Читать книгу Diccionari històric del valencià col·loquial - Joaquim Martí Mestre - Страница 11

Bellús, anar cap a loc. ‘envellir’. «Si no mirara / que vas ya cap a Bellús, / (...) churaba / qu·eres tu la que·l festeches, / y no ta filla» (Balader, 1876: 10). Loc. NR. Homosemització entre els parònims vell i el topònim Bellús.

bemols, tindre (alguna cosa) ‘collons’ amb matisos semàntics diferents. «Pos est·atre troset també té cuatre bemols. Oixquen vostés (...): Los ampleados de todas categolías que se les costifique haber metido nomás un poco la mano en las cosas de la patria, por la primera ves serán afusilados públicamente» (Sueco, 85), «Fasen rogle, caballers, / y oixquen si volen un poc, / que vullc contar-los un chiste / que té un parell de bemols» (Solemne chasco, 1), «Que no tindrà..., repalleta!, / vemols lo que·m pasa a mi? / Treballan més qu·n rosí, / may puch tindre una peseta?» (Barreda, 1870: 3), «Això té cuatre bemols, / y confirma més el fet / de que tots els españols (...) / van darrere els caragols» (Ensisam, 124). Acc. NR al DCVB ni al DECat. Pomares (1997: 49) registra bemolls ‘testicles’, en frases com tenir (algú) bemolls ‘ser molt valent’, ‘ser un penques’ i tenir (alguna cosa) bemolls ‘situació poc corrent, o curiosa, etc.’ En MGad. tindre una cosa bemols ‘ser difícil’. En castellà col·loquial bemoles ‘testículos’ (Carbonell Basset, 2000: 56), usat sobretot en la locució tener bemoles ‘tener valentía’ (Sanmartín, 1998a: 93). Els testicles, com a atribut masculí, són concebuts popularment com a símbol de força, d’audàcia i de vigor. La substitució eufemística de collons per bemols segurament està motivada per la semblança fonètica entre tots dos mots, a més de la dificultat que suposa el bemoll en la interpretació d’una nota musical (cf. Buitrago, 2002: 746).

bengala f. ‘membre viril’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Metàfora formal.

berenar¹ 1 ajuntar / juntar els berenars loc. ‘casar-se, unir-se sentimentalment’. «Quant serà el dia (...) / que achuntem los berenars?, / que es lo mismo que decirte: / quant nos podrem desposar?» (Ros, 1748: 6), «encara que se li féu la pasta agra morint-se-li el seu Gimo, no per això volia (...) juntar los berenars en Pep de Quelo» (Rondalla, 37). 2 arreglar els berenars loc. ‘casar-se’.«La que me vullga qu·ho diga, / y pasarem a la part / d’arreglar-o com se puga / y arreglar els berenars» (El fadrí, 96). 3 no entendre (el) berenar loc. ‘no entendre la situació, l’assumpte’. «però en València, yo estic / com un tonto de pensar / que qui sempre ha dat la lley / en asuntes semejants / (...) se esté mano sobre mano. / (...) Amic, / no entenc este verenar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 2). Locs. NR. Metàfores.

berenar² prnl. ‘matar (algú)’. «al coronel, me’l berene, / y después me fumo el pliego» (Roig, 1890: 48). Acc. NR. Metàfora que assimila la destrucció de l’enemic amb l’acte d’empassar-se un menjar.

bergant m. ‘brètol’. «estic tan apurat / d’eixa canalla francesa, / que, si no fóra mirar / que tinc muller y set fills, / ya haguera pasat la mar, / y estaria en la morisma. / Sols per no oir nomenar / (...) a ningú de la pandilla / de indignaços y bergants» (Proclama, 1). Coromines (DECat, I, 769) destaca bergant com un mot col·loquial en el sentit pejoratiu de ‘murri, trapella, home poc exemplar, poc digne de respecte’. Si bé considera «lleument exagerada» la definició ‘brètol’ del diccionari de Fabra, pensem que en el fragment que citem més amunt s’hi adiu bastant bé. A més, el nostre exemple recorda el sentit etimològic de bergant, pròpiament ‘membre d’una bergada’; en aquest cas amb referència pejorativa a l’exèrcit francés enemic, durant la Guerra del Francés. En Pomares (1997: 49) també bergant ‘brètol’.

berlenguer m. ‘orinal, bací’. «oig dir moltes vegades / en lo hospital als barbers / y als doctors (...): / “Traeu eixe berlenguer / de davall lo llit”, y luego / (...) trahuen un gran servidor / ple de merda» (Tres, Clarasó, 1999: 51). Mot NR. Deonomàstic, format sobre el nom de l’impopular jesuïta Donís Ginés Berenguer (cf. Tres, Clarassó, 1999: 43, 51).

bes 1 m. ‘colp; ferida’. «El infant tort morinse de una tallaüra de cama de resultes de un bes de bala de canó» (El Mole, 1837: II, 120). Figura en EscLl. i MGad. amb el sentit de ‘colp’; també en castellà col·loquial i argòtic (Carbonell Basset, 2000: 58). Metàfora fonamentada en el contacte físic, i amb un cert contingut irònic, ja que si el bes és una demostració d’amor, d’estima, els colps i les agressions, en principi, són prova de tot el contrari. 2 m. ‘furt’. «–I és lo furt considerable? / –De dos mil ducats i més. / –I a qui han pegat tan gran bes?» (Morlà, 255). Accs. NR. Metàfora amb connotacions iròniques. 3 pegar un bes a la bóta loc. ‘beure vi’. «Peguem-li un bes a la bóta (La coge y bebe)» (Martínez i Vercher, 1865: 22). Loc. NR. Cf. dar besos al jarro ‘beber vino’ (Chamorro, 2002: 510-511). Metàfora.

besada al porró loc. ‘trago de vi’. «Y vinga allí l’alborot, / (...) y besades al porró, / y dentades al cocot» (El Fénix, 1844: 236). Loc. NR. Metàfora.

bèstia f. ‘persona que obra irracionalment’. «Faç com qui dorc, i l’escolte [a la dona], / fent gemecs i fent badalls, / soltant rots y afluixant flatos (...) / Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat [de menjar faves]!» (Martí, 1996: 100). Figura en Pomares (1997: 50) i Verdaguer (1999: 38). Metàfora amb connotacions degradants.

bestiada f. ‘ximpleria, acció o dita irracional’. «Estic per a reventar / de corache que me dóna, / al pensar en la bestià / que yo he fet, deixant tant solt / al loco del teu papà» (Garcia Martínez, 1890: 8), «Són tantes les bestiaes / que oixc en punt a rellichó, / que no vullc desputar yo / en chent que parla burraes (...), / que así hi a molta ignorànsia / y moltísim fanatisme» (Ensisam, 187). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bèstia.

betlem / belem / belén 1 m. ‘agitació, bullícia, confusió, rebombori, rebull, embrolla, desordre’. «però tornem al coixo, y sapiam en què quedà aquell belem» (Donsaina, 110), «qu·este món és un belem, / y qu·enchamay s’entendrem. / La u balla per así, / l’atre plora» (Milacre del loco, 13), «y vindran l’amo de casa, / l’Hasienda, l’Achuntament, / el botiguer dels colors..., / què sé yo!... tant de belem...» (Balader, 1872: 8), «–Què te pasa? / –Quin belem! / –Que va a matar-se / per ma culpa» (Palanca, 1871a: 12), «Bé hauràs vist que per ta culpa / casi s’ha armat un belem, / que no ha parat per milacre / com parà el ball de Torrent» (Arnal, 1877: 23), «A l’escoltar tals paraules, / contra els atres arremet (...). / De puntapeus y calbots, / se’n repartixen... no hu sé! / Y escabullint-se entre cames / d’aquell fandango o belem, / se n’ix de la sacristia» (Tipos d’auca, 170). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Cf. armar un belem (Alberola, 1928: 28). Deonomàstic procedent del nom de la població on nasqué Jesucrist, potser per la gran afluència de gent, la qual degué ocasionar les consegüents confusió i bullícia (cf. García Gallarín, 1997: 64), per referència a l’episodi bíblic de la matança dels innocents (Buitrago, 2002: 72), o per les representacions dels pastorets o betlems (Sanxis, 2002: 73). 2 m. ‘situació complicada, vesper’. «–Los dulces con profusión; si hay niños... / –Un batallón. / –(M’ha ficat yo en mal belén!)» (Escalante, I, 142). 3 m. ‘amistançament’. «Jo no tinc zels, ni en tal pense. / (...) Los zelosos d’ordinari / fan en casa la putput, / i, en eixint-se de la seua, / tenen betlem prevengut. / Con que volen llealtat / se’ls guarde, ab gran rectitud, / i ells no la tenen? No, no» (Martí, 1996: 197). Accs. NR (2, 3). En andalús ‘lío, amancebamiento’ (Alcalà Venceslada, 1998: 85). Metàfora. Potser per extensió del significat figurat de ‘confusió’, ‘complicació’, ‘embolic’ a les relacions sentimentals. 4 tindre amo el betlem loc. ‘tenir poder absolut sobre qualsevol cosa o persona’. «No hi a que fer egem, que ya té amo este belem» (Rondalla, 30). Loc. NR. Metàfora.

betzaida m. ‘betzo’. «Quina bomba o quin dimoni? / (...) Bola dic, so molt betsayda, / si vosté encara no sab / a quina terra ha vingut» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Mot NR. Segurament relacionat amb betzo. Cf. betzà, betzals, betzanada (DCVB, II, 465-466).

betzo m. ‘ximple, babau’. «És un gran betso» (Mayans, 80), «Ells volgueren celebrar / la festa en risa, pensan-se / en algun betso pegar. / Y em fartaren de pastisos» (Martí, 1997: 338). NR al DIEC, ND. Figura en Pomares (1997: 50) i en Verdaguer (1999: 39). En el DIEC només es recull la forma betzol. Mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445; DCVB, II, 757-758).

bicoca 1 f. ‘preu baix’. «–Santísima Trinitat! / Pos no ha esclafat les ulleres! / –Calle, això en una bicoca / les té apañaes» (Ovara, 1877: 21). 2 f. ‘cosa insignificant, sense importància, fotesa’. «per eixa mania de mudar noms a totes les coses que reina en lo dia, lo cual proba que les chents formals se paren en coses que són bicoques» (El Mole, 1863: 34). Mot NR al DCVB ni al DECat, acc. NR (2). Es coneix en castellà col·loquial, procedent de l’italià (cf. Sanmartín, 1998a: 98-99; DRAE). Metàfora.

bif 1 bif o baf loc. ‘una cosa o altra’. «Pués com quedem, mi señora? / No em respondrà bif o baf?» (Pep de Quelo, 4). 2 tant bif com baf loc. ‘tant una cosa com una altra’. «Tant me s’i dóna bif com baf» (Rondalla de rondalles, citat pel Diccionari Aguiló). Locs. NR al DECat ni al DIEC. Cf. dir algú lo mateix bif que baf (Alberola, 1928: 65). En el DCVB (II, 478) bif i baf ‘dues coses oposades’, es documenta en sant Vicent Ferrer. En occità antic ni buf ni baf ‘cosa insignificant que es deixa de dir o es diu’, que Coromines (DECat, I, 539) relaciona amb el català baf ‘vapor exhalat’, i amb buf, bufar, tots d’origen onomatopeic.

bigot, menejar el loc. ‘menjar’. «com tots havien mehenat tan bé el bigot y estaven bons de ventre, presto s’anaren adormint per les cadires» (Rondalla, 23). Loc. NR. Metonímia.

birlar 1 tr. ‘furtar’. «tinguen agarrat / el bolsillo, qu·en lo dia / hi a algú que té la mania / de furgar les bolchaquetes..., / y si es virla les pesetes, / els caurà la loteria» (Milacre del loco, 4). 2 tr. ‘llevar, arrabassar’. «Bum, bum! Carro!, y que nesples! / Ay Chesús! Ay, que nos tomben! (...) / Y a uns els tronchen / les cames, a atres els brasos / els trenquen, a atres afonden / el pit, y a atres el cap / els virlen, quedant-se a fosques» (Martí, 1997: 388). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. ND (1), NR (2). En Pomares (1997: 51): birlar ‘pispar’. Els significats de ‘furtar, estafar; sostreure’ tenen poca tradició en la nostra llengua, mentre que en castellà formen ja part del llenguatge dels malfactors dels segles XVI i XVII, juntament amb altres derivats (birlado, birlador, birlesca, birlesco, birlo, birloche) (cf. Hidalgo, 1737: 279; Alonso Hernández, 1977: 111-112; DCECH, I, 588; Sanmartín, 1998a: 101; Carbonell Basset, 2000: 61-62; Hernández, Sanz, 2002: 82).

