Читать книгу L'atzarosa vida d'Enrique Blat - Joan J. Adrià i Montolío - Страница 8

II.L’ATZAR I LA VOLUNTAT: INICI DE NOUS CAMINS (1905-1915)

L’atzar, la casualitat, és un factor que cal tenir sempre en compte en la vida de les persones. Potser a l’hora d’explicar els processos socials s’ha de deixar un tant de banda, però no obstant és un element que intervé, de vegades de manera decisiva, en la conformació d’una biografia individual. És clar que les persones llauren en bona mesura el seu destí a força de voluntat, a partir d’unes circumstàncies socials que les condicionen poderosament. Però és també cert que l’atzar, la casualitat, pot modificar de sobte, per a bé o per a mal, una trajectòria individual. Així s’esdevindrà diverses vegades, al llarg de la vida, en el cas d’Enrique Blat Guerrero.

TEMPS DE MUDANÇA: CASAMENT I NOVES ACTIVITATS

Quan Enrique Blat va arribar a Llíria, l’any 1905, per regentar el molí de Sant Josep, era un home de vint-i-cinc anys, encara jove. En les fotografies apareix vestit amb brusa, que és com sempre solia vestir. Era ben plantat, alt i prim (després s’engreixaria una mica i se li faria més redona la cara). També sabem que tenia bon caràcter, i que era emprenedor i faener. Aquell any, pel gener, hi va haver una gran gelada que féu malbé les collites (Martí, 1986, II, p. 504), i després, a l’estiu, encara hi hauria una forta sequera (Durán, 1995, p. 225).

Momentos antes de clarear el día empezaba el desfile de jornaleros y carros hacia el monte, no sin que antes muchos de aquellos se hicieran una copa en casa Carmelo y las caballerías haberlas abrevado en el «abeuraor del Molí de Dalt», ya que casi ninguna casa de Liria, salvo las de la parte baja, tenía agua […]. A las 7 de la mañana y también al atardecer salían los rebaños de cabras, que ordeñaban la leche a la puerta de cada casa (Durán, 1995, p. 25).

La Llíria d’aleshores, al començament del segle XX, era un poble de vora 9.000 habitants, un tant estancat. Un poble fonamentalment agrícola i de secà, que semblava haver esgotat la seua capacitat de creixement (Jordán, 1979, p. 21). Tanmateix, encara li’n quedava.

Era un municipi gran, cap de partit judicial i ben comunicat. Feia uns quinze anys que tenia dues línies ferroviàries que el connectaven amb València, els mateixos en què hi començà a prestar servei públic el telègraf Morse (Martí, 1986, II, p. 498). La llum elèctrica s’hi havia inaugurat l’any 1896 (Durán, 1995, p. 28) i el telèfon públic hi arribaria el 1909 (Martí, 1986, II, p. 504). També tenia bons camins carreters, amb diligències que portaven d’una banda a València i de l’altra, al Villar i a Xelva, fins que la tracció animal fou substituïda per la mecànica –els autos de línia– l’any 1914 (Durán, 1995, p. 125). Hi havia unes 650 hectàrees de regadiu, i més que podien haver-n’hi si s’incrementava l’aigua disponible: aleshores, a banda de la font de Sant Vicent, es preparava l’explotació del pou de Gerardo, que va començar de fet al cap d’un parell d’anys (Durán, 1995, p. 228).

Al mateix temps, hi havia un artesanat i una mínima indústria: la tradicional, que abans ja hem descrit amb Madoz (d’aiguardent, sabó, oli, farina, sogues i estores, terrisseria, alguns telers aïllats), i una altra de més nova. Per exemple, l’any 1905 s’hi va posar en marxa una fàbrica de gel, motiu pel qual els carros deixaren de transportar la neu des de les muntanyes, i una altra d’alcohol vínic (Durán, 1995, pp. 58 i 66). També, des de les acaballes del segle XIX, s’hi explotava el caolí. L’iniciador d’aquesta activitat havia estat Antoni Borrell i més tard hi participaren d’altres, com ara Salvador i José M. Lapiedra (Durán, 1995, p. 95). Fins i tot, durant els anys noranta s’hi havia instal·lat la fàbrica de seda de José Cotanda Porcar, que feia mocadors i donava ocupació a un gran nombre de dones (Jordán, 1979, pp. 27-30).

Però gairebé això era tot. Els diccionaris de l’època descrivien Llíria com un poble d’uns noranta carrers, unes deu places i unes cinc fonts, amb sis escoles públiques (tres de cada sexe) i dues de privades, dos cafés, dos casinos i dos teatres. Una curiosa dualitat de locals socials, que remetia a l’existència de les dues famoses bandes de música, la Primitiva¹ i la Unió Musical, que aglutinaven cadascuna la seua part del poble (la de dalt i la de baix) i rivalitzaven amb gran passió en els certàmens de la Fira de Juliol de València. Una rivalitat que s’estenia també a l’activitat teatral i d’altres (Rosalén, 1995, pp. 109-110).

