Читать книгу Fatxa - Jason Stanley - Страница 11

Com a fill de refugiats que van haver de fugir d’Europa, vaig créixer envoltat de relats sobre l’heroica nació que havia ajudat a derrotar els exèrcits de Hitler i a iniciar a Occident una etapa de democràcia liberal sense precedents. Cap al final dels seus dies, el meu pare, malalt de Parkinson, va insistir a visitar les platges de Normandia. Amb la seva dona, la meva madrastra, fent-li de bastó, va poder veure acomplert el somni de tota una vida: caminar per on tants joves estatunidencs valents havien perdut la vida combatent el feixisme. Tot i que la meva família celebrava i honrava aquest llegat nacional, els meus pares també eren conscients que ni l’heroïcitat dels Estats Units ni les seves idees sobre la llibertat havien estat sempre les mateixes.

Abans de la Segona Guerra Mundial, Charles Lindbergh, amb els seus vols arriscats —que incloïen el primer vol transatlàntic en solitari de la història— i el seu entusiasme per la nova tecnologia, constituïa l’emblema de l’heroisme estatunidenc. El seu renom li va atorgar un paper protagonista dins el moviment America First, que s’oposava al fet que els Estats Units entressin en guerra amb l’Alemanya nazi. El 1939, en un assaig titulat «Aviation, Geography, and Race», publicat en una revista típicament estatunidenca com és Reader’s Digest, Lindbergh va reivindicar per al país quelcom proper al nazisme:

És hora que deixem de banda les disputes i reconstruïm el nostre bastió blanc. Aquesta aliança amb races estrangeres només pot dur-nos a la mort. És el nostre deure defensar la nostra cultura dels mongols, els perses i els moros, abans no ens veiem ofegats per un mar forà incommensurable.¹

Aquell mateix any, el meu pare, Manfred, va fugir de l’Alemanya nazi, amb només sis anys: la seva mare, Ilse, i ell van agafar un avió a l’aeroport de Tempelhof, a Berlín, després de passar mesos amagats. Manfred va arribar a la ciutat de Nova York el 3 d’agost del 1939 i, de camí cap al moll, el seu vaixell va passar per davant l’Estàtua de la Llibertat. A casa conservem un àlbum familiar dels anys vint i trenta. A l’última pàgina es poden veure sis fotografies diferents de l’estàtua, fetes a mesura que s’hi apropaven.

El moviment America First era la cara pública del sentiment profeixista als Estats Units de l’època.² Als anys vint i trenta, bona part de la població compartia l’animadversió de Lindbergh envers la immigració, especialment la que no provenia d’Europa. La Llei d’immigració del 1924 limitava de manera estricta l’entrada d’immigrants al país, tot centrant el focus en les persones que no fossin de raça blanca i en els jueus. El nombre de refugiats als quals els Estats Units van permetre l’accés l’any 1939 va ser tan reduït que és ben bé un miracle que el meu pare hi aconseguís entrar.

El 2016, Donald Trump va recuperar «America First» com un dels seus eslògans i, des de la primera setmana en el càrrec, la seva administració ha treballat en la implementació de mesures contra la immigració —refugiats inclosos—, dirigides, en particular, contra els països àrabs. Trump també va prometre que deportaria els milions de treballadors no blancs indocumentats arribats d’Amèrica Central i Amèrica de Sud i que posaria fi a la legislació que impedia deportar-ne els fills. El mes de setembre del 2017, l’administració Trump va fixar en 45 000 el nombre de refugiats que els Estats Units acollirien en tot el 2018: la xifra més baixa des que els presidents van començar a establir-hi un límit.

Si, amb «America First», Trump rememorava Lindbergh, la resta de la seva campanya enyorava també un cert moment de la història difícil de precisar, motivada per la idea de convertir de nou els Estats Units en un gran país («Make America Great Again»). Però quan, exactament, ho havia estat, segons ells? Al segle XIX, quan el país tenia esclavitzada la població negra? A l’època de les lleis segregacionistes de Jim Crow, quan els afroamericans del sud no tenien dret al vot? Trobem una pista de quina va ser la dècada de referència per a la campanya de Trump en una entrevista del 18 de novembre del 2016 apareguda a The Hollywood Reporter, en la qual Steve Bannon, estratega principal del llavors president electe, assegurava que la nova era que s’iniciava «seria tan emocionant com la dècada de 1930»; en altres paraules: l’època en què l’atracció dels Estats Units cap al feixisme es trobava en el seu punt àlgid.

