Читать книгу Per una educació republicana - Greogorio Luri - Страница 8

No cal ser gaire perspicaç per comprovar que a la nostra societat hi ha un consens sentimental molt gran a l’hora de reconèixer la manca col·lectiva de valors. Molt més gran que per definir una moralitat col·lectiva.

El programa electoral de CiU per a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 feia esment d’una “crisi de valors, de referents, que afecta l’actitud dels ciutadans i l’autoestima nacional”. Uns mesos abans l’agrupació de Lleida del PSC havia promogut una campanya titulada “Els valors no poden estar en crisi”, en què defensava “la igualtat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la llibertat i la democràcia, principalment”. Paral·lelament, l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, sostenia que la moral podria haver evitat la crisi econòmica. No ha estat l’únic. Jordi Gual va publicar al diari Avui un article titulat “Una crisi de valors” (13 de setembre de 2009), en què sostenia que, a mesura que “la magnitud de la crisi econòmica s’ha anat fent palesa, comencem a entendre que és la conseqüència d’un llarg procés d’erosió d’alguns valors socials que són fonamentals per al correcte funcionament de l’economia de mercat”. Les queixes sobre la manca de valors són constants a les seccions de cartes al director dels diaris i, en conjunt, als mitjans de comunicació. Vivim en un lament permanent de la manca de valors. Al llarg dels dies que els “indignats” van ocupar la plaça de Catalunya, un gran cartell publicitari, amb les dimensions de la façana d’un edifici de set plantes d’un lateral de la plaça, deia: “El valor de tenir valors”. Al costat d’aquest eslògan hi havia dos grans pebrots i, és clar, el logo d’una coneguda multinacional d’equipament esportiu.

En la majoria dels casos les queixes sobre la manca de valors es poden entendre com una reivindicació una mica estentòria de les bones maneres i de tot allò que rebia el nom d’“urbanitat”a l’escola antiga (que no necessàriament antiquada). De fet, els bons modals no són altra cosa que un conjunt de fórmules relacionals que, precisament perquè són arbitràries, ens permeten substituir l’espontaneïtat egoista per un llenguatge comprensible per a tothom. Ens molesta que els joves i els que no ho són tant no cedeixin el seient en els transports públics a les persones grans o necessitades, que per parlar per telèfon mòbil en un lloc públic calgui ser estridentment indiscret, que no es respectin els espais comuns, que els propietaris de gossos no siguin més cívics, etc. Hi ha raons objectives per a la molèstia, però pedagògicament les hem de portar a la reflexió crítica perquè podria ser que, almenys en part, aquestes conductes siguin el producte d’una educació que ha sobrevalorat l’espontaneïtat i l’emotivitat i ha menystingut la cura dels petits gestos de la convivència diària.

L’ús de fórmules de cortesia com ara “si us plau”, “gràcies” o “perdó” no es pot perdre sense pagar un preu elevat en la calidesa de la nostra convivència. Per això recuperar-les amb decisió pot funcionar –hi ha magnífiques experiències escolars que ho confirmen– com una mena de talismà per regenerar el teixit degradat de la copertinença. Res més lluny de la veritat que la tesi segons la qual les fórmules de cortesia eren pròpies de l’educació franquista. A moltes escoles públiques europees els alumnes encara s’aixequen quan el professor entra a classe. I ho fan sense cap complex. La millor manera d’alliberar la moral de la seva condició subalterna de Maria és situar-la en el centre de la vida quotidiana, en els petits gestos que modelen les conductes fins a transformar-les en hàbits.

Oscar Wilde feia dir a un dels seus personatges “manners before morals”. Però les bones maneres són en realitat indissociables de la moralitat. Allà on comencen és on hi ha el llindar de la moralitat.

La demanda de grans valors, si no va acompanyada d’una atenció als petits valors quotidians, es redueix a fariseisme, a mera indignació moral. Per aquesta mateixa raó, és preocupant que la crítica de la mancança de valors sigui un dels pocs consensos clars que sembla capaç de produir la nostra heterogènia societat moderna.