Читать книгу Pasqual Maragall. Pensamient i acció - Jaume Badia - Страница 7

NOTES

Les notes que segueixen donen les referències que he utilitzat per a la redacció d’aquest text. No obstant això, vull fer unes consideracions prèvies sobre el gènere i els condicionants que han intervingut decisivament en la seva redacció. El gènere escollit ha estat la crònica, tot i que la voluntat del text no es correspon amb una exposició narrativa dels principals episodis de la vida política de Pasqual Maragall. Es tracta més aviat d’oferir una interpretació del personatge i la seva significació política. Tanmateix, la circumstància d’haver conegut personalment Maragall, i d’haver-hi col·laborat al llarg d’un període prolongat —dotze anys a l’Ajuntament de Barcelona—, em posaven davant una situació que, d’una banda, no facilitava el distanciament propi de l’assaig, i, de l’altra, no permetia fàcilment procedir des de la lògica pura de l’operació historiogràfica: recollida de dades, interpretació i narració, ja que, particularment, la primera i la segona operació es veien interferides per la meva pròpia memòria biogràfica que, com tota memòria biogràfica, és parcial, fragmentària i sovint, pel que fa als fets, incompleta i deformada. El problema de la dificultat d’abordar un assaig, des d’una distància que hagués pogut resultar una impostura, he mirat de resoldre’l adoptant el gènere de la crònica, que admet un joc d’aproximacions de diferent intensitat dins el mateix text. El problema de la recollida de dades i la correcció de la mala memòria, he mirat d’evitar-los amb el contrast a les fonts, particularment als propis textos de Maragall i amb una primera capbussada al seu arxiu. Espero haver minimitzat el risc de collocar en aquestes pàgines records o fragments de records que indueixin a errors o imprecisions biogràfiques. Finalment, el més difícil dels problemes, el de la interpretació, només té una solució: confesso en aquesta nota que tinc una idea sobre l’obra i el paper de Pasqual Maragall, i que aquesta idea s’ha format i ha evolucionat al llarg de més de quaranta anys, des que el vaig conèixer en el campus de Bellaterra l’any 1974. És més que probable que aquesta idea impregni tot el text, tot i que la lectura sistemàtica dels seus textos que he fet en aquests darrers mesos me n’ha descobert molts aspectes nous, ha corregit molts judicis i ha matisat moltes interpretacions. En qualsevol cas, els editors coneixien aquestes circumstàncies quan em van fer l’encàrrec. Només cal esperar que no s’equivoquessin completament en l’elecció i aquesta aportació, a pesar de tot, sigui d’utilitat als lectors i als futurs investigadors.

Vull agrair als meus companys d’aventura, els altres autors d’aquest llibre —Oriol Nel·lo, Jaume Bellmunt, Jaume Badia i Joaquim Brugué—, al curador Jaume Claret, i als responsables de l’edició per part de la Fundació, Josep Maria Vallès i Borja de Riquer, la seva aportació i inspiració inestimable en les vives reunions que hem mantingut per elaborar aquest llibre. Una menció especial mereix l’ajuda que Fidel Bellmunt m’ha prestat en el treball de documentació. Probablement no hauria estat possible fer aquest text sense aquest esforç col·lectiu.

Bibliografia general

Pel que fa a la bibliografia general sobre Maragall utilitzada en aquest text, cal referir-se en primer lloc a les seves Memòries (Maragall, 2008a), de moment l’únic relat biogràfic que abraça tota la seva trajectòria política, així com als estudis biogràfics de Xavier Febrés i Margarita Rivière (1991) i Lluís Mauri i Lluís Uria (1998), tot i que tots dos deixen fora la decisiva etapa de la Generalitat. També resulta de gran utilitat per comprendre la seva psicologia i formació la conversa de Maragall amb Maria Aurèlia Capmany (Febrés, 1983), el darrer capítol del llibre Refent Barcelona (Maragall, 1986a) i el retrat que en fa José Antonio González Casanova (2011). Finalment, la sèrie d’entrevistes realitzades en vídeo per Josep Maria Muñoz amb amics i col·laboradors de Maragall i que es poden trobar a la pàgina de la Fundació Catalunya Europa té un interès memorial indubtable: http://www.catalunyaeuropa.net/ca/testimonis_pm/ (consultada 29-10-2016).

1. L’escola política de la militància (1959-1979)

Sobre l’episodi de la mort d’Urenda que inicia el text, disposo de dos testimonis orals, un d’ells rebut en els dies que es van desenvolupar els fets que es narren. Pot ser que hi hagi alguna imprecisió en el desenvolupament dels fets explicats; tanmateix, m’ha semblat que una inexactitud menor no alterava substancialment el sentit de la història. També he fet referència al discurs d’investidura de Maragall (2003c).

