Читать книгу Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs - Jafudà Bonsenyor - Страница 7

Els jueus catalans medievals, per bé que parlaven català, a l’hora de posar per escrit els fruits de la seva pròpia especulació intel·lectual o religiosa, decidiren majoritàriament expressar-se en hebreu, tal com també sempre havien fet i feien la resta de jueus europeus, mediterranis i orientals de l’època. Escrivint en hebreu, la llengua bíblica i de les pregàries per a tots ells ben coneguda, els autors jueus catalans podien fer-se entendre i atènyer lectors de la resta de comunitats jueves disperses no ja només per Catalunya, sinó també fora de les seves fronteres. Amb l’hebreu, els intel·lectuals jueus també marcaven una diferència clara amb el llatí, la llengua literària i de cultura per excel·lència de l’Església i de l’elit intel·lectual cristiana que, aleshores, sovint els eren enemigues i els empaitaven. Així doncs, l’hebreu va ser el gran vehicle d’expressió literària amb què els jueus catalans desenvoluparen la seva paral·lela història cultural a casa nostra i, per tant, no disposem pràcticament de cap obra escrita de la seva mà ni en llatí ni en llengua catalana. No obstant això, llevat d’alguna cançó anònima o d’alguns pocs poemes en català del gran poeta Mossé Natan de Tàrrega (1290-1360), cal destacar la que possiblement sigui, ara per ara, l’única obra en català escrita per un autor jueu: el Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs, un aplec de dites i sentències morals i pràctiques del jueu barceloní Jafudà ben Astruc Bonsenyor.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs és una obra de caràcter didàctic que recull màximes ètiques a l’estil oriental, feta per encàrrec del rei Jaume II al seu secretari i traductor jueu Jafudà Bonsenyor. Nadiu de Barcelona, va viure en la segona meitat del segle XIII i les primeres dècades del XIV, i pertanyia a la distingida família de metges i alfaquims o intèrprets de l’àrab dels Bonsenyor. Jafudà era fill de l’alfaquí de Jaume I i Pere II el Gran, Astruc Bonsenyor, esmentat diverses vegades a la crònica de Jaume I com a scrivà d’algaravia y torcimany en les campanyes del Conqueridor a Elx i a Múrcia. Jafudà, amb el seu germà Bondavid, eren igualment experts en llengua àrab i també serviren a la cort reial: Bondavid acompanyà Alfons II en la seva expedició contra Menorca el 1287 i fou un dels missatgers reials en l’ambaixada del rei català al sultà d’Alexandria el 1289. Jafudà també gaudí d’una protecció singular per part de l’autoritat reial, i se li concediren fins privilegis personals per poder fer obres de millora a casa seva el 1287, així com la concessió el 1294 —ja sota el regnat de Jaume II— d’una llicència en exclusiva per redactar documents aràbics a Barcelona i al seu terme, i segons la qual tots els contractes i documents signats per ell tenien la mateixa validesa que els emesos per un notari. Aquests privilegis s’ampliarien amb dos salconduits reials també concedits per Jaume II el 1305 per traficar amb mercaderies, així com amb la prerrogativa el 1310 de permetre sempre l’entrada a Barcelona a Jafudà i als seus fills, encara que no haguessin satisfet els tributs deguts a l’aljama, i que, ni per aquesta morositat, ni els seus llibres ni d’altres béns de la seva propietat no fossin mai empenyorats.

Els deutes que Jafudà Bonsenyor sembla que arrossegava amb les autoritats de l’aljama jueva barcelonina, potser van poder ser saldats amb l’encàrrec reial el 1313 de traduir de l’àrab al català una part de l’obra de cirurgia del metge andalusí Abú al-Kàssim al-Zahrawi —avui perduda—, segurament la que tractava de les sagnies, i per la qual va cobrar l’elevada quantitat de mil sous barcelonins. D’altres documents testimonien que Jafudà vivia i treballava com a traductor i metge a la cort encara el 1318, i sembla que morí vers el 1331. El seu fill, Astruc Bonsenyor, continuaria lligat a la cort reial com a metge encara de Jaume II i ja d’Alfons III, els quals li renovarien els privilegis conferits anteriorment al seu pare i al seu avi, ço és, permís per poder aixecar cases, obrir finestres i portes damunt la murada de casa seva, i mantenir la immunitat de poder entrar sempre al call sense haver satisfet al govern de l’aljama les talles exigides, ni que, per aquest motiu, se li ocasionés cap ofensa ni injúria.

