Читать книгу Pasqual Maragall. Pensamient i acció - Jaume Badia - Страница 6

JOAN FUSTER-SOBREPERE

1. L’ESCOLA POLÍTICA DE LA MILITÀNCIA (1959-1979)

El 15 de desembre del 2003 Pasqual Maragall va passar la tarda preparant el discurs d’investidura com a president de la Generalitat que havia de fer l’endemà al Parlament de Catalunya. Al vespre, quan es va poder escapar una estona, va fer cap a l’Hospital del Mar per visitar José Ignacio Urenda, que estava agonitzant. Feia dies que estava hospitalitzat amb problemes cardíacs però, aquell mateix dia i d’una manera imprevista, la malaltia havia girat de forma que semblava irreversible. A l’hospital hi havia alguns amics d’Urenda, entre els quals Xavier Rubert de Ventós i Daniel Cando, i l’esperava Xavier Casas —metge i llavors primer tinent d’alcalde de Barcelona—, que va posar Maragall al corrent de la delicada situació del pacient i de la més que probable irreversibilitat del procés. A l’ascensor Maragall insistia vehementment a Casas sobre les possibilitats d’actuar per salvar el seu amic, negant-se tossudament a acceptar la situació. A la fi, com si necessités fer una darrera i radical protesta, va inquirir-li de manera contundent: «Si fos el teu pare, què faries?». La resposta, tranquil·la, racional, professional, va ser una confirmació: no hi havia res a fer. Aquell matí, poc abans que el Parlament proclamés Maragall president de la Generalitat, Urenda va morir.

1.1. El Front Obrer de Catalunya (FOC)

L’atzar havia volgut tancar un cercle que havia començat feia més de quaranta anys, quan una tarda de primavera tres joves estudiants, Pasqual Maragall, Isidre Molas i Rafel Pujol, anaren a una cita a l’entresolat d’uns billars de la Gran Via, prop de la universitat. Era una entrevista amb un dirigent de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP) —la branca catalana del Frente de Liberación Popular (FLP)— i es tractava de reconstruir la Nova Esquerra Universitària (NEU) —organització universitària de l’ADP—. En acabar la conversa, quan els tres joves ja estaven convençuts i llestos per incorporar-se a la NEU, Urenda —el dirigent que els enrolava— els va aclarir, abans d’acomiadar-se’n, que eren els tres únics militants de l’organització. I en els mesos següents van treballar de valent per fer créixer la NEU. En aquell bar, en aquella conversa amb aquell home una mica més gran que ells, d’aspecte discret però de maneres amables i seductores, va començar per al jove Pasqual Maragall un compromís polític que ja no abandonaria mai. Aquell matí de desembre del 2003, al Parc de la Ciutadella, el nou president de la Generalitat va iniciar el seu discurs recordant Urenda.

El compromís polític en la clandestinitat, sota l’amenaça de la repressió franquista, tenia un component moral, emocional i intel·lectual, però era sobretot una experiència vital transformadora quan s’estenia en el temps. Creava vincles poderosos de lleialtat i confiança, esdevenia una forma de fraternitat en el risc. Però sovint també es consumia en lluites estèrils, nominalistes o ideològiques, fruit de l’aïllament i la persistència del règim, les derrotes i les caigudes.

L’ADP, igual que l’FLP dels primers temps, era una organització sense vincles amb els partits històrics d’abans de la guerra i estava formada principalment per joves provinents d’ambients catòlics, molts d’ells fills dels guanyadors de la guerra. El primer grup a Barcelona el formaren gent com Urenda, Joan Gomis, Alfonso C. Comín, Joan Massana i José Antonio González Casanova, un grup més o menys vinculat a la revista catòlica El Ciervo que havia connectat amb els grups que paral·lelament estaven impulsant el diplomàtic Julio Cerón, a Madrid, i José Ramón Recalde, a Donosti, amb propòsits similars. Feia poc que els tancs soviètics havien envaït Hongria, i els primers símptomes de contestació universitària s’havien deixat sentir amb força en els fets de 1956-1958. Una nova generació, la dels nascuts just al final de la guerra, començava a activar-se, i naixia un estol d’organitzacions polítiques noves; d’una banda, per desconfiança dels partits de l’oposició democràtica tradicional per la seva moderació o per la pura inacció que practicaven i que sovint els feia invisibles, i de l’altra, per una simètrica desconfiança respecte del Partit Comunista d’Espanya (PCE) deguda a motius sovint contradictoris —pel seu dogmatisme, pels mateixos fets del 1956 a Hongria i Moscou, per l’estigmatització de què era objecte sota la dictadura, en la guerra freda i en el món catòlic.

Això no vol dir que l’ADP tingués un cos de doctrina gaire estructurat, en un manifest inicial es definia dient:

Un grupo de catalanes socialistas —obreros, profesionales y estudiantes— ha decidido constituir la ADP para abrir un nuevo camino dentro de la oposición catalana, reuniendo a todos aquellos revolucionarios que, sin doblegarse al dogmatismo político e ideológico del Partido Comunista y sin caer en la tibieza a la que ha llevado a los socialdemócratas un mal entendido respeto por la llamada forma «democràtica» de los actuales estados liberales, desean trabajar con un profundo sentido del compromiso político en la construcción de la sociedad sin clases.

Tot seguit, establia un programa de federalisme per a Espanya, la necessària renovació ideològica del socialisme, una formació de quadres sindicals i un compromís de coherència ideològica en la pràctica política, i s’acabava inscrivint dins la confluència entre «els revisionistes» de les democràcies populars —la Iugoslàvia de Tito—, els socialistes revolucionaris dels països occidentals —l’esquerra socialista italiana i francesa—, i els moviments d’alliberament nacional dels països subdesenvolupats —Algèria i Cuba, en primer lloc—, uns corrents, concloïa, «que hacen nacer la esperanza de una nueva fuerza socialista mundial» (Fundació Campalans, 1994: 15).

L’any 1961 l’ADP es va escindir entre els partidaris de passar a la formalització d’un partit estructurat i a un activisme més radical, que van crear el Front Obrer de Catalunya (FOC) —Isidre Molas, Josep Maria Picó, Manuel Castells—, i els que es mantingueren en les posicions de més flexibilitat organitzativa i transversalitat ideològica, que van conservar les sigles ADP, entre els quals hi havia Urenda i Maragall. La solidaritat amb la vaga d’Astúries que propugnava el PCE l’any 1962 i la repressió que la va seguir van portar la majoria del grup del FOC i Urenda a la presó. Hi passarien un any, i allà les dues branques es van reconciliar i van prendre en endavant les sigles FOC.

Maragall, que ja començava a tenir un paper destacat com a dirigent de la NEU, va haver d’amagar-se un temps a Montserrat. Junt amb els universitaris del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que encapçalava Raimon Obiols, i estudiants independents, havien constituït el Moviment Febrer del 62. I en un altre pla, també participaven, juntament amb Xavier Folch, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), en el Comitè de Coordinació Universitària. Van ser dos precedents que, tot i no tenir continuïtat, resulten significatius. El Moviment Febrer del 62 va ser un intent anticipat i no reeixit d’unitat socialista, sembla que a causa de l’oposició dels membres catalans de l’FLP a l’exterior. El Comitè de Coordinació Universitària era una primera instància unitària de participació comunista al costat d’altres grups de l’oposició democràtica.

Quan els empresonats van sortir en llibertat, arran de la reducció de condemna per l’entronització de Joan XXIII, el partit ja s’havia reunificat amb les sigles FOC dins i fora de la presó. Maragall des de fora havia començat la reconstrucció i es va integrar en la direcció fins a la seva dissolució entre el 1969 i el 1970. Aquesta direcció prepararia la segona conferència del FOC, que se celebraria el 1964. La seva resolució, inspirada per Urenda, seria el primer document programàtic de les organitzacions Frente (FLP-FOC-ESBA) de certa consistència.

En qualsevol cas, l’activitat del grup es dirigiria en aquells anys a adquirir la major influència en el moviment obrer i en les recentment creades Comissions Obreres (1964). El FOC, tal com ha dit Vegara —que en aquells anys era l’home de l’aparell de propaganda—, «era un mundo que no tenía nada que ver con la llamada gauche divine. Era otro mundo, como colectivo éramos de otro mundo» (Vegara, 2012: 45). En aquest sentit, va ser molt diferent de l’organització madrilenya que havia fundat el diplomàtic Julio Cerón i que reunia des d’intel·lectuals, com el jesuïta Javier Aguirre i el corresponsal de Le Monde José Antonio Novais, fins al destacat grup de joves aristòcrates exmonàrquics que formaven Nicolás Sartorius, José Luis Leal i Juan Tomás de Salas, i de l’organització de l’exterior, formada bàsicament per estudiants i exiliats fortament radicalitzats i propers a l’extrema esquerra francesa. El FOC, que descansava en un reduït nucli d’activistes a temps parcial —no va tenir mai alliberats—, probablement per influència de la personalitat d’Urenda, es va orientar sobretot a aconseguir certa influència en el món obrer. Des de molt aviat va tenir l’adhesió d’un grup de l’escola d’aprenents de la Maquinista que havia captat mossèn Dalmau i entre els quals hi havia Daniel Cando, Manuel Murcia i Tomàs Chicharro. Tanmateix, això no vol dir que no tingués influència en el món universitari, que la va tenir —tot i que el 1966 el seu protagonisme en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) seria secundari—, o en els sectors professionals —Narcís Serra, Miquel Roca Junyent i José Antonio García Durán, entre molts altres, foren una cosa i l’altra successivament—. L’organització, fins que no es va estabilitzar, va haver de fer front a noves fuites i escissions cap al PCE/PSUC o cap a l’extrema esquerra.

Tanmateix, el document de la segona conferència va servir de base ideològica de les organitzacions Frente, i va ser el punt d’arrencada d’un procés que el mateix Maragall va qualificar de rellançament. Les eleccions sindicals del 1966 van resultar un èxit per a l’estratègia de penetració de Comissions Obreres (CCOO) en les eleccions sindicals oficials, i la influència del FOC en alguns sectors començava a ser important. La direcció en aquests anys estava formada per un grup de cinc o sis persones molt estable.

Paral·lelament, els joves estudiants i professionals del FOC publicaven també en alguns mitjans de circulació legal, com la revista Promos. Aquesta revista estava impulsada per alguns elements de Força Socialista Federal —l’evolució cap a l’esquerra del grup de Crist-Catalunya (CC)—, tot i que va arribar a dirigir-la el focista José Antonio García Durán. En els primers anys seixanta, hi col·laboraven regularment Antoni Jutglar, Isidre Molas, Armand Sáez, Pere Puig i esporàdicament molts altres focistes. Maragall hi va publicar alguns articles, sobre la indústria del cinema, un amb García Durán sobre el socialisme alemany criticant el programa de Bad Godesberg i, en el número dedicat a l’anàlisi dels Planes de Desarrollo, un sobre «El desarrollismo» com a ideologia del nou capitalisme espanyol. La revista mostra com penetraven en la joventut dels seixanta les idees de la nova esquerra. Incloïa la traducció o la ressenya d’articles i llibres de Pierre Mendès-France, André Gorz, Ernest Mandel, un monogràfic dedicat al sistema iugoslau, o una coberta dedicada el 1965 a la conversió del vell sindicat catòlic francès en una nova central d’orientació socialista i autogestionària, la CFDT.

També escrivien a Ruedo Ibérico, que era un altre tipus d’iniciativa articulada a París entorn del llibertari José Martínez i que reunia totes les famílies de l’esquerra heterodoxa: els comunistes dissidents Claudín, Semprún i Vicens; els poumistes de l’exili i els exfocistes d’Acción Comunista; alguns socialistes independents com Girbau; el món de l’exili parisenc, com els germans Goytisolo, i els militants residents a París de les organitzacions Frente: Ignacio Fernández de Castro, Ignacio Quintana, Manuel Castells i José Luis Leal, entre d’altres. Maragall hi va publicar algun article amb el pseudònim Raúl Torras sobre «Problemas de la entrada de España en el Mercado Común» (1966). Tanmateix, de l’elaboració teòrica del FOC, la contribució més significativa a Ruedo Ibérico va ser el text de Josep Maria Vegara (Miguel Viñas) «Franquismo y revolución burguesa» (1972), on se substanciaven les tesis sobre l’èxit del desenvolupament capitalista a Espanya.

En aquests anys, Maragall portava una doble vida: la del militant clandestí i la d’un jove que l’any 1965, acabades les dues carreres de Dret i Econòmiques, entrava a treballar al Gabinet de Programació de l’Ajuntament de Barcelona i es casava amb Diana Garrigosa. Com que la feina era al matí, al cap d’un temps va entrar a treballar a la tarda al Servei d’Estudis del Banc d’Urquijo, que dirigia Ramon Trias Fargas.

L’any 1966, i gràcies a una beca per cursar estudis de «Planificació sectorial» de l’ASTEF (associació d’estudiants estrangers a França), va passar sis mesos a París, on va fer pràctiques al Comissariat del Cinquè Pla, amb Jacques Delors com a professor. Sembla que en la concessió de les beques de l’ASTEF, un organisme depenent del govern francès, tenia certa intervenció José Luis Leal, que treballava a l’OCDE i va facilitar que alguns militants de l’FLP hi accedissin, entre els quals hi havia Quintana, Joaquín Leguina, Carlos Romero i Juan Tomás de Salas. A París, Maragall va contactar amb el cercle dels exiliats de l’FLP, i també amb els socialistes d’esquerra del PSU, liderats per Michel Rocard.

L’any 1967 el FOC estava en plena expansió, havia arribat als cent militants i tenia presència en un bon nombre de fàbriques a Barcelona i al Vallès Occidental. Justament en aquell moment es va produir un acostament a l’FSF amb vista a una unificació socialista. Probablement ja era massa tard, els sectors joves de les dues organitzacions, que ja començaven a radicalitzar-se, ho van impedir. Després dels èxits del 1966 tant en el front universitari (la fundació de l’SDEUB) com en l’obrer (l’èxit de CCOO en les eleccions sindicals), una febrada esquerranista que s’estendria fins al 1971 va impactar sobre tots els grups d’esquerres catalans. Era la manifestació local d’un moviment generacional internacional que amb diverses formes es manifestaria l’any 1968 a París, Praga, Montevideo, Mèxic o Berkeley. En el PSUC, l’organització universitària va iniciar una deriva maoista que culminaria amb l’escissió del grup Unidad, i el mateix va passar en el FOC, on va aparèixer amb força un sector trotskista, i en l’FSF. L’ocasió de la formació d’un partit socialista a l’esquerra es va frustrar i la radicalització es va traslladar a l’SDEUB, que es va anar debilitant fins a la dissolució, i a CCOO, on va començar una lluita interna pel control i per les formes d’organització entre el PSUC i el FOC que més endavant els sectors escindits d’un i altre grup van accentuar. No obstant això, la política de treballar en la formació de quadres sindicals iniciada en la segona conferència del FOC havia donat fruits. Els anys 1967 i 1968 el FOC va arribar a ser majoritari en la coordinadora de CCOO de Barcelona, i els seus dirigents encapçalaren un bon nombre de vagues obreres com la de la Maquinista.

A partir del 1968, amb la convocatòria de la tercera conferència, les lluites internes es van accentuar. El grup fundacional de socialistes d’esquerra es veia desbordat d’una banda pels trotskistes —que van ser expulsats—, i de l’altra per diversos grups més o menys espontaneistes influïts pel maoisme i fortament radicalitzats. La tercera conferència no es va arribar a tancar, les reunions cada vegada tenien menys participants. Una part dels dirigents obrers històrics (José Antonio Díaz i Manuel Murcia) abandonaren el partit, i es va convocar una quarta conferència, que ja es va celebrar sota l’estat d’excepció. Sembla que Maragall va abandonar el FOC en algun moment de l’any 1969. Vegara, el darrer dirigent històric que hi restava, ho va fer el 1970. No hi va haver dissolució formal.

1.2. Aprenentatges i frustracions

Tot i aquest final agònic i caïnita, el FOC va jugar un paper destacat en la resistència antifranquista en més d’un sentit: incorporant sectors provinents del catolicisme crític; participant decisivament en la construcció i l’èxit de les primeres CCOO, i formant un notable grup de quadres dirigents que en la transició jugarien un paper rellevant des del centre fins a l’esquerra. Sobre el paper del FOC com a espai de formació de quadres per a la futura democràcia, Maragall escrivia l’any 1978 un balanç general, però certament autobiogràfic:

Resta dempeus la hipòtesi que l’exercici continuat, durant deu anys crucials i difícils, d’aquesta funció, no hauria estat possible sense l’existència de raons d’una certa importància —que cal anar esbrinant— i sense un cert sentit pràctic que alguns han qualificat de neopositivisme d’esquerra, prou contradictori amb els qualificatius apocalíptics que habitualment es reserven al FOC (...). L’originalitat, la novetat, i l’antidogmatisme del FOC van ésser durant molt temps el seu únic escut ideològic. Avui formen part, en dosis més assenyades, d’uns corrents polítics d’esquerra que són a la vegada tradicionals i prou heterodoxos (Maragall, 1978: 97).

La citació explica bé quin és el valor que Maragall donà a l’experiència d’haver dirigit en un llarg període de temps una organització clandestina sense una tradició, ni lligams amb l’exterior, ni tampoc una referència clara en l’àmbit internacional. També assenyala com d’important havia estat la necessitat de construir un bagatge teòric autònom i al mateix temps practicar aquest neopositivisme (potser fóra més senzill dir-ne pragmatisme) que permetia una certa incidència —amb escassos mitjans— en el moviment obrer.

Tanmateix, del FOC —una experiència formativa només comparable en la seva biografia a l’entorn familiar—, Maragall en conservaria tres coses: una lleialtat indestructible a un nucli molt reduït de persones amb qui havia compartit l’experiència; una àmplia xarxa de relacions i afectes amb el món obrer —un món que altrament per raons de naixement mai no hauria conegut ni estimat—, i, finalment, una profunda desconfiança pels grans relats ideològics, no pas per les idees, sinó per allò que ell anomenaria en algun moment els «ismes». Finalment, aquesta desconfiança tenia un corol·lari: la por, una por agudíssima als enfrontaments interns, a les fraccions i a la confrontació en el camp intern de l’esquerra per qüestions secundàries i personalismes.

La dissolució del FOC va suposar una forta frustració, un sentiment de fracàs, per al jove Maragall. A més, el règim no tan sols no donava senyals de debilitat, sinó que s’havia endurit arran dels primers atemptats importants d’ETA. El setembre del 1971, amb una beca Fulbright, va marxar amb la Diana i les seves dues filles cap a Nova York per estudiar a la New School for Social Research, on obtindria un màster en Econòmiques i entraria en contacte amb el marxisme americà, mentre llegia a fons Marx i Keynes.

L’any 1973 va tornar a Barcelona i es va incorporar al seu lloc de l’Ajuntament, mentre donava classes d’economia urbana i internacional a la Universitat Autònoma, i començava la seva tesi doctoral sobre Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), que presentaria l’any 1978 a la mateixa universitat. Maragall s’havia convertit en un tècnic, un especialista en economia urbana.

No obstant això, l’any 1973 no va ser fàcil, el retorn d’una Nova York que l’havia enlluernat —en endavant els seus amics li dirien «l’americà»— a la rutina grisa de l’Espanya franquista sense gaires estímuls va resultar xocant, escriu a les seves memòries:

Recordo la depressió de la tornada dels Estats Units, un estiu a Empúries, travessant en diagonal el camp d’userda entre Ca l’Eugasser i Can Rubert amb una sensació estranya de ser-hi i no serhi, caminant maquinalment (Maragall, 2008a: 96).

1.3. El procés d’unitat socialista

L’estiu del 1974, un grup de joves estudiants (Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd) van contactar amb Raimon Obiols, Artur Fernández i Francesc Casares —membres del nucli dirigent del Moviment Socialista de Catalunya (MSC)—, i d’aquests contactes en va sortir una crida a constituir un procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) com a camí per a la constitució del Partit Socialista. Inicialment CSC va reunir l’MSC, el PSAN-provisional —que en sortiria al cap de pocs mesos—, un grup dels independents de l’Assemblea de Catalunya i un ampli grup d’exfocistes: Urenda, Jesús Salvador i Isidre Molas —que inicialment foren els més compromesos—, però també Maragall, Serra, Vegara, González Casanova, Aguirre, Royes, Cadevall, Garriga i Bertran, entre molts altres que s’hi anaren incorporant.