Per a l’etapa de l’ADPC i el FOC, disposem del mateix testimoni de Maragall en forma d’aproximació històrica en l’article publicat a Debat (1976b). Aquest text, de gran interès interpretatiu, l’he contrastat pel que fa a les informacions concretes —dates, noms, etc.— amb el treball de Ramon Alquézar (2000) i els treballs recollits en el volum de les IV Jornades d’Història del Socialisme (Martín Ramos et al., 1995). Complementàriament, m’he nodrit d’informacions i valoracions diverses en els testimonis personals de: Vegara (2012), Molas (2010), Obiols (2013), i el retrat de José Ignacio Urenda que fa González Casanova (2011). Els documents de l’ADPC i del FOC citats es poden trobar a Fundació Rafael Campalans (1994: 15). Una valoració de la importància de la segona conferència del FOC en la fixació de l’ideari de les organitzacions Frente (FLP-FOC-ESBA), a Julio Cerón (1967). La citació sobre la composició del FOC, a Vegara (2012: 45).

Pel que fa a la revista Promos, la col·lecció completa es pot trobar en obert a internet: https://memoriafsf.wordpress. com/revista-promos/s (consultada 28-10-2016). S’hi poden consultar els tres articles de Maragall referenciats. Pel que fa a Ruedo Ibérico, la pàgina web de l’editorial no té penjats tots els articles en obert, sinó només una selecció, però els sumaris es poden consultar; jo he utilitzat els volums d’Horizonte español (1966 tom 2, i 1972 tom 3).

Es pot resseguir la trajectòria del FOC a Comissions Obreres, tot i tractar-se d’un treball fortament subjectiu, en el llibre del seu dirigent José Antonio Díaz (1970). La radicalització de les organitzacions d’esquerra catalanes a partir del 1967, i particularment de les organitzacions universitàries, es pot seguir a Josep Maria Colomer (1978). La valoració de l’experiència del FOC, a Maragall (1978: 97).

La citació sobre l’estat d’ànim de Maragall en tornar dels Estats Units el 1973 es pot veure a Maragall (2008a: 96).

La vaga de funcionaris de l’Ajuntament està explicada detalladament a Giménez, Maragall i Obiols (1976), i la constitució del Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya, a Doltra i Costa (1977).

Sobre Convergència Socialista de Catalunya i el PSC (Congrés), es poden veure els articles de Gabriel Colomé (2000a i 2000b), i sobre el PSC, el seu llibre (1989) i l’article (2000c). L’article que es menciona, «Sobre la transició al socialisme» (Maragall, 1976b), permet veure l’evolució des de l’esquerra alternativa cap a un socialisme democràtic renovat en la línia de Basso o Rocard. També he utilitzat el volum sobre els Consells Generals del PSC (C), Fundació Rafael Campalans (1997), on a través de les notes d’Isidre Molas i José Luis Martín Ramos es pot reconstruir el debat intern de l’organització. La interpretació de les reticències de Maragall envers Tarradellas vénen d’aquests textos.

Sobre la seva activitat com a ideòleg de la política urbana del PSC, es pot veure l’«Informe» sobre la situació de l’Ajuntament de Barcelona (Maragall, 1977b: 4-5).

La campanya de les eleccions del 15 de juny del 1977 es pot resseguir a Fuster-Sobrepere et al. (2007). Sobre els possibles candidats socialistes al govern de Tarradellas, vegeu L’Hora Socialista (1977b). Les referències biogràfiques sobre Maragall en general provenen de les Memòries (2008a) o de Mauri i Uría (1998).

2. L’aprenentatge i la pràctica del poder: l’alcaldia de Barcelona (1979-1992)

Els tipus Roosevelt i Churchill estan manllevats a Isaiah Berlin, així com la citació sobre les transformacions que en cert tipus d’individus pot generar l’exposició pública (Berlin, 1984: 43), si bé jo he convertit el que en l’autor britànic és una pura descripció de dos personatges molt diferents, en dos prototips o «tipus ideals». L’eloqüència de la descripció que ens proporciona Berlin, el contrast entre els dos personatges i l’aplicabilitat de la descripció Roosevelt al cas de Maragall, resulten d’una claredat sistèmica immillorable, i al meu parer justificada.

