Читать книгу L'atzarosa vida d'Enrique Blat - Joan J. Adrià i Montolío - Страница 7
ОглавлениеI.EL MOLINER DE L’ELIANA (1879-1904)
Els records de vegades són tan vius que es poden tocar. Uns documents, uns objectes, unes fotografies, ens poden fer reviure intensament persones i situacions del passat. Però amb més facilitat encara ho poden aconseguir les paraules plenes d’estima d’una filla o d’una néta en rememorar les vivències del pare, de l’avi o d’altres éssers que ompliren la realitat pretèrita. Un passat zelosament guardat gràcies a tanta estima. Un univers que, ara, a través de les confidències familiars –més que no a través dels objectes, els documents o les fotografies–, comença a cobrar novament vida i el recuperem per a la memòria.
DEL MOLÍ DEL ROSER AL MOLÍ DE LA LLUNA
El molí del Roser avui ja no existeix. Era un molí fariner que hi havia antigament a Vilamarxant, un dels pobles de la comarca del Camp de Túria. Com n’hi havia també d’altres. Estava situat a l’eixida de la població, tot just travessar el barranc de Teulada. Allí va nàixer Enrique Blat Guerrero, el dia 14 de juliol de 1879. L’endemà mateix el batejaren en l’església parroquial d’aquell municipi. És el que solia fer-se en aquell temps: batejar l’infant l’endemà de nàixer per si de cas moria, cosa no gens improbable; així guanyaria el cel un angelet nou. Li posaren, a més, el nom del sant del dia que el van batejar, sant Enric, emperador alemany.1
L’any que nasqué Enrique en feia quatre ja que Alfons XII havia entrat a Madrid com a rei, tres que la monarquia restaurada s’havia dotat d’una Constitució eclèctica destinada a durar decennis i decennis, i un que el general Martínez Campos havia aconseguit aturar la primera guerra d’independència de Cuba mitjançant un conveni transaccional, la pau de Zanjón. Lleó XIII regia l’Església Catòlica. Guillem I regnava sobre el Reich Alemany, que Otto von Bismarck governava com a canceller, i Victòria I sobre l’Imperi Britànic, amb Benjamin Disraeli al capdavant del govern. Jules Grévy presidia la República Francesa, i Rutherford B. Hayes els Estats Units d’Amèrica.
El mateix any que Enrique Blat va nàixer, el jove rei Alfons XII, viudo als vint-i-un anys, es casà amb la seua segona esposa, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, austríaca i, en opinió del mateix rei, no massa bonica. Els interessos de la dinastia, però, eren els interessos de la dinastia i, al capdavall, tota la cort sabia que el rei es consolava amb la seua amant, la cantant d’òpera Elena Sanz, amb la qual va tenir tres fills. Per aquells dies, a més, el polític més hàbil i influent de l’època, Antonio Cánovas del Castillo, conservador i estudiós de la història, tornava a presidir el consell de ministres, després d’un temps fora del govern. I en plena marea reaccionària uns quants obrers i intel·lectuals marxistes –amb Marx encara viu–, reunits a Madrid en un banquet entorn de Pablo Iglesias, fundaven el Partido Democrático Socialista Obrero Español.
