Читать книгу Els invisibles - Joan-Lluís Lluís - Страница 7

Es riuen de mi. Tots, o gairebé tots, es riuen de mi. Riuen perquè he respost malament una pregunta de la mestra, una pregunta de vocabulari francès.

La mestra havia dibuixat a la pissarra una capsa amb la seva tapa i havia preguntat com es deia "ça", tot ensenyant la tapa, i tot seguit designant-me a mi:

—Jean-Louis, réponds!

I jo, aixecant-me com calia aixecar-se en aquells anys per respondre una pregunta, sabia que no ho sabia però vaig intuir que per analogia ho podia encertar. Sí, a sis anys ja cercava solucions per analogia, com tothom qui intenta sobreviure en un medi de sobte hostil. Per analogia amb la tapa catalana, tan propera al tap de l'ampolla, vaig respondre:

—Bouchon...

Tots, o gairebé tots, van riure. La resposta correcta era couvercle i jo, que potser sentia aquesta paraula per primera vegada a la vida, crec que vaig intuir que no l'oblidaria mai més. Bouchon en lloc de couvercle?

Aquell dia vaig aprendre una paraula més de francès i, doncs, hauria pogut ser un bon dia. Però aquell dia, sobretot, vaig adonar-me que era el més ignorant de la classe. I els altres alumnes del Curs Preparatori reien perquè coneixien la resposta correcta. I si no la coneixien potser reien més forts que els altres per dissimular la seva ignorància i llavors reien, també, de no haver estat interrogats. A mi, em va semblar que tots devien saber diferenciar un couvercle d'un bouchon. A sis anys, barrejar tapa i tap és falta de bon perdonar, però confondre dues paraules tan allunyades l'una de l'altra com couvercle i bouchon fa riure. I és un riure que burxa l'ànima i hi deixa un polsim de metzina. Encara l'hi duc, segurament.

I si aquest riure em va penetrar i corgelar va ser també perquè em va recordar que jo era allò que, segons el dogma de l'escola francesa, en principi no podia ser, un alumne de segona categoria. Era un fill d'immigrants, un fill d'immigrants pobres, un passafurtant. Fill d'un obrer de fusteria a qui una serra elèctrica havia escapçat dos dits; fill d'una mestressa de casa que treballava en negre netejant les cases dels altres i que, quan arribàvem a casa després que m'hagués vingut a cercar a l'escola, només tenia esma de seure i, asseguda, preparar el sopar.

Em deia, en aquells anys, Jean-Louis, perquè l'estat civil francès hauria rebutjat qualsevol nom que no fos francès, i perquè als meus pares, delerosos de tenir fills integrats a França, no se'ls hauria acudit mai posar-me un nom català. Sóc el tercer de quatre fills, però els altres, Brigitte, Patrick, David, tenen noms més fàcils de dur i veia com un càstig immerescut que els meus pares m'haguessin reservat a mi, com si sabessin que havien de complicar-me la vida, aquest nom que feia que em digués Jean-Louis Lluis —sense accent a la i. Els va fer gràcia que un dels seus fills es digués Lluís en dues llengües, i aquesta gràcia va ser la meva punició. Quin nom més repetitiu, m'ha dit tota mena de gent, tota la vida, abans fins i tot que pensés a fer-me dir Joan-Lluís Lluís i així reblar la repetició i fer-la definitiva, duent-la a la solapa com un senyal de distinció.

Vivíem al Voló —tan a prop, tan a prop de la frontera, i tan lluny, tan lluny dels que vivien de l'altra banda. I jo era doncs alumne del Curs Preparatori, l'any que toca saber llegir, l'any en què comença l'aprenentatge real de la llengua francesa i de les seves misterioses incoherències ortogràfiques i gramaticals.

La mestra, Madame Auriol, de qui només recordo la veu i uns esquitxos de bondat, m'havia avisat que em cridaria a la seva taula per demanar-me de llegir la primera pàgina d'un conte il·lustrat. Era la primera vegada que m'ho demanava. Un ànec aventurer viatjava a peu de país en país i jo, abans que em cridés, mentre repassava les sis o set línies de la primera plana, sentia com la por m'engolia de nou. Una paraula resistia amb constància al meu intent de desxifrar-la i, recordant el meu fracàs davant del satànic couvercle, pressentia una nova humiliació. La mestra, però, em va somriure quan va sentir que m'entrebancava i va dir-me que no m'havia de preocupar, encara no ens havia parlat de la i grega i era normal que no reconegués la paraula pays. Va afegir que sense cap mena de dubte ja sabia llegir, i va felicitar-me.

L'entrebanc al mot pays pot tenir, si es vol, una lectura simbòlica, fins i tot psicoanalítica. Era, potser, el pressentiment dels problemes amb els quals toparia tota la meva vida en relació amb els conceptes d'identitat i de pertinença. O, dit d'una altra manera: aquest pays que els mestres de la República afirmaven que era el meu, i aquell país del qual no parlaven mai, potser ja havien començat a pugnar en alguna zona recòndita del meu inconscient. O, simplement, no sabia com es pronunciava la i grega.

