Читать книгу Pasqual Maragall. Pensamient i acció - Jaume Badia - Страница 5

JAUME CLARET

La Fundació Catalunya Europa (FCE) té, entre d’altres, la missió d’«analitzar i difondre el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall», una tasca que desenvolupa, sobretot, a través del programa Llegat Pasqual Maragall. Fou precisament el seu Consell Acadèmic Assessor qui va entomar la idea d’impulsar una publicació que fos un estudi de l’obra i les idees maragallianes i, alhora, una primera aproximació als materials arxivístics i bibliogràfics del personatge. Els professors Borja de Riquer i Josep Maria Vallès van ser els responsables d’esbossar un projecte inicial que, després de ser aprovat pels òrgans de la FCE, em van proposar de coordinar pel que fa al disseny definitiu.

Aquella idea inicial ha reeixit en aquest volum, gràcies a la feina, la professionalitat i el compromís dels autors signants dels diversos assajos que el componen. Els encàrrecs demanaven realitzar aproximacions temàtiques, resseguint l’evolució cronològica del personatge des dels seus anys de formació fins a la presidència de la Generalitat, passant per l’alcaldia de Barcelona. Cada aproximació aporta cares diferents i complementàries a un personatge polièdric, però no estem, insistim, davant d’una biografia canònica, sinó enfront d’un primer mapa de situació, un manual d’ús. En altres paraules, es tractava d’obrir camins, plantejar escenaris, intuir lectures i proposar interpretacions perquè futures recerques aprofundeixin en la complexitat del pensament i de l’acció política de Pasqual Maragall.

L’historiador Joan Fuster-Sobrepere és l’encarregat d’obrir el volum analitzant com Maragall va fer l’aprenentatge del poder, institucional i de partit, i de quina manera el va exercir, a partir d’un particular bagatge —familiar, ideològic, acadèmic i vivencial— que va traslladar a la pràctica política. Se’ns apareix així un polític especialment dotat i, alhora, també se’ns revela una figura d’excepcional honestedat intel·lectual que, en tot moment, reflexiona críticament sobre la pròpia tasca.

En segon lloc, el geògraf Oriol Nel·lo ens presenta unes vides paral·leles entre l’evolució de la ciutat de Barcelona i qui ha estat un dels seus millors alcaldes. El fet urbà sorgeix com un dels fils vermells de continuïtat en la seva trajectòria, des de la seva formació acadèmica i experiència laboral fins al seu paper decisori al capdavant de les institucions barcelonina i catalana.

Encara és més concret el camp de joc on se situa el politòleg Quim Brugué: les polítiques públiques. O, dit d’una altra manera, quines van ser les accions i mesures destinades a impactar en la vida quotidiana i futura de la ciutadania. El desplegament d’unes o altres polítiques públiques evidencien millor que cap declaració quins han estat els fonaments ideològics i la continuïtat d’una determinada concepció de la societat per part del primer alcalde i després president Pasqual Maragall.

Pren el relleu l’analista Jaume Bellmunt, que cerca els fonaments ideològics del Maragall ciutadà i polític. En aquest capítol, ens acostem a la visió del personatge respecte dels grans conceptes polítics —catalanisme, federalisme, socialisme...—, per descobrir com la presència de continuïtats en el seu pensament no ha impedit el replantejament constant de les pròpies posicions i idees.

Tanca aquests quatre assajos temàtics una coda centrada en el discurs d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es tracta, per tant, d’un text breu que, valent-se del simbolisme del moment i del parlament, pretén ser, gràcies a la ploma de Jaume Badia, una evocació a la figura de Pasqual Maragall en un escenari irrepetible.

Tothom té el seu propi Maragall i en preserva una imatge determinada lligada a un fet, una declaració o un moment. Amb tot, la memòria tendeix sovint a confondre els contorns fins a construir records nous, no sempre precisos quan no inexactes. Conscients d’aquests perills, els autors han volgut recuperar els textos i les paraules precises, per tal de restaurar —fins allà on sigui possible— el Maragall real, tot evitant temptacions hagiogràfiques, lectures teleològiques i aproximacions maniquees. Evidentment, la pròpia tria condiciona el relat, però segurament la proximitat a les fonts —als fons preservats a la FCE, als arxius personals dels autors i a les diferents hemeroteques i biblioteques— garanteix una major fidelitat. Atès que l’objecte d’estudi és comú i l’univers de referències finit, resulta inevitable que algunes citacions es reiterin i, en alguns casos, determinats fets se solapin. Tant les inevitables reiteracions com els possibles errors s’han intentat reduir a la seva mínima expressió, però si, malgrat l’esforç, alguns sobreviuen, només cal blasmar l’editor.

El llibre haurà aconseguit el seu objectiu si és capaç de fer arribar al lector un retrat complex i alhora clarificador sobre el personatge, i si permet suggerir a l’investigador nous camins d’aproximació a una figura i un moment cabdals de la nostra història. En resum, si gràcies a les pàgines que segueixen pot comprendre’s millor el nostre passat recent i, sobretot, incidir en el nostre debat del present i el futur. Sense cap voluntat de caure en lectures tramposes i interessades, ni de substituir el despectiu «maragallades» per lloances acrítiques, però sí posant en valor un pensament i una acció polítiques. Si coincidim amb Ralf Dahrendorf que la clau per assegurar prosperitat, civilitat i llibertat a un poble passa per «fortalecer, y en parte reconstruir, la sociedad civil» (1996: 77), es fa evident la pertinència de recuperar el pensament i l’obra polítics d’algú tan compromès amb la civilitat com Pasqual Maragall.