Читать книгу Diccionari històric del valencià col·loquial - Joaquim Martí Mestre - Страница 10
ОглавлениеB
babel 1 m. ‘confusió; desordre’. «a tot foraster fan plat..., perquè asò serà un babel, a on de sert se chuntaran més que en la arca de Noé diversitat de animals» (Bando cheneral, 4). Mot NR al DECat, 1a doc. Deonomàstic, per influència de la narració bíblica. Cf. «més locos c·una babel, / (...) se voldrem encara més» (Marçal, 1862: 27). 2 f. ‘brega’. «Què portarà hui el diari?... / Hola, molt bé escomensem! / “La cuestión de los Marruecos” / (...) Me pareix qu·entre uns y atres / van a armar una babel! / (...) Va a haber guerra» (Barber, Lleó, 1889: 15). Acc. NR.
bàbia 1 m. i f. ‘babau, ximple’. «És dir, que m’ha fet l’afronte / de tratar-me com a un bàbia?» (Escalante, I, 231), «Sóc lo més bàbia» (id., III, 279). 2 f. ‘lloc o espectacle que causa admiració, fascinació’. «La bolta estarà teixida / de primorosos altars, / y serà tota una bàbia, / des de la hu a l’atre cap» (Romans nou, 3), «Chesús, Chesús, y que bàbia! / Pasmat estic y admirat / de veure lo que en València / hui en lo dia està pasant’ (Branchat, 80), «Asò de Benialà / és una bàbia, Domingo. / Así de tot lo que y a, / res mos fa falta. Así estem / com àsens en un dacsar» (Llorens, 55). 3 f. ‘mania, follia, oradura’. –Y Morón? / (...) Als doctors Assuero y Mata, / loco, els féu locos tornar. Y a aquell que manà asolar / de noustre hospital les gàvies, / qui li hagués dit que... ses bàbies / allí aniria a porgar...!» (Orga, 1880, ap. Llombart, 1883: 329). Mot NR. 4 (estar) en bàbia 1 loc. ‘estar admirat, estupefacte’. «Visenta: –So Tuno; és dir, que s’agarra / a ballar en chavaletes, / però en Visenta no balla. / Romualdo: –Que vosté sap?... / Visenta: –Y ho pregunta? / Melàsio: –Pués, señor, estic en bàbia! (Escalante, II, 114), «–Però com tu así en lo poble / dus la batuta molt alta (...), / volguera que m’achudares / pa que·l siñoret triunfara (...) / Per lo tant, si et compromets, / amor con amor se paga (...) / –Pués, siñor, estic en bàbia. / Eres tu molt aspañol» (Garcia Capilla, 1872a: 14). 2 loc. ‘estar distret o ignorant del que passa’. «Més, deixem-se de romanços / que la fam és punt de ràbia. / Malena! Que estarà en bàbia? / Malena, vine als meus braços!» (Sainets il·licitans, 276), «–Y què és això? (...) / –Tu sempre en bàbia, Nelet» (Vives, 1873b: 5). Aquesta locució figura en EscLl. i MGad. També en castellà (cf. Beinhauer, 1991: 173-174; Sanmartín, 1998a: 68; Carbonell Basset, 2000: 42; Luque et al., 2000: 51; Buitrago, 2002: 314), i el substantiu babión ‘tonto, babieca’ (Alonso Hernández, 1977: 84; Chamorro, 2002: 125). En Labèrnia (1839: 214) bàbia ‘espècie de estupidés, distracció o enagenació’, en Esc. bàbia ‘embobamiento’. En La infanta Tellina y el rey Matarot es parla de la terra de Bàbia per a fer referència a l’obvietat d’un raonament: «En tota terra de Bàbia / a ningun arbre (açò és cert) / se li pot posar lo empelt / ans que li puje la sàbia» (Mulet, 239). Probablement, cal veure-hi, a més d’un possible joc de paraules amb el nom de la comarca lleonesa de Bàbia (DCECH, I, 443), l’arrel expressiva bab-, denotadora d’infantilisme i confusió en l’expressió, l’acció i el pensament, la qual es troba en babieca i en mots catalans com babau, babai i babà ‘ximplet, beneitot’. Té igualment un valor expressiu el francés baba, en les locucions être baba i en rester baba ‘être vivement surpris, stupéfait’ (Colin, Mével, 1990: 26). 5 quedarse en bàbia loc. ‘quedar-se estupefacte’. «cuant els teus ulls / en altres ulls guilopets / s’encontren, t’has de quedar / en bàbia» (Escalante, II, 613). Locs. NR.
babieca adj. i m. i f. ‘ximple, babau’. «Del millor ya m’olvidava, / aquell benaventurat / Maurício, bona babieca!, / que en tot era desastrat» (Ros, s. a.4, 2), «No crega vosté que a mi em desmayen eixos pitetos que contínuament solen donar-me (...) de majadero, torpe, troncho de lletuga, babieca y atsètera» (Sueco, 52), «tindran vergoña de menchar d’un ente qu·en vida ha menchat a espenses de molts babieques» (Llombart, 1877: 194). Mot NR. El recullen Labèrnia (1839: 214), Sanelo (Gulsoy, 1964: 80), Esc., EscLl. i MGad. Sembla ser un manlleu del castellà babieca id. La forma catalana corresponent és babeca (o baveca), recollida també en els anteriors diccionaris. A Lleida babieca ‘distret, despistat’ i babiequejar ‘estar distret, despistat’ (Massana, 2004: 27). És un mot creat amb l’arrel expressiva bab-, que ja hem vist en bàbia (cf. DECat, I, 527; DCVB, II, 189). L’aplicació amb l’adjectiu en femení a un home (bona babieca) no fa sinó emfasitzar el to degradant del terme.
babieco adj. i m. ‘ximple, babau’. «Quants babiecos y a, caram!» (Coloqui nou sobre la bola, 3), «Y vajen vostés a (...) fer-li la oposició, si volen que·ls (...) endorse en seguida les grans paraules de atrasat, retrògrado, babieco y atres per l’estil» (Tipos, apèndix, 140), «Babieco, escriu / y ompli paper» (Troços, 185). Mot NR. Variant masculina de babieca, el qual, com ja hem vist, també s’aplica a subjectes masculins. En MGad. babiech i babieco figuren com a sinònims de babieca i babeca. En aragonés babieca i babieco ‘alelado, encandilado’ (Endize, 242). En català bavec, baveca (cf. DECat, I, 527).
babilònia 1 f. ‘confusió, desordre; embolic; discòrdia’. «No és prou millor lo ser frare, / que d’aquestes babilònies està exempt, que capellà?» (Morlà, 180), «era lo món una bola / on los elements discordes / (...), era un caus de babilònies» (ibid., 247), «A la España has enredrat, / y l’has feta babilònia» (El Mole, 1840-41: I, 31), «Allò era una babilònia / y un cahos de confusions» (Un pillo, 41). NR al DECat ni al DIEC. 2 ser (algun lloc) la torre de Babilònia loc. ‘ser un lloc on regna la confusió i el desordre’. «–puix el fantasma la moda / ya ocupa les quatre parts, / y ni españols se coneixen, / ni francesos ni indians; / perquè ya ni en lo vestir, / ni en los costums, ni en parlar / diferencien uns de altres. / –Con que açò serà al remat / la torre de Babilònia» (Leon, 1787b: III, 4). Loc. NR. Babilònia ‘confusió’ es documenta en català ja al segle XVI (DCVB, II, 190), i en castellà almenys des del segle XVII (Alonso Hernández, 1977: 83-84; García Gallarín, 1997: 64). Creació deonomàstica fonamentada en la narració bíblica. Per antonomàsia, s’aplica a tota situació o lloc dominat pel caos i la confusió.
bac, pegar un loc. ‘arruïnar-se, desdinerarse’. «Yo estic mirant / que si tu, fent lo que vols, / seguixes al meu costat, / esta casa en cuatre dies / sinse remey pega un bac» (Escalante, I, 177). Loc. NR. Metàfora.
bacó -ona. 1 m. i f. ‘persona extremadament bruta’. «Ai!, la bruta, / que enjamai te veus eixuta / de pixum. / (...) Amaga’t ja dins, bacona» (Martí, 1996: 142), «tractant-mos als famorquins / de burros, bruts y bacons» (Burrimàquia, 43). 2 m. ‘home indecent en les seues accions, deshonest’. «Y en seguida, cara a cara, / em féu tal proposisió / aquell siñoret... bacó, / que no sé com viu encara!» (Fe Castell, 1908a: 18). Accs ND (1, 2). 3 m. i f. ‘persona malparlada, de parlar brut’. «poques paraules y netes (...); / no fer com aquells bacons / que se solen embrutar / en sertes paraules / de aquello que fem per baix» (Coloqui nou en el que es referix, 1), «–Els gosos, cag... de por, / m’ompliren de c... / Quede’s asò entre vosatros (...). / –Ay, lo bacó!» (Un pillo, 42). 4 m. i f. ‘persona irreflexiva i brutal’. «Tòfol: –Yo la vullc ansendre en flames / en lo trabuc anseguida. / Fumarell: –Si semechant cosa fas, / t’asegurarà la lley (...) / Tòfol: –Nada, agüelo, yo vullc... / Fumarell: –Pasa / davant, que t’eu mane yo. / Tòfol: –Deixe’m. / Fumarell: –No sigues bacó!» (Palanca, 1859b: 6), «y és són dañ el ser bacó. / (...) A l’home o dona que gruñ, / fuch-li, filla» (Vives, 1873b: 9). Accs. NR (3, 4). En EscLl. i MGad. bacó, -ona ‘persona sucia, desaliñada i de modales groseros’, en Pomares (1997: 40): bacó, -ona ‘brut’, ‘viciós’, ‘golafre’; també en Verdaguer (1999: 34). A Altea bacó, -ona ‘ser sucio, desordenado; no tener palabra ni formalidad’ (Llorens, 1983: 34). Metàfores animalitzadores i degradants.
baconada 1 f. ‘acció indigna’. «Des de luego és una picardia y baconada lo que fan alguns periòdics, u diaris, com tu dius; que en lloc de amostrar als que no saben, u no·ls amostren, u els amostren lo que no deuen saber» (El Mole, 1837: I, 101). 2 f. ‘opinió infame, indigna’. «El Mundo és un periòdic (...) que·l cremaria, si poguera; solament perquè és el orgue furiós y indesent de un partit furiós y indesent. Però a voltes, de les baconaes que encaixa, diu algunes veritats» (ibid., 282). Accs. ND.
baconassa f. ‘dona viciosa, dissoluta, adúltera’. «Pués jo traguí la navaixa, / que era el frare, i no el que mires. / Dona de baixa prosàpia, / què dónes culpa a ningú, / mala sombra, baconassa!» (Martí, 1996: 119). NR. En EscLl. i MGad. baconaç, -aça ‘muy puerco’. Derivat de bacó amb el sufix aspectiu -às, dotat de valor pejoratiu. La metàfora animal es fonamenta en el comportament obscé que hom atribueix al porc, com a animal irracional i brut.
