Читать книгу Els pobles oblidats - Joan Pinyol - Страница 10

Vida passada entre el bosc, els camps i el riu

Briolf

El Pla de l’Estany

A la part septentrional de la Vall de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany, al límit amb la de la Garrotxa, trobem l’antic veïnat de Briolf. Sembla que deriva del germànic Breulf, que vol dir fort de guerrers. Els antics estadants i els que coneixen el poble, però en diuen Brió.

Briolf, avui, roman en el silenci, en l’oblit i en l’abandó gairebé absolut. No obstant, si ens hi acostem, anirem descobrint entre corriols i bardisses la memòria d’un passat ple de vida perquè hi ha encara les restes dels masos, que anys endarrere eren plens, i l’església, que centrava i marcava el camí de la gent. Venint de Sant Miquel de Campmajor, el primer mas de tots és el Segalars, una masia antiga, molt bella, situada ben a prop del riu Ser, amb la serra de Ventatjol, a ponent, i el serrat Llarg, a llevant. Ja la trobem citada l’any 1253. Els últims estadants van marxar-ne el 1973 per anar a viure a la casa Grossa, del Torn. Segons diu la llegenda, al Segalars va viure santa Àgata, una imatge de la qual es conserva i es venera a l’església parroquial de Sant Miquel de Campmajor. Ben a prop de la casa, al cingle, hi havia hagut el Centre, una casa on feien d’hostal i que avui és en ruïnes. La capella de Loreto, sufragània de l’església parroquial de Sant Esteve de Briolf, tampoc no és gaire lluny. Està edificada en terrenys de la Cadamont, de Ventatjol. L’any 1904, mossèn Miquel Raset, rector de Briolf, va visitar el santuari de Loreto, a les llunyanes terres d’Itàlia. Va agradar-li tant que, en tornar, va decidir aixecar aquesta capella partint d’uns dibuixos que havia fet. Els veïns devots de la Vall de Campmajor van col·laborar amb entusiasme en la seva construcció. Encara avui, gràcies a la iniciativa d’alguns dels seus descendents, s’hi celebra un aplec cada Dilluns de Pasqua.

En Josep i en Pere Orri, masovers estats del castell de Roca, comenten que antigament, entre el Segalars i la capella de Loreto, hi havia hagut dotze columnes amb una creu a sobre cadascuna d’elles. Simbolitzaven dotze de les catorze estacions del viacrucis. Les dues últimes estacions (la tretzena i la catorzena) eren a la capella. A les parets de l’edifici, de fet, encara s’hi poden veure dues rajoles amb les inscripcions XIII i XIV que ho testifiquen. A tocar la capella, hi ha les restes de l’antic hostal de la Teranyina, també anomenat l’Ateneu o l’hostal d’en Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.

Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se l’enduria i que tota l’aigua que s’hi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. L’endemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, s’hi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat d’ovelles. La santa tocava l’obra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere l’altre fins que va arribar un moment que el dimoni se’n va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt d’un cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on s’afermaven les estaques de la resclosa.

Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. L’emplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que se’n donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, l’alcalde d’aquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar l’estat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, l’utillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís l’embassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a l’alcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria l’aigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.

A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de l’antic veïnat de Briolf. Me’n parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors d’aquesta zona perquè va néixer a can Pla l’any 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-s’hi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens n’ha fet un retrat detallat, també de la gent i de les seves històries. N’anirem parlant.

A la zona del bac de Boquià, hi ha can Pla i les restes del Casot i de can Picamill (o mas Patiràs). Al solei de Briolf, de llevant a ponent, isolats i perduts enmig del bosc i de les bardisses, es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a l’any 1920), la Cadavall, ca l’Esquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada l’any 1229) i el mas Roura (datat l’any 1413).

Brunyoles tenia l’especial particularitat que la casa i l’era pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A l’altre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava l’antic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.

En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma d’en Parrot i en Guillot, dos bandolers que s’amagaven i s’aixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau d’aquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig d’un esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), s’hi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare d’en Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.

A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que s’amagaven al bac de Boquià i alguns veïns d’aquests masos. L’Elisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veure’s descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar d’escapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a l’oratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un d’ells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: “Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà”. D’en Boquica s’explica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.

En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. S’havia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a l’alçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que l’aigua va arribar al forcat d’un noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de l’any, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-s’hi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i s’havien de quedar a passar la nit a ca l’Esquerp, on els feien el sopar del vespre i l’esmorzar de l’endemà. A ca l’Esquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, “al cel sigui”, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.

Tot i tenir el Ser tan a la vora, el gran problema de can Pla era l’aigua. Per poder beure, havien d’anar lluny: fins a la Deu (o font de can Pla) o fins a la font dels Fruiters, que era on es deia que hi havia la millor aigua dels voltants. Per cuinar, aprofitaven l’aigua d’una bassa que hi havia a prop de la casa. Més endavant, van construir una cisterna.