El molí de Sant Josep, ja ho hem dit, es trobava a la part de baix del poble, darrere de la Florida. Aquest edifici l’havia fet construir per a fàbrica de licors Paulino Civera Cotanda, que tenia també una taverna a la placeta de la Font Nova, vora el carrer que pujava de les estacions cap a la plaça Major –des de 1897 denominat carrer de València–, al costat del casalot que allotjava els jutjats i la presó (i que s’assolaria l’any 1926, amb el consegüent eixamplament de la replaceta).² Era un negoci que venia de família (el pare de Paulino, Mariano Civera, ja era destil·lador i taverner) i que fins i tot els havia permès adquirir algunes terres. Quan Enrique Blat es féu càrrec del molí, feia nou anys que Paulino Civera havia faltat (a l’edat de 45), i ara portava el negoci la seua viuda, Oliva Pascual Merenciano, juntament amb les filles (Jovita, Elvira i Remedio). Hi havia també un altre fill (Mariano), que, no obstant, en casar-se, havia obert la seua pròpia taverna (més amunt del poble, també vora la carretera de València).

Los cafés [el diumenge] era el día que disfrutaban de más concurrencia. Pero también tenían la suya y no escasa las tabernas, en especial la de Paulino y la del Rincó, donde los hombres sentados en banquetas bajas, de cuerda y morera, sin respaldo, alrededor de una mesita con plancha de zinc, jugaban al «truc» bebiendo el vino en porrones y comiendo cacahuete (Durán, 1995, p. 29).

El veïnatge del molí de Sant Josep amb la fàbrica de licors va fer que Enrique Blat coneguera la família de Paulino i començara relacions amb una de les filles, Elvira, d’edat semblant a la seua. El casament d’ambdós va tenir lloc al cap d’uns mesos, el 25 de maig de 1906, i es posaren a viure a la mateixa Florida, en un pis construït damunt de la destil·leria. Anys després es mudarien a la casa de la mare d’Enrique, situada molt a prop de la taverna de la Font Nova, al carrer de València.³ Arran del seu matrimoni, a més de regentar el molí de Sant Josep (on tenia un parell de treballadors) i comerciar amb farines,⁴ Enrique col·laborà també en el negoci de la família de la dona i s’inicià en el coneixement de la fabricació de licors (cosa que, amb el temps, li seria de profit, com ja es veurà). El seu caràcter emprenedor no tardà a donar senyals de vida i l’any 1909 convencé la sogra i el cunyat perquè concorregueren amb els seus productes a l’Exposició Regional celebrada a València. La perla de la destil·leria, l’anís El Vencedor, hi va obtenir com a guardó una medalla d’or.

A més a més, Enrique s’encarregava d’explotar les terres que per herència paterna o per acord familiar li pertocaven. La meticulositat amb què Enrique apuntava les despeses i els ingressos generats per la seua activitat agrària és ben demostrativa del seu tarannà d’empresari conscienciós i previsor. Per posar-ne algun exemple, reproduïm tot seguit el balanç que fa de l’any 1913 i la relació de les despeses extraordinàries originades per la plantació d’albercoquers al pla de les Avenes entre 1914 i 1916. La paraula atoñada que apareix en aquest cas cal interpretar-la com una personal traducció al castellà de l’efecte de tonyar, és a dir, cavar profundament la terra.

AÑO 1913

Producto de la tierra	Pesetas
Uba vendida 369,50 @ á 1,75 pt.	646,60
Higos vendidos 7 @ á 2,50 pt.	17,50
Garrofas 20 @ á 2 pt.	40,00
Vino 100 Cantaros á 2 pt.	200,00
Como la finca de la Rambla se ha bendido en visperas de recojer la uba (con 3250 pt.) ago un calculo del fruto suponiendo 200 @ de Uba a 2 pt. una	400,00
Productión total	1.304,10
Resumen
Producto	1.304,10
Gastos	876,35
Superavit	427,75

GASTOS EXTRAORDINARIOS EN EL LLANO DE LAS ABENAS

En el aña 1914 y 1915	Pesetas
Importe de la atoñada total	1.926,65
Importe de 252 plantones de albaricoques a 1 peseta	252,00
Riego para los mismos y plantarlos	50.00
Riego para los mismos y rellenar con tierra	70.00
Por 150 kilos de guano á 17 pt. p% k.	26.00
Año 1916
Por 560 kilos de guano á 17,30 pt. p% k.	96,90
Por 5 plantones de albaricoques para suplir las faltas	5,00

L’any 1914 la mitjana de salari setmanal dels obrers espanyols se situava al voltant de les 24,90 pessetes; l’hora mitjana de jornal d’un obrer qualificat de la indústria a València, de 45 cèntims, i la d’un peó també a València, 29 cèntims (Tuñón de Lara, 1985, II, pp. 10-12). Això significa que el benefici que Enrique aconseguia del conreu de la terra equivalia a més de 17 setmanes d’un obrer mitjà espanyol o d’un obrer qualificat valencià (considerant jornades de 9 hores 6 dies a la setmana) i a més de 27 setmanes (més de mig any, per tant), d’un peó. Evidentment, Enrique no vivia de la terra, i els seus ingressos agraris complementaven els comercials. Ara bé, el que ens interessa és l’aposta per innovar, per invertir 2.426,55 pessetes –és a dir, més de cinc vegades els beneficis agraris de 1913– en un arbre fruiter com l’albercoquer, amb perspectives ben diferents a les del raïm, les figues o les garrofes, que constituïen productes tradicionals del secà comarcal. La capacitat d’iniciativa del personatge, però també d’assumir riscos, sembla innegable.