bacora 1 f. ‘vulva’. «I en fi, si vols que t’ho diga, / ja que eres tan parladora; / lo de atres és figa, / però lo teu és... bacora» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42), «I respecte a la sinyora, / ja que de punts no té rastre, / que vinga i li’n pegue un sastre / tres o quatre en la bacora» (ibid., 45). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 40), Verdaguer (1999: 194), Llorens (1983: 34) i Martí, Aparicio (1989: 23). La comparació entre vegetals i òrgans sexuals és prou freqüent en el registre col·loquial. Metàfora formal. 2 m. i f. ‘ximple, capsigrany’. «–Tinc... vergoñes; ya u diré!... / –Vamos, dis-o..., gran vacora!...» (Marçal, 1862: 21v), «en anys pasats, / al cap moltes sinyoretes, / duyen unes munteretes / com les gorres dels soldats. / (...) Molt apanyà una polleta, / portant la indicà gorreta, / pasà per dabant d’un quinto. / Y al vore-la, el molt bacora, / esclamà en serta alegria: / “En quin gust me ficaria / en lo cos d’eixa sinyora”» (Niu, 152). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Cañís y cañisaes (1950: 14) i en Reig (1999: 85). A la Canal de Navarrés ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23), ‘ignorante, inútil’ (Martínez, 1947: 86); a Villena bacora ‘órgano genital femenino’ i ‘persona blanda de carácter y propensa al llanto’ (Soler García, 1993: 45); a Beneixama només es coneix a la primera generació (Gascón, 1999: 650); el trobem també com a sobrenom d’un beneit (Moltó, 1986: 387), i Bacor, Bacora figuren ja com a sobrenoms de moriscos valencians (Labarta, 1987: 127, 166). En MGad. bacora ‘la persona floja o inútil’; a Elx bacorut ‘covard’ (Segura Llopes, 2003: 171); en l’ALPI es recull bacorero ‘papanatas’, a Benilloba, Calp, el Campello i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2328). A Altea estar ambacorat ‘bobo, ingenuo’ (Llorens, 1983: 174). És un recurs bastant corrent l’ús de metàfores vegetals per a posar en entredit les facultats mentals de la persona insultada, tenint en compte que aquests productes suggereixen una absència total de cervell.
badana, tocar la (a algú) loc. ‘atupar-lo’. «Els tocaré la badana / (...) a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Labèrnia (1839: 215) tocar la badana ‘maltractar d’obra o de paraula’. També amb la variant batana (Llorens, 1983: 39). En MGad. surrar-li a u la badana ‘dar una zurra’. En castellà zurrar, zumbar o sacudir la badana ‘dar una paliza’ (Seco et al., 1999: 566). A la comarca del Común de Huesa (Terol) badana ‘paliza más o menos rotunda’ (Mercadal, 2004: 29). Metàfora.
badat -ada adj. ‘aturat; covard’ (?) «–Gueyatano, chi!, maló... / com el tens allí asentat!... / –Que quedós! Fadrí badat!... / –Badat yo? Pos ya se ve. / (relincha contoneándose) / Yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà (...)» (Martínez Vercher, 1865: 19). Acc. NR. Cf. badar un pam de boca ‘quedar aturat d’admiració’ (DCVB, II, 201).
badoc 1 m. ‘ximplet’. «Mirau que·ns portau a tots / (...) com a badocs» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Agulla badoc, / (...) com no devises / cent i vint cises, / (...) No veus lo abús / de tan mal ús?» (Morlà, 143), «en contemplar-te, / em torne badoch» (Mulet, 173). Acc. NR al DIEC. 2 m. ‘persona que bada, que està abstreta mirant quelcom’. «–Y a quin hora ho tiren?, / que me estaré allí plantat / hasta fer la provisió (...) / –Per cert que eres comedit. / Quant dia de disparar, / volies pegar a córrer, / y quant pretens agafar, / te estaràs fet un badoc!» (Leon, 1789a: 4). 1a doc. Derivat de badar. El gest d’estar amb la boca oberta, de badar, es sovint una mostra de distracció, d’encantament, o de ximplesa.
bafaner -ra adj. ‘fútil, insubstancial, banal’. «encara que se li féu la pasta agra, morintse-li el seu Gimo, no per això volia obrir els ulls ni juntar els berenars en Pep de Quelo, perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet, y lo menys que ella pensava era en coses bafaneres» (Rondalla, 37). Acc. NR. Derivat de baf. Els diccionaris recullen bafaner amb el sentit de ‘vanitós i menyspreador, presumptuós’ (cf. DIEC, 1995: 206; DCVB, II, 206; MGad.), ‘qui bafaneja, s’avana o s’alaba exageradament’ (Segura, 1996: 125). Tant en un cas com en l’altre deu partir-se de la idea del baf com a substància inconsistent, que es difumina fàcilment.
bagassa 1 f. ‘prostituta’. «No sigues com Lucrècia / que después de gochada busca espasa, / que això és ser puta y nècia, / ans te has de defensar de ser bagaza» (Mulet, 181), «una bagasa del Trench» (Lo romancer, 17), «Bagasa primerenca, / beata tardana» (Tipos, 24). 2 f. ‘dona malfaenera’. «–La señora meua / coneix uns secrets... / –Vagases! / (...) Que llàstima de filosa, / o per millor dir, de berga!» (Escalante, II, 63), «Que·ls dimonis te se’n porten / per (...) bagasa. / (...) Faena, no ne fa un brot» (Escalante i Feo, 1890: 42). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 208) es recull a Alacant; també en Ferrer Pastor (1994) i en el DRACV. Cf. dona refranera, bagassa y mal faenera (Alberola, 1928: 67). 3 f. ‘dona menyspreable, detestable’. «Chesús! En tots els guisaos / m’han de traure a eixa bagasa! / En quin hora entrà en ma casa / ni vingué a fer els mandaos!» (Escalante, I, 435). 4 f. ‘dona astuta, poc de fiar’. «–T’has posat mala! / –Volguera plorar...! / –Pués plora. / –Y no puc! / –(És molt vagasa!)» (Escalante, I, 529). Accs. NR (3, 4). A Tales bagassa ‘dona molt espavilada’ (Gimeno, 1998: 116). En MGad. Si no sóc bagassa, Déu que·m fasa «significa mujer andariega o vivaracha, y sólo se emplea entre personas de intimidad o confianza».En l’origen significà ‘noia, minyona’, però aviat es generalitzà l’accepció de ‘prostituta’ (cf. DECat, I, 545). Com ocorre amb el terme puta, el caràcter molt ofensiu del contingut del mot fa que passe a usar-se per extensió amb referència a altres defectes o vicis (cf. Luque et al., 1997: 27-29). Així, puta pot referir-se a una ‘persona astuta, malvada, malintencionada, egoista, etc.’ (Pomares, 1997: 276). El terme bagassa s’aplica també a una ‘dona deixada o malgirbada’ (cf. DCVB, II, 208; Pomares, 1997: 40). Cf. el derivat bagasut, -uda ‘desvergonzado i truhán, perdido’ (MGad.); «Barrabàs, y que parròquia més bagasuda!» (Hernández Casajuana, 1917: 8).
bagasso m. ‘home malfeiner’. «No ensomies, / y treballa més a presa (...). / Bagaso!» (Asencio, Barona, 1906: 3). Mot NR. Masculinització de bagassa.
bagassot m. ‘prostituta’. «Aqueixes eren les rates / –digues bagasot bollit– / que et rascaben les sabates /y et corrien per lo llit? / Mala hembra!» (Mulet, 288). Mot NR. En MGad. bagasot, -a ‘el hombre y la mujer sin pudor ni vergüenza’. El sufix pejoratiu -ot i la consegüent masculinització n’intensifiquen les connotacions degradants.
baix 1 m. pl. ‘el sexe’. «Tu portes grans encaixos / y la roba és molt fina, / y lo que te dic, lechug[u]ina, / si són aixina els baixos» (Amades, 126). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 41); a Altea ‘órgano de las hembras’ (Llorens, 1983: 35). Hom juga humorísticament amb l’amfibologia d’aquest mot. Terme de caràcter eufemístic de base metonímica. 2 baix (-a) de davant loc. ‘babau, ximple; persona fàcil d’enganyar’. «els lliberals (...) són tan molls de morro y baixos de dabant com ells mateixos (...), els lliberals boquimolls, més bolònios que Pitòni i Bufalampolla» (El Mole, 1840-41: I, 127), «y els arrieros conegueren pronte que·l nou compañero era un poc baix de davant, perquè no parlaba més que tonteries y desficasis» (Donsaina, 117), «“Dóna’m eixa mà, chiqueta”, / li digué un nòvio a la nòvia. / Y ella, com no era baixeta / de davant, ni menys de Còria, / diu: “És de la monyiqueta”» (Troços, 43). NR. Figura en Labèrnia (1839: 217), MGad., en Raspall, Martí (1994: 227) i en Pomares (1997: 41). Altres locucions sinònimes són baix d’aigüera i baix de sostre (Pomares, ibid.; Verdaguer, 1999: 34). Cal entendre baix en el sentit ‘que no arriba al grau ordinari (d’alguna cosa)’, en aquest cas d’intel·ligència. Amb davant es deu fer referència al cap, seu del raciocini, ja que és la part superior del cos de l’home, i anterior i superior de molts animals.
baixotet -eta adj. ‘molt baix’. «Ma mare no vol que·m case / perquè·l nòvio és baixotet» (Ensisam, 72), «o és el sobrenom o mot d’algun nano o liliputiens dels que solen haver com del colse a la mà de baixotets» (Tipos, 314), «Així ho solen respondre tots els nanos (...), quant algú els diu que són de la garra curta, baixotets o nanes» (ibid., 330). NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad. Derivat diminutiu de baix, amb els sufixos apreciatius -ot- i -et.
bajoc -a m. i f. ‘persona curta d’enteniment, beneit’. «Què dius, bachoca?» (El Mole, 1837: I, 42), «Mira, bachoca, no saps que tot és camí de tot lo món?» (El Mole, 1837: II, 122), «Que no seràs tu bachoca! / Pos mercolfa, a hon s’han ficat?» (Escalante, I, 299), «–Malaïts hasta·ls seus mostachos! / –Deixa-los... Pobres bachocs!» (Torromé, 1874: 7), «no·t quedes fet un badoc, / perquè (...) / la bochaca et buidaran, / en tes barbes se riuran / y et trataran de bachoc» (Ensisam, 168), «ell mateix se ria com un bajoch en grans carcallaes» (Tipos, 55). Acc. NR al DIEC (bajoca); 1a doc. de bajoc, forma masculina corresponent a bajoca, usada només com a insult. En l’ALPI fou recollit bajoco ‘papanatas’ al Pinós (Garcia Perales, 2001: IV, 2328); també a Villena bajoco ‘bobalicón, babieca’ (Soler García, 1993: 45). A Altea ser un bajoca, aplicat a homes, ‘ser cobarde, asustadizo; que se fia de todos, se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 34). Bajoca és emprat també com a malnom (Tabalet, 30), com els derivats Bajoquí (Casanova, 1997: 259) i Bajocó (Garcia i Osuna, 2000: 191); Pasqual Tirado usa abajocat ‘bonàs, calçasses’ (1974: 141). En aragonés bachocas ‘hombre descuidado, llanote, buenazo y de genio contrario a toda preocupación’, ‘hombre mal vestido’ (Endize, 243-244; Castillo, 2001: 35); als Serrans bajoco, -ca ‘bonachón, crédulo’ (Llatas, 1959: I, 119); a Anna bachoca ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23) i a Énguera ‘persona calmosa’ (Martínez, 1947: 87); a Dosaigües bajoca ‘mentida’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Metàfora degradant que deu estar motivada, com en altres casos similars, per la consideració de baixa estima o de poca substància de l’hortalissa, i per la seua manca total d’intel·lecte, unida a la seua procedència rústica.
bajocada f. ‘bajanada’. «No comencem ja, Badoro, / les bajocades tan prest; / si no has d’oir y callar, / espera’ns en lo carrer» (Ros, 1758: 2). Acc. NR al DCVB, 1a doc.
bajocó m. ‘persona rústica i de poc seny’. «Té algun hijo qu·entre en quinta, / bachocón?» (Escalante i Feo, 1889a: 13). Acc. NR. → bajoca.
baladró m. ‘bravejador; persona que braveja exageradament, però que en el fons és un covard’. «Els nostres varen entrar, / y per salons y chardins, / com la rata fux del gat, / els invensibles [francesos] fuchien. / Digau-me ara, vergants; / vingau así, valadrons (...) / Com no reñiu bras a bras? / No fuxcau, vingau así» (Civera, 1813a: 4). NR al DIEC, 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Sanelo (Gulsoy, 1964: 78) i Esc. EscLl. i MGad. en concreten més el significat: ‘vocinglero, algarero o gritón’ i ‘fanfarrón, jactancioso, que blasona de valiente sin serlo. A Benilloba el baladró és el ‘charlatán’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2321). Variant de baladrer, mot més estés en català, si bé sembla que en valencià s’usa més baladró (cf. DECat, I, 565). En castellà baladrón ‘fanfarrón que blasona de valiente’ es documenta ja al segle XIII (DCECH, I, 563), i és freqüent en l’antiga germania (Alonso Hernández, 1977: 89). En llatí era popular balatro, -onis, emprat sovint com a terme injuriós (Ernout, Meillet, 1959: 64).