En aquests primers passos, l’activitat de Maragall es va centrar en el desenvolupament de la política urbana. Impulsà, juntament amb un ampli grup de tècnics i professionals, la creació del Centre d’Estudis Socialistes, en representació del qual el gener del 1976 va incorporar-se a la Coordinadora General de CSC, i després de la constitució del PSC-Congrés (novembre del 1976), es va fer càrrec de la direcció de la Federació de Barcelona. Això sí, tot i que n’era el líder indiscutible, ocupava una extravagant secretaria d’agitació i propaganda —hi hauria eleccions en qualsevol moment i aquesta secretaria tindria l’activitat central—. I així va ser, al cap de mig any les eleccions es van convocar i Maragall, com a responsable de la campanya a Barcelona, va ser dels organitzadors més actius. Mentrestant s’havia ocupat d’escalfar motors el 16 d’abril en les «6 hores amb el PSC», un festival lúdic i polític a l’estil dels que organitzava el diari comunista L’Unità a Itàlia, amb l’èxit constatable d’omplir a vessar el Poble Espanyol de Montjuïc.

Paral·lelament a la seva activitat política, a l’Ajuntament Maragall s’involucrava i esdevenia un dels principals líders del moviment sindical dels funcionaris. La lluita per la renovació del Col·legi de Funcionaris —en un moment d’ocupació de tots els espais de legalitat possibles— va crear les bases d’un nucli contestatari a l’Ajuntament impulsat en gran mesura des del Gabinet de Programació, però aviat amb ramificacions a tota la casa. Això va facilitar l’impuls d’una plataforma reivindicativa molt àmpliament acceptada pel conjunt de funcionaris que va permetre la formació d’un moviment reivindicatiu que es va estendre al llarg d’aquell hivern, fins que al febrer l’alcalde Viola —amb molt poca traça i sentit del moment— es va negar a negociar. Els funcionaris van declarar una vaga indefinida que el dia 17 de febrer va culminar amb l’ocupació de la casa consistorial. La vaga de funcionaris i l’ocupació de l’ajuntament van tenir molta repercussió a la ciutat, d’una banda perquè es desenvolupava en el centre polític a la vista de tothom —també per la mobilització d’un sector tradicionalment conservador com els treballadors de l’administració—, però sobretot perquè al llarg de la famosa ocupació del 17 de febrer la policia que vigilava els vaguistes des de la plaça va estar a punt, quan es va iniciar el desallotjament, de provocar un incident de greus conseqüències, quan guàrdies urbans i bombers s’hi van enfrontar amb els seus estris de treball. Al final, el bon sentit dels vaguistes va evitar un desgràcia. Inicialment es va militaritzar el servei, però Viola va ser substituït al cap de pocs mesos pel govern de Suárez i els vaguistes municipals van impulsar un moviment sindical unitari —que admetia la doble afiliació—: el Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya (STAC), del qual Ernest Maragall esdevindria el principal impulsor.

En els primers temps del PSC-Congrés, probablement pels seus orígens polítics, Pasqual Maragall apareixia juntament amb Urenda com l’ala més a l’esquerra del partit. Alguna cosa d’això es pot veure en l’article «Sobre la transició al socialisme» (Maragall, 1976b), on es plantegen les qüestions teòriques de les contradiccions entre centralització i autogestió, la societat de transició al socialisme en un marc democràtic i la reversibilitat del poder polític, i entre societat de transició i espai econòmic significatiu. Es tractava d’un text breu presentat un any abans a Portugal, on es reflectia bé tant un moment decisiu de l’evolució des del marxisme cap a un socialisme democràtic amb voluntat de renovació com l’acceptació de les institucions de la democràcia formal, reclamant alhora formes autogestionàries d’organització social i assenyalant Europa com l’espai socioeconòmic significatiu per a la transició al socialisme.

Després de les eleccions del 1977, el panorama canviaria per a Maragall. L’èxit de la llista Socialistes de Catalunya —que reunia el PSC (C) i la Federació Catalana del PSOE— va portar al reforçament de la direcció nacional, ja que alguns dels seus membres van ser elegits diputats. Molas, Serra, Maragall i José Luis Martín Ramos s’incorporaven a l’executiva. Maragall s’ocuparia, en col·laboració amb Urenda, de dirigir l’anomenat «front de lluita urbana», és a dir, la política local, en un moment en què s’esperaven unes eleccions municipals imminents. No va ser així. Suárez, probablement tement un efecte com el del 14 d’abril, les va posposar a l’aprovació de la Constitució. Mentrestant, a l’Ajuntament, l’alcalde de designació governamental Socías Humbert va crear una Comissió de Bon Govern, formada pels partits d’oposició, amb qui consultava totes les decisions importants. A la comissió, Maragall (PSC) i Jordi Borja (PSUC), tant perquè representaven els partits més forts i més votats com pels seus coneixements tècnics, portaven la veu cantant. De la comissió, en va sortir el Llibre blanc de la Ciutat de Barcelona, que hauria de fer molt servei al futur Ajuntament democràtic.

El retorn de Tarradellas la tardor del 1977 va donar lloc a la formació d’un govern d’unitat. L’operació Tarradellas mai no va ser completament acceptada per molts sectors de l’esquerra —Benet va ser el principal portaveu d’aquesta contestació—, però fins i tot dins el PSC, que havia pilotat el retorn, el personalisme del personatge despertava fortes reticències —Maragall estava entre els reticents—. En el govern, d’una banda hi hauria consellers polítics —que eren els líders dels partits—, però a més s’havien de distribuir les carteres tècniques, una per a cada partit, més la de Treball per a un sindicalista. En les travesses socialistes, hi havia candidats molt definits: Marta Mata per a Educació —a qui tant Pujol com Tarradellas es van oposar—, Serra o Sureda per a Economia —finalment seria per a l’ucedista Folchi—, Maragall per a Política Territorial i Obres Públiques (PTOP), i Jesús Salvador o Martín Toval per a Treball. Els socialistes finalment s’emportarien PTOP, però el conseller va ser Narcís Serra. Les circumstàncies no s’han aclarit mai del tot. Sembla que Reventós l’hi va oferir a Maragall, però com va passar en altres casos com Treball, on Tarradellas es va decantar per Joan Codina —un sindicalista de la UGT independent—, les preferències del president devien pesar decisivament.

Com que les eleccions municipals no arribaven, la tardor del 1978 Maragall va tornar a marxar als Estats Units per donar classes, gràcies a les gestions de Vicenç Navarro, a la Johns Hopkins de Baltimore, amb el geògraf anglès David Harvey. Al gener, una trucada d’Urenda va interrompre aquesta activitat: es reclamava Maragall per fer-se càrrec de la campanya de les eleccions municipals que s’havien de celebrar aquella primavera. I Maragall va tornar.

2. L’APRENENTATGE I LA PRÀCTICA DEL PODER: L’ALCALDIA DE BARCELONA (1979-1992)

2.1. La construcció del lideratge

En arribar a la política institucional com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall era un tècnic prometedor i ben preparat amb un passat de militància política activa i posat diletant. Es podria dir que era un exemplar relativament representatiu de la seva generació, si es vol d’una certa elit d’aquella generació. Però encara no era un dirigent polític de primera fila. Potser per això, tot i que havia sonat com a candidat a l’alcaldia, no ho va voler ser. El PSC primer va anar a buscar figures una mica més grans i amb una posició professional més consolidada, com ara Francesc Casares i González Casanova, que van declinar l’oferiment. Finalment, i per suggeriment del mateix Maragall, va ser elegit Narcís Serra, que ja ocupava la conselleria de PTOP. Això sí, amb Maragall de número dos. El seu coneixement de l’Ajuntament com a funcionari i el seu paper en la Comissió de Bon Govern de l’etapa de Socías el feien imprescindible. La llista del PSC es va fer encara pel sistema de quotes entre els tres partits que s’havien unificat feia uns mesos, però Maragall va ser el segon de la llista. En el número tres, hi figurava Martí Jusmet —que aniria a la Diputació—, mentre que al quatre hi anava Urenda —que seria vicepresident de la Corporació Metropolitana—. A l’Ajuntament es formava un govern de progrés amb PSC, PSUC, CiU i ERC. Maragall esdevenia primer tinent d’alcalde i era l’encarregat de dur a terme la reforma administrativa, tot i que dos anys després, quan CiU va guanyar a la Generalitat i va abandonar el govern municipal, hi va sumar la responsabilitat d’Hisenda.

Amb habilitat i a pesar d’un context general gens favorable, Serra va anar consolidant-se ràpidament com a alcalde. La crisi econòmica s’acarnissava amb la ciutat, mentre el clima espanyol s’enraria pel terrorisme i el soroll de sabres fins a culminar amb el cop del 23-F. L’exaltació dels primers anys de la Transició havia donat pas al «desencant». A més, el PSC havia perdut les eleccions del 1980 i quedava així exclòs de la tasca de reconstrucció nacional que el govern de la Generalitat havia d’emprendre. Tanmateix, i dins d’aquest quadre, una enorme mobilització ciutadana va donar als socialistes una àmplia victòria electoral a Espanya l’any 1982, i d’aquesta manera van concentrar totes les esperances de salvar i construir la democràcia. Després de la victòria electoral de l’octubre, Felipe González, d’una manera inesperada per a tothom, va nomenar Narcís Serra ministre de Defensa. Aquesta vegada, per Maragall tota resistència va ser inútil: seria l’alcalde de Barcelona, passant a aquesta posició de primera fila, d’exposició total, que tanta basarda li havia fet. Tenia coneixements tècnics, relacions socials pel seu origen familiar i els llargs anys de militància, i coneixement de la casa gran. Ara li tocaria fer l’aprenentatge del poder.

En el cas de Maragall, aquest aprenentatge del poder va ser una transformació interior que es va estendre al seu entorn i es va projectar al conjunt de la ciutat en un període prolongat. Una sèrie fotogràfica de la transformació física del personatge pot ser eloqüent. A mesura que va anar assentant el seu lideratge, guanyant en autoritat, dominant els ressorts i les palanques del poder, aquell jove esprimatxat i de posat encongit, replegat sobre si mateix, es va anar redreçant, obrintse i eixamplant-se corporalment. Isaiah Berlin escriu referint-se a l’accés al lideratge en certes personalitats:

Hay quienes, inhibidos por el moblaje del mundo ordinario, se animan sólo cuando se sienten actores en un escenario, y, emancipados de esta manera, alzan la voz por primera vez, y entonces se descubre que tienen mucho que decir (...). Esta necesidad de una estructura no es «escapismo», ni algo artificial o anormal, ni señal de inadaptación. Con frecuencia es una visión de la experiencia en términos del factor psicológico más fuerte de nuestro carácter (Berlin, 1980: 43).

Probablement, unes paraules que es poden aplicar al Maragall del 1982 quan es veu investit com a alcalde i pren una consciència completa de la seva nova situació. Efectivament l’aprenentatge per l’experiència era la característica principal del seu caràcter. Tot i disposar d’una sòlida formació acadèmica, una àmplia cultura i idees llargament meditades, per temperament era un heterodox, i la reflexió generalment venia relligada i contrastada amb l’experiència. No era un home de «sistemes tancats» o racionalitzacions apriorístiques, més aviat era un home tendent a operar sistemàticament a partir de l’experiència i la intuïció, i pensar sobre aquesta actuació a posteriori per incorporar aquesta reflexió a la seva acció futura. Potser per això sempre es va sentir més temptat per l’empirisme anglosaxó que pel racionalisme francès.

L’aprenentatge del poder és la forma en què es construeix el líder, i té a veure amb algunes característiques psicològiques de la persona, però també amb els seus valors, experiències i formació. En el cas de Maragall, prendrem com a punt de partida els models que ens presenta Berlin entorn de Churchill i Roosevelt, utilitzant-los com a «tipus ideals» que ens permetin veure les característiques de partida de Maragall i la seva evolució en el temps.

En aquest sentit, «el tipus ideal» de Roosevelt representa algú que rep el futur amb avidesa, que comunica als seus col·laboradors i a la ciutadania una fe formidable en el fet que aquest futur es podrà dominar, utilitzar i modelar, combinant aquesta fe amb un realisme sobre els contorns de la societat, i una sensibilitat genial per conèixer de manera conscient o semiconscient les tendències socials futures, i els desitjos i temors dels individus. Aquesta sensibilitat li permet no tan sols sentir-se a gust amb el present, sinó també amb el futur, saber on es dirigeix, per què i amb quins mitjans, i el converteixen en un home alegre i vigorós, a vegades frívol, que pot compartir els seus projectes amb les persones més variades i oposades de caràcter i idees, sempre que representin algun aspecte de la vida sobre el qual vol actuar. Allò que no suporta és la passivitat, el quietisme, la melancolia, el temor a la vida. Com a innovador, té un coneixement premonitori i semiconscient de la societat futura semblant a la de l’artista.

Per contra, el model de Churchill es troba en el pol oposat. Tot i tenir un caràcter extravertit i vitalista, mira cap a dins i el seu sentit més fort és el sentit del passat. Una visió de la història clara i brillant és el material primari del qual extreu els elements que li permeten interpretar el present i anticipar el futur. La seva força no està en la capacitat de captar a través d’antenes sensibles el món exterior, la realitat moral i social contemporània, sinó en la capacitat d’interpretar-lo en clau de tragèdia històrica i construir solucions de tal força i coherència que arribin a convertir-se en realitat, alterant aquest món exterior i imposant-s’hi. No se sent el portaveu d’una futura civilització oberta i brillant, es preocupa del seu món intern i és dubtós que mai sigui realment conscient del que passa en la ment i el cor dels altres. No reacciona, actua. No reflecteix, sinó que afecta els altres, seguint el seu poderós criteri.

Es tracta de veure aquestes dues descripcions com a tipus ideals i utilitzar-les per comprendre les tendències bàsiques en l’exercici del poder, l’elaboració de projectes i la relació amb els altres. És fàcil veure que Maragall es correspon al primer model d’una manera força precisa.

2.2. Les xarxes: el modus operandi de Maragall

En el seu exercici com a alcalde, Maragall va haver de comptar amb un programa, uns equips, unes aliances i una àmplia xarxa de complicitats formals i informals, per enfrontar-se als seus adversaris i a la gestió dels conflictes, de l’èxit i del fracàs. A través de l’anàlisi d’aquests problemes, mirarem de comprendre de quina manera va exercir en l’etapa municipal el poder i amb quins resultats.

El Maragall alcalde va disposar molt aviat d’un programa que, en línies generals, va ser estable, tot i que amb l’acció de govern i l’aprenentatge a través de l’experiència mai no el va deixar d’enriquir i fer més complex incorporant-hi elements de construcció de futur que les seves sensibles antenes detectaven. Però, substancialment, el programa barceloní de Maragall va quedar definit i fixat entre el 1982 i el 1985. Era un programa no tan sols personal —tot i que la seva aportació teòrica i política seria decisiva—, ni partidari, sinó generacional. Ell ho va expressar clarament en algun moment després del 1992 assenyalant que el programa que havia transformat Barcelona era el fruit de quaranta anys de reflexió de la generació anterior —la dels seus pares— que, havent estat impossibilitada per actuar, havia pogut pensar.

Quan diem que era un programa generacional, volem dir que recollia i reinterpretava generacionalment els grans reptes pendents de la ciutat en una tradició que s’inscrivia en Ildefons Cerdà i el GATPAC, entre d’altres, cosa que significava una certa idea de Barcelona. En el seu discurs de presa de possessió del 1982, «Per una Barcelona Olímpica i Metropolitana», el programa per Barcelona en els seus grans trets ja quedava definit. En el balanç de la ciutat anual del 1997 —el darrer abans de deixar l’alcaldia—, s’hi feia una revisió general per anys i resultava sorprenent la continuïtat de les línies mestres enunciades catorze anys abans. Allò que resultava extraordinari, i donava l’autèntica mesura de la figura política de Pasqual Maragall, era com Barcelona havia pogut acomplir aquest programa pensat per a una o dues generacions en poc més de deu anys, i just en un període de transformacions de gran abast en l’àmbit mundial en què la ciutat sortiria equipada per enfrontar-s’hi.

No cal estendre-s’hi, era un programa que primer amb un urbanisme de sargidora, i després amb les grans obres olímpiques, tot i aprofitant les possibilitats del Pla General Metropolità (PGM), transformava la ciutat en una ciutat moderna, equipada i de projecció mundial. Els Jocs serien la gran palanca per a aquest canvi. La gran aportació de Maragall, en aquest aspecte, està en la comprensió de com fer jugar el mercat del sòl a favor d’aquesta transformació i amb una voluntat redistributiva, i una imaginativa forma de complicitat entre el sector públic i privat sota el lideratge del primer. En segon lloc, era un programa de modernització de l’administració municipal: suficiència financera, reforma administrativa i professionalització de la gestió, i descentralització administrativa, aspectes tots ells en què la formació de Maragall seria decisiva. Un projecte que tindria la seva culminació lògica en l’aprovació de la Carta Municipal. Això només s’aconseguiria el 1997 en el tercer intent, i encara trigaria vuit anys a ser aprovada en el Congrés dels Diputats. No obstant això, la transformació de les estructures municipals, la modernització de les seves finances, i l’ampli nivell de descentralització assolits en els districtes són remarcables. I, finalment, la Carta Municipal, si bé dotava l’Ajuntament d’alguns nous instruments, substancialment sancionava una pràctica ja molt consolidada. Per acabar, l’altre punt essencial d’aquest programa, la Barcelona metropolitana, seria la pota fallida, escapçada pel govern de CiU, d’un projecte que canviant d’escala adquiria la seva completa dimensió, escampant els efectes del canvi a la ciutat real.

Pel que fa als equips, convé tenir present que es tractava d’un dirigent que combinava una idea restringida dels «nosaltres», quasi familiar, però agregadora i dinàmica, on el grup de confiança era molt petit, i durador en el temps: els vells companys del FOC, els companys del Gabinet de Programació municipal, el partit —més com a grup humà on s’estableixen relacions de col·laboració i confiança que com a col·lectiu d’enquadrament—, i la gent d’esquerres amb qui va anar col·laborant al llarg dels anys —també posant les persones i la relació per davant de les doctrines i les sigles—. Direm que combinava aquesta idea de fidelitats en cercles concèntrics amb la capacitat de col·laborar amb tot tipus d’individus, sense cap biaix psicològic ni ideològic, sempre que estiguessin en el marc dels seus objectius. No d’una manera instrumental, sinó completament oberta, sense que això vulgui dir indiferència cap a les conductes i els interessos dels altres quan entraven en conflicte amb els seus valors, que podien portar en el límit a la ruptura. Tanmateix, hi havia sempre una idea forta i agregadora del «nosaltres»: Maragall sovint fa referències als qui «van lluitar pel mateix i que avui ja no són entre nosaltres» en contextos molt diversos. Sovint invocava, en els seus parlaments, aquells amics i companys de lluita desapareguts. En aquest sentit, la lluita per un món millor construeix un «nosaltres» que ens transcendeix.

Això no significava, insistim, que en la construcció dels equips no prevalgués un fort sentit funcional i de responsabilitat. L’any 1982 es va trobar a l’alcaldia amb un govern colpejat per la severa crisi del PSUC i va tenir la capacitat, amb la complicitat de Josep Miquel Abad, de mantenir cohesionat el govern més enllà de la implosió dels seus socis, incorporant molts dels elements que havien quedat orfes, però que estaven jugant un paper decisiu en la gestió municipal.

Si examinem les candidatures socialistes a l’Ajuntament, tenim una altra pista de com va construir els seus equips. En aquest sentit, la llista del 1983 va ser de forta renovació, i combinava la incorporació d’un bon grapat de tècnics —membres del partit o independents— amb alguns dirigents barcelonins del PSC que presidirien els districtes. En el primer grup, hi trobem, a més de la continuïtat de Mercè Sala, Martínez Fraile i Enric Truñó, la incorporació de Jordi Parpal, Joaquim de Nadal, Josep Maria Serra Martí, Joan Torras, Guerau Ruíz Pena i Joan Clos —un grup que, pres en conjunt, configurarà la direcció efectiva de l’Ajuntament en el període que portarà fins als Jocs—; en el segon, hi ha Juanjo Ferreiro, Josep Espinàs, Albert Batlle i Xavier Valls. Però el fitxatge estrella de la candidatura serà Maria Aurèlia Capmany, que representava no tan sols la incorporació d’una figura indiscutible de la resistència cultural, sinó també la presència de la generació anterior —la dels seus pares— en l’equip de govern. Es pot afirmar que el 1983 tant el programa com l’equip humà directiu estaven establerts. En la llista del 1987 només hi havia una novetat: la presència rellevant d’alguns dirigents nacionals del PSC com ara Lluís Armet, Marta Mata i Antonio Santiburcio —primer secretari de la Federació Local del PSC—. El 1991 els canvis serien pocs —la incorporació de Vegara i Bohigas—, i s’han d’interpretar com a substitucions dels malaguanyats Josep Maria Serra Martí i Maria Aurèlia Capmany, ja malalts i que moririen poc després de l’elecció. La llista del 1995 ja tenia un sentit molt diferent, molts dels pesos pesants van deixar l’Ajuntament, en una lògica de preparació de l’equip del nou alcalde, que seria Joan Clos. La decisió de deixar l’alcaldia ja estava presa.