Aquell 1879 nasqueren també Josif Stalin i Lev Trostki, a les terres del tsar rus, i Albert Einstein a les del kàiser alemany. I passaren moltes altres coses, algunes carregades de futur. A Nord-amèrica, per exemple, Thomas Edison, l’inventor per antonomàsia, mostrava en diverses exhibicions públiques la llum sorprenent de la bombeta elèctrica, destinada a transformar la vida quotidiana d’aquella generació. A Alemanya, Werner Siemens construïa la primera locomotora elèctrica. I a França, Louis Pasteur descobria el principi de la vacunació. Les lletres i les arts vivien una etapa brillant en què la maduresa d’algunes obres i corrents coexistia, no sense conflictes, amb l’obsessió innovadora d’altres. Els pintors impressionistes sacsejaven el gust burgès, el realisme dominava la narrativa de les llengües més influents i la música rebia l’impacte de les innovacions wagnerianes. El mateix any que nasqué Enrique Blat, Fedor Dostoievski publicava Els germans Karamàzov, Johannes Brahms estrenava el seu Concert per a violí i orquestra, i Piotr Txaikovski l’òpera Eugene Oneguin. Més a prop, a Madrid, Benito Pérez Galdós concloïa les dues primeres sèries dels Episodios nacionales, i Marcelino Menéndez Pelayo donava els últims tocs a l’obra que el consagraria com a savi entre els savis més ultramuntans, la Historia de los heterodoxos españoles, que començaria a publicar l’any següent. I a les proximitats de Santillana del Mar, a Cantàbria, Marcelino Sanz de Sautuola descobria les coves d’Altamira.
Quan nasqué Enrique Blat, els veïns dels pobles del Camp de Túria es trobaven sota els efectes d’un sorprenent fenomen natural que els havia deixat bocabadats. Segons apuntà anys després el cronista de Llíria Domingo Uriel:
por los meses de Mayo y Junio de 1879, se produjo en toda esta comarca una fenomenal invasión de mariposas procedentes de África, que todo lo irrumpieron; pero seguidamente surgió otra de pajarillos insectívoros que acabaron con los lepidópteros (Martí, 1986, II, p. 492).
Els pares d’Enrique eren llirians: Francisco Blat i Carmen Guerrero. El pare procedia d’una família de moliners des de temps immemorial (potser això explica el cognom Blat). L’avi Bruno havia estat moliner a Llíria, al molí de l’Om. La mare d’Enrique procedia, en canvi, d’una família de teixidors: l’avi Vicent tenia un taller al poble, algunes terres (d’horta i de muntanya) i una casa que amb el temps serà el domicili familiar d’Enrique.
Moliners i teixidors han estat sempre uns oficis tradicionals molt vinculats a una societat agrària. Com ho era aleshores el Camp de Túria, on hi havia també una certa emigració. Alguns components de la família Guerrero, per exemple, hagueren de fer camí cap a les Amèriques. Madoz al·ludeix a «la escasez y falta de trabajo que hubo en los últimos años» (Madoz, 1847, p. 309), i descriu de la manera següent l’economia de Llíria a mitjan segle XIX:
La general es la agrícola (trigo, cebada, maiz, judías, garbanzos, habas, lentejas, hortalizas, frutas, alfalfa, hoja de morera, algarrobas, higos, aceite y vino; esparto y caza), encontrándose toda clase de artes y oficios mecánicos, 9 telares de lienzo casero, 18 fabricantes de esteras y sogas, 5 fábricas de aguardiente, 3 alfarerías, 6 molinos harineros y 1 de aceite, 1 tenería de curtidos, 3 confiteros y cereros, etc. El comercio se hace al por menor con los artículos necesarios para el consumo de todas las clases, exportándose pleita a Zaragoza y nieve, carbón, granos y caldos a Valencia (Madoz, 1847, p. 311).
Si bé hi havia altres cultius que aleshores podien ser més rendibles, el forment ocupava encara una part important de les terres de secà i regadiu de la comarca. S’atenia així una necessitat bàsica en una societat de baix nivell de renda i poca circulació de diners. El llaurador s’assegurava l’autoconsum de gra i destinava la resta de la producció al mercat. Lògicament, els rendiments eren més alts al regadiu, on el forment es cultivava de novembre a juny i es combinava la resta de l’any amb altres productes (com ara la dacsa, la ceba o altres hortalisses) en una rotació de cultius que hi era clàssica (Pérez Puchal, 1963, p. 172).