baladronada f. ‘jactància exagerada, bravejament’. «Pos ells diu que s[a]’alabaren / de que habien de tornar / dins dos mesos. Y, per cert, / de que un gavach capità / esta gran baladronada / al seu patró li tirà» (Tio Bernat, 3), «y no chistar / ni tirar baladronades» (Civera, 1820: 34), «Baladronaes de què·m ric, / promeses que a totes fas» (Campos, 1896: 8). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND.
balandran adj. i m. ‘gamarús, poca-solta’. «Llaurador: –Lo que fa Déu! Puix destina / als hòmens que vol fer grans / des de el ventre de sa mare. / Per això yo un balandran / me he quedat tota ma vida» (Relació de un llaurador, 5), «pués sols a l’oir “tin-te al rey”, / mes que ho diga un balandran / de ministril, atorrulla / a un llop» (Enhorabuenas, plácemes y regocijos, 1802: 7). Acc. NR. Cf. les variants balandram, balandrà, balendrà, balindranys i balindrancs (cf. DECat, I, 570; DCVB, II, 225, 238). Originàriament, ja a l’època medieval, designa una peça de vestir llarga fins als peus, usada pels eclesiàstics. Amb posterioritat s’aplica igualment a altres peces de roba, que d’alguna manera devien recordar la primera (cf. Quintana, 1976-80: 96; Blanc, Martí, 1994: 34; Martí, 1996: 271; Verdaguer, 2002: 65). Cf. desdichat balandrà que may ix d’empenyat (Alberola, 1928: 60). També es coneix en altres llengües, en occità (Alibèrt, 1966: 141; Mistral, I, 213; DCECH, I, 469), en castellà (DCECH; Chamorro, 2002: 131), en terres aragoneses: balandrán (Quintana, 1976: 68; Garcés, 2002: 61), en italià (Migliorini, 1965: 955). Per a Coromines (DECat, I, 570), procedeix de l’arrel expressiva de balandrejar(-se) ‘gronxar-se, oscil·lar’, a causa del moviment d’aquest vestit llarg. Com a terme despectiu aplicat a persones, a Mequinensa balandram ‘malvestit i maldestre de moviments’ (Moret, 1996: 63), en aragonés balandrán ‘persona mal vestida y peor arreglada’ (Endize, 253), també a Almeria balandrán col·loquialment ‘persona desaliñada, sucia’ (Escobedo, 2003: 40), en occità balandran (balandras) ‘dadais, flandrin’ (Alibert, 1966: 141; Mistral, I, 213). El sentit d’‘oscil·lar’, ‘gronxar-se’ d’aquest mot i del verb balandrejar(-se) unit al caràcter llarg, tosc i gens refinat del vestit explicaria l’atribució metafòrica a una persona malgirbada, desmanyotada, així com a una persona poca-solta i toixa. L’associació entre els conceptes de ‘malforjat’ i de ‘curt d’enteniment o de coratge’ es troba també en el substantiu baldraga, baldragues. (cf. DCVB, II, 233). Cf. balzagues, batzagues ‘persona molt grossa o que porta la roba molt ampla i fent-li bosses’, relacionable amb betza ‘panxa, en sentit humorístic’ i betzà ‘poll... desgarbat’ i ‘persona gran i beneitota’ (Colomina, 1991: 131).
balastrada f. ‘paraulota, blasfèmia’. «En qui solia incomodar-se molt era en una burra blanca que tenia (...), però en lloch de pegar-li per a que caminara, tot era dir-li balastraes, y la tia Pepa en tota la mel del món li dia que callara» (Espardenya, 57), «Parlava poch y sempre tan baixet que a penes li exia la veu del cos, però quant s’inquietava de veres dia moltes balastraes y solia alçar tal qual el gall» (ibid., 78). Mot NR. A Agullent: balastrada ‘frase blasfema, insultant’ (Casanova, 1981: 212). Per a Casanova (1981), derivat de balastre ‘persona que diu balastrades’, del llatí balare ‘dir absurditats o ximpleries’ i el sufix -aster.
balcó m. ‘ulls’. «–Y ton pare? / –Està chitat. / –Milacre! Ma qu·és asunt! / Eixe home sempre està a punt / de tindre el balcó tancat» (Palanca, 1871a: 2). Acc. NR. Metàfora enginyosa, amb connotacions humorístiques, en la qual els ulls es transformen en el balcó, ja que aquesta és la part de la casa per la qual se sol mirar a l’exterior, i a més sol estar en la part superior de la vivenda, com els ulls ocupen la part alta de la persona. Tenir el balcó tancat, doncs, equival a tenir els ulls tancats, com ocorre quan es dorm.
baldívia, de loc. ‘debades’. «Asò també sosoí / un dia en la llum de gas, / que de valdívia tenia / la poblasió disfrutant» (Cuento, 6). NR. Possible creuament jocós entre debades i el castellà de balde. Cf. el cognom Baldívia.
baldòria f. ‘disbarat, falòrnia’. «Ya tinc ganes, senyor Ferri, / de parlar en la sesió, / puix són tantes les baldòries / que ha tengut que ouir de tots, / que necesite dir algo / pa salvar el nostre honor» (Burrimàquia, 29), «puix a quansevol que se mira poch en lo que parla, que diu desficacis o tonteries, u que ment més que la Gaceta, en seguida l’intimen: “Eixe diu lo que vol, com Çafanòria” (...) Dir lo que vol cada u / és fer lo de Çafanòria, / que dia lo que volia, / mes que fóra una baldòria» (Tipos, 245), «Per això a la bufa li dihuen la tia Pepa, esclafapets y totes les baldòries que volen» (ibid., 272), «Hui és al revés / del temps pasat. / Tot malcuynat / està ben vist. / Y lo més trist / és que s’escrihuen, / parlen y dihuen / només baldòries, / qüentos, falòries» (Troços, 183). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 233) es documenta en els Tipos. La terminació -òria recorda el pràcticament sinònim falòria ‘idea errònia, contalla mentidera, que ens donen com a veritable’, mot procedent de l’hel·lenisme italià falòdia (DCECH, I, 840-841; DECat, III, 869-870). En italià baldoria ‘allegria rumorosa’, ‘festa allegra’, ‘fuoco acceso in ocasione di feste’, en francés antic baldoire (baldorie) ‘joie, allégresse’, derivat del francés bald ‘joyeux, plein d’allégresse et d’ardeur’ (Godefroy, 1982 I, 561-562; Cortelazzo, Zolli, 1991: 105; De Mauro, Mancini, 2000: 202). L’italià baldoria pràcticament coincideix semànticament amb el baix llatí falodia ‘faces in signum laetitiae accensae’ i amb el sard logudorés falordia ‘banchetto, convitto, festino, baldoria’.
ball 1 m. ‘contesa, gresca, batussa’. «creguí seria / una orde general / per a arreplegarlos tots (...), / pués solen los bastonets / moure a vegades bons balls» (Descripció de les lluminàries, 2), «com no s’arriben a dar / a lo que siga rahó, / vorà que pronte es mourà / un vall com el de Torrent, / que sempre s’acaba en mal» (Civera, 1820: 44), «Si no s’acaba la gresca, / no és menester parlar més. / Pués del modo que va el ball, / de no fer res portem traça» (Sainets il·licitans, 467). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 2 m. ‘pallissa, batussó’. «Vent el meu atreviment, / els amos varen saltar, / dient-me: “Guilopo, bort, / enchendrat de mala part, / ves-te’n ans que en un garrot / et fem com un sac de sal”. / Però yo, ans que comensara / en aquella festa el ball, / prenint del carrer la porta, / a córrer vach escapar» (Martí, 1997: 369), «y el dia de eyxe gran vall / que vingué a vallar Suchet» (Civera, 1813a: 8). Acc. NR. 3 m. ‘afer o situació complicada, problemàtica’. «Vecham en què parà el ball» (Un pleyt, 296), «Veritat és que el bueno de Don Benigno li tenia oferit per sa part (...) al seu patró, a l’alsar-li un poc la mà a son temps en el consabido asunto cobratorio, y com el tal tio Cabrioles (...) era uno de los contribuyentes més atrasadets en este ball...» (Sueco, 147), «Ja sé jo que tots els hòmens / que han dirigit este ball / han sentit gran patriotisme / i han estat molt animats / en engrandir este poble» (Sainets il·licitans, 444), «Y Cajuja, en lo cap cajo, / els dia als del seu costat: / “Ja l’ham cagada, Manel. / En què pararà este ball?”» (Troços, 134). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Pasqual Tirado (1974: 47): «En bon ball s’havia ficat! Pobre sastre!». 4 m. ‘moviment, agitació’. «Sols he pogut columbrar / tantas ideas confusas, / que ha de haber carros triunfals, / que el gran dragó del Colegi / anirà de punta en blanc. / Mes no puc aure a quin fi / se dirig tot este vall» (Rahonament entre Chimo el Gros, 1). Acc. NR. En el DCVB (II, 242) ball ‘conflicte, situació difícil o que exigeix molta activitat’. Cf. armar o moure polca ‘escandalitzar’ (Vinyoles, 1978: 140). En castellà col·loquial polca ‘alboroto; jaleo’ (Sanmartín, 1998a: 690). En l’argot francés bal ‘situation dangereuse, échange de coups de feu’ i bastringue, pròpiament ‘bal populaire’, metafòricament ‘désordre bruyant, tapage’ (Colin, Mével, 1990: 31, 42). Metàfores fonamentades en l’agitació i el desordre dels balls populars. 5 ball de Moixent loc. ‘gresca, batussa’. «Mestre! Tinga enteniment! (...) / Mire que apague el cresol, / i haurà ací ball de Moixent» (Sainets il·licitans, 116). 6 ball de picataló loc. ‘canvi o enderrocament de govern’ (?) «Els que gobern han segut, / que deuen menchar pallorfa, / tenen molt dura la corfa / o el cor mal y corromput. / Que escàndalo de nasió! / Que escàndalo de gobern! / Así s’armarà un infern, / o el ball de picataló» (El Mole, 1840-41: I, 291). Potser té a veure amb l’accepció de picar ‘anar-se’n, partir’, que en el DCVB (VIII, 558) es localitza al País Valencià. 7 ball de Torrent loc. ‘gran desordre; gresca; guerra’. «Vamos, allò és un tenderet, una escola sinse mestre, una cantina de cuartel (...), un ball de Torrent, un desorde soberano» (El Mole, 1837: II, 307), «Carta de nostre corresponsal en la guerra. (...) Y entre el fum y el moviment / y el tocar de les trompetes, / faltaben les castañetes / en aquell ball de Torrent» (Llombart, 1877: 204), «–Ya·stic calent! / No m’insulte, que m’esbare! / –Pillo. / –Carmelo. / –Mon pare... / –Padrí! / –Gran ball de Torrent» (Palanca, s. a.: 75). Locs. NR. Són populars les locucions acabar com lo ball de Torrent, acabar com lo ball de Moixent i acabar-se a garrotades com el ball de Moixent ‘acabar malament, amb baralles’ (cf. EscLl.; MGad.; DCVB, II, 242).
ballar 1 intr. ‘estar, trobar-se (en un lloc)’. «–Y Roseta, per a hon balla? / –Estarà per allà dins» (Ovara, 1879b: 16). Metàfora. 2 intr. ‘actuar, decidir’. «So Gori, parlem clars, els españols no ballaran si no els fan ballar els fransesos... Trie vosté..., u estatut u Don Carlos..., tal és la voluntat de la machestat cristianísima Don Muixur Lleuís Felip (...), rey dels fransesos» (El Mole, 1837: I, 231). Metàfores fonamentades en la idea de ‘moviment, activitat’. 3 intr. ‘mantenir relacions sexuals’. «No vérem chica (...) / qu·al oir sonar la flauta, / no es posara, en fi, a ballar» (Bellver, 1866: 49). Accs. NR (1-3). Evoca la idea de ‘moviment’, a més de la relació amb flauta ‘penis’ (→). 4 fer ballar (algú) loc. ‘doblegar-lo, aclaparar-lo’. «són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (Escalante, II, 424). 5 traure a ballar (algú) loc. ‘atényer, sobrevenir’. «Per cert, que no pot un home / anar hui a ninguna part / sense un duro dins la faixa (...), / perquè si·s descuida un poch (...), / corre perill que la fam / el traga pronte a ballar» (Troços, 127). Locs. NR. Metàfores.
