Читать книгу Fatxa - Jason Stanley - Страница 12

Els antisemites valoren el seu «punt de vista» en nom de la tradició. En nom de la tradició, d’aquest llarg passat d’història, dels llaços de sang amb Pascal i Descartes, es diu als jueus: no hi ha lloc per a vosaltres en aquesta comunitat.

Frantz Fanon. Black Skin, White Masks (1952)

Com no podia ser d’altra manera, començarem aquest llibre parlant del passat, allà on la política feixista sempre ha situat els seus orígens. Aquest model polític invoca un passat mític i pur tristament desaparegut. En funció de què defineixi una determinada nació, el passat mític pot ser pur en un sentit religiós, racial o cultural o bé en tots al mateix temps. Això no obstant, hi ha una estructura que és compartida per totes les mitificacions feixistes del passat: es tracta de la família patriarcal, que, fins i tot en les darreres generacions, ha imperat en la seva versió extrema. En un passat llunyà, la nació va viure la seva etapa més gloriosa, amb guerres de conquesta en què generals patriòtics guiaven els seus exèrcits de robustos i lleials soldats, mentre les dones, a casa, cuidaven la generació següent. En l’actualitat, aquests mites es troben a la base de la identitat nacional segons la concep la política feixista.

En la retòrica dels nacionalistes radicals, la pèrdua humiliant d’aquest passat gloriós és culpa de la globalització, la tolerància dels cosmopolites i el respecte per «valors universals» com la igualtat, els quals consideren responsables de l’afebliment de la nació davant de desafiaments reals i amenaçadors que posen en perill la seva existència.

En general, aquests mites s’inspiren en la il·lusió d’una uniformitat passada que mai no va existir, però que sobreviu com a part de les tradicions dels pobles i les zones rurals que es mantenen relativament al marge de la decadència liberal de les ciutats. Aquesta uniformitat —lingüística, religiosa, geogràfica o ètnica— sol ser comuna en certs moviments nacionalistes, però els mites feixistes es caracteritzen per crear una història nacional gloriosa segons la qual els membres de la nació elegida van dominar altres pobles i van estendre la civilització a través de les seves conquestes. En l’imaginari feixista, per exemple, el passat està indefectiblement lligat a rols de gènere tradicionals, patriarcals. El passat mític feixista té una estructura particular que sosté la seva ideologia autoritària i jeràrquica. Poc importa que gairebé cap de les societats del passat hagi sigut tan marcadament patriarcal —ni gloriosa, ben mirat— com la ideologia feixista les representa. Aquesta història imaginària s’utilitza com a argument per justificar la jerarquia que es vol imposar en el present i dictamina com hauria de ser i com s’hauria de comportar la societat contemporània.

Benito Mussolini, en el discurs que va pronunciar al Congrés feixista celebrat a Nàpols l’any 1922, va declarar:

Hem creat el nostre mite. El mite és una fe, una passió. No cal que sigui realitat. [...] El nostre mite és la nació, el nostre mite és la grandesa de la nació! I a aquest mite i a aquesta grandesa, els quals volem convertir en una realitat absoluta, ho subordinem tot.¹

D’aquesta manera, Mussolini deixa ben clar que el passat mític del feixisme és expressament mític. La seva funció, dins aquesta política, és vincular el sentiment de la nostàlgia als principis centrals de la ideologia feixista: l’autoritarisme, la jerarquia, la puresa i la lluita.

Amb la creació d’un passat mític, la política feixista crea un nexe entre la nostàlgia i la realització dels seus ideals. També els feixistes alemanys van percebre clarament el potencial estratègic del passat mitològic i s’hi van referir obertament. El 1924, Alfred Rosenberg, ideòleg principal del nazisme i editor del destacat diari del mateix perfil Völkischer Beobachter, va escriure: «La comprensió del nostre passat mitològic i de la nostra història i el respecte cap a tots dos seran el primer pas perquè les noves generacions s’arrelin més fermament en la terra que representa el veritable origen d’Europa».² Per al feixisme, el passat mític té com a finalitat ajudar a canviar el present.

La família patriarcal és un dels ideals que els polítics feixistes pretenen instaurar en la societat (o als quals volen retornar, segons ells). Se la representa sempre com una part primordial de les tradicions de la nació, deteriorades des de l’arribada del liberalisme i el cosmopolitisme. Però per què resulta tan rellevant el patriarcat per a les estratègies polítiques feixistes?