Els molins realitzaven la transformació del gra en farina. S’ubicaven al costat de sèquies, el cabal de les quals els feia funcionar. Hi havia molins a Vilamarxant, al costat de les sèquies que deriven aigua del riu Túria; la que activava el molí del Roser era la del Cinc, un braç de la sèquia Major que continua cap a Riba-roja (Piqueras et al., 1995, p. 201). Hi havia molins a Llíria, al costat de la sèquia Major que porta l’aigua de la font de Sant Vicent. I hi havia molins al costat de la sèquia Mare de Benaguasil que deriva aigua del riu Túria i la reparteix –mitjançant distints braços– pels termes de Benaguasil, la Pobla de Vallbona i l’Eliana (Piqueras et al., 1995, p. 195).
Els moliners no solien ser els propietaris dels molins, sinó que els llogaven als seus propietaris. Alguns estaven dècades i dècades al mateix molí. Això solia ser signe de certa prosperitat i d’acompliment d’expectatives. Altres, descontents amb el lloguer o amb els guanys, provaven a diversos llocs, desenvolupant una mena d’itinerància que els feia recórrer molts molins fins a trobar-ne un que reunira les condicions suficients per a animar-los a instal·lar-se amb voluntat de permanència. Precisament, uns mesos després del naixement d’Enrique Blat, la seua família es va traslladar a un molí situat prop de l’Eliana, a uns metres de la Torre del Virrei, vora la sèquia de Gallipont. Era el molí de la Lluna, que encara es conserva, amagat entre les parets d’una fàbrica inactiva des de fa temps i els canyars i les bardisses que creixen vora la sèquia. Una edificació impressionant –com un gran mas–, amb el nom del molí a la porta, sota un taulell de ceràmica amb una lluna en fase creixent; una llarga façana, amb nombroses finestres i un eixint de caràcter defensiu, presidida per un rellotge de sol.
Feia ja uns anys que aquest molí l’havia llogat l’avi Bruno, que deixà Llíria per instal·lar-s’hi segurament desitjós d’assegurar una major estabilitat als seus ingressos: els aguts cicles de sequera de la font de Sant Vicent, en minvar el cabal de la sèquia Major, afectaven negativament tots els molins llirians, obligantlos a períodes d’inactivitat; per contra, les sèquies amb aigua del Túria, com la de Gallipont, gaudien d’un cabal molt més regular. Entre els papers d’Enrique encara es conserva l’inventari fet al molí de la Lluna el dia que se’n féu càrrec Bruno. Llàstima que no porte data ni es conserve en bones condicions. La descripció i valoració de les tres moles i la resta d’eines –«ahinas movibles» diu el document, en un exemple extraordinari de com el valencià parlat contaminava el castellà escrit– conclou amb una declaració formal de traspàs, òbviament redactada per un professional de la ploma i el tinter, entre el llogater anterior i Bruno Blat:
Estando y encontrando conforme este inventario y justo y arreglado el justiprecio hechos por los peritos en él inscritos, yo Joaquin Peiró y Peiró, como arrendatario saliente, doy mi conformidad en un todo, haciendo entrega de todos cuantos efectos quedan detallados y constituyen los arte-factos, muelas, ahinas y efectos en el consignados. Yo Bruno Blat é Izquierdo arrendatario entrante [ací el document està trencat i s’han perdut algunes paraules] haberme hecho cargo de los efectos, muelas, ahinas y demas que constan y son anexas al molino, prometiendo devolver en el mismo ser y estado el dia de su vencimiento. Y la firma el Joaquin Peiró y por el Bruno Blat, que manifiesta no saber, lo hacen los testigos presentes abajo firmados.
Francisco substituí son pare al capdavant d’aquest molí l’any 1880, tot just quan l’Eliana començava a conformar-se com un menut nucli de població dins del terme municipal de la Pobla de Vallbona. Uns anys abans, arran de la desamortització de Mendizábal, el marquès de Casa Ramos de la Fidelidad havia adquirit allí la casa i les terres que pertanyien a l’orde dels frares carmelites calçats des del segle XVI, i el nombre de jornalers i llauradors s’havia ampliat. S’hi va construir un magnífic palau sobre la vella residència dels carmelites i s’hi incrementà el nombre de cases dels treballadors del camp, cadascuna amb l’escut del marquès sobre la porta.