bitzoc m. ‘ximple, curt d’enteniment’. «no és raó que vostés vixquen a la babalà y que·s queden dejuns com bitsochs» (Rondalla, 29), «Home, tu eres un bitsoch» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 2), «–Pués que no dic bé? / Se acaben los provincials, / bé poden plorar los frares. / –Les Milícies Provincials / són les que extinguix, vitsoch» (Martí, 1991: 167), «Tornejar se diu, vitsoc, / y parla amb més propietat» (Leon, 1808: 2). Mot NR al DIEC. En el DCVB (II, 504) i en el DECat (III, 446) només es documenta en la Rondalla de rondalles de Galiana. Les fonts documentals, incloent-hi els diccionaris d’Esc., EscLl i MGad. confirmen la pronúncia amb [ò]. És sinònim de betzo, i de formació anàloga, si bé amb una terminació diferent.

bitzocada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «Uns vitsocades solten» (Valencia por su monarca, 1802: 15). Mot NR. Derivat de bitzoc.

blanc -a / blanqueta 1 f. ‘tipus de moneda; pesseta; diners’. «Lo sotsprior dies ha / que va jugant a la piu, / i és cert de que no hi ha blanca, / segons pense, en Sent Paulí» (Morlà, 150), «Que està sens blanca lo poble» (ibid., 176), «em vaix quedar atollat, / sense tindre ni una blanca / per a poder-me tornar / chano chano cap así» (Branchat, 35), «Yo, yo mateix he segut u dels dichosos..., u dels que han soltat la blanqueta, redoneta, que per més señes era d’Isabeleta» (El Mole, 1837: I, 169). Acc. NR al DECat. En Vinyoles (1978: 54): blanca ‘pesseta’; en Pomares (1997: 52): ‘pesseta’, i, per extensió, ‘diners’. El terme blanca s’utilitza com a nom de moneda des de l’edat mitjana (cf. DCVB, II, 509; Diccionari Aguiló, I, 241). És també antic en castellà (Alonso Hernández, 1977: 113; Carbonell Basset, 2000: 63). En l’argot francés auber o aubert ‘argent monnayé’, del llatí ALBUS ‘blanc’, i blanche ‘pièce d’argent’, pel color de la moneda de plata (Colin, Mével, 1990: 20, 62). En el seu origen deu tractar-se, en efecte, d’una creació metonímica, fonamentada en el color de la moneda. Pel que fa a la pesseta, cf. «amollaren trenta-set y micha / d’eixes tan blanquetes / qu·en lo reine se digüen pesetes» (Chiste nou y divertit que susuí a unes llauraores, 3). 2 adj. i m. ‘reialista, absolutista, carlí’. «perquè sé que en este cos [dels voluntaris reialistes] / tots han de ser hòmens blancs, / sinse tindre res de negre» (Paper interesant, 7), «així se denominaben leurs partits en Espanya: blanchs els realistes, negres els lliberals» (Tipos d’auca, 261), «Sempre han de manar els negres? / Prou, prou, que ja estan ben farts / els pobres blancs d’habichueles» (Sainets il·licitans, 140). Acc. NR. Nom popular que rebien al segle XIX els reialistes. En el primer fragment es juga amb la polisèmia del terme blanc, oposat a negre, com a símbol de la rectitud i integritat dels absolutistes, partint del simbolisme del blanc com a color de la puresa. 3 adj. ‘home de poca empenta, covard’. «en últim cas tot seria cuestió de micha dotsena de sopapos més o manco, y això ningun home hu evita, a no ser més blanc qu·una cuallà» (El saltamartí, 2a època, núm. 2, p. 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’argot barceloní blanc ‘covard’ (Wagner, 1924: 38; Vinyoles, 1978: 54; DCVB, II, 508); també en castellà blanco ‘cobarde’ (Besses, 1905: 37; Luque et al., 2000: 64; Carbonell Basset, 2000: 63), i ‘bobo, necio’ (Salillas, 1896: 273; Chamorro, 2002: 154; Hernández, Sanz, 2002: 83). Cf. el derivat blanquívilis ‘covard’ (Pomares, 1997: 52; Verdaguer, 1999: 39). Metàfora. Per l’associació del color blanc amb la pal·lidesa i la candidesa, i per extensió, en sentit pejoratiu, amb la feblesa de caràcter i la manca de valor. Els covards empal·lideixen de por davant el perill. 4 deixar en blanc (algú) loc. ‘abandonar-lo’. «Bandidos! / Guilopos! Deixar-me en blanc...» (Escalante i Feo, 1889b: 32), «Calavera! / Cuant no tingues, ya vorem... / Tots te deixaran en blanc» (id., 1897: 42). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. El DCVB (II, 508) la recull al Maestrat i a Castelló. Metàfora.

blau -va 1 adj. ‘enravenat, embalbit de fred’. «y els moñicots machors van de ses mares / agarrats a les faldes blaus de fret» (Melonar, 176). En MGad. estar u blau ‘tener uno el color encarnado del rostro muy subido, por efecto del calor u otra causa’, com ara de colps: «Che! Vine así / cap a fora. Yo el fas blau» (Escalante i Feo, 1891: 7). Un efecte similar pot deure’s al fred. Reig (1999: 109) recull a Alcoi estar blau de fred, com també de fam, de son i de bulla ‘badar-se de riure’; a Beneixama estar (algú) blau de fam ‘tenir molta fam’ i de son ‘tenir molta son’ (Gascón, 1999: 347). El color blau s’associa sovint amb el fred, amb la congelació, per oposició al roig, relacionat amb el foc i la calor. 2 adj. ‘molt fatigat, esllomat, capolat’. «después que en la serra / he pasat una vida tan perra, / blau de fer faena / y alguns ratos de parar l’asquena» (Chiste de un lleñeter, 2), «hasta que la saragata sivil de l’añ 43 mos posà més blaus qu·un lliri, y molt tranquils, a palo seco» (El Mole, 1870: 38). Cf. fer blau (algú) ‘donar-li una forta tupada, apallissar-lo’ (DCVB, II, 519; Monjo, 1994: 132): «Anit tropesà en la Rocha, / y después de dir-se totes / les picardies... / (...), la féu blava» (Escalante i Feo, 1900: 8), fer a u més blau que un lliri (a bastonaes) (Alberola, 1928: 114); a Alcoi blau de verga i sense milotxa (Reig, 1999: 109). Els colps produïts per una pallissa o l’endoloriment i macadures causades per un treball fatigós poden provocar una congestió sanguínia amb la consegüent coloració blavosa de la pell. Cf. fer-la blava ‘fer quelcom inconvenient’ (Raspall, Martí, 1994: 319). També per relació a l’estat d’embriaguesa: «Escolte, blavet, no me furgue» (a Ximo Carpanta, «que ve un poc tèrbol») (Hernández Casajuana, 1928: 7); en castellà azul ‘borracho’, per al·lusió a la cianosi que produeix l’alcoholèmia aguda (Luque et al., 2000: 49). 3 adj. ‘irritat, enrabiat per la gelosia, gelós’. «–Si vosté es vera tan blau... / –En los mateixos diners / busca-te’n atra i en pau. / –Aixina hu faré, que a soles / vengansa el meu pit resolla» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 307). Accs. NR (1-3). En EscLl. i MGad blau, -va ‘celoso, -a’. 4 adj. ‘arruïnat, empobrit, sense diners’. «només ha vengut a que·m deixe cuatre duros per a el camí, perquè estic més blau que un hàbit de sen Fransés» (Donsaina, 102), «–Si això és, també dirà / que Tomàs no tindrà un clau? / –Podria també estar blau...» (Salelles, 1864c: 4), «Tengo la bolchaca huida. / M’han dejado escorreguda! / Més blaba qu·una sardina» (Liern, 1873). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 519) es registra només en català central. En Pomares (1997: 52): deixar blau (algú) ‘sobretot en el joc, guanyar els diners del contrincant’; en Raspall, Martí (1994: 223) anar blau ‘no tenir ni un cèntim’. Deixar (o quedar) blau té també el sentit de ‘deixar (o quedar) (algú) estupefacte, sorprendre’l, deixar-lo parat d’admiració’ (DCVB, II, 519; DECat, I, 835). Un blau és dialectalment una ‘impressió violenta o fonda’ (DCVB). El color blau s’associa, doncs, amb la congestió sanguínia, amb l’embriaguesa, amb el fred, amb la congelació, i per extensió amb una forta impressió provocadora d’uns efectes relacionables.

blec 1 m. ‘beneit, curt d’enteniment’. «Te conec, te conec, grasiosa... (...) Sí, guilopa, tu eres la dona de don Seledonio, que t’as disfrasat de blec per a que ell no te conega» (El blua, núm. 1, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Salvador (1943: 244) el recull a Benassal: blec, -a ‘encantat, embadalit, atordit, beneit, curt d’intel·ligència’, d’on el pren el DCVB (I, 522). 2 un blec loc. ‘res’. «–No doneu a entendre un blec. / –Se farà confrome mana» (Merelo, 1864: 13). Loc. NR. Metàfora intensiva.

bleda 1 f. ‘dona aturada, babaia, totxa’. «fon casat en la tia Quicota (...), que, llevat de bona dona, era una bleda, molt parà y molt sompa» (Espardenya, 52). Acc. ND al DCVB. 2 f. ‘dona deixada, apàtica, peresosa’. «també ni hi a atres que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere, mes aixina que prenen estat y tenen qui les mantinga, casi totes se tornen manteres y pereoses» (Tipos, 303). Acc. NR al DCVB. El mot bleda es coneix amb diferents matisos semàntics al·lusius a feblesa, delicadesa excessiva, deixadesa, insipidesa o poca intel·ligència (cf. DCVB, II, 522; DECat, I, 840; MGad.; Diccionari Aguiló, I, 245; Martí, Aparicio, 1983: 28; Pomares, 1997: 53); també com a malnom (Moreu-Rey, 1981: 103, Garcia Frasquet, 1991: 20). Els noms dels vegetals es converteixen sovint en el registre col·loquial en insults i veus pejoratives. En aquest cas es tracta de metàfores fonamentades en la idea de la bleda com a un vegetal de poca substància, insípid i poc consistent.

bledota f. ‘dona babaia, totxa’. «y el tio Juan morí primer así, y ella en Gorga, en companyia de la filla, que, encara que algo bledota, volia molt a sa mare y era més guardosa y formal que sos germans» (Espardenya, 61). NR. Derivat intensiu de bleda. En lleidatà bledot ‘aplicat a un home: un poca substància’ (Massana, 2004: 30).

bòbilis 1 de bòbilis (en) bòbilis loc. ‘de franc; sense treball ni esforç’. «buscant-li yo un comodo [a la neboda] que ens sabria a tots de perles, està erre que erre y efeta en que no s’ha de casar en qui yo vullch. Ella no té més que la sombra de sos pares y tal qual una robeta de ma sogra que li deixà en lo testament (...). Lo que mane s’ha de fer, y no res més, que ací no ham de viure de bòbilis en bòbilis y com si fórem d’enguany» (Rondalla, 16), «Molt me he alegrat yo de veure / que viviu de mogollón, / y així de bòbilis bòbilis, / ixca d’a hon ixca» (Un pillo, 37). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 532) es documenta precisament en aquest fragment de la Rondalla de rondalles. En castellà de bóbilis bóbilis id. es troba ja al segle XV (cf. DCECH, I, 602; Martín Alonso, 1986: 530; Carbonell Basset, 2000: 65). Pardo Asso (1938: 57) recull de bóbilis ‘gratuitamente, de mogollón’. Pellicer (1986: 172) pensa que Galiana prengué aquesta expressió del Cuento de cuentos de Quevedo, si bé no és l’únic text valencià on apareix. En Esc. de bòbilis bòbilis ‘de bóbilis bóbilis o de balde, sin trabajo, a la sopa boba, a espenssas de otro; bobamente’; MGad. afegeix la locució sinònima bobis-bobis. A Beneixama de bobis en bobis ‘de bades, sense pagar ni firmar res, sense esperart’ho ni costar-te res’ (Gascón, 1999: 245). També sense reduplicació: «Ma tia no se mencha més de bòbilis el meu chornal» (Hernández Casajuana, 1917: 14). És un dels diversos cultismes adoptats pel registre col·loquial, sovint alterats fonèticament i semànticament, amb una funció comico-irònica (cf. Seco, 1970: 145-167; Pérez Teijón, 1990: 23-31). Segurament es tracta d’una deformació del pronom llatí vobis. La terminació -ibilis és una mena d’hiperllatinisme humorístic (cf. DCECH, DCVB, II, 532; Buitrago, 2002: 197). 2 de bòbilis bòbilis loc. ‘admirat, embadalit’. «Però saps / que parles com qui predica! / Estic de bòbilis bòbilis. / De a hon has tret tanta doctrina?» (Milacre del taberner, 7). Loc. NR. Possiblement en aquest cas intervé una homosemització amb els parònims bovo i / o bovina (→ bovina). Cf. quedar-se en bobis ‘no enterarse de nada’ (Mercadal, 2004: 33).

boboni m. ‘estúpid, babau’. «–Con que es quedà allí? / –Boboni, / que se havia de quedar!» (Leon, 1789a: 6). Mot NR. Possiblement relacionat amb bobo (bovo) ‘beneitot, curt d’enteniment’. La terminació. -oni recorda la del sinònim boloni (→). Cf. el castellà col·loquial i jocós bobón, augmentatiu de bobo (cf. Auto-ridades, I, 625; Luque et al., 2000: 66). Amb tot, és interessant la coincidència amb els següents sobrenoms de moriscos valencians: Baboni, Bobonet, Bobone i Boboni, formats, segons Labarta (1987: 126) amb l’àrab babūn ‘abejón, abispón’ (cf. Colomina, 1991: 129). → borinot, bumbotejar.