Jafudà Bonsenyor, al preàmbul del Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs, en la dedicatòria al rei Jaume II, enumera un a un els títols del monarca que li ha fet l’encàrrec, entre els quals hi ha el de rei de Mallorca. És gràcies a aquest esment que podem datar l’encàrrec de l’obra abans de 1298, any en què foren restituïts per mediació del papa Bonifaci VIII els territoris de la Catalunya del Nord i de les Illes al també rei Jaume II de Mallorca i que li havien estat usurpats pel seu nebot Alfons II el Franc. L’encàrrec, com el nostre autor exposa molt bé en la dedicatòria, consistia a confegir un recull de màximes traduïdes de llibres en àrab. Moltes de les 753 sentències recollides podrien provenir de llibres orientals en àrab i en hebreu, i d’altres potser d’autors grecs, i encara algunes més d’escriptors llatins o d’origen cristià. L’agrupació d’aquestes sentències en capítols temàtics molt desiguals ens porta a pensar que Jafudà les endreçà al seu gust i acabà fins incloent en el recull, a tall d’antologia personal, moltes altres dites d’origen popular.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs s’inscriu dins la tradició d’obres de caràcter didàctic i moralitzador —amb la seva dosi de misogínia inclosa— molt comunes durant l’edat mitjana. D’altres autors d’aquest gènere a casa nostra durant el segle XIII foren el mateix rei Jaume I, a qui s’atribueix el Llibre de saviesa —també dit Llibre de doctrina—, o Guillem de Cervera —conegut com a Cerverí de Girona— i els seus Verses proverbials.

L’antologia de Jafudà Bonsenyor és si fa no fa coetània de les col·leccions de proverbis de Ramon Llull, com els Proverbis de Ramon de 1296, els proverbis de la Retòrica nova de 1301, els Mil proverbis de 1302 o els Proverbis d’ensenyament de 1309, als quals seguiran en la tradició gnòmica catalana obres com el Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, els coneguts Proverbis de Salomó o, ja al segle XV, la Doctrina moral del mallorquí en Pacs, que trenà proverbis i frases d’autors llatins i cristians sobre temes morals, de l’home i de les seves activitats i els seus productes.

El llibre de Jafudà és una mena de manaments de la vida pràctica i una bona mostra del coneixement que l’experiència i les coses del món atorguen als humans. El seu recull gaudí d’una gran acceptació i un bon ressò durant el segle XIV tant entre la classe aristocràtica com entre les populars. Com a florilegi que és de màximes i dites d’antics filòsofs orientals i grecs, destaca per expressar idees i pensaments vastíssims i enrevessats amb molt poques paraules. Les dites aplegades al seu llibre, nogensmenys, traspuen una bona dosi d’escepticisme, cosa que ens permet imaginar la personalitat del personatge i descriure’l com un home pràctic, recelós i desconfiat o, com molt bé es diu, «escalivat del món», per bé que segons el que també ens diuen els documents que guardem sobre ell, caminés sempre sobre coixins.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs tingué fama al seu temps, i la col·lecció apareix citada en obres posteriors i fins va ser traduïda completa al castellà al segle XV. No obstant això, no seria fins al 1889 que el bibliotecari, arxiver i lul·lista mallorquí Gabriel Llabrés l’editaria de manera completa a Palma, tot adjuntant-hi un glossari i les col·leccions de màximes coetànies del Llibre de Cató i dels Proverbis de Salomó. La seva edició segueix al peu de la lletra el manuscrit nº 1.031 de la Biblioteca Nacional de Catalunya, el qual, pel fet d’haver conservat el text complet i haver estat copiat al segle XIV, s’imposava als altres set manuscrits dels segles XIV i XV conservats avui en diferents biblioteques com l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Capitular de Barcelona, la Biblioteca Nacional de España i la Bibliothèque nationale de France a París. Avui, per encàrrec de l’Editorial Barcino, versionem en català actual aquest clàssic de la moralística medieval catalana tot seguint l’edició de Gabriel Llabrés de 1889, amb la intenció de fer conèixer la saviesa que sempre atorga la lectura d’una bella col·lecció de màximes com aquesta —algunes d’elles ben vives i encara en ús—, obra excepcional per haver estat escrita per un autor jueu en la nostra llengua catalana que, de totes passades, també era la seva.

Manuel Forcano

Coberta de l’edició de 1889 de Gabriel Llabrés