El molí de la Lluna no era aleshores l’únic de l’Eliana. Al costat del barranc de Mandor hi havia dos grans molins més, que amb el pas del temps es convertirien en fàbriques de pinsos i borra, respectivament. D’un d’ells es féu càrrec per aquella època Secundino Blat, germà de Francisco, la família del qual havia d’arrelar a l’Eliana, on el cognom Blat encara perdura. De fet, un descendent d’ell, Secundino Blat Murgui, serà el penúltim alcalde pedani de l’Eliana, poc abans d’aconseguir el municipi la seua independència l’any 1958 (Jaén, 1979, p. 38).
Al molí de la Lluna va viure la família d’Enrique Blat durant prop de trenta anys. Un temps en què s’operaren notables transformacions econòmiques al conjunt del País Valencià i també al Camp de Túria (Jordán, 1981a, p. 52). El regadiu comarcal, la morera i el cànem hi foren progressivament substituïts per les hortalisses, i particularment per la ceba. Aquest cultiu es va veure estimulat per un increment de la demanda nacional i estrangera, i pel desenvolupament dels mitjans de transport (el ferrocarril i la navegació a vapor). D’altra banda, entre 1880 i 1890 la vinya tingué una expansió important al secà comarcal com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera, que atacà els raïms francesos i féu augmentar les exportacions de vins espanyols (el decenni següent, però, s’esdevindria el contrari, en arribar la fil·loxera a Espanya). I fou a l’empara d’aquestes transformacions com es crearen dues línies de ferrocarril que comunicaren Llíria amb València: la de via estreta –«el tren de baix»–, inaugurada el 10 de juliol de 1888, passava per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Paterna; mentre que la de via ampla –«el tren de dalt»–, inaugurada el 10 d’octubre de 1890, anava per Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i Manises (Durán, 1995, p. 38).
REPUBLICANS I CACICS, DOS MÓNS EN CONTACTE
Enrique va ser el segon fill de Francisco Blat i Carmen Guerrero. El seu germà gran va nàixer dos anys abans que ell, el 1877, també al molí del Roser. Li deien com al pare, Francisco, i va morir l’any 1926. Després d’Enrique, el matrimoni encara tindria dos fills més al molí de la Lluna. El tercer, Vicente, va nàixer l’any 1883, va emigrar a Amèrica el 1911 i tornà per morir a Llíria l’any 1951. La darrera, l’única filla, era Consuelo i morí al mateix molí de la Lluna mentre jugava: tirava una moneda a l’aire i l’empomava amb la boca, però una de tantes voltes la moneda se li posà a la gola i s’ofegà.
El pare d’Enrique, Francisco, era republicà, com també ho havia sigut l’avi, Bruno. Lluny quedava el sexenni revolucionari que va viure Espanya entre 1868 i 1874, i que inclogué la curta experiència de la I República. Aleshores, la burgesia no oligàrquica i les forces progressistes i republicanes van tractar de democratitzar el país i avançar en la seua modernització econòmica i social. Al llarg de la perifèria mediterrània, sobretot als nuclis urbans, s’estengué el republicanisme. També arribà a Llíria. A València fou el republicanisme de Pi i Margall el que més va arrelar entre les classes populars, atès el seu contingut social. Tanmateix, el context no va ser massa favorable per al nou règim (hisenda pública exhaurida, guerra carlina, etc.). S’hi aguditzaren els conflictes socials, i també el temor dels grans propietaris a l’evolució de les coses. Aquests no van parar de conspirar fins al colp militar de Sagunt, el 29 de desembre de 1874, que obrí el camí de la Restauració monàrquica en la persona d’Alfonso XII. Entre els conspiradors es trobava, precisament, el marquès de Casa Ramos, un dels polítics conservadors més notoris de la província de València (Yanini, 1984, pp. 33-35; Martí Martínez, 1990, p. 140).