Enrique Blat i Elvira Civera tingueren cinc fills: la més gran, Elvira, va nàixer l’any 1907; el segon, Mario, nasqué l’any 1908 i morí afusellat el 1939; el tercer, Enrique, va nàixer el 1911 i morí de desgràcia el 1914; la quarta, Argentina, nasqué el 1914 i va morir al cap de setze mesos; finalment, la cinquena va nàixer l’any 1918 i decidiren posar-li novament el nom d’Argentina.

Just quan Enrique i Elvira tingueren els dos primers fills va ser quan la mare d’Enrique, Carmen Guerrero, i el germà menut, Vicente Blat, deixaren el molí de la Lluna i es traslladaren a viure a Llíria. En el cas del germà, tanmateix, l’estada no va durar molt de temps ja que, en començar l’any 1911, Vicente partí cap a l’emigració, cap a Amèrica.

Hi hagué una raó en aquesta partida. Una raó no econòmica, sinó sentimental: el disgust per un amor frustrat. En efecte, Vicente s’havia enamorat d’una xica de Llíria de família molt religiosa i de dretes. Una família que no veia amb bons ulls el xic, atesa la reconeguda ideologia republicana de sa casa. Tot i això, Vicente tractava de veure la xica sempre que podia. De vegades, l’ocasió era quan la xicota pujava a missa primera al monestir de Sant Miquel. A fi de desfer aquesta relació, la família de la xica la dugué a un altre poble. Tornà a Llíria al cap d’un temps, però ja casada. Aleshores, Vicente decidí posar-hi terra per mig i emigrar.

Se n’anà a Cuba, on tenia uns familiars de la branca materna. En concret, va ser un oncle d’ell, Paco Murgui Guerrero, qui li facilità les coses per a introduirse en l’illa. Una illa que ja era independent d’Espanya, des del 10 de desembre de 1898, si bé suportava la tutela administrativa dels Estats Units. Una illa on, en principi, les coses no li resultarien gens fàcils, a Vicente. Ho revelen les cartes que va enviar a la família, d’una de les quals adjuntem textualment els fragments següents:

Habana 12 de Junio 1916

Querida Madre y hermanos y demás familia. deseo que al recibo de esta se allen todos enla más perfecta salut, la mia no puede mejorar.

Despues de saludarlos paso adecirles que ace como cuatro meses que no recibo noticias suias nosé siserá estrabio delas cartas ho falta de contestación. supongo que será estrabio porque desde que salí de san Juan Bautista que fué en Marzo he corrido media isla de Cuba. de San Juan pase ala probincia de Santa clara. luego pasé ala Probincia de Matanzas y de alli ala de la Habana y como entodo este tiempo que ha transcurrido no tube punto fijo ni probabilidad de recibir la correspondencia.

Este biaje lo ahecho en compania de Castellano y parte de el en compañía de Isidro […], nos emos gastado mas de 70 duros y pasar muchas peripecias y muchos trabajos, pero apesar de todo estamos mui conforme por que no ai rincon que no emos bisto el modo de ganarse la vida […].

EL REPUBLICANISME D’ENRIQUE BLAT

El nom que Enrique Blat i Elvira Civera posaren als fills va ser en gran part conseqüência de l’enorme admiració d’Enrique per la figura polÍtica i literària de Blasco Ibáñez. Pel que fa a la primera filla, no hi ha res a dir, ja que li van posar el nom de la mare. Quant al primer fill baró, però, Enrique s’encabotà a posar-li el mateix nom que el d’un fill de Blasco (Mario), i aixÍ ho intentà també en el cas del segon, a qui volia posar-li Sigfrido. Això, però, Elvira ja no ho consentÍ i el xiquet fou batejat amb el nom del pare. Finalment, el nom d’Argentina per a la segona filla –i quan aquesta mor, també per a la tercera– feia referència a l’aventura de Blasco en aquell paÍs.⁵

El republicanisme d’Enrique Blat li venia de son pare. No obstant, la seua admiració per Blasco Ibáñez s’havia accentuat els darrers anys a mesura que aquest insigne personatge anà omplint la vida pública valenciana. Compartia, amb discreció, l’anticlericalisme de Blasco, en raó de la posició de l’Església en contra de les llibertats i a favor de l’estat de les coses, sota el domini dels més poderosos. D’altra banda, la formació autodidacta d’Enrique va tenir en El Pueblo un element d’influència fonamental. Aquest periòdic, fundat per Blasco Ibáñez el 1894, combinava la dura crítica i el missatge doctrinari amb una tasca educadora de la gent treballadora (Reig, 2002, p. 54). Al capdavall, era un instrument d’instrucció amb el qual es va sentir molt identificat Enrique Blat.