En una societat feixista, el líder de la nació es correspon amb la figura del pare dins la família patriarcal tradicional. El líder és el pare de la nació i la seva autoritat legal emana de la seva força i poder, de la mateixa manera que, segons el model patriarcal, la força i el poder del pare de família són l’origen de la seva autoritat moral suprema respecte els fills i l’esposa. El líder vetlla pel benestar del seu país, mentre que, en la família tradicional, el pare n’és el principal responsable. La seva autoritat resulta de la seva força, que constitueix el valor autoritari primordial. Equiparar el passat nacional amb una estructura familiar patriarcal permet a la política feixista d’associar la nostàlgia amb una estructura autoritària jeràrquica que compleix una funció organitzativa central i que troba la seva màxima expressió en aquestes normes.

En la dècada de 1920, Gregor Strasser va ser el cap de propaganda del Tercer Reich, càrrec que posteriorment va passar a ocupar Joseph Goebbels. Segons Strasser, «per a l’home, la forma de participació més completa i valuosa [era] el servei militar i, per a la dona, ho [era] la maternitat».³ D’altra banda, en un document del 1933 en què es deixava constància de la política pública oficial del nacionalsocialisme respecte a les dones, Paula Siber, cap en funcions de l’Associació de Dones Alemanyes, va afirmar: «Ser dona significa ser mare, significa asseverar amb tota la força i determinació de l’ànima el valor de ser mare, i fer-ne una llei de vida [...]. La vocació més honrosa per a la dona nacionalsocialista no és simplement donar a llum, sinó educar els fills i fer-ho pensant en la seva gent, consagrant tota la seva voluntat i zel al seu paper i deure com a mare».⁴ Segons Richard Grunberger, historiador britànic del nacionalsocialisme, «l’essència del posicionament nazi respecte la qüestió de la dona» constitueix, en poques paraules, «un dogma de desigualtat entre els sexes tan immutable com el que estableix entre les races».⁵ En el seu article «Politics of Gender: Women in Nazi Germany» (1991), la historiadora Charu Gupta arriba a plantejar que, «de fet, l’opressió de la dona a l’Alemanya nazi representa el cas més extrem d’antifeminisme del segle XX».⁶

Aquests ideals pel que fa als rols de gènere estan tornant a definir els moviments polítics en l’actualitat. El 2015, a Polònia, el partit de dretes Llei i Justícia —en polonès, Prawo i Sprawiedliwość (PiS)— va guanyar les eleccions parlamentàries amb una àmplia majoria i es va convertir en el principal partit del país. Una reivindicació clau del PiS actual és el retorn a les tradicions socials cristianes i conservadores de la Polònia rural. La major part dels seus representants han expressat públicament la seva aversió a l’homosexualitat. El partit també es posiciona en contra de la immigració, i la Unió Europea ha condemnat les mesures més antidemocràtiques que ha pres, com ara la creació de lleis que permeten als seus ministres exercir el control absolut dels mitjans de comunicació públics, ja que els atorga la capacitat d’acomiadar i contractar els directors de les emissores de ràdio i televisió estatals. En l’àmbit internacional, però, és conegut sobretot per l’extremisme de les seves polítiques de gènere. L’avortament ja estava prohibit, a Polònia, amb l’única excepció dels casos en què el fetus podia patir danys irreversibles, aquells en què la vida de la mare corria un greu perill i, finalment, els casos de violació o incest. El projecte de llei que va presentar el PiS hauria acabat amb l’excepcionalitat d’aquests últims casos i hauria implicat la pena de presó per a les dones que se sotmetessin al procediment; si no va ser aprovat va ser només gràcies a la indignació i a les manifestacions de les dones pels carrers de les ciutats poloneses.