Amb la Restauració havia arribat el restabliment de l’ordre social i l’enfortiment dels mecanismes tradicionals de poder. Al capdavall, l’estabilització d’un sistema de dominació oligàrquica que tenia el caciquisme com a base. Hi havia un règim que permetia la substitució, un tant artificial, entre el Partit Conservador i el Partit Liberal en el poder. Una façana parlamentària aparentment democràtica, darrere la qual hi havia les relacions de subordinació i dependència que derivaven de les estructures de propietat existents. La cúpula de poder la conformaven els grans propietaris i l’alta burgesia agrària i de negocis; per sota, la burgesia industrial, els llauradors acomodats i les classes mitjanes de les ciutats (comerciants, artesans, etc.); a la base, la massa de treballadors del camp i els obrers industrials.
El republicanisme recolzava en les classes mitjanes urbanes i en les masses populars, però era difícil trencar l’esquema bipartidista ordit a Espanya en benefici dels poders tradicionals. A la ciutat de València el republicanisme blasquista va aconseguir els primers èxits electorals el 1891, després d’haver-se implantat el sufragi universal a l’Estat Espanyol l’any anterior. Blasco Ibáñez havia fundat el setmanari La Bandera Federal l’any 1889, tot prenent partit pel republicanisme de Pi i Margall (Reig, 2002, p. 28; Martí Martínez, 1990, p. 159), i era aquesta la línia política amb la qual simpatitzaven els Blat.
Tanmateix, a la comarca del Camp de Túria imperarà encara durant molts anys la influència dels grans propietaris. L’hegemonia dels partits Conservador i Liberal s’hi mantindrà fins a la Dictadura de Primo de Rivera. El marquès de Casa Ramos, del partit Conservador, va ser elegit diputat a Corts pel districte de Llíria l’any 1879 (prèviament ho ha havia sigut per València l’any 1876) i ho tornaria a ser l’any 1884 (entremig hi hagué un canvi de govern, l’any 1881, i el diputat pel districte de Llíria fou el periodista liberal Enrique Vilarroya). L’any 1886 va ser elegit el vescomte de Bétera, també del partit Conservador, que morí el mateix any. L’any 1891 ho va ser l’advocat Manuel Danvila Collado, històric dirigent dels conservadors valencians, mentre que el 1893 ho fou el liberal Juan José Pardo Pérez (Yanini, 1984, pp. 89-93; Varela et altri, 2001, p. 735; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 181-182 i 417).
Naturalment, Francisco Blat tractava de guardar bones relacions amb els terratinents de la zona, com ara el marquès de Casa Ramos, de qui tenia una certa dependència, tot i que fóra indirecta.2 No era gens prudent actuar d’una altra manera. Precisament, a finals dels anys vuitanta la dona, Carmen Guerrero, hagué d’acudir al marquès per demanar-li ajuda arran del lamentable incident que va patir el seu marit.
Uns roders havien anat a robar al molí de la Lluna i Francisco els va fer front amb l’escopeta. Fins i tot va eixir en persecució d’ells i en matà un prop de l’estació de l’Eliana. De sobte, se li acabà la munició i quedà en una posició ben difícil. Els trets, però, havien alertat els habitants d’un altre molí de la zona, que el cridaren –«Sisco, pose’s ací»– i li donaren refugi. Sembla que Francisco presumí d’haver matat el roder, però no va avisar les autoritats. I com que els lladres no havien consumat el robatori, Francisco fou detingut i empresonat per aquella mort. Primer va ser tancat a la presó de Llíria, on va rebre la visita d’un germà del mort (vinater de professió) que encara agraí el que havia passat, ja que ell mateix era víctima de les malifetes del roder. Després, Francisco va ser portat a una altra presó a València.
