Читать книгу Els invisibles - Joan-Lluís Lluís - Страница 9

De totes les paraules de la meva infància, no n'hi ha cap que em sembli tan càlida com espertineta.

És una paraula molt injustament absent del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'equivalent exacte de berenar. «Anem a espertinar», o «Anem a preparar l'espertinar» o, molt millor, «Anem a fer una espertineta». I quan la meva mare ens ho proposava sabíem que seria una tarda una mica particular, encara que el pa i la xocolata fossin els mateixos de sempre. Perquè a casa nostra l'espertinar era un berenar normal però l'espertineta es feia a fora, per les vinyes i els descampats, pels rierols sorrencs i els marges entapissats de romegueres. I mai la meva mare no ha estat capaç de saber quan va substituir el verb berenar pel verb espertinar en la seva vida de cada dia. Quan, doncs, va començar a integrar paraules del català del gran nord.

Ella, al contrari del meu pare que havia nascut al Vallespir, no sabia res de la Catalunya septentrional. Nascuda a Riudellots de la Selva i criada a Cassà de la Selva, era de família gairebé íntegrament gironina. I el seu parlar, doncs, també. Un dia, però, va conèixer el meu pare i no tinc cap dubte que un dels encants de Rafael Lluís, als seus ulls, va ser que hagués nascut al nord de la frontera, encara que fos només cinc quilòmetres al nord. I que allà hi tingués família. Això volia dir poder escampar la boira. Fugir d'un pare malhumorat i rude, antic carboner esdevingut cisteller. Recordo l'entrada de la seva casa, sempre plena de cistelles de vímet que jo trobava enormes, i que venia a les empreses de suro perquè servissin per transportar taps a l'engròs. Era quan amb tots els taps produïts a Cassà s'haurien pogut construir cases senceres, i entapissar el Passeig i la plaça de la Coma, i fer una església més alta que l'església.

Així doncs la meva mare va fugir de cal cisteller casant-se amb un fuster i junts, l'any 1957, van fer rumb a Morellàs. El meu pare havia oblidat el poc francès que havia pogut aprendre de petit, abans que els seus pares tornessin al Gironès, i la meva mare no en sabia ni una paraula. Però Morellàs, ja ho he dit, en aquells anys era de bon viure per qui volgués viure en català. Tot just devien començar a fer-se sentir alguns brots de converses en francès per part de la mainada del vilatge. Eren els que havien començat a integrar els carxots, les punicions i el menyspreu pel fet de parlar català a l'escola. Els que, per prudència, preferien no arriscar-se a parlar enlloc l'idioma miserable; no fos cas que el mestre els sentís i, l'endemà, els castigués per haver embrutit els carrers del poble amb aquell parlar pudós.

La meva mare, Pilar Torrentó, va aprendre el francès sola. Ho va fer prou bé i sense adonar-se mai que tenia un cert do per les llengües. Com hauria pogut adonar-se'n si havia deixat l'escola a nou anys per ocupar-se dels seus germans petits? Com ho hauria pogut saber si a dotze anys va començar a treballar en una fàbrica de taps i, menuda com era, havia de pujar en una caixa regirada per arribar al nivell de la màquina? Sempre m'ha enorgullit tenir pares capaços de ser trilingües tot i no tenir estudis. I encara que una llengua, l'espanyola, hagués estat apresa per força a l'escola franquista i per això fos l'única que sabessin escriure amb una certa comoditat. La llengua, però, que gairebé no parlaven mai, o només quan en una estada al Principat topaven amb guàrdies civils o amb algun cambrer que els podia exigir que parlessin espanyol. I jo, petit i arraulit, sempre a prop de la mà de la mare, recordo que provava d'entendre d'on podia venir aquest poder d'exigència i només, en aquells anys, se m'acudia que els meus pares eren modestos i humils i que per això devia ser possible obligar-los a canviar de llengua. Si no, per què aquells que els impedien de parlar català semblaven tenir sempre un to altiu, fos quin fos el seu ofici?

Això era al sud de la frontera. Al nord, tot era més simple: el català només existia a l'interior de casa nostra i, pels carrers, en converses entre adults. La resta era francès per una mena de llei que ni em vaig plantejar que pogués existir. I encara menys, doncs, que pogués ser qüestionada. Una llei natural. I per això a l'escola només parlava francès, i només parlava francès amb els meus germans, i ells amb mi. I per això, cap als quatre o cinc anys, vaig passar a parlar francès amb la meva mare, com ho feien tots els mainatges de la meva edat. Per un conformisme social ordinari, que sol imperar en els usos lingüístics de les segones generacions, a tot arreu del món. La primera generació, la que canvia de territori, sempre serà més competent en la seva llengua d'origen. La segona generació, sobretot si és escolaritzada, ja és més competent en la llengua del territori d'arribada, i si bé manté un lligam viu amb la llengua d'origen sovint és només a l'interior del cercle familiar. I la tercera generació només té un contacte passiu amb la llengua d'origen, i intentar practicar-la sol provocar-li un ventall d'emocions reduït.

És un esquema universal tot i que no absolut, ja que mai res no és absolut en els afers humans. I per això durant molts anys, i amb l'excepció d'algunes setmanes d'estiu, el meu pare va ser l'única persona al món amb qui parlava català. I ho va ser perquè demanava als seus fills que ho féssim així. D'aquesta manera esquerdava sense tenir-ne consciència l'esquema universal d'hàbits lingüístics dels emigrants. Llàstima que no fos gaire traçut en l'ofici de pare i que, sovint esgotat per la seva feina d'obrer de fusteria, tornés a casa amb poques ganes de parlar. Tot això feia que el meu pare, l'únic a qui parlava català, era també aquell amb qui parlava menys.