A tot el món, inclosos els Estats Units, estan guanyant terreny idees similars pel que fa a les qüestions de gènere i, molt sovint, els arguments amb què se les justifica es busquen en la història. Andrew Auernheimer, conegut com a Weev, és un neonazi destacat que, juntament amb Andrew Anglin, dirigeix el diari en línia The Daily Stormer. En un article titulat «Just What Are Traditional Gender Roles?», publicat al maig del 2017, Weev sosté que, tradicionalment, totes les cultures europees van considerar la dona com una propietat, amb l’excepció de les societats jueves i de certes comunitats gitanes, que eren matrilineals:

És per això que els jueus criticaven aquestes idees amb tanta vehemència: perquè la transmissió de béns per línia paterna resultava intrínsecament ofensiva per a la seva cultura. Si Europa té aquesta absurda concepció de les dones com a éssers independents, és com a resultat de la subversió organitzada pels agents del judaisme.⁷

Per a Weev, com per al nazisme del segle XX, els rols de gènere patriarcals resulten essencials per a la història europea i participen del «passat gloriós» de l’Europa blanca.

En els seus articles, el passat serveix no tan sols per justificar els rols de gènere tradicionals, sinó també per establir una distinció entre els col·lectius que es regeixen per ells i els que no. En l’Alemanya nazi, però també en la història més recent, s’ha comprovat que aquesta distinció venjativa pot arribar a desembocar en el genocidi. L’Hutu Power va ser un moviment supremacista ètnic de caràcter feixista que va sorgir a Ruanda en els anys previs al genocidi del 1994. L’any 1990, el diari Kangura, afí a la seva ideologia, va publicar els Deu manaments hutus. Els tres primers estan vinculats a qüestions de gènere: el primer considerava que qui es casava amb una dona tutsi era un traïdor que estava contaminant la puresa ancestral hutu; el tercer exigia a les dones hutus que impedissin que els seus marits, germans i fills contraguessin matrimoni amb dones tutsi. El segon manament diu així:

2. Els hutus hem de tenir present que les nostres filles hutus són les que millor i amb més dedicació compleixen el seu rol de dones, esposes i mares dins la família. No trobeu que són belles i eficients secretàries, i més honrades?

Segons la ideologia de l’Hutu Power, les dones d’aquest poble només compten com a esposes i mares, en tant que se’ls confia la responsabilitat sagrada de garantir la puresa ètnica hutu. Aquesta és, precisament, la puresa que es va esgrimir com a justificació del genocidi perpetrat contra els tutsis l’any 1994.

És evident que en el discurs polític s’introdueix sovint, i sense que es prengui consciència del fet ni de les seves implicacions, un llenguatge dominat pel punt de vista masculí, així com referències als rols de les dones i a la seva vàlua particular. Durant la campanya electoral del 2016 als Estats Units, va sortir a la llum un vídeo en què Donald Trump, aleshores candidat republicà a la presidència, feia comentaris vexants i grollers sobre les dones. Mitt Romney, que havia sigut el candidat del partit en les eleccions del 2012, va opinar que les paraules de Trump humiliaven —va dir textualment— «les nostres esposes i filles». Per la seva banda, Paul Ryan, president de la Cambra de Representants i membre del Partit Republicà, va afirmar: «S’ha de donar suport i venerar les dones, no tractar-les com a objectes». Ambdues declaracions deixen entreveure una ideologia patriarcal subjacent que caracteritza en gran mesura les polítiques del Partit Republicà dels Estats Units. Tots dos polítics es podrien haver limitat a descriure els fets de la manera més clara possible, indicant que els comentaris de Trump humilien la meitat de la ciutadania del nostre país. L’afirmació de Romney, però, en un llenguatge que recorda el dels Deu manaments hutus, descriu les dones referint-se exclusivament a rols familiars tradicionalment subordinats, és a dir, com a «esposes i filles» (ni tan sols com a germanes). Paul Ryan, amb la caracterització que duu a terme de les dones com a objectes de «veneració» i no de respecte com a iguals, està fent el que la seva pròpia frase condemna: parlar-ne en termes d’objecte.

Dins la política feixista, la família patriarcal s’insereix en un relat més ampli entorn de les tradicions nacionals. L’actual primer ministre hongarès, Viktor Orbán, va assumir el càrrec el 2010. Des de llavors, ha supervisat la demolició de les institucions liberals d’aquell país a fi i efecte de crear el que ell descriu obertament com un estat il·liberal. A l’abril del 2011, Orbán va promulgar una nova constitució: la Llei fonamental d’Hongria. Al seu inici, la «Professió de fe nacional» en deixa clar l’objectiu; el primer que fa és lloar la fundació de l’Estat hongarès per part de sant Esteve: «Ell va incorporar el nostre país a l’Europa cristiana, mil anys enrere». A continuació, s’hi expressa, amb orgull: «Durant segles, el nostre poble ha defensat Europa en diferents lluites» (en referència, se suposa, a l’Imperi otomà musulmà). A més, el text reconeix «el paper del cristianisme en la protecció de l’esperit nacional» i es compromet a «promocionar i defensar el patrimoni del país». Finalment, promet complir amb «la renovació intel·lectual i espiritual que Hongria necessita» i donar eines a les noves generacions perquè, gràcies a elles, «Hongria torni a ser un gran país».