Tot el dia estaven ocupats amb les feines del bestiar o treballant al camp i al bosc. Del seu record, en Valentí diu que tenien un ramat d’ovelles d’uns cinquanta caps i set o vuit vaques. El bestiar pasturava en els camps i feixes de can Pla. També tenien llogades les pastures de can Picamill i de Brunyoles, que ja eren deshabitats. I encara, pasturaven al bac de Boquià, fins al terme de la veïna propietat de ca n’Oliveres, de Campmajor. A l’hivern, les vaques estaven tancades a la cort, baixaven les ovelles a abeurar al riu i tornaven a tancar-les al corral per menjar. Venien els xais a Banyoles i els vedells al santuari del Collell. Durant una època van tenir un ramat de cabres. De la llet en feien formatges, però com que a l’amo del bosc no li agradava gaire perquè les cabres es menjaven els brots tendres, van decidir treure-les. Als camps, sembraven blat, blat de moro i userda. Duien el blat a moldre a Banyoles. Recollien l’herba dels marges i en feien palleres per donar-la al bestiar a l’hivern. A l’hort, feien patates i tota mena de verdures i hortalisses que consumien ells mateixos. Mica en mica, les feines es van anar mecanitzant, però, inicialment, tot es feia a mà o amb animals: segaven amb el volant, treballaven la terra amb la fanga, llauraven amb el parell de bous degudament junyits al jou i al brabant, una arada amb dues pales, dues relles i dues ganivetes. Batien amb les eugues, ajudant-se sempre amb els de ca l’Esquerp perquè a cada casa hi havia una euga.

Bona part del bosc de Briolf era d’en Cirera, de Mieres. S’hi treballava tot l’any, i sempre era net i ben cuidat, res a veure amb avui. A l’estiu, s’escorxava, s’estassava i s’aclaria; a l’hivern, es feia carbó. Hi havia colles de bosquetans i carboners per a cada feina. A l’època de fer el carbó es veien les piles fumejant a costat i costat del riu Ser. Els carboners es quedaven dia i nit prop de la pila vigilant que cremés bé, dormien a les barraques que es feien. Tant de l’escorxa com del carbó, en feien sarrions i els baixaven amb els set o vuit matxos d’en Cirera fins a les Tres Creus (a la carretera del Collell), on els esperava el camió de l’amo. L’escorxa anava per al tint, a les adoberies de Banyoles; el carbó, cap a Girona, Barcelona o a on fes falta. Els treballadors venien de Mieres i s’estaven a can Pla tota la setmana, fins dissabte a la tarda. Primer, dormien a la pallissa; més tard, en una cambra.

A cada mas es feien el pa, es matava el porc i en feien embotits per al consum de l’any. De l’hort en treien les verdures i hortalisses, i del galliner, pollastres i ous. I també tenien conills. El dimecres era mercat a Banyoles. La gent de can Pla hi anava sempre. Primer a peu, passant cap a Merlant, Rodeja i el Salt del Matxo. Més endavant, quan ja tenien carro, fins a Sant Miquel de Campmajor i, des d’allà, per la carretera, fins a Banyoles. Hi duien conills o el que els sobrava del mas, i en tornaven amb el que necessitaven. Per tallar-se els cabells o afaitar-se anaven al barber que hi havia al molí de Sant Miquel de Campmajor. Els dies de festa, feien la partida de cartes al Centre i, si s’esqueia, ballaven en els balls que s’organitzaven alguns diumenges a can Jan, de Juïnyà, o a cal Sec, del Torn, a la festa de Falgons o a la d’algun altre veïnat proper. Sempre hi havia qui s’estimava més anar a caçar o a pescar. Temps abans, a Briolf, s’havia fet la festa de Sant Esteve, que és el patró, i la del Roser. Cada any, el Dilluns de Cinquagesma, feien una romeria al santuari del Collell i el dia d’Any Nou, l’ancestral i popular aplec de Ninou. Durant l’hivern, mataven les hores a l’escon, asseguts al voltant de la llar de foc. Es passava el rosari, s’espellonava, s’explicaven i s’escoltaven atentament les històries i les dites dels padrins… El bestiar s’arraulia a les corts i corrals, acomodant-se als jaços de palla i evitant, gràcies a la seva escalfor, que els estadants tinguessin més fred del compte. A fora, sovint, bufava i xiulava un vent gèlid sota un cel ben ras i estrellat, se sentia el bram del riu crescut amb les pluges o queia alguna escadussera nevada silenciosa…