boca 1 f. ‘pistola’. «pistola, boca» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en l’argot dels malfactors valencians del segle XIX. Acc. NR. Cf. boca de foc ‘arma que es carrega amb pólvora’ (EscLl.). El mot boca passa a designar, per sinècdoque, el tot (la pistola) per una de les seues parts (l’obertura per on surten els projectils o boca). Cf. «las bocas de los fusils» (DCVB, II, 533). A més, hi ha una especialització de la veu boca a un tipus concret d’arma. 2 boca de llobarro loc. ‘obertura externa de la vulva’. «s’ha arromangat les faldetes. / I a l’encendre jo un cigarro, / li he vist entre l’encisam / una boca de llobarro / que tirava més d’un pam» (Bernat i Baldoví, 1845a: 37). Metàfora formal amb connotacions humorístiques i degradants. Cf. «Alsant el got ple en la mà y obrint més boca que un llobarro» (El Mole, 1855: 270). 3 boca de lluç loc. ‘persona de boca gran’. «Mireu-la! Boca de llus! / Jaleate! Quin retrato!» (Escalante, I, 520). Metàfora animalitzadora seguida d’una sinècdoque per la qual s’identifica despectivament el tot (la persona) per una part (la boca). 4 boca de plata loc. ‘persona que parla grans veritats’. «–Veritat de a fólio! / –Que boca de plata!» (Sainets il·licitans, 163). Metàfora fonamentada en el valor de la plata. Per sinècdoque designa el conjunt de la persona. 5 boca de portal loc. ‘boca molt gran’. «Però a un nas de pam de vara / y a una boca de portal, / quin noble li pot posar bona cara?» (Milacres, 253). Locs. NR (2-5). Hipèrbole humorística. 6 boca de rap loc. ‘persona de boca gran’. «Se pot vore més descaro! / Un dia, boca de rap, / eixa llengua te l’arranque / en soca y tot» (Escalante i Feo, 1889b: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. La recullen EscLl. i MGad. 7 boca infernal loc. ‘persona insolent, que parla malament de tothom’. «Santísima Trinitat, / y quin estropisi féu / aquella boca infernal! / Al pas que anaba llechint [les llistes], / s’encenia com un llamp. / La hu dia que era hereche, / l’atre que era afrancesat, / este que era fracmasó...» (Civera, 1820: 33). Amb un sentit bastant similar boca d’infern (DCVB, II, 533; DIEC, 1995: 1054; Tresor, II, 195; Pomares, 1997: 53). Metàfora fonamentada en la concepció cristiana de l’infern com a lloc de càstig etern. Hi ha també una relació de sinècdoque, per la qual hom designa tota una persona per la seua boca. 8 boca negra loc. ‘trabuc’. «Armen atra brega, a tan terrible que, si no hagueren fet figa alguns trabuchs, s’hagueren mort com a mosques (...). Poro com dich, en tot això amorraren una boca negra als bultos drets que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà, en bolcà asta uns tres o quatre, y al bordell!» (Rondalla, 32). Locució fonamentada en el color fosc, negre, de l’interior del canó del trabuc. 9 boqueta de cigró loc. ‘boca menuda i proporcionada’. «Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró» (Rondalla, 12), «Que boqueta de sigró!» (Poesías para el altar, 7). Locs. NR (7-9). Metàfora fonamentada en la petitesa. 10 cosir-se la boca loc. ‘callar, imposar-se silenci’. «Ara, pués, així com s’apaciguà la cosa y es cosiren tots la boca...» (Rondalla, 16). Loc. NR al DECat ni al DIEC. Figura en Raspall, Martí, 1994: 248). Metàfora gràfica de l’acció d’imposar-se el silenci. Cf. pegar-se un punt en la boca (EscLl.). 11 desplegar la boca loc. ‘parlar’. «la primera paraula en què desplegà la boca fonch que estava cansadeta» (Rondalla, 20). Metàfora. 12 fer boca de xut (a algú) loc. ‘matar-lo’. «Trabuch el més temerari / (...) En ell féu boca de jut / a un alcalde y un notari» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Cf. fer xut ‘callar’, no dir xut ‘no dir res’ (DCVB, X, 976). La mort representa el silenci definitiu. Metàfora jocosa. 13 girar la boca al (a un) costat loc. ‘morir’. «Vosté (...) / vol que yo d’un sofoco / chire la boca al costat?» (Escalante, I, 112), «Marselina, / me costes algun treball, / però yo pendré el resquit. / En dos dies tu voràs / com faré que a batistots / chires la boca a un costat» (Escalante, III, 302). Locs. NR (11-13). Metonímia basada en un dels efectes físics de la mort. Cf. «Vullc gochar-me en el plaer de vore-li chirar la boca y rodar els ulls rn un últim estrem de s·agonia» (Llàcer, 1919: 12). 14 parlar per boca de cànter loc. ‘parlar de forma desassenyada, sense saber què es diu’. «encara viuen molts que no·m dixaran mentir, que yo no parle per boca de cànter» (Rondalla, 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. «–Per de pronte està contenta. / –Parles per boca de cànter» (Alberola, 1927). Metàfora. 15 pendre (algú) en la boca loc. ‘criticar-lo, censurar-lo’. «Parlem clars, so Satanàs (...). Quin·ànima condenada li ha posat entre els dos cuernos pendre en la boca al El Mole?» (El Mole, 1837: I, 125). 16 posar-se (algú) en boca loc. ‘criticarlo’. «y eixe remalfaener / de nóvio, que la té loca, / y a mi me se posa en boca» (Escalante, I, 216), «Alguns li acumulaven qu·era masa gomioset, que volia guanyar masa (...), però això només ho dien els que·l volien malament y li tenien enveja, que·ls atres no se’l posaven may en boca, perquè sabien qu·era prou just y no volia res de ningú» (Espardenya, 65). També posar-se a la boca (algú) ‘anomenar-lo’ (González i Felip, 2000: 86). Locs. NR. Metàfores.

boçal m. ‘tosc; totxo; inculte, ignorant’. «perquè qualsevol bossal / ja sap del remei la senda» (Morlà, 75), «Home mostra ser boçal / i de poca discreció» (Mulet, 1987: 152), «Això no faràs, / no penses que siga / home tan bosal / que em deixes y te’n vaches / ya del meu costat» (Mulet, 272). Mot NR al DIEC, ND. En Esc. ‘boquiroto, parlanchín’; MGad. hi afegeix ‘senzillo, cándido’. En el Diccionari Aguiló (I, 26): ‘tosco, salvaje, bárbaro’. En el DCVB (II, 537), a més, ‘negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva’. És el sobrenom dels naturals de Pedreguer, aplicable «a la seua falta de cultura en lo tracte social y sobretot al llenguage que conserva moltes reminiscències del mallorquí» (Tipos, 29). D’ací que Monjo (ap. Beltran, 2002: 67) trobe en aquest sobrenom «una equivalència entre el fet de lladrar i el fet de pronunciar frases que són inintel·ligibles; d’aquí la necessitat metafòrica de dur boç». En castellà bozal ‘persona que no conoce bien una lengua románica. Generalmente se aplica a los negros’ i ‘persona ignorante, inculta, torpe, inexperta’ (Alonso Hernández, 1977: 126). Per a Luque et al. (2000: 73), bozal ‘negro’ en castellà és un derivat de bozo ‘corda per a subjectar els cavalls pel coll’, fent al·lusió «a las ligaduras de los esclavos durante el transporte». Per la seua part, en el DECat (II, 18) boçal s’inclou entre els derivats de boç ‘morrió’, com a mot valencià. Recorda una formació com la que tenim en collera ‘babau, ignorant’, és a dir, una metonímia per la qual hom fa referència a la bèstia que porta boçal per aquest objecte, sumada a una metàfora animal, amb connotacions degradants, per la qual s’identifica la persona curta d’enteniment, càndida, inexperta, ignorant, inculta, tosca o que no parla bé una determinada llengua, amb una bèstia amb boçal. Cf. cara de bos ‘enfadado, malcarado’, a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 29), probablement per analogia a la cara seriosa d’un gos o d’una bèstia cavallina amb boç.

boçar 1 intr. ‘vomitar’. «la plometa els fa boçar / un piló macarroner» (Morlà, 242), «picoreta per así, / mal de ventre per allà, / suant com un carreter, / ple de ganes de bosar» (Coloqui nou del poticari, 3). 1a doc. Mot valencià i tortosí (cf. DECat, II, 18; DCVB, II, 537; Mestre, 1916: 89; Llorens, 1983: 43; González i Felip, 1991: 58; Reig, 1999: 111; Casanova, 2001). També a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29), a Villena (Soler García, 1993: 53) i als Serrans (Llatas, 1959: I, 136). Arriba a terres aragoneses: bosar ‘vomitar los niños de pecho’ (Andolz, 1977: 46), ‘vomitar los niños pequeños’ (Negredo, 2001-2002: 99), bosada ‘vomitina’ (a Fuenferrada) (ibid.), bosadina ‘vómito grande por exceso de comer o beber’ (a Mora de Rubielos) (Moneva, 2004: 105). Derivat de boç ‘morrió’. Metàfora. 2 tr. i intr. ‘dir, declarar quelcom amb paraules, confessar’. «–Fray Martí, no prenga nosa, / que Toni és un home honrat; / sols que està preocupat / per no sé què mala cosa. / –Pués eixa cosa (...) / yo li faré que la bose» (Milacres, 209), «–Tindràs que bosar? / –A muntó» (Merelo, 1864: 13v), «–Ya m’estàs bosant / tot lo que m’aneu a fer. / (...) –Pos no-res, que m’han manat / que cuant puches, els avise» (Fe, 1900: 50). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En Esc. ‘descubrir lo que estaba secreto’. Figura en Pascual Garcia (Montoya, 1997: 234, 276) i en Reig (1999: 111). 3 tr. ‘sortir, manifestar-se (un sentiment, una qualitat)’. «Qui s’habia de pensar que hòmens a qui se veu en públic tan graves, tan estirats y erts, que·ls bosa la serietat per les cames, habien de fer-se pichor que·ls moñicots?» (El Mole, 1837: I, 108). Acc. NR. L’acció de sortir, de deixar anar, en principi per la boca, passa a aplicar-se figuradament a la manifestació de sentiments i qualitats.

bodegó 1 m. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Asò és nasió o bodegó?» (El Mole, 1870: 99), «Des de avans d’eixir el primer número d’esta Donsaina (...), ya comensà a susuir-nos lo que susuïx en este bodegó en totes les coses. Y més en lo que perteneix a eixa anarquia mental, a eixa confusió dels enteniments, a eixe llaorinto tan gran en què se viu o se desviu en lo dia» (Donsaina, 45). Acc. NR. 2 bodegó d’estudiants loc. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Este món és una embrolla, / un llaorinto confús. / És una escola a on el mestre / chua en los chics a la cuc; / galliner a on vint gallines / canten a pondre en un punt, / o bodegó d’estudiants / (...) És una gàbia de locos» (El Mole, 1840-41: II, 124). Loc. NR. Metàfora. La reunió en els bodegons de gent popular diversa i d’estudiants pobres per a menjar devia convertir aquests establiments en llocs tumultuosos i caòtics.

boira 1 f. ‘vanitat, presumpció’. «–perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185), «Per a què tanta boyra, / gica del Coro, / si menjaves huitenes, / y ara vols bollo?» (Tipos, 100). Acc. NR. En MGad. tindre algú molta boira ‘tener mucha vanidad, estar muy enfatuado’. En Alberola (1928: 285) tindre molta boira en los ulls. Metàfora. La vanitat és blasmada pels moralistes com un sentiment fonamentat en valors inestables, inconsistents i fugaços, comparable, per tant, a la boira, un vapor visible però sense consistència, immaterial i fugisser. 2 f. ‘diversió, tabola’. «ademés del dumenche, [els sabaters], / el dilluns sempre fan festa; / hasta el dimats o el dimecres / hi a molts que·ls dura la gresca. / Cada dia van de boira / y de fartera en fartera» (Diàlogo entre Pauleta y son tio, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En el DCVB (II, 548) es registra només en català central. Metàfora.

boixar tr. ‘molestar, fastiguejar, xeringar, enutjar; afligir’. «M’ha boixat!» (Arnal, 1877: 34), «Me s’antoixa / qu·estic més sa qu·ha stat may. / Però ma muller me boixa, / pos me s’ha quedat mig coixa / des de el dia de Sen Blay» (Tabal, 193), «–haré que lo tiren! / –Ca! / Que a mi em tenen de favor? / Que a mi no em costa pagar / tots els mesos huit pesetes / del patiet? Mos ha boixat!» (Colom, 1881: 13), «–Roseta, me creus honrat? / –Home, vacha una pregunta! / –Que tu creus que no té punta? / –Crec que vosté està boixat!» (Thous, 1896: 29). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc., MGad., Fullana (Casanova, 1989: 433) i Pomares (1997: 55). De l’ús sexual del verb boixar ‘copular’, procedent de boix ‘mà de morter’, i metafòricament ‘penis’ (cf. Rossich, 1985: 7), prové el sentit que ens ocupa, per un desplaçament semàntic anàleg al de fotre, per al qual vegeu DECat (IV, 151-152).