Aquell dia dels meus sis anys, però, no pensava en identitats, només en aquest triomf de lector nou de trinca, que va ser el primer triomf de la meva vida del qual soc capaç de recordar-me.

I va tenir lloc, aquest triomf, a la mateixa aula on havia viscut pocs mesos abans la vergonya del couvercle, la primera vergonya pública de la qual soc capaç de recordar-me.

Vaig viure la vergonya i el triomf a l'aula on era un entre la mitja dotzena de fills d'immigrants de la classe, tots de pares de nacionalitat espanyola, una meitat vinguda d'Andalusia i una meitat de Catalunya. O sigui que en realitat és possible que no fos l'alumne de la classe menys entès en llengua francesa, ni el més pobre, ni el més magre, ni el més mal vestit. No ho sabré mai. Era, simplement, un d'aquells, de cognom Quinta, Pena, Pagès, Ruiz, Lopez o Borras. I que ningú no s'estranyi si escric alguns noms sense accents ni titlla, els escric de l'oficial manera francesa, l'única que comptava i compta encara avui. Com també, si anomeno els carrers on he viscut, no diré carrer sinó rue, per no disfressar cap realitat.

Recordo tant la vergonya com el triomf amb una precisió cinematogràfica i aquests dos esdeveniments podrien ser el punt de partida d'un llibre, que seria més o menys autobiogràfic i que tindria com a fil conductor les dues llengües que han maldat dintre meu per fer-se un espai, convivint-hi o fent-s'hi guerra. L'una, el català, des de la modèstia i la temptació de l'oblit; l'altra, el francès, des de l'arrogància i la voluntat d'omnipotència. Les dues, més tard, des dels embats de la literatura, a mesura que m'adonava que m'era aire i aliment.

I prenent com a punt de partida aquestes anècdotes viscudes al Voló entre els anys 1968 i 1969, podria deixar creure que tot plegat és una història d'orgull i de revenja. La humiliació viscuda amb el couvercle havia estat més potent que el triomf personal de saber llegir, ja que, al triomf de saber llegir, hi accedien d'un en un tots els alumnes. Era un triomf previsible i, per tant, banal. La humiliació, en canvi, només havia estat meva; havia quallat dintre meu a partir dels riures que una trentena d'alumnes m'havien dedicat amb una espontània crueltat. Però si, a còpia d'anys, vaig revenjar-me d'aquesta humiliació va ser sense haver-ho previst ni preparat; va ser engolint el francès millor que els més pulcres fills de francesos i tenint les millors notes en llengua francesa de la classe, gairebé sempre, fins al batxillerat. Va ser vivint aquesta situació com una sorpresa majúscula i inexplicable.

Aquest amuntegament de petites victòries escolars, reals i gustoses, haurien pogut constituir la meva revenja suficient, alhora personal i social. Hauria estat així com l'haurien concebuda els meus professors i tots aquells amb qui vaig anar fent vida de classe en classe. La revenja exemplar del fill d'immigrants pobres, tal com es pot concebre i narrar a França, hauria estat esdevenir escriptor d'expressió francesa. I així un dia m'haurien convidat a l'escola del Voló perquè expliqués als alumnes com havia aconseguit teixir una carrera d'escriptor, des d'aquella mateixa aula fins als salons i als estudis de televisió de París. Aquest va ser el camí que vaig somiar durant uns quants anys, quan no pensava que pogués existir-ne cap altre i perquè m'hi empenyien alguns professors de francès que m'oferien el seu respecte. Però la meva revenja real, ni prevista ni preparada, haurà estat més saborosa que un triomf mediàtic parisenc: ser el primer a classe i, tot seguit, renunciar als honors potencials reservats als qui conreen amb un mínim d'elegància la llengua francesa. I passar-me a l'altre bàndol, a la llengua d'abans, decrèpita i moribunda, la llengua llardosa i enfangada, per força menystinguda. I enfangar-me amb ella, i trobar-ho just, necessari i deliciós.

Però no crec que tot plegat fos cap revenja. Més aviat em faig l'honor de pensar que, senzillament, vaig seguir la meva via recta, la que existia dintre meu, encara que durant molts anys ho ignorés. Si hagués esdevingut escriptor d'expressió francesa, hauria pogut conèixer, potser, un èxit social superior, però hauria estat segons els criteris dels altres, segons els codis dels altres, segons la cultura i els dictàmens dels altres. Crec que si, a poc a poc, vaig decantar-me cap al català va ser perquè vaig seguir el meu rumb interior, aquell que m'era dictat per una barreja estranya de cor i de raó, d'emocions i de conviccions. Vaig decantar-me cap al català perquè dringava dintre meu, encara que no comencés a tenir consciència d'aquesta música interior fins molts anys més tard. Una música de pa calent i d'aigua clara.

En qualsevol cas, tot va ser culpa dels meus pares que, un dia, van decidir emprendre una veritable odissea per canviar de vida. Van fer, cap al nord, vuitanta quilòmetres.