En els darrers anys, diversos països d’arreu del món s’han vist envaïts per una mena de nacionalisme d’extrema dreta: és el cas de Rússia, Hongria, Polònia, Índia, Turquia i Estats Units, entre d’altres. Generalitzar sobre aquest fenomen sempre és problemàtic, ja que les circumstàncies a cada país són úniques; tot i així, en un moment com el present, és necessari fer l’esforç. He triat l’etiqueta «feixisme» per designar ultranacionalismes de diferents tipus (ètnics, religiosos, culturals); en tots, la figura d’un líder autoritari representa la nació i parla en nom seu. Ja ho va dir Donald Trump en el seu discurs a la convenció nacional republicana de juliol del 2016: «Soc la vostra veu».

En aquest llibre em proposo analitzar la política del feixisme. Més concretament, m’interessa la tàctica feixista com a mecanisme per arribar al poder. Els règims que resulten d’aquest procés són determinats, en gran part, per condicions històriques concretes. El que va passar a Alemanya no és el mateix que el que va succeir a Itàlia. La política feixista no condueix necessàriament a un estat explícitament feixista, però, tot i així, sempre és perillosa.

Les estratègies que la defineixen es basen en recursos diversos: el passat mític, la propaganda, l’antiintel·lectualisme, la irrealitat, la jerarquia, el victimisme, l’ordre públic, l’angoixa sexual, l’apel·lació a valors tradicionals, el desmantellament del sistema de benestar públic i el trencament de la cohesió social. Malgrat que sigui legítim i a vegades necessari defensar alguns d’aquests valors, hi ha moments en la història en què conflueixen en un partit o moviment polític, i això és molt perillós. Avui dia, als Estats Units, els membres del Partit Republicà recorren cada cop amb més freqüència a aquestes estratègies: una tendència creixent que hauria de fer reflexionar els conservadors de bona fe.

El perill de la política de caire feixista rau en la deshumanització que duu a terme d’una part de la població. Tot excloent aquests grups, es limiten les possibilitats que la resta de ciutadans s’hi identifiquin i això permet justificar el tracte inhumà que reben: limitació de les llibertats, empresonament en massa, expulsió i, en casos extrems, extermini massiu.

Els genocidis i les campanyes de neteja ètnica solen anar precedits de la mena de tàctiques polítiques que es descriuen en aquest llibre. En els casos de l’Alemanya nazi, Ruanda i el Myanmar actual, els líders polítics i la premsa van atacar verbalment i sense pietat les seves víctimes durant mesos o anys abans que el règim procedís al genocidi. Tenint en compte aquests precedents, tots els estatunidencs haurien d’estar preocupats pels insults que, com a candidat i com a president, Donald Trump ha dirigit de manera pública i explícita contra els immigrants.

A vegades, però, la política feixista deshumanitza les minories sense que això doni lloc a un estat obertament identificat amb aquesta ideologia.³ D’acord amb determinats estàndards, Myanmar, per exemple, es troba en un procés de transició cap a la democràcia; malgrat això, els cinc anys de retòrica brutal dirigida contra la població musulmana rohingya han desembocat en un dels pitjors casos de neteja ètnica que han tingut lloc des de la Segona Guerra Mundial.

El símptoma més revelador de la política feixista és la divisió. El seu objectiu és classificar la població en «nosaltres» i «ells». Aquesta distinció és utilitzada per tota mena de moviments polítics; partint d’ella, per exemple, la política comunista planteja la lluita de classes. Descriure la política feixista implica observar la manera particular com estableix una distinció entre «nosaltres» i «ells», en termes ètnics, religiosos o racials, i la utilitza per definir una ideologia i, finalment, unes polítiques concretes. Tots els mecanismes de la política feixista estan orientats a crear i reforçar aquesta distinció.

Els polítics feixistes justifiquen les seves idees rebutjant la visió generalment acceptada de la història i creant, en el seu lloc, un passat mític que doni suport al seu projecte per al present. Reescriuen la concepció de la realitat compartida per la població tot tergiversant el llenguatge dels ideals a través de la propaganda i promovent l’antiintel·lectualisme, mitjançant l’atac a les universitats i els sistemes educatius que puguin desafiar les seves idees. Aquestes tècniques donen lloc, finalment, a una situació d’irrealitat en què les teories de la conspiració i les notícies falsejades prevalen sobre el debat racional.