bàlsem de canut loc. ‘semen’. «Vols / bàlsem de canut?» (Mulet, 1987: 233). NR. Metàfora formal.
baltra f. ‘butxaca’. «Tenim [els pillos] la nostra llengua per a entendre’s: (...) bolxaca, baltra» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, ND al DCVB (s. v. baldra). En Esc. baltra ‘panza o barriga’ i ‘hombre panzudo y tragón’; amb els mateixos sentits s’inclou també paltra en EscLl. i en MGad. En el DCVB (VIII, 150) i en el DECat (VI, 213) paltra ‘butxaca’, com a terme col·loquial alacantí. En l’argot barceloní baldra ‘butxaca’, ‘boca’ (cf. Wagner, 1924: 33; Vinyoles, 1978: 50; Pomares, 1997: 42), que Wagner relaciona amb el mot d’argot portugués balda ‘algibeira de mulher’, el de l’antic argot francés baudrier ‘bourse’, i el d’argot castellà bultra ‘butxaca’ i recorda el salmantí baltra ‘ventre’. Als Serrans baltra ‘vientre, panza’ (Llatas, 1959: I, 120). Per a Coromines (DECat, III, 858; VI, 213), paltra i baldra procedirien en darrera instància del castellà faltriquera, faldriquera, faldra ‘butxaca’. Siga com siga, no podem deixar de notar, com ja va fer Gulsoy (1964: 403), la relació formal i semàntica dels nostres mots amb paltrot, variant valenciana de paltrú ‘pell dels budells del porc’ i ‘botifarra que es farceix en aquest budell’, mot d’origen incert. També poltrota (Reig, 1999: 529). Sanelo ja va usar paltrot ‘bandujo, morcilla’ (Gulsoy). De fet, paltrot i les altres variants (paltruc, poltruc, poltrú) també s’apliquen figuradament a una persona grassa i baixeta, i a la Vall de Gallinera poltrota significa ‘estómac’ (cf. DECat, VI, 214-215; DCVB, VIII, 151, 715). La vinculació entre els conceptes de ‘butxaca’ i de ‘ventre, panxa; estómac’ és bastant lògica, fonamentada en la capacitat comuna de contenir quelcom, aliments o objectes diversos, segons el cas. Una relació bastant similar té lloc en el mot barjola (→).
bamba 1 f. ‘diners’. «nostra serà la plasa, / y eixos tunos envechosos / que anaven buscant la bamba, / (...) han de rebentar de ràbia» (Miquel, 1888: 25). Per referència als tutors de Marieta, que «sols aprofiten (...) / pa menchar-se els doblons / que tu vaes heretar» (ibid., 8). Acc. NR. Metàfora. La bamba és una ‘espècie de coca’ (DCVB, II, 252), ‘especie de mollete o panecillo blanco’ (MGad.). Per a Coromines (DECat, I, 528), designa una ‘pasta o coca molt tova i poc delicada’; a Alacant i a Alcoi és l’ensaïmada (cf. Segura, 1996: 126; Reig, 1999: 91). Cf. coca ‘diners’ (→). A Villena designa també la ‘torta, bofetada’ (Soler García, 1993: 46). Cf. el castellà torta, que adquireix el sentit figurat de ‘bofetada, colp’. 2 m. i f. ‘beneit, ingenu’. «–Che, quins hòmens!... En trabucs / y armats de ferrro y aser, / a mi els hòmens, ¿vols saber / lo que me s’entoixen? Cucs. / –Así hi a qui, fent el vamba, / li sosoïx també igual» (Escalante, III, 205), «Ya em canse de fer la bamba» (Balader, 1871c: 22). ND. En el DCVB (II, 252): bamba ‘dona beneitona, de poc enteniment’ a Mallorca. En Esc. bamba ‘embobamiento’. En eivissenc bambo, -a ‘beneitot, curt d’enteniment’ (DECat, I, 527; DCVB, II, 252). A Benasc bamba ‘mujer que desperdicia el tiempo yendo de un sitio a otro y deteniéndose al menor pretexto’ (Andolz, 1977: 31). Amb el nostre exemple, veiem com bamba ‘beneit, càndid’ també s’aplica a un subjecte masculí, i es fa servir en valencià. Cf. bambar, bambat ‘bovo, atontolinat’ i bambaro ‘atontolinat’ (Segura, 1998: 147), embambar (Colomina, 1991: 108), paréixer (algú) un bambirol ‘ser una persona de poca intel·ligència, beneita, que no sap mai per on anar’ (Gascón, 1999: 517). En l’argot castellà clàssic bambarria ‘tonto’ (Alonso Hernández, 1977: 92-93; Chamorro, 2002: 134). En aragonés bamba ‘persona presumida, engreída’, ‘presunción, jactancia, vanidad, ostentación’, bambero ‘presumido, engreído’, bambiar ‘presumir, jactarse, chulearse’, bamboso ‘presumido, jactancioso, presuntuoso’ (Endize, 259). Bamba figura com a malnom de moriscos valencians del segle XVI (Labarta, 1987: 167). Són mots formats amb l’arrel expressiva bamb-, onomatopeia del balbuceig o d’una cosa inflada i buida (cf. DCVB). 3 una bamba de gent loc. ‘gran quantitat de gent embadalida’. «Al cap del màstil de la guitarra (...) portaba un cego dos figuretes de pam y mitj, que feya ballar al tocar les cordes de la guitarra. Sempre tenia una vamba de gent» (Tipos d’auca, 251). 4 deixar venent bamba loc. ‘deixar embadalit’. «A Pep de Quelo, li feren ballar lo paperet, y dompués li suplicaren que diguera la Relació del nas, y els deixà en la mel en la boca y venent bamba» (Rondalla, 40). Locs. NR. En MGad. estar u fent o venent bamba ‘abobarse o alelarse; hacer el simple’. En aquesta locució possiblement hi ha relació amb bamba ‘espècie de coca’.
bambar intr. ‘fer el bamba, el bambau’. «que·l temps apreta y el que bamba no fa res, y les coses se fan fent» (El Mole, 1870: 86). Mot NR. El recullen Colomina (1991: 168) i Reig (1999: 91). A Benasc bambiar ‘dar vueltas sin objeto ni provecho’ (Endize, 259).
bambau 1 m. ‘ximple, beneit’. «Tano, no sigues bambau, / no riñgues sense rahó» (Martínez Vercher, 1865: 9-10), «Si pensarà este bambau / que vinc yo de segar ara?» (Palanca, 1871a: 6), «Me deixa fet un bambau» (Escalante, II, 442). NR al DIEC, 1a doc. Figura en EscLl. i MGad. El recullen Martí i Aparicio (1983: 24) a Anna. Variant de babau id., amb el radical expressiu i onomatopeic bamb-, que, com hem vist, es troba també en bamba. Cf. Colomina (1991: 108). 2 bambau de canya loc. ‘babau, beneit’. «–Y tu el coneixes a ell? / –Sé qu·és un bambau de caña...» (Garcia Capilla, 1890a: 12). 3 fer la bambau 1 loc. ‘badar, badoquejar’. «–A hon te ficares, Polseres, / que no te he pogut trobar? / A hon vols que estiguera, Gori, / sinó anant fent la bambau, / calsigant fanc a trompó, / y quedan-me atolondrat, / al veure tal aparato / y magnificència tal» (Gori, llaurador de Burjasot, 1). 2 loc. ‘embadalir, embadocar, atordir’. «España estaba in agonis, / sense tropa, sens diners, / sens armes, sens disciplina, / sens chenerals de jaez. / Y ells [els francesos] nos feen la bambau / en blondes, titaratets, / randes, carotes en ales, / y molts trages indesents, / que ha segut la perdisió / de nostra España (...) / Encara dura el fumet / del currutaquisme» (Roquet y Goriet, 4). 3 loc. ‘fingir, fer-se passar per malalt’. «Estiguí en lo Roselló (...) / Pinte al viu moltes batalles, / referixc accions brillants, / quant la machor part del temps / estaba en los hospitals, / fent la gatatumba, amigo, / y que anara a pelear / qui volguera (...) / En una paraula, Sento, / vach anar fent la bambau, / y he lograt una llicència / plena de honor» (Leon, 1797b: 2). 4 jugar a la bambau (algú) loc. ‘embadalir, embadocar; atordir’. «Ells [els francesos] a engañar, desperts sempre, / fent als españols dormir; / chuant-los a la bambau / en fullarasques, perfils, / sarahuellets de churrets (...) / Y el escàndalo, fadrins. / Pobra de la honestitat!» (En obsequi, 5). Locs. NR. Noteu el gènere femení de bambau en aquestes locucions.
bambolla 1 f. ‘falsa aparença, artifici, ostentació, presumpció’. «Eixe és l’esperit del sigle, / tot bambolla; una artimaña / fa fer com una muntaña / a una dona com un figle» (Liern, 1861a: 13), «vindre una ocasió en què hagueren pogut lluir-se els valensians (que poden tindre pocs dinés, però lo qu·és bambolla...)» (Llombart, 1877: 66). Acc. NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad., sinònim de bufa. També en aragonés: bambolla ‘presunción, arrogancia’, bambollero ‘presuntuoso; fantasioso’ (Endize, 259; López, Montaner, 2000: 85; Mercadal, 2004: 30; Moneva, 2004: 84). Metàfora que evoca la incosistència d’una bambolla plena d’aire. → aire. 2 alçar bambolla loc. ‘impressionar, colpir’. «voràs com li tire cuatre requiebros que alsen bambolla» (Escalante, II, 540). Loc. NR. Metàfora.
bancada f. ‘dentadura’. «veritat és (...) que anava a tombollons y s’afofava en les paraules perquè la bancada de dalt li avia caygut tota, y sols tenia baix dos dents y tres queixals que servien per a apontar-li el nas» (Rondalla, 21). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En EscLl i MGad. la bancà de dents y quixals. Derivat de banc amb el sufix col·lectiu -ada. Metàfora.
banda de ponent loc. ‘cul, darrera’. «però yo, seba en ells, y (...) la dotrina (...) els entraba per la banda de ponent, a forsa de surres» (El Mole, 1837: I, 137), «vinguen els lliberals tontos. Cuant ya no els nesesite per a res, un puntapeu a la banda de ponent, y así sobra chent» (id., 1840-41: I, 91), «Sols mos falta ya un rechent / que fent el Fernando vinga, / afluixant-mos la eixeringa / per la banda de ponent» (ibid., 380). Acc. NR. El mot ponent experimenta una mena d’homosemització humorística per influència dels parònims pondre ‘defecar’, ponerada, ponderada ‘excrement’.
bandera 1 f. ‘persona malgirbada, desendreçada’. «No la crega vosté, que me va dir arguellà, / bandera, saparrastrosa, / martina, mosa y fregall» (Ovara, 1885a: 68). Metonímia fonamentada en el sentit de ‘parrac, tros de roba que penja per esquinçament’, localitzat a València (DCVB, II, 263). 2 f. ‘adulteri’. «El que vullga eximir-se / de la bandera / que·s previnga en sa casa / de una vidriera (...), / que si aquell / hu haguera fet així, / no li haguera penat» (Chiste del quixal, 4). Accs. NR (1, 2). Metàfora. Per referència a les banyes, símbol de l’adulteri. Segurament per relació al lloc elevat i ben visible que ocupa la bandera, com les banyes. 3 escrit a banderes loc. ‘escrit desassenyat, mal fet’ (?) «Si hi a caps en un pa de plom a conte de servell (...), y ho trabuquen, y fan un escrit a banderes, (...) sinse cap ni sentener» (El Mole, 1837: II, 86). Loc. NR. Deu estar relacionada amb 4. 4 fer a banderes (una cosa) loc. ‘fer-la a trossos, destrossar-la’. «Si em provoca, / el cap li’l fas a banderes» (Escalante i Feo, 1890: 52). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Formada sobre bandera ‘parrac’.
