Читать книгу Fatxa - Jason Stanley - Страница 8

Hola, vinc del futur. Sí, no rigueu, soc un viatger del temps. No vinc de gaire lluny, d’un altre segle: viatjo des de l’Espanya d’aquí a uns quants anys. Us porto notícies d’aquest futur proper, gairebé immediat. Males notícies.

Us ho explico: tenim un nou president del Govern. Populista, segons uns. Neofeixista, l’anomenen uns altres, o directament feixista, sense el neo. Un fatxa, per entendre’ns. Un líder carismàtic, de maneres virils i discurs desacomplexat, que presumeix de ser «políticament incorrecte» i de «dir les coses pel seu nom». Encapçala una coalició dretana (tot i que es presenten dient que no són «ni dreta ni esquerra: espanyols»): l’anomenat Movimiento Por España, amb el qual ha desbordat els partits clàssics. Els que no s’han afegit al Movimiento han quedat fora de joc. La històrica abstenció de milions de votants defraudats li ha posat la catifa vermella en el seu ascens.

El nostre nou president ha arribat al poder a cavall d’un discurs obertament xenòfob i ultranacionalista. «España para los españoles.» «Los españoles primero.» «Hagamos otra vez grande España.» Proposa immigració zero, expulsions massives, menors inclosos. Substituirà la tanca de Ceuta i Melilla per un mur (va ser una de les seves principals promeses durant la campanya). Ha donat l’ordre de barrar el pas a qualsevol vaixell amb immigrants, per la força si cal. Promet carrers segurs, més policia, tolerància zero, cadena perpètua. Ha endegat una croada regeneradora contra els «paràsits», categoria de la qual formen part tant els refugiats com els aturats que rebutgin una oferta de treball.

Tot i que en la campanya va mantenir un discurs proteccionista i en defensa d’agricultors, autònoms o petites empreses, a Economia ha col·locat un ministre ultraliberal, un exbanquer. I a Educació, un ultraconservador, ja que pretén un retorn a valors que s’adiguin amb les nostres arrels cristianes. Anuncia una croada moral. Els seus seguidors no amaguen l’homofòbia i l’antifeminisme. La primera mesura que ha pres ha estat derogar la Llei de violència de gènere.

Ah, se m’oblidava: en els seus mítings no l’incomoden les banderes preconstitucionals i, en una entrevista, va reivindicar la figura històrica de Franco, «que ha estat distorsionada per historiadors progres, quan en realitat va derrotar el comunisme i ens va portar la reconciliació, el desenvolupament i la democràcia». I, no cal dir-ho, està disposat a resoldre el problema de Catalunya suprimint l’autonomia i enviant més policia, fins i tot l’exèrcit si cal, primer pas per a un replegament centralista. Pretén reformar la Constitució, però si altres partits ho impedeixen, anuncia que ho superarà amb una nova Constitució «que protegeixi de debò els espanyols de bé, els que es lleven a les sis del matí».

Com us sona? Aquest és el nostre nou president, arribat al poder fent surf damunt d’una enorme onada de malestar social, descontentament democràtic i deteriorament institucional. Aquest és el vostre futur president, he vingut a avisar-vos. No us en puc dir el nom per no causar paradoxes temporals ni escàndols quàntics. Però no, no és Santiago Abascal, tranquils, aquest no arribarà gaire lluny, només és la versió beta del feixisme venidor. Tampoc és Aznar, tot i que ho intentarà sense èxit. Que no, que no és Rivera, ni Casado. Fred, fred. Cap polític dels que avui hi ha en actiu. Us sorprendria saber el seu nom, no em creuríeu.

Com a bon viatger temporal, he vingut a avisar-vos i intentar corregir el futur, en actitud Terminator. Vosaltres encara sou a temps d’evitar-ho. A més a més, podeu impedir que les noves (i no tan noves) polítiques feixistes es normalitzin tant que, com en altres països, acabin fent pujar al poder un enemic de la democràcia.

