Читать книгу Els invisibles - Joan-Lluís Lluís - Страница 8

La meva història familiar per la banda paterna és una ziga-zaga per damunt de la ratlla fronterera, en funció dels esdeveniments històrics i del context econòmic. Família humil però que devia saber que una frontera, a més d'una barrera, pot ser una oportunitat. Devia saber-ho com a mínim des de tres generacions abans de la meva, quan el meu besavi, Emili Lluís, que sempre he sentit anomenar Avi Juny, va començar una carrera modesta però regular de contrabandista.

L'ofici implicava de marxar a peu de Llagostera, al sud del Gironès, fins a Morellàs, al Vallespir, a uns cinc quilòmetres al nord de la frontera. Caminava de punta a punta de la nit, i potser una mica més. Feia allò que havia de fer, i se'n tornava, sempre a peu. Molts anys més tard, en un bosc als afores de Morellàs, vaig descobrir una antiga garita de pedra que la duana francesa havia instal·lat en un camí estratègic per impedir el pas dels contrabandistes. Vaig imaginar l'Avi Juny passant de llarg, bosc endins, rient-se d'aquests funcionaris que, potser, saludava, més tard, al cafè de Morellàs. Ells ja devien saber qui era, i que els enganyava, però tots plegats ho devien trobar normal. Ell aquí i ells allà, sense acrimònia ni despit, i tot sigui per dur sopa a taula.

De fet, la història de l'Annexió de la part septentrional de Catalunya, el 1659, va ser pastada de contraban des dels inicis. La nova ratlla divisòria va separar valls, pobles i famílies que fins llavors havien conformat xarxes estables de relacions humanes. I la frontera, com a obstacle a la comunicació de gent, bestiar i mercaderies, va esdevenir allò que són totes les fronteres: una zona en què cohabiten o rivalitzen la legalitat i la il·legalitat. Per això, durant un gran nombre d'anys, contrabandistes i duaners eren de la mateixa família, fins al punt que els primers duaners del Vallespir, en lloc de perseguir els contrabandistes, els facilitaven la feina. L'estat francès ho sabia però havia acabat tolerant aquesta peculiar manera de vetllar per l'ordre i la llei a canvi que la seva sobirania sobre les terres annexionades fos acceptada per la població afectada. L'estat va crear, doncs, un cos de vigilants ficticis —a qui fins i tot va tornar el nom històric de miquelets— per salvar les aparences de la sobirania francesa. Aquesta manera tan fascinant d'ordenar el territori va durar, pel que sembla, almenys fins a la segona meitat del segle xix. I em pregunto si, ja entrat el segle xx, els duaners que provaven d'enxampar el meu besavi encara duien en un racó de la ment, com un eco discret, la possibilitat de complicitat activa amb els contrabandistes, o si s'havien passat al bàndol de l'estat. Tenien, encara, ànima de miquelets o ja eren, simplement, funcionaris del servei de duana?

El meu besavi, en tot cas, saltava tot sovint la ratlla i per això no va costar gaire al seu fill, el meu avi Narcís Lluís, seguir la ruta paterna quan el govern espanyol el va cridar per anar a la guerra d'Àfrica. Renunciant amb entusiasme a complir el seu deure, va desertar, instal·lant-se a Morellàs amb la seva dona, Mèrida Banyes. I de mica en mica les seves sis germanes van seguir el seu exemple i van passar a viure "a França". En aquella època, als anys vint, tot era molt fàcil en aquest racó de terra, en particular la integració lingüística que, de fet, no existia per qui vingués del sud de la frontera: més aviat devia ser complicat trobar, a Morellàs, algú que no parlés català.

Sé que avui pot semblar extravagant imaginar una Catalunya Nord gairebé monolingüe en català, però va ser així fins als primers anys del segle xx.

Les llengües poden desaparèixer a velocitats sorprenents i, per exemple, puc testimoniar que en el meu mig segle i escaig de vida, el català haurà passat de ser una llengua sentida diàriament pels carrers de qualsevol poble a ser una raresa, una excepció. Un anhel cada vegada més utòpic. Avui, en sentir algú parlar català, quan és amb accent local, intento apropar-m'hi, discretament, i escoltar. Escolto per saber de què es parla, avui, en català, aquí, i sobretot quines paraules s'utilitzen.

I m'omple de joia, i m'omple de tristor. I que se'm perdoni la grandiloqüència si dic que també m'omplen les ganes d'escopir a la boca dels assassins de llengües.

I a vegades aprenc alguna cosa, com ara la interjecció «Bon Déu de la Creu!» que desconeixia i que vaig sentir en un supermercat —i el «bon» s'ha de pronunciar «bun», a la manera rossellonesa. Però cada vegada cal esperar més abans de tornar a sentir una altra conversa.

I la joia, i la tristor. I les ganes d'escopir.