La primera sèrie d’articles de la Llei fonamental, recollits sota el títol «La fundació», estan identificats amb lletres. L’article L diu el següent:

(1) Hongria protegirà la institució del matrimoni com a unió entre marit i muller fonamentada sobre una decisió voluntària, i la família com a base per a la supervivència de la nació. Els llaços familiars es basaran en el matrimoni i|o en la relació entre pares i fills.

(2) Hongria incentivarà la ciutadania perquè tingui família.

(3) La protecció de les famílies estarà regulada per una llei orgànica.

Els articles del segon apartat, «Llibertat i responsabilitat», estan introduïts per números romans. L’article II prohibeix l’avortament.

El missatge és clar: el patriarcat és una pràctica exemplar heretada del passat i cal protegir-lo del liberalisme amb l’ajuda de la Constitució del país. La política feixista se serveix dels mites del passat patriarcal, en perill davant l’avenç dels ideals liberals i tot el que comporten, per sembrar el pànic entre els qui veuen trontollar el seu estatus jeràrquic, ja sigui el gènere masculí o el grup dominant que necessita protegir la seva puresa i el seu estatus de l’assetjament extern.

Mentre que el «retorn» a una societat patriarcal consolida la jerarquia de la política feixista, l’origen d’aquesta jerarquia es remunta a una època encara més remota (en el cas d’Hongria, la de sant Esteve). En els temps gloriosos, els membres de la nació o ètnia elegida es feien amb el lloc que els corresponia, al capdamunt de l’escala social, a través del control absolut que exercien sobre la cultura i l’economia. Aquesta estratègia és de vital importància. La política feixista es pot concebre com una política de jerarquies (als Estats Units, per exemple, la supremacia blanca requereix i comporta una jerarquització estructural), en la qual el poder duu a terme una distorsió de la realitat. Si s’aconsegueix convèncer una població de la seva excepcionalitat, del fet que està predestinada, per la natura o per inspiració divina, a governar altres pobles, el resultat és la instauració d’una mentida monstruosa.

El moviment nacionalsocialista va derivar del moviment völkisch alemany, els partidaris del qual volien recuperar les tradicions del passat medieval mític del país. Malgrat que l’obsessió d’Adolf Hitler estava vinculada a una determinada visió de la Grècia antiga, que servia com a model per al seu Reich, altres nazis destacats, per exemple Alfred Rosenberg i Heinrich Himmler (un dels membres més poderosos del règim), eren grans admiradors i promotors del pensament völkisch. Bernard Mees, el qual, en The Science of the Swastika, del 2008, ressegueix la connexió històrica entre l’estudi de l’antiguitat a Alemanya i el nacionalsocialisme, escriu:

Aviat, els escriptors völkisch van descobrir que la imatge dels antics alemanys podia resultar útil; el grandiós passat germànic es podia utilitzar per justificar els afanys imperialistes del present. Cap a finals dels anys trenta, els periòdics nazis presentaven el desig de Hitler de dominar l’Europa continental com l’acompliment natural del destí germànic, que el duia a repetir les migracions del poble ari en la prehistòria, així com els posteriors desplaçaments del poble germànic per tot el continent durant l’antiguitat tardana.⁸

La tàctica que van desenvolupar Rosenberg, Himmler i altres líders nazis ha servit d’inspiració a les polítiques feixistes d’altres països. Per als seguidors del moviment Hindutva, a l’Índia, els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb l’arribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents d’Occident van ser introduïts al país. El moviment Hindutva ha elaborat una versió mítica del passat de l’Índia, la idea d’una nació hindú pura, amb la qual es pretén complementar de manera efectista la que és la veritable història del país segons els especialistes. El principal partit nacionalista de l’Índia, el Bharatiya Janata Party (BJP), va adoptar la ideologia Hindutva com el seu credo oficial i va adquirir influència al territori gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació d’un retorn a aquest passat fictici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa. El BJP és hereu del braç polític del Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), un partit nacionalista hindú d’extrema dreta que defensa la repressió de les minories no hindús. Nathuram Godse, l’home que va assassinar Gandhi, era membre de l’RSS, com també ho va ser l’actual primer ministre indi, Narendra Modi. L’RSS reconeixia obertament la influència dels moviments feixistes europeus i, a la darreria dels anys trenta i durant els quaranta, els seus representants van elogiar amb freqüència Hitler i Mussolini.

La finalitat estratègica d’aquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció d’un passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història fictícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualificar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per mortificar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part d’un procés de mitificació del passat heroic del sud que volia restar importància als horrors de l’esclavitud. El president Trump va criticar que es vinculés aquest passat mitificat amb l’esclavisme, en el que per a ell era un intent de castigar els estatunidencs blancs per honrar el seu «patrimoni».

Eliminar el passat real legitima la visió d’un passat nacional exemplar i ètnicament pur. A Myanmar, com a part de la neteja ètnica de la població rohingya, s’està procurant esborrar tot rastre de la seva existència material i històrica. Segons U Kyaw San Hla, membre del Ministeri de Seguretat de l’estat de Rakhine, on ha viscut tradicionalment aquesta minoria, «els rohingyes no existeixen: es tracta d’una notícia falsa».⁹ Un informe de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans d’octubre del 2017 assenyalava que les forces de seguretat de Myanmar havien estat treballant per tal d’«eliminar tots els elements geogràfics que havien servit de referència als rohingyes en el seu moment, de manera que, en tornar a les seves terres, no trobessin altra cosa que terrenys desolats impossibles de reconèixer». El que, en determinades àrees de Rakhine, havia estat fins l’any 2012 una florent comunitat multiètnica i multireligiosa ha sofert una transformació radical, orientada a eliminar qualsevol vestigi de població musulmana.

La política feixista nega qualsevol període obscur del passat d’una nació. A l’inici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en territori nacional durant l’ocupació nazi, inclosos els pogroms, l’existència dels quals està ben documentada. Segons Ràdio Polònia, «a l’article 55a, clàusula primera, del projecte de llei s’afirma que “tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o l’Estat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany [...] o d’altres crims contra la pau i la humanitat o de crims de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de fins a tres anys”». L’article 301 del codi penal turc declara il·legals «els insults a la identitat turca», inclosa la menció del genocidi armeni que va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial. Tots aquests intents d’esborrar el passat nacional per mitjà de la legislació són propis dels règims feixistes.

El Front National [des de l’1 de gener del 2018, Rassemblement National] és el partit radical d’extrema dreta a França i ha sigut el primer partit neofeixista d’Europa Occidental que ha obtingut un èxit electoral considerable. El seu primer líder, Jean-Marie Le Pen, va ser condemnat per negar l’Holocaust. La seva filla, Marine Le Pen, el va succeir al capdavant del Front National després de quedar segona a les eleccions presidencials del 2017. El paper que la policia francesa va tenir durant el mandat de Vichy en la cerca i captura de jueus francesos per enviar-los als camps d’extermini nazis està ben documentat; això no obstant, durant la campanya electoral del 2017, Marine Le Pen va negar la complicitat francesa en una batuda d’especial magnitud en què tretze mil jueus francesos van ser retinguts a la pista del Vélodrome d’Hiver, per ser enviats, posteriorment, a camps d’extermini. En una entrevista televisada, a l’abril del 2017, la candidata va dir: «Crec que França no és responsable del que va passar al Vél’ d’Hiv. [...] En termes generals, crec que, si hi ha responsables, aquests són els qui ocupaven el poder aleshores; no pas França». Va criticar, també, que la cultura liberal predominant havia ensenyat als més joves que tenien «totes les raons del món per criticar [el país] i per veure únicament les facetes més fosques» de la seva història. «Doncs bé», va afegir, «jo vull que tornin a sentir-se orgullosos de ser francesos».