No obstant això, si aquesta voluntat de deixar el camí preparat a Clos resultava clara, convé prestar atenció a la llista municipal del 1995. Si s’analitza completa, i no tan sols en els llocs de sortida que tenien un sentit polític i funcional, era quasi un manifest maragallià. Tenia obertament un sentit de comiat i homenatge a les persones d’àmbits tan diferents que l’havien acompanyat en l’aventura de refer la ciutat: el seu germà Ernest —que havia estat sempre a l’ombra—; Carme Sanmiguel —del grup de funcionaris municipals dels anys seixanta—; l’antic focista Daniel Cando; els artistes Mayte Martín i Joan Hernández Pijoan; i la líder veïnal del Carmel Custodia Moreno, entre d’altres casos, que resultaven exemplars. No era tan sols agraïment, volia mostrar una vegada més aquest sentit tan profund de fidelitat personal que expressava una comprensió de l’activitat política com una xarxa de relacions, fidelitats i compromisos personals que constitueix un nosaltres. En aquest cas, la Barcelona de Maragall.

L’eslògan «La ciutat és la gent» que Maragall, manllevant Shakespeare, farà servir a la campanya del 1983 no tenia un sentit abstracte; d’una certa manera, la gent a qui es referia Maragall era gent que coneixia i reconeixia constantment, fent, això sí, un exercici permanent d’eixamplament i incorporació. Naturalment l’equip no van ser només els regidors socialistes, també van ser una legió de tècnics, els aliats en el govern municipal i el més ampli ventall de membres de la societat barcelonina. La forma de treballar era sempre la mateixa en un contínuum des dels més propers fins tan enllà com es pogués arribar per sumar aliats als propis projectes.

El 13 de gener del 1993, el balanç anual que l’alcalde va fer al Col·legi de Periodistes va ser especial. Era l’any després dels Jocs —del rotund èxit dels Jocs—, i el balanç va ser també l’ocasió de repartir agraïments. Té interès la jerarquia d’aquests agraïments: començava per l’equip del COOB —encapçalat per Abad— i de HOLSA —encapçalat per Roldán—, citant així els principals responsables de l’organització dels Jocs i les obres olímpiques. Però en un moment determinat assenyalava que tot això havia estat possible perquè hi havia hagut un govern a la ciutat i, per tant, va afirmar:

El meu agraïment més profund, avui, vistes les coses amb distància d’uns mesos, és per als companys de l’Ajuntament, regidors, gerents i funcionaris que són els qui han fet possible tot plegat.

I més endavant va afegir:

Quan dic l’Ajuntament em refereixo a una determinada tradició i a un determinat estil, tenaç, modest, orgullós de la ciutat, que malda per la qualitat i que s’ha anat formant al llarg de les dècades d’aquest segle (Maragall, 1993: 22).

L’alcaldia —i l’Ajuntament— no només era un càrrec o un encàrrec polític per Maragall. Era casa seva, com ho era la família i la ciutat.

Més enllà d’aquest cor format per l’equip de govern del seu partit i els funcionaris de confiança, els uns arribats de la política, d’altres seleccionats entre els tècnics de la casa, molts reclutats en àmbits professionals a la ciutat, el cercle s’anava eixamplant, primer amb els socis de govern. En aquest punt, l’entesa va dependre molt de les personalitats. Mentre que Jordi Borja —un home de criteri independent poc procliu a les disciplines polítiques— va passar de la llista del PSUC el 1983 a la del PSC com a independent el 1987, Eulàlia Vintró va mantenir amb un equilibri prodigiós la fidelitat al seu partit i al govern municipal. Això mateix va passar amb molts tècnics provinents del PSUC que sovint ja havien establert amistat amb Maragall de joves, com ara Margarita Obiols, Jaume Galofré, Guillem Sánchez Juliachs, Josep Maria Alibés i Francesc Compte, per citar-ne alguns d’una llarguíssima llista. Diferents van ser les relacions amb Pilar Rahola, regidora per ERC, que, mantenint diferències polítiques i culturals més profundes, va resultar ben aviat seduïda per la personalitat de Maragall, amb qui va mantenir una relació d’afecte. El temperament obert de tots dos hi va ajudar.

El tracte amb l’oposició també va dependre de les personalitats. Molt respectuós, encara que no sempre fàcil, amb Ramon Trias Fargas, Maragall va voler que tingués com a cap de l’oposició tractament de tinent d’alcalde. I encara més amb Miquel Roca, amb qui compartia una amistat de joventut, la relació va resultar molt fluida. Molt diferent van ser les coses amb Josep Maria Cullell, que a vegades manifestava poc interès per les coses de la ciutat, arribant a mostrar una posició obstruccionista, o amb Artur Mas —un polític novell que tenia poca autonomia del seu partit—. En aquests anys que van de la nominació olímpica a la celebració dels Jocs, CiU sovint va obstaculitzar els propòsits de l’alcalde, sobretot des de la Generalitat, però també des de l’oposició municipal. Són els anys en què s’instal·là el tòpic de les dues bandes de la plaça. Un article de Maragall, «La deuda municipal de CiU» (Maragall, 1992e), volia deixar constància d’aquesta relació amb una llista dels dotze «no» del govern de CiU a la ciutat.

Aquest era el món de l’Ajuntament, més enllà hi havia la ciutat, en les seves formes d’organització formal i informal. Tant en una com en l’altra, Maragall va anar construint una xarxa amplíssima de complicitats que sovint arribaven a l’amistat personal. No es pot fer una llista d’aquestes relacions, cal recórrer als exemples. Quan el 1986 un grup d’entitats, desbordant l’Associació de Veïns del Casc Antic, va llançar la plataforma «Aquí hi ha gana», l’enfrontament amb el govern va ser dur i difícil. Al cap de dos anys, aquests mateixos líders veïnals contribuïen activament en l’Àrea de Rehabilitació integrada de Ciutat Vella i col·laboraven amb l’empresa mixta Procivesa. Només la proximitat, la capacitat d’entomar els problemes i, finalment, la determinació per trobar i posar solucions efectives en marxa podien produir aquesta mena de transformacions.

Resultava paradigmàtica en aquest sentit la iniciativa de passar, junt amb la seva dona Diana, una setmana cada mes a casa d’uns veïns en un barri diferent de la ciutat. Les famílies que el van acollir eren gent de classe social, orientació política o cultura molt diverses, però amb un denominador comú: era gent representativa del seu barri. Aquestes estades permetien a Maragall afinar les seves antenes, detectar l’evolució de la ciutat i de les formes de vida quotidiana, conèixer a través dels fills dels seus hostes les noves generacions. Eren, en definitiva, un curs intensiu del barri, una manera de copsar els canvis socials en la petita escala, i una de les maneres d’anar construint una xarxa de contactes, complicitats i, sobretot, afectes, que multiplicaven exponencialment la popularitat de l’alcalde.

De la mateixa manera, Maragall va ser capaç d’aconseguir, amb totes les dificultats que implicava, la confiança del món econòmic. En aquest sentit, l’operació dels Jocs va ser essencial, en tant que va donar espai a molts empresaris i professionals de sectors decisius a la ciutat com les finances, la construcció, els hotelers i restauradors, el comerç, el disseny i l’arquitectura. Això va succeir no sense tensions i dificultats, però al capdavall va succeir. Alguns es van involucrar més enllà, treballant per a la candidatura olímpica, com Leopoldo Rodés i Carles Ferrer Salat. I d’aquesta complicitat en van sortir més endavant projectes com la Fundació MACBA, o la complicada i finalment profitosa cessió dels propietaris del Liceu al consorci públic que l’havia de reconstruir i també la creació de la seva fundació.

La idea d’alinear els interessos privats amb el desenvolupament de la ciutat sota un lideratge municipal va tenir la seva màxima expressió formal en el Pla Estratègic de Barcelona que va arrencar el 1988. Una idea molt maragalliana. Format com a tècnic en planificació, la preocupació per les limitacions del pla aviat l’inquietaren. L’experiència barcelonina molt aviat va mostrar-li que la planificació estricta no sempre resistia bé ni el pas del temps ni una adaptació òptima a les necessitats de la realitat i, en qualsevol cas, resultava insuficient per governar la complexitat de la vida. Al mateix temps, era molt conscient que, per si mateix, el mercat és cec i no està dotat d’intenció, i per tant no afavoreix particularment el bé comú. Per això, i per l’experiència viscuda a Barcelona en la gegantina transformació dels Jocs, va entendre que les iniciatives naixien com a projectes, i que aquests podien sorgir en el sector privat o públic indistintament, i també de manera planificada o com a conseqüència de la iniciativa del mercat. La qüestió era, doncs, governar els projectes en una direcció que afavorís el bé comú sense desincentivar la iniciativa i la innovació. La planificació estratègica era la solució per combinar tots aquests factors, i encara dins d’aquesta, la concertació de plans entre el sector públic, el privat i els sectors ciutadans interessats o afectats per aquests projectes. El Pla Estratègic de Barcelona, creat l’any 1988, es va dotar d’un ampli consell de dues-centes persones que representaven el món econòmic, associatiu, corporatiu i científic.

La creació de vincles personals —que a partir d’un moment s’estendrien a l’àmbit internacional i que acabaven constituint-se en xarxes de tipus divers— era el mètode de Maragall. Aquests vincles s’establien sempre en un doble nivell: el de projecte —la mirada cap al futur, la capacitat de compartir establint sinergies—, i en un terreny emocional —una confiança que sovint donava lloc a l’afecte—. Indubtablement les dues coses s’aconseguien per les característiques del personatge en el sentit amb el qual ens hem referit en el model de Roosevelt.

Amb els anys, el modus operandi de Maragall va anar perdent en intenció per guanyar en intensitat. La proximitat seria el terme que ell utilitzaria per expressar aquest canvi. Que també determinava la seva manera de comunicar. Aquesta aproximació serveix per comprendre la persuasió en la curta distància, però cal dir que Maragall era un polític igualment eficient en la comunicació en la llarga distància, en els parlaments públics, no tant en els mitjans de comunicació, millor sempre en directe que en els mitjans transcrits. En aquest aspecte, va ser irregular per la seva resistència a plegar-se a les normes de la comunicació i a la imposició dels mèdia sacrificant l’espontaneïtat. Tanmateix, com ha assenyalat Isidre Molas, era un orador singular que es comunicava per sobre de les paraules, és a dir, que podia connectar amb l’audiència, a través de diversos recursos narratius com les metàfores, estats anímics i emocions, i produir sovint un fort efecte d’identificació. Sense ser un orador extraordinàriament expressiu, i gens emfàtic en la seva forma, cal interpretar aquest tret com una cosa lligada a la capacitat de transmetre sinceritat i un horitzó de realitzacions desitjable i possible per al públic. Descabdellava l’argument com si estigués en una conversa i no en un discurs, i així amplificava la personalització de l’acte comunicatiu. Una vegada més, la capacitat d’assenyalar una direcció de futur, expressada de tal forma que mobilitzés les esperances concretes dels qui l’escoltaven, i la seguretat que els projectes, amb el temps i l’acció de govern, es convertirien en fets, li atorgaven un cabal immens de confiança. Ara bé, com totes les personalitats fortes i creatives, era estimat i rebutjat. No en una proporció idèntica. Però el rebuig, quan hi era, hi era molt fort. Això explica com les deplorables campanyes de difamació organitzades de què va ser objecte, tot i ser ridícules i inversemblants, tinguessin una llarga persistència entre els seus adversaris.

Ens hem referit a la construcció d’equips, aliances i xarxes, i a la capacitat de despertar l’esperança en la comunicació en la llarga distància; ara examinarem la gestió de l’antagonisme, l’error, el conflicte i l’èxit referint-nos a dos exemples significatius: en primer lloc, la inauguració de l’estadi de Montjuïc i les seves seqüeles —inscrivint l’episodi en el més ampli de la gestió dels Jocs—, i en segon lloc, l’aprovació de les lleis d’ordenació territorial del 1987 i la liquidació de l’àrea metropolitana per part del govern de la Generalitat.

2.3. Gestionar l’error, el conflicte i l’èxit

El 8 de setembre del 1989 se celebrava la inauguració del reconstruït estadi de Montjuïc, era la posada de llarg d’una ciutat que tres anys després havia d’organitzar els Jocs. Un dia important per al projecte, per començar a mostrar les realitzacions, per esvair les desconfiances cap al COOB i l’Ajuntament que encara hi havia entre alguns sectors polítics, empresarials i de la família olímpica, i per preparar la ciutat anímicament per al gran moment que l’esperava. En la inauguració, hi van concórrer diversos factors: aquell dia va caure un xàfec colossal sobre la ciutat, el rei es va retardar més de mitja hora, i els joves convergents havien preparat una acció de protesta amb pancartes de «Freedom Catalonia» i havien distribuït xiulets entre els assistents. La combinació d’aquestes circumstàncies amb alguns defectes de construcció de l’obra van fer la resta. La inauguració es va fer en un estadi inundat i ple de goteres, i amb un clima de públic irritat aprofitat pels organitzadors d’una campanya reivindicativa. La cosa no podia començar pitjor. En acabar la cerimònia, Maragall i Diana van ser els últims que van abandonar la instal·lació en un estat de desolació. L’endemà Miquel Roca demanava a La Vanguardia la substitució de Maragall al capdavant del COOB. Més enllà del fracàs que les deficiències de l’obra representaven i que caldria corregir, se suscitaven dues qüestions delicades i cabdals en el projecte olímpic: la direcció del projecte en mans municipals, és a dir, la direcció i la capitalització política de l’operació, i la catalanitat dels Jocs.

Respecte de la primera qüestió, per Maragall el lideratge municipal havia estat irrenunciable. Era la manera de garantir que els Jocs estiguessin al servei de la transformació de la ciutat, que en realitat era el seu objectiu principal. Això va topar amb dos tipus d’obstacles. D’una banda, la idea molt estesa entre els membres del COI —entre els quals, el mateix Samaranch— i d’una àmplia franja d’empresaris barcelonins que la primacia del sector privat com a Los Angeles garantia una millor eficiència i un major dinamisme econòmic, mentre que uns Jocs en mans del sector públic podien ser un fracàs organitzatiu i reduir-se, des del punt de vista econòmic, a algunes operacions d’equipament sense impacte. El nomenament de Josep Miquel Abad com a responsable del COOB va ser discutit i es va convertir en una font constant de tensions amb Samaranch. D’altra banda, la necessitat de comptar amb les inversions del govern espanyol i la Generalitat afavoria un altre tipus de reaccions. Felipe González va batejar l’alcalde amb el malnom de «la gota malaia» per la seva insistència a reclamar recursos semblant a la famosa tortura oriental. Regularment, s’aixecaven veus a Madrid proposant algun tipus de tutela sobre els grans esdeveniments del 92, fins i tot es va arribar a parlar d’un ministeri per a la coordinació de Barcelona, Sevilla —que feia l’Exposició Universal—, i Madrid, designada capital cultural europea. La celebració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica abonava la idea. Naturalment Pujol, que assistia sense cap mena de satisfacció al creixent protagonisme de l’alcalde i a les seves exigències, encara veia pitjor una intervenció d’aquest tipus. El president català també maldava per contenir l’excessiu protagonisme de l’alcalde i, fins a la concessió dels Jocs, la seva actitud, si no va ser hostil, va ser d’indiferència. Més tard, ho expressaria de manera massa clara: «Nosaltres no posarem pals a les rodes». Poc entusiasme per l’èxit de la capital de Catalunya i molts esforços per limitar l’ambició de l’alcalde.

Només la perseverança en el treball, la bona feina d’Abad i el seu equip i la complicitat inequívoca de Narcís Serra havien aconseguit contenir la cobdícia d’aquells que volien arrencar el control dels Jocs de les mans de l’Ajuntament. La crisi de l’estadi, doncs, encenia totes les alertes. Sortosament, al maig l’Ajuntament i el govern espanyol havien acordat la creació de HOLSA, un hòlding que posava en comú totes les empreses constituïdes per les obres olímpiques per part de les dues administracions i on l’Estat, el principal contribuent, tenia el 51% —la Generalitat, recelosa de les creixents exigències i el protagonisme de l’Ajuntament, no va voler sumar-s’hi—. Al capdavant s’hi va col·locar un vell amic i conegut de Serra i Maragall, Santiago Roldán, que els anys setanta havia guanyat una càtedra d’Economia a la UAB i que posteriorment havia estat degà de la facultat, cosa que li va permetre establir uns vincles sòlids d’amistat amb aquells joves professors. Així, les obres olímpiques passaven a la direcció del hòlding, que es constituïa el mateix mes de setembre, i el seu control quedava blindat davant del govern espanyol per Roldán i Serra —indubtablement dos aliats inequívocs de Maragall—. També les gestions i pressions sobre Felipe González per part del COI i el seu president quedaven neutralitzades.

Tanmateix, Maragall no va deixar passar per alt l’episodi, i va exigir a Jordi Parpal —tinent d’alcalde d’urbanisme—, Josep Miquel Abad i Lluís Serra una carta de dimissió. Tots la van lliurar, i la de Parpal va ser acceptada. El missatge era clar, la màxima exigència comença per nosaltres mateixos, el tinent d’alcalde d’urbanisme cessava. En endavant, totes les obres olímpiques s’inaugurarien en un clima de festa que presagiava l’èxit final. Urenda, referint-se a la forma d’exercir el comandament del seu amic Maragall, l’havia definit com a «suave con las riendas, duro con las espuelas». Feia referència a unes formes de comandament extraordinàriament amables. De fet, Maragall no necessitava fer cap acte d’autoritat per manar molt; ell suggeria, proposava i encarregava, però l’exigència en la qualitat dels resultats i el manteniment del rumb fixat era màxima. Un rosari de cessaments i substitucions en els equips ho acrediten.

L’altra qüestió que es va suscitar, amplificada per les referides circumstàncies de la inauguració, va ser la delicada qüestió de la catalanitat dels Jocs i les campanyes al seu entorn. Cal dir que des d’un primer moment l’ús de la llengua catalana en totes les comunicacions i actes de les olimpíades amb el rang de llengua oficial va ser un objectiu perseguit i finalment assolit plenament. En realitat, la campanya dels nacionalistes, potser ingènuament, pretenia exposar al món la realitat catalana a la manera que la veien ells, però per a allò que servia realment era per erosionar el lideratge de l’alcalde i disputar-li el protagonisme. Ja hem dit que la posició de Pujol respecte del projecte dels Jocs havia estat recelosa. Però pel que fa a l’organització dels Jocs, l’alcalde estava protegit per la mateixa naturalesa de l’empresa. Ningú no podia qüestionar-la, ni oposar-s’hi, ni aparèixer com un obstruccionista sense costos. Ara bé, si l’èxit s’havia de garantir i les demandes de l’alcalde eren difícils de desatendre, sempre es podia posar en dubte que «els socialistes» posessin prou esforç a preservar la catalanitat dels Jocs, i si s’aconseguia aquesta catalanitat seria per la pressió dels nacionalistes. Finalment, el conflicte no va anar gaire lluny.

L’arribada de la torxa a Empúries es va celebrar una bella tarda d’estiu amb un espectacle que era tot ell una exaltació de la cultura catalana, amb textos elegits per Xavier Rubert de Ventós íntegrament en català. També es va permetre que es desplegués una pancarta en un cert moment. Això va ser tot. Qui va sortir una mica mosca per l’exclusiva catalanitat de l’acte va ser el ministre de Cultura, Javier Solana, però no hi va haver cap censura o manifestació pública de malestar. Al llarg de la passejada de la torxa per Catalunya, es van tornar a produir manifestacions més o menys organitzades, però res sortia de la normalitat d’una expressió espontània de sensibilitats. Només a Montserrat l’arribada de la torxa va donar lloc a incidents que van molestar Maragall, més pel lloc que per la gravetat. Dolgut, escriuria: «la presencia del fuego olímpico en Montserrat era el símbolo imprecindible del matrimonio entre el universalismo humanista de la llama y la radical singularidad del país» (Maragall, 1993e). Finalment, l’acte d’inauguració de la XXV Olimpíada va començar amb Els segadors, just quan el rei entrava a l’estadi, i Maragall va protagonitzar aquell moment únic que Jordi Amat ha glossat emotivament:

El 25 de juliol de 1992, en català, quan començava el seu discurs a la cerimònia d’obertura dels Jocs que ens van mostrar als cinc continents, recordant la fallida Olimpíada Popular del 1936, Pasqual Maragall —una de les figures més importants del catalanisme contemporani— es va girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de marató de l’estadi i el món va escoltar de la seva veu —que era la nostra, la teva i la meva, la de tots— el nom de Lluís Companys (Amat, 2015: 345).

L’episodi de l’estadi mostra diversos aspectes de la forma en què Maragall exercia el lideratge. D’una banda, es tractava d’un fracàs, res definitiu, però la reacció es feia en la forma irrenunciable d’acceptació de responsabilitats amb l’exigència de dimissions. De l’altra, es veia com la construcció d’aliances a diversos nivells permetia neutralitzar els adversaris o aquells que tenien projectes diferents del seu: així, l’aliança amb Narcís Serra a Madrid resultava clau per retenir el lideratge de l’operació a pesar de les reticències en el mateix govern socialista o de les provinents del COI i el seu president; i el recurs a consensuar una persona de confiança del president del govern i seva, Roldán, com a garant del bon desenvolupament de les obres acabava de tancar el cercle. Pel que feia a les reticències de Pujol, el seu més definit competidor en aquest context, sabia jugar amb l’avantatge de la protecció que els Jocs conferien a la ciutat, i no acceptava en cap cas disminuir aquest lideratge. L’ús instrumental o sincer del tema de la catalanitat dels Jocs per erosionar l’alcalde xocava amb un pla ben dissenyat per garantir aquesta catalanitat, no tan sols amb l’oficialitat de la llengua —un aspecte central—, sinó també amb la implicació del tot Catalunya a través de les dinou subseus que s’instal·laven des del Pirineu lleidatà fins a Banyoles, passant per Granollers, Reus o Badalona. Finalment, les olimpíades eren una competició entre seleccions nacionals, i d’això en resultava un clima cosmopolita i una notable presència i celebració dels èxits espanyols, i tot això succeïa al llarg d’aquells quinze dies màgics sense tensions, amb una normalitat joiosa. Però en la cerimònia d’obertura la presència del català i l’al·lusió a la història de la Barcelona màrtir europea dels anys trenta van aconseguir donar d’una manera inequívoca un protagonisme fort a la identitat catalana i al seu difícil trajecte pel segle XX.

El segon episodi ha tingut molta més transcendència en la història recent del país i no respon a una acció de l’alcalde Maragall: l’abolició el 1987, dins el marc de les lleis d’ordenació territorial aprovades pel Parlament de Catalunya, de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Una estructura creada pel franquisme però que, si s’adaptava adequadament, podia donar lloc a una forma de govern metropolità que situés Barcelona en condicions de fer un salt decisiu cap al futur, tal com s’havia proposat Maragall en ser investit alcalde. En contraposició, trobàvem la por del president Pujol a tenir en el propi país un poder que pogués competir amb el de la Generalitat en població i significació, i, sobretot, que qüestionés la seva idea monista de la catalanitat. L’exemple de la primera ministra britànica Margaret Thatcher dissolent el govern del Gran Londres va determinar una decisió, potser precipitada per la concessió dels Jocs a Barcelona. La iniciativa de Pujol —aprofitant la majoria absoluta— trencava de manera sobtada i unilateral el principi d’acord entre Maragall i Macià Alavedra respecte a la qüestió del govern metropolità. L’episodi mostrava la incompatibilitat profunda entre el projecte pujolista i qualsevol idea de catalanisme admissible per Maragall. Aquest pensava que debilitar Barcelona no podia ser de cap manera un camí de progrés per a Catalunya. La incompatibilitat estava servida.

Més difícil va ser acceptar la gestió interna que en va fer el PSC. En plantejar-se en una reunió de l’executiva socialista la possibilitat de portar les lleis d’ordenació territorial al Tribunal Constitucional, Maragall es va quedar sol defensant-ho amb el suport del seu germà Ernest i de Joan Blanch. La direcció del partit va al·legar que recórrer una llei del Parlament evocava el conflicte que la Lliga havia provocat els anys trenta amb la Llei de contractes de conreu —un dels detonants del 6 d’octubre del 1934—. Maragall va interpretar que darrere la decisió pesaven interessos localistes: potser els alcaldes metropolitans estaven més confortables sense integrar-se en una estructura que pilotaria inevitablement Barcelona. El localisme, una cosa ben diferent del municipalisme, de manera silent s’anava instal·lant i semblava estar darrere d’aquella decisió. I la direcció del PSC havia preferit contemporitzar. Per primera vegada, s’obria una ombra severa entre Maragall i el seu partit; potser no va tenir temps de formular-ho en aquests termes, però semblava que el projecte de país passava a segon pla quan es tractava de protegir el poder local. L’enrabiada va ser important, i potser explica algunes situacions posteriors. En qualsevol cas, la confiança política en la direcció del PSC, i en els seus líders històrics, en va quedar afectada.

En aquest cas, justament, podem identificar alguns problemes de lideratge: una certa debilitat de percepció de la pròpia posició en la direcció socialista i un excés de confiança tant pel que fa als aliats com als adversaris. I, finalment, la manca de maduració necessària d’un projecte nacional alternatiu al pujolisme que donés l’imprescindible marc a l’enorme acció d’èxit que s’estava fent a la ciutat de Barcelona. Els anys següents, Maragall es va centrar en la tasca de convertir els Jocs en un èxit rotund per a la ciutat. Els seus cinc sentits s’hi van abocar d’una manera obsessiva i joiosa. Tanmateix, Maragall va començar a rumiar en uns termes de major amplitud, en nom de Barcelona, però des de molt aviat també al servei de Catalunya, amb una projecció internacional i europea que cercarà protagonisme per a la ciutat i el país. Cada vegada ho veia més clar: Barcelona necessitava un projecte per a Catalunya. Potser per això també a partir del 1988 va acceptar ser diputat al Parlament de Catalunya.

La mateixa nit de la cloenda dels Jocs, acabada la cerimònia, a l’autocar que transportava els regidors de l’estadi a la plaça de Sant Jaume, deixarà entendre la necessitat d’una nova ambició fixada en Catalunya. No es tractava de cap anhel personal d’ocupar un lloc o un altre, era més aviat l’expressió d’un inconformisme radical amb l’estat de coses al país. L’èxit dels Jocs, l’èxit ciutadà dels Jocs, havia de facilitar l’obertura d’una nova etapa a l’altura dels reptes d’un món que havia començat una transformació radical i que trobava la seva expressió més plàstica en la caiguda del Mur.

Com hem afirmat, amb els anys el modus operandi de Maragall va anar perdent en intenció per guanyar en intensitat. En part, era la resultant d’una experiència com l’alcaldia, on la gestió de la ciutat tenia sempre un vessant tan concret i material, però també de la personalitat de l’alcalde. Tanmateix, Maragall, un home amb vocació i inquietud intel·lectuals, no podia deixar d’ocupar-se del moment històric transcendent que percebia estar vivint en aquells primers anys noranta: la caiguda del Mur, la dissolució de l’URSS, la construcció europea en un entorn nou i, finalment, la guerra de Iugoslàvia —protagonista d’una irrupció sobtada i brutal de la història en les confortables vides de la generació crescuda a l’empara de la prosperitat keynesiana—. La proximitat apresa a l’alcaldia seria la manera d’intentar conceptualitzar un nou paradigma que donés resposta al món canviant. Per expressar aquest canvi, el principi de subsidiarietat esdevindria per Maragall una autèntica orientació política. En acabar els Jocs, començaria a jugar en dos terrenys: el repte del 1993, què fer a Barcelona per evitar la depressió i perllongar l’èxit d’aquells anys, i un segon desafiament menys obvi però més important, com passar a actuar globalment com a ciutat i, per fer-ho, repensar el país.

La tardor del 1992, el jove professional prometedor i polititzat dels darrers anys setanta s’havia convertit en l’alcalde de més èxit del món. Com a amfitrió dels Jocs, havia hostatjat caps d’estat i de govern, i havia travat una àmplia xarxa de connexions internacionals de signe molt divers. Havia assentat a la ciutat un lideratge carismàtic i indiscutible, exercit d’una manera molt personal. El seu ambiciós programa de transformació urbana (molt ampliat per l’oportunitat dels Jocs) s’havia executat en menys de deu anys —amb la seriosa amputació del vessant metropolità—. Havia reunit equips competents de professionals i era respectat per tots els estrats de la societat barcelonina i pels sectors econòmics i polítics espanyols. Era una figura emergent del socialisme europeu. I era, al mateix temps, el principal capital del seu partit, immers en l’inici d’una seriosa crisi de lideratge i de projecte. També era algú que no deixava de pensar pel seu compte, extraient les lliçons de la seva pràctica política i intentant transformar-les en projecte.

I, amb tot, va ser capaç de mantenir sempre un dubte sistemàtic i íntim sobre les pròpies accions i conviccions, examinant-ne el sentit a la llum de l’experiència. Uns anys més tard, en l’obituari dedicat a Alejandro García Durán, sacerdot escolapi mort a Colòmbia, escrivia:

Cuando éramos jóvenes unos estudiaban y basta, otros conspiraban y estudiaban, y otros actuaban. Alejandro García Durán era de estos últimos, José García Durán (su hermano), yo y unos cuantos más éramos de los segundos (...). En Terrassa, Alejandro fue más efectivo que nosotros, mientras nosotros íbamos y veníamos —con algún acontecimiento sonado, pocos resultados y varias detenciones—, él se instaló en las Arenas, empezó recogiendo toneladas de porquería abandonadas en el descampado del barrio y (...) trazó su plan, primero las alcantarillas, segundo la parroquia y tercero la escuela. Consiguió dinero para todo ello y lo realizó.

Després l’escolapi va anar a Ciutat de Mèxic, i més endavant a Colòmbia, sempre ocupant-se dels més desafavorits. Això feia que Maragall es preguntés:

Tengo la esperanza de que algún día pueda decirse que lo que hicimos cuatro amigos conspiradores de los años sesenta en Terrasssa y en el área metropolitana de Barcelona, y lo que Alejandro García Durán representa ya para siempre, tienen algo que ver. Tengo la esperanza, pero no la certeza. Y si no es cierto, alguien tendrá que explicar el sentido de nuestras pretensiones (Maragall, 2000b).

3. REPENSAR LA POLÍTICA. L’ALTERNATIVA CATALANA DE MARAGALL (1992-1999)

3.1. Barcelona i Maragall, després dels Jocs

L’energia desplegada en la transformació de la ciutat i el colossal esforç mantingut al llarg d’aquells anys exigents donaren peu, fins al 1997, a una frenètica capacitat d’operar en diversos fronts alhora: allargar i consolidar l’èxit de la Barcelona postolímpica, intervenir en l’escenari europeu —que ell sentia com l’autènticament significatiu—, i repensar la política una vegada tancada la crisi europea del segle XX. Repensar la política volia dir repensar la democràcia, Europa com a espai significatiu i la política catalana que s’havia desenvolupat des del 1980 en uns termes amb els quals se sentia radicalment en desacord. Havia fet l’ofici del poder i havia transformat Barcelona; calia tornar a pensar la política per orientar una nova acció on invertir tot el capital personal i col·lectiu acumulat.

Des de molt aviat, havia percebut la naturalesa de les diferents visions de Catalunya que el separaven de Pujol. En ell hi veia una idea de nacionalisme tancat, i monotemàtic: Catalunya i els greuges, amb un argumentari que només mirava al passat, la comoditat de viure en la sospita més que construir confiança. En resum, un ideari fixat en el passat i la insistència en una identitat defensiva. Eren diferències ideològiques, però també psicològiques i generacionals.

A començament dels noranta, la visió de Maragall sobre Catalunya va anar madurant tot reconeixent que, en el món complex que s’albirava, s’endevinava per a les identitats un paper decisiu. La formulació la trobà en l’article de Havel «La meva casa» que ell mateix va traduir de l’anglès per a La Vanguardia, on el dramaturg txec explicava com tots estem forjats per múltiples identitats i apostava per un nou patriotisme europeu. Com tantes vegades, Maragall trobava en l’article del txec la formulació articulada d’una forta intuïció lligada a la seva experiència i a la reflexió permanent sobre aquesta experiència. Hi hagué altres lectures que confirmaren i refinaren la idea, entre les quals hi ha una conversa entre l’historiador i polític polonès Bronislaw Geremek i el pensador germano-britànic Ralf Dahrendorf que resultarà inspiradora. En aquesta conversa, el polonès suggeria:

Europa, que parece convertirse en un continente de democracia, no está libre del peligro de la destrucción —de la autodestrucción (...)— y ello porque la democracia se halla, paradójicamente, en contradicción con la necesidad de ese sentimiento de pertenencia, de comunidad. La democracia es un sistema frío (...), su existencia depende del esfuerzo del ciudadano.

I Dahrendorf reblava:

La democracia (y la economía de mercado) es un mecanismo frío. Y de hecho lo es de forma deliberada, puesto que constituye un método para reducir los costes del error humano (...), su función es el cambio no-violento. Esto es importante, incluso muy importante, pero no lo es todo, ya que excluye ciertas necesidades y deseos humanos y, en especial, la necesidad de «pertenecer a algo» de sentirse en casa (Caracciolo, 1993: 24-25).

Es tractava d’això, de dotar la democràcia d’ànima, de facilitar als ciutadans totes les seves identitats plurals i «una casa». Posades aquestes idees a la llum de la seva experiència com a alcalde, de la gestió de les petites comunitats dels barris i de la gran metròpolis, les reflexions de Havel, Geremek i Dahrendorf li van confirmar una intuïció desenvolupada en la pràctica: es tractava que el ciutadà conservés el control sobre la qualitat del seu entorn immediat introduint el principi de proximitat —la subsidiarietat sancionada a Maastricht—, que podia facilitar una sortida als problemes de la qualitat de vida. Ciutadans fortament arrelats a les seves realitats locals i regionals ben reconegudes políticament pel nou espai significatiu europeu que acceptés posar les decisions en mans dels poders més propers. Es tractava, doncs, d’acceptar la demanda humana d’identitat sense sacrificar la democràcia, donant-li un sentit concret —un poder proper— que ajudés a avançar cap a un món —i una Europa— de ciutadans lliures, i iguals i fraterns, que havia estat sempre l’eix del seu projecte polític. En aquests anys, de manera creixent Maragall va rellegir el seu avi, de qui va recollir la fecunda idea de la «teoria de l’Empordà», una bella metàfora per explicar que hi havia més veritat en la part que en el tot. Buscava construir el seu catalanisme com a punt de partida d’un humanisme renovat, i com un factor de regeneració de la democràcia. D’altra banda, l’anàlisi que feia del desgast del projecte socialista espanyol el portava a considerar que havia faltat, un cop resolts els grans temes pendents de la modernització espanyola, un gir cap a allò que era local i podia satisfer la millora de la qualitat de vida del ciutadà. En aquest sentit, escrivia:

Los grandes temas de Estado o están solucionados, o no lo están, y entonces forman parte de la galaxia de ansiedades del final de siglo, es decir no forman parte de los problemas por los que culpamos a un gobernante concreto.

En cambio, en tanto que individuos reunidos en una ciudad, o abandonados en un pueblo, experimentamos diariamente las posibilidades de mejorar, las mejoras concretas, y la total incapacidad de rematarlas del todo, de trasladar a ese nivel de lo concreto y tocable toda la autoridad y capacidad resolutiva que se predica de los poderes alejados, o experimentamos simplemente la pérdida de calidad, la degradación. Se nos obliga a elegir: o grandes soluciones o pequeños problemas. Unas y otros no se encuentran casi nunca (...).

Hay que cambiar de obsesiones si queremos entrar en el corazón del pueblo, allí donde se cuecen las preguntas y las respuestas pertinentes (Maragall, 1994c).

La proximitat, sancionada com a principi de subsidiarietat, va creixent com una poderosa síntesi en el pensament de Maragall, que permet satisfer la demanda d’identitat dels individus en la seva vida en comunitat, dotar-los d’una casa, i alhora donar respostes a les noves demandes de democràcia concreta, de governança real, que satisfessin la qualitat de la vida quotidiana dels ciutadans, operativitzant així els principis de llibertat i igualtat.

Això el portarà a pensar Catalunya d’una altra manera, com un espai on experimentar justament aquesta possibilitat, utilitzant el fort sentiment d’identitat com a palanca de canvi i aprofundiment democràtics. Però també a actuar en l’àmbit europeu —pensat com l’espai natural d’una nova civilitat— per influir en la transformació de les estructures comunitàries en aquesta direcció.

El protagonisme internacional de Barcelona en el període olímpic havia estat l’oportunitat de teixir una àmplia xarxa de contactes i complicitats que anaven de Václav Havel —president de la República Txeca— a Romano Prodi —president del govern italià i després de la Comissió Europea—, de Tabaré Vázquez —alcalde de Montevideo i després president de l’Uruguai— a Recep Tayyip Erdogan —llavors alcalde d’Istanbul—, o Jorge Sampaio —alcalde de Lisboa i després president de Portugal—. Acabats els Jocs i aprovat el Tractat de Maastricht, l’acció política significativa es trobava a Europa, «la nostra nova pàtria», en dirà. En aquest període, ultra seguir impulsant les iniciatives cristal·litzades en xarxes de ciutats (Eurocities, C-6), Maragall era elegit president del CMRE, l’associació que agrupa els poders locals europeus —paral·lelament Pujol ho era de l’ARE, que agrupava les regions—. Una cursa pel protagonisme europeu que va tenir el seu episodi culminant en l’elecció del president de l’aleshores recentment creat Comitè de les Regions —un organisme consultiu—, a través del qual el tractat donava veu als poders subestatals dins de la Unió Europea. En una rocambolesca cimera, Maragall va aconseguir la presidència del comitè, juntament amb el conservador Jacques Blanc —president del Llenguadoc-Rosselló—, amb qui es va alternar el càrrec: primer l’exercirà Blanc, al llarg de dos anys i mig, i després Maragall, fins al 1998. La seva presidència li va permetre una projecció en el món comunitari, on va defensar el principi de devolució de poder a les ciutats i les regions.

La política europea tindria un altre vessant molt important: la guerra de Iugoslàvia i finalment el setge de Sarajevo. Des del començament del conflicte, Maragall va comprendre que el món de felicitat sense conflicte que anunciaven els propagadors del «final de la història» només era una fantasia, i una vegada més es va comprometre fins al coll. Durant els Jocs va reclamar, sense èxit, una treva olímpica. I, finalment, quan l’exèrcit iugoslau va iniciar el setge de Sarajevo, va enviar un comboi d’ajuda humanitària municipal —un dels pocs que va superar el setge— i va obrir una oficina solidària a la ciutat assetjada dirigida pel funcionari municipal Manel Vila. El 1995 Sarajevo va ser proclamada l’onzè districte de Barcelona.

Pel que fa a la consolidació de l’obra dels Jocs, calia evitar la depressió postolímpica i, el que era més important, deixar les finances de la ciutat sanejades i les obres pagades per evitar la bancarrota o un efecte purament espasmòdic posterior a la gran transformació i a l’eufòria olímpica que tornés la ciutat a un període d’irrellevància o decadència. Per abordar el primer problema, des del 1991 un nou equip gerencial, encapçalat per Josep Marull i sota la direcció de Joan Clos, es feia càrrec de la gestió de l’Ajuntament, aplicant amb determinació un programa d’ajustaments severs. En pocs anys, va tenir èxit. La ciutat havia salvat el primer risc. El segon repte, el de la decadència, obligava a lluitar per la capitalitat i establir nous reptes.

Una llarga llista de realitzacions no finalitzades abans dels Jocs s’aniran culminant: les importants intervencions urbanístiques a Ciutat Vella —amb l’obertura de la rambla del Raval i l’esponjament del barri de Santa Caterina—, el CCCB i el MACBA; el MNAC, el complex del Teatre Lliure i l’Institut del Teatre a Montjuïc; i L’Auditori i el Teatre Nacional a Glòries. Les grans infraestructures culturals revifaven el centre històric i impulsaven i vivificaven les àrees de nova centralitat. Eren iniciatives consorciades, municipals o de la Generalitat, sovint amb inversions importants del govern espanyol.

A més, l’any 1994 es va cremar el Liceu, un episodi il·lustratiu de com havien anat les relacions en matèria cultural entre la Generalitat i l’Ajuntament al llarg dels anys vuitanta, des dels primers enfrontaments amb el conseller Max Cahner per l’expropiatòria Llei de museus, fins al fallit pacte cultural de Joan Rigol, per acabar en una col·laboració sempre difícil en què Pujol pensava que se li exigia massa, i Maragall, que no hi havia voluntat de col·laboració. El Liceu es va cremar el mes de febrer del 1994 arran d’un accident. L’obsolescència del teatre era evident. El consorci —presidit per Pujol— havia aprovat l’any 1991 un pla complet de renovació, no sols per actualitzar-lo, sinó per dotar-lo de l’equipament propi d’un teatre modern. Quan el pla va arribar al ple municipal en forma de document urbanístic per a la seva aprovació, el grup de CiU no el va votar. Les eleccions estaven massa a prop. Finalment, el mateix dia de l’incendi, un patronat reunit d’urgència va decidir reconstruir el Liceu amb un pla encara més ambiciós. Però Maragall, dolgut pel comportament de l’oposició, exclamaria en diverses ocasions que el Liceu havia començat a cremar el dia que no es va aprovar la seva reforma. La desconfiança i el càlcul electoral una vegada més l’irritaven.

Per Maragall, la política d’equipaments culturals de Barcelona tenia diverses funcions. D’una banda, la reinstitucionalització de la cultura catalana després del franquisme —una aspiració compartida per tot el catalanisme—. De l’altra, la dotació d’uns serveis culturals que, per la seva naturalesa, eren de capitalitat i resultaven imprescindibles en una ciutat decidida a projectar-se al món. Finalment, els equipaments culturals eren un poderós element de dinamització urbana. Per això, la política cultural de Maragall va posar l’accent en l’equipament cultural de la ciutat, sovint en la singularitat dels edificis, i es va completar amb una política activa d’art en l’espai públic per les mateixes raons. Les ciutats, ho havia comprès feia anys, competeixen en atractiu dins el món global. Si Barcelona volia jugar, hauria d’equipar-se. La visió a l’altra banda de la plaça era diferent, calia construir els equipaments propis d’una cultura nacional i el protagonisme de l’alcalde era inadequat, i en cert sentit, invasiu. Que l’Ajuntament hagués jugat històricament un paper tan rellevant en la institucionalització de la cultura catalana era sols una anomalia històrica que, sortosament, s’havia superat. També hi havia, és clar, la lluita per l’apropiació dels símbols. Estem parlant de competència política.

L’any 1997, quan Maragall va deixar l’Ajuntament en mans de Joan Clos, es pot dir que el programa d’obres i equipaments urbans, públics i privats, estava ja completament desplegat i, a més, les finances municipals podien mirar el futur amb confiança, ja que el deute estava controlat i es pagava a un ritme molt més ràpid del que s’havia imaginat. La depressió postolímpica s’havia conjurat. Això sí, a Madrid per primera vegada hi havia un govern poc o gens amic de la ciutat, que ni es plantejava cap idea de capitalitat barcelonina ni hi contemporitzava, i que engegava el projecte de recentralització econòmica i política més ambiciós des del 1978. Barcelona estava llançada, però encotillada. Potser per això Maragall va voler deixar a Clos com a herència la possibilitat de crear un nou moment, una nova oportunitat: el Fòrum de les Cultures, que s’havia de celebrar l’any 2004. Un esdeveniment nou, de l’estil de l’Exposició Universal de Londres del 1851, que havia exaltat i universalitzat la civilització industrial. Ara es tractaria d’exaltar la cultura del coneixement i el valor de les ciutats en un món esdevingut urbà. Ara el protagonisme corresponia a un món plural de cultures reconciliades. Però aquesta ja no seria l’obra de Maragall.

3.2. Una nova política per a un món canviant

Els grans canvis en l’àmbit mundial i l’experiència de l’alcaldia havien fet madurar les idees polítiques de Maragall. Format en el marxisme heterodox, havia evolucionat a mitjan anys setanta cap a un socialisme democràtic que es volia renovador superant totes les inèrcies de la vella socialdemocràcia. I, a mitjan anys vuitanta, es proclamava a Refent Barcelona com a socialista liberal, que, en aquest context, volia dir un socialisme construït a partir de la llibertat i el pluralisme —és a dir, la diferència essencial de l’experiència humana— i que no sols acceptava el mercat com a mitjà eficient d’assignació de recursos, sinó com un mecanisme insubstituïble de creació de riquesa, dinamisme i innovació que calia governar. Tanmateix, els canvis socials i polítics de la dècada dels vuitanta deixaven aquesta evolució molt curta per a un home com Maragall, que veia la política com un instrument de transformació de la realitat, és a dir, per intervenir sobre la realitat tal com és i no com voldríem que fos. De sobte, fenòmens ben diversos obligaven a una política nova. D’una banda, l’esfondrament del bloc soviètic —amb la penosa càrrega de crims i abusos que havia produït en nom del socialisme— tancava la història de les esquerres del segle XX amb les seves divisions i limitacions. De l’altra, els passos decidits en la construcció europea que el nou Tractat de Maastricht concretava i l’horitzó d’una Constitució eixamplada permetien somiar en un espai polític superador dels vells estats nació que tant sofriment havien creat al llarg del segle XX, un espai —com hem explicat més amunt— de ciutadans amb identitats plurals i reconciliades. Maragall reflexionava i observava, començava a comprendre que l’escala europea requeria formacions més amplies que els vells partits de les esquerres nacionals i s’interessava per les noves formes de reformisme, també pels fenòmens emergents del reformisme polític de governants que no es reclamaven de l’esquerra tradicional: en primer lloc, el nou laborisme de Tony Blair, però també Bill Clinton als Estats Units, Fernando Henrique Cardoso al Brasil, o Ricardo Lagos a Xile amb la Concertación; i a Itàlia els postcomunistes de Massimo D’Alema, que es col·ligaven amb els sectors progressistes de la vella democràcia cristiana de Romano Prodi i el radical Francesco Rutelli.

No era tan sols una visió esperançada de les noves oportunitats obertes pels canvis estructurals que el món vivia, era també la consciència que en aquest context els poderosos, els forts, desinhibits en les seves ambicions i la seva cobdícia, havien deixat de sentir-se lligats al pacte social implícit que havia possibilitat l’etapa keynesiana, i que calia reconstruir un ampli bloc social que actualitzés aquest pacte per fer-hi front. Ho expressaria de manera ben eloqüent davant el Congrés de la Joventut Socialista:

Avui ho veureu a Itàlia. Les cartes estan marcades pel diner i els mèdia dominats pel diner, i estan marcades també per la passió insolidària de la Legga i de Fini, dos tipus de «nacionalisme» diferents però en el fons equivalents (Maragall, «Discurs Congrés JSC», 1994: APM).

Les antenes de Maragall, sempre alerta, observaven, inquirien, viatjaven, intentant refer el propi bagatge polític. Aquestes preocupacions no es van desvetllar un dia de cop i volta, sinó que hi va haver un dia en què els Jocs i tota la tensió que l’empresa necessitava es van acabar i aquestes reflexions van ocupar més espai. A partir d’un determinat moment, caldria formalitzar-les en l’acció.

Una manera d’explicar-ho pot ser aquesta. La construcció de la Vila Olímpica havia donat lloc a l’aparició de nous carrers, i tot i que es mantenia la trama d’eixample sense interrupció, Maragall va comprendre que tenia l’oportunitat de donar noms a un barri sencer; això a Barcelona passa una sola vegada cada generació, i es podia aprofitar el nomenclàtor per enviar un missatge. I així va ser, els carrers de la Vila serien un homenatge al catalanisme resistent i reconstructor de mitjan segle XX, a aquells «que havien salvat els mots» i havien mantingut la cultura catalana en condicions de supervivència dotant-la d’universalitat: Jaume Vicens Vives, Salvador Espriu, Joan Miró, Josep Lluís Sert, Frederic Mompou, Josep Trueta, Joan Oliver... El dia de la inauguració algú va evocar davant l’alcalde que aquell conjunt de personatges, si amb alguna política es podien identificar, era amb l’Acció Catalana de preguerra. Maragall, al llarg dels darrers mesos del 1992, va començar a parlar de la necessitat de fer una nova «acció catalana». La llista del nomenclàtor de la Vila li semblava eloqüent per explicar quina tradició havia de reivindicar la Catalunya del segle XXI. Catalanitat com a punt de partida irrenunciable, però amb vocació universal, amb compromís de progrés, sense les velles trinxeres, per construir una nova civilitat. El juny del 1992, poc abans dels Jocs, concedia una entrevista a l’agència EFE en què afirmava que estaria disposat a encapçalar una alternativa al govern convergent de la Generalitat si aquesta opció derivava d’una acció concertada de la família progressista i no quedava circumscrita al PSC.

El febrer del 1993 Michel Rocard va llançar la seva crida per la refundació de l’esquerra francesa. Le Monde titulava «M. Rocard appelle à la naissance d’un “vaste mouvement ouvert i modern”», i Liberation, «Rocard prononce l’oraison funebre du PS». Maragall reaccionà aquella mateixa setmana amb un article a La Vanguardia: «Por una “acción catalana”». Era una crida a dibuixar el catalanisme de final de segle, un catalanisme de les obres, de l’aprofundiment democràtic, de repensar el país entre tots com en els anys setanta, definint la relació de Catalunya amb Espanya i Europa. Mentre passava a l’acció, començava a predicar la idea dins l’executiva del PSC i, al mateix temps, feia llistes de persones i iniciava contactes. L’estiu del 1993 sembla que es van produir unes converses sobre com encarar la situació política catalana amb Raimon Obiols. Aquest, després de la derrota del 1992, ja havia anunciat la renúncia a repetir com a candidat a la presidència de la Generalitat. No sabem la profunditat de les converses ni l’ambició dels acords, podem deduir-ne una complicitat, el cas és que a partir de la tardor del 1993 començaren a celebrar-se en un restaurant de Sant Gervasi uns sopars amb el nom de Catalunya Segle XXI. Els animadors inicials serien l’arquitecte Antoni de Moragues, l’economista Joan Cals i Betona Comín, filla d’Alfonso Carlos Comín. Els sopars giraven entorn d’una nova política per a Catalunya i la convocatòria abraçava un espectre social molt ampli, des de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, passant per Francesc Raventós, fins a la periodista Cristina Fallarás. Paral·lelament, el PSC convocava el desembre una convenció amb el títol «Per un nou programa catalanista» en el marc de la preparació del seu congrés ordinari previst per al febrer del 1994. La convenció se celebraria a Manresa en virtut del centenari de les Bases. La intervenció de la cloenda la va fer Pasqual Maragall, que, després de reivindicar la naturalesa progressista del catalanisme, va fer una crida a una acció catalana per repensar el país en diversos ordres de cara al segle XXI, tot avançant algunes propostes com la convocatòria d’un nou Congrés de Cultura Catalana o el Congrés de Municipis de Catalunya.

La iniciativa Catalunya Segle XXI tenia un doble objectiu i tenia precedents. El doble objectiu era eixamplar les bases electorals del PSC cap als sectors del catalanisme de classe mitjana, i al mateix temps repensar les bases del PSC, en un esforç semblant al dels anys setanta quan l’estrena de la democràcia requeria articular programes i projectes tranversals per a la societat. Diem que tenia antecedents perquè s’inscrivia dins una preocupació de la direcció del socialisme català per eixamplar el propi espai polític, una preocupació que havia fet incorporar des de molt aviat a les llistes electorals noms il·lustres d’altres tradicions del catalanisme: Joan Cornudella, Josep Maria Bricall o Oriol Martorell, per citar-ne els més destacats.

La convocatòria de Catalunya Segle XXI platejava un interrogant que es va arribar a explicitar a la premsa. Volia Maragall disputar la presidència de la Generalitat a Pujol a les eleccions del 1996? No es pot contestar inequívocament. L’opció, una vegada Obiols s’havia descartat, estava present. Probablement també era l’opció predilecta de la direcció històrica del partit i de la militància —que el veia capaç de derrotar Pujol—. En contra de l’argument, hi havia el risc i l’aversió dels partits al risc. Calia garantir la victòria a l’Ajuntament de Barcelona. Més difícil resulta saber què pensava Maragall. Home d’intuïcions lluminoses, però dotat d’una gran perspicàcia pràctica, és difícil creure que tingués un pla, i molt menys que la seqüència d’esdeveniments posteriors en fos el resultat. Probablement, temptejava possibilitats al mateix temps que s’esforçava a treballar per una alternativa catalanista al nacionalisme conservador governamental. Albirava les grans transformacions globals i veia creixentment insuficient i insatisfactòria la capacitat de resposta no ja del pujolisme, sinó del país. En una entrevista l’any 1997, diria:

És que les coses a Catalunya estan pitjor del que jo em creia, en aquest sentit de falta de reacció, de dificultat real. No perquè jo no hi sigui o l’altre hi sigui, o aquell sigui bo o dolent, sinó per aquell cofoisme d’una certa mediocritat que va acompanyada de moltes virtuts i de l’absència de molts mals. Alerta, aquesta mediocritat no és menyspreable (...), quina mandra pensar de canviar una cosa que té tantes virtuts en la seva manera de no ser perfecta! Resulta que això en un món complicat té molts avantatges (...). És una situació empastifada que existeix, que serà molt difícil de canviar (Álvaro, 1998: 109).

El cas és que al llarg de la tardor del 1993 Maragall feia sopars, escrivia papers i presentava públicament la plataforma Catalunya Segle XXI, que finalment es formalitzaria sota la presidència de Llorenç Gomis aquell mes de desembre. Les idees començaven a clarificar-se. En una nota personal escrivia: «En dos anys, vertebrar un espectre polític de Roca a Vintró i López Bulla, profunditzar el domini municipal, preparar la victòria a Catalunya» (Maragall, 1993: APM). En una altra nota, dirigida a Obiols i Serra, d’abril del 1994 demanava consolidar Clos com a «segon “con mando en plaza”, incontestat, i possible successor. Això ja ara» (Maragall, 1994: APM).

Mentrestant, s’havia produït, a finals del 1992, la famosa crisi entre Roca i Pujol, quan després d’un fort enfrontament el segon havia decidit substituir el primer al capdavant del partit: Roca seguiria a Madrid, però en el partit ja no manaria i les converses amb González les dirigiria Pujol personalment. Havent perdut l’enfrontament, esperar una successió tranquil·la del líder convergent era il·lusori, i la primavera del 1994 Roca anunciava la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Potser era una exigència de Pujol per altres compensacions futures, potser era un darrer cartutx abans d’acceptar una derrota política irrevocable. Si guanyava, parlaria a Pujol en peu d’igualtat. Un esglai va recórrer el carrer de Nicaragua: era sens dubte el pitjor contrincant possible. L’anunci, d’altra banda, s’imposava completament a qualsevol pla que Maragall pogués tenir. Si volia preservar el seu llegat i que la bella història de l’alcalde dels Jocs acabés bé, calia batre Roca en les eleccions municipals de la primavera del 1995. I s’hi va posar amb tota l’ànima. Si fins aquell moment la mobilització de l’entorn s’estava fent en termes de reflexió i de cara a la futura Catalunya, calia canviar el registre i començar la mobilització de cara a les municipals. Un petit grup de l’entorn més proper va començar a treballar per constituir el Fòrum Cívic, una organització que volia mobilitzar empresaris i professionals per a la reelecció de Maragall. El Fòrum Cívic faria servir per primera vegada la imatge de Maragall amb fons groc que es popularitzaria en la campanya del 1999 de Ciutadans pel Canvi.

Mentrestant, el mes de febrer del 1994 s’havia celebrat a Sitges el congrés ordinari del PSC que va obrir en canal la mateixa organització. L’anunci d’Obiols de no presentar-se més com a candidat a la Generalitat havia propiciat l’anomenat «moviment dels capitans», dirigents territorials que, mobilitzats entorn d’un sector de la direcció, plantejaren amb el seu vot de censura a la gestió de la pròpia direcció una crisi de lideratge. Després de dos dies d’anades i vingudes, amb la renúncia de Serra i Maragall a fer-se càrrec de la secretaria del partit, el Congrés es va tancar amb una direcció col·legiada. Si fins aquell moment la direcció efectiva del PSC havia estat en mans de quatre persones (Reventós, Obiols, Maragall i Serra), amb un cert repartiment de rols més compartimentats que compartits, de Sitges en sortiria una direcció formalment col·legiada on, al costat d’aquests quatre, s’afegirien Josep Borrell i Josep Maria Sala, apartat de la secretaria d’organització, que assumia l’alcalde de Cornellà Pepe Montilla. Maragall, una vegada va esclatar la crisi, no va voler posicionar-se contra Obiols ni acceptar una direcció que se li va oferir amb safata. Tampoc entrava en els seus plans convertir-se en primer secretari del PSC, i encara menys en un clima d’enfrontament. La crisi, que duraria dos anys, arribava just en un moment que Maragall havia imaginat com el d’un nou rellançament i eixamplament de l’espai del canvi. Just en aquell moment, un partit en tensió i pendent de les lluites internes venia a pertorbar severament els plans de l’alcalde. Però a Sitges el PSC va fer una inflexió que es veuria més endavant, però la inflexió era clara. Potser no podia ser d’altra manera, tal com havien anat les coses els anys vuitanta.

Tanmateix, a mesura que les eleccions municipals s’acostaven, Maragall se sentia més segur, potser més content. Se’l veia amb una confiança desmesurada de cara al repte, com aquell que amb els deures fets se sent segur de la qualificació. En aquells dies, va dir: «no ens votaran pel que hem fet, però sí que ens votaran pel que siguem capaços de proposar perquè la gent sap que som capaços de fer-ho i ho farem». O bé: «la gent vota mirant endavant, però també mira pel retrovisor per no errar la maniobra». La campanya de Maragall seria més personalitzada que mai; es tractava de posar l’elector davant la decisió de negar-li el vot a l’autor de la gran transformació de la ciutat, però mai va tenir un sentit agònic ni dramàtic. Va ser potser la més festiva de les seves campanyes. Podia semblar que tenia una confiança excessiva davant les credencials de l’adversari, ja que Roca tenia al seu costat l’enorme aparell de CiU, el propi prestigi d’home eficaç, una desconeguda presència de Pujol en campanya i els mitjans públics de comunicació i també els privats —opulentament regats per les campanyes institucionals de la Generalitat—. També, segons els experts, Roca va guanyar el debat televisiu.

D’altra banda, els socialistes passaven un molt mal moment a l’Estat, els casos de corrupció i de terrorisme d’estat els havien erosionat i les eleccions locals i autonòmiques desballestarien el seu poder local en el conjunt espanyol. No seria així a Catalunya. Sembla que, en les enquestes serioses, Maragall va anar sempre per davant. Aquella va ser la seva millor campanya: alliberat de qualsevol pressió, s’hi va posar com aquell que anava a recollir la collita després d’anys de sembrar. Estava en el seu millor moment polític. Alguns dels seus actes electorals van resultar poètics, el de Folgueroles en el 150è aniversari de mossèn Cinto, el de Palo Alto davant tota la cultura de la ciutat —centenars de persones—, o el de Ciutat Vella enmig de la part més dura de la transformació, amb una passejada interminable que va durar hores pel barri. I Barcelona va respondre: la ciutat va reconèixer l’alcalde que l’havia transformat. La diferència entre el PSC i CiU es va mantenir, i la presència d’Iniciativa per Catalunya (IC) també. La sorpresa va ser la tornada d’ERC a l’Ajuntament, d’on havia sortit el 1983. Amb Pilar Rahola de candidata, els republicans se’n van sortir. Es formaria un govern tripartit PSC-IC-ERC, i ràpidament es normalitzarien les relacions amb l’oposició. Roca, des de l’Ajuntament, començaria a preparar la seva retirada de la política, però finalment es podria aprovar la Carta Municipal en menys d’un any —feia set anys que les negociacions havien començat i ja havien fracassat dues vegades.

La situació general es complicava. Potser Maragall va considerar novament, amb vista a la resistència electoral del PSC a les municipals, una hipotètica candidatura a la Generalitat contra Pujol. En va parlar en alguns cercles, se sentia més segur que mai. No obstant això, tenia alguns compromisos, el seu mandat al capdavant del Comitè de les Regions acabava el 1998 i, a més, Pujol va anticipar les eleccions a la tardor del 1995, només sis mesos després de les municipals. El mes de juny Maragall declarava: «No seré candidat a la Generalitat» (La Vanguardia, 1995), i afegia que aquest seria el seu darrer mandat. Amb un partit completament trasbalsat per les lluites internes que Sitges havia destapat, per elegir el candidat es va optar per un mètode pacificador però poc ortodox que evités els enfrontaments. Joan Reventós com a president del partit s’entrevistaria amb tots els membres del Consell Nacional i amb dirigents de les federacions i faria una proposta de consens. Després de la consulta, i tot i constatar la preferència general per Maragall, Reventós va proposar l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, que en la seva ciutat havia gaudit sempre de majoria. La impressió general va ser que la qüestió quedava ajornada quatre anys. Mentrestant, Narcís Serra havia dimitit com a vicepresident del govern arran de l’afer de les escoltes del CSID, que depenia d’ell. Es va especular que era un primer termini dels pagaments que Pujol exigiria pel seu suport parlamentari al govern de González.

Pujol tornaria a guanyar les eleccions contra Nadal, però va perdre la majoria absoluta per primera vegada des del 1984. La subsegüent retirada del seu suport a González va suposar un avançament electoral la primavera del 1996, la victòria del PP i el famós Pacte del Majestic.

3.3. L’adéu a l’alcaldia

A l’Ajuntament, Clos anava adquirint un paper cada cop més rellevant ara ja com a primer tinent d’alcalde i amb poder sobre Economia i Urbanisme. Les tensions de Sitges no van permetre estabilitzar la situació al PSC, i una vegada passades les eleccions generals, el novembre del 1996 es va celebrar a l’Hospitalet un altre congrés, que ara sí que va elegir Narcís Serra com a primer secretari i Pepe Montilla com a secretari d’organització. En la votació, Pasqual i Ernest Maragall van rebre un seriós càstig dels congressistes. Si la desconfiança del PSC cap a Maragall ja era gran per les seves iniciatives parapartidistes, algunes topades d’aquells anys amb la direcció del partit a Barcelona per diversos motius la van amplificar.

En una carta dirigida a Antonio Santiburcio, primer secretari de la Federació de Barcelona, Maragall reflexionaria sobre el que havia passat en el PSC des de Sitges:

El més dramàtic de tot és comprovar fins a quin punt els quadres es cansen dels dirigents quan aquests duren massa. Es cansen però els necessiten. I viceversa. (...) Això és el que la gent sospita de la política de partit quan en malparla. Un exercici de resistència numantina i interessada i el creixent desinterès que s’instal·la amb el temps (...).

Mira: no sé si hem sabut lidiar d’una manera brillant el toro més difícil que és el de la resistència no ja a la derrota (Catalunya) sinó àdhuc a la victòria (Barcelona). El qual demostra que el problema està en la reiteració, i la manca de canvi, i no en la derrota (Maragall, «Carta a Antonio Santiburcio», 1997: APM).

El cas és que, quan va arribar el congrés de la Federació de Barcelona, el novembre del 1996, es va intentar constituir una executiva d’integració, però Ernest Maragall va ser vetat i no hi va entrar. El dia de la cloenda del congrés, Maragall va deixar anar la bomba: «La ciutat de Barcelona no s’ha cansat de nosaltres, però no estic tan segur que el partit de Barcelona no s’hagi cansat de mi. És doncs un dilema que haurem de resoldre». I va reblar: «És doncs el moment de prendre decisions. L’estiu que ve, la propera Mercè, tindrem nou alcalde que espero i confio que serà Joan Clos» (Maragall, 1996a). La sala va quedar glaçada. Enric Juliana a La Vanguardia escriuria l’endemà un article, perspicaç, sobre l’episodi, «La última maragallada», en què insinuava que, més enllà del possible rampell de Maragall, podia haver-hi motius no explícits en la decisió. L’episodi podia anar bé per executar una decisió ja presa. La tesi resultava versemblant i hi havia motius per pensar-ho.

Finalment Maragall havia decidit quan i com fer-ho. Els perquès del moment són més difícils d’escatir. Podem formular hipòtesis plausibles. Maragall no volia repetir, ho havia anunciat, havia fet una llista a mida per a Clos, i tenia al cap com a prioritat la necessitat de repensar la política, de procedir a un rearmament ideològic. Per descomptat, tampoc hauria renunciat a l’alcaldia per una petita derrota davant l’aparell. Hi havia doncs altres motius de més pes, potser una concurrència de motius. Aquell estiu havia fet unes vacances especials, amb la Diana, l’Ernest i la Pepa —la seva esposa— havien travessat els Estats Units amb furgoneta i l’experiència l’havia tocat. Ell explicaria el setembre del 1997, abans de marxar cap a Roma: «Jo he passat quinze anys molt actius, al carrer. Jo he tingut una vida privada-pública, vida privadaprivada no n’he tingut, això ho he de corregir» (Álvaro, 1998: 105). I, efectivament, la dedicació i la tensió amb què Maragall havia viscut l’alcaldia, la intensitat que li havia permès la concentració en els seus objectius, havien tingut la seva pedra angular en aquesta vida privada-pública, és a dir, havia convertit la seva vida privada en una extensió de la seva activitat amb l’anuència còmplice de la Diana i la seva família. Aquell estiu als Estats Units havia sentit nostàlgia de la privacitat perduda, tenia cinquanta-cinc anys i probablement un futur polític de gran intensitat. Tenia també un deute amb la seva família. No només hi havia aquesta explicació, en Maragall no hi havia mai una sola explicació. Probablement temia la temptació del seu partit d’exigir-li una espècie d’alcaldia perpètua. Santiburcio l’hi havia reclamat en un acte públic de campanya, «Pasqual queremos más de lo mismo». Sense anar més lluny, en la inauguració del congrés, Serra —el seu amic Serra— havia expressat, potser de manera retòrica, el desig de tenir-lo com a alcalde per molts anys més. En qualsevol cas, ell estava segur que el problema estava en la reiteració i no en la derrota; mantenir-se a l’alcaldia era un futur que tan sols podia portar a la decadència. Finalment, no tenia força en el partit i no podia confiar completament en els seus aliats tradicionals. Si el veto a l’Ernest s’havia imposat, quina garantia tenia de poder assegurar l’alcaldia de Clos si no s’anticipava? El cop d’efecte de la dimissió tenia una virtut: feia aparèixer l’aparell del partit —ja de per si antipàtic a l’opinió pública— com el responsable de la seva marxa. Gosarien en aquestes condicions discutir l’alcaldia de Clos?

El darrer any a l’alcaldia va passar de pressa. Calia consolidar Clos en el seu paper, deixar en marxa les iniciatives d’eixamplament de l’espai socialista encara que fos en baixa intensitat i acordar amb Serra una manera de procedir. En aquest darrer sentit, aquell any incorporaria Josep Maria Vallès com a president de Catalunya Segle XXI; la iniciativa revifava. I la Diana i ell van marxar cap a Roma a la recerca d’una vida privada-privada en un apartament del Trastevere.

S’ha especulat molt sobre fins a quin punt tenia presa la decisió de presentar-se a les eleccions del 1999. Una vegada més es fa difícil de dir. El cas és que a Roma Maragall, ultra passejar i gaudir de la ciutat i dictar cursos a La Sapienzia sobre l’«Europa prossima», des d’aquell exili, que no ho era perquè la peregrinació era constant, l’any 1998 havia escrit un text titulat «Un nou projecte de catalanisme», en què intentava resumir les línies mestres del seu pensament sobre Catalunya, Espanya, Europa i la renovació política. Eren idees sobre les quals donava voltes des del 1992, potser abans i tot. El text dibuixava una Europa on el principi de subsidiarietat, la devolució de poder a les regions i als municipis, permetés construir un autèntic poder de baix cap a dalt, dotant la democràcia d’aquest plus de sentiment que la distància racionalitzadora dels estats nació li havien negat en la modernitat. Es tractava de completar la devolució del poder a la societat que la Revolució Francesa va iniciar dotant-la del sentiment de comunitat, del món que podem controlar i que sentim com a propi. Per fer possible aquesta construcció de baix cap a dalt, caldria treballar des de Catalunya, per una nova Espanya i una Europa construïdes sobre el principi de la lleialtat federal. Europa forta i subsidiària i Espanya catalana per federal eren les idees clau del document, que acabava amb un «Hem de fer el partit d’Europa, d’aquesta Europa!» (Maragall, 1998d, mecanoscrit, s.p.).

Això vol dir que estava decidit a presentar-se a les eleccions com a president? Es fa difícil de saber. Probablement sí, però dubtava i volia certes seguretats. En tot cas, els dubtes tenien un caràcter tan íntim com polític, i en una llista personal va arribar a trobar fins a trenta-vuit raons «per un no». Les primeres: «llibertat personal versus cotxe oficial; no llegeixo els diaris, no és interessant; els meus amics íntims no m’han dit rotundament: fes-ho; la més important: si hi vaig puc perdre el poc caliu de vida familiar que em queda». Però més endavant assenyala: «La gent a Barcelona em diu coses a cau d’orella que no veig publicades; tot i que es pot guanyar, es pot perdre; la llei electoral és dolenta; ERC ha derivat en bandes i no suma, però és necessària per fer el cim; han fet tants funcionaris i tants interessos que costarà molt desmuntar el PRI català» (Maragall, 2008a: 232-234). Felipe González va anar a Roma a demanar-l’hi, i Maragall li va reclamar federalisme diferencial. Finalment, el seu pare, probablement la persona que més ascendent hi tenia, li va dir davant els seus dubtes: «Hi haurà una gran decepció». I aquell juliol va tornar a Barcelona. Va anunciar la seva candidatura i va presentar el document «Per Catalunya», que era una versió revisada del que havia escrit a Roma. Va començar amb un petit equip format per Àngela Vinent i Joan Carreras.

Llavors va ser el moment de posar en joc totes les cartes que havia anat acumulant en els darrers vuit anys, també amb totes les limitacions respecte del seu projecte original de construir una gran alternativa transversal. Seria el candidat del PSC, però aquest acceptaria una coalició amb Ciutadans pel Canvi. Un moviment que recollia totes les reflexions i les persones activades entorn de Catalunya Segle XXI, o altres iniciatives com Fem Via, i molts altres ciutadans que, quan es van assabentar de la candidatura de Maragall, es van activar. Josep Maria Vallès en seria el president. La llista electoral recolliria un bon grapat d’independents agrupats a Ciutadans pel Canvi. La campanya seria innovadora, la va dirigir Xavier Roig —el vell director de les victòries municipals—, però va ser diferent. Per començar, el color roig del PSC va ser substituït pel groc. El local de la campanya es va situar a la vella Sala Gaspar del carrer de Consell de Cent, es van endegar campanyes de fund raising, de subhastes d’obres d’art, de sopars per recollir fons. Hi va haver un consell assessor de més de seixanta experts, i centenars de voluntaris no afiliats. Però sobretot hi havia una idea d’una ambició enorme: governar Catalunya per transformar Espanya i construir Europa. Era una campanya a l’americana. A més, per minimitzar l’efecte de la prima a les petites províncies, que sempre beneficiava els partits nacionalistes, a Tarragona, Lleida i Girona PSC-CpC i IC anirien plegats. Malauradament, Esquerra Unida va refusar la coalició i va treure 40.000 vots a Catalunya que serien decisius.

A aquest devessall d’innovació mobilitzadora, Pujol hi va oposar un sol argument: Pujol. Certament era sòlid, vint anys de govern no passaven en va, generaven moltes complicitats, per bé i per mal. Una vegada més les dues visions del país i de la política, aquells dos homes lligats per un destí oposat: Catalunya com a projecte o com a drama històric. Com a àgora o com a temple —en paraules d’Antoni Puigvert—. Abusant de les imatges d’Isaiah Berlin, en un altre dels seus millors textos compara l’eriçó i la guineu. Diu Berlin: «L’eriçó sap una sola cosa gran, la guineu en sap moltes de petites». No cal dir qui correspon a cada imatge.

Al capdavall, la cosa era clara: Maragall contra el sistema. I va guanyar, va guanyar en vots, però d’una manera imperfecta: la llei electoral permetia a Pujol formar majoria amb el PP, el Pacte del Majestic el salvava.

La nit electoral, quan l’eufòria esperançada deixava pas a la decepció més dura per la injusta manera de perdre, Maragall va exclamar «Hem guanyat», i la sala va quedar glaçada. Era una extravagància o una mala digestió d’aquella derrota. Ni una cosa ni l’altra. Era el ferm propòsit de capgirar el resultat, d’aguantar a l’oposició quatre anys i completar la feina. Una vegada més, la tossudesa. Una indestructible tossudesa de fer allò que tocava fer. El desig i el sentit del deure relligats, també la revolta contra la derrota. No li agradava gens perdre.

4. DE L’OPOSICIÓ A LA PRESIDÈNCIA: UN CAMÍ CADA VEGADA MÉS ESTRET

4.1. Una victòria insuficient

El resultat de les eleccions del 1999 i la reedició d’un govern de Pujol van tenir un efecte més profund del que en aquell moment es podia albirar. El mateix Maragall escriuria en les seves memòries:

El 20 de desembre de 2003, vaig tenir, malgrat la il·lusió del moment, la intuïció que no hi arribava en la millor circumstància, que l’ocasió històrica s’havia perdut quatre anys abans i que ara tot seria més feixuc i complex (Maragall, 2008a: 263).

Aquelles eleccions van ser la darrera oportunitat per a la generació dels seixanta, «el catalanisme d’esquerres» forjat en la lluita antifranquista, d’accedir en bones condicions, després de la decepció del 1980, al govern de Catalunya. Ja els anys noranta, la societat catalana havia manifestat símptomes d’una transformació en la cultura política que s’expressaria completament en la segona dècada del nou segle. Però l’any 1999, la transformació de les ciutats catalanes i els Jocs de Barcelona encara podien ser vistos amb claredat com els grans èxits de la generació seixantista, i Maragall n’era el representant més genuí. El nacionalisme convergent certament havia governat Catalunya amb àmplies majories, però no havia aconseguit imposar un discurs unívoc sobre el país, ni tan sols n’havia protagonitzat els millors moments. Havia interpretat bé, això sí, un regionalisme àmpliament acceptat, desitjós d’estabilitat i de refermament de la pròpia identitat.

Tanmateix, la segona legislatura d’Aznar seria viscuda a Catalunya com una amenaçant regressió. El seu projecte recentralitzador, acompanyat d’una retòrica nacionalista excloent que deliberadament confonia qualsevol manifestació dels nacionalismes perifèrics amb el terrorisme basc, va enverinar el clima de confiança, més o menys conflictiu, que tant Suárez com González havien intentat mantenir amb les nacionalitats històriques. El revisionisme d’Aznar donava la raó a Pujol en la seva permanent desconfiança cap a Espanya, i tot i així s’hi col·ligava i, a partir del 2000 —quan Aznar obtingués la majoria absoluta—, en dependria.

Maragall seria plenament conscient d’allò que representava el projecte d’Aznar i la subordinació política de Pujol en aquestes circumstàncies. El febrer del 2001, en un article titulat «Madrid se va», advertia: «Tenemos desde la periferia la sensación de que Madrid se va de España» (Maragall, 2001b), i advertia també sobre el nou paper de capital econòmica que s’estava construint a Madrid des dels poders públics, combinada amb una concepció radial de l’ordenació territorial, que subordinant la resta d’Espanya, la condemnava a la provincialització. El mes de juliol del 2003, després del tamayazo, Perejil, l’AVE radial de Madrid a cada capital de província, el suport d’Aznar a la guerra de l’Iraq, etc., publicava «Madrid se ha ido»:

El magnífico paisaje pintado por la Constitución, una España plural, con idiomas, pueblos y nacionalidades unidas en un proyecto común, se iba como destiñendo para permitir la aparición de la auténtica, inmarcesible e incombustible pintura de fondo, la España radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme en el centro para dominar sus demonios; si bien ahora una mano tan económica como política, «tan liberal» como antes dictatorial (...).

La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista (...) amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años. Su insistencia en la Unidad con mayúsculas, en vez de la unión con minúsculas (...), un deseo mal expresado de jugar en la liga de las grandes potencias, ha alentado el independentismo y ha devuelto la bandera republicana a las calles (...).

Cuatro años más de deriva como los dos últimos y España perdería el norte. Y nunca tan bien dicho (Maragall, 2003h).

I encara insistia pocs dies més tard:

Aznar es el eterno opositor por definición (...), en Pujol ha encontrado el ideal: ¡un enemigo con el que estar de acuerdo en serlo! (...) España va bien, Catalunya va bien. Y sin embargo, nunca habíamos estado tan cerca del desastre (...).

La tentación de la separación educada de la España que este Madrid representa para los catalanes, gana adeptos, qué duda cabe. Sin embargo Catalunya sí está curada de quimeras. Y lo que va a hacer ahora es una propuesta sensata, un llamamiento cordial a lo más sano de la España moderna (...). Los catalanes queremos estar en el puente de mando de España, dibujar una España no radial y centrípeta, si no en red, una España plural que imponga al Madrid de hoy un mínimo de sensatez compartida (Maragall, 2003e).

Era evident que el darrer mandat d’Aznar havia canviat el paisatge decisivament. El revisionisme aznarià i la subordinació de Pujol a aquest, si bé podien facilitar el camí de la victòria a l’alternativa que Maragall representava, també afavorien reaccions defensives en els sectors nacionalistes, i en qualsevol cas dibuixaven un paisatge general gens afalagador en cas d’arribar al govern de Catalunya. I al mateix temps, urgien aquest canvi.

L’any 1999 l’ampli moviment de progrés que Maragall es proposava encapçalar per construir una majoria que superés el PSC i la mateixa esquerra tradicional, i abordar així els reptes socials i polítics del nou segle, allò que ell havia anticipat com el partit demòcrata o el partit català d’Europa, no havia reeixit. És cert que Ciutadans pel Canvi, i sobretot la mobilització de la campanya, havia estat un bon assaig, però la llei electoral els havia deixat curts. A més, l’aparició d’Esquerra Republicana com un actor significatiu també introduïa un canvi substancial en l’equilibri de forces. No hi hauria govern de canvi a Catalunya sense ERC, i la posició republicana en aquell moment no era gens clara.

Cal fer aquí una remarca: Maragall veia les limitacions del PSC i del mateix espai socialista des de començament dels noranta, i havia intentat empènyer en la direcció d’un espai més ampli amb poc ressò dins el seu partit, que, colpejat per la crisi del socialisme espanyol i la seva provada resistència en l’àmbit local, havia optat per una estratègia conservadora, transferint a Maragall tot el pes de la construcció d’una alternativa per Catalunya. La creació de Ciutadans pel Canvi no podia ser per si mateixa aquesta refundació que Maragall havia somiat, així és que tindria un objectiu més modest: dotar la llista electoral d’un grapat de quadres necessaris per a la governació del país i mostrar a l’elector la voluntat de representar un espai de canvi més ampli que el socialista. La construcció d’un nou moviment, la refundació, caldria fer-la des del govern si es guanyava. No és que a l’esquerra catalana ningú no fos conscient de la nova situació i els riscos de la fragmentació. L’any 1996, i amb l’impuls de la Fundació Encaix —un grup impulsat per Joan Ignasi Elena (PSC), Jordi Sánchez (exdirigent de la Crida) i Eduard Pallejà (IC)—, es va celebrar al Palau de la Música un acte amb el títol «L’Olivera catalana», fent referència al reagrupament de forces de progrés que a Itàlia havia pres aquest nom. Hi van intervenir Raimon Obiols (PSC), Rafael Ribó (IC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC). La necessitat de concertació, la consciència d’estar en un moment molt làbil, hi era. No obstant això, les iniciatives foren esporàdiques, i més aviat contradeien la lògica implacable dels partits.

Així és que Maragall, després del 1999, va haver de recompondre severament la seva estratègia. Des d’aquell moment, i fins al final de la seva presidència, hauria de transitar per un camí cada vegada més estret.

Poques setmanes després de les eleccions, l’equip que havia conduït la campanya dirigida per Xavier Roig es dissolia i no s’estava de mostrar, en unes declaracions a El País, les seves diferències amb el PSC arran de la campanya del 1999.

El mes de juny del 2000 i després d’uns mals resultats electorals, Narcís Serra també dimitia com a primer secretari del PSC en el congrés del partit, probablement ja havia complert amb un paper que no havia desitjat mai. Però Maragall havia perdut els seus dos col·laboradors principals. Del congrés, va sortir-ne convertit en president del PSC amb Montilla com a primer secretari. Potser podia haver decidit embrancar-se en una difícil i improbable renovació del partit, tal com havien fet John Smith i Tony Blair en el laborisme britànic. No ho va fer, o no ho veia possible, o una vegada més hi va pesar la por de les dissensions internes que havien destruït el FOC, o potser simplement no anava amb el seu caràcter. El punt trenta-vuit de la llista de motius que havia elaborat a Roma el 1998 per no acceptar la candidatura deia:

La meva generació ha viscut una gran esperança als seixanta i una gran decepció als setanta (no quedava res, Franco viu, el FOC cau), una altra esperança el 1982 i després el 1996. I ara? (Maragall, 2008a: 234).

D’altra banda, i com ha explicat detalladament Josep Maria Vallès, la relació entre Maragall i Ciutadans pel Canvi va anar perdent fluïdesa, víctima de fortes oscil·lacions que, al llarg dels quatre anys, recurrentment situaven la nova associació davant un dilema: d’integrar-se al PSC, col·laborar-hi més estretament o constituir-se com a organització autònoma. La darrera alternativa era poc viable pel mateix naixement de CpC si no la impulsava Maragall, la segona es va intentar amb poc èxit, i la primera va ser reiteradament rebutjada pels mateixos membres de l’associació, conscients que suposava la liquidació del projecte d’eixamplament de l’espai democràtic que volien representar, i que dins les estructures partidàries molt aviat haurien quedat inútilment dissolts i sense veu pròpia.

Maragall, doncs, es va dedicar pragmàticament a fer les tres coses que veia més útils per preparar les eleccions del 2003: treballar a fons el territori intentant superar la falsa contraposició Barcelona-Catalunya, que el perjudicava per la seva identificació amb la ciutat; acostar-se a ERC per construir confiança personal i coincidència estratègica, i visibilitzar l’acció de l’oposició al Parlament.

Treballar el territori, dins el mètode de Maragall, era mirar de construir una xarxa personal i política a la Catalunya interior, on el PSC i el mateix Maragall els costava més penetrar, però on la llei electoral decideix l’atribució d’escons quan la cosa va ajustada. Per fer-ho es va dotar d’un xerpa, Jordi William Carnes. Williams —que és com ha estat conegut sempre— disposava d’una llarga experiència territorial com a cap de gabinet de Manuel Royes i com a coordinador de la secretaria de política municipal del PSC. Junts, al llarg de tres anys, pentinarien el territori català mantes vegades.

Pel que fa a ERC, Maragall es trobava per primera vegada amb la necessitat de construir una aliança amb dirigents, dins el món de les esquerres, d’una generació diferent de la seva i amb qui no l’unien els vincles de les velles lluites de l’antifranquisme. A més, Rahola i Colom, amb qui ja havia treballat a l’Ajuntament, havien abandonat el partit. Poc abans de les eleccions, el març del 1999, Maragall havia sopat amb Carod, es coneixien poc i potser l’un desconfiava de l’altre, però en aquell sopar de la platja del Miracle a Tarragona, Maragall va lliurar a Carod un «Decàleg federal» on es formulaven els quatre federalismes que havien de transformar Espanya per acomodar-hi una Catalunya enfortida: federalisme fiscal, cultural, judicial i polític, fonamentats en el principi de la lleialtat federal tant vertical com horitzontal. Aquesta seria una de les moltes converses que vindrien i que culminarien amb l’acció comuna de les esquerres dins la ponència parlamentària sobre l’autogovern de promoure la reforma de l’Estatut del 1979, a la qual Pujol, ja al final del seu mandat, s’oposaria frontalment. Tanmateix, Esquerra era un partit molt diferent del que havia estat el petit grup històric entorn de Barrera que va travessar la transició més a prop del nacionalisme conservador que de les esquerres majoritàries. El cas és que la nova Esquerra era una amalgama de gent molt diversa, en molts casos molt jove, provinent de l’ala més popular del nacionalisme, dels petits grups radicals independentistes com l’MDT o la Crida, amb una direcció formada encara per militants antifranquistes del nacionalisme d’esquerres com Carod i Jordi Carbonell, i d’altres provinents de posicions més radicals com Puigcercós, però amb un funcionament assembleari que no va facilitar la cohesió. Esquerra tenia, doncs, dins del seu nacionalisme moltes ànimes, des del vell radicalisme republicà fins al nou independentista sense vincles amb la generació anterior.

La tercera missió era visibilitzar l’oposició i el seu líder en un Parlament somnolent, on l’omnipresència de Pujol i l’executiu havien propiciat que la Generalitat s’associés directament a la presidència i al govern bandejant les altres institucions que la conformen. Maragall, amb l’ajuda del president Rigol, va aconseguir que el pressupost de la institució s’eixamplés i que es dotés els diputats de les estructures i els mitjans materials (despatxos, ordinadors, etc.) que els permetessin una feina en bones condicions. A més, va aconseguir l’aprovació d’una nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (la televisió i la ràdio públiques) que en garantia el pluralisme. I dins d’aquesta decidida vocació de visibilitzar l’oposició, va constituir un govern a l’ombra a l’es - til del britànic. Inicialment va convidar Esquerra i Iniciativa a sumar-s’hi, però van declinar. El govern a l’ombra, que faria una enorme feina de preparació de dossiers i informes, molt útils més endavant en l’acció de govern, constituiria la base sobre la qual es construiria el govern del 2003. I encara l’any 2001, quan Pujol va nomenar Mas conseller en cap i va anunciar que deixava d’ocupar-se de les qüestions ordinàries, Maragall, amb no gaire suport del seu grup, va presentar una moció de censura. El balanç que en va fer bona part del grup parlamentari va ser negatiu. Creien que la victòria davant un Pujol en retirada i un Mas sense consolidar cauria pel seu propi pes i que la moció sols podia impulsar Mas. Els resultats del 2003 demostrarien fins a quin punt els càlculs conservadors anaven errats.

En aquest context de progressiu debilitament de les pròpies forces, l’estiu del 2000 el Congrés del PSOE, de manera inesperada, va portar allò que en aquell moment es va veure com una bona notícia: l’elecció com a secretari general del jove José Luis Rodríguez Zapatero.

Les relacions de Maragall amb el PSOE no havien estat mai particularment fluides. Dolentes amb el sector guerrista, que tradicionalment havia dominat l’aparell, per afinitat política foren bones amb el grup de ministres proper a González i Serra d’orientació liberal i pragmàtica que formaven Almunia, Solana i Maravall. Ja havia estat un contratemps el nomenament de Borrell, un home conegut per la seva concepció estatalista. Però en aquell moment qui es prefigurava com a segur vencedor del congrés enfront de dos dèbils oponents com Rosa Díez i Matilde Fernández era José Bono, que tantes vegades havia pronunciat sentències dures contra el catalanisme i que comptava amb el suport de l’aparell de Ferraz. En aquestes circumstàncies, l’aparició del desconegut diputat lleonès només podia ser una bona notícia per a la delegació catalana. Després de sentir el bon discurs de Zapatero en el congrés, la voluntat de la delegació va decantar-se majoritàriament a favor d’ell. La de Maragall la primera. El mateix va passar amb bona part de la delegació andalusa, i per acabar-ho d’adobar, un grup de guerristes va abandonar la seva candidata per barrar el pas a Bono. Zapatero va guanyar el congrés per nou vots. Era jove, demostrava capacitat per escoltar i obertura en la qüestió catalana. Maragall estava entusiasmat. En les primeres converses havien parlat d’un altre lleonès, Anselmo Carretero, el teòric del socialisme federalista espanyol, que Zapatero coneixia i apreciava. Que diferent que seria el combat per la presidència de Catalunya amb la complicitat del PSOE i no a la contra. El camí, doncs, sobtadament s’havia eixamplat. Es podia confiar, almenys, que cada pas donat a Catalunya no seria contestat des de la direcció socialista.

4.2. Una presidència limitada

Quan arribaren les eleccions del 2003, les perspectives eren bones. CiU es presentava amb un candidat jove i novell i fortament llastrada pel seu pacte amb un PP cada cop més agressiu amb els nacionalismes perifèrics, i que havia rebut el rebuig de la societat catalana en l’aventura de la guerra de l’Iraq. No obstant això, aquesta erosió convergent, lluny d’afavorir els socialistes i Maragall, produiria un fort traspàs de vots dins el camp nacionalista de CiU a ERC. La campanya, molt diferent de la del 1999, es va portar des de Nicaragua i sota la direcció de Miquel Iceta, tot i que a darrera hora va ser una direcció compartida amb Ernest Maragall. Però va ser una campanya del PSC. I el resultat no va ser el que s’esperava, el PSC perdia cent mil vots i deu diputats; CiU també en perdia deu; els grans beneficiaris de les eleccions eren ERC, que en guanyava onze, i IC, que en guanyava sis. Tot i que el PSC era la primera força en vots, només hi havia deu mil vots de diferència amb CiU. No obstant això, les esquerres sumaven setanta-quatre escons, una àmplia majoria. La qüestió —gens clara la nit electoral— era per qui es decantaria Esquerra: per un govern nacionalista o per un govern d’esquerres. Aquella mateixa nit, una trucada discreta de Puigcercós deixava entendre que el govern progressista era possible. El factor determinant de la pujada d’ERC, el pacte de CiU amb el desinhibit nacionalisme espanyolista d’Aznar, feia molt difícil el govern nacionalista, i la retirada de Pujol apareixia com l’oportunitat d’una alternança que molts veien com una mesura higiènica pel país.

Els resultats no tan sols no premiaven l’esforç a l’oposició, sinó que posaven Maragall, en el millor dels casos, en mans d’uns aliats enfortits i amb unes expectatives desmesurades sobre les seves perspectives polítiques de futur. Finalment, sigui per càlcul polític, perquè realment s’havia començat a forjar un corrent de confiança entre Maragall i Carod, o perquè el corrent de confiança ja estava efectivament establert entre Montilla i Puigcercós i l’aparell dels dos partits, el cas és que hi va haver govern d’esquerres nacional i de progrés. El van negociar Puigcercós i Ridao (ERC) amb Saura (IC) i Montilla, Ernest Maragall i Antoni Castells (PSC). El pacte de govern es va signar solemnement al Saló del Tinell. Anys més tard, Maragall afirmaria:

Els gairebé tres anys de la meva estada al Palau de la Generalitat no van ser els més feliços de la meva vida política. Ho podien haver estat, però no ho van ser (Maragall, 2008a: 263).

Les coses, doncs, no foren fàcils. Per començar Esquerra, i això diu molt de la seva actitud desafiant i al mateix temps temorosa davant l’autoritat de Maragall, va filtrar als diaris el nom dels seus consellers sense esperar un anunci formal del president. El govern que es va formar responia a la lògica dels partits que l’havien negociat. Pel PSC hi va anar el nucli que havia fet l’oposició: Nadal, Siurana, Castells, Geli i Tura, amb algunes sorpreses, l’ugetista Reñé i Caterina Mieres, i un sol ciutadà pel canvi, Josep Maria Vallès. Per Esquerra, acompanyaven Carod una amalgama de representants de les diverses famílies del partit: Bargalló, Carretero, Simó, l’independent Solà i Pere Esteve, que s’hi havia passat des de CiU feia poc. Mentre que per IC els consellers serien Saura i Milà. Amb tot, el clima en aquelles jornades era d’eufòria entre les esquerres catalanes.

El primer disgust que marcaria desgraciadament el to general de l’experiència va arribar el dia 26 de gener del 2004, quan l’ABC va publicar a la portada que Carod s’havia reunit amb representats d’ETA a Perpinyà. Era cert i, a més, aquell dia Carod era el president en funcions. L’escàndol a Madrid va ser majúscul, es va presentar com una negociació secreta per protegir Catalunya dels atemptats d’ETA (una espècie de pau separada) qui sap a canvi de quines inconfessables concessions. Era un contacte imprudent, el govern estava en perill i Maragall ho sabia, va mirar de guanyar temps per fer empassar una dimissió digna a Carod sense trencar la coalició. Ho va aconseguir amb la substitució de Carod per Bargalló, però els costos van ser alts. D’una banda, Maragall va veure que l’amigable i comprensiu Zapatero, quan se sentia pressionat per l’entorn mediàtic i polític, aguantava poc i malament. Era un aliat feble. De l’altra, la desconfiança amb Esquerra, a pesar dels esforços que faria Bargalló, s’eixamplaria just quan el feeling amb Carod començava a funcionar. El càlcul de Maragall passava per una entesa de fons entre ells dos que propiciés una aliança estratègica, tant de cara a la governació de Catalunya com a la imprescindible reforma de les relacions entre Catalunya i Espanya, atraient els independentistes cap al camp d’un federalisme pragmàtic que resolgués el plet territorial per una generació i assentés a Catalunya una visió republicana de la identitat que desplacés l’hegemonia nacionalista. Era un càlcul valent però arriscat. La distància entre la cultura política de les esquerres socialista i postcomunista i la dels republicans era enorme, i aquesta distància no va facilitar la construcció d’una cultura política comuna de govern. La sortida de Carod del govern, a més, debilitava aquesta opció perquè afeblia l’autoritat de Carod dins el seu partit. Els anys que seguirien, la campanya que els mitjans madrilenys i barcelonins li van llançar va ser immisericordiosa: un linxament. I darrere Carod, la premsa de Madrid, més enllà del color polític, va començar una reiterada, constant i implacable campanya de desprestigi cap al mateix president Maragall. El simpàtic alcalde olímpic aniria mutant cap a l’inconscient nacionalista convers que posava l’estabilitat constitucional als peus dels cavalls. La dramatització era tremenda, i després del 14 de març del 2004, quan el PP a causa de la seva gestió de la crisi de l’atemptat d’Atocha va perdre el govern inesperadament, seria creixent i radical. El PP, un cop passés a l’oposició, atacaria Zapatero amb totes les armes que tingués a l’abast, preferentment a través de Maragall. El govern de Catalunya, i després l’Estatut, en serien el blanc predilecte.

Amb tot, l’any 2004 estaria ple d’accions de govern positives. Dues de les iniciatives més ambicioses de Maragall començaven a caminar. S’aprovaria la Llei de barris —la més clara translació de les polítiques urbanes barcelonines a tot Catalunya—. I el 30 d’octubre es constituiria l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, amb la participació de Catalunya, Aragó, les Balears, Midi-Pyréneés i Llenguadoc-Rosselló —sols hi faltava el País Valencià, però el president Francisco Camps no va voler col·laborar amb Catalunya—. Era la vella aspiració de crear una regió transfronterera de prou pes demogràfic —quinze milions d’habitants— i econòmic per tenir un paper en el futur d’Europa: l’associació entre la indústria aeronàutica de Tolosa, la recerca biomèdica de Montpeller, la logística aragonesa, el turisme mallorquí i els serveis de capitalitat barcelonins constituïa una gran oportunitat per a tot l’arc mediterrani. Maragall ho havia albirat a mitjan anys vuitanta quan va crear l’associació de ciutats C6. A més, es dotava Barcelona d’un hinterland potent que permetia superar el crònic problema de la macrocefàlia catalana. Finalment, semblava que el govern podia començar a caminar convertint en realitat les idees llargament acariciades.

A més, el novembre se celebrava la cimera de Miravet, amb la participació de tots els líders de les forces parlamentàries, i es posava en marxa el procés de redacció d’un nou Estatut. De la Carta Autonòmica del 1999 s’havia passat a la proposta conjunta de les esquerres de reformar l’Estatut, però la campanya electoral havia portat a un consens tàcit sobre la necessitat de fer un Estatut nou. Era evident que els objectius, i per tant els desacords entre els presents a la reunió, eren múltiples, però de moment la sola celebració de la reunió era un èxit. Es creia que l’Estatut era possible. I el març del 2004 Zapatero va guanyar les eleccions, en bona part gràcies al vot català, i de moment governava amb una majoria parlamentària que incorporava ERC. El balanç era bo, en un sol any la situació objectivament semblava haver canviat radicalment. La percepció que la premsa traslladava per incidents menors, però, era pèssima.

En aquest context, les primeres setmanes del 2005 arribaria el moment més crític de la legislatura arran de l’esfondrament de les obres del metro del Carmel. El Carmel és un dels barris més poblats de la ciutat, nascut de l’autoconstrucció de la primera postguerra en un dels turons de la part alta de Barcelona, històricament aïllat, i tot i que el barri havia millorat molt amb l’acció de l’Ajuntament democràtic, el metro era una necessitat imperiosa que s’havia retardat massa anys. El 25 de gener es va produir un esfondrament en les obres de la línia 5 del metro que la Generalitat realitzava a través de l’empresa pública GISA. Inicialment, l’afectació semblava gestionable, tres-cents veïns van haver d’abandonar casa seva per evitar riscos, i dues escoles van haver de ser clausurades. La reacció dels serveis públics va ser immediata, però quan la situació semblava controlada, el 3 de febrer, acabat un dels enderrocs programats, es va detectar un nou esvoranc, s’aturava el retorn dels veïns afectats a casa seva i calia fer un altre desallotjament massiu, més de mil persones. Es privilegiava la seguretat, però això no deixava de produir alarma. La sensació era que el Carmel s’enfonsava.

L’obra havia estat programada i iniciada pel govern anterior, i segons Jordi Mercader, a mesura que els nous gestors van anar coneixent les interioritats del seu funcionament, es feia evident que a GISA «s’hi havia instal·lat una manera impròpia de fer les coses que va acabar de convertir-se en una norma de conducta i que en poques paraules pot concretar-se en la pèrdua (voluntària) del control de l’obra» (Mercader, 2008: 120-121). El cas és que no va deixar de sorprendre l’extrema bel·ligerància del grup de CiU, on justament hi havia els anteriors responsables de l’administració catalana. La crisi era important, i caldria esmerçar-hi molts esforços i energies per resoldre-la raonablement per als afectats. Tanmateix, allà on les conseqüències del malaurat accident resultarien inesperadament irreparables seria en la política catalana. Per començar, Zapatero es va presentar al Carmel sense avisar la presidència de la Generalitat per prometre ajuda als afectats. La confiança Zapatero-Maragall baixava un nou esglaó.

El dia 23 de febrer es va celebrar un ple extraordinari sobre la crisi del Carmel. Al matí els diaris recollien les declaracions del president reiterant la seva confiança en el conseller Nadal per com estava conduint els treballs. Veus interessades del mateix govern havien fet córrer el rumor d’una previsible substitució de Nadal al capdavant de PTOP. En el ple, i davant les acusacions de Mas, Maragall, ultra reiterar la seva confiança en el conseller, va etzibar: «Al nostre govern ara li toca, i ho farà, fer tornar els veïns del Carmel a casa seva, compensar els danys d’una obra mal plantejada i canviar la gestió ineficient dels darrers anys». El dard contra CiU era directe i els diaris de l’endemà se’n van fer ressò. El Periódico, en el seu editorial, deia:

Arriba l’hora d’investigar, per exemple, si tot el que es diu a Catalunya sobre el destí del 3% dels diners de les obres públiques adjudicades anys enrere ha acabat influint en el gruix dels encofrats o el nombre de prospeccions en les obres del Carmel (El Periódico, 24 de febrer del 2005).

En aquest clima, va arribar la tarda del 24 de febrer la sessió de control al govern. El conseller Nadal va donar explicacions exhaustives i va anunciar tota la bateria de mesures adoptades o previstes. En un moment determinat, va prendre la paraula Artur Mas. La intervenció va ser duríssima, dirigida a desacreditar Maragall; les paraules del dia abans havien fet forat en l’opinió pública i Mas es proposava provocar Maragall, fer-lo saltar. Tot i que no estava previst que hi intervingués, va haver-hi una primera rèplica d’aquest reafirmant-se en allò que havia dit el dia abans, i Mas va contrareplicar endurint l’atac personal. Llavors va ser quan Maragall va llançar la sentència: «Hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent». L’acusació era greu però inconcreta, i Mas va optar per evitar el tema. Va replicar: «Vostè engega la legislatura a fer punyetes», i va demanar «amb modèstia i amb respecte» la retirada de les paraules del president «per restablir el mínim de confiança que el país necessita» (Diari de sessions, 24 de febrer del 2005). Maragall, immediatament, va accedir a la demanda.

El resultat de l’episodi no deixa de ser sorprenent. Hi va haver un consens entorn del fet que tot es reduïa a una ficada de pota de Maragall o, en el pitjor sentit, a una maragallada. Ell es va sentir més sol que mai, tal com escriuria en les seves memòries:

En aquell punt concret es va fer palès que cap conseller, cap partit de la coalició ni per descomptat de l’oposició estaven disposats a seguir endavant amb una investigació oficial sobre una sospita que sobrevola tradicionalment la classe política en el seu conjunt (Maragall, 2008a: 267).

Poc abans l’auditoria engegada sobre el govern de Pujol s’havia resolt com un tràmit.

Es fa difícil jutjar per què aquella tarda Maragall va trencar el principi de prudència. Contra el que s’ha afirmat sovint, no era un home rampellut, i molt menys irritable. Potser un sentiment profund d’injustícia, en veure’s acusat pels qui sentia que eren els responsables de la desgràcia, o potser el linxament de què era objecte Nadal en aquells dies, el van portar a la indignació i a una defensa aferrissada del seu conseller afeblit.

