El relativisme de les societats modernes seria expressió d’una fase de transició de la consciència moral col·lectiva des d’una moral convencional fins a una moral de principis. Pot ser entès com el símptoma d’una crisi necessària per al creixement moral, atès que, en posar en qüestió els límits de la moral tradicional, obriria la possibilitat de la intuïció dels principis morals absoluts (Kohlberg, 2010). Massa optimisme ben intencionat, sens dubte.

Kohlberg afirmava l’existència d’una relació entre el desenvolupament intel·lectual i el moral, tan estreta que una cultura analfabeta no podria assolir els nivells superiors de la moralitat. Cada nou estadi de desenvolupament moral necessitaria un desenvolupament paral·lel de l’intel·lecte, perquè es construiria sobre operacions intel·lectuals específiques. Així, doncs, el judici moral es correlacionaria fil per randa amb el judici lògic com les dues cares d’una mateixa moneda. Cal ser intel·lectualment madur per raonar bé moralment, però n’hi ha prou amb això per ser bona persona?

Ho confesso de bon començament: no m’agrada la tendència actual a substituir la norma per una emoció més benvolent que eficient, que deixa els alumnes exposats a l’influx dels sentiments immediats i al caprici dels estats d’ànim i que no els ajuda gaire a relacionar-se interpersonalment en l’espai públic. Avui es veu amb reticència la imparcialitat, l’èxit, la independència i l’absència de sentimentalisme. S’oblida fàcilment que la voluntat i la capacitat de mantenir relacions formals educades amb persones amb les quals no sentim cap necessitat d’intercanviar emocions formen part de l’educació cívica. És propi d’una persona educada tenir recursos per tractar de manera cordial coneguts i estranys. La cura de la impersonalitat és essencial per a la convivència democràtica.

Educar no té per què ser sinònim de feminitzar els alumnes i la docència d’acord amb la imatge esbiaixada que tenen de la condició moral femenina certes persones convençudes que la raó té sexe. Si ho creuen així, que ho explicitin a l’entrada dels seus centres perquè els pares puguin triar escola amb coneixement de causa.

Fer de les escoles un lloc de vida no té per què significar convertir-les en guarderies morals.

Vivim en una societat hiperemotiva en la qual la conquesta de la distància justa entre les persones s’ha convertit en una qüestió terapèutica que ha de ser educada, perquè el desvergonyiment no ens ajuda a comunicar-nos. “Volem amorcràcia”, deia una pancarta dels indignats de la Porta del Sol a Madrid. Així estan les coses: a més desafecció política, més mobilització de l’emoció.

Segons MacIntyre (1987), la deriva emotivista de la moralitat contemporània té l’origen en el politeisme axiològic dominant. Jo no tinc tan clara aquesta relació causal. Em sembla observar que el procés de desracionalització de la moral està donant lloc a diferents modes de vida que ja no cerquen un suport teòric (una veritat) que els justifiqui, sinó una intensitat emotiva que els faci autèntics, amb la qual cosa els arguments estan desapareixent de l’espai públic. Ocultats pel bosc de les ofertes de sentiments genuïns, els arguments es confonen sota els llums publicitaris amb l’oferta de terapeutes de tota mena que s’ofereixen com a reparadors del jo que s’ha quedat sense autoestima per tal de retornar-lo a la seva autenticitat. Els terapeutes són els camells del poble.

La indignació moral és l’expressió postmoderna de la moralitat. La podem definir com l’emotivisme ètic que troba més noble la nàusea que l’apetit. I ho fa de manera tan impúdica que fins i tot hi ha rutes turístiques que inclouen entre els seus reclams publicitaris excursions a la pobresa extrema, com les faveles de Rio o el cementiri d’El Caire. És fàcil entendre que la indignació moral no pot ser una bona consellera, es disfressi com es disfressi. La persona moralment indignada no tindrà cap problema a experimentar emocionalment la seva bona voluntat. Però la raó s’experimenta en les conclusions dels raonaments, no en l’emotivitat de les premisses.

Recuperar una certa formalitat en el tracte no és fàcil en un món que sospita de la falta d’autenticitat de tot artifici. Per aspirar a tenir èxit en aquesta pretensió també cal recuperar la dimensió educadora de l’artifici i la racionalitat terapèutica de la distància republicana. Tampoc no és fàcil defensar la relació entre ètica i intel·ligència. Sigui fàcil o no, en aquestes pàgines defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos.