Читать книгу L'atzarosa vida d'Enrique Blat - Joan J. Adrià i Montolío - Страница 6
ОглавлениеINTRODUCCIÓ: LA IMPORTÀNCIA DE NO DIR-SE ROTHSCHILD
Les biografies de persones corrents, què poden aportar?
Un dia qualsevol, potser tebi i assolellat, un novel·lista, escriptor amb una sòlida obra publicada, recorre pausadament les paradetes de llibres de la Cuesta de Moyano. És un habitué, com diuen que fou l’alcalde de Madrid, Tierno Galván. Coneix els llibreters experts, que li reserven peces d’interès i el deixen tafanejar darrere el mostrador. Entre volums per classificar i llardoses revistes dels anys cinquanta (Signal, Paris-Hollywood) aguaita unes gruixudes carpetes d’arxivador lligades amb un cordell, com les maletes de cartó dels emigrants. Les obri amb sigil, les fulleja amb curiositat i, de sobte, s’adona que ha descobert un tresor. Contenen la documentació completa d’una causa que, en el seu temps, conegué una certa notorietat i que prompte quedà relegada a l’oblit. Es tracta del judici seguit, l’any 1946, contra un grup de comunistes que assaltaren un local de Falange i hi mataren dues persones. Tal volta en algun trasllat de la comissaria o, potser més tard, en la precipitació dels dies de la transició, quan era necessari esborrar les pistes del passat, els lligalls es vengueren a pes i anaren vagant per magatzems humits, fins a acabar apilats al costat dels d’una antiga notaria o els d’una tenda d’ultramarins, sense que ningú sabera que guardaven una història tremenda. Allí podem trobar, però, salvats del naufragi de la memòria, els rostres al·lucinats dels detinguts, els puntosos informes de la policia en què es dóna compte de les pacients perquisicions i dels inacabables interrogatoris, i on es detallen les cites dels conjurats a les estacions de metro, les seues anades i tornades per Madrid, la vestimenta que duien, la bossa d’hule que la dona portava fermament agafada (senyal inequívoc que contenia armes). I vora la prosa precisa dels policies, el barroquisme jurídic del tribunal militar, transcrit amb mecanografia maldestra però contundència implacable, tancant sense apel·lació la història amb set condemnes a mort, soterrades qui sap quants anys en un humit magatzem de robaveller, com els cossos dels qui foren ajusticiats i es perderen al cementeri de l’oblit.
L’escriptor va arrapant dels papers com un arqueòleg que, en lloc d’apegar els fragments d’una àmfora, reconstrueix la misèria del temps amb els objectes abandonats: una bufanda usada, un paquet espremut de picadura, dues entrades de cine de barri on mantingueren la darrera cita, i hi descobreix la patètica soledat dels resistents i la immensitat del seu desemparament en els precaris mitjans confiscats, una vella impremta amagada per uns taulons en una chabola, un manoll de pamflets que ningú arribaria a llegir, dues pistoles antiquades. Amb aquest material Andrés Trapiello va escriure un llibre escruixidor, La noche de Cuatro Caminos, que té l’intens dramatisme d’una novel·la, l’exactitud d’una crònica i la veritat profunda de la història.
Una jornada de treball d’un professor universitari. A qui ara seguim no és cap bussejador aficionat sinó un professional de la recerca, que viu immers en el pèlag dels arxius, el conegut historiador Carlo Ginzburg. Cadascun dels seus llibres sobre la cultura popular en l’edat moderna recolza en un impressionant aparat crític que fa referència a centenars de documents. Avui l’historiador ha entropessat amb un lligall aparentment igual a tants altres que ha estudiat. Es tracta del sumari d’un judici portat a terme per la Inquisició contra un pobre moliner acusat de bruixeria. Amb autoritat i desimboltura desarmants, tenint en compte la sinistra qualitat dels auditors, el moliner Menocchio exposa la seua concepció del món, una caòtica sintesi de panteisme i creences cristianes. En molts altres documents l’historiador ha trobat idees semblants, però en aquest cas fa l’efecte que prenen vida, que formen part de la massa que treballa el moliner, fa la impressió que es barregen en la seua conversa amb els veïns. El narrador va donant compte de la seua vida i de la idea que s’ha anat fent del món que l’envolta. No es limita a contestar les preguntes sinó que realitza un original procés de reconstrucció biogràfica que va lligant a la construcció de la seua particular cosmovisió. Basant-se en els papers del moliner, Ginzburg escrigué un dels millors llibres d’història cultural, Il formaggio e i vermi, un llibre culte que, no obstant això, es llegia com una novel·la perquè relatava una peripècia vital. Per estrany que semble en el camp acadèmic, el dens treball d’investigació esdevingué un best-seller per raó de la calorosa presència de l’original Menocchio.
Un periodista de renom, Timothy Garton Ash. El seu currículum és atapeït de les diverses corresponsalies, els llocs que ha visitat com a enviat especial, les persones il·lustres que ha entrevistat i, retrocedint cap al passat, les universitats on va estudiar i els títols que posseeix. Podria confirmar cada capítol de la seua biografia amb documents acreditatius i amb l’aval de les persones que l’han conegut. Fins que un bon dia rep la notícia que entre els papers desclassificats de la Stasi, la policia de la República Democràtica Alemanya, es troben informes sobre la seua estada en aquell país. Com que ell recorda bé les persones amb qui tractà, els dissidents que entrevistà i les cròniques que envià al seu periòdic, a primera vista poc li poden dir sobre ell mateix aquells informes que ell no sàpiga ja. Però no és així. Es tracta d’informes de confidents, de la portera del seu immoble, d’un professor de germanística, del llibreter a qui demanava consell sobre les novetats aparegudes, persones que ell tractà com a portera, com a professor o com a llibreter i que, de sobte, apareixen sota una altra llum. Una part de la seua biografia ha canviat per complet. Aquells amb qui convisqué ja no són els mateixos. Els actes que realitzà –assistir a una conferència sobre Goethe, anar a un concert– tenen un significat distint als ulls dels qui l’han estat observant. Fins els gestos més indiferents –comprar el diari, dir a la portera que avui no tornarà a dormir, besar una xicota en un cafè, haver-se oblidat de posarse corbata– formen part d’una identitat nova que aquells qui l’espien han anat construint. Sense saber-ho ell, durant tot aquest temps ha estat una altra persona, no Timothy, l’antic estudiant d’Oxford, ni Garton, el brillant periodista de la BBC, sinó Romeo, el sospitós sotmès a vigilància pels serveis de seguretat. Que ell no fóra un veritable espia no repara l’esquinç que el coneixement d’aquests fets ha produït en la seua biografia, perquè allò que sí que ha estat és un ciutadà vigilat. En L’expedient, subtitulat Una història personal, el periodista reconstrueix aqueix fragment de la seua biografia que representa prou més que una curiosa anècdota de la seua vida. Amb la forma d’una novel·la de Kafka (el ciutadà K és acusat d’un delicte que desconeix, que no pot esbrinar quin és i pel qual mai no és jutjat) la història desvela la situació de moltes altres persones posades sota sospita per l’Estat totalitari.
La història d’un minúscul grup de comunistes perduts en la nit del franquisme, el relat d’un moliner medieval que explica als inquisidors la seua concepció del món, un fragment del passat d’un periodista sota l’ull vigilant del gran germà: vides d’escassa, per no dir nul·la, rellevància històrica si es mesura per la influència que tingueren en els grans esdeveniments. Podríem, doncs, preguntar-nos si les seues biografies tenen cabuda en el camp historiogràfic o si manquen d’interès. Fa ja bastants anys que els historiadors de l’escola dels Annales i els marxistes arremeteren contra una manera d’entendre la història en la qual els grans personatges, homes il·lustres com en Plutarc, herois com en Carlyle, ocupaven tot l’escenari, i suplantaven la presència determinant dels fets econòmics i el paper de les forces socials. Els nous corrents historiogràfics menysprearen el gènere biogràfic, però en propiciaren la renovació mitjançant l’apropament a un tipus de persones, tretes del common people, que eren vistes com el contrapunt dels grans personatges. Le rétour de Martin Guerre, de Natalie Z. Davis, es podria llegir com una mena d’anti-Joana d’Arc. Contrastant amb el personatge que salva França, ens trobem amb la vida d’un pobre camperol que torna de la guerra derrotat i ni tan sols és reconegut pels seus veïns, un pobre camperol que, amb el seu destí individual, representa la sort que va escaure a tants altres camperols arrossegats per la violència feudal. L’estudi de Gabraudy sobre una família obrera de Torí, emigrada del sud durant el període feixista, l’itinerari de la qual se segueix per anar descobrint les estratègies d’adaptació o resistència de la gent normal i corrent, és una contraproposta a la història del líder sindical heroic i omniscient. Les investigacions sobre el nazisme, que compten amb una exhaustiva i excel·lent biografia de Hitler, se centren ara en microhistòries (d’un poble menut, d’un batalló de soldats) amb el propòsit de desvelar el grau de complicitat de la població ordinària.
L’objecció a aquest tipus de biografies de gent de baix, o del mig, és l’opo-sada a l’anterior. Mentre els grans personatges ocupen el lloc que correspon a la dinàmica de les forces socials, i s’arroguen un protagonisme desproporcionat, els petits manquen de consistència i representativitat. Qui ens assegura que Martin Guerre, l’obrer de Torí, els veïns d’un determinat poble alemany, el moliner Menocchio, o el periodista britànic espiat per la Stasi reflecteixen problemes generals susceptibles d’ampliar el nostre coneixement històric? Ningú, només les seues vides mateix. El corrent tumultuós del temps les anà sepultant, les anà abandonant en platges ignotes, però conserven, com les petxines, les estries que solcà el dolor, la concavitat buida on en vida féu niu la dignitat o la covardia, el soroll i la fúria de les tempestes que les transitaren. Com aquelles sabates que pintà Van Gogh, porten adherida la terra que xafaren, la humitat dels llargs hiverns, la tristesa cansada del seu posseïdor. La biografia d’una persona ordinària no representa la seua època o la seua classe, a la manera d’un ambaixador plenipotenciari que ens ho explica tot, però està habitada pels temors i les esperances dels seus contemporanis. És una història particular per la qual passà la història del seu temps.
Des d’aquests pressupòsits hem abordat la biografia d’Enrique Blat Guerrero, fill d’uns moliners que, durant les primeres dècades del segle XX, posà en peu una indústria florent en un poble agrícola. Després d’uns inicis prometedors, l’empresa fracassà i hagué de marxar un temps a Amèrica. Fou una persona compromesa amb la política, animador del partit republicà, i hagué de pagar per això un preu molt alt: la mort del seu fill a mans dels vencedors de la guerra. Una biografia que ben bé podria ser contada com una novel·la ja que conté els ingredients necessaris: l’ambició del protagonista, el triomf, la fugida i l’aventura en un país estrany, la venjança dels enemics, la lluita per sobreviure durant els anys de la fam. Una novel·la en la qual inevitablement ressonaria el fragor de la història, l’estrèpit de les màquines del començament de la industrialització, les tensions polítiques de l’època de la Restauració, els somnis dels emigrants, les devastadores conseqüències de la guerra. Nosaltres no hem escrit ni una novel·la ni un gran llibre d’història, sinó la biografia d’una persona. El lector jutjarà si és alguna cosa més.
L’aportació a la història de la biografia d’Enrique Blat
Deia Virginia Woolf que l’inici d’una biografia podia estar en una caixa de sabates, on es guarda un paquet de cartes, lligat amb una cinta, un fermall, una col·lecció de postals amb mata-segells de diversos països i un petit llibre de poemes. En el nostre cas disposem d’unes quantes caixes arxivadores on l’interessat anà guardant documents diversos que constituïen les baules de la seua vida. L’afany memorialista que porta les persones a conservar cartes, fotografies, records d’aniversaris, és bastant freqüent, però el que sorprèn en aquest cas és la voluntat de conservar el llegat siga com siga. Alguns documents podien resultar comprometedors per a una persona marcada de desafecta al règim. D’altres resulten poc afalagadors, de manera que si continuen allí, resistint la corrosió del temps, és perquè existí en l’interessat una voluntat autobiogràfica manifesta i tenaç. Tenint en compte que se’n deuen haver perdut altres tants, els que han arribat fins a nosaltres indiquen que foren seleccionats amb la intenció de definir i justificar la pròpia vida.
Entre els diversos papers trobem un paquet amb els documents que l’acrediten com a membre destacat del casino republicà. Resulta bastant insòlit, contemplat des de la nostra descreença, que un empresari pose especial cura a deixar constància de les seues afinitats polítiques. Però no ho era tant en aquella època. La identitat partidista era una component de la pròpia identitat. Un era republicà, anarquista o de la UGT i això el definia davant ell mateix i davant els altres més que qualsevol altra característica. El franquisme, en la seua obsessió persecutòria, assenyalà moltes persones, durant els primers anys, amb el nom de «roig». Aquell és roig, es deia per discriminar una persona que no havia comès cap acció punible però que havia ostentat amb orgull les seues conviccions d’esquerres. Deixant de banda el caràcter repressiu de la indicació, és cert que abans de la guerra, per a molta gent, ser d’esquerres o de dretes significava una manera d’entendre el món. El nostre home ens indica que ell no solament fou un empresari d’empenta sinó que, com a bon republicà, cregué en el progrés.
Acuradament plegats, al costat dels certificats de republicanisme, apareixen alguns periòdics. No qualsevol periòdic sinó el del partit al qual pertanyia, en aquest cas El Pueblo. Cadascú seleccionava la informació d’acord amb la seua visió del món i s’hi atenia com a font inapel·lable de veritat. Ve en El Socialista, ho diu El Pueblo, i això tancava qualsevol objecció possible. Hauria estat, però, més congruent que un empresari que havia aconseguit un cert ascens social pertanyera al partit liberal, de manera que les amistats caciquils li obriren portes. Però ser republicà, ser blasquista, no era conseqüència d’un raonament sinó del temperament i la sensibilitat. Un seguidor de Don Vicent era una persona a qui, parlant de política, li agradava alçar la veu, era algú que gaudia amb l’algaravia i el tumult al carrer. La seua passió política tenia un punt d’esquizofrènia perquè amava, per damunt de tot, allò que era valencià, però admirava allò que era estranger, especialment si venia de França. Un dels periòdics conservats és un exemplar extraordinari dedicat a Zola. L’homenatge a l’escriptor, exaltat com a paladí de la justícia per la seua valerosa defensa de Dreyfuss, és un dels lieux de mémoire preferits del blasquisme, un d’aquells fets singulars que només passaven a València i que els participants recordaven, com el soldat d’Austerlitz, per a dir als fills: jo hi vaig ser. No sabem si ell hi fou present, però el fet que guardara la notícia ens demostra la importància que li atribuïa. Potser fou un dels 40.000 signants de la carta que s’envià a l’escriptor francès amb els plecs de les firmes enquadernats en pell. No podem saber-ho amb certesa, però el biògraf ha d’actuar com un astut detectiu, seguint pistes i considerant hipòtesis, per esbrinar els llocs que freqüentà el biografiat, les persones amb qui tractà i aquelles a qui admirà, o els llibres que va llegir. Les petges deixades als llocs republicans són massa ostensibles per a passar-les per alt.
Un altre paquet, gros també, conté els documents relacionats amb l’empresa i així és possible reconstruir l’aventura de l’emprenedor. La materialitat dels objectes és bastant precària. Es tracta d’unes llibretes, amb aspecte de quadern escolar, en què s’arrepleguen les quantitats venudes i els punts de destinació, amb minuciositat però sense la més mínima tècnica comptable. Que els empresaris de l’època sobreeixien per la seua empenta, però a penes tenien formació, és un lloc comú de la historiografia que sembla confirmar-se ací. En contrast amb aquesta imperícia trobem un sofisticat quadern de claus emprat per comunicarse telegràficament amb els agents comercials de l’estranger. Des d’un modest poble de l’interior les mercaderies partien cap a llunyans destins mentre el cap de l’empresa, amb aspecte d’agent secret, desxifrava les encomandes i somniava de desbancar amb la seua astúcia els competidors.
L’empresa era menuda, amb uns quaranta treballadors (més ben dit, treballadores, ja que la mà d’obra femenina era aclaparadorament majoritària) que apareixen en una foto, les dones amb els cabells replegats en un monyo, un vestit bast que els arriba fins als peus, sobre el qual porten un gran davantal; els homes, amb gorra i brusa. Malgrat el seu aspecte de llauradors i llauradores, per a tots ells treballar a la fàbrica marcava una diferència: significava tenir un jornal segur durant bona part de l’any, alguns durant tot l’any. La indústria no aportava únicament llocs de treball, sinó que era una aposta pel futur. Per això quan, a l’entrada de Llíria, es contempla la finca que ocupa el solar que un dia fou fàbrica, se sent el dolor d’una amputació. L’edifici ha quedat esborrat del paisatge urbà, com si les pedres hagueren tornat a la terra i no hi hagueren existit mai, apilades per la voluntat humana, al peu del tossal acastellat de la Vila Vella, entre la trama laberíntica de carrers medievals i de cases apinyades al voltant de l’antiga església del segle XIII i, allà baix, als afores, les dues estacions de ferrocarril que comunicaven la població amb València, construïdes a finals del segle XIX. Una, la del ferrocarril de via estreta, el trenet de sempre, el metro d’avui, en ple ús. L’altra, la que fou de via ampla, situada just enfront del lloc que ocupava la fàbrica, i que jau abandonada, amb la línia clausurada i els murs menjats per l’herba, com l’esquelet d’una vella barca.
Si recorríem el País Valencià, en molts pobles trobaríem vestigis de l’empenta industrialitzadora que impulsà uns empresaris, probablement més dels que pensem, a respondre a la crida dels temps. En alguns casos, els vells edificis s’assemblen a enormes galions que contingueren tresors, com la fàbrica de sacs de Vinalesa o la de ceràmica Nolla, a Alboraia; en altres només ha sobreviscut un pal mínim, la silueta d’un fumeral que ens indica que allí hi hagué un motor de vapor que movia màquines; o, com al lloc que ocupà l’enorme fàbrica de Ríos a Llíria, uns llenços de tàpia, la porta i la porteria, una torre per al dipòsit de l’aigua, uns arbres encara altius… U sent la temptació de parlar d’una generació schumpeteriana que anà donant forma a allò que després serien els districtes industrials, però seria excessiu, ja que cap d’ells no disposà de la força titànica, requerida pel model, per a impulsar un cicle econòmic estancat. La tipologia d’aquests empresaris s’aproxima més a la dissenyada per l’escola de Viena, aquells que actuen en mercats relativament estables en els quals, tanmateix, es donen imperfeccions (en la comercialització, en la qualitat…) a la manera de forats per on introduir-se. La majoria dels nostres empresaris, llevat d’algun de més volada, triomfaren en mercats tradicionals (el moble, el calcer, les joguines, la ceràmica). I si semblava que ja estava tot dit, ells encara foren capaços d’aportar-hi alguna cosa. A diferència de l’empresari schumpeterià, que destrossa un teixit productiu obsolet, i després esdevé empresari chandlerià, creador de grans corporacions, l’empresari a la vienesa es mou en el camp dels mercats establerts i les seues possibilitats de creixement són menors. La seua grandària òptima no supera la talla mitjana. Però això no significa que no siga eficient en el terreny que trepitja.
Com després s’explicarà amb detall, els nostre biografiat actuà de manera intel·ligent i dinàmica. Sabé trobar el forat existent en una economia agrària que no disposava d’indústries de transformació, i s’aplicà a tapar-lo amb èxit durant bastants anys, fins que un esdeveniment poc clar el portà a la fallida. Si aquest llibre fóra un manual de gestió, d’aquells que tant abunden en l’actualitat, l’assumpte podria resoldre’s fàcilment. És ben sabut que, d’acord amb les normes d’una bona gestió, un endeutament excessiu resulta desaconsellable i, probablement, això és el que va passar. Tanmateix, els papers que ens ha deixat, amb el propòsit manifest que coneguem la veritable versió dels fets, no fan referència als problemes de finançament, sinó a una trama fosca que li fou parada per enfonsar-lo i de la qual ell es defensa aportant documents de la seua honradesa. Algú, que no el volia bé, l’acusà de trampós o, més senzillament, d’insolvent, i aquest fet accelerà la caiguda. Com que hagué d’abandonar l’empresa i marxar precipitadament a Amèrica tot buscant la fortuna que ací havia perdut, caldrà reconèixer que existien causes objectives i tal volta exagerà la persecució patida. El biògraf dubta entre quedar-se amb el fet nu d’una fallida deguda, com dirien els economistes amb el seu llenguatge asèptic, a la circumstància que el passiu superava l’actiu, o seguir els fils de la maquinació i endinsar-se en un terreny més novel·lesc. Per què no? Hirschman ha dedicat algunes de les seues obres a mostrar que en el món dels fets econòmics, aparentment regit per lleis, les passions humanes es barregen amb els interessos i produeixen alteracions imprevistes. I fou Marx qui recomanà llegir Balzac per a saber com funciona el capitalisme. La maximització del benefici, aquesta llei impol·luta que, segons els economistes, afavoreix a tothom, apareix en les seues novel·les entreteixida amb ambicions, enganys i traïcions. I potser és aquesta la veritat dels negocis.
Així ho veié Blasco, qui oferí, en Arroz y tartana, una transposició al petit món valencià d’El diner, del seu mestre Zola. Els telers de la indústria de la seda jauen abandonats al vell casalot del barri de Velluters i regna l’especulació borsària, perquè aqueixes són les lleis de la història del capital; però qui mou la trama és l’afany d’ostentació de Doña Manuela i l’astúcia múrria del banquer Morte, transsumpte evident del marquès de Campo. En els llibres d’història es compta la fallida de les societats financeres de Campo, com si fóra alguna cosa inexorable, i en alguns casos s’esmenta de passada la ruïna dels petits estalviadors, però no es diu res del desmesurat afany de Campo per derrotar Salamanca, que el portà al fracàs, ni de Doña Manuela, ni de la pobra costurera i la seua anciana tia, que perderen tot el que havien estalviat durant una vida de treball. Les biografies, en irrompre en la història, esquincen el teixit de les lleis que la regeixen i fan aflorar les il·lusions i les passions dels éssers humans que les mouen, les violen o les pateixen. En la biografia d’Enrique Blat, la fallida de l’empresa pot explicar-se com una dada quantitativa, que confirma el feble finançament de la industrialització valenciana, o com un drama personal en què es conjugaren múltiples i, potser, obscurs factors. No és qüestió de triar entre dos models de fer història, sinó de saber fins a on arriba la capacitat explicativa de cadascun.
Arruïnat, el nostre personatge volgué fer les Amèriques. A l’aventura de l’emigració les relacions entre la història general i la personal són encara més intenses. Blasco intentà plasmar-ho en una novel·la, Los argonautas, on les conversacions dels emigrants que narren les seues desgràcies i els seus somnis van barrejant-se amb la història dels primers conqueridors espanyols. El novel·lista exagera perquè el que pretén és rememorar la seua aventura de colonitzador de la Pampa, però hi ha en tot emigrant, fins en el més humil, un anhel de conquistar encara que siga una petita parcel·la de la terra de la gran promesa. Al llarg de la història, milers i milers de persones, famílies senceres, víctimes de les fams o de les guerres, abandonaren els seus llocs d’origen i partiren a buscar una vida millor. I encara ho continuen fent. L’emigració és el capítol que compta amb estadístiques més voluminoses, però també amb les històries personals més colpidores. Allí els trobem, els uns al costat dels altres a la coberta del vaixell, a l’espera que aparega l’anhelada costa, travessant les muntanyes gelats de fred en una filera interminable, expulsats de la seua pàtria, esperant a les andanes, amb les maletes de cartó lligades amb una corda, o ajupits per no ser vists a la petita pastera. Entre tants, el fotògraf ha captat el rostre gastat, però no vençut, d’un jornaler, les mans d’un xiquet que s’agafen al faldó de la mare per no perdre’s, l’abraçada al moll, el darrer cigarret a l’estació mirant obsessivament la terra que, tal vegada, ja no es tornarà a xafar. En alguns casos, el xiquet ha estat localitzat al cap dels anys i ens conta la seua història, com en Les cendres d’Àngela, o els descendents del que se n’anà tornen per conèixer la casa de la qual tant sentiren parlar, i la televisió realitza un emotiu reportatge, com en el cas dels néts d’una família que seguí a Blasco a l’Argentina.
Del País Valencià, encara que no siga una terra d’emigració massiva, partiren bastants persones si bé es pensa, especialment a les darreries del segle XIX i durant els anys seixanta. Un d’ells fou Enrique Blat. Deixà la dona i els fills al poble, amb la confiança de tornar a reunir-los si li anava bé, i se n’anà a Veneçuela, on l’esperava un germà que molt jove ja s’havia instal·lat al Nou Món i lluitava per aconseguir la prosperitat. S’acomplia així una de les regles bàsiques de l’emigració que funciona, generalment, mitjançant xarxes de suport. Cal que hi haja un pioner, que ix del poble a provar fortuna i a preparar el camí sostingut per la família o el grup, i després van seguint-lo altres que esdevenen la base d’un flux continuat. Primer els de casa ajuden aquell que se’n va, després és aquest qui ajuda els qui es quedaren, generalment pagant el viatge i acollint algun membre més jove o en dificultats. L’emigració és un dels fenòmens humans en què funciona de manera més activa la solidaritat de grup i en el qual les xarxes de suport tendeixen a densificar-se, en comptes de desaparèixer. En la nostra història, els dos germans grans, Francisco i Enrique, muntaren l’empresa i ajudaren el menut, Vicente, que s’obrira camí a Amèrica i, quan es va produir la fallida, l’americà acudí en l’auxili acollint Enrique a Veneçuela –Francisco havia mort ja, com veurem, de manera ben dramàtica– i posant els diners per constituir una nova empresa, una destil·leria de licors. Enrique, però, no acabà de pujar en el nou negoci. Greument malalt (d’un càncer de gola que superà gràcies a una reeixida operació realitzada ja a València), retornà al cap d’un any. Les relacions amb el germà d’Amèrica n’eixiren malparades ja que aquest restà sumit en un mar de deutes; però es reprengueren amb força al cap d’uns anys i un fill seu arribà a enviar diners a Llíria –cotitzats dòlars– en els difícils anys de la postguerra. Encara avui la tercera generació de la família continua tractant-se.
Els documents que ens donen compte de la darrera etapa de la vida d’Enrique formen part de la tragèdia viscuda pel poble espanyol durant la guerra i la postguerra. España, aparta de mi este cáliz, suplicava César Vallejo. El nostre biografiat hagué de beure-se’l fins a les escorrialles, com molts altres. La guerra civil ha estat, en la gran història, una de les tragèdies col·lectives que més ha afectat la petita història de les persones i les famílies. Les injustícies i els odis ancestrals acumulats durant segles, en un bàndol, i la venjança implacable, en l’altre, provocaren una violència a la qual ningú no pogué sostraure’s. A ell li tocà patir la mort del fill, un jove amb les idees republicanes que el pare li havia inculcat, condemnat a mort i executat pels nacionals als pocs dies de la seua victòria. És curiós que, si bé en l’assumpte de la fallida de l’empresa va tenir un interès especial a mostrar qui l’havia traït, ara no trobem en els escrits la més mínima indicació respecte a com anaren les coses. Encara que tot indica que es feren atropelladament. Enmig de la fúria dels primers dies hi devia haver algú amb influència o autoritat que, per fanatisme, venjança o, encara pitjor, creient que obrava bé, l’assenyalara amb el dit i diguera: «Eixe, eixe també!». Aquestes coses se sabien als pobles, però ningú no les deia, ni en veu baixa, i el pare, si res esbrinà, preferí no posar-ho per escrit. Tots els que coneixen el cas, però, sembla que sí que estan d’acord en una cosa: si el consell de guerra s’haguera celebrat uns mesos més tard, hauria estat condemnat (ja que no es perdonava ningú) a uns quants anys de presó, però no afusellat. Així ocorrien les coses, però; com havien ocorregut també en els primers moments de la revolució, quan bastava una denúncia per a ser culpable i patir una mort doblement injusta (per tal com la pena de mort sempre ho és, però més encara si resulta immotivada). En la tragèdia del fill la biografia del pare ateny un to coral on ressonen les veus de tants altres que també ploraren pels seus.
Amb tot, calia sobreviure, dura feina que el franquisme imposà als vençuts. Desposseït del treball que feia a l’Ajuntament de Llíria des del seu retorn d’Amèrica, amb les facultats minvades per la necessitat de fer servir un aparell ortopèdic per a parlar, hagué d’enginyar-se-les per a guanyar-se la vida i sostenir la família, la dona i una filla que quedava per casar. Comprà una màquina de fer fideus i es dedicà a fabricar-los i vendre’ls, vorejant i penetrant la zona prohibida del petit estraperlo. La filla, a més, recorria els pobles veïns carregada amb cistelles per vendre torró, formatge, xocolate i tot allò que poguera representar un guany, per escàs que fóra. Com a prova dels seus hàbits empresarials, Enrique Blat ens ha deixat uns quadernets en què, com feia en els bons temps en què dirigia la fàbrica de conserves, apuntava les partides de fideus venudes. Amb la diferència que els milers de quilos que aleshores eixien cap a l’estranger eren ara magres lliuraments de 20 o 30 quilos venuts a Llíria o en algun mercat de València. Mentre feia la pasta en una habitació de dimensions reduïdes, el pioner de la indústria devia contemplar de lluny els murs de l’antiga empresa, de la nau que havia bastit amb tanta dedicació, i que acabaria cremada alguns anys després de la seua mort. Tal vegada alguns lectors objectaran que és un final molt pobre i una història sense lluentor ni relleu. L’únic que podem dir-los és que a nosaltres ens agrada la història, com a aquell xiquet a qui son pare escrigué per explicarli la raó (el xiquet era el fill de Gramsci), perquè conta la vida de persones com nosaltres, en les seues relacions socials i en les seues condicions materials. Aquesta és la biografia d’una persona corrent que, amb la seua aventura personal, on es mesclen els èxits i els fracassos, ens ajuda a comprendre la història del temps que li pertocà viure.
Nota metodològica
La font bàsica per a la nostra recerca ha estat, com hem dit, la documentació acumulada en vida per Enrique Blat, conservada per la seua filla Argentina i la seua néta Carmen Escrig Blat. Agrair-los la seua ajuda no és un simple acte de cortesia, sinó de justícia. L’accés a aquest material hauria estat impossible sense la col·laboració d’elles que, a més, han estat un auxili constant per als investigadors mitjançant els seus insubstituïbles testimonis orals. De fet, el fil argumental de la biografia segueix molt de prop el relat que Argentina i Carmen ens feren en diverses converses entre abril i agost de l’any 2002. Foren particularment fecundes les tres llargues sessions de treball (de vora quatre hores cadascuna) mantingudes durant el mes de juliol. L’excel·lent memòria d’Argentina i la tenacitat de Carmen a l’hora d’ordenar el material –i els records– en una seqüència lògica i facilitar-nos la consulta conformen els fonaments sobre els quals hem intentat, rajola a rajola, construir la nostra interpretació de la vida d’Enrique. Tant ens hem aprofitat de la informació rebuda oralment que ens sembla un exercici d’erudició innecessari i embafador advertir a peu de pàgina que l’emprem cada vegada que ho fem. Tota afirmació que realitzem, tota dada que donem sobre el nostre biografiat, i que no estiga sostinguda per una cita d’autoritat o atribució documental explícita, és que prové de la memòria familiar encarnada en aquestes dues dones.