Per començar, us porto un humil consell: llegiu aquest llibre de Jason Stanley. Per si sol no aturarà la progressió d’aquestes polítiques, però dona algunes pistes. Sembla que parla de Trump, de l’Hongria d’Orbán, de l’ascens de populismes d’ultradreta a Europa, però en realitat parla de nosaltres. O, més aviat, de vosaltres, dels que encara no heu assolit aquest futur en què ja és massa tard. És un llibre que s’anticipa: assenyala on podeu acabar si no us preneu seriosament l’ascens dels nous moviments ultres; si us entreteniu en discussions terminològiques («ho hem d’anomenar feixisme?») mentre els seus discursos van guanyant agenda.

Que es tranquil·litzin els puristes de la paraula exacta: Stanley no diu que Trump, Orbán o Putin encapçalin règims feixistes. No compara les amenaces actuals a la democràcia amb aquells enemics que als anys vint i trenta van acabar per devorar-la. El filòsof nord-americà distingeix amb claredat entre règims feixistes i polítiques feixistes. Les últimes poden guanyar pes en una societat sense que necessàriament derivin en un Estat feixista a la manera antiga. Parla de tàctiques feixistes que poden facilitar l’accés al poder. Polítiques que a poc a poc es van introduint fins a convertir-se en la nova normalitat, en la nova democràcia.

Ja ho veig, no em creieu. Soc un alarmista, com suposo que us semblarà Stanley si el llegiu. I teniu raó: a l’Espanya del 2019 sou molt lluny de ser governats per un Trump o un Orbán. Tan lluny com ho estaven els nord-americans només fa un parell d’anys abans de l’ascens huracanat de Trump; tan lluny com els hongaresos poc abans que el seu president reformés la Constitució en un sentit ultraconservador, limités la llibertat de premsa, rebutgés els immigrants i legislés en contra dels treballadors fins a la recent «llei d’esclavitud».

Stanley mostra què tenen en comú Trump, Orbán i altres líders que en els últims temps van guanyant terreny des de posicions ultranacionalistes i antidemocràtiques. Entre ells el vostre futur president, ja us ho he advertit.

Tots ells coincideixen a utilitzar tàctiques polítiques d’inspiració feixista, que comparteixen amb els moviments totalitaris del segle XX, tot i que no necessàriament s’hi vinculin. Tàctiques com l’exaltació d’un passat mític des del qual rellegir el present; un profund antiintel·lectualisme (amb especial atenció a la «correcció política», la perspectiva de gènere o les batalles culturals); la difusió de teories conspiradores i fake news que intoxiquen el debat d’idees en democràcia; el victimisme per part de col·lectius que tradicionalment han gaudit de posicions dominants; la bandera de l’ordre públic com a resposta a l’estesa sensació d’inseguretat col·lectiva (malgrat que aquesta inseguretat no tingui res a veure amb la delinqüència, sinó amb pèrdues de drets socials i expectatives de futur); l’antisindicalisme, l’antifeminisme i la xenofòbia. Totes aquestes tàctiques i aquests discursos, diu Stanley, «es fan més forts en contextos d’incertesa econòmica, els quals li permeten instrumentalitzar el temor i el ressentiment dels ciutadans per sembrar la discòrdia». Us sona d’alguna cosa o continuem discutint si allò que veieu créixer al vostre voltant es pot anomenar feixisme o si utilitzar aquest terme històric és una exageració?

La veritat és que, si ens atenem a la política espanyola dels últims anys, tampoc és que us trobeu tan lluny de l’escenari del qual adverteix aquest assaig. Jason Stanley identifica fins a deu tàctiques habituals de tot moviment feixista en el seu camí cap al poder, a la manera d’aquells catorze punts que Umberto Eco oferia per reconèixer el feixisme en un conegut article («Ur-Feixisme», The New York Review of Books, 1995). Si seguim els deu epígrafs de Stanley, que serveixen com a mecanisme d’alerta per anticipar el feixisme abans que triomfi, podríem fer una ràpida checklist per veure si algun d’ells ja és present en la política espanyola:

Apel·lació a un passat mític? Check! Des de l’Imperi espanyol o la «conquesta» d’Amèrica, reivindicada amb orgull per la dreta, fins al franquisme, que alguns continuen considerant un temps «d’extraordinària placidesa», inclosa la Transició com a miracle i el beneït consens que mai no hauríem d’haver perdut.