bola 1 f. ‘mentida’. «–Era de bronce. / –Que bola!» (Coloqui nou entre el so Masià, 2), «A tot asò cada bola que arredola per eixes plases y carrers és com la micha taroncha de la Escola Pia» (Tabalet, 39), «(Este tio es pensa / perquè sóc un chic / encara, que·m pape / tot eixe... raïm de boles c·a inventat / pa auxar-me d’así)» (Lladró, 1858a: 25). Acc. ND al DECat, 1a doc. A Alcoi Pep Bola, malnom d’un home mentider (Moltó, 1986: 387). El sentit metafòric de ‘mentida’ és comú al català, al castellà, al francés i a l’occità antic (cf. DCECH, I, 616). Segurament pel sentit de ‘cosa inflada’ > ‘cosa falsa’ (cf. Wagner, 1924: 39; DCECH, I, 616; Ensisam, 475). En francés gonfle ‘propos mensonger’ (Colin, Mével, 1990: 309), ‘gros mensonge’ (Dontchev, 2000: 170). 2 f. ‘món’. «puix segons la bola va, / al compaset de la solfa, / el diner se ha de emplear / en supèrflues adrogues (...), / trampejant amunt y avall» (Leon, 1787b: 4). També bola del món ‘esfera terrestre o celeste’ (DCVB, II, 554) i bola redona (Nelo el Tripero, 190). Metàfora basada en la forma esfèrica del món, del planeta Terra. 3 f. ‘invitació a algú perquè marxe’. «Tomasa: –Vosté té el chènit tan pronte / que no m’està masa a conte... / D. Pasqual: –No t’està a conte, pos bola. / Tomasa: –No m’estaré molt pensant» (Mentres pasa, 13). Accs. NR (2, 3). En l’argot català actual bola ‘llibertat’ (Vinyoles, 1978: 56) i donar la bola (a un pres) ‘deixar-lo sortir en llibertat de la presó’ (Pomares, 1997: 55). En l’argot castellà de la presó dar / irse en bola ‘salir de la cárcel en libertad’ (Sanmartín, 1998a: 114), i entre delinqüents bola ‘libertad’ (Besses, 1905: 37). En l’antiga germania castellana ja es coneixia la locució escurrir la bola ‘huir, escapar’ (Alonso, Hernández, 1977: 118-119). Cf. dar (la) boleta (Buitrago, 2002: 162). 4 donar bola (a algú) loc. ‘desfer-se’n, desempallegar-se’n’. «yo ha tengut tres dones / (...) qu·eren com tres poliseros, / poro (...) / a les tres els doní bola» (Liern, 1868: 11v). Loc. NR. A Canals donar bola ‘molestar’ (Sancho Cremades, 1995: 170).

bolea f. ‘mentida’. «En este, pués, dit portal / acudixen estos vells / a contar dos mil mentires (...). / I, així, si voleu oir / bolees de cent en cent, / procurau callar un poc» (Morlà, 122), «–Sol dir alguna bolea? / –Sí» (ibid., 256). Acc. NR. En l’ALPI es recull a Marines (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Es coneix també en aragonés (Torres Fornés, 1903: 256; Pardo Asso, 1938: 58). Relacionat amb bola.

bolear intr. ‘començar a parlar’. «li diguí [al notari]: “vinga bolea”. / Y escomensà a relatar» (Nelo el Tripero, 4). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. En el DCVB (II, 557) es documenta el substantiu bolea ‘persona que diu moltes mentides’ en un diccionari mallorquí-castellà de 1878. Morlà ja hem vist que fa servir bolea ‘mentida’. En l’antiga germania castellana bolear ‘mentir’ (Salillas, 1896: 273; Alonso Hernández, 1977: 119), i encara actualment en murcià bolear ‘decir muchas mentiras’ (García Soriano, 1932: 18; Moliner, 1983: I, 393). Segurament relacionat amb bola ‘mentida’. En el fragment de més amunt el verb bolear designa de manera irònica la invitació de Nelo el Tripero al notari perquè comence a llegir la sentència condemnatòria contra la seua persona. És una bona mostra de la concepció negativa que el pillet té de la justícia.

bolero -ra adj. i m. i f. ‘mentider’. «–Que la diga Malaena: / una noche en una cena / se gastó seis mil reales / –(Bolera)» (Máñez, 1883: 14), «era (...) més bolero o mentirós que la Gaceta» (Espardenya, 165). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND al DCVB (s. v. boler, -ra). En l’argot castellà popular bolero ‘embustero’ (Besses, 1905: 37). Derivat de bola ‘mentida’.

bolet, arrimar un (a una femella) loc. ‘copular-hi’. «Sol anar un pardalet / volant a voltes per l’aire, / i en molta gràcia i donaire / li arrima un atre un bolet. / Fot el gran, fot el xiquet» (Bernat i Baldoví, 1845a: 21). Loc. NR. Cf. bolet ‘cop violent amb la mà’ (DCVB, II, 560), ‘brou, colomada, miquel’ (Casanova, 1981: 221), m’ha pegat un bolet ‘dícese a quien te confunde, engaña o equivoca sin malicia, sino por mal entendimiento’ (Llorens, 1983: 42); també castanya ‘colp’, pegar-se una castanya ‘chocar contra algo’, i dit també de l’acte sexual (Llorens, 1983: 51; Luís, 2000: 270).

bolics, a loc. ‘en gran quantitat, en abundància’. «Que, en estes coses, los frares / fan miracles a bolics» (Morlà, 203), «Arrancant-li els cabells blancs, / que·ls té a bolics» (Escalante, I, 211), «ara eixirien a bolichs els que vendrien la pàtria per un plat de llentilles» (Tipos, 162). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 561): a bolics i a punyades ‘de qualsevol manera, desordenadament’.

bolitjada f. ‘conjunt, grup de persones’. «dient a tota la volichà dels meus amics» (El Mole, 1837: II, 41), «Quin gust dóna vore una bolichà de moñicots raere d’una tartana» (ibid., 221), «Hi a en España una grandísima bolichada de lliberals de campanilles» (ibid., 254). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. A Alacant bolinxada ‘grup de persones’ (Segura, 1996: 134). Mot pres del llenguatge mariner i adoptat pel llenguatge quotidià. Pròpiament una bolitjada és el ‘conjunt de peix que és agafat amb una tirada de bolig’. D’ací passa a aplicar-se per extensió metafòrica a un conjunt de persones.

bollint, estar loc. ‘estar molt excitat d’un sentiment intens’. «–Com no té nóvio, la pobra / està... / –Com la mel, bollint» (Liern, 1861a: 15). Loc. NR. Amb un sentit semblant simplement bullir (DCVB, II, 733). Metàfora.

bolo m. ‘curt d’enteniment, talòs’. «Però què diem? Els c·an parlat d’El Mole són persones de caletro? Saben lo que es peixquen? Coneixen lo que diem? Per lo que toca els que coneixem, tots són bolos en brasos y tot» (El Mole, 1837: I, 60), «Me crema / que sigau tan bolos» (Lladró, 1858a: 5), «Confesa que eres un bolo; / mira tu si està poc clara» (Escalante, I, 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà col·loquial (DRAE; Seco et al., 1999: 694; Luque et al., 2000: 69), i en aragonés ‘persona torpe, ruda’ (Pardo Asso, 1938: 59); a Sinarcas bololo ‘bobo’ (Palomares, 1981: 249). Possible desenvolupament metafòric a partir de bolo ‘pedra redona’ (DECat, II, 61; DCECH, I, 616), pel caràcter dur, pesat, inert i grosser de l’objecte, i perquè evoca formalment el cap, però buit de cervell. Cf. «–Este món és una bola! / –Mire’l / (y un bolo el seu cap)» (Perlà, 1889: 10), «Mirant a Onofroff una chica / en lo teatro de Apolo, / dormint quedà com un bolo» (Onofroff, 5), «Ella caigué com un bolo, / de histèric segons la trasa» (Onofroff, 11). A Villena, per exemple, bolo ‘canto rodado de buen tamaño’ (Soler García, 1993: 52). Cf. adoquín ‘bobo, necio, torpe’, que també evoca la duresa de la pedra (Carbonell Basset, 2000: 10). → dur.

boloni / bolònio -a adj. i m. i f. ‘persona nècia, ignorant’. «pués deuran a la modista... / y la tela dels bestits / al bolònio comersiant» (La foquerera, 4), «y els lliberals més tontorrons encara y més bolònios que bolònia és la Rechènsia» (El Mole, 1840-41: I, 68), «qu·encà que bolònio, / allò que·m fique en lo cap...» (Bellido, 1876: 9), «No es pense que som bolonis» (Escalante i Feo, 1889a: 80), «que al vorem fet un boloni, / el dotor m’a reseptat / com una nesesitat / el cordial del matrimoni» (Campos, 1896: 9). Mot NR. En Esc. i MGad. boloni / bolònio. En castellà bolonio id. figura ja en Autoridades (I, 641) i en Terreros (1786: I, 258). Pastor y Molina (1908: 53) recull el derivat boloniada ‘necedad’. Nom gentilici de Bolonya, ciutat coneguda amb el nom de Bologna la Dotta, per la seua famosa universitat, la més antiga d’Europa, a la qual acudien nombrosos alumnes estrangers. Aquesta fama va donar lloc a la locució esser fuor di Bologna ‘estre hors de soy, estre ignorant, parce que les sciencies s’estudient à Bologne’ (Prati, 1970: 150). Potser per ironia o per malevolència el terme s’aplicà als indoctes i necis (cf. Autoridades, I, 641; Terreros, 1786: I, 258; Calles, Bermejo, 2001: 81-82; Buitrago, 2002: 686).

bolsa → bossa.

bolseria f. ‘escrot’. «Chesús, Chusep y Maria! / Cuan mala és la meua sort! / Regalar-me un pardal mort / tan prop de la bolseria!...» (Carreres, 1909: 62). Acc. NR (s. v. bosseria). → bossa.

bolxaca 1 m. pl. ‘home dèbil de caràcter’, aplicat sovint a l’home que es deixa dominar per la dona. «–Si ell no fóra un calsonasos... / –Calsonasos. No diu mal! / Bolchaques de pa florit / li dihuen en lo veïnat» (Escalante, I, 211), «La veritat / és que són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (ibid., II, 424), «Per més que vullc fer-me l’home, / no hi a mans, sóc un bolchaques» (Arnal, 1877: 14), «Y què faràs, gran bolchaques? (...) / Pasa’m, pasa’m per a dins» (Fambuena, 1881: 11). Acc. NR. En el primer exemple intensificat pel complement de pa florit. En Esc. boljaques ‘vainazas’; en el Tresor de Griera (II, 339): butxaques id., a Vinaròs, Benassal i Sant Mateu. Als Serrans bolchacas id. (Llatas, 1959: I, 133). En una altra ocasió documentem pareix bolxaques, amb referència aparent, pel context, a una persona indolent, melsa freda (→): «Gaspar, / Tona, ixcau pronte! / (...) Afaña’t. Pareix bolchaques!» (Escalante i Feo, 1889b: 27). Potser té relació amb aquestes metàfores l’estereotip de l’individu indolent, negligent, sense caràcter, que es desentén de les seues obligacions, la qual cosa es pot expressar gràficament amb la imatge de qui es fica les mans en les butxaques, en comptes d’actuar, o bé fer referència a un individu malforjat, mal vestit, i la subsegüent associació d’aquest concepte amb el de ‘curt de coratge’, com ocorre amb baldragues (DCVB, II, 233). → balandran. 2 tenir en la bolxaca (algú) loc. ‘tenir-lo conquistat, seduït’. «–Con que quedem en que·l vols? / –No el tens tu ya en la bolchaca?» (Balader, 1871a: 12). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora.

bolxacotes m. ‘home fluix de caràcter’. «el bolchacotes ahí dins / en la vieca tremolins» (Salvador, 1876: 23), «Perqu·eres un bolchacotes / tots mos puchen a caball» (Badia, s. a., 22v). Mot NR. Derivat intensiu de bolxaques.

bomba 1 f. ‘ventositat sorollosa’. «“Cochina, poca vergoña” (...) / Y acabant soltà atra bomba / set o huit voltes més gran» (Martí, 1997: 345). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 567) es registra a Catalunya i a Menorca. Metàfora humorística fonamentada en el soroll de la ventositat. 2 f. ‘mentida grossa’. «–(Si és capàs de dir qu·ha mort / l’àguila del colomet!) / (...) –Ejem!... / –(Ejem!... Bomba va!)» (Escalante, II, 303). Metàfora que destaca l’espectacularitat de la mentida. 3 interj. «–Tin-te, que el que hu a de fer / ya els prepara un ambigú / en la taula de Luzbel. / –Yo ho volguera veure. / –Bomba! / De sent llehues, y algo més» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (2, 3). En aquest context expressa una actitud de sorpresa o d’admiració.

bombejar intr. ‘maldir, insultar’. «–Pentureros, pixavins; / ofisials de mala cava... / –Ya ve Toni bombechant...» (Salelles, 1864a: 26v). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la capacitat ofensiva i feridora dels projectils.

bombo 1 m. ‘panxa, ventre’. «El diner és ben gastat, / com siga en lo que s’engul. / (...) Pués rípio al bombo, y abant» (Sanchis, 1878: 21). Acc. NR. Metàfora formal. 2 tocar el bombo (a algú) loc. ‘pegar-li, colpejar-lo, apallissar-lo’. «Este tal va traduir / una pesa del fransés; / y fou tan insubstansial / que li tocaren el bombo» (Liern, 1859: 26), «en marcha, perquè si no, / és capàs que·ls sarrasenos / mos toquen el bombo» (Badia, 1886: 26). Loc. NR. Metàfora.

bona de Déu, a la loc. ‘indolent, de qualsevol manera’. «Yo soy un hombre / metido siempre en su casa, / sin pensar en otra cosa / que en sus mulas y en sus barcas, / en tener limpias las tripas / y ben lluenta la pancha. / Algo... a la bona de Déu, / però a honrat ningú me guaña» (Miquel, 1888: 14). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 529): a la bona de Déu ‘de qualsevol manera, a l’abandó’.

bonjuan m. ‘bonifaci, bonàs’. «A este bonjuan (...), que, com dich, pareixia dels que ballaren en Belem» (Rondalla, 12). NR. Correspon al català general bonjan; amb reducció popular de Joan a Jan. En castellà buen Juan i juanazo ‘hombre sencillo y fácil de engañar’ (García Gallarín, 1997: 40). Deonomàstic usat com a classificador d’un determinat tipus humà.

bony m. ‘deute’. «–Tots mos tiren al carrer. / –En més boñs qu·una caldera» (Vives, 1877a: 8), «Morí de una edad regular, y havera pogut viure encara alguns anys més, a no tindre en los darrers tants desgusts de família, que li feren fer un gran bony en casa Ferri, qu·en un poch més l’haguera tirat a pique» (Espardenya, 129). Acc. NR. Figura en Esc., MGad., Llorens (1983: 42) i Pomares (1997: 57). Cf. fer o tindre un gran bony ‘molts deutes’ (Alberola, 1928: 118), a la mort deixà un gran bony (Anguiz Pajarón, 1984: 274). Un deute implica un inconvenient per al deutor, com el bony, a més de ser un accident que trenca la linealitat, la «normalitat», que representa no tenir cap compromís econòmic per satisfer.

boquejar 1 tr. ‘criticar, reprovar’. «Siga esta la primera y la darrer volta que·s fiquen en mi... Ara els ha descarregat a les dos per lo qu·estaven parlant de mi, però a l’atra vegà que sàpia que·m boquechen y em roseguen darrere, les agarre del coll y les aufegue» (Ensisam, 252). 2 intr. ‘replicar, contradir’. «Ella manava en casa y portava els saragüells, y ell molt gustós de que·ls portara, puix li donava la vaya en tot y en res li boquejava» (Espardenya, 102). 3 intr. ‘menjar’. «Y abans encara boquejaben, perquè de la amortisasió bé que mal ya tenien de cuant en cuant algun piscolabis» (El Mole, 1837: II, 6). El verb boquejar pròpiament s’aplica a l’acció de moure la boca i d’espirar (DIEC). En el DCVB (II, 580) consta també amb el sentit de ‘parlar un poc’. Per extensió s’aplica, doncs, a altres accions que es fan obrint i tancant la boca (‘criticar’, ‘replicar’, ‘menjar’). 4 intr. ‘estar (algun objecte) quasi buit, esgotat’. «Yo buscaba acomodar-me / sense tindre que rascar / lo bolsillo, que ya el pobre / es trobaba boquejant» (Leon, 1789d: 2). Accs. NR (1, 2, 3, 4). Extensió, aplicada a objectes, de l’accepció de ‘fer les bocades de l’agonia, morir-se’ (cf. DCVB, II, 580). En l’argot castellà popular estar dando las boqueadas ‘estar una cosa a punto de terminarse’ (Besses, 1905: 38), dar las boqueadas ‘estar en extrema necesidad’, boquear ‘estar una cosa acabándose y en los últimos términos’ (Seco, 1970: 303-304).

boquimoll 1 m. ‘persona càndida, innocent, ximple, fàcil d’enganyar o convéncer’. «pués, simples, tot és postís / lo que en ella contemplau, / y per açò tant de gasto? / Aurà boquimolls més grans?» (Ros, 1733a: 4), «Boquimoll, tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «Jo dic que esta es pensarà / que jo só algun boquimoll (...), / que en dir-los “Fill del meu cor (...), / per tu pedria la vida”, / ja els han encarabassat» (Martí, 1996: 84), «Desgraciat l’home que es casa / en dona que tira un pam, / pués si l’home és boquimoll, / el vol fényer y pastar» (Martí, 1997: 294). Acc. NR. Consta en Griera (Tresor, II, 224); en Labèrnia (1839: 274) bocamoll id.; en Pla i Costa boquimoll, per fàcil de engañar (Martines, 1998: 121); també es coneix a la Plana Baixa (González i Felip, 2000: 92), en tortosí (Mestre, 1916: 88), i a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29). En castellà boquimuelle id. (DRAE, Luque et al., 2000: 70). Els de Teulada són boquimolls per llur senzillesa (Tipos, 28). Segurament té a veure amb la idea de la mollesa de la boca o del bec associada a la immaduresa, a la falta d’un desenvolupament ple. Cf. bocamoll ‘jovenet amb pretensions d’home fet’, a Barcelona; caragol boquimoll (o bocamoll) ‘caragol immadur, que té molt blana la vorera de la closca’, bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (cf. DCVB, II, 404, 537), o ser del bec moll ‘ximple, ingenu, bleda’. → bec. Potser convé afegir-hi les idees de fluixedat, de manca de força i vigor relacionada amb la mollesa (cf. DCVB, VII, 519), i sobretot de caràcter feble, sense voluntat (moll) (cf. DIEC,1997: 1235). → moll de morro. 2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. «com no eren boquimolls (...), feen el non sabo, y no havia qui·ls traguera una paraula» (Rondalla, 34). 1a doc. Consta en Esc. i MGad. Pomares (1997: 54) i Verdaguer (1999: 40) recullen la variant bocamoll. També se’n diu moll de boca o de llengua (DCVB, VII, 519). Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70). Metàfora construïda possiblement sobre la imatge de la mollesa de la boca, la qual cosa fa que es puga obrir amb facilitat, que siga poc resistent a l’hora de mantenir secrets, i potser relacionada també amb l’accepció anterior, en la qual s’incideix en la candidesa i la ingenuïtat, que duu a parlar de forma indiscreta. 3 m. ‘habitant de la ciutat de València’, pejorativament. «puix sobre açò està València / en un llabirint molt gran, / fent los molls dos mil discursos / y rompent-se tots lo cap (...) / Y tot açò què vol dir? / Vocables amuntonats / per a deixar encantada / a la gent que no ha estudiat. / Què li pareix, so retor? / No estem ben aparellats? / Y els boquimolls a nosatros / nos tenen per ignorants!» (Ros, 1744: 2), «tot lo món se’n folgarà / de saber que a un boquimoll / cert llaurador ha enfrascat / en un porc» (Martí, 1997: 363), «els pifientes boquimolls» (Donsaina, 65). Acc. NR. El terme boquimoll s’aplica pejorativament, com moll, als habitants de la ciutat de València, per oposició als llauradors. El mot en aquest sentit fa referència, en to burleta, al capteniment aprensiu, escrupolós, excessivament delicat (‘moll’) i artificiós que hom atribueix als ciutadans, especialment als petimetres o pifientes.

boquis 1 m. ‘fam’. «Ells que són tan penitens, / y sempre estan dechunant, / pense portaran un boquis / que ni tots los estudiants» (Milacres, 75), «Nosatros / tan famolencs, y ell [el pa] tan ros... / tan tentaor... Deixaríem / de caure en la tentasió? / Perquè el boquis no té lley» (Un pillo, 51). En un sainet d’Andreu Amat Voquis és el sobrenom d’un estudiant famolenc (Fàbregas, 1967: 103). Esc. n’assenyala el timbre obert de la o en valencià. Vinyoles (1978: 57) documenta en 1912 boquis ‘queviures’. En l’argot castellà boquí ‘hambre’ i boquinó ‘hambriento’ (Besses, 1905: 38). Mot procedent del caló boqui, boquis ‘fam’ (cf. Wagner, 1924: 39; Claveria, 1951: 198-199, 215). 2 m. ‘atenció, deler per escoltar i atendre’. «Li dic que em trove en brases, aguardant que escomence (...), perquè els fadrins de les barraques m’escoltaran a mi en més boquis que si fóra el pae pedricaor de la Cuaresma» (El Mole, 1837: II, 5). Mot NR. Extensió semàntica de l’anterior, com la que es produeix en el sinònim fam, que de ‘desig intens de menjar’ passa a designar altres desigs i anhels intensos.

bord -a / bordet -a 1 adj. i m. i f. ‘fill o filla de pares desconeguts’. «Qui naix sens pares conéixer / és bort, y no ho pot negar» (Martí, 1997: 368), «Tu eres bordeta. / Te tragué de l’hospital ma chermana, que morí / molt pronte farà dos añs, / y m’encarreguí de tu» (Lladró, 1876: 6), «–És dir, que sóc borda? / –No. / Ton pare és este Oliviere / de París» (Fambuena, 1877: 26). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). És una accepció secundària respecte a ‘bastard, nascut de pares no casats’, de la qual deu ser una extensió. 2 adj. i m. i f. ‘fals’. «–Veches si els durà poc toba / el dia del casament. / –Si foren borts [les arracades], m’ho creuria» (Balader, 1876: 17). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 3 adj. i m. i f. ‘falsari, impostor’. «Con que vosté, so tunante, / té a nòstron pare [sant Vicent Ferrer] per bort? / Parle clar (...), / sinó yo faré que cante» (Miracles). La idea de ‘falsedat’, d’‘impropietat’, es troba en el sentit primari de bord ‘bastard’ i en el de ‘planta que no fa fruit o el fa dolent o petit’. D’ací es generalitza per extensió. 4 adj. i m. i f. ‘persona malvada, degenerada’. «Lladre! Bort! Solta!» (Sainets il·licitans, 223). Insult que també recullen Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). Amb aquest sentit també en castellà borde (León, 1996: 46; Sanmartín, 1998a: 123; Carbonell Basset, 2000: 73). Extensió dels sentits primaris de bord, per les connotacions negatives que impliquen. 5 adj. i m. i f. ‘dolent, enutjós’, aplicat a objectes, situacions o fenòmens atmosfèrics. «Tant así com en la Cort (...) / sopla un airet tan bort / que sinse alguns mils de lliures / ni es pot fer ni pot escriure’s / comentari a ningun texto» (Sueco, 1), «Déu que t’escolte (...) / y que milloren els temps / pa que no siguen tan borts» (Burrimàquia, 30). Accs. NR (3-5).

bordell 1 m. ‘desordre, confusió, desori o lloc on regna el desordre i la confusió’. «Pobre Miñana, si alçares / el cap en aquell bordell! / Allí entre soldats y cajes, / barateros... y algo més. / Quant no criden a la guàrdia, / hi a un soroll, hi a un desgabell, / hi a uns quedirs (...), / uns cuadros tan violents» (Lo romancer, 139). 1a doc. Figura en Pomares (1997: 57); a Gandesa bordell ‘lloc de desordre i perdició’ (Tresor, II, 228), a Alacant ‘desordre i confusió de moltes persones que no s’avenen, o conjunt de moltes coses desordenades i difícils d’aclarir’ (Segura, 1996: 135). En l’argot francés bordel ‘lieu où règne le désordre et la saleté’, ‘situation confuse et desordonnée’ (Colin, Mével, 1990: 70-71). 2 m. ‘embrolla’. «–Cuant s’aclarixca el enredro / sabe Dios com quedarem! / –Serà capàs? / –És molt churro. / (...) –Quin bordell!» (Palanca, 1872a: 23). Acc. NR. Accepcions metafòriques derivades del desordre, de la confusió i de la immoralitat que hom suposa regnen en un prostíbul. 3 m. ‘terme pejoratiu aplicat a alguna persona, objecte o situació desagradable o inconvenient’. «bon bordell és ser casat!» (Martí, 1996: 101), «I aquell que caiga que unfle. / Ai! Bordell de campanar! / Tot infàmies, picardies, / guilopades i maldats» (ibid., 300), «Si tu demanes limosna (...), / si puches a alguna casa (...), / abaixes del mateix modo / que te n’abies puchat (...). / Atres dihuen que no tenen / y que encara no han dinat. / Y per rematar el cuento, / te’n béns en les mans al cap. / ¿No és asò un bordell de calses / per a aquell que patix fam?» (Branchat, 82), «–Si van de capa caiguda. / –Y tu no? Vacha un bordell / de chiqueta, que tu vas / cap amunt?» (Vives, 1877a: 9), «Ay, chiqueta del bordell!» (Vives, 1877b: 20), «En este món del bordell / al qu·està en prosperitat / tot lo món li fa costat» (Ensisam, 43). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. De vegades amb complements (bordell de campanar, bordell de calces). El segon figura ja en un proverbi recollit per Carles Ros (1736: 45). En el DECat (II, 108) aplicat només a objectes. 4 bordell de murs y valls! interj. «Ay! bordell de murs y valls! / No dig[u]eu que tens vergonyes, / ma filla, no digues tal» (Mulet, 294). Loc. NR. Expressa disgust, contrarietat. 5 ni quins bordells! loc. «Quines lleis ni quins bordells / donen per just i assentat / que el qui té dinés no pensa / en favorir a l’estrany?» (Martí, 1996: 301). Acc. NR. Expressió intensificadora de la negació. Cf. Què... ni què collons! ‘expressió de rebuig, contrarietat o negació del que s’acaba d’afirmar’ (Pomares, 1997: 105). → cafall, haca. 6 quins aquells ni quins bordells? loc. ‘què’. «Quins aquells ni quins bordells / em tenen de esta manera?» (Martí, 1996: 241). Loc. NR. Expressió de mal humor, de contrarietat, intensificadora de la interrogació. 7 que bordell! loc. «–Con que si et vols quedar tu... / –Quin foll, ya m’ha desedit. / Sí que·m quede, que bordell!» (Colom, 1875: 20). NR. Expressió intensificadora per a indicar que no existeix cap inconvenient suficient per a fer alguna cosa. Cf. que collons! ‘expressió que reforça el que s’acaba de dir, o amb què es nega alguna cosa’ (Pomares, 1997: 104), i en castellà ¿qué cojones? ‘expresión de enojo para indicar que no existe ningún inconveniente para hacer algo’ (Sanmartín, 1998a: 253). 8 anar tot al bordell loc. ‘anar-se’n tot en orris, de mala manera’. «en oir-lo [el tabalet], al bordell va / tot, i a ballar falta gent» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 44), «Si el melengue fóra ell, / me’l menchaba, com y a Déu, / y anaba tot al bordell» (Colom, 1875: 39). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. A Mallorca anar as bordell ‘anar en desorde, de mala manera’ (DCVB, II, 586). 9 (tirar / anar) al bordell loc. ‘anar o enviar a mal viatge’. «Al bordell vaja el prior / a vendre les botifarres» (Martí, 1996: 264), «Pos siñor, en tantes confianses que tenia u de que ara s’arreglaren bé les coses y que tiràrem al bordell, per no dir atra cosa, a eixos renegats» (El Mole, 1840-41: I, 60), «y el món vacha allà·l bordell» (Salelles, 1864a: 26v), «Jo no vullc explicacions, / pilla el hato, y al bordell!» (Sainets il·licitans, 287). Loc. ND. 10 estar en el bordell (alguna cosa) loc. ‘estar perduda, introbable’. «En lo bordell / estaven els aparatos / dels canons y dels morters» (Martí, 1996: 247). Loc. NR. Es tracta de locucions amb sentits pejoratius derivats d’un lloc típicament vinculat a la immoralitat i al desordre.

borina 1 f. ‘gresca, tabola’. «El sabater (...) / el dia que en fa dos parells / tot és vi y borina» (Martí, 1997: 257), «Una gran borina / se mogué per el que pagaria» (Chiste grasiós del bodegoner, 2). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Metàfora. També en aragonés, borina, burina ‘juerga, jolgorio’, ‘jaleo, fiesta, confusión’, ‘escándalo’, ‘juego’, ‘borrachera’; boriniar ‘armar juerga, andar de juerga’, i borinear; burinero, -ra ‘aficionado a ir de burina’ (Pardo Asso, 1938: 61; Endize, 336, 370; Castillo, 2001: 46; Garcés, 2002: 76; Moneva, 2004: 103 i 113). Segons Coromines (DECat, II, 114), s’explica per la forta remor del vent quan es navega de borina. 2 f. ‘enuig, irritació, fúria’. «Dient y fent, se n’anaba. / Yo (...) / radere vach pegar. / Li pasà un poc la borina, / vehent que ya anaba, sagrat!» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Acc. NR. Sentit metafòric relacionat amb el precedent. 3 anar de borina loc. ‘anar malament’. «Estes picors a la esquena / és que estic enamorat (...). / Y si tu no vols respondre (...), / sàpies que vach de borina, / y que estic picant a pondre. / Pos no m’ahuixes ni estufes, / Maneleta, tros de sol» (Declarasió amorosa, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Metàfora marinera.

borinot 1 m. ‘persona enfadosa, de poc trellat i poca formalitat’. «Ya veig que eres borinot. / Con que tu te hauràs pensat / que el tal dragó fonc dragó?» (Gori, llaurador de Burjasot, 5), «Y yo li vach dir: “Carafat! / Pués home, en la profesó / digam que res anirà?” / Y em respongué: “Borinot, / no va donsaina y tabal, / la dansa dels pastorets...?”» (Martí, 1997: 354), «Guapo..., borinots,... féu bé! / Desperdisieu la farina» (Balader, 1874: 5), «D’eixos borinots que, cuant vehuen a una chica fadrina (...), acachen el cap com els bous, fan com qui no les miren y se les menchen en lo rabet de l’ull» (Llombart, 1877: 76). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura amb aquest sentit en Llorens (1983: 43), Reig (1999: 119), Casanova (2001) i Segura (1996: 135); a la Plana Baixa ‘persona inútil’ (González i Felip, 1991: 59); a Anna borinot ‘tarambana’ (Martí, Aparicio, 1989: 29), als Serrans ‘persona sencilla y bonachona’ (Llatas, 1959: I, 135), i en altres localitats castellanoaragoneses del País Valencià (Alba, 1986: 113; Penalba, Navarro, 1997: 41). El fonament d’aquesta metàfora deu trobar-se en una característica que hom atribueix culturalment a aquest insecte, i que documentem en alguns textos de l’època: «Ella és com el borinot, / tant va arrere com avant» (Martí, 1997: 353), «y fent com el borinot, / de rosa en rosa volant» (Campos, 1896: 6). És a dir, el fet d’anar de flor en flor, o tant arrere com avant, és assimilable a un comportament humà eixelebrat i inconstant, complementat a més pel seu vol brogidós, pesat i molest. 2 m. ‘persona impertinent, que s’entremet on no el demanen’. «–És dir que vosté s’encaixa / entre els dos / y mou la guerra? (...) / –Home, yo!... / –So borinot! / Si la pasènsia me gasta, / de vosté fas una pasta / y la fique en un cocot» (Escalante, I, 35). Acc. ND al DCVB. Figura en el Diccionari Aguiló (I, 262), en Pomares (1997: 58) i en Verdaguer (1999: 41). Coromines (DECat, II, 115) l’explica a partir del pesat botzineig característic de l’insecte. Vegeu també Capó (1992: 35-36). Cf. «roncant com un borinot» (Martí, 1996: 118), fer el borinot ‘rondinar en veu baixa’ (Raspall, Martí, 1994: 312).

borla f. ‘testicle’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 58) i Verdaguer (1999: 182). Metàfora formal.

bòrnia f. ‘calma, sossec, en la manera de parlar o d’obrar’. «L’onclàs, que veu lo joch ya malparat y que·s tornava alborotar el galliner, “Ela! –va dir a tot cridar y en aquella gran bòrnia que tenia– Anem callant (...). Parlem a pams y deixem-os de jufetes”» (Rondalla, 20). Acc. NR al DIEC i ND al DECat. Mot recollit en els diccionaris valencians del segle XIX: bòrnia ‘cachaza o flema’ (Esc.; EscLl.; MGad.). Coromines (DECat, II, 123-127) desconfia de la realitat lingüística del valencià bòrnia ‘lentitud’, tanmateix aquesta està ratificada per la documentació literària popular i pels diccionaris, on consta també l’adjectiu borniós, -osa ‘cachazudo o flemático’.

borrasca 1 f. ‘gresca, gatzara; disbauxa, xala’. «Con todos me las pego. Sempre de borrasca, y luego? A menjar nos han de donar... [en la presó]» (Leon, 1787c: 4), «Per últim [els policies] a trompicons (...) / em ficaren en lo sep (...). / El capot ben desgarrat, / el sombrero (...) / me se perdé en la borrasca» (Chusep el Bo, 5), «Fon per moure una borrasca / en lo café de la Pedra» (Escalante, II, 69), «Què se feren (...) / aquells dies de borrasca, / paelles y berenars, / y els chelindrons als que yo / era tan afisionat?» (ibid., 533). Acc. NR al DECat i ND. Josep d’Orga recorda un «forner del Grau», conegut amb el sobrenom de Borrasca, el qual li esqueia ben bé, ja que estava «ficat en tots leurs [= els] moviments polítichs des de lo any 14, y molt perseguit per lo general Elío» (Tipos d’auca, 238). El fa servir Pasqual Tirado (1974: 16, 85, 143) amb el sentit de ‘xala’, juntament amb l’expressió colla borrasquera per referència als ‘aficionats a anar de borrasca o xala’. Al Pinós borrasca ‘borratxera’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). A Cullera es coneix el malnom Borrasca (Villafranca, Fresquet, 2000: 216). En els documents no sempre és fàcil de destriar pel context els sentits metafòrics de ‘gresca’ i de ‘disbauxa, xala’. Tant l’un com l’altre provenen del component de vehemència, de violència, d’intensitat, que caracteritza les tempestes. 2 f. ‘tribulació molt forta’. «–Que chungon que vens, Parrut. / Que ara et pega el vent de cara? / –Yo siempre voy viento en popa. / –També has tingut ta borrasca, / y has navegat de bolina» (Chorro el Parrut, 1). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En Hernández Casajuana llegim emborrascar ‘enutjar, posar de mal humor’: «El recuerdo de eixa dona m’emborrasca» (1925: 5).

borratxo -a 1 adj. ‘molt gran, enorme’. «La broma (...) fonch tan borraja que, si dich que se n’ixqueren fora to, no trauré llarch y arrimat» (Rondalla, 40), «un chove que té botiga / y fa una venta borracha» (Escalante, II, 686), «Tinc una afisió borracha [a la cacera]» (Ovara, 1881a: 18). Extensió metafòrica, a partir de la significació inicial de l’adjectiu borratxo, -a ‘pertorbat per l’excés de beguda alcohòlica’. La idea d’excés, de superació dels límits ordinaris, s’estén i es generalitza, ja desprovista del component inicial d’ebrietat. Cf. borrachera ‘abundancia’ (Mercadal, 2004: 35) 2 adj. ‘molt bo’. «Tona sap (...) / que sols li duries fam, / y ha dit mol bé: no pergam / este partit tan borracho» (Escalante, I, 139). Accs. NR (1, 2).

borrego -a 1 m. i f. ‘persona senzilla o ignorant’. «–No deu ser la culpa tanta, / cuant m’agarren tentasions d’adorar-te a chenollons, / com si fores una santa. / –Calla, qu·eres un borrego sense fel» (Balader, 1862: 20), «–Però si ella / vindrà. / –Inés? / –Encà és enchorn. / –Vamos, tu eres un borrego» (Escalante, II, 210), «Sempre en l’espasa en la mà / per a defendre les dones / (...), que yo a soles sóc bastant / a defendre estes borregues / dels que les van ultrachant» (El fadrí, 74). 2 m. i f. ‘persona sense voluntat pròpia, mancada de caràcter’. «–Y tu tens a vanaglòria / haber-me desfet els nasos. / (...) –Algo més que bofetaes / mereixen sertes perraes!... / –Si yo no fóra un borrego...» (Escalante, II, 68). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND. No sempre és fàcil de destriar en la documentació aquestes accepcions. També es coneixen en castellà (Autoridades, I, 656; Sanmartín, 1998a: 124; Seco et al., 1999: 710). Metàfores degradants. 3 borrego de bona llana loc. ‘bona persona’. «Mas yo que soy un... digamos / borrego de bona llana, / lo dejo pasar contento, / y así nadie se baraja» (Miquel, 1888: 12). Loc. NR. Metàfora.

borrelló m. ‘velluter’. «No plores, / que no arribarà a la sèquia / la sanc d’un conill de porche. / (...) So borrelló!» (Palanca, 1925: 28). Acc. NR. Metonímia amb connotacions degradants.

borrimàquio → burrimàquio.

borrutx → burrutx.