Enrique llegia El Pueblo a la taverna de Paulino (pròxima a l’estació), qui, des de feia anys, abans de morir, havia aconseguit que els diaris de València arribaren a Llíria amb el tren. A més d’El Pueblo, hi havia altres diaris, com ara El Mercantil Valenciano (de tarannà liberal), Las Provincias (el diari conservador, de Teodor Llorente i la burgesia) i Diario de Valencia (més vinculat al carlisme i a l’església). Paulino va fer que uns cecs vengueren aquests diaris a Llíria i s’hi guanyaren així la vida (ell es quedava amb els que sobraven). Després, així que va poder, Enrique es va subscriure al diari El Pueblo, i mantingué aquesta subscripció mentre li fou possible.⁶

A las 8, en el primer tren de la «vía estrecha», llegaba la prensa de la capital, siendo los periódicos más leídos el Mercantil Valenciano y las Provincias […].

Por la amplia calzada [de la plaça Major] voceaba mañana y tarde, los periódicos de la capital –en número que sobrepasaría poco el centenar– el bueno de Diego el ciego, con su inmutable pregón: ¡«El Mercantil» y «Las Provincias», con interesantes noticias de Madrid y Barcelona! (Durán, 1995, p. 25).

Certament, el blasquisme va arrelar també a LlÍria, bé que no amb la mateixa força amb què ho va fer a la ciutat de València i la rodalia. Cal considerar que, en un àmbit més rural com el del Camp de Túria, els cacics tenien encara una gran domini social. L’hegemonia polÍtica continuaven ostentant-la els partits Liberal i Conservador, liderats pels més poderosos. A LlÍria, en concret, el cap del partit Liberal era Juan Izquierdo Alcaide, i el del partit Conservador l’era José M. Lleó Aparisi, ambdós grans terratinents del poble (Rosalén, 1995, p. 119).⁷

Por el año 1904, y estando en todo su apogeo el partido que acaudillaba el cacique máximo de la localidad Juan Izquierdo Alcayde, conocido por el «Virrey», hizo una reforma en la mencionada casa [de la Plaça Major] instalando en ella el Casino del Partido Liberal que él dirigía, al que la gente denominaba Casino Nuevo o Casino de Izquierdo. Su salón decorado con gusto, ostentaba lienzos murales de Fillol. Duró este casino hasta que sobrevino la Dictadura del General Primo de Rivera, en 1923 (Durán, 1995, p. 116).

L’ascensió política de Juan Izquierdo fou constant i a l’últim eclipsà els conservadors. Alcalde de Llíria el 1898 i diputat provincial diverses vegades durant la dècada següent, alineat amb la fracció del Conde de Romanones en les pugnes pel poder dins del partit Liberal, el seu domini de la maquinària electoral del districte de Llíria arribà a ser aclaparador. Si fins a l’esclat de la Gran Guerra Europea encara tingué lloc un torn pacífic entre diputats conservadors i liberals –el 1903 el diputat elegit fou el nostre vell conegut el Marquès de Càceres; el 1905, Teodoro Izquierdo, germà gran de Juan; el 1907, el Marquès de Càceres; el 1910 i 1911 un metge liberal, Vicente Gimeno, fill del qui era aleshores ministre Amalio Gimeno, el més influent del liberals valencians; i el 1914 el Marquès de Càceres per darrera vegada–, a partir de 1916 Juan Izquierdo dominà els comicis sense cap concessió als rivals. Així, fou elegit diputat de manera successiva en cinc ocasions, els anys 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. El 1919 i 1923 el nomenament es realitzà d’acord amb l’article 29 de la llei electoral, és a dir, Juan Izquierdo fou l’únic candidat que es presentà al districte (Varela et alii, 2001, p. 736; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 251 i 287-288). La seua carrera la culminà precisament en el període immediatament al colp d’estat de Primo de Rivera, quan arribà a ocupar un dels més alts càrrecs de l’administració de l’Estat, la Direcció General de Presons. Residia, per cert, en una enorme casa pairal situada al mateix carrer en què vivia Enrique Blat, i que acabà portant el seu nom.

Els republicans tenien, però, una presència notable a Llíria, la qual anà augmentant amb el temps. Com ja hem assenyalat, les arrels de la tradició republicana a Llíria es remunten, almenys, al sexenni revolucionari que va de 1868 a 1874. Tot i això, fou cap a finals de segle, amb la consolidació d’una classe mitjana urbana, quan el moviment hi començà a prendre una certa força. Com indica Daniel Simeón, «en setembre de 1895, les distintes tendències republicanes de la ciutat s’unien sota la senyera blasquista per a lluitar contra els partits monàrquics de la localitat» (Simeón, 1993, p. 117).