Ideologia patriarcal, antifeminisme? Doble check! Aquí teniu les intoxicacions contra la Llei de violència de gènere, el mite de les denúncies falses, Vox cridant a combatre el «feminisme supremacista», el PP i Ciudadanos insistint que ni feminisme ni masclisme, sinó igualtat.

Irrealitat, teories de la conspiració, fake news? També les tenim! Molt abans que Steve Bannon vingués a Europa i que la ultradreta descobrís les xarxes socials, ja vam tenir una part de la dreta política i mediàtica jugant a inventar autories pintoresques a les bombes de l’11-M. Per no parlar del finançament veneçolà i iranià de Podemos, o la diària intoxicació catalanòfoba.

Ansietat sexual, homofòbia i neoconservadorisme? Sobren els exemples, des de les pomes i les peres d’una exalcaldessa madrilenya, fins al matrimoni, que com el seu nom indica només pot ser entre un home i una dona, la defensa de la família tradicional i la dona-dona.

Victimisme? Ens acostem al bingo: espanyols oprimits a Catalunya, a Euskadi i fins i tot a les Balears, homes oprimits per la Llei de violència de gènere, catòlics oprimits pel laïcisme i per la invasió de ciutadans amb altres creences, taurins i caçadors oprimits pel «totalitarisme animalista»...

Podríem continuar la nostra checklist amb la bandera de l’ordre públic (presó permanent, legislar en calent, Llei mordassa, problemes socials convertits en problemes d’ordre públic!), o la meritocràcia com a coartada per a un últim pas enllà neoliberal (el discurs dels «esforçats» enfront dels «ganduls», materialitzat en la gastada frase d’«els espanyols que es lleven a les sis del matí», que, per cert, no és exclusiva de la dreta). I per descomptat la xenofòbia o l’antisindicalisme, que circulen per l’agenda política i mediàtica amb alegria des de fa molts anys.

L’ofensiva contra la hiperbòlica «dictadura del que és políticament correcte», barrejada en un interessat totum revolutum amb els recurrents debats sobre els «límits de l’humor» o les retallades legals i judicials a la llibertat d’expressió, mereix un altre capítol. En el pols que tota societat democràtica manté permanentment per eixamplar o estrènyer les vies d’allò que es pot dir (i el que fa riure), els nous populistes són capaços de rebutjar la correcció política, burlar-se dels col·lectius oprimits i humiliats, criminalitzar la dissidència (inclosa la humorística) i proposar noves formes de censura en una mateixa frase. Alhora, ells aconsegueixen eixamplar a la seva manera els límits del que es pot dir: allò que anys enrere era rebutjat, inadmissible, en poc temps passa a ser normal, admissible, reproduïble.

El mateix passa amb les anomenades «guerres culturals», que es juguen en el terreny dels símbols i dels valors. Les confrontacions acostumen a finalitzar amb l’esquerra en atabalada retirada (fins i tot quan és ella qui planta cara), mentre la dreta i la ultradreta instal·len el campament enmig del camp abandonat i recluten nous seguidors que, desconcertats, s’agafen a allò que creuen segur.