A mesura que la visió compartida de la realitat s’esquerda, la política feixista afavoreix el sorgiment d’una sèrie de creences perilloses i falses. En primer lloc, la ideologia feixista pretén naturalitzar les diferències entre col·lectius, fent veure que la jerarquia de valor en què classifica les vides humanes té fonaments naturals i científics. Quan les divisions i estratificacions socials es consoliden, l’empatia entre els diferents grups és substituïda per la por. Si es produeix alguna millora en la situació d’una minoria, la població dominant adoptarà una actitud victimista. La política de l’ordre públic atrau el consens general i ens identifica a nosaltres com a ciutadans honrats i a ells, per contra, com a delinqüents que, amb el seu comportament, representen una amenaça existencial per a la virilitat de la nació. L’angoixa sexual és també típica del feixisme, que veu en perill la jerarquia patriarcal davant l’avenç progressiu de la paritat de gènere.

En la mesura que el temor cap a ells creix, nosaltres passem a encarnar tot allò que és virtuós. Nosaltres vivim a l’interior, al món rural, on les tradicions i els valors més purs de la nació sobreviuen miraculosament, malgrat l’amenaça que representen el cosmopolitisme de les ciutats i les minories que s’hi amunteguen, embravides per la tolerància liberal. Nosaltres treballem de valent i ens hem guanyat amb molt d’esforç i per mèrits propis el lloc que ocupem amb orgull. Ells són uns ganduls que s’aprofiten de la generositat del nostre estat del benestar: viuen a costa dels béns que produïm i se serveixen d’institucions corruptes, com ara els sindicats, per privar de les seves retribucions els ciutadans honrats. Nosaltres produïm i ells se n’aprofiten.

Moltes persones desconeixen l’estructura ideològica del feixisme: no s’adonen que tots els seus mecanismes polítics tendeixen a fonamentar-se els uns en els altres i, per tant, no veuen la interrelació existent entre els eslògans polítics que els fan repetir. He escrit aquest llibre amb l’esperança d’aportar als ciutadans les eines crítiques necessàries per distingir les tàctiques polítiques legítimes de la democràcia liberal d’aquelles altres, nocives, emprades pel feixisme.

El llegat històric dels Estats Units recull tant el millor de la democràcia liberal com les arrels mateixes del pensament feixista (Hitler, de fet, va trobar inspiració en la Confederació Sudista i en les lleis de Jim Crow). Després de l’horror de la Segona Guerra Mundial, dels milions de persones que van haver de fugir per culpa dels règims feixistes, la Declaració Universal de Drets Humans del 1948 va afirmar la dignitat de tots els éssers humans. Eleanor Roosevelt, antiga primera dama, va encapçalar la redacció i adopció del document, que va passar a encarnar els ideals dels Estats Units, així com els de les recentment fundades Nacions Unides. Va ser una afirmació valenta i plena de força que va servir per ampliar la concepció demòcrata liberal de la persona, de manera que inclogués, literalment, la totalitat de la comunitat mundial. Va vincular totes les nacions i cultures a través d’un compromís comú pel reconeixement de la igualtat dels individus, tot donant veu a les aspiracions dels milions d’habitants d’un món en crisi que havia de fer front a la devastació causada pel colonialisme, el genocidi, el racisme, les guerres internacionals i, efectivament, el feixisme. Després de la guerra, l’article 14, que afirmava amb solemnitat el dret de totes les persones a demanar asil, resultava especialment punyent. Malgrat que, amb la declaració, es pretenia evitar que es repetís el sofriment viscut durant la Segona Guerra Mundial, també s’hi reconeixia que, probablement, determinats col·lectius es veurien obligats un cop més a abandonar els estats nació on vivien.

És possible que el feixisme d’avui dia no sigui exactament igual que el de la dècada de 1930, però el cert és que, arreu del món, torna a haver-hi refugiats. En molts països, els tràngols d’aquestes persones donen noves forces a la propaganda feixista, que assegura que la nació es troba assetjada, que els estrangers són una amenaça i un perill tant dins com fora de les seves fronteres. El seu patiment pot afermar l’estructura del feixisme, però, si se’l mira amb una lent diferent, també pot despertar sentiments d’empatia.