El programa de Maragall ha estat explicat de moltes maneres diferents per ell, els seus col·laboradors i la literatura crítica. En aquest text, m’he basat sobretot en els textos programàtics del moment i en les pròpies avaluacions del mateix Maragall a posteriori. En el primer sentit, Maragall (1982, 1983a, 1985c, 1986a), i el diàleg amb Maria Aurèlia Capmany (Febrés 1983). Pel que fa a les seves avaluacions, he seguit la sèrie de compareixences anuals de balanç de la ciutat que va realitzar al Col·legi de Periodistes des del 1985 (Maragall, 1985c, 1991 [aquest volum recull les compareixences entre 1985 i 1991], 1992f, 1993e, 1994c, 1995e, 1996a, 1997c). La citació que exalta el paper central del govern de la ciutat en l’organització dels Jocs és del balanç del 1992 (Maragall, 1993e: 22).

Sobre els equips, es pot veure l’annex amb la composició de tots els governs de Maragall a les seves Memòries (2008a: 319-325). Sobre el model de lideratge aplicat al Pla Estratègic, trobem una aproximació interessant a Ballart i Noferim (2015), i sobre el mateix Pla Estratègic de Barcelona, a Santacana (2000). Sobre la tensa relació amb l’oposició i CiU, l’article de Maragall (1992d).

Pel que fa als dos exemples que s’han resseguit per identificar els mètodes i l’estil de gestió i lideratge de Maragall durant la difícil preparació dels Jocs, és insubstituïble la crònica de Pep Subirós (1993) i, en el mateix volum, l’article sobre l’estratègia urbanística dels Jocs de José Antonio Acebillo (1993), així com el discurs de Los Rodeos a Tenerife (Maragall, 1992b), el d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992c) i el balanç anual del 1992, en què es fa la primera avaluació dels Jocs (Maragall, 1993e). La citació sobre el discurs d’obertura dels Jocs és de Jordi Amat (2015). Per aquesta part, han estat de gran utilitat les informacions i els judicis formulats tant a les Memòries (Maragall, 2008a), com en els llibres de Febrés i Rivière (1991) i Mauri i Uría (1998).

No he fet un ús extensiu de la bibliografia existent sobre la transformació de Barcelona, l’alcaldia Maragall, el model Barcelona, etc., justament perquè es tracta d’un període de la biografia de Maragall que ja compta amb una àmplia literatura crítica prou coneguda i amb interpretacions prou establertes, i l’objectiu del capítol era reflexionar sobre la seva forma de fer política i no sobre les seves realitzacions polítiques.

Finalment, el capítol acaba amb una citació provinent de l’obituari d’Alejandro García Durán (Maragall, 2000b).

3. Repensar la política. L’alternativa catalana de Maragall (1992-1999)

Aquest probablement ha estat el capítol més difícil d’escriure, ja que l’enfocament vol plantejar un tombant decisiu en l’evolució del pensament i l’actuació de Maragall. En trencar la cronologia biogràfica (alcaldia, descans a Roma, candidatura a la Generalitat) i adoptar-ne una que va des de l’endemà dels Jocs fins a les eleccions del 1999, he volgut posar l’accent en el fet que la dècada dels noranta és sobretot un període de reflexió, construcció d’idees i reformulació d’aliances amb nous objectius. Un període en el qual la cronologia ens ajuda poc, sobre el qual pròpiament no hi ha literatura política, més enllà de les referències biogràfiques, i pel qual ha calgut anar als fons de l’arxiu personal per formular algunes hipòtesis que sostenen una idea general.

Sobre les dificultats del PSC per adaptar-se al canvi que l’estratègia de Maragall requeria, i com s’havien covat aquestes dificultats en la dècada anterior, cal veure el llibre d’Arseni Gibert (2014).

La idea del pujolisme que hem transcrit es basa, a banda de múltiples referències directes o indirectes en molts dels discursos de Maragall, en un conjunt de notes manuscrites («Diari Polític», 1983, APM).

La traducció de l’article de Havel «On Home» (La Vanguardia, 28 de gener del 1992) seria una referència política i moral decisiva en l’evolució del pensament de Maragall. En canvi, la lectura que citem del diàleg entre Geremek i Dahrendof (Caracciolo, 1993) és una de tantes que en aquests anys el van impactar, però la idea de la democràcia com a mecanisme «deliberadament fred» i la comprensió de la necessitat humana «d’una casa» hi estan expressades amb claredat. En el mateix sentit, l’article de Ralf Dahrendorf (La Vanguardia, 16 de febrer del 1993). Aquestes idees es van convertir en conceptes i imatges que va incorporar en el seu discurs en un sentit similar a la manera com ho va fer amb la «teoria de l’Empordà» del seu avi Joan Maragall (Maragall, 1993d).

