Читать книгу Els 13 rellotges - James Thurber - Страница 9

Vet aquí que, una vegada, al damunt d’un turó solitari, hi havia un castell tenebrós amb tretze rellotges aturats on vivien un duc fred i agressiu i la seva neboda, la princesa Saralinda. Ella era càlida, tant si bufava vent del nord com del sud, però ell era sempre fred. Tenia les mans tan fredes com el seu somriure i gairebé tant com el seu cor. Portava guants per dormir i guants mentre estava despert, per la qual cosa li costava recollir agulles de cap, monedes, llavors de fruites o arrencar les ales als rossinyols. Era molt alt, no gaire vell i fins i tot més fred del que ell es pensava. Al damunt d’un ull duia un pegat de vellut, i l’altre li resplendia darrere d’un monocle, així que semblava que una meitat del seu cos era més a prop d’algú que no pas l’altra. Va perdre un ull als dotze anys, ja que li agradava escorcollar nius i llodrigueres buscant-hi ocells i animals per malferir-los. I, una tarda, una mare capsigrany el va ferir abans a ell. Es passava les nits somiant coses malvades i perdia els dies en maquinacions perverses.

Maquinant perversament, se’l sentia coixejar i riure com un brivall pels passadissos freds del castell mentre planejava proves impossibles per sotmetre els pretendents de la Saralinda. No volia donar en matrimoni la mà de la princesa a ningú, ja que aquella maneta era l’única cosa càlida que hi havia al castell. Fins i tot, les manetes del seu rellotge de polsera i les busques dels tretze rellotges estaven congelades. S’havien congelat al mateix instant, una nit que nevava, set anys enrere, i, des d’aleshores, al castell sempre eren tres quarts i cinc de cinc. Els viatgers i els mariners miraven cap al castell tenebrós al damunt del turó solitari i deien: «Allà el temps està congelat. Sempre és Aleshores. Mai no és Ara».

Al Duc fred li feia por l’Ara, ja que l’Ara és calidesa i urgència, mentre que l’Aleshores estava mort i enterrat. L’Ara podria comportar algun cavaller brillant, alegre i valent. «Però, no!», murmurava el Duc fred. «El príncep es trencarà davant d’alguna prova nova i horrible: enfilar-se a un lloc massa alt, trobar una cosa massa llunyana, aixecar una càrrega massa pesada». El Duc temia l’Ara, però, a causa d’alguna estranya perversió, manipulava els rellotges per comprovar si funcionaven mentre resava perquè no ho fessin. Manetes, maldestres i uns quants mags que van passar per allà van intentar posar en marxa els rellotges amb les seves eines o amb paraules màgiques, o colpejant-los i renegant, però no va haver-hi res que brunzís o fes tic-tac. Els rellotges estaven morts, i, al final, després de rumiar-hi molt, el Duc va decidir que havia assassinat el temps, que l’havia matat amb un cop d’espasa, havia netejat la sang de la fulla amb la barba de la seva víctima i l’havia deixada allà estesa, dessagnant-se durant hores i minuts, amb les molles saltironant per fora i el pèndol desintegrant-se.

El Duc coixejava perquè no tenia les cames igual de llargues. La dreta havia crescut més que l’esquerra perquè, quan era jove, es passava matins sencers fent centrades amb cadells i clavant puntades de peu als gatets. Als pretendents els preguntava: «Hi ha alguna diferència en la longitud de les meves cames?». I si el jove contestava: «És clar que sí, una és més curta que l’altra», el duc el travessava amb l’estoc que tenia ocult al bastó i el llençava a les oques perquè se’l mengessin. Se suposava que el pretendent havia de dir: «És clar que sí, una és més llarga que l’altra». Més d’un príncep havia acabat enfilat a l’estoc pel fet d’haver-se equivocat en la diferència. D’altres havien mort per culpa d’ofenses igualment trivials: trepitjar les camèlies del Duc, no lloar-li els vins, mirar-li els guants durant massa estona o mirar-se la seva neboda amb insistència. A aquells que sobrevivien a la seva altivesa i al seu acer, els posava proves impossibles per guanyar-se la mà de la seva neboda, l’única mà càlida del castell on el temps es va congelar una nit que nevava, a tres quarts i cinc de cinc. Se’ls demanava que tallessin una porció de la lluna o que convertissin l’aigua del mar en vi. Se’ls enviava a buscar coses que no havien existit mai i edificis que no podien existir. Hi anaven, ho intentaven i fracassaven, i desapareixien i no se’ls tornava a veure. I a alguns, com ja he dit, els mataven per tenir noms que començaven per X o perquè els queia una cullera o perquè no parlaven del pecat amb prou respecte.

El castell i el Duc es refredaven cada cop més i la Saralinda, com qualsevol princesa, fins i tot en un lloc en què el temps està congelat, es feia una mica més vella, però només una mica. Tenia gairebé vint-i-un anys quan un príncep, disfressat de trobador, va arribar cantant a la ciutat que hi havia als peus del castell. Es feia dir Xingu, que no era el seu nom, cosa ben perillosa, ja que era un nom que començava, i encara comença, per X. La veritat és que es tractava d’una pila de parracs apedaçats, un trobador espellifat que cantava per quatre cèntims i perquè li agradava cantar. En Xingu —com gosava fer-se dir— era el fill petit d’un rei poderós, però s’havia cansat de la roba cara i dels banquets i dels tornejos i de les princeses disponibles al seu reialme, i se n’havia anat per trobar, en una terra llunyana, la donzella dels seus somnis, cantant mentre viatjava a buscar-la, aprenent com vivien els humils i, possiblement, matant un drac de tant en tant.

Sota el rètol de l’Ànec d’Argent, a la ciutat que hi havia als peus del castell, on es reunien els taverners, els rondallaires, els borratxos, els busca-raons i altres veïns, va sentir parlar de la Saralinda, la princesa més adorable de les mil illes de la mar oceànica.

—Si pots convertir la pluja en plata, serà teva —va dir-li un taverner amb malícia.

—Si pots matar l’espinós Senglar Punxenc, serà teva —va afegir un viatger amb un somriure—. Però l’espinós Senglar Punxenc no existeix, cosa que ho complica una mica tot plegat.

—I el que ho complica encara més és l’acer i l’altivesa del seu oncle —es va mofar un rondallaire—. T’obrirà des de la gargamella fins a l’entrecuix.

—El Duc és gairebé tan alt com un arbre i només té vint-i-vuit anys, és a la flor de la vida —va balbucejar un borratxo—. Té la mà tan freda que atura un rellotge, tan forta que pot estrangular un brau i tan ràpida que és capaç d’atrapar el vent. I aboca trobadors a la sopa com si fossin crostons de pa.

—Aquí, el nostre trobador escalfarà el cor del vell amb cançons, l’enlluernarà amb joies i amb or —va dir sobtadament un busca-raons—. Aixafarà les camèlies del Duc, li vessarà el vi, li escapçarà l’espasa, li explicarà que el seu nom comença per X i, al final, el Duc li dirà: «Endu-te la Saralinda amb la meva benedicció, oh, príncep gentil del Parrac i del Pedaç, oh, genet del sol».

El busca-raons pesava tres quintars, però el trobador el va engrapar, el va llançar enlaire, el va atrapar quan baixava i va tornar a deixar-lo a terra. Després va pagar el compte i va sortir de l’Ànec.

—He vist aquest jove abans —va mussitar el viatger mentre mirava com marxava en Xingu—, però aleshores no era un brivall ni un trobador. A veure, cap a on ha anat?

—De pet a la sopa —va dir el borratxo—, com si fossin crostons de pa.