A Alemanya, on aquesta mena de declaracions públiques de negació de l’Holocaust estan prohibides per llei, el partit d’extrema dreta Alternativ für Deutschland (AfD) va sorprendre el públic general alemany en erigir-se com a tercera força política al Parlament en les eleccions del 2017. Al setembre d’aquell any, durant la campanya electoral, un dels líders del partit, Alexander Gauland, va dir en un discurs: «Mai ningú no ha hagut d’enfrontar-se a un passat tan òbviament falsejat com el d’Alemanya». Gauland va fer una crida a «restituir als alemanys el seu passat», en referència a un context en què fossin lliures de sentir-se «orgullosos de les fites assolides pels seus soldats en totes dues Guerres Mundials». De la mateixa manera que els membres del Partit Republicà als Estats Units acusen els estudis històrics que donen prova de la brutalitat de l’esclavitud de «discriminar» la població blanca —especialment la del sud—, per tal de rendibilitzar el ressentiment (i el vot) blanc, l’AfD intenta arreplegar vots tot presentant el relat històric rigorós del passat nazi del país com un mecanisme per represaliar el poble alemany. En un discurs que va tenir lloc uns quants mesos abans a Dresden, Björn Höche, un dels líders de l’AfD, va vindicar apassionadament el dret a, en paraules seves: «una cultura de la memòria que ens identifiqui per damunt de tot amb els grans assoliments dels nostres avantpassats».¹⁰

La referència de Höcke a una «cultura de la memòria» guardava similituds inquietants amb les idees del creador del mite de l’Alemanya nazi. L’any 1936, el mateix Himmler es va expressar en termes semblants sobre la necessitat de fer valer els propis mèrits:

Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre i quan reconegui el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. [...] Volem que quedi clar als nostres homes, així com al poble alemany, que el nostre passat no s’estén uns mil anys enrere i ja està, que no érem un poble bàrbar sense cultura pròpia que hagués d’adoptar-ne d’alienes. Volem retornar a la nostra gent l’orgull per la nostra història.¹¹

Quan no s’inventa un passat per instrumentalitzar els sentiments de nostàlgia, la política feixista el selecciona amb molta cura i deixa fora tot allò que podria obstaculitzar l’adulació irreflexiva de la glòria de la nació.

Per poder debatre amb honestedat què hauria de fer el nostre país, quines polítiques hauria d’adoptar, necessitem acordar una realitat comuna, i això inclou el propi passat. La història, en una democràcia liberal, ha de cenyir-se a la veritat i proporcionar una descripció fidel del passat que no obeeixi a interessos polítics. Implícita en la política feixista, en canvi, hi ha l’exigència de convertir el passat en un mite, en una versió del patrimoni nacional que ajudi a obtenir rèdit polític.

Si algú no troba preocupant el fet que certs polítics facin una crida explícita a esborrar la memòria històrica més dolorosa, val la pena que es familiaritzi amb la recerca que, en l’àmbit de la psicologia, s’ha dut a terme entorn de la memòria collectiva. En el seu article «Motivated to “Forget”: The Effects of In-Group Wrongdoing on Memory and Collective Guilt» (2013), Katie Rotella i Jennifer Richeson presenten un experiment en el qual van fer llegir als participants, tots ells estatunidencs, uns passatges «sobre l’opressió i la violència exercides sobre els indis americans», els quals estaven formulats de dues maneres diferents: «Concretament, els perpetradors de la violència eren caracteritzats bé com els primers pobladors del que més tard serien els Estats Units (condició endogrupal), bé com europeus instal·lats al territori (condició exogrupal)».¹² L’estudi va mostrar que les persones són més proclius a patir una certa amnèsia pel que fa a les agressions quan es fa explícita la condició de compatriotes dels seus perpetradors. Quan es presentava els agents de la violència com a estatunidencs (no com a europeus), els participants tenien més dificultats per recordar els fets històrics negatius i, «a l’hora de referir-se a allò que sí recordaven, hi restaven importància si els autors eren membres de l’endogrup». La recerca de Rotella i Richeson parteix d’un corpus de feina previ en què es van obtenir resultats similars.¹³ Ja existeix, per tant, una predisposició important i fortament arrelada a oblidar i minimitzar els actes polèmics comesos en el passat pel grup amb el qual hom s’identifica. Encara que els polítics no ho encoratgessin, els estatunidencs tendirien a minimitzar els seus antecedents històrics d’esclavitud i genocidi, els polonesos seguirien normalitzant el pes de l’antisemitisme en la seva història i els ciutadans turcs tendirien a negar les atrocitats comeses contra els armenis en el passat. El fet que hi hagi dirigents que insisteixin a inculcar en la societat aquestes actituds no fa sinó afegir llenya al foc.

