Читать книгу Els 13 rellotges - James Thurber - Страница 10

A fora de la taverna, una lluna groga que bressolava una estrella blanca a la punta de la seva banya il·luminava la nit. Al castell tenebrós de damunt del turó, una llanterna brillava i s’apagava, apareixia i desapareixia, com si el Duc macilent vagaregés d’una cambra a l’altra, apunyalant ratpenats i aranyes i matant ratolins.

—Enlluernar el Duc amb joies —va dir el trobador en veu alta—. En això hi ha alguna cosa, però no se m’acudeix què pot ser ni on es pot trobar.

Es va preguntar si el Duc li ordenaria provocar una nevada púrpura o construir una taula a partir de serradures, o si, simplement, l’obriria des de la gargamella fins a l’entrecuix i diria a la Saralinda: «Aquí jau el darrer insensat, un trobador anònim. Faré que els patges el llencin a les oques perquè se’l mengin».

El trobador es va estremir a la llum de la lluna i es va preguntar on tenia la gargamella i l’entrecuix. Es va preguntar com, per què i quan podria envair el castell. No es coneixien casos en què un duc demanés a un trobador espellifat que compartís la taula amb ell, ni en què li plantegés una prova per superar-la ni, molt menys, en què li permetés conèixer una princesa.

—Ja se m’acudirà alguna cosa —va pensar el príncep—. Ja hi pensaré.

Era molt tard i els troneres tornaven de les tavernes a les seves cases trontollant i titubejant, però cap d’ells vestia parracs, ni esquinçalls, i fins i tot, alguns vestien de vellut. Un terç dels gossos de la ciutat van començar a bordar. El trobador va agafar el llaüt que duia a l’espatlla i va improvisar una cançó. Se li havia acudit una cosa.

Com borden els gossos aquesta nit!

Borden com qui ensuma algun robador.

Borden als que amb vellut van ben vestits,

però no pas a aquest pobre trobador.

Un rondallaire, que anava fent tentines cap a casa seva per ficar-se al llit, es va posar a riure quan va sentir la cançó, i tots els busca-raons i borratxos es van aplegar al voltant del trobador per escoltar-lo.

Com que al Duc li agrada el vellut,

us convidarà a prendre el te al castell,

però amb els meus parracs i peücs

em quedaré aquí passant fred.

Els veïns de la ciutat es van amuntegar al voltant del trobador i l’animaven entre rialles.

—És un valent, aquest espellifat, cantant cançons sobre el Duc! —va dir entre rialles un coix que s’havia afegit a la gentada.

El trobador va continuar cantant.