El marquès atengué Carmen –que amb prou feines havia continuat portant endavant el molí amb l’ajuda d’algun treballador i dels fills, que hagueren de deixar d’anar a escola–, i feu gestions perquè Francisco poguera eixir de la presó. Per fi fou alliberat, però només després d’algun temps. La primera sol·licitud d’indult, presentada per Manuel Danvila –aleshores diputat a Corts pel districte de Llíria–, potser el polític conservador valencià amb major influència a Madrid, fou denegada el 28 de juliol de 1891; però sembla que una segona, posterior, fou atesa.3 Francisco moriria uns anys més tard afectat per una bronquitis crònica, una malaltia professional que, tanmateix, no el féu deixar de fumar.
Més prompte, al principi dels noranta, moriria el marquès de Casa Ramos, qui va deixar la propietat de l’Eliana a la filla, la marquesa del Real Agrado, casada amb el marquès de Càceres. Aquest va ser també diputat conservador pel districte de Llíria l’any 1896 –el 1898 ho seria el catedràtic liberal Manuel Zabala, el 1899 l’advocat conservador, periodista i poeta, Teodor Llorente, i el 1901 el liberal Francisco Martínez Bertomeu (Yanini, 1984, pp. 90-93; Varela et altri, p. 736). Al cap d’un quant temps, el marquès de Càceres va parcel·lar les terres de l’Eliana i les va vendre als seus arrendataris. Com diu Jaén, fou aleshores, en deixar arrere un sistema quasi feudal, que l’Eliana començà a ser pròpiament un poble (Jaén, 1979, p. 31).
A poc a poc, en fer-se més grans, els fills de Francisco Blat anaren deixant el molí de la Lluna, amb el servei militar entremig.
El primer va ser el gran, Francisco, que es traslladà a Llíria només començar el segle XX per fer-se càrrec del molí del Remei (o del Rei). Allí es casà, però no va tenir fills.
Després deixà la llar familiar Enrique, que va veure avançada la seua quinta a l’any 1898 arran de la guerra de Cuba. Una guerra que havia començat el 1895 i que havia alçat moltes protestes entre les forces progressistes en tot Espanya, i a València en particular entre els blasquistes (que denunciaven el gran sacrifici de vides humanes que provocava, de gent humil i treballadora que no podia pagar la seua redempció en efectiu). A Enrique li tocà la marina, però justament el 1898 es va acabar aquella guerra en què Espanya va perdre Cuba (on havia emigrat algun familiar de la branca dels Guerrero), Puerto Rico i les Filipines, així com l’escassa flota que tenia. És per això que Enrique no s’hagué d’embarcar. Quedà adscrit temporalment a Cartagena i després passà a la reserva. A la fi, es traslladà a viure a Llíria l’any 1905, per ocupar-se del molí de Sant Josep, situat a la part de baix del poble, al Trencall, just darrere de la Florida, el primer gran edifici construït a la zona baixa de la nova variant de la carretera de València oberta uns anys abans.
El tercer germà, Vicente, romandria encara alguns anys més al molí de la Lluna, al costat de la seua mare. Fins que tots dos es traslladaren també a viure a Llíria, l’any 1907 o 1908.
1.La família conserva encara un certificat de baptisme expedit el 1910. D’altra banda, el dia de Sant Enric era el 15 de juliol fins que les modificacions del santoral romà, ja en la segona meitat del segle XX, el traslladaren al dia 13 del mateix mes.
2.Curiosament, entre la documentació familiar es conserva la fotografia d’una persona identificada com el «Mayordomo del marqués de Casa Ramos», i una altra del «Mayordomo del marqués de Cáceres».
3.Entre la documentació d’Enrique Blat encara es conserva l’ofici, de data 5/08/91, en què Rafael Conde y Luque, subsecretari de Gràcia i Justícia, comunica a Manuel Danvila la denegació de l’indult «sintiendo muchísimo no haya podido complacerle como hubiera deseado». Danvila, siga dit de passada, fou nomenat ministre de la Governació per Cánovas del Castillo l’any següent. És evident que Francisco Blat no havia pogut trobar millor valedor.