Els líders feixistes invoquen la història per substituir la versió històrica real per una altra de mítica i gloriosa que, en els detalls específics, pugui afavorir els seus projectes polítics, amb l’objectiu final de reemplaçar la veritat per poder. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, s’ha inspirat en la lluita d’Hongria contra l’ocupació per part de l’Imperi otomà durant els segles XVI i XVII per representar el país en el rol històric de defensor de l’Europa cristiana i justificar així el seu interès actual a restringir l’acollida de refugiats.¹⁴ En aquell temps, evidentment, Hongria exercia de frontera entre un imperi d’arrel musulmana i un altre d’arrel cristiana; tot i així, la religió no va tenir un paper gaire important en aquells conflictes. (L’Imperi otomà, per exemple, no va forçar els súbdits cristians a convertir-se.) La història mítica traçada per Orbán és a penes versemblant, però, tot i així, li permet simplificar el passat i justificar els seus objectius.

Als Estats Units, la història del sud és constantment sotmesa a un procés de mitificació amb el qual s’intenta encobrir la vergonya de l’esclavisme i, de fet, un cop abolida l’esclavitud, encara se la va utilitzar durant tot un segle per justificar la denegació del dret de vot a la població negra. El relat central en la justificació d’aquesta negativa és una versió falsa dels esdeveniments que van tenir lloc en el període que es coneix com la Reconstrucció i que va ser immediatament posterior a la fi de la guerra civil, l’any 1865, quan es va permetre que els homes negres del sud votessin. Llavors, la població negra constituïa una majoria en alguns estats meridionals, com ara Carolina del Sud, i, durant uns dotze anys, aproximadament, els seus representants van tenir molt pes en diverses assemblees legislatives estatals i fins i tot van ocupar escons al Congrés dels Estats Units. La Reconstrucció va arribar a la fi quan els blancs del sud van tirar endavant lleis que, a la pràctica, impedien els ciutadans negres de votar, mentre ho justificaven al·legant que aquests últims eren incapaços d’autogovernar-se. El relat històric dominant en aquella època plantejava que la Reconstrucció havia sigut un període de corrupció política sense parangó i que només es va poder restablir l’estabilitat un cop els blancs van haver recuperat el control absolut de la situació.

Black Reconstruction, obra mestra de W. E. B. Du Bois, escrita el 1935, constitueix una refutació decisiva de la que era aleshores la història oficial d’aquella etapa. Al sud, com mostra Du Bois, els blancs es van confabular amb les elits del nord per posar fi a la Reconstrucció, ja que les classes benestants tenien por que els ciutadans negres que havien obtingut recentment el dret a votar s’unissin amb els blancs pobres per desenvolupar un moviment obrer que desafiés els interessos del capital. Du Bois també explica que aquella va ser una etapa de justícia governamental, en la qual els legisladors negres no tan sols van treballar en benefici de tothom, sinó que van fer l’impossible per tenir en compte les pors dels seus conciutadans blancs. En el seu moment, els historiadors blancs van ignorar en gran mesura Black Reconstruction; en la dècada de 1960, però, la veracitat del relat de Du Bois va ser reconeguda majoritàriament.

En el món acadèmic, els historiadors, obeint a raons polítiques, van divulgar una visió de la Reconstrucció que sabien que era falsa. No van fer servir la seva disciplina per cercar la veritat, sinó per fer-se càrrec de les seqüeles psíquiques patides per la població blanca a causa de la guerra civil. Mitjançant una visió reconfortant de la història que ocultava les profundes diferències morals que existien entre els estats, els historiadors van justificar que s’hagués privat la població negra dels antics estats esclavistes de la protecció mínima dels seus drets com a ciutadans. En l’últim capítol de Black Reconstruction, «La propaganda de la història», Du Bois denuncia amb fermesa la pràctica d’apel·lar als ideals del coneixement històric —veritat i objectivitat— per promoure determinats objectius polítics, argumentant que això mina la disciplina de la història. Els historiadors que, per interessos polítics, plantegen un relat fals tot invocant els ideals, tan preuats, de la veritat i l’objectivitat són culpables, assenyala Du Bois, de transformar la història en propaganda.