borumballa / burumballa / baramballa 1 f. ‘fotesa; frivolitat’. «Ya saps que a certa señora / de un convent vaig regalar / y servir més de sis mesos, / amorós, fi y puntual. / Escriguí-li molts sonetos, / (...) portava-li ramellets, / (...) buscava-li cartes noves, / (...) y, en fi, feya quantes coses / solen fer per a obligar / los que d’estes baranballes / acostumen a fer cas» (Romeu, 1979: 83), «Molta borumballa ham resibit en estos sinc o sis correus últims» (Donsaina, 84). Acc. NR al DCVB ni al DIEC (s. v. barumballa, barrumballa). En el Somni de Joan Joan: barrumballes ‘foteses, menuderies’ (DECat, II, 142). Metàfora que deu estar fonamentada en el caràcter sobrer i de valor escàs o nul de les borumballes o encenalls. Cf. cap de borumballes: «–Agüelo... / –Sense néts. I Visanteta? / –Tens el cap de borumballes. / (...) Assenta’t» (Alberola, 1927). La variant baramballa, si no és una errada, deu explicar-se per assimilació. 2 f. pl. ‘fantasia inacomplida, fum’. «Después trataben uns cuants ilusos de dur a Isaura en la seua compañia (...). Però tot se va tornar burumballes» (El frare, núm. 11, p. 3), «Ara diuen que vindrà la compañia infantil (...). Pot ser que també siguen burumballes» (ibid.). Acc. NR. Metàfora. Cf. borrufalla ‘hojarasca, fruslería; cosa inútil y de poca substancia’, ‘dicho o hecho de poca substancia (Esc., MGad.). En aragonés borrufalla i burrufalla ‘cosa de poco valor’ (López, Montaner, 2000: 88), ‘restos de algo; de mala calidad’, ‘basura; cosa menuda e inservible’, ‘menudencia’ (Endize, 339, 372), ‘parte o porción más deleznable de cualquier cosa’, ‘conjunto de niños, los de una familia o los de una reunión’ (Moneva, 2004: 114). Borrufalla ‘hojarasca; fruslería, cosa de poca entidad y de poco o ningún provecho figura ja en Autoridades (I, 657) com a veu baixa usada a Aragó. En murcià burufalla ‘hojarasca’ i ‘mentira’ (García Soriano, 1932: 138).

bosil·lis → busil·lis.

bosquet m. ‘festeig, flirteig’. «Ara que són Carnistoltes / y temps de bulla ben gran, / per lograr bona vesprada, / mos bosquets he de contar. / Vull dir festechs que he tingut, / travesures y amistats» (Ros, 1748: 4). Acc. NR. Metàfora.

bossa / bolsa / bolseta 1 f. ‘escrot’. «Ai! Que m’arranquen els dos! (...) / Ai! Que me s’enduu la bossa!» (Bernat i Baldoví, 1845a: 23), «Palpaba en gust la pobreta / bosa, cabdells y canut» (Bellver, 1866: 48), «Anit Pepe apostà / juant al tute en Maria / un duro a qui li vindria / més pronte l’as a la mà. / Y al poch rato, ella en veu dolsa / digué: “Fill meu, has perdut; / así el tens, ja m’ha vingut. / Trau en seguida la bolsa”» (Niu, 72). Accepció NR al DIEC (s. v. bossa). Metàfora formal. S’aplica també a «la bossa on està la fel», en Onofre Pou (ap. DECat, II, 146). Cf. bolsa de los chismes ‘escroto’ (Martínez Sevilla, 1976: 29). 2 bolseta de ferro loc. ‘tacany, avar’. «És un ronya, / un mesquí, un enteresat, / per fi, bolseta de ferro» (Leon, 1787b: 3). Loc. NR. Imatge enginyosa i humorística per designar l’avar, el qual no guarda els diners en una bossa de tela o de pell, sinó de ferro, per tal de protegir-los millor.

bot 1 a bots loc. ‘precipitadament’. «–Ya no me puc aguantar; / anem-se’n sense parar / a achustar-se en lo vicari. / (...) –No vaches a bots. / En los siñors com quedem?» (Garcia Capilla, 1871b: 21). 2 al primer bot loc. ‘tot d’una, de seguida’. «Calla! Si hauré al primer bot / entropesat al que acase?» (Milacres, 211). 3 d’un bot loc. ‘de sobte’. «però lo que yo sent hara / no és pedre marit d’un bot» (Palanca, 1870: 9). 4 en dos bots loc. ‘de pressa, ràpidament’. «Un añ s’empasa en dos bots» (El Mole, 1840-41: I, 195). 5 en un bot loc. ‘en un moment, amb rapidesa’. «en un bot / ves y que te’n deixe algú» (Llorens, 1871: 6). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 43). Metàfores que evoquen el moviment ràpid del bot.

bóta m. ‘borratxo’. «Eixe borracho, eixa bóta, / que no sap parlar ni... cota» (Vives, 1860: 12). Acc. NR. Metàfora degradant. L’embriac està ple de vi, com una bóta.

botar 1 intr. ‘anar-se’n, marxar’. «han quedat la mare y filla / botar de Sueca a Silla» (Martínez Vercher, 1865: 8), «Se’n va pronte, pués diu que ha essendido. / Tenim tots unes ganes que bote...» (Escalante i Feo, 1889a: 86). En Pomares (1997: 59) botar-se ‘anar-se’n’. En castellà col·loquial botar ‘despedir, despachar, echar, marcharse’ (Carbonell Basset, 2000: 75). Metàfora. Està present la idea de ‘moviment’. 2 intr. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Posa’t perfums, casaquí! / (...) Si és tan cursi com tu eres, / no fareu mala parella. / –A l’últim me fa botar. / Me’n vach» (Escalante i Feo, 1890: 10). Accs. NR (1, 2). Cf. fer un bot ‘l’esperit, experimentar una commoció violenta’ (DIEC); en castellà saltar ‘picarse o resentirse, dándolo a entender exteriormente’ (GDED), ‘estar susceptible, organizar una discusión por cualquier detalle insignificante’ (Sanmartín, 1998a: 747). Metàfora fonamentada en la idea de ‘moviment brusc, embranzida’.

botifarra 1 f. ‘persona grossa’. «si és gros, quina botifarra» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 1). Metàfora basada en la forma gruixuda de certs tipus de botifarres; a més se solen incloure en el seu farciment greixos i carn, aliments que generalment engrosseixen. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.) i paltruc (poltruc, paltrot), metafòricament ‘persona grossa’ (DECat, VI, 214-215; Gulsoy, 1964: 403). 2 f. ‘persona o institució vil, bruta moralment’. «eixe menisteri destrosaprogrames, engañanasions, ignorant y botifarra, per no dir-li que és allò de lo que se fan les botifarres» (El Mole, 1840-41: I, 366). Doble transposició semàntica, amb connotacions eufemístiques. En primer lloc una metonímia: l’animal (el porc) expressat pel producte que se n’obté (la botifarra), i en segon lloc una metàfora, per la qual hom designa una institució que dóna mostres d’un comportament immoral amb un dels animals més típicament vinculats en la nostra societat amb la brutedat. 3 f. ‘penis’. «Una vella en Benillup, / carregant-se una taleca, / li diu al compare Lluc: / “Que botifarra tan seca, / que no li puc traure el suc”» (Ensisam, 140). Accs. NR (1, 2, 3). Figura en Pomares (1997: 59) i en Verdaguer (1999: 182). Metàfora fonamentada en la forma llargueruda i cilíndrica. 4 botifarra de cacauet loc. ‘tipus de pentinat femení’. «En la siutat de Porcuna també ha inventat un chorisero el modo de fer botifarres de cacahuet, tan llargues y groses com les que se fan les siñoretes en los moños, des de el topo del front hasta el tos» (El Mole, 1863-64: 327). Loc. NR. Metàfora formal amb connotacions burlesques.

botifarreta, donar (a algú) loc. ‘matar-lo’. «–Estenderé una receta: / un calmante, una bebida. / –Això... y al llit enseguida. / –(No·m done botifarreta!)» (Roig, 1871: 19), «Però, señor, eixe índio / per què me té tanta tema? / Por supuesto, se paguem / en la mateixa moneda, / pués yo a ell li donaria / en molt gust botifarreta» (Escalante, III, 68). Loc. NR. En castellà darle a uno (la) morcilla ‘matarle’ (Seco, 1970: 432). Metàfora. Per referència a una mena de botifarra farcida de substàncies verinoses usada per a matar gossos (cf. MGad.).

botifarró 1 m. ‘tipus de carrer’. «que incomoden molt a les persones les tartanes que se paren a les portes de les botigues en lo tros de botifarró del carrer de Sen Visent que hi a des de la plasa de Santa Catalina hasta la de Caixers» (El Mole, 1863-64: 346). Acc. NR. Cf. botifarró ‘morcilla estrecha y larga’ (MGad.). Potser per referència a un carrer d’aquestes característiques. Cf. «Este carreró (...), en els seus cuatre pams en llonganissa (...), no té·nvecha a ningun carrer prinsipal» (Hernández Casajuana, 1917: 2). Metàfora formal. 2 botifarró mal nugat loc. ‘persona baixeta i grossa’ (→) «Vosté, agüelo recucat. / (...) Botifarró mal nugat, / eixe nas de criaïlla / t’esclafe d’una puñà» (Campos, 1885: 28). Loc. NR. Metàfora degradant. Cf. botifarró ‘cachigordete’ (MGad.)

botija 1 f. ‘quequesa, balbuceig’. «y fent de por mil botiches, / li diguí, tot tremolant» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Ya tinc ganes (...) / de saber eixe secret. / Esplica’t en bona veu; / poques botiches..., claret» (Martínez Vercher, 1865: 5), «–L’ha posat de volta y micha, / dient-li tràpala, embustero, / foguerer y chapusero. / –No haurà fet ni una boticha» (Balader, 1872: 18). Acc. NR. Cf. fer botiges (una persona) ‘parlar balbuç’, botijós, -osa ‘balbuç’, en valencià (DCVB, II, 625), no fer botiges per a parlar (Alberola, 1928: 184). A la Canal de Navarrés botija ‘tartajeo’ i botijoso ‘tartamudo’ (Martí, Aparicio, 1989: 30), botijoso, -osa ‘tartamudo, tartajoso’ en altres comarques castellanoparlants del País Valencià (Llatas, 1959, I: 137; Pérez Maeso, 1990: 24; Soler García, 1993: 53). Reig (1999: 323) distingeix entre fer botiges, dit de persones que habitualment pateixen aquest problema, i fer una botija amb referència a una persona que ocasionalment «té un dubte i s’enganxa». Botija s’usa sovint en valencià com a malnom d’un quec o farfalla (cf. Casanova, 1986: 364; Garcia Frasquet, 1991: 20; Tormo, 1991: 239; Donat, 1997: 361). Metàfora que deu haver-se format per analogia amb el soroll intermitent que produeix l’evacuació de l’aire de l’interior de l’atuell quan s’hi aboca un líquid (fa botiges, o bótes) (cf. DCVB, II, 614, 625), o, segons Reig (1999: 323), amb el soroll que fa l’aigua quan ix d’una botija pel broc gros. 2 ni que botija! loc. «–Sidra! / Que tingam en pau la festa. / –Que festa ni que boticha!» (Roig, 1884a: 6). NR. Expressa menyspreu, rebuig davant el que s’acaba de dir.

botja f. ‘vagina, vulva’. «Vicenteta: –Puix cabalment eixe suc / vaig buscant jo que es destile, / i ja que he encontrat un cuc, / just és que la botja file» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Acc. NR. Joc metafòric entre els sentits literal i figurat de cuc ‘penis’ i del lloc on el cuc de seda «fila». La imatge és bona prova de la importància de la producció de la seda en la societat agrària valenciana de l’època, de manera que aquesta activitat es converteix en model cognitiu de referència d’altres camps.

botó m. ‘disgust gros; ploradissa’. «–Els ulls / me s’omplin d’aigua en seguida. / Sóc tan tendre... / –Pase avant. / –No puc. No veu que me hu priva / este botó que de pronte / m’ofega?» (Escalante, II, 432), «Y la mehua Carmeleta? / Sempre els morros per dabant (...) / Cuant més content entre en casa, / pareix que·l diable eu fasa; / me costa pendre un botó» (Fambuena, 1877: 6), «–Y Pepica? –No li pasa el botó!» (Colom, 1917c: 10). Acc. NR al DIEC i ND. En Reig (1999: 124) ‘disgust, enrabiada, especialment d’un xiquet’; també a Alacant ‘enrabiada’ (Segura, 1996: 137) i al Baix Vinalopó ‘disgust, enuig, sobretot d’un infant’ (Segura, 2003: 178). A la Plana Baixa agarrar un botó ‘disgustarse, plorar’ (González i Felip, 1991: 70); a Beneixama agarrar (algú) un botó o una botonera ‘enutjar-se (especialment un infant o un xiquet) i armar molt d’escàndol, amb crits i plors inclosos’ (Gascón, 1999: 115); als Serrans botón ‘disgusto, berrinche’ (Llatas, 1959: I, 137), també a Sinarcas (Palomares, 1981: 249), a Aiora (Martínez Sevilla, 1976: 29) i en murcià (García Soriano, 1932: 18). Igualment a Villena: botón i botonera ‘berrinche, disgusto, que suele resolverse en llanto. Aplícase generalmente a los niños’ (Soler García, 1993: 54). Derivat de bot ‘cuir que, cosit i empegat, serveix per a contenir vi i altres líquids’, sobre el qual s’ha format la locució fer el bot, sinònima de fer bótes i fer botiges ‘inflar els llavis i fer els gestos iniciadors del plor’, per analogia a la manera com reflueixen els líquids en posar-los en un recipient com un bot o una botija. A Requena-Utiel està hecho un botijo, -a ‘fer el bot, es diu de la persona que està enutjada, o que s’enutja i plora amb facilitat’ (Briz, 1991: 107), i a Villena botijo ‘niño muy llorón’ (Soler García, 1993: 53). Cf. en terres aragoneses: botejon ‘quejicoso, llorón’, derivat de botejo ‘botijo’ (Mercadal, 2004: 35), coger un botijo ‘enfadarse’, hincharse como los boticos ‘dejarse dominar por la soberbia o por la ira’ (Moneva, 2004: 105, 106). Com el plor és sovint provocat per un disgust o irritació, el mot botó designa, per una operació de materialització, aquests sentiments.