Pel que fa a la necessària renovació del programa modernitzador socialista a escala espanyola, resulta clau l’article citat en el text «Cambiar el paso» (1994d).

La citació sobre la malfiança respecte dels poderosos i el diner en el joc polític, i la necessitat de canviar les regles del joc sense «caure en el joc», correspon al discurs davant el Congrés de la Joventut Socialista («Cloenda Congrés de la JSC», 27 de març del 1994, APM).

Sobre el nomenclàtor de la Vila Olímpica, vegeu Subirana (2013). La crida de Rocard a refundar l’esquerra «Os invito a la ruptura» (El País, 19 de febrer del 1993), les referències en la premsa francesa que se citen (Liberation i Le Monde, 19 de febrer del 1993). L’article de Maragall «Por una acción catalana» (1993a). Tot el procés de gestació i llançament de Catalunya Segle XXI, des dels antecedents fins a la declaració fundacional al llarg del 1993 i part del 1994, s’ha reconstruït a partir dels documents del mateix Maragall (APM). També hi ha una breu història dels orígens de l’associació a la seva pàgina: http://www.seglexx1.com/?mod=fundacio4M (consultada 21-10-2016).

Sobre el projecte de Maragall d’un agrupament més ampli de les forces de l’esquerra catalana que depassés el PSC, i l’impacte de la crisi del congrés de Sitges en aquest projecte, hem consultat un ampli repertori de notes personals relacionades amb reunions orgàniques (Consell Nacional, Secretariat de la Comissió Executiva i Comitè d’Acció Política després del Congrés de Sitges), correspondència, apunts de reunions i anotacions de reflexions personals (APM). Les citacions emprades corresponen, pel que fa a la vertebració d’un ampli espai des de Miquel Roca fins a Eulàlia Vintró i López Bulla («Notes Consell Nacional», 3 de juliol del 1993, APM) ); i la que fa referència a nomenar Joan Clos segon amb «mando en plaza» i possible candidat («Nota a Raimon Obiols i Narcís Serra», 18 de maig del 1994, APM).

La percepció de Maragall sobre una situació d’esgotament del pujolisme i la necessitat d’introduir un nou dinamisme en la societat catalana està molt present en els seus articles de premsa al llarg de tota la dècada. M’ha semblat eloqüent la forma en què ho resumeix en un llibre entrevista que cito (Álvaro, 1998: 109).

Per a la campanya electoral municipal del 1995, he fet servir la crònica de Jaume Badia «Disset dies de maig» (mecanoscrit anotat per Pasqual Maragall, APM). He utilitzat i citat l’esborrany de carta dirigida a Antonio Santiburcio per reflectir el judici que la crisi del PSC entre el congrés de Sitges (1994) i de l’Hospitalet (1996) li mereixia («Carta de Pasqual Maragall a Antonio Santiburcio», manuscrit, 17 de juliol del 1996, APM).

Sobre l’episodi de l’anunci de la seva dimissió com a alcalde en el congrés de la Federació de Barcelona: «Paraules del Sr. Pasqual Maragall a la cloenda del congrés de la Federació de Barcelona del PSC» (mecanoscrit, 26 de novembre de 1996, APM); l’article d’Enric Juliana («La última maragallada», La Vanguardia, 27 de novembre del 1996). En la valoració dels fets, se cita la seva voluntat de disposar d’una vida privada-privada (Álvaro, 1998: 105).

El document «Un nou projecte de catalanisme» (arxiu de l’autor, 1998d) que va elaborar a Roma i seria el resum de les seves reflexions de la dècada i la base dels seus plantejaments del 1999, he fet servir una versió del meu arxiu personal (no he pogut comprovar si és la que es va lliurar als col·laboradors de Narcís Serra per tal que preparessin el document programàtic «Per Catalunya»). Sobre els dubtes de Maragall per acceptar la candidatura, cito la llista de trenta-vuit raons per no acceptar-la que va elaborar a Roma i la trobada amb Felipe González i amb el seu pare (Maragall, 2008a: 232-234). El text de Maragall contingut en el volum col·lectiu Europa próxima (1999), des d’una perspectiva acadèmica, va en la mateixa direcció de les idees de subsidiarietat que defensava en l’espai polític.

Sobre la gestació i els objectius de Ciutadans pel Canvi (Vallès, 2008, i Maragall, 2008a). La imatge de l’eriçó i la guineu per comparar Maragall i Pujol, la manllevo novament d’un text d’Isaiah Berlin amb aquest títol (1953).