bandereta m. i f. ‘persona que va i ve d’una banda a l’altra sense subjectar-se al treball ni a l’autoritat’. «Ma mare·m diu bandereta, / y yo li dic que té rahó, / que totes les banderetes / van davant la provesó» (Ensisam, 71). Acc. NR al DECat i ND. La mateixa frase, amb el terme bandera, es recull al Maestrat i a Menorca (DCVB, II, 263). Metàfora.
banya 1 estar (deixar, quedar-se, portar) (en, a) les banyes del bou loc. ‘estar / deixar / quedar-se en perill, portar a una situació perillosa, enutjosa’. «Se mogueren molts (...) a veure com lliurar al pobre que estava en lo garlito (...), perquè (...) era cosa que enternia asta les penyes veure que sols nòstron pobre Pep de Quelo estava a les banyes del bou» (Rondalla, 36), «Ment. És un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos per a aprofitar-se (...), per a medrar ell y deixar-os en les bañes del bou, cuant ya no vos nesesite» (El Mole, 1837: I, 20), «Se n’anirem a Fransa, a Inglaterra o al diable, que tot és u. Y mencharem y se riurem dels tontos que s’han quedat en les bañes del bou» (ibid. III, 73), «Con que no vos esmeneu, / mes que a les bañes del bou, / per ser mamantons, vos porten?» (Ensisam, 214). Metàfora. Les banyes del toro brau són, evidentment, un lloc perillós. 2 tirar les banyes loc. ‘treballar, esforçar-se treballant’. «Això voldria, guanyar, / per a poder ajudar-te; / mes, com a penes tinch temps / pa rentar y apanyar bragues / de la família, no puch, / per molt que tire les banyes» (Troços, 113). Locs. NR. Cf. trencar-se les banyes en alguna cosa (DIEC, 1995: 218), rompre’s ses banyes (DCVB, II, 271). Les banyes en certs animals, com els bous, són la part del cos amb la qual aquests projecten la seua força. Aquest comportament esdevé el fonament de la metàfora mitjançant l’aplicació al treball i a l’esforç humà.
banyeta 1 m ‘el dimoni’. «y entonces li diu banyeta...» (Martí, 1996: 312), «Pués que·l diable aquell dia / no hu procuraba estorbar? (...) / Però a l’últim a banyeta / en lo cap se li pegà» (Joro el Parrut, 5). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Hom designa, per una sinècdoque, el tot (el diable) per una de les seues parts, possiblement, juntament amb la cua, la més característica. 2 banyeta de visc loc. ‘persona insignificant i fluixa, sense empenta’. «l’atre era un pobrús, esgarrat com un cep de trepadell, un girlismirlis, banyeta de visch y glop d’arrop, fluix com una estopa, revellit y alitrencat» (Rondalla, 25). Loc. NR. Potser la metàfora està motivada per la insignificança de l’objecte.
banyut m. ‘el dimoni’. «No es critica al sacerdot / una cosa tan sagrada? / No infamen als relichosos, / quando el mismo Dios encarga / que nadie toque a sus Cristos? / Què tal el bañut treballa?» (Chorro el Parrut, 4). Acc. ND.
baqueta 1 f. ‘desvergonyiment, cinisme’. «–Mira, no em busques la llengua, / perquè si arribe yo a dir / que·l siñoret te camela (...), / y haurà la de Dios es buena. / –Qu·és això del siñoret? / (Ahir mos voria). / –Pepa! / Calla, qu·estic hasta més / amunt de la coroneta (...) / –No, no; yo vullc que me digues... / –Que tinga tanta baqueta?...» (Colom, 1875: 9). Acc. NR. A Barcelona cara de baqueta ‘persona desvergonyida’ (DCVB, II, 277). 2 tractar a (de) baqueta loc. ‘tractar amb severitat, amb gran rigor’. «El cabró que té doblons / al pobre el mira al desgai / i sempre el tracta a baqueta, / com si fóra algun esclau» (Martí, 1996: 301), «–Ves-te’n y calla! (...) / –Señores, qu·és lo que pasa? / –Que·m bé tratant a baqueta!» (Garcia Capilla, 1890a: 11, ap. 5r), «Y per això mho·se burlen els catalans, y en rahó, puix ells (...) logren del Gobern tot lo que volen, y a nosatros mhos trata de vaqueta» (Tipos, 249). Loc. ND al DCVB, 1a doc. El DCVB (II, 277) recull aquesta locució només a Catalunya. Cf. fer (algú) a baqueta ‘pegar-li’ (Monjo, 1994: 41); també en castellà: tratar a baqueta o a la baqueta (a uno) ‘tratarle con desprecio o severidad’ (GDED) i tratar a baquetazos ‘maltratar, física o moralmente, a alguien o a algo’ (Buitrago, 2002: 797). Metàfora. Pròpiament remet a un tractament a colps de vara o de bastó (baqueta).
baquetada f. ‘bac’. «yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà / y pega una baquetà / el so marqués del Llepó» (Martínez Vercher, 1865: 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. En EscLl i MGad. Derivat intensiu de bac ‘caiguda forta’.
baquinada f. ‘bac, caiguda violenta’. «caigué un coixo en un clot mol fondo; y no podent eixir ni menechar-se de la baquinà que pegà...» (El Mole, 1837: I, 87), «deixant a banda les baquinaes que pegaba de tos cuant anaba a recolsar-me» (ibid., 136), «sols hagué un caball ferit y dos baquinaes que li arrimaren [els toros] a un picador» (El Mole, 1840-41: II, 15). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En EscLl. i MGad. ‘batacazo’. A Agullent baquinada ‘bac de poca importància’ (Casanova, 1981: 221). A Monòver es coneixen les variants sabaquinà i samboquinà (Colomina, 1995: 179). Derivat intensiu de bac.
baramballa → burumballa.
barandel m. ‘cul, darrere’. «Bon lliberal español, / (...) c·arremulle el barandel / pa que·l surre» (El Mole, 1837: I, 139), «Els menistres [portuguesos] conegueren la nesesitat de remenechar a presa el negosi, perquè no tenien nesesitat de que els españols nesesitaren surrar-los el barandel» (ibid., 1840-41: I, 259), «y si fa algun malcuinat, / (...) li surraré el barandel» (Milacre del pare sen Visent Ferrer, 12). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Esc., EscLl. i MGad. (barandel i barandell). El DCVB (II, 280) el recull d’EscLl. En occità el barandelo (barandello) o bagatello és una dansa popular molt animada, una espècie de galop, que es balla a les Cévennes (cf. D’Hombres, Charvet, 1884: 85-86; Mistral, I, 22).
barba 1 f. ‘diners que cobren els barbers per afaitar’. «Tu has llevat / d’así damunt unes barbes? (...) / són en llengua nostra / els dinés que·ls parroquians / mos donen per afaitar-los» (Burguet, 1880: 5-6). Creació metonímica de l’argot dels barbers. 2 f. ‘afaitada de la barba’. «Te dec vint-i-cuatre barbes» (Escalante, I, 180). Metonímia. 3 f. ‘client de la barberia’. «Cuatre barbes esperant-se, / y tu corrent per ahí!» (Escalante, I, 325), «Voràs a eixe tio yo / com li cante... (...) / Ell no pert may la ocasió / de llevar-mos una barba» (ibid.). Accs. NR (1, 2, 3). Sinècdoque. 4 encaixar en les barbes loc. ‘dir’. «cuant tom pare ixca así fora / li u encaixaré en les barbes» (Salelles, 1864b: 5). Loc. NR. → encaixar. 5 fer la barba loc. ‘fastiguejar, turmentar’. «tanimentres que·l notari anava embolicant la cosa en raons y miges lliures per a fer la barba a uns quants...» (Rondalla, 36). Loc. NR al DECat, acc. NR. A Menorca ‘enganyar amb astúcia’ (DCVB, II, 284-285); en castellà hacer la barba (a alguien) ‘fastidiar, molestar’ (Sanmartín, 1998a: 81). Metàfora. 6 plantar en barbes loc. ‘dir a la cara’. «Puix si a altre hagueres dit / la arenga que has recitat, / te haguera plantat en barbes / (...) que eres un gran embustero» (Ros, 1755: 15-16). Loc. NR. Metàfora.
barbal 1 adj. ‘molt bo, magnífic, de categoria’. «–Se pot pasar abant? / –No siñor, que estic a soles. / –(Vacha una ocasió barbal / pa parlar els dos un rato)» (Nicasio y Chuana, 2). En l’argot delinqüent castellà barbal ‘bueno’ (Besses, 1905: 33), també con toda la barba ‘sin el menor defecto’ (Pastor y Molina, 1908: 55). La barba, com el bigot, atributs de masculinitat, són concebuts en la mentalitat popular com a símbols de força, de vigor, i per tant com a representació de qualitats positives. Cf. home de bigotis ‘home valent’ (DCVB, II, 483), i en castellà de bigote ‘de categoría, importante’ (Seco, 1970: 300). També collonut ‘molt bo, excel·lent, molt important’, ‘molt fort, decidit, valent’ (Pomares, 1997: 106). 2 adj. ‘digne de fe, fefaent’ (?) «El dumenche pasat tingué que sembrar fabes el siñor president; hui, segons recado barbal del mateix, no ha pogut vindre tampoc perquè té la dona un poc mala» (Sueco, 176). Mot NR al DECat ni al DIEC, accs. NR.
barber 1 m. ‘lladre’. «A l’últim el tio Cabrioles sospechà (...), y determinà en molt silensi y disimulo selar per si mateix al barber que tan ofisiosament li afaitaba els naps y demés verdures del frito» (Sueco, 148), «Con que anar en peus de plom (...), que hi a molts barbers que afayten a pèl y repèl» (Tipos, apèndix, 100). Acc. NR. Metàfora humorística. En la germania castellana barbero ‘ladrón que corta las bolsas’ (Hernández, Sanz, 2002: 76). Igual com el barber té per ofici llevar la barba i tallar els cabells, és a dir, eliminar alguna cosa sobrant, el lladre, per la inversió de valors de l’argot dels delinqüents, també «alleugereix» la víctima dels diners i altres béns. Per tant, hom converteix irònicament l’activitat delictiva en una mena de servei al subjecte desvalisat. → afaitar. 2 barber de cara-sol loc. ‘barber ambulant’. «El barber de cara-sol / és un tipo molt antich, / per això ha mudat de pèl / y en senyor s’ha convertit» (Tipos, apèndix, 25). Loc. NR. Martí Gadea li dedica un article dels seus Tipos. Devia rebre aquest curiós nom perquè, sobretot en els dies freds, s’instal·laria en llocs assolellats, en cara-sols.
barbeta, tocar la (a algú) loc. ‘afalagar-lo, llagotejar-lo’. «Trata a ta filla en cotonets, y voràs com tocant-li la barbeta la tindràs dels nasos a demanar de boca» (Rondalla, 18), «¿Por qué no ensayas, paloma? / Vols que·t toque la barbeta? / Vols que·t demane perdó?» (Escorihuela, 1884: 29), «y molt manco que li vajen en pamplines, li banyen l’aygua y li toquen la barbeta» (Tipos, apèndix, 116). Loc. NR al DECat, 1a doc. En Raspall, Martí (1994: 319, 469) fer la barbeta o tocar la barbeta ‘afalagar’. Metàfora.