A sobre de ca l’Esquerp hi ha l’antiga església parroquial de Sant Esteve de Briolf, d’origen romànic. El bisbe Miró la cita amb el nom de Briulfo en el seu testament, que és de l’any 977. A Sant Esteve, hi ha encara una pica baptismal romànica i, en un dels altars laterals, força deteriorada, una pintura mural de finals del segle XIX, on probablement es veia una representació de les ànimes del purgatori, com explica en una ressenya Josep Estarriola, pintor de Sant Miquel de Campmajor, a la revista Golany. Mossèn Joan Prat, rector custodi del santuari del Collell, diu que els darrers rectors de Briolf van ser el doctor Pere Iglesias, que va anar a Calonge, al Baix Empordà; mossèn Miquel Raset, que és qui va promoure la construcció de la capella de Loreto, l’any 1904; el doctor Francesc Rabassa i Arigó i el doctor Joan Margall, que era rector de Briolf l’any 1936. L’últim, de tots. Tots ells van ser professors del Collell. Des de l’any 1936 no s’hi ha dit mai més missa, excepte algun cas molt puntual, en temps de mossèn Pius Masvidal.

Al costat de l’església, separades per un passadís, hi ha les restes de la torre de Briolf, un edifici civil, també d’origen romànic. La rectoria es va construir a sobre el passadís que unia l’església amb la torre. Com a tants altres llocs, avui tot aquest conjunt monumental de Briolf, es troba en un estat lamentable, es va engrunant i esmicolant inexorablement amb el pas dels anys. Josep Pla va ser també aquí un dia de l’any 1971, acompanyat del seu amic, el doctor Verdaguer, de Mieres. Deixem que sigui ell qui ens ho expliqui:

“A la tarda —juliol del 1971— el meu amic Verdaguer em porta amb el seu Citroën 2 cavalls a Brió que és una de les sinuositats més solitàries i allunyades de la Vall de Sant Miquel de Campmajor. (...) Travessat el gual del Ser, enfilem el camí carreter cap a Brió. Tinc la impressió que en aquestes sinuositats de la vall hi ha molts roures i alzines. (…) Arribem a una ermita abandonada, al marge de la qual hi ha un túmul de pedres. A sobre hi havia, probablement, una creu. Tot és a terra. El túmul es manté perquè la seva demolició els hauria donat massa feina. Passada l’ermita, tot el cantó de llevant de la vall queda tancat per unes muntanyes altes. A la part baixa, hi ha una petita cassola de terres ermes. En els pendents de les muntanyes es veuen algunes masies, grans, ben posades, admirablement ben posades sobre la terra.

Aquest grup de masies i de terres forma el que en diem Brió —em diu el meu acompanyant—. Quan jo vaig començar a fer de metge rural en aquest rodal, hi venia amb el cavall. Ara no hi ha ningú. Totes les masies han estat desemparades i abandonades. No en queda ni una d’oberta. (…) Hi havia els masovers. Tots han marxat a Banyoles, a Sant Joan les Fonts, a Olot, a treballar a les fàbriques. En vida del meu pare, que també era metge rural, les masies eren ocupades pels propietaris. Devien ésser rics, perquè he sentit dir que a Brió hi hagué, anys enrere, notaria. Primer marxaven els propietaris, després els masovers. No hi ha quedat ni una ànima vivent.

L’espectacle era impressionant: trobar-se en el món que vivim, en què hi ha tanta gent a tot arreu, en un petit món ple de cases meravelloses, rodejades de boscos plens de vida, de cases que van caient, en el silenci més absolut, tot voltat d’una llunyania remota, fa un gran efecte. Renunciàrem a pujar més amunt. El camí ja no era possible ni per als Citroëns de dos cavalls. El sol havia passat més enllà de les muntanyes de Finestres. Començava a fosquejar. El país s’anava tornant tètric. El meu amic girà el cotxe en el primer repeu del camí i anàrem baixant lentament fins al Torn, amb els fars encesos. Quan arribàrem a la carretera asfaltada, em semblà que m’havien tret vint anys de sobre. De seguida veiérem les llums grogues de Mieres.”

A sobre l’església de Briolf hi ha la font de ca l’Esquerp i, al capdamunt del solei de Briolf, el collet de Besalú o de Sant Josep, a la carena que fa de divisòria d’aigües entre el Ser i el Junyell, ambdós tributaris del riu Fluvià, i, al mateix temps, límit entre Briolf i Sant Ferriol, que ja és un municipi de la veïna comarca de la Garrotxa. A llevant del collet hi ha el turó dels Tres Termes i, a ponent, passant pel Pi de Sant Josep, hi ha l’oratori de Sant Josep, al capdamunt de la serra. L’oratori ja hi era de temps antic, la imatge de sant Josep va ser col·locada i beneïda el mes de maig de l’any 1947. Els antics estadants dels veïnats de Roca i Briolf havien sentit a dir que a sant Josep hi feien màgica i que era lloc de bruixes. Avui, que la gent va anar marxant de Briolf buscant les comoditats i la feina de les ciutats i les viles, avui, que ja fa temps que les piles carboneres es van apagar, potser encara, algunes nits, de tant en tant se n’hi trobin algunes.

Joan Carreres