Читать книгу Els pobles oblidats - Joan Pinyol - Страница 8

Entre dos mons

Àrreu

El Pallars Sobirà

Diu una llegenda que el senyor d’Àrreu va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro. La noia va viure en captiveri fins que en una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia. Diuen que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda, però no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat.

Per entendre millor el paisatge de les Valls d’Àneu, l’enclavament on hi ha situada la població que anem a visitar, és interessant saber que les tres valls que li donen forma són fruit d’una glacera que davallava a la vall principal, just on actualment podem veure la superfície plana de 2 km d’amplada i 4 km de llarg que acull la població d’Esterri d’Àneu, el centre geogràfic, cultural i econòmic d’aquestes valls.

Gràcies a l’ajut generós de l’amic Agustí López, president del Parc Natural de l’Alt Pirineu, em vaig poder posar en contacte amb el Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu, que, tot i que viu a Terrassa, té residència des de fa molts anys a la població d’Isil. Com que no ens coneixem, hem quedat que ens trobaríem a la plaça Major de Borén. “Et vull presentar el Ricard Bringué, que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu” —em va avançar per telèfon—. El Ricard ja fa molts anys que viu a Andorra, però no hi ha setmana que no vingui a la seva casa de Borén, després de fer parada a Esterri per esmorzar de forquilla. Quan ens trobem amb el Santi i amb la seva dona li deixo anar una pregunta que sembla no trobar resposta. “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres”. El sol escalfa de debò i, mentre esperem en un banc assolellat que el Ricard arribi d’esmorzar, el Santi em diu que sempre ha sentit a dir que en els anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera, hi va haver pressions perquè no arribés fins a Àrreu. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic que les cases majestuoses que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes atesa la manca d’una via de comunicació que permeti que hi arribin vehicles.

La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar el poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny! Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147, que comunica Alòs d’Isil amb Esterri D’Áneu resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar en el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, resisteix.

El Ricard té seixanta anys i ens puntualitza que la seva casa era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai he vist habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Florentina, casa Nadal, casa Tomeló, que és la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que li va posar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano. El Ricard es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. I la veritat és que no va gens errat. Tot i que avui estigui sense culte i en un estat ruïnós, l’església romànica de Sant Serní o de Sant Sadurní d’Àrreu té un important valor històric i patrimonial. Segons les dades que es recullen a la publicació de l’IEC feta pels Amics de l’Art Romànic, l’advocació a Sant Serní és d’origen altmedieval i la primera construcció d’aquesta església és del segle X, cosa que permet pensar que era fins i tot preromànica. En el seu interior -d’accés ben fàcil- el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill que desapareguin alguns elements molt valuosos que encara hi ha, elements com una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari.

“El capellà pujava de Borén a dir missa”. Tal i com aniran fent les persones que vaig entrevistant, també el Ricard va relligant els records, encadenant-los els uns amb els altres, sense cap ordre. Al final, però acaba per conformar una història que és, en definitiva, la memòria dels pobles de muntanya i que es pot resumir en una lluita constant per sobreviure. “Els nens d’Àrreu baixàvem cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pas pel pont romànic. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra. Tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les egües... Tothom treballava com una bèstia... I ho fèiem tot amb la força dels braços!”

Com moltes poblacions de muntanya, també Àrreu va patir desgràcies de tota mena. Però la del 25 de desembre de 1803 va ser la més tràgica. Segons un article del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Pascual Madoz, aquell any hi va haver una gran allau de neu que es va endur les deu cases del poble i que va matar disset persones. El poble es va tornar a edificar tot just a pocs metres més avall del que va quedar enrunat. Prova d’aquella desfeta són encara algunes bordes que es poden veure camí de la Mare de Déu de les Neus i que, si es van conservar, va ser per continuar guardant-hi el bestiar o les eines o, senzillament, per arrecerar-s’hi d’una tempesta.