I encara, al mes de maig de 2003 vam tenir l’ocasió de conèixer la filla de Vicente Blat, Carmen Blat Sanjuán, i el seu marit Vinicio, en una ràpida visita que feren a Llíria. La conversa, intensa i molt agradable, ens aportà una valuosa perspectiva sobre les relacions entre els dos germans Blat i les seues avinences i desavinences.
A banda de la documentació i els testimonis familiars, hem consultat també alguns llibres i lligalls de l’Arxiu Municipal de Llíria i algunes fonts hemerogràfiques. Tanmateix, és més important el deute que tenim amb determinades peces bibliogràfiques que cal destacar entre la llarga llista de les obres consultades pel gran pes que han assolit en el nostre relat. D’una banda, una sèrie de treballs amb una gran càrrega testimonial (el de José Duran i els de José María Peñarrocha sobretot, dos llirians coetanis en sentit ampli d’Enrique Blat) que, per la qualitat dels seus autors i la pertinència de les seues observacions s’han revelat d’enorme utilitat a l’hora d’il·lustrar diversos aspectes del context en què es mogué el nostre personatge. De l’altra, uns quants estudis de diversa temàtica referits a la Llíria contemporània, amb plantejaments i metodologies diferents (Simeón, Rosalén, Martí, les mateixes aportacions d’alguns de nosaltres…), però que tots junts subministren, a més de dades concretes, un marc de referència que possibilita el diàleg entre la vida d’Enrique Blat i els processos històrics, en aquest cas fins i tot localment considerats, que tota biografia ha d’incorporar. En l’època daurada del gènere biogràfic era quasi canònic titular cada obra «La vida de qui fóra i el seu temps». D’alguna manera, la nostra també és «La vida d’Enrique Blat i el seu temps». I el seu temps el podem abastar amb remarcable concreció gràcies al fet que tots aquests investigadors han treballat molt i han fet de la Llíria contem-porània un dels marcs locals amb més bibliografia disponible d’entre els de similars dimensions.
Cal advertir, d’altra banda, que les característiques de la documentació que ens ha deixat Enrique Blat han aconsellat de prendre una sèrie d’opcions expositives per tal de facilitar la lectura del relat sense sacrificar la fidelitat als mateixos documents. Així, quan hem considerat pertinent reproduir-los en tot o en part, no els hem traduït –la llengua escrita de Blat sempre és el castellà, un castellà ple de contaminacions procedents de la seua condició de valencianoparlant– i hem mantingut l’ortografia original, sense posar sic cada vegada que apareix una falta o una expressió poc ortodoxa. Això no s’aplica, és clar, a les citacions historiogràfiques. A més, en algunes ocasions, hem hagut d’adaptar al format del nostre treball anotacions manuscrites o mecanografiades de caràcter esquemàtic, comptable o enumeratiu. S’ha tractat, en aquests casos, de respectar també l’ortografia i la disposició original, de manera que, de vegades, hem preferit oferir el resultat de la inevitable adaptació en peces separades del cos del text immediatament reconeixedores. En aquelles ocasions que hem introduït quadres confeccionats per nosaltres a partir de dades procedents de la documentació, però que com a tals quadres no figuren en la documentació, la diferència s’aprecia amb gran facilitat. Finalment, hem decidit ser bastant rigorosos amb l’aparat d’erudició. No hem escrit una novel·la ni una obra divulgativa, sinó un treball d’investigació. I en tota recerca els deutes intel·lectuals cal pagar-los, i citar les fonts de cada afirmació és la millor manera de garantir la serietat del discurs. Amb aquesta finalitat, hem procurat d’introduir les referències bibliogràfiques o documentals en el mateix cos del text entre parèntesis, i utilitzar també les notes a peu de pàgina en aquells casos que ens ha semblat convenient ampliar o matisar allò que s’afirma sense interrompre la lectura. Sempre hi ha qui pensa que un excés de notes cansa, embolica i destorba. Nosaltres estem convençuts que les persones que s’acosten a aquest llibre no mostraran cap símptoma de peresa mental. La d’Enrique Blat fou una vida tan plena de peripècies i alternatives que no convida precisament a l’avorriment.