barcella 1 f. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora y cagar (...); / l’atre li diu (...) / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora. Possible analogia formal, tenint a més en compte que alguns noms col·loquials de l’excrement, com a producte residual de l’aliment, fan referència al gra, als cereals. Així, en el mateix col·loqui s’anomena cera de forment i panfué. Cf. la lloncha de tots els grans ‘la latrina’ (Ensisam, 354). 2 estacar la barcella (a algú) loc. ‘colpejarlo, pegar-li’. «–Ya pots dir / que t’astaque la barsella. / –Femater, tu a mi? / (...) –Voràs obrin-te el cabildo (...)» (Escalante, I, 635). 3 menejar la barcella loc. ‘parlar molt’. «Home, home, tu estàs loco. / A hon diantres vas a parar? / Com meneches la barsella! (...) / Yo he comensat l’argument, / y tu ya l’as acabat» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 3), «Bé menecha la barcella. / Pensaba que no acabàs / en dos hores, tio Pelut» (Martí, 1991: 149). 4 prendre la barcella loc. ‘prendre la paraula, parlar’.«anava ya a tornar-li la bolera el diable de la dona, y hu aguera fet (...), si l’onclàs li haguera deixat pendre la barcella. Poro tement-se (...) que·l poder de tot l’infern no bastaria per a fer-li parar la taravella, li féu quatre arromangos» (Rondalla, 18), «Has concluït, Ricopaño?..., / perquè en pendre la barcella, / parles més que un abogat» (Tio Cosme Nespla, 1). Locs. NR. Metàfores. En MGad. pendre la barcella ‘soltar la taravilla o hablar mucho y con tropelía’ i ‘atufarse’. Cf. estar (algú) de barcella ‘quedar-se xarrant amb algú, generalment pel carrer, fent una conversa’ i fer una barcella ‘mantenir una conversa amb algú’ (Gascón, 1999: 354). Com a malnom de persones xarraires i romanceres, Barcella, a Alcoi, a Bocairent i a la Vall d’Albaida (Tormo, 1991: 238; Satorres, 1991: 220; Casanova, 1997: 259). Locucions que potser cal relacionar amb les formades sobre el mot taravella (fer parar la taravella, parlar de taravella) (→), una de les parts mòbils del molí. Vegeu l’exemple de 4, on conviuen pendre la barcella i fer parar la taravella. Els grans mesurats amb la barcella es duen al molí per a moldre’ls. També el cabàs es pot usar per a mesurar grans. Així, a Saragossa capacero ‘encargado de manejar el capazo cuando este es empleado en la medición de granos’ (Moneva, 2004:134). En terres aragoneses també capacero ‘persona aficionada a conversar extensamente en la via pública’, ‘hablador’, ‘persona aficionada a largas conversaciones, generalmente de temas banales’ (Endize, 428-429; Moneva, 2004:134). Igualment, capazo ‘conversación larga con una persona que se encuentra por la calle, por sorpresa’ (Negredo, 2001-2002:191), ‘conversación de larga duración, interminable’ (Endize, 429), coger un capazo ‘entretenerse hablando más de lo normal’ (Mercadal, 2004:38), ‘hablar mucho rato con una persona hallada en la calle, portal, etc.’ (Moneva, 2004:135), ‘hablar mucho’ (Endize, 429), pillar capazo ‘pararse para charrar con unos y otros’ (Negredo, 2001-2002:101), ‘estar de conversación prolongada’ (Castillo, 2001:59), coger un canasto ‘entretenerse hablando con alguien’ i coger una barza ‘estar hablando con alguien durante largo rato’ (Blas, Romanos, 2003:34); coger un capazo ‘hablar largo rato dos personas que se encuentran en la calle’ arriba a La Rioja (Pastor Blanco, 2004:124). Potser cal considerar també els moviments de la barcella, o del cabàs, que evoquen els de la llengua o de la boca quan hom parla, o la idea d’‘abundància’ o ‘gran capacitat’ (cf. a capazos ‘en abundancia’, Endize, 429), que evoca una conversa llarga, o qualsevol altre motiu que ara per ara se’ns escapa.
bardoll m. ‘persona desordenada, malforjada, esparracada’. «la señoreta [la xicota del pillet Dimas], / que no és per ahí un bardoll, / sinó una chica de rumbo / y molta suposisió. / Els dies de festa porta / mantellina de crespon, / bones calses y sabates, / lo demés va a proporsió» (Un pillo, 58). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en els diccionaris valencians del segle XIX, des de Lamarca (1839: 7): bardoll ‘fargallón’ (cf. Esc.; Pla i Costa, ap. Martines, 2000: 291). Reig (1999: 96-97) el recull en diferents accepcions, aplicat a persones i a coses, associat sempre a la idea de desordre. Pasqual Tirado (1974: 15) l’aplica a un emblanquinador sense formalitat, que fuig sovint de la feina, per anar a divertirse. A Alcoi i Cocentaina fer el bardoll ‘fer el gandul, el malfaener’ (Martines, 1999: 252). Alcover i Moll (DCVB, II, 302) creuen possible que bardoll vinga de barboll amb influència analògica de barda. Per la seua part, Martines (1999: 250-257) inclou bardoll en la família del preromà bard ‘fang, argila’, que es troba també en occità, en aragonés i en murcià. La significació que ens ocupa s’hauria gestat a partir dels significats bàsics de ‘fang’, ‘brutícia, massa confussa’, ‘munt de matèria desordenada’.
barjola f. ‘panxa, ventre’. «qui està seit en sa cadira, / rodat de pollets com lloca, / amorant-los i exhortant-los, / mirant que Nadal s’acosta / (...), i tot lo fi d’amorar-los / és per omplir la barjola» (Morlà, 187), «Bé és veritat que si el gasto / corre per estraña mà, / ompli molt bé la barchola / i dihuen no li fa mal» (Un pleyt, 299), «Pués y·am omplit la barchola / y estem ben aconortats, / fasa rogle, tio Pelut» (Martí, 1991: 145). Acc. NR al DIEC, 1a doc. En murcià barjola ‘buche, vientre’ (García Soriano, 1932: 138). Metàfora amb connotacions humorístiques, fonamentada en la capacitat d’aquest receptacle per a contenir quelcom, sovint recapte.
barra 1 f. ‘gana de menjar, bona gana’. «Ell té una barra!...» (Escalante, II, 58), «Este chiquet té una barra / que sempre està rosegant» (Ovara, 1879a: 23). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. EscLl., MGad. i Pomares (1997: 45) tindre (tenir) bona barra ‘glotonear, ser de buen comer’; a Anna tener buena barreta ‘tener gana de comer’ (Martí, Aparicio, 1989: 25). Aquesta accepció deriva per contigüitat de barra ‘mandíbula’, significació ja antiga en català. 2 f. ‘golafre, famolenc’. «–Si fóra yo, que no tinc / un sou, y estic carregat / de chiquets! / –¡Yo los quisiera! / –Pués a sa casa aniran. / A fe que són unes barres!... / May paren de demanar... / “Siñor pare, vullc sebeta; / siñor pare, done’m pa; / siñor pare...” Y tire rollos!...» (Campos, 1887: 10). Acc. NR. Sinècdoque per la qual es designa el conjunt de la persona per una de les seues parts (la barra o mandíbula), la qual els caracteritza com a golafres, persones que estarien sempre movent la barra. En aragonés tener buena barra ‘frase que se aplica a la persona o al animal que come mucho’ (Endize, 271). 3 de barra a barra loc. ‘completament’. «Els parents de Pep de Quelo es deixaren dir que l’havien enganyat de barra a barra y que Eufracieta no li arribava a la sola de la sabata» (Rondalla, 40). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 311) enganyar de barra a barra, en valencià, i mentir de barra a barra ‘mentir descaradament’, a l’Empordà. 4 alçar les barres (a algú) loc. ‘matar-lo’. «tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!» (Rondalla, 31). 5 anar a la barra loc. ‘anar a mal viatge’. «Rayo, y tot vacha a la barra, / que ell [sant Vicent Ferrer] ens lliurarà de mal» (Romans nou, 2). 6 deixar barres en alt loc. ‘deixar bocabadat’. «y embahuquen als agrestes, / deixant-los barres en alt» (Leon, s. a., 2). Imatge visual de la persona que resta bocabacada, amb la boca oberta i les mandíbules elevades. 7 quedar-se barres en alt 1 loc. ‘quedar-se bocabadat, admirat, meravellat’. «Vinguen, pués, a veure festes, / vinguen, vinguen y voran / empleats tots los oficis, / colechis y facultats (...). / De modo que al fi de festes / queden tots barres en alt» (Bando cheneral, 2). 2 loc. ‘quedar-se fadrí, solter’. «yo desiche ser casat; / si no me agarre a esta vella, / me quede barres en alt» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 7). Locs. NR (4-7). A Mallorca romandre barres altes ‘quedar-se sense menjar’ i ‘no poder parlar ni fer allò que un esperava’ (DCVB, II, 311). Imatge gràfica de la persona que es queda sense menjar, i, per tant, sense poder menejar, sense poder baixar, les mandíbules, les barres, com es fa en l’acció de mastegar. També se’n diu figuradament penjar les barres al sostre ‘morir-se de fam’ (DIEC, 1995: 224). A partir de l’aplicació al menjar, a l’alimentació, es pot incorporar metafòricament a altres situacions en les quals hom no aconsegueix quelcom que esperava, com ocorre amb el desig de casar-se.
barrabàs m. ‘persona dolenta, malvada; entremaliat’. «S’alça el fill de Tofolot, / (...) y agafa l’estufaor [trabuc] (...). / Per la porta de l’estable / se n’ij lo molt barrabàs» (El Fénix, 1844: 47), «–Chiquillo, això qu·és? Què pasa / per así...? / (...) Barrabàs! / Fes aixina, fes aixina, / qu·encara estic poc chopat...!» (Escalante, II, 72). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. ésser pitjor que Barrabàs, dit especialment dels nois (DCVB, II, 311); en castellà: barrabás ‘persona mala, traviesa, díscola’ (García Gallarín, 1997: 27), ‘bruto y violento’ (Luque et al., 2000: 57). Deonomàstic.
barraqueta f. ‘confessionari’. «El confesonari l’a convertit en un potosí en explotasió contínua. Penitent macho o burra que s’ha acostat al miraoret de la barraqueta a dirli Ave Maria Purísima, porronà de duros que han pres» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora jocosa amb connotacions irreverents.
barranc m. ‘dificultat, destret’. «Lo que toca a la sentència / encara no se a donat, / però yo, per recosmecos, / la vaix a profetizar (...). / A l’Amaro que respecte / la toga, que és molt del cas, / y a més de això lo acordado. / Ya estem en altre barranc, / ¡ya són dos els acordados!» (Un pleyt, 302), «S’empeñen y n’eixim / més qu·apresa del barranc» (Balader, 1876: 23). Acc. NR. Cf. ficar-se en un barranc (Alberola, 1928: 122). Metàfora.
barrina, calfar-se la loc. ‘pensar insistentment i amb preocupació, barrinar’. «No mos calfem la barrina / al vore algun desgraciat; / qui res acerta ni atina... / és perquè s’alça molt tart» (Troços, 31). Loc. NR. Metàfora. → barrinar.
barrinar intr. ‘pensar insistentment i amb preocupació’. «si vosté barrina molt y fica la banyeta masa a dins, pedrà l’enteniment, y sa filla en farà una, y els afrontarà el llinyage» (Rondalla, 24). 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Pomares (1997: 47); a Alacant (Segura, 1996: 128), a Mequinensa (Moret, 1996: 63); també en aragonés: barrinar ‘pensar, imaginar; tramar, urdir; cavilar’ (Endize, 275). La locució barrinar lo casco del cap (EscLl.) sembla informar sobre el procés de creació de la metàfora, en posar en relació el cap amb un cos dur que cal «barrinar», pensant (cf. trencar-se el cap). S’utilitza també en sentit figurat el substantiu barrina ‘idea forta, mania’ (DCVB, II, 330; Esc.).