La lectura del llibre de Stanley hauria d’afegir un altre element de preocupació: a casa nostra, les possibles derives feixistes del discurs polític no arrenquen de zero. A Espanya, el terreny està més que sembrat, històricament sembrat. Cal recordar novament que l’espanyola és l’única democràcia d’Europa que no es va construir sobre la derrota del feixisme. És a dir, l’única democràcia que no va néixer antifeixista. Encara més: l’únic país on «antifeixista» aixeca més recel (assimilat a violent, radical i antidemocràtic) que el mateix terme «feixista». Terme que, d’altra banda, s’utilitza com si res a Espanya: tant s’aplica a una llei antitabac com a un president català, o al mateix feminisme (feminazi). Només melindreja quan s’utilitza contra... els veritables feixistes.

Aquí, qualsevol nou discurs antidemocràtic troba de manera ràpida arrelament social en la mentalitat residual que van deixar quaranta anys de dictadura franquista, el marc interpretatiu de la qual continua essent utilitzat diàriament per molts ciutadans quan es tracta de discutir el conflicte territorial, les qüestions d’ordre públic o el poder de l’Església catòlica. El feixisme que ve no serà franquista, ni li cal: no necessita vincular-se a l’experiència feixista més recent (tot i que no desaprofiti l’ocasió de rebutjar l’exhumació del dictador o el canvi de nom d’un carrer), perquè té l’adhesió entusiasta de tot aquell «franquisme sociològic» que mai no ens ha abandonat.

Stanley també viatja en el temps amb el seu llibre. Es mou entre la primera meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI, no per fer paral·lelismes impossibles, sinó per aprendre’n lliçons que ens permetin resistir. I una de les primeres lliçons, a la qual hauríem de prestar més atenció, és la facilitat i la rapidesa amb què el pensament feixista s’obre pas en democràcia: mentre insistim a infravalorar-ne el perill («no n’hi ha per a tant», «són els quatre fatxes de sempre», «no ens posem dramàtics, no vivim als anys trenta») i malgastem energies en disputes terminològiques i estratègiques (com la brega recent entre l’esquerra espanyola sobre identitats i classes) que només aconsegueixen dividir-nos, el feixisme va guanyant terreny, desplaçant el discurs d’altres forces polítiques, tensant els límits d’allò que és admissible i guanyant adhesions per la via emocional, i amb l’oferta de solucions simples per a problemes complexos.

I és que encara porto una altra mala notícia des del futur, on almenys veiem les coses una mica més clares que vosaltres: el nou feixisme no està només en nous i no tan nous partits. El seu ascens electoral i institucional és possible perquè s’aixeca sobre un feixisme estructural, que ja hi era. Que mai no havia marxat. Aquell «feixisme etern», en paraules del ja esmentat Eco. Aquell corrent subterrani que només necessita el moment propici, la crisi, el desencant cíclic de les sempre «desencisables» classes mitjanes (reals o aspiracionals i que acostumen a formar la base social de tot feixisme).

S’hauria de fer una altra checklist de pensaments feixistes, però aquesta vegada no per verificar la salut de les institucions, els partits o els mitjans, sinó per reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Quant de feixisme duem al nostre interior sense adonar-nos-en. Perquè els seus votants no són necessàriament (tot i que n’hi ha, i molts) feixistes militants sinó feixistes ocasionals, conjunturals, dels quals potser no n’estem tan allunyats.

Podríem anomenar-lo, en termes recognoscibles, «franquisme sociològic», però no tot és herència del nacionalcatolicisme i manca de memòria i d’educació democràtica. Hi ha molta mentalitat gairebé feixista que ens ha anat amarant més recentment. Actituds i idees que s’han anat normalitzant, que formen part d’aquest desplaçament del discurs que aconsegueixen els extremistes quan empenyen. Ho veiem especialment clar en la crisi dels refugiats dels últims anys. La indiferència per la seva sort, o l’obert rebuig a acollir-los, la normalització d’aberracions com els CIE, les deportacions massives o els centres de detenció al nord d’Àfrica, han infectat per igual les institucions europees, els partits democràtics i les mentalitats ciutadanes, i obren una porta per on el feixisme circula com un vent irresistible.