Fou aleshores quan es creà un casino republicà a Llíria i s’hi començà a editar El Edetano, una publicació que es mantindrà activa fins a la primera dècada del segle XX. Aquest setmanari radical i anticlerical es venia pels carrers del poble i certs punts de València, prestava atenció especial als interessos dels petits productors i dels jornalers, i denunciava la corrupció, la ineficàcia i la injustícia de les autoritats i els cacics locals (Simeón, 1993, pp. 118-122). Es posa doncs de manifest, una vegada més, el caràcter interclassista que tenia el republicanisme blasquista, en l’intent de combinar els interessos de tots aquells «ciutadans honrats», ja foren petita burgesia, llauradors, artesans o jornalers. Tot plegat, sota un discurs emocional i populista on la República era una utopia, un mite (Reig, 1986, pp. 92 i 197).

L’any 1898, els republicans de Llíria van celebrar amb gran alegria l’elecció per primera vegada de Blasco Ibáñez com a diputat per València. L’any, justament, de la pèrdua de les darreres colònies, un esdeveniment que tant va repercutir en la vida del país. A partir d’aleshores, en efecte, el règim de la Restauració perdria progressivament legitimitat i guanyarien, per contra, influència els corrents regeneracionistes. D’altra banda, el creixement industrial –bé que lent– i el de les ciutats –un poc més ostensible– aniria canviant gradualment el mapa de la societat espanyola, i doncs emergirien altres forces polítiques i socials més representatives de la nova realitat.

El casino republicà de Llíria, també anomenat «Centro Federal» o «Centro Republicano», estava situat a la plaça Major del poble (on avui s’ubica el Bar Pelotari), a la casa de Pasqual Marqués, llaurador i pare dels «Cabretes». Ací s’atresorava la tradició republicana, es guardava la bandera del Centre i se celebrava cada any, l’11 de febrer, la proclamació de la I República. El casino era una peça clau del moviment republicà, a Llíria i arreu del país.

Los casinos configuran una alternativa visible y cotidiana a «lo existente», proporcionan un lugar donde se puede demostrar diariamente lo que uno piensa. Reúnen a los que tienen «otras ideas», los que no pisan la Iglesia, los que odian la guerra y protestan por los consumos, los antiguos federales, los masones, los maestros laicos, los societarios, en fin, todos los que están en contra del sistema encuentran asilo en la isla del progreso (Reig, 2000, p. 93).

Poc després d’arribar a Llíria, Enrique Blat es va integrar també, amb els seus germans, en aquest Centre Federal, el qual tenia aleshores vora dos-cents membres i simpatitzants (Simeón, 1993, p. 124), que eren representatius d’un ampli espectre d’estrats socials. Hi havia professionals i comerciants, artesans, llauradors benestants, jornalers i, sobretot, petits i mitjans llauradors. Va ser l’any 1907 quan els republicans de Llíria s’afegiren oficialment a la Unió Republicana de Blasco Ibáñez, i s’hi mantingué la unitat de tots els republicans del poble fins a l’inici dels anys trenta, moment en què es van fragmentar en dos grups.

Amb tot, l’existència de bastants simpatitzants no ens ha d’emmascarar el fet que els republicans realment actius durant aquells anys eren sols un parell de dotzenes, i d’una extracció social més restringida: professionals liberals, comerciants, empresaris, molts amb una bona base de propietat agrària amb què protegir els negocis. Entre ells va trobar Enrique Blat alguns dels amics que l’acompanyaran, d’una manera o altra, la resta de la seua vida. Se’n destaquen sobretot dos: Juan Antonio Motes i Jaime Torrijo, ambdós més joves que ell, ja que havien nascut el 1891. Motes tenia espardenyeria oberta a la plaça Major i, a poc a poc, es convertirà en un dels principals punts de referència del republicanisme llirià. Conspirador, com veurem, contra la dictadura de Primo de Rivera, hagué d’assumir la responsabilitat de l’alcaldia de Llíria en començar la guerra civil i partir després a l’exili. Torrijo, perit agrícola i un dels fundadors el 1910 de les Joventuts Republicanes a Llíria (Simeón, 1993, p. 125), es convertirà a començament dels anys trenta en gendre d’Enrique.

Diverses fotografies conservades per la família, on sempre apareix Enrique Blat, testifiquen les celebracions –cada febrer– de la proclamació de la I República per part del Centre Federal de Llíria. La més antiga, en bastant mal estat, realitzada al mur del Remei, prop dels trulls de Borrell, es de vora 1910: hi ha 13 homes (tots ells amb brusa) i un xiquet, i enarboren la bandera del centre. Hi ha una altra foto, de prop de 1920, signada per Domingo Uriel, extraordinàriament ben conservada: està feta al casino republicà, és a dir, a casa de Pasqual i Salvador Marqués («els Cabretes»), hi apareixen 20 homes (17 amb brusa i 3 amb jaqueta) i 3 dones (vestides amb faldilla llarga i obscura, toca de llana i davantal), porten també la bandera del Centre Federal i entre els presents destaca Eduardo Felip, mestre de la banda Unió Musical de Llíria. Finalment, hi ha un parell de fotos de l’any 1926, on els republicans del poble celebren la festa anual acompanyats de Marcelino Domingo: ara es troben a la font de Sant Vicent, i són 22 homes i un xiquet.