Mirat amb la perspectiva del temps, es poden albirar altres motius. L’accident s’havia produït al Carmel, un dels barris que l’acció de l’alcalde Maragall havia transformat positivament. De sobte, la desgràcia, una desgràcia que tenia el seu origen en una mala gestió de l’obra, i en una mala gestió sota sospita, havia remogut, potser inconscientment, el balanç d’èxits i fracassos, de denúncies i silencis que empedraven la seva trajectòria. Maragall havia estat un bon gestor, un gestor d’èxit que havia assolit els seus objectius. Havia estat un gestor impecable en l’administració dels cabals públics i havia deixat els comptes de l’Ajuntament quadrats. Els seus fracassos, les seves ensopegades, havien estat sempre en el terreny polític: l’abolició de l’àrea metropolitana, la dilatació incomprensible de la Carta Municipal. I ara, just quan havia decidit fer el salt a un terreny que li permetés un major marge de transformació en les regles del joc, no ja des de la gestió, sinó des de les transformacions normatives que constrenyien la seva acció, la gestió de l’administració anterior li queia al cap com un cop de mall. I li queia al Carmel, entre aquells barcelonins a qui coneixia pel seu nom. Ell havia manifestat: «El meu és el patriotisme que neix del barri endreçat, de l’escola lluminosa, de la sanitat propera» (Maragall, 2008a: 253). I es trobava ara desplaçant mil veïns de casa seva i tancant dues escoles. Potser allò que dolia de debò era haver estat condescendent davant els escàndols que es covaren a Catalunya prop del poder. No era un moralista, ni un ingenu. Molts anys abans, de forma sorprenent pel context, havia afirmat en públic:

Tot polític sap que hi ha un moment en què ha de tancar els ulls, i que en aquells segons processa mil equacions morals, històriques, sentimentals, etc. I sap que el seu silenci d’aquell moment pot tornar-li amb el temps com un clam, segons com vagin les coses (Maragall, 1994a: 55).

Tanmateix, el que crida l’atenció és que ni els polítics, ni la premsa, ni la crítica independent prestés gaire atenció a la manera com s’havia clos l’incident. Que hi hagués un silenci general que naturalitzava aquella situació. Aquesta manera tan sobtada de passar pàgina. No obstant això, aquelles paraules de Maragall, amb el pas del temps, s’han mostrat com un moment de cissura en la recent història del país. El moment en què una etapa es va tancar, tot i que en aquell moment ningú volgués advertir-ho.

Fos com fos, políticament l’episodi del 24 de febrer trencava la legislatura. Si calia elegir entre el tripartit i l’Estatut, s’havia escollit l’Estatut. Ja res no importava tant com aprovar l’Estatut; altrament, quin sentit hauria tingut el comportament del president i del líder de l’oposició? Ara sí que el camí s’estrenyia i conduïa a un sol lloc, si és que s’hi podia arribar.

4.3. El nou Estatut

La decisió de redactar un nou Estatut era el resultat d’un conjunt de situacions i projectes que es movien en plans diferents. Ja hem explicat com Maragall, des de començament dels noranta, havia abraçat la idea de la subsidiarietat, no sols ni principalment per afrontar la necessària revisió de les relacions de Catalunya amb Espanya, sinó com un principi de construcció europea que permetia una renovació de la política democràtica i un nou pacte de ciutadania que, posant l’accent en la proximitat, satisfés les necessitats d’identitats complexes i aprofundiment democràtic en el món globalitzat. Això no vol dir que aquesta idea aplicada a Catalunya i a la renovació federal d’Espanya des de baix no tingués també un sentit de superació de la fase nacionalista del catalanisme, per donar al catalanisme una major amplitud social i profunditat democràtica. Naturalment, pel que feia a la reforma federal d’Espanya, en un moment o altre caldria fer una reforma constitucional.

A començament de la dècada, per parlar d’aquesta reforma havia trobat l’interlocutor necessari en la figura del prestigiós jurista Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d’Estat i exvicepresident del Tribunal Constitucional, que en aquells anys va formular propostes interessants i fèrtils per fer avançar aquesta reforma en clau de reconeixement de les nacionalitats. Tanmateix, en aquells anys no es van donar les majories que ho fessin possible. De manera que les diverses fórmules que entre 1999 i 2003 va prendre l’artefacte reformador (carta estatutària, reforma de l’Estatut o nou Estatut) eren la sola cosa que es podia provar a mitjà termini. Hem dit que la idea de Maragall, una vegada es va veure empès a l’aliança amb ERC per obtenir una majoria, era acostar aquesta formació al seu projecte de reforma federalista. Per fer-ho comptava de poder trobar un llenguatge comú amb els republicans. El problema era que, fins al 2004, justament el govern del PP d’una manera solapada, a través d’aspectes com les infraestructures però també en el discurs, estava embrancat en una contrareforma en tota regla de l’Estat del 1978. La redacció d’una reforma de l’Estatut, o d’un nou Estatut que fos aprovat pel Parlament, serviria, en cas de victòria del PP amb una majoria curta, no tan sols per aturar l’esmentada contrareforma, sinó per constituir en el Congrés una aliança entre el PSOE i els partits nacionalistes, inclosa ERC, que s’imposés al govern del PP. D’ací la famosa promesa de Zapatero al Palau Sant Jordi l’any 2003 i l’acord de Santillana amb la cúpula del PSOE del mes d’agost. Hi havia, doncs, raons de fons, com la renovació democràtica i federal d’Espanya amb vistes a una Europa subsidiària; estratègiques, com ho era fermar l’aliança amb Esquerra i reformar l’Estatut per una generació, o fer avançar l’ideari federal entre els barons del PSOE; i finalment, tàctiques, aturar la política regressiva del PP i, en el seu cas, constituir una alternativa. Quan Zapatero va guanyar les eleccions per sorpresa l’any 2004, les raons tàctiques del govern català i les del govern socialista començarien a ser divergents.

En qualsevol cas, es va iniciar la redacció d’un nou Estatut per la via d’una ponència parlamentària. Aparentment, era una bona idea: permetia separar l’acció de govern d’un acord nacional que, per la seva naturalesa, havia de ser el més ampli possible. A la pràctica va ser un dels principals obstacles del procediment. El mateix Maragall ho va jutjar en aquests termes:

Si hagués de fer-me un retret sobre el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament seria el no haver reservat per al govern i per a la mateixa presidència de la Generalitat la direcció del procés de redacció (...). Això hauria permès d’enviar al Parlament un text del govern, amb tots els acords necessaris amb l’oposició, per descomptat (Maragall, 2008a: 272).

En comptes d’això, es va optar per una ponència parlamentària que treballava sobre material subministrat per l’Institut d’Estudis Autonòmics a través del conseller Saura. La competència entre els partits no tan sols va radicalitzar el text, sinó que el va fer innecessàriament feixuc i detallista. L’obsessió dels assessors tècnics per blindar les competències de la Generalitat en el text i evitar-li l’erosió que havia patit el del 1979 a través de les lleis orgàniques —una cosa difícil de preveure per la infinitud de casuístiques possibles—, i la dels partits per col·locar reivindicacions que satisfessin les parròquies particulars, van empitjorar un text que Maragall hagués volgut curt i clar, centrat en principis substancials que obrissin el camí per a una ulterior reforma de la Constitució. Tanmateix, el 30 de setembre el projecte de l’Estatut, un projecte que substancialment i pel mètode utilitzat no satisfeia completament ningú, es va aprovar al Parlament de Catalunya. Era, tanmateix, un salt extraordinari en l’autogovern de Catalunya.

El camí del primer govern de Maragall encara tindria dos estrenyiments definitius en el tràmit de l’Estatut a Madrid. D’una banda, la ruptura definitiva de la confiança amb Zapatero, que s’expressaria clarament quan el setembre del 2005 aquest va proposar a Maragall en privat un tracte inacceptable: l’aprovació de l’Estatut i el suport de CiU a canvi de l’anunci de la retirada de Maragall de la política; el candidat per substituir-lo podia ser Montilla. Maragall va respondre-li que hi hauria Estatut i hi hauria Maragall. Sobre el seu distanciament de Zapatero, el mateix Maragall va deixar escrit:

El projecte del Parlament li va semblar molt més del que havia imaginat mai. Va retrocedir, empès per la força de l’immobilisme majoritari del seu entorn polític i social, tot i ser d’esquerres, i per un instint certament desenvolupat de supervivència (Maragall, 2008a: 279).

Unes paraules que contenien una constatació i una decepció.

L’altre, i definitiu estrenyiment del camí, va ser la decisió d’Esquerra de votar «no» en el referèndum de l’Estatut. Les raons van ser diverses i la dinàmica interna del partit hi va ajudar decisivament. El president Maragall, d’acord amb Carod, va fer una crisi de govern i Carretero en va sortir. El mes de desembre ja havia intentat la crisi sense èxit per l’oposició ferotge dels partits, però al març se’n va sortir. Carretero encapçalaria els partidaris del «no» a l’Estatut enfront del mateix Carod, que s’havia compromès a l’abstenció. Els republicans tenien motius per estar disgustats, ells eren els que sacrificaven més en l’operació, no oblidem que es tractava d’un partit independentista que sacrificava el seu programa de màxims almenys per uns quants anys. Però, a més, l’escenificació pública entre Zapatero i Mas del tancament definitiu del text, a banda de deixar-los en mala posició, no era altra cosa que la declaració d’un canvi d’aliances en el Congrés dels Diputats. Zapatero, potser per aquest desenvolupat instint de supervivència, no va poder aguantar més la pressió que hi havia en l’ambient polític madrileny, també en el socialista, contra el seu suport a Maragall i el tripartit i va decidir canviar de parella de ball al Congrés. En aquestes condicions, Carod va perdre la batalla interna i Esquerra es va decantar pel «no». Amb tot, les Corts van aprovar el nou Estatut de Catalunya i es va convocar el referèndum de ratificació. Cal dir que l’oposició del PP va sobrepassar qualsevol límit raonable dins del joc democràtic.

Maragall es va veure abocat, tot i coneixent les conseqüències que comportava, a expulsar Esquerra del govern. En el PSC, la major part de la direcció va acceptar amb respecte la decisió del president, però també hi va haver qui va advertir que això costaria la presidència a Maragall. Ell ho sabia, però va avantposar el prestigi i la dignitat de la institució a qualsevol càlcul personal. Es va constituir un govern bipartit sense prou suport parlamentari que tenia com a objectiu guanyar el referèndum i convocar eleccions. El referèndum del 18 de juny es va guanyar bé, prop de 75 per cent va votar «sí», amb poca participació —una darrera decepció—. El «no» va ser molt minoritari, un vint per cent que no podia representar el vot sumat d’ERC i el PP. Sembla que bona part dels votants d’Esquerra es van decantar per no anar a votar.

Pocs dies després del referèndum, Maragall anunciava que no es tornaria a presentar a les eleccions. La renúncia havia estat induïda o voluntària, en qualsevol cas gestionada amb poca traça. A més, la proposta de Zapatero del mes de setembre per tal que Maragall renunciés i les seves noves aliances a Madrid amb CiU enverinaven tant el procés com la decisió mateixa. Les eleccions serien aquell mes de novembre. El PSC perdria tres-cents mil vots, però es podria formar un nou govern d’esquerres presidit per Montilla. Els molts esforços fets des de Madrid i Barcelona per tal que el PSC servís amb safata la presidència a Mas no van reeixir. Hi hauria una segona oportunitat per a un govern catalanista i de progrés.

L’experiència presidencial no havia estat ni fàcil ni feliç. Hi va arribar debilitat, tant des del punt vist electoral com pel que fa al seu entorn d’aliats més proper. Els seus socis a Barcelona i Madrid també van resultar massa febles, cosa que no va ajudar a estabilitzar la seva actuació. Va tenir poc temps, i, per què no dir-ho, el punt de mala sort que de vegades resulta decisiu. I, sobretot, la primera dècada del segle havia produït un canvi en els equilibris de poder a escala global que situaven el seu projecte a contracorrent. Potser és aviat per traçar cap balanç d’aquesta etapa, el cicle polític començat en aquests anys encara està obert. La perspectiva per fer un balanç de l’obra del president Maragall és, doncs, encara curta.

5. UN LÍDER AL SERVEI DEL CANVI

Espero que de la pretensió de traçar un perfil polític de Pasqual Maragall no n’hagi resultat una figura massa «d’una sola peça». La temptació de la coherència hi porta fàcilment. Kant ja ens va advertir que res completament recte es pot fer amb la fusta torçada de què està fet l’ésser humà. I potser encara hi ha fustes amb més nusos, és a dir, més complexes i riques, que d’altres.

He volgut avançar algunes idees que poden ajudar a aprofundiments futurs sobre el significat i la personalitat polítics de Pasqual Maragall. Vull insistir, en aquestes darreres pàgines, en la naturalesa del lideratge pel canvi, i en dues característiques específiques de Maragall que ajuden a definir-lo i a comprendre el conjunt de la seva acció: en primer lloc, la seva idea dinàmica i agregadora del «nosaltres» que evoca la fraternitat republicana, però que és també un mètode de treball; i també aquesta aguda sensibilitat per intuir i anticipar les tendències socials, convertint l’acció política en una acció anticipatòria de transformació que promogui el canvi.

Com he explicat, el mètode de Maragall era la creació de xarxes de persones entorn de projectes i afectes. Psicològicament estava particularment equipat per fer-ho; Jaume Badia ho explica així: «La seva originalitat radica en bona part que ha conservat la confiança en les persones, cosa que li permet relacionar-s’hi en un nivell d’igualtat» (Badia, 1995: APM). La confiança en les persones no és una habilitat, és un comportament base que permet acostar-se i associar-se amb els altres a partir del reconeixement. Sobre aquesta base, el nosaltres que Maragall anava construint era dinàmic, permetia constantment nous començaments i nous nosaltres. Una manera d’operar que, en essència, s’oposa a la divisió apriorística entre ells i nosaltres, la forma que el poder té de capturar la identitat i manipular-la. Això és el que explica que l’acció política de Maragall necessités anar guanyant en intensitat amb el temps.

L’agregació de més persones a més projectes que la pràctica política li exigia va anar pesant més que les idees de partida, i el va obligar a buscar terrenys d’entesa on ell molt sovint va fer jugar la intensitat dels afectes. Era un humanista universalista, però també en la pràctica política va comprendre la necessitat que els éssers humans han de sentir-se part d’un nosaltres que molt sovint no és instrumental o utilitari, i va acceptar la necessitat de reconèixer les formes de solidaritat bàsiques: territorials, culturals, veïnals; les va acceptar donant-los un sentit polític: reconeixent-les i reforçant-les es podia propiciar una cooperació fraternal, i a partir d’un moment aquesta pràctica va esdevenir una idea articuladora per organitzar la governació.

Maragall va voler fecundar la raó democràtica de la tríada republicana amb una concepció de la fraternitat plena de nosaltres concrets. Per fer-ho, calia fer jugar projectes i afectes, intenció i intensitat. Aquesta intensitat va resultar la clau dels seus èxits i de les seves derrotes. Dels èxits, perquè se’n va sortir quan va produir àmplies agregacions de gent molt diversa que participava amb optimisme en els projectes compartits —el més important, la transformació de Barcelona—; de les derrotes, perquè el mètode l’exposava a ell completament.

He dit que em referiria també a la capacitat d’anticipació, aquest coneixement premonitori i semiconscient de la societat futura —que Berlin atribueix al tipus Roosevelt—. Resulta clar que, a més de disposar d’un projecte llargament meditat, aquesta qualitat també el va ajudar en l’enorme èxit de la transformació de Barcelona. Però he volgut explicar també com, a començament dels anys noranta, va ser capaç d’intuir l’oportunitat d’un món que, deslliurat del bloqueig de la Guerra Freda, podia confiar esperançat en el triomf de la raó democràtica. Hi havia raons per creure-hi. En tot cas, va formular un camí per encaixar Catalunya dins una Espanya federal que al seu torn participés decisivament en la construcció europea, i es va esmerçar a fer avançar la idea del partit d’Europa, confiat que una Catalunya segura d’ella mateixa, dins una Espanya que la reconegués plenament, podia jugar un paper en un nou salt europeu que Maastricht anunciava i la nova Constitució havia de sancionar. I que aquest —el salt a un espai polític significatiu com l’europeu— era l’únic camí per a la reconstrucció del pacte social trencat els anys vuitanta.

Però també va comprendre el poder enorme dels enemics i dels obstacles d’aquestes idees. Ho va comprendre plenament en la guerra de Iugoslàvia, i ho va comprendre en el canvi de segle, quan les polítiques d’Aznar envers Catalunya, però també a Espanya i a Europa —i finalment a la guerra de l’Iraq—, iniciaren una perillosa regressió. I encara amb l’evaporació de la Constitució europea en mans d’uns polítics oportunistes que van deixar el projecte d’Unió a la deriva per a més d’una dècada.

El 1983 havia utilitzat l’eslògan «La ciutat és la gent», i a finals dels noranta havia afirmat «Les ciutats són l’esperança de la humanitat». Potser cap altre objectiu resumeix els valors de canvi que inspiraren Maragall, com el de retornar el poder a la gent construint la ciutat —és a dir, la política—. Fer avançar, en definitiva, l’esperança de la raó democràtica. En aquest sentit, Maragall ha estat, indubtablement, un líder al servei del canvi. El 2008, en un dels seus darrers articles, va escriure:

El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació (...). Hem de continuar canviant. Hem de continuar desperts, i arriscant, altrament el canvi s’haurà convertit en una rutina (Maragall, 2008b).

A mitjan anys noranta, explicant la pròpia experiència amb el poder, llançava als joves socialistes un advertiment que resumia bé els seus ideals:

Nosaltres, la nostra generació, podem sortir-nos-en o no en el nostre antic somni d’una Catalunya lliure i plena, tranquil·la, projectada amb afecte cap als altres pobles d’Espanya, fent en comú l’Espanya nova, l’Espanya gran, incidint a l’Amèrica Llatina i fent de frontissa amb l’Europa central. Posant per davant l’esperit d’indústria i el de cooperació, la individualitat i l’associacionisme, la creativitat, que han estat el nostre millor llegat.

Però tant si ens en sortim com si no, sabem del cert que el futur és vostre, totalment vostre, dels qui haureu combinat la voluntat de canvi amb la fidelitat a un missatge d’igualtat, de fraternitat i d’humanitat. Que haureu sabut cultivar la individualitat i la diferència —sense indiferència sinó amb atenció als altres—. Que ja heu descobert que en política les cartes estan quasi sempre marcades i que és pràcticament impossible guanyar als qui reparteixen el joc sense utilitzar les seves cartes, però que aconseguir-ho és l’única cosa que val la pena, i que «caure en el joc» dels qui juguen sense esperança i amb trampes és comprensible però imperdonable (Maragall, «Discurs Congrés Joventut Socialista», 1994, APM).

Potser quan va arribar al govern de la Generalitat, el 2003, l’escletxa d’esperança ja s’havia tancat, i les forces que avui amenacen severament la raó democràtica començaven a guanyar. I, tanmateix, els dilemes d’avui no són gaire diferents dels que Maragall formulava fa vint anys. L’única esperança se segueix trobant en la raó democràtica, aquella que construeix la gent fent la «ciutat».

En un dels darrers actes públics en què Maragall ha participat, la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat, la màxima distinció que concedeix la ciutat i que molt pocs barcelonins han rebut en vida, va resumir de manera bella i dramàtica el sentit profund de la seva trajectòria i el seu ideari polític:

L’any 1997, quan m’acomiadava d’aquesta casa ja vaig dir: «Sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món (...). La solitud, la indigència, la demència senil [quina premonició, no?] i, en general, les malalties mentals, només s’eradicaran si les ciutats són progressives, i les nacions es deixen de luxes defensius i ornamentals i inverteixen en les estructures d’acollida idònies que són els barris de la ciutat (Maragall, 2007c).

En definitiva, són la capacitat agregadora construïda a partir d’inspirar i atorgar confiança en els altres, i la seva intuïció premonitòria, les característiques que expliquen el lideratge de Pasqual Maragall. Però el lideratge té sentit al servei d’uns valors que, en la seva figura, substancialment van canviar poc. Es van forjar en un entorn familiar liberal, sigui en el liberalisme catòlic dels Maragall o en l’institucionalisme republicà de la seva mare; en la decisiva experiència del FOC i la lluita antifranquista, que el portaren a adoptar un socialisme prou heterodox; en l’estudi de la teoria econòmica i l’economia urbana, que van ser la base de la formació de les seves idees, i en l’obra de govern a l’Ajuntament, on va fer l’aprenentatge de la pràctica política i l’exercici del poder. Sobre la densitat d’aquestes experiències i aprenentatges, mai no va deixar d’interrogar-se sistemàticament.

El lideratge que expressa un conjunt de valors és percebut pels altres a través d’això que en diem carisma, un fil de coherència i determinació que relliga les paraules, les accions i — sovint i sobretot— els gestos. Aquest fil de coherència i determinació, en impregnar-ho tot, fins i tot aquelles accions, paraules i gestos que poden semblar més contradictoris en el context immediat, genera la confiança que construeix l’adhesió. Maragall ha comptat amb aquesta adhesió, i sobretot ha tingut també la imaginació per impulsar aquests valors i el coratge per posar-los en pràctica.