4. De l’oposició a la presidència: un camí cada vegada més estret

La primera citació, que dóna el to general del període i la impressió de Maragall que l’any 2003 arribava tard i en males condicions a la presidència, prové de les seves Memòries (2008a: 263). Per a la construcció d’aquest capítol, hem utilitzat particularment les Memòries per les dades biogràfiques (2008a). El llibre de Josep Maria Vallès (2000) és la millor anàlisi completa de l’experiència tant a l’oposició com al govern, així com un testimoni de gran interès per la peripècia de Ciutadans pel Canvi, mentre que la reformulació del projecte de Maragall després de les eleccions del 1999 es pot trobar en el llibre de Maragall Els orígens del futur (2002a). Cal també veure el discurs de presa de possessió de Maragall (2003c).

Pel que fa als balanços ulteriors: dues avaluacions de valor divers sobre l’experiència del govern tripartit, una contemporània als fets (Maragall et al., 2006e); també la compareixença de balanç al Col·legi d’Arquitectes poc després d’anunciar la renúncia (Maragall, 2006c). Altres avaluacions de l’experiència a Bassets et al. (2007).

L’activitat publicista d’aquests anys d’oposició resulta rellevant per comprendre l’anàlisi que Maragall estava fent d’allò que s’esdevenia a la política espanyola en el segon mandat d’Aznar. La sèrie «Madrid se va» (2001b), «Madrid se ha ido» (2003h) i «Catalunya y España (a pesar de Aznar)» (2003e) componen un diagnòstic complet de la situació.

La retirada de Xavier Roig i la dissolució de l’equip de campanya del 1999 es pot trobar a Ramón de España (El País, 10 de abril del 2000). No tenim una interpretació de com va viure Maragall la seva presidència del partit havent perdut el seu suport principal, Narcís Serra, i havent de renunciar a la construcció d’un moviment més ampli. Però la hipòtesi que l’elecció de Zapatero li va fer creure en l’obertura d’una gran oportunitat sembla prou contrastada.

Sobre la tasca del govern alternatiu, es pot trobar un balanç tècnic (Grup parlamentari socialista-Ciutadans pel Canvi, 2003). Sobre la campanya electoral del 2003 (Iceta, 2004).

Sobre la percepció que la tasca de govern no havia estat fàcil (Maragall, 2008a: 263). Pel que fa al període de la presidència, des d’una mirada des de dins, el llibre de Jordi Mercader resulta revelador i permet seguir cronològicament els diversos moments polítics i anímics que s’hi van viure (Mercader, 2008).

Sobre l’episodi del Carmel ultra la citació de Mercader (2008, 120-121), hem reproduït parcialment l’editorial d’El Periódico en què se citava el famós tres per cent (24 de febrer del 2005); el famós diàleg entre el president i Artur Mas (Diari de Sessions, 24 de febrer del 2005), i les paraules de decepció i amargor que Maragall ressenya en les seves Memòries evocant la reacció general (2008a: 267); la declaració del patriotisme que neix del barri endreçat (Maragall, 2008a: 253); i una reflexió pronunciada molts anys abans, d’una manera sorprenent pel context, sobre el silenci dels polítics que resulten premonitòries (Maragall, 1994c: 55).

Hi ha sobre el tema de la reforma constitucional i el diàleg de Maragall amb Rubio Llorente, i la reforma estatutària i les seves diverses fases, una literatura publicista exhaustiva al llarg de tota la dècada, que resulta ben resumida i explicada en les pròpies Memòries (2008a). Hem citat solament la seva consideració a posteriori sobre el fet que el mètode seguit en la redacció de l’Estatut va resultar un error (Maragall, 2008a: 272); mentre que Zapatero va retrocedir acomodatici davant el text aprovat pel Parlament (2008a: 279). Sobre el canvi de posició d’ERC, avancem una interpretació amb vista de l’acord Mas-Zapatero.

5. Un líder al servei del canvi

Aquest text pretén ser una interpretació general sobre Pasqual Maragall. Explico la meva perspectiva construïda al llarg de més de quaranta anys. Té per tant, en part, un valor testimonial, però també una ambició valorativa interpretativa, ja que és al mateix temps el tancament i la represa de molts arguments que s’han anat avançant al llarg del text amb una base documental prou àmplia. La citació sobre la capacitat de conservar la confiança en la gent de Jaume Badia («Quinze dies de maig», 1995, APM).

El discurs davant la Joventut Socialista («Cloenda Congrés de la JSC», 27 de març del 1994, APM). L’article sobre els valors del canvi (Maragall, 2008b). La citació final és del discurs de concessió de la Medalla de la ciutat (Maragall, 2007c).