També entre els papers d’Enrique ens ha arribat, acuradament guardat en una cartera, un retall del diari El Pueblo on Enrique, del seu puny, ha posat la data: 9 de gener de 1912. Es tracta d’una vinyeta titulada El pan de cada día… on la redacció del diari ha comparat el sou que reben alguns treballadors i professionals i els havers percebuts pels membres de la casa reial. No hi ha comentaris. Qualsevol republicà pensava que no calien, que el cost de mantenir la família dels Borbó tindria una millor destinació si s’invertia en altres menesters.

El pan de cada día…
Haber medio que como remuneración de su trabajo perciben diariamente varios vecinos de Madrid:	Pesetas
Un jornalero	2,50
Un empleado de escritorio	3,00
Un catedrático	10,00
Un abogado	10,00
Un médico	15,00
El rey	19.445,00
Su hijo mayor	1.888,00
Su esposa	1.350,00
Su madre	694,00
Su tía Isabel	694,00
Su tía Paz	418,00
Su tía Eulalia	418,00
Su hermana María Teresa	418,00

Tot i amb això, les crítiques a l’elevat cost de la maquinària de l’Estat no es limiten a la monarquia. També arriben fins al govern. Juntament amb el retall de premsa anterior hem trobat una nota escrita a mà per Enrique Blat en què es calcula detalladament quant costa a la Hisenda pública la suma d’havers dels ministres, antics ministres i Casa Reial el 1923.

Los padres de la patria, á la cual sirven desinteresadamente Año 1923

En España hay 10 ministros, que cobran á 30.000 pt. cada uno, que suman 300.000 pesetas anuales

Como término medio hay 89 ex-ministros, que cobran a 7.500 pesetas cada uno que suman 637.900 pt. anuales

La casa real como término medio cobra diariamente 29.225 pesetas, que suman al año 9.207.125 pesetas

Però el republicanisme, per a Enrique Blat, no era només política, també era cultura. I Blasco, per a ell, era tant un mite polític com literari. No cal sinó escorcollar la seua biblioteca per a comprovar-ho.

En efecte, al llarg dels anys (sobretot en els deu i els vint) Enrique va reunir un bon grapat de llibres que posen clarament de manifest les seues inquietuds culturals i els seus gustos literaris. Hi ha, no cal dir-ho, una bona part de les novel·les de Blasco Ibáñez: novel·les del cicle valencià (Arroz y tartana, La barraca), novel·les del cicle de rebel·lia social (El intruso, La bodega), novel·les que són testimoni del drama de la guerra (Los cuatro jinetes del Apocalipsis) i novel·les de viatges i d’aventures (La tierra de todos, La vuelta al mundo de un novelista).

Hi ha també novel·les d’altres autors ben coneguts, com ara Benito Pérez Galdós, Victor Hugo (Los miserables) o Jules Verne; i d’altres de menys coneguts, com ara Félix Guzzoni (La hija del cardenal) o Manuel Fernández y González (El dinero, rey del mundo, editada a València pel diari El Pueblo). I llibres d’història, com ara el fullet sense autor titulat Episodios célebres de España: Ferrer o la huelga sangrienta (publicat a Madrid per la Nueva Biblioteca), o la voluminosa obra de Pi i Margall, Historia de España en el siglo XIX, editada el 1902 i acabada per Pi i Arsuaga.

I, és clar, no hi falten tampoc els textos de naturalesa directament política. Per exemple, el fullet titulat Homenaje que la casa editorial F. Sempere y Cia dedica a su director literario D. Vicente Blasco Ibáñez con motivo de la alta distinción que le ha honrado el Gobierno de la República francesa, nombrándole Comendador de la Legión de Honor, editat a València al desembre de 1906 i en el qual col·laboren firmes com Luis Morote, Jacinto Octavio Picón, Demófilo y Alejandro Lerroux. O els dos textos de propaganda que Blasco Ibáñez publicà des de l’exili contra la dictadura de Primo de Rivera, Una nación secuestrada i Lo que será la República española, la circulació dels quals era clandestina. O el fullet de la Conferencia pronunciada por D. Marcelino Dominigo en el Ateneo de Madrid el día 11 de junio de 1930. I entremig, una nota necrològica breu: Último retrato de D. Nicolás Salmerón.

Finalment, hi ha diverses curiositats. Alguns exemplars de les revistes La Unión Ilustrada i Mundo Gráfico, amb un excel·lent material fotogràfic i d’il·lustracions. O dos fullets humorístics en valencià: Cacau i tramusos i Gent de cuidao.