barruc / barruco m. ‘persona ignorant, nècia’. «De contrabando es fa ric / el que avans era un pobrús, / y per l’or se diu gran home / a un animal, a un barruc» (El Mole, 1840-41: II, 125), «–Home, y me sabria mal... / –Què·t sabria mal, barruco? / –Que li tocaren el cuco / a la comèdia final» (Liern, 1858: 39). NR. En Esc. varrugo, -ga ‘majadero o necio’; MGad. inclou també la variant amb b (barrugo). En el DCBV (II, 335) barrugo ‘home avar i de mal cor’ (Mallorca) i barruguet ‘esperit capbuit, espècie de dimoni boiet’ (Eivissa, Formentera), que Coromines (DECat, I, 773-774) escriu amb e (berruguet, berrugo) i situa entre els derivats de berruga. En castellà verrugo ‘hombre tacaño, avaro; prestamista, usurero’ (DCECH, V, 791; Luque et al., 2000: 466) i barruco ‘peón de albañil’ (Seco et al., 1999); en terres aragoneses berrugo, -a ‘persona adusta, egoísta y desconfiada’, ‘avaro, miserable’ (Moneva, 2004: 94), ‘adusto, escamón’ (Pardo Asso, 1938: 54; Andolz, 1977: 39). Per a Coromines (DCECH, I, 773-774), el castellà verrugo és un derivat de verruga (català berruga). Metàfora.
barrufet m. ‘dimoni’. «Senyors, tant sogres com nores / totes són uns barrufets» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 67), «Vingué el dia de l’ataque. / Com un barrufet, cridant, / nòstron coronel anaba, / per les files animant» (Leon, 1808: 5). ND al DECat, 1a doc. Nom popular del dimoni (cf. DCVB, II, 334; Casanova, 1987-88: 56; DIEC, 1995: 227; Pomares, 1997: 47). En Esc. barruf ‘diablo’, ‘travieso, astuto, enredador’ i barrufet ‘diablillo’; MGad. afig la variant barrufo (al costat de barruf) amb els sentits de ‘diablo’ i ‘persona de malos instintos o tosca, grosera’. El sentit de‘persona de mals instints’ es podria entendre també en el primer dels nostres exemples.
bartola 1 f. ‘panxa’. «menjem primer en gràcia de Déu y aconortem la bartola» (Rondalla, 21), «Però jo, dissimulant, / vaig omplir bé la bartola» (Martí, 1996: 110), «Pués ya has omplit la bartola / y el vigot has menejat» (Leon, 1808: 5). Mot NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 337) es documenta en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i es creu pres probablement del castellà bartola id. A Ontinyent es coneix el malnom Bartolo ‘home poc feiner’ (Donat, 1997: 361). En terres aragoneses bartola ‘tripa’ (Endize, 277) i bartolo ‘persona apática, indolente, despreocupada’ (Pardo Asso, 1938: 51), en murcià bartola ‘vientre, barriga’ (García Soriano, 1932: 17), a Yecla bartola ‘vientre, barriga, con cierto sentido de humor’ (Ortuño, Ortín, 1999: 50); als Serrans bartola ‘barriga, panza’ (Llatas, 1959: I, 125), com també a Villena (Soler García, 1993: 48), a Oriola ‘buche, vientre’ (Guillén, 1974: 246). En castellà bartola, veu jocosa per ‘panza, barriga’ es documenta des del diccionari de Terreros (1786: 226), d’on el pren el DCECH (I, 533); la locució a la bartola ‘perezosamente, en posición supina’ es documenta en la llengua veïna des de mitjan segle XVIII. Per a Coromines (DCECH), s’explica per antonomasia de Bartolo, forma popular de Bartolomé, usat sovint com a nom de personatges despreocupats i peresosos (cf. Sanmartín, 1998a: 87); a Xile bartola ‘pereza’ i bartolear ‘haraganear’ (DRAE, DCECH). 2 f. ‘menjar, aliment’. «en este món (...) / els pleits de tots només són / per la mama y la bartola» (Pascual y Visanteta, 10). En aquest text bartola, formant parella amb mama ‘beguda’, sembla referir-se no tant al ventre com al menjar, per metonímia, partint del mot que designa figuradament la panxa, part del cos on els aliments són digerits. A Andalusia bartolo ‘bollo de pan’ i ‘dulce de masa de harina y azúcar’ (García Gallarín, 1997: 108). 3 f. ‘dona ximple, beneita’. «–D’a on ha tret esta monà [de carabassa]? / –Refolles, que eres bartola, / d’ací mateix, de Matola» (Sainets il·licitans, 327). Accs. NR (2, 3). En Esc. bartolo ‘bonachón’. En EscLl. «lo mismo que boig». És el femení de Bartolo, que en castellà col·loquial s’utilitza per antonomàsia per designar la ‘persona poco inteligente, que por casualidad acierta una vez’ (García Gallarín, 1997: 39). 4 donar carena a la bartola loc. ‘menjar’. «No he donat / carena hui a la bartola. / Y no és de segur per falta / de ganes» (Milacre del taberner, 22). Loc. NR. Metàfora d’origen mariner.
bascollada f. ‘cas, notícia sorprenent, colpidora i indesitjable’. «–Mol se sab llechín garsetes. / –Un atra porta un caset / que ha sosuït en la China. / Corrien sent o do-sents / per alcansar una fama / que volaba per son peu (...) / A l’últim guañà el pleyt / un parlaenbalde, un parranda, / entre tants hòmens sapients. / Uns dien que per empeños, / atres dien per diners (...) / –Ves, pela eixe colomí. / –Que bascollada, Peret!» (Leon, 1787a: 6). Acc. NR. Variant formal de bescollada. Metàfora. Una impressió forta i desagradable es compara amb un colp en el bescoll, per un procés de concretització de sentiments.
bastó m. ‘penis’. «Mes al vore el president / que·s va proposant la gica, / alsa el bastó cruelment, / y hasta les borles li’l fica» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Es documenta en Lo somni de Joan Joan de Gassull (Vila, 1987: 55); també en castellà bastón id. (Carbonell Basset, 2000: 54). Metàfora formal.
batecul m. ‘admonició, reprensió’. «he determinat, feligresos rabuts, continuar a pesar de tot les misions, puchant (...) a la trona a dir-los les veritats del barquero, pués per a donar-los un bon batecul tots los tems són a propòsit» (Llombart, 1877: 91). Acc. NR. Metàfora concretitzadora. De l’escomesa física es passa a la correcció moral. Cf. ser (una cosa o un fet) de l’any del batecul ‘tenir una cosa o haver passat un fet fa molts anys’ i tenir (algú o alguna cosa) més anys que el batecul ‘tenir molts anys’ (Gascón, 1999: 569).
bateig m. ‘batalla, lluita’. «Segons yo vech, / els ataquen desidits, / y van a tindre confits / de sobra en este batech» (Palanca, 1874b: 26). Acc. NR. Metàfora irònica, per relació amb els confits ‘projectils’.
batejar tr. ‘mullar, ruixar’. «Nàsio: –Yo borracho? Insultaor! / Roín! Baixe, que·l pateche. / Maties (Asomando): –Si no s’allarga, el bateche» (Escalante i Feo, 1888: 25). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Metàfora; analogia a l’acció de llançar aigua sobre el cap del neòfit.
batistot m. ‘desmai, afluixament de les forces vitals’. «la dona quedà eslayada, / un batistot li agarrà» (Martí, 1997: 364), «la chupa li desgarrà, / y el batistot li agarrà» (Tio Vueltes, 2), «Per morta (...) / quedà (...). / Y al fi li pasà el insult, / malagana o batistot» (Solemne chasco, 3). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot tortosí i valencià. A Anna ‘berrinche’ (Martí, Aparicio, 1983: 26). MGad. el qualifica de familiar.
bato -a1 m. i f. ‘home; dona’. «Tenim [els pillets] la nostra llengua per a entendre’s: (...) una dona, bata; un home, bato» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Mot d’origen caló, llengua en la qual es coneix bato ‘pare’ i bata ‘mare’ (Diccionario del dialecto gitano, 1851: 32-33; Quindalé, 1870: 10-11; Llorens, 1991: 116-117; Adiego, 2002: 42). En Vallmitjana batos ‘pares’ (Castells, 1976: 31). En l’argot castellà de la marginalitat bato, -ta ‘padre, madre’ (Besses, 1905: 34; Sanmartín, 1998a: 90). En el significat valencià d’aquests mots s’ha produït una extensió semàntica, d’un nom de parentesc a un nom per designar l’home i la dona en general.
bato -a2 m. ‘home rústec, ximple’. «–Jo et vull, mes guarde el secret / en el meu cor amagat. / –Així fea jo també, / mes ham aplegat al cas / que ham de parlar clar i ras. / Que sóc jove, jo bé [ho] sé! / Mes tu ja veus lo que es diu / del bato del Portitxol, / i és menester el mutxol / donar-li per la perdiu» (Sainets il·licitans, 98), «En asò s’acosta un bato / que fa més por qu·una arpia, / reclamant en enerchia / son bescuit» (Tipos d’auca, 216). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Si bé no queda clar en aquests contexts, en el primer cas sembla fer referència a una persona curta d’enteniment, i en el segon a un home rústec, grosser. En el DCVB (II, 375): bato ‘grosser i curt d’enteniment’ i ‘pagès, en el llenguatge dels malfactors barcelonins’. En efecte, bato ‘pagès’ consta en els diccionaris d’argot català de Wagner (1924: 37-38), Vinyoles (1978: 54) i Pomares (1997: 48). En castellà col·loquial i argòtic bato ‘tonto y rústico, cateto’ (Luque et al., 2000: 58). Coromines (DCECH, I, 545) diferencia entre bato ‘tonto’, ‘rústico’ i bato ‘padre’. El primer el creu un derivat regressiu de batueco ‘huero (aplicado al huevo)’, i el segon, pres del caló.
batussar tr. ‘ofendre; disgustar’. «Si a la pobra de la nora / desgana alguna li pren, / quant ve·l mege a visitar-la (...), / y qu·és precís se li mate una gallina corrents, / per a possar-li la olleta (...), / perquè té de menester, / la sogra, molt batusada, / feta un gall o un esparver, / respon a modo de fisga (...): / “Que li mate una gallina? / De les que ella en dot dugué”» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR. Metàfora. L’ofensa i el disgust, concebuts com a colps morals, són comparats, doncs, a colps rebuts per fer mal físicament (batussar).
batxiller -era m. i f. ‘impertinent, entremetedor; setciències, saberut’. «–Señor, per a matar rates / suc de faba y albercoc. / –No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane» (Mulet, 260), «Quant va que hi a bachiller / que, al eure els capsers en carro, / dirà: “tots tenen catarro”» (Caxeros, 1759), «–Simenterio, no fosar. / –Batxillera, és lo mateix. / –No ho entenen» (Vives, 1877a: 11). 1a doc. Metàfora. Figura en Pomares (1997: 48) i en Navarro (1993: 78). També ‘niño muy espabilado’ (Llorens, 1983: 34). En castellà es troba ja en Juan de Valdés (1535), el qual aporta dades interessants sobre l’origen d’aquesta significació (cf. DECat, I, 736).
batxilleria f. ‘indiscreció, tafaneria, impertinència, acció pròpia d’un batxiller’. «Siñora Rechènsia, alerta!, / que la meua profesia, / com pot ser bachilleria, / també pot ser cosa serta» (El Mole, 1840-41: I, 139), «Asò (...) gosí jo a respondre-li (...), per la batxilleria de poder saber aquella nova» (Cebrian, 1889: 201). 1a doc. respecte al DCVB.
batzolada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «hòmens doctes / son numen emplearen; / era atre temps, que ara / sols oïm batsolades» (Valencia por su monarca, 1802: 14). Mot NR. Segurament derivat de batzoles.
batzoles 1 adj. i m. ‘inconstant, inestable, voluble’. «–Y si tots los dies manares una mateixa cosa (...), diries que el teu gobern era batsoles, tan pronte baix, tan pronte dalt; hui sí, demà no? –No siñor, diria que el meu gobern era ferm, perquè sempre dia una cosa. Això atre seria si ara hu manara així, y dempués hu manara aixà» (El Mole, 1837: I, 70). 2 adj. i m. ‘ximple, beneit’. «Vosté veu, sàbio batsoles?» (Escalante, II, 259), «Yo, fet un batsoles, tot ho aguantava» (Cebrian, 1889: 206). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND al DCVB. En el primer exemple de 2 s’usa burlescament, amb ironia i sarcasme, marcant el contrast entre dos mots en principi contraposats (savi / ximple, batzoles). En el DCVB (II, 386): batzoles ‘beneitó, curt d’enteniment o de voluntat’, al Maestrat i a Castelló; en Esc. batsoles ‘persona bonachona’. Per a Alcover i Moll (DCVB), «sembla variant de betzol amb contaminació de batzoles». En efecte, l’aplicació metafòrica de batzoles ‘matraca’ a una persona o institució inconstant, voluble, probablement està afavorida per les característiques d’aquest instrument, format per una estructura trontollant, mòbil i aparentment poc ferma. Cf. anar com unes batzoles ‘estar mal construït o insuficientment unit de les seues parts, de manera que no té fixesa ni solidesa’ (DCVB, II, 386). El pas d’ací a ‘beneitó, curt d’enteniment’ no seria tampoc estrany. Una persona, inestable, insegura, sense voluntat, és vista sovint com a ximple. En castellà col·loquial també es diu matraco, -ca a una ‘persona rústica, ignorante’ (Sanmartín, 1998a: 551).