Fa un parell d’anys ho advertia l’aleshores alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Ra’ad Al-Husein, en relació precisament amb la crisi de refugiats a Europa: «La retòrica del feixisme ja no es limita a un submon secret, s’està convertint en part del discurs quotidià normal». En efecte, una part de l’argumentari ultra està cada vegada més naturalitzat. És assumit pels partits democràtics, que extremen postures amb la intenció de treure arguments al feixisme (spoiler: mai no funciona). I també provoca cada cop menys rebuig entre ciutadans que mai no es dirien simpatitzants del feixisme, però que van lliscant gairebé inadvertidament cap a les seves posicions. Quan el feixisme arriba i estén la seva oferta, troba menor resistència i més fàcil adhesió en una societat temorosa i necessitada de conviccions fortes.

Però compte, no he vingut des del futur a estendre el derrotisme. Per fer això m’hauria estalviat el viatge. Se suposa que vosaltres encara hi sou a temps, d’evitar aquest futur. Confiem que feu alguna cosa més que lamentar-vos, tuitejar molt fort i compartir mems. Tampoc no he vingut a demanar-vos que llegiu aquest llibre, sinó per una cosa que requereix molt més d’esforç: construir resistència antifeixista.

Stanley apunta bé per on ha d’anar aquesta resistència. Assenyala diverses formes de resposta al feixisme, però jo en destaco una que veig especialment oportuna. Entre les resistències possibles, el pensador nord-americà apunta a una de les principals bèsties negres del feixisme, contra la qual es revolta, sovint violentament: els sindicats. Parla en concret del cas nord-americà, però aquí també ens serveix.

Espereu, que ja veig rialletes i celles enlairades. En el cas espanyol, el descrèdit sindical, al qual han contribuït sens dubte algunes de les organitzacions obreres, que a més a més també són atacades des de fa anys per la dreta política i mediàtica, és una de les grans victòries prèvies del feixisme. Però vist des d’una perspectiva optimista, el creixement en els últims anys de noves formes de resistència laboral entre els col·lectius en pitjor situació per organitzar-se, dins o fora dels sindicats clàssics, és un element d’esperança.

El sindicat representa tot el contrari que el feixisme. La seva essència és sempre antifeixista. És la manera que tenen els treballadors de combatre col·lectivament tot allò que el feixisme utilitza com a adob de creixement ràpid: l’individualisme, l’atomització, la fractura social, la desigualtat, la por, la falta de futur. Davant del «campi qui pugui», que és el lema de la nostra època, diguem-ho d’una altra manera: o ens salvem tots o caiem plegats.

Contra el feixisme que ja és aquí no podem ser espectadors. Tampoc no podem refiar-nos totalment de la fortalesa i la infallibilitat de la democràcia, de les institucions, dels partits o dels intel·lectuals. Ni confiar en el triomf natural de la raó i la veritat, ja que no són suficients davant les emocions i les falsedats que utilitzen els ultres per avançar. Si alguna cosa ens ensenya el passat és que el triomf del feixisme sempre s’entén anys després: quan s’esdevé passa inadvertit, no el veiem venir, no creiem que ens pugui passar a nosaltres. Sempre és massa tard.

Venen temps que ens exigiran ser antifeixistes. En tots els àmbits, cada dia. Ja sigui organitzant-nos amb els nostres companys de feina i veïns, ja sigui educant els nostres fills. Si el feixisme es beneficia de la por, traiem-nos-la de sobre i construïm seguretat col·lectiva per fer front a la intempèrie en la qual ens volen deixar. Si el feixisme explota la debilitat comunitària oferint identitats fortes i excloents, recuperem una comunitat oberta, inclusiva i fraterna. Si el feixisme agafa la bandera del malestar, dels perdedors de la globalització, no els la regalem tan fàcilment.

Al feixisme, sigui nou o vell, es mereixi o no aquest nom, no el frenarà la democràcia, ni la Constitució, ni la Unió Europea, ni Jason Stanley, ni mil llibres com aquest. El frenarem les dones i els homes. Som-hi.

ISAAC ROSA