I em sap molt de greu no disposar d'enregistraments de les converses d'aquells anys seixanta en què crec que els meus pares havien aconseguit una mena d'equilibri feliç entre el català gironí i el català rossellonès. Em pregunto quins són els mecanismes que fan que parlants d'una forma dialectal d'una llengua integrin alguns elements d'un altre dialecte, però no tots. Deu ser el mateix mecanisme que fabrica pidgins entre parlants de llengües diferents obligats a comunicar-se, el mecanisme que pot acabar formant criolls, és a dir barreges entre llengües que passen de pares a fills i que, així, esdevenen una llengua nova, progressivament fixada per l'ús. I jo, quan era petit, parlava doncs un crioll intern al català: gironí i rossellonès empeltats, maridats, fusionats. Quan parlava al meu pare, deia pàrlut i deia poc ho sé i deia poder sí a la manera gironina. Com els meus pares. Però deia espertineta, i votura —per cotxe— i cúser —per cosir— i sàller —per sortir— i ca, a la manera rossellonesa. Com els meus pares. I tot això fa que si el meu pare em preguntava «Ei, què fas?», jo pogués tenir aquesta resposta híbrida, que em sembla que hauria de fer embogir d'emoció qualsevol dialectòleg:

—Espertínut!

Però ni ells ni jo no dèiem adiu —per adeu—, ni belleu —per potser—, ni parpallol —per papallona. I no vaig practicar la desinència rossellonesa en i de la primera persona —parli, parlavi, parlariï— fins que, a l'adolescència, vaig posar-me a escoltar de debò el que deien els de més edat quan conversaven entre ells, o quan de tant en tant anava a recitals de cantants nord-catalans. I més tard, quan vaig començar a llegir en català, em vaig sorprendre de descobrir paraules que, literalment, no havia sentit mai, ni en rossellonès ni en gironí. I no m'explico, encara avui, com era possible. Però recordo amb nitidesa la sensació de descobrir una paraula nova, a vegades de sentit evident, i a vegades opac, en llegir paraules tan ordinàries com ara empènyer, compartir, esbandir, lampista, pissarra, amagatall, àpat, turmell, canell...

En alguns casos, el desconeixement s'explica pel dialecte, o per un barbarisme: a casa no dèiem turmell sinó clavillar i no dèiem canell sinó munyeca. Rossellonisme per una banda, castellanisme per l'altra. Però no m'explico l'absència tossuda d'empènyer. I avui ni jo ni ningú de la meva família no sembla capaç de recordar-se de quin verb utilitzàvem quan volíem, segons la definició del DIEC, «Moure o tractar de moure exercint una pressió». Tampoc no dèiem mai el nom de les malalties infantils en català. Això fa que, anys més tard, quan van afectar els meus fills, amb qui sempre he parlat català, vaig haver de consultar el diccionari per saber com es deien. Per mi, tot havia estat rougeole, oreillons, varicelle. «L'electricista poc ha volgut entrar quan li he dit que en Jean-Louis té els oreillons, vindrà la setmana entrant» havia explicat la meva mare, i així vaig descobrir que les galteres tenien el poder misteriós d'allunyar els homes adults de la meva presència.

És clar, quan, durant les vacances d'estiu, anàvem a Cassà de la Selva, l'aventura lingüística esdevenia més palpitant. Al gironí dels gironins s'hi afegien els castellanismes dels gironins. Vaig remarcar molt aviat que tant ells com nosaltres per dir got, podíem dir got, però que nosaltres, més sovint, dèiem veire i que els meus cosins, bastant sovint, deien vas. Vaig deduir-ne que got devia ser el mot genuí català —a nou o deu anys, és clar, no coneixia la paraula genuí—, que vas devia venir del vaso espanyol i que veire, tan proper a verre, devia venir del francès. Ho trobava, fet i fet, molt simètric. Confortablement simètric. En aquells anys no havia sentit a parlar mai de la llengua occitana i no podia saber, doncs, que veire és un occitanisme entre molts dels que han penetrat el català rossellonès. No podia saber que en el meu català barrejat hi palpitava una barreja anterior, del temps en què català septentrional i occità s'havien conegut i estimat. I em va sorprendre, molts anys més tard, topar amb veire en poemes de Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner o Màrius Torres. Com m'hauria agradat que aquests poetes haguessin tingut prou influència per fer que brotés aquesta paraula en el català estàndard.

M'agradava sentir el català de Girona, al temps en què Franco encara tenia plantat el jou de la Falange a cada entrada de poble, i a cinc o sis anys em preguntava perquè nosaltres, als nostres pobles, de l'altre costat de la frontera, no teníem pals d'aquells també plantats. El català de Girona m'era un català molt proper, però puntuat de paraules exòtiques: cerilla, acera, peluqueria, vale, pues, i l'adios que semblava imperar a les botigues. Alguns castellanismes, però, m'eren familiars, perquè els meus pares els deien i perquè alguns formaven part del català rossellonès. Castellanismes potser arrelats abans del Tractat dels Pirineus: bueno, hasta, cantamanyanes són paraules que qualsevol catalanoparlant de Catalunya Nord sense cap relació amb el Principat considerava com a parts integrants del seu català.

I parlàvem, doncs. O callàvem. Més aviat callàvem perquè, com a totes les llars, passàvem estones cada vegada més llargues aclofats davant la televisió i bevent, doncs, el seu francès tan pulcre. Un francès que pel fet mateix de tenir el monopoli de la televisió, de la ràdio, del cinema, dels llibres i dels diaris ens feia pensar que era normal que el català fos tan poca cosa, tan esquifit, tan absent.