Al capdavall, tots els escrits que acabem de referir permeten qualificar Enrique Blat de típic lector republicà. Blasco Ibáñez, Pérez Galdós, Pi i Margall, Domingo, també Victor Hugo –a qui Blasco guardava tanta admiració–, són autors identificats amb la causa republicana. Autors que, mitjançant la literatura de creació, els pamflets o el treball històric, subministren arguments i referències a tots aquells que es reconeixen en aquest mite alternatiu a la realitat política existent que aleshores representava la República. La llibertat, l’autonomia personal, la democràcia, la fraternitat, la denúncia de la injustícia, de la prepotència, de l’opressió, conformen els valors que impregnen les obres d’aquests autors. Obres que, pels mèrits formals, però sobretot per les idees que defensen, formen part de la biblioteca clàssica del republicanisme espanyol.

Com també és un clàssic del republicanisme espanyol la narració, amb la màxima truculència possible, de l’afer Ferrer i Guàrdia. Amb un cert paral·lelisme amb l’afer Dreyfuss, que somogué la III República francesa, la condemna a mort en un consell de guerra d’aquest mestre àcrata català –considerat, amb proves clarament insuficients, inductor dels aldarulls barcelonins de 1909– i la seua execució immediata, provocaren una campanya, dins i fora d’Espanya, contra el govern conservador de Maura, que va ser acusat per les forces d’oposició, amb els republicans al capdavant, d’haver realitzat un autèntic crim d’Estat. L’escàndol polític general, més encara per la dimensió internacional que assolí, li costà el lloc a Maura, i constituí un moment clau en la lenta descomposició del sistema polític de la Restauració (Romero, 2000, p. 79).

De la mateixa manera, és raonable trobar novel·les del famós Jules Verne en la biblioteca d’un republicà espanyol. Més enllà dels elements profètics i premonitoris que solen utilitzar-se per a descriure tòpicament la seua obra, hi ha en les seus històries un conjunt de concepcions que feien molt pròxim aquest autor a la ideologia republicana: la fe cega en el progrés i l’avenir, la importància de la ciència –i alhora el perill de la seua mala utilització– com a agent modernitzador, l’exaltació de l’alliberament dels pobles oprimits, la condemna de la guerra i l’esclavitud, la confiança en el poder de l’home per a dominar la natura… En una de les novel·les de Verne que tenia Enrique Blat a la seua biblioteca, Los quinientos millones de la Begún, s’arriba a contraposar els valors republicans francesos amb l’autoritarisme alemany, una dualitat que reapareix també en la més famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Cal considerar igualment que, malgrat el seu èxit literari, Verne no havia menyspreat tampoc la política, i en les darreres dècades del segle XIX va ser elegit regidor d’Amiens en la candidatura republicana radical (Salabert, 1985).

Finalment, no ens pot estranyar l’escassa presència de la literatura en valencià en la biblioteca d’Enrique Blat. Vicente Blasco Ibáñez i el republicanisme que ell féu revifar, com es ben sabut, apostà pel castellà com a llengua d’expressió cultural. Una vegada i una altra, en la premsa republicana, mostrava una consideració molt afectiva envers el valencià, però alhora en minusvalorava les possibilitats com a llengua. En els actes públics, els líders republicans sempre parlaven en castellà, i de vegades pronunciaven algunes paraules en valencià, com una concessió a la incultura del poble (Reig, 1982, p. 332). Tanmateix, la literatura satírica valenciana era molt divertida, cal reconéixer-ho: els sainets, els setmanaris, els plecs de versets, escrits en un llenguatge popular, quotidià però ric, incloïen una innegable dosi de crítica social i de costums, que sembla que era bastant ben rebuda per les bases republicanes.

DIES DE DOL

Des del seu casament, la vida d’Enrique Blat va transcórrer així entre les ocupacions laborals (centrades en el molí, el comerç de farines, la destil·leria i la taverna de la família de la dona) i les activitats socials i afeccions culturals que acabem de referir. Mentrestant, el matrimoni esdevingué una família amb diversos fills, com ja sabem. Les coses no eren aleshores gens fàcils, en general, més encara d’ençà que va començar la guerra europea. Però tampoc li anaven tan malament a Enrique. Ara bé, els anys 1914 i 1915 foren realment fatídics per a la família Blat Civera. Una sèrie de desgràcies familiars afectaren aleshores sensiblement la vida d’Enrique i Elvira.

La primera desgràcia important que va patir el matrimoni va ser la pèrdua del segon fill baró, Enrique, de tres anys, en circumstàncies molt doloroses. Era el 14 de maig de 1914. El xiquet era a la taverna de l’avi, al costat de la mare. La taula estava parada per a dinar. Mentre la mare servia a un client, el xiquet agafà el peix que tenia al plat i s’engolí una espina. S’ofegava. Van cridar un metge del poble. Encara se’n va fer venir un altre de València, que en tractar de traure-li l’espina li arrancà les cordes vocals. Res no s’hi podia fer ja. El xiquet morí «lligat al llit i rabiós de dolor», en el trist record que en conserva la família.

