Читать книгу Els pobles oblidats - Joan Pinyol - Страница 9

El miracle de la Bartra

La Bartra

L’Alt Camp

A la Bartra hi ha hagut un miracle. Gent que per damunt de tot estima la natura i aprecia la pau ha aixecat un poble en ruïnes. Com l’au Fènix,. No té ajuntament ni església, és clar, però tampoc no n’hi havia abans, i no els fa cap falta perquè la gent que ara viu allí no es regeix per poders fàctics com una alcaldia i un rector, sinó que va per altres viaranys ben diferents.

La Bartra està situat damunt d’un dels cingles imponents de les Muntanyes de Prades. A 725 metres, el poble està envoltat de barrancs, de cingles, de boscos de roures i alzines, de rieres, de fonts i d’un cel viu, net, amb postes de sol de calendari i nits estelades per somiar.

El Josep Albert Lleonart era dissenyador gràfic i vivia a Barcelona quan un dia va arribar a aquestes contrades. Era l’any 1981 i volia fugir de l’aglomeració i dels fums de la ciutat. En aquell temps la Bartra era un poble amb nou cases enrunades i cobertes d’esbarzers, sense comptar la casa dels escoltes, La Mulassa, que llavors estaven aixecant. Els nou habitatges pertanyien a tres propietaris, els últims n’havien marxat feia vint anys. No hi havia ni llum ni aigua corrent, però ni al Josep Albert ni als seus companys la feina no els espantava. De moment, van intentar posar ordre en algun espai del poble per poder-hi viure i, en un mes, ja tenien una habitació decent. La gent de l’entorn els considerava uns hippies, però ells tenien molt clar el que volien: treballar per pujar de nou el poble. I van començar per comprar les cases enrunades, que no era una empresa fàcil. En aquell temps també hi havia un artista de Tarragona que s’ho volia quedar per fer-hi una residència d’artistes, però el projecte no va prosperar mai i el Josep Albert va aconseguir el seu somni. Com diu ell, “ho hem fet tot sobre la marxa.”

Van començar llaurant amb mula i anant a peu al poble. Tots els materials eren reciclats: pedres d’altres cases, bastiments de portes i marcs de finestres velles o marcs de pas d’alguna església abandonada, troncs de pins que tallaven ells mateixos i que servien de bigues, arbres morts... Un dia van aconseguir fer rajar aigua de la primera aixeta que hi havia a la Bartra. El miracle es feia amb suors, però tirava endavant.

Ara el poble, a banda del refugi dels escoltes, s’ha convertit en un centre global anomenat “La Bartra: natura i consciència”, i hi té cabuda qualsevol activitat que s’adigui a l’esperit del Josep Albert i la seva companya Àngels: ioga, classes de cuina, teatre, música, dansa, però sobretot el tai-txi, ja que ell n’és professor.

Però la Bartra, temps ha, havia estat un poble on vivien cinc famílies repartides en nou cases. Pertanyia a Rojals i no tenien ni església ni cementiri ni escola, tot es feia a Rojals, que era a una hora de camí. Els nens hi anaven cada dia a peu per anar a l’escola. Dinaven a casa d’algun familiar que tenien a Rojals i al vespre tornaven. La Maria Vallverdú, que ara té 86 anys, ho recorda com si ho visqués: “Érem només tres nens que fèiem el camí. A l’hivern passàvem tant de fred que ploràvem. Però la vida a la Bartra la recordo com una època molt feliç. Érem com una gran família.”

Explica la Maria de cal Roig que les cases es comunicaven i que sempre s’ajudaven els uns als altres. Es vivia dels boscos i la gent menjava del que conreava i de les quatre bèsties del corral. El seu pare feia carbó i tallava pins. També hi havia cultiu de cereals: blat i ordi, i ells tenien ametllers i oliveres i podien fer oli. Però tota aquesta terra ara s’ha convertit en bosc. “No es vivia malament, ni tan sols a la guerra vam passar gana” —diu amb emoció.

La festa major era per sant Salvador i s’anava a Rojals a missa i a ballar, fora de l’hora de dinar, perquè el gran àpat de festa major es feia a casa amb els convidats. La matança del porc era una altra festa. Es convidava els nens de les altres cases a dinar i al vespre es ballava a l’era al so de la gramola.

Quan la Maria va deixar d’anar a l’escola treballava a casa ajudant a les feines del camp: preparar el planter, treure herbes, donar menjar a les bèsties... No es parava mai. Els diumenges anaven sempre a ballar a Farena, que era el poble que els queia més a prop. O posaven la gramola a l’era i organitzaven el ball entre tots. No només hi havia la gent del poble, sinó la de tots els masos del voltant, que eren plens.

No van tenir mai aigua ni llum, però ja hi estaven acostumats. Tenien un safareig per rentar i amb llum de carbur ja s’arreglaven. Més endavant la Maria i altres noies van anar a plantar pins per l’Estat. Havien de fer dues hores de camí fins als Plans de Sant Joan o fins a la Pena. Sortien que encara era negra nit i portaven el llum de carbur per orientar-se fins que es feia de dia.

La Maria de cal Roig va marxar de la Bartra per casar-se a Capafons l’any 1952. Tenia vint-i-cinc anys. En teoria era un poble més gran, però ella el va trobar més endarrerit que el seu. “Tampoc no hi havia aigua ni llum, ni tan sols safareig, i les dones havíem d’anar a rentar al riu. Era una cosa terrible que no havia vist mai”. Els seus pares també van marxar amb ella i només van quedar al poble dues famílies, que van abandonar definitivament la Bartra als anys seixanta.

El poble va quedar buit fins que uns escoltes de Reus es van interessar per una de les cases i la van reconstruir. Poc després, apareixeria el Josep Albert. Ara, el que abans era un corral és la biblioteca del Centre i la sala gran del gimnàs era una part de la casa de la Maria. Ella està contenta que el poble s’hagi aixecat de nou, però els records són els d’abans, amb la gent que hi vivia, els balls amb gramola, les corregudes d’una casa a l’altra, els vespres al voltant del foc, les llargues caminades per anar a l’escola o a ballar... Ara el poble pertany a Montblanc. Gairebé sempre és ple de grups que fan ioga o tai-txi. El Josep Albert i l’Àngels han intentat preservar la natura que els envolta. Van traient els pins —que possiblement va plantar la Maria— perquè hi reneixi la vegetació autòctona: gatell, alzina, roure, marfull... Netejar el sotabosc i deixar que hi creixin els arbres i arbustos de tota la vida. “La natura és sàvia i té record”—diu el Josep Albert.

Isabel Olesti