baül / baület 1 m. ‘ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «convé petar-se / descarregant el baül» (ibid., 56), «Ma com suquen els forasters! / A unflar-se van (...). / Masa s’omplin els baülets. / (...) Pancha s’omplin» (Liern, 1868: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora que al·ludeix al volum i a la condició de recipient del bagul. Cf. «Gros te fas com un baül» (Llombart, 1877: 5). 2 m. ‘cos humà’. «perquè és vosté molt graciós / i té en aqueixe baül / de gràcies, dos mil barcelles, / de donaires, mil almuts» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora cosificadora motivada per la idea de ‘recipient’.
bava 1 m. i f. ‘persona jove, inexperta; mocós’. «Vosté em voldrà argüir que a la Mare de Déu li dien Juana; poro vol que li diga? Que lo mateix me les urdiran a mi que als nanos. Encara que só una bava, sé molt bé a on, com y de quina manera es mata el peix» (Rondalla, 25), «A un home de cachasa, / de esperiènsia y tesó, / llibertat... bé (...), / però a uns baves com nosatros (...), / que si nos deixaren solts, / faríem mals a muntó, / portes, reixes, forrellats» (Un pillo, 19), «Y encara em diu, el so baba, que parlaria en Roc a soles...» (Colom, 1918: 11). En el tercer exemple, amb un matís clarament despectiu, aplicat al pretendent de la filla. Figura en Esc. Cal descartar la interpretació del DCVB (II, 390). Metàfora. 2 f. ‘semen’. «Jo a la dona despertava, / buscant-li a pressa la col, / al vore que al caragol / li anava caent la bava» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17). Accs. NR. En Pomares (1997: 48); també en castellà (Sanmartín, 1998a: 67); en terres aragoneses babada ‘semen’ (Andolz, 1977: 28). Metàfora fonamentada en la semblança de textura entre ambdues substàncies. En un poema eròtic català del segle XVII s’aplica a la secreció sexual femenina (Rossich, 1985: 5).
bavós -osa adj. ‘jove inexpert’. «Això era al prinsipi, / quant yo era encara un babós» (Un pillo, 25), «M’angañat lo catso / del babós!» (Lladró, 1858c: 26). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc., EscLl. i MGad. Metàfora degradant i infantilitzadora. La secreció involuntària de bava és pròpia de nadons i infants petits. Com diu Coromines (DCECH, I, 443), en baba hi ha una connexió entre les idees de ‘niciesa’ i d’‘infantilisme’. En llatí vulgar babosus ‘bobo’, babiger ‘necio’.
bea f. ‘pesseta’. «una peseta, bea» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en el llenguatge dels pillos valencians del segle XIX. Mot NR. Apòcope de beata id. Els escurçaments formals són un recurs usat sovint en l’argot.
beata f. ‘pesseta’. «Tot són plaers y glòries, / flocs y brabates, / mentres en lo bolsillo / sonen beates» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà (Besses, 1905; Pastor y Molina, 1908: 53; León, 1996: 43; Sanmartín, 1998a: 91; Carbonell Basset, 2000: 55), i en aragonés (Andolz, 1977: 35). Metàfora. Sanmartín creu que pot procedir de l’associació dels diners amb la bondat i la felicitat. En canvi, Pardo Asso (1938: 53) l’atribueix al fet que abans una pesseta era «la caridad de una misa».
bec1 1 m. ‘boca’. «puix a l’istant / que obris la boca, / com troç de coca / que t’ompli el bec, / de un bell en sech, / ous que u te diu...» (Troços, 185). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en l’argot francés: bec ‘bouche’ (Colin, Mével, 1990: 46). Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. 2 m. ‘anus’. «Per això chics y chiquetes / quan se posen a petar, / nos pareix oir tocar / algun consert de flautetes, / y és que encara les piuletes / molt tendre tenen lo bech. / (...) Luego que el bech s’endurix / y se’ls aumenta la pancha, / ja dóna més vent la manja / y més forta la veu ix» (Tractat del pet, 82), «El susto y la bufalaga / a mi començà també / a remenejar-me el ventre (...) / No encontrant per ningun modo / en què poder fer los fets (...), / li dia a Esteve: “Ea! amic, / aprofitem el cuiret. / Si has portat mel de romero, / omplirem mel de forment”. / I, obrint-li tot quant poguí, / la boca [del cuiret] li apliquí al bec / d’Esteve. I ell descarregà, / fill de la puta!, un masclet / que féu retronar la celda» (Martí, 1996: 247). Acc. NR. A partir de la significació anterior, passa a aplicarse jocosament per associació metafòrica a l’anus. 3 del bec groc loc. ‘babau, ximple; ingenu’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) yo só primer» (Mulet, 176). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. ésser del bec groc, o tenir el groc del bec, o no haver-li caigut el groc del bec ‘ésser molt innocent o mancat d’experiència’, a Barcelona (DCVB, II, 401). 4 del bec moll loc. ‘babau, ximple, bleda; ingenu, persona fàcil d’enganyar’. «ni los turchs són en fi tan del bech moll» (Ortí i Mayor, 1740: 188), «La dona (...), dasta havia qui dia que si era o no era algo del bech moll o baixa de davant» (Espardenya, 70). Loc. NR. Cf. bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (DCVB, II, 404), bec moll ‘qui no sap callar res’ (Raspall, Martí, 1994: 60). Metàfora. Tant aquesta com l’anterior locució fan referència als ocells petits, immadurs, encara no desenvolupats plenament. → boquimoll.
bec2 m. ‘babau, ximple, poca-solta’. «–Encà no ha vingut mon tio? / –Cuant yo no li hu ha avisat... / –És que tu eres un bec, / que nunca saps lo que·t fas...» (Ballester, 1870: 5), «Eres un bec de primera, / y han de ficar-te en cullera / les coses pa que·u comprengues» (Colom, 1918: 6). Acc. NR. En MGad. beco, -ca ‘bobo, -a’; en el DCVB (II, 404): beco ‘beneitot, curt d’enteniment’; en Verdaguer (1999: 37): becó, becona ‘beneit, curt d’enteniment’, ‘brut, bruta’. En occità bèco ‘enfant, gamin; niais, nigaud, pecque’, que per a Mistral, procedeix del grec βϵκκο∫ ‘imbécile’. Pràcticament sinònim de pèco, pègo, pè, pèc ‘hébété, idiot, niais, ignorant’ (català pec) (Mistral, II, 255, 510, 513). En grec βϵκκϵσϵληνο∫ ‘imbécile, niais’ (Magnien, Lacroix, 1969: 305). Vegeu també l’explicació de Coromines (DECat, I, 744) sobre beco.
becada f. ‘error comés per distracció, per irreflexió, badada’. «Barón, no és una becà / que dóna lloc a la crítica / posar-se a tratar política / els que dehuen buscar pa?» (El tio Garrote, núm. 1, p. 3), «però sobre ser tan hàbil y tan llarc en lo seu ofisi, així mateix pegà una becà que li costà ben cara (...), el desacredità del tot» (Ensisam, 246). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Esc. Arriba a l’Alt Millars: becada ‘despiste’ (Alba, 1986: 111). Metàfora. El pas de ‘dormir’, ‘adormir-se’ a ‘distreure’s, equivocar-se’ és senzill.
becar tr. i intr. ‘distreure’s, badar; equivocar-se’. «tenia en tot tan de pit / Boqueta de Benillup, / que, si becaves un dit, / ya t’havia ell fo...» (Ensisam, 107), «com beques un dit, ya t’ha boixat del tot» (Caps, 66). Acc. NR al DIEC.
bècora → pècora.
beduí m. ‘home vil, menyspreable’. «–Creume, y anem-se’n d’así / (...) –Ven pensat. Toca espayet / no mos vecha el veduí. / Com m’aplegue a conquistar / a Huisa en paraules tendres, / (...) li canten el soterrar» (Marçal, 1862: 11v). Acc. NR. Metàfora degradant que parteix de les connotacions negatives que tradicionalment desperten els àrabs. Cf. beduino ‘bárbaro’ (Luque et al., 2000: 60); en mallorquí beduí ‘persona excessivament ximple, fàcil d’enganyar’ (DCVB, II, 405).
begut -uda adj. ‘embriac’. «me donen por / els hòmens beguts» (Escalante i Feo, 1888: 760). Mot NR al DECat, 1a doc.
bé-ho-farem adj. i m. i f. ‘persona molt passiva i indolent’. «y en quant al tio Pep, les dos filles li semblaven a ell en lo de molles y bé-ho-farem» (Espardenya, 44), «honradot com son tio, molt alt y de prou quartos, però tarambana, bé-u-farem y poch afectat a acajar el llom» (ibid., 157). Mot NR. En Alberola (1928: 346) ser u un be-ho-farem. A l’Alfàs bo-ho-farem id. (Colomina, 1991: 119). Es fonamenta en una expressió posada en boca d’una persona molt tranquil·la, que no pateix de res, per a justificar la seua passivitat.
belem → betlem.
belitrada f. ‘acció pròpia de belitres’. «Estic amarg com la fel, / no per lo gasto, pollós, / que mon clero està aveat / de deu en deu los doblons / gastar i dar quant importa, / però en belitrades, no» (Martí, 1996: 262). ND. Derivat de belitre. El DCVB (II, 410) el recull actualment només a Mallorca.
belitràs m. ‘belitre’. «com lo dit alcalde volia usar justícia seca y compondre el bulto als belitrasos que havien fet les morts» (Rondalla, 33). Mot NR. Derivat intensiu de belitre.
belitre m. ‘home vil, sense escrúpols; brètol’. «És ell de millor llinatge, / el belitre desbragat?» (Mulet, 246), «Ell se figurava, el molt belitre (...), que m’havia de traure de casetes y que yo callaria com en missa? (Rondalla, 17), «Com fugien los belitres!» (Leon, 1808: 2), «Y no dich res de son pare, el tio Paco, qu·arrancava els ceps de les vinyes pa fer foch, dient-los als que·l reprenien per això: En mi tierra todo es franco. El tio belitre!» (Espardenya, 53). Segons Coromines (DECat, I, 750), era un mot freqüent en la literatura catalana folklòrica i popular dels segles XVI-XIX. En castellà belitre es documenta també des del segle XVI, com a mot de la murriesca, amb el sentit de ‘pícaro, sinvergüenza, mendigo’ (Hidalgo, 1737: 259; Alonso Hernández, 1977: 106; DECat, I, 750; Luque et al., 2000: 60; Hernández, Sanz, 2002: 79). Avui dia l’ús de belitre ha decaigut bastant, si bé el continuen recollint Pomares (1997: 49) i Verdaguer (1999: 38).
belitrot m. ‘pocavergonya; bergant’. «És ell de millor llinatge, / el belitrot desbragat» (Mulet, 1987: 150), «“Tu, Pepe, veches si pots donar-me algun dineret, que ya saps que·l nesesite”. (...) “Vosté, padre, se piensa que yo tinc molts dinés... Pos si no mos paguen!” (...) “Anem, belitrot, veches si tens per ahí algun tros de chaca”» (Ensisam, 262). NR. Derivat de belitre, amb el sufix aspectiu -ot, que ací no té un caràcter francament pejoratiu o menyspreador, sinó més aviat afectiu i jocós. En el diccionari de MGad. es recull només com a augmentatiu: belitrot ‘grande belitre’.