Encara no s’havien recuperat Enrique i Elvira d’aquesta desgràcia quan en vingué una altra: la mort d’una filla menuda, la primera Argentina, a l’edat de setze mesos. Era el 24 d’abril de 1915. Poc després, el 2 de setembre del mateix any, Elvira perdia la seua germana Remedio, a l’edat de 29 anys. Una mort que seria seguida en poc de temps per la dels seus dos fills, Araceli i Virgilio.

Desgràcia sobre desgràcia. L’1 de desembre de 1915 moria també el germà d’Elvira, Mariano, a l’edat de 40 anys. Tenia dues filles, i d’aleshores ençà es faria càrrec de la seua taverna la dona, Antònia Borrell, i la taverna seria coneguda per això com «Ca la Viuda».

Probablement, tanta desgràcia familiar no la pogué suportar ja la mare d’Elvira, Oliva, que en tan poc de temps havia perdut dos fills i quatre néts. Morí pocs dies després de Mariano, el 24 de desembre de 1915, a l’edat de 65 anys.

És clar que les taxes de natalitat i mortalitat eren aleshores molt més elevades que en l’actualitat. Espanya (i també, lògicament, el País Valencià) tot just començava en aquells anys la transició cap a un règim demogràfic modern. Lluny semblaven quedar mortaldats catastròfiques com la que va causar el còlera morbo l’any 1885, una malaltia que només a Llíria va provocar 306 defuncions en un mes (Cintero i Asensi, 1988). Però encara s’hi patiria l’any 1918 una epidèmia de grip que fou també calamitosa. A Llíria, a causa d’aquesta passa, s’hagueren de suspendre aquell any la fira i les festes de Sant Miquel, el 29 de setembre (Martí,1986, II, p. 505). Siga com siga, a partir d’aquell temps anà donant-se progressivament el descens de la mortalitat ordinària, al País Valencià i la resta d’Espanya, com a conseqüència del desenvolupament mèdic i la millora de les condicions higièniques i sanitàries.

Tot i amb això, cal reconèixer l’alt grau de fatalitat i d’infortuni en les desgràcies que van patir, entre 1914 i 1915, Enrique Blat i la seua família.

1.L’any 1915 la Primitiva s’escindiria en dues bandes, el Corral i el Clarín, fins que es reunificaren novament l’any 1919 (Martín, 1994, pp. 34-35).

2.En l’Arxiu Municipal de Llíria, llibre 1583, fulls 29 i següents, es conserva tota la documentació referida a aquesta demolició, els tràmits de la qual comencen el 1922, però que no es consuma fins al 1926. El procés s’allargà tant per la necessitat d’habilitar els baixos de l’ajuntament per a jutjats i el pòsit del carrer de la Puríssima com a nova presó.

3.Durant la resta de la seua vida Enrique visqué en aquesta casa, encara que per herència li tocà a un germà seu. El carrer, però, canvià de nom: València, Juan Izquierdo, 14 d’abril i, altra volta, Juan Izquierdo.

4.La família conserva un document, datat el 6 d’abril de 1914, amb la capçalera següent: «Comercio de harinas y granos Enrique Blat –Comisiones y representaciones–, Calle de la Audiencia 24».

5.Més de trenta anys després, Enrique explicava als fills del seu germà Vicent, Enrique i Carmen, la seua resistència a posar aquests noms també als seus fills: «Esto tiene algo de historia, el nombre de Carmen ha sido siempre mi sueño dorado, este nombre encaja muy bien en la mujer, y me gustaba no solo porque era el de mi madre. ¿Que como siendo asi no lo puse a mis hijas? pues por respeto á mi suegra y mi madre, para no disgustar a ninguna y me sacrifiqué. ¿Porqué no puse mi nombre á mi hijo? porque no quería que hubiese otro igual Enrique Blat, ha, pero biene el segundo y aqui biene la lucha, nace precisamente el día de San Enrique que yo cumplia 32 años, día 15 de Julio: Redacto el escrito para inscribirlo en el registro, y muy natural que le pusiera Enrique, pues le puse otro nombre, y tantas palabras duras me decían mi madre y mi suegra que tube que desistir y ponerle Enrique, yo comprendía que tenían razón, pero me encasqueté» (Enrique Blat a Enrique i Carmen Blat Sanjuán, 2/07/47).

6.Això s’esdevingué, almenys, durant els anys deu i vint. Un rebut de l’1 de gener de 1914 mostra que la subscripció anual a El Pueblo li costava a Enrique Blat 4 pessetes amb 50 cèntims.

7.Segons consta en els llibres d’amillarament de l’Arxiu Municipal de Llíria, Juan Izquierdo tenia a Llíria una propietat rural de 221,1 hectàrees de muntanya, 83,7 de secà i 9 d’horta (Adrià, 1990, p. 71). D’altra banda, José M. Lleó hi era el propietari del Mas del Frare i d’altres terres. A l’Arxiu Municipal de Llíria, llibre 1685, es conserva documentació que demostra que era alcalde de Llíria l’any 1900.