El Pirineu és terra feréstega. Ningú no hauria imaginat mai les comoditats que la gent tenim actualment: calefacció, aigua corrent, llum elèctrica sense límit i menjar de tota mena, molt i molt menjar, per triar i remenar. “Les famílies no compraven gaire res. Tot es feia a casa.... Bé! Comprar, comprar... Quatre talls de bacallà, arengades, que en dèiem guàrdies civils, naltros, de l’arengada... Fotíem els guàrdia civils embolicats amb paper de diari, els posàvem a la frontissa de la porta i ja sortiven pelades”. De carn se’n menjava ben poca en el Pirineu: conills de bosc, carn de porc i molta, molta rosta de cansalada. Rosta per esmorzar, per dinar i gairebé sempre també per sopar. El Ricard ens ensenya un ganxo que hi ha penjat a la paret i un estoig amb els ganivets de matar que té al damunt d’una taula tornejada. “A casa matàvem cinc tocinos l’any. Fèiem bull de llengua i d’ou, botifarres, xoriços, girella i una mena de foie-gras que era boníssim. I tot amb tripa bona i no com ara que tot és plàstic!”. Abans que ens ho digui, ja hem endevinat que al Ricard, de petit, li agradava força la matança del porc. “De petit m’agradava molt quan a casa matàvem tocinos. Li clavaven un ganxo i després l’obrien per la panxa. Eren bèsties que pesaven més de 150 quilos. Eren unes bèsties de collons!”. Les explicacions del Ricard són tan al detall que l’habitació es va transformant com per art de màgia en un escorxador on, fins i tot, es pot començar a sentir la flaire del confitat a dins de les tupines de l’oli. “Compraven porcellets i estaven un any criant-los. Els fotien a la cort i apa! Els llençaven tot el que sobrava: peles de patates, remolatxa, naps... I tot s’ho menjaven aquelles bèsties! Mentre els homes li clavaven el ganxo, els nens aguantàvem la cua... Però a vegades el tocino es remenava i llavors els nens anàvem com una baldufa... Ens fotíem unes hòsties com pans. Mentre els grans feien el mandongo, que és tal i com anomenàvem la matança del porc, sempre hi havia un moment o altre que algú deia: ‘Vinga, que farem el tastet!’. I a la nit, després de netejar tots el ganivets, les olles i els cubells i tot ja endreçat, els homes feien el vi cremat acompanyat de pomes o d’alguna figa i apa! A dir ruqueries d’aquestes. Xerrameca tot plegat per entretenir-nos una mica.”

Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver d’abandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb l’esforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard no hi ha, però cap ombra de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà a Àrreu, tot i que no sap quan. “Massa interessos, vet-ho aquí”. Coneix per experiència els hiverns gelats, quan barrufava el vent de port i quan moltes vegades entrava per les finestres i ho deixava tot ben enfarinat. Quan els vells feien servir els escalfallits i les mares els posaven les polaines perquè la neu no els pugés per la cama. Recorda la Festa Major d’Agost, quan els veïns d’Isil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també, quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs s’engegava a peu: “Mitja hora de camí, tot plegat un passeig”. La gent de muntanya parla d’aquells anys amb una barreja d’enyor nostàlgic i de recança per tot allò de bo que es va anar perdent pel camí del no-retorn. Temps de dallar els camps, de regirar l’herba, de rasclar, de la sopa amb rosta, de donar menjar als animals, el matxo i la mula, els conills i les gallines, de fer vedellar les vaques, de menjar pa negre, de cremar teies, de quan el foc de la cuina et deixava cuit per davant, mentre l’esquena continuava estant com el gel, “d’escoltar per ràdio aquell Franco dels collons!”, i d’arribar al llit asclats de tant treballar.

I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa d’Àrreu. “La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet”. I tot, també els records, va quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui ho sap... Però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes, i marxem. I els d’Àrreu van dir adéu a l’antiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, camí de l’ermita de la Mare de Déu de les Neus; als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes, que s’emportaven la llana i que tornaven amb xocolata, arròs i tabac.

Ens acomiadem del Ricard sense ganes. Soc conscient que la conversa dona per moltes més hores, però tenim encara pendent la caminada que ens ha de dur a Àrreu i comença a fresquejar. “Ben segur que uns brètols ja m’hauran tornat a trencar el cadenat!”, ens diu a tall de comiat.

Sortim del poble de Borén fins arribar a la carretera i, després de travessar el pont romànic, ens endinsem a peu per un sender que fa pujada, costerut com n’hi ha pocs, camí natural dels qui un dia van habitar la població d’Àrreu. Caminant xino-xano, tot i que no s’hi estigui gaire avesat, el recorregut es pot fer en uns vint minuts. És clar que avui, millor que no es faci gaire de pressa perquè la vegetació i el paisatge és tan sublim que, a mesura que vas pujant, t’obliga a fer aturades per anar assaborint, com glopets d’aigua, la perfecció que només la natura ens sap oferir. I si teniu la bona pensada de fer aquesta excursió durant la tardor, encara podreu copsar millor els colors que ens ofereix aquest racó del Pirineu. Les vostres càmeres de fotografiar, els vostres mòbils, segur que no es podran resistir al magnífic contrast dels boscos de pi negre amb els tons rogencs i grogosos dels arbres caducifolis.

Quan enfilem la darrera pujada del camí de ferradura, les pedres de l’antic safareig del poble d’Àrreu ens donen la benvinguda. Una indicació ens assenyala el trencall que condueix el visitant fins a la Mare de Déu de les Neus, situada a 1250 metres. La font, en el carrer principal i únic del poble, no treu ni un petit rajolí d’aigua. Em distancio una mica del grup per esguardar amb calma la façana de les cases. Són realment immenses, majestuoses, sublims, cases per presumir-ne. Cases tanmateix espoliades fins a deixar-les sense res. “Un dia vaig enganxar un individu que s’emportava un armari!”. Avui però la casa Tomeló, on va néixer i créixer el Ricard Bringué, encara conserva el cadenat. Demà, però qui ho sap.

Marta Alòs