Als anys mil nou-cents vint tot era molt diferent. És clar que no hi havia gaires persones que es preocupessin per la llengua, si més no en positiu: només hi pensaven de debò aquells que volien exterminar-la. I no mandrejaven. Els altres, la immensa majoria d'altres, la veien com un element natural dels seus paisatges diaris, un element una mica vulgar pel fet que gent saberuda els hagués dit que era vulgar, però a priori inalterable. El meu avi Narcís, doncs, no devia pensar-hi gaire ni sospitar que el destí de la seva llengua seria aviat tan diferent en aquesta terra del Vallespir on havia trobat un cert refugi.

Una de les seves germanes, potser la més aventurera, havia franquejat els límits de la llengua catalana instal·lant-se a les Corberes occitanes, a Pasiols. Devia ser la filla preferida del seu pare, perquè l'Avi Juny, quan va veure tota la seva canalla fer vida al nord, va decidir anar a viure amb ella per fer-hi de jubilat. Però aviat va sentir-se malament en un poblet on quasi tothom ja s'havia passat al francès. Si haguessin parlat occità ja s'hauria espavilat per crear-se la seva pròpia barrija-barreja d'idioma. Va decantar-se, doncs, per Morellàs, que coneixia molt bé i on hi tenia un fill i unes quantes filles. I va fer-se amic de debò amb els duaners també jubilats que mai no l'havien enxampat i que, ara, de tant en tant li pagaven una copeta, el diumenge al matí. Tot plegat, doncs, ja teníem per aquells paratges una representació prou nodrida de la família Lluís.

M'he preguntat sovint si, abans del meu besavi, d'altres avantpassats meus van realitzar aquesta mateixa proesa banal però que demana un cert coratge: saltar la frontera per intentar viure millor. No sé imaginar cap motiu raonable perquè no ho haguessin fet. Però, de la generació anterior a la del meu besavi, que devia haver nascut durant la primera meitat del segle xix, només en sé que vivien en un mas anomenat Can Juny. I que d'aquí venia el sobrenom del meu besavi.

I el meu pare, doncs, Rafel Lluís, va néixer a Morellàs, el 1927. Hauria estat immigrant de la segona generació i hagués après a oblidar el català a l'escola francesa si la República espanyola no hagués amnistiat els desertors, fet que va incitar el meu avi a tornar a Llagostera. Si s'hagués quedat al Vallespir hauria evitat la Guerra civil, el reclutament a l'exèrcit de la República i el tancament posterior en un camp de presoners franquista. I hauria evitat al meu pare de rebre l'educació falangista que va detestar tant que gairebé no ens en va voler parlar mai. Però l'avi Narcís va decidir no tornar a desertar, no tornar a passar la ratlla, perquè creia en allò que, el 1936, va anar a defensar.

L'avi Narcís, no ho he dit encara, era cadiraire i, per completar els seus ingressos, criava canaris. En aquells anys sense televisió i poques ràdios, els ocells engabiats, pel que sembla, enriquien el paisatge sonor i visual de la gent. Un dia ens va posar un disc en què s'hi sentien, només, piuladisses d'ocells. El passava hores senceres als seus presoners, perquè aprenguessin l'ofici. Però quan, de tant en tant, ens regalava un canari, aquest cantava poc i no vivia gaire. I, contemplant-lo mort al fons de la gàbia, mentre m'entristia, em sorprenia que, a casa dels fills i nets d'un criador de canaris, ningú no tingués prou traça per mantenir-los en vida.

Ara, el que més em sorprenia de l'avi Narcís, era que el meu pare el tractés de vós. A mi, acostumat com estava a la cultura francesa passada pel sedàs de la televisió, em feia pensar en els films històrics, amb classes benestants, terratinents i aristòcrates, o burgesos de grans indústries en què el «vós» era el tractament obligatori al si de les famílies. És clar, em costava molt veure la relació entre aquestes famílies i la meva, amb la nostra pobresa per sort cada any més relativa. Vaig sentir un dia el fill del general De Gaulle explicar en una entrevista com una vegada havia gosat anomenar el seu pare "Charles" i com aquest li havia ventat una plantofada. Em vaig preguntar què hauria fet el meu avi si el seu fill l'hagués tutejat. També l'hauria plantofat? Nosaltres, però, els seus nets, el tutejàvem i no recordo que se n'ofengués quan, per exemple, ens portava a beure una Coca-Cola a Cal Degollat, el seu bar preferit de Llagostera, i ens podia sentir tothom. Això era durant les vacances d'estiu, quan saltàvem la frontera cap al sud després d'haver passat davant un estol de guàrdies civils fronterers hermètics a l'amabilitat.

I així —sempre a l'ombra de la meva mare, sense la qual, de petit, segurament m'hauria negat a anar a Cal Degollat fins i tot amb una Coca-Cola com a premi— vaig començar a aprendre resquills de llengua espanyola de tant llegir-la a tot arreu.