botó, ni un loc. ‘res’. «Els que no han donat / pa la falla ni un botó» (Correcheria 1900, 15). Loc. NR. Metàfora intensificadora. Cf. no valer un botó ‘no tenir cap valor’, no prear un botó ‘no donar gens de valor’ (DCVB, II, 629).

botzar 1 tr. ‘dir, declarar oralment quelcom’. «Yo també per a parlar / tinch com vosaltres lo dret, / puix prompte la part que·m toque / per igual la botsaré» (Ros, Sogres y nores, 2). 2 tr. ‘vomitar’. «y m’ha donat paraula de que li farà botsar la píldora» (Donsaina, 110). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accs. NR (1, 2). Si no és una variant formal de boçar (→), deu ser una variant d’esbotzar (i esbutzar), derivat de butza ‘panxa, tripes’, mot de creació expressiva (cf. DECat, III, 445-447), influïda possiblement pel parònim boçar. Figuradament esbotzar (esbutzar) ‘descobrir indiscretament una cosa; xerrar massa, declarar un secret’ (DCVB, II, 173). Accepcions metafòriques formades a partir de la idea de ‘traure de dins’. Cf. el castellà desembuchar ‘confesar’, mot derivat de buche ‘pap dels ocells’, i relacionat, segons indica Coromines (DECat, III, 446), amb el nostre butze (butza) ‘ventre’.

botzinada f. ‘colp, bufetada’.«Li romp de una bosinà / mich armut de dens!» (Palanca, 1859: 12), «Yo·t pegue dos bosinaes / més pronte que canta un gall, / y en menos de dir chesús... / et fas en lo coll un tall» (Martínez Vercher, 1865: 5), «(Si no fóra perquè·l choc / descubrir-lo no em convé, / de la bosinà que duyes / te clavaba en la paret)» (Escalante, III, 69). Mot NR. Figura en el vocabulari de Fullana (Casanova, 1989: 433), en Alberola (1928: 207), en Anguiz Pajarón (1984: 301), igualment al Baix Aragó (Pallarés, 1921: 69). En l’ALPI bocinà (el Pinós) i bucinà (Calp) ‘bufetada’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2325); en l’ALDC bocinà també a Albocàsser (Veny, Pons, 2001, làmina 115). En aragonés bocinazo ‘caída estrepitosa; golpe dado al topar con algo’ (Pardo Asso, 1938: 57). Metàfora fonamentada en el so fort i estrident de la botzina, evocador de la imatge del colp.

bou 1 bou solt loc. ‘home lliure, independent, que no vol obligacions; solter; perdut’. «–Yo estic fet a córrer món / y vosté me nuga masa. / (...), perqu·és selosa de casta. / –Y vosté bou solt. / –Millor, / per això no vullc casaca» (Escalante, I, 528), «Pués hasta así ham aplegat / (...) Cada u / pot per a hon vullga pegar. / Des de hui seràs bou solt» (Arnal, 1877: 27), «Elles mos porten rebolt / a tot el chènero humà. / Que vé·stà l’home q·està / tota la vida bou solt!» (Palanca, s. a.: 36). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llibertat’. Pot tenir un matís pejoratiu (‘perdut’), com en el primer exemple. 2 descarregar els bous loc. ‘defecar’. «y per dir vach a cagar, / me’n vach (...) / a descarregar els bous» (Anglés, 1840: 5). Metàfora, per l’olor dels excrements i la idea de ‘descarregar’. 3 fer el (lo) bou 1 loc. ‘divertir-se sorollosament, fer animalades, comportar-se irracionalment’. «Demprés de dormits y farts, / (...) a la volta, que el busilis / de la festa en ella està. / (...) Y demprés que anem dos hores / fent lo bou embahucats, / (...) a casa» (Cosme Nespla, 3), «Com y a qui en poc [de vi] ne té prou, / y sens consènsia ne beu, / escomensàrem arreu / a fer casi tots el bou. / Quins cuhets, y que cansons!» (Fambuena, 1877: 6). 2 loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Tio Lluc, no mos fasa el bou. / –Com el bou? / –Bull... dir..., la contra. / Els chics se volen casar, / y yo aprobe el matrimoni» (Alapont, 1869: 13). 4 soltar el bou (a algú) loc. ‘escridassar, renyar’. «–Vosté és un brivó, un malvat! / (...) –No vinc d’humor (...), / con que no me soltes el bou, / perquè en poquet ne tinc prou» (Escalante, II, 388). Locs. NR (3, 4). Metàfores fonamentades en el caràcter irracional i poc amistós dels bous. Cf. ser un bou ‘ser de genio fuerte e irascible’ (MGad.).

bovalia m. i f. ‘persona ximple; babau’. «–Tu vols casar-te? / –Yo? Sí. / –Pués bobalia, yo també...» (Guzman, 1900: 20). Mot NR. En castellà bobalías ‘tonto’, derivat de bobo (cf. Luque et al., 2000: 65). Cf. ¡mucho bobal! ‘ganancia inútil’ (Martínez Sevilla, 1976: 114).

bovina 1 f. ‘estupidesa, neciesa’. «El siñor conde ya coneix la bobina dels españols, per a riure’s com un bachoca de la mochiganga de setembre. Ya sap el siñor de la cara forta que els lliberals la tenen fluixa, y són tan molls de morro y tan baixos de dabant com ells mateixos» (El Mole, 1840-41: I, 127), «Y al veure estes bovines, / aturdit es quedà Pere Martines, / que, vent-lo en aquell sable, / es pensà que el Calbet era el diable» (Gatomàquia, 17). 2 f. ‘embadaliment, encantament’. «les chens animoses / feren llums a millanars / de infinites diferències, / que em teniem ambobat. / (...) Y fon tanta la bobina / per a mi que, sens pensar, / me se va pedre el meu Sento. / (...) Com poguí pasí la nit, / (...) però a l’esclafar de l’alva, / comencí tot atontat / a pasechar per València» (Leon, 1784d: 2). Accs. NR. Cf. la locució menjar bovina ‘ésser molt estúpid’ (Rondalla, 16; El Mole, 1855: 5; Monsiur Laroà, 7; DCVB II, 639), ‘hacer el bobo o el simple’ (Caps, 116). Cf. «lliberals bolònios, que mencheu més bobina que rollos» (El Mole, 1855: 5). En El Mole, mantindre’s de bobina té un sentit similar: «Que hi acha lliberals doctes y empeltats de tontos que·s chuplen estes ñesples y es mantenen de bobina!» (1840, I, 360). En Esc. beure algú aigua de bobina ‘tener buenas tragaderas, ser un papanatas’. Deu tractar-se d’usos metafòrics de bovina ‘planta de la família de les borraginàcies’, identificada amb la borratja (EscLl.; MGad.). Els brots joves i la part dental de les fulles de la bovina, bullides, es poden consumir com a verdura. Es tractaria, doncs, d’un menjar considerat de poca substància, insuls. D’ací el sentit pejoratiu que adquireixen les expressions anteriors, i per extensió el mateix substantiu bovina, que formalment també podria fer referència a l’‘excrement de bou’. Es veuria com un signe de niciesa, de poc de seny, el fet de mantenir-se de bovina. Les fulles i les flors de la borratja s’usen també per a preparar infusions de propietats diürètiques i sudorífiques, cosa que explica les expressions beure aigua de bovina i suc de bovina: «com si els españols no foren tontos y no els hagueren empeltat a tots la pallola en suc de bobina» (El Mole, 1840-41: I, 68). A això cal sumar la més que probable influència addicional del parònim bovo i de l’arrel expressiva bobi-, que trobem en mots com bobià i bòbila (cf. DCECH, I, 603; DCVB, II, 531).

bovo de Còria loc. ‘ximple, babau, pocasolta’. «perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Però als qui els trencaria yo una estaca en les costelles és a tots aquells bobos de Còria que (...) tenen el cos ple d’alifacs y mataüres, y en tota la fe de la dotrina cristiana, crehuen que·l bañ d’esta nit els ha de llevar tota la roña y tots els mals esperits que·ls atormenten» (Llombart, 1877: 122). Loc. NR. El personatge del bovo de Còria era molt popular en terres valencianes als segles XVIII i XIX. Martí Gadea li va dedicar un parell d’articles dels seus Tipos, «per ser tan popular en lo nostre reyne», a pesar de no ser valencià (pp. 58, 254-255). En el setmanari El Mole fins i tot se li canviava satíricament el nom a València: «...esta València dels bobos, que, segons els bobos que hi a en ella, y lo que conten del bobo de Còria, a conte de dir-li Valènsia del Sit, debia dir-se Valènsia de Còria» (1840 I, 227). Sobre els hipotètics orígens d’aquesta locució, vegeu Buitrago (2002: 252).

braç 1 alçar el braç loc. ‘pegar, colpejar’. «–Dizpenzeu la granerà. / No anaba per a vozté, / era pa un pillet (...). / –Cuant alse el bras atra volta, / diga vosté pa qui és» (Millàs, 1914: 44). → mà 4. 2 allargar el braç loc. ‘pagar’. «–Com has trencat els cordons? / –Que com? Allargant el bras. / –No caic. / –Afluixant la mosca» (Millàs, 1884a: 19). Locs. NR. Imatge metonímica en la qual s’expressa l’acció de pagar per l’acció física que típicament l’acompanya d’estirar el braç.

braga 1 m. ‘home apocat, que es deixa dominar per la dona’. «No està mal... Miren la moixa / com l’engatusa y l’halaga! / Y ell està fet tot un braga» (Ximeno, 1893: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 645) figura només en plural. Hom associa satíricament un comportament considerat poc viril amb una peça de roba típicament femenina. Metàfora. 2 traure’s les bragues loc. ‘bescantar-se, difamar-se’. «perquè sobre el dot y els interesos y sobre els traques y vestits de l’abalot hagué molts alts y baixos de una y atra part, y es tragueren les bragues fortament» (Rondalla, 40). Loc. NR. Metàfora. Per la humiliació o situació compromesa socialment que suposa literalment traure a algú les bragues. 3 traure les bragues a l’aire (a algú) loc. ‘bescantar, criticar’. «en contra dels parlanchins qu·en tot vehuen la mala fe (...), y que no desperdisien ocasió ninguna de traure-li les bragues a l’aire al benèvolo client nostre» (Llombart, 1877: 278). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

bragassa / bragasses 1 m. ‘home sense energia, fluix, apocat’. «No·n té la culpa ella / (...), sinó eixe bragasa» (Salvador, 1876: 21), «No sigues tan cudol que te propases, / pensant-se qu·és el pobre algun babieca, / qu·encara que de brau masa no peca, / tampoc és, com tu et creus, algun bragases» (Llombart, 1877: 283). Acc. ND (bragasses). Figura en Esc. i MGad. També és popular en castellà bragazas (cf. Seco, 1970: 304; Sanmartín, 1998a: 128, Carbonell Basset, 2000: 76-77; Luque et al., 2000: 73). Derivat pejoratiu de bragues. La forma en singular no la recullen els diccionaris. 2 m. ‘home malforjat, vestit amb roba massa ampla’. «S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà, que pareixen sachs, y siga ell un bragaces» (Tipos, 210). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. Metàfora fonamentada en el sentit recte de bragues ‘especie de calzones anchos’ (MGad.).

bragat m. ‘home sencer, enèrgic i decidit’. «que fusile a don Carlos en seguideta que el capdelle, y que fasa lo mateix en lo Tortet michafiga, que pareix brinc-y-mich, y en la rogativa de foches y bragats que li va raere» (El Mole, 1837: II, 172), «Així li sol contestar / doña Camila al seu home; / eu, y aquell és més bragat» (Escalante, III, 120). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Llorens (1983: 43) ‘hombre valiente, fuerte, resuelto, atrevido’. També en castellà: bragado ‘animoso, valiente’ (Besses, 1905: 38), i en aragonés: bragau ‘valiente’ (Endize, 346). En el primer exemple sembla usat en sentit irònic, car forma parella amb el mot despectiu fotja ‘persona mandrosa, fluixa’, i s’aplica als enemics carlins. Com en altres casos, la bragadura, l’entrecuix, funciona en els homes com a símbol de virilitat, d’energia.

bramar 1 intr. ‘ser molt intens, escalfar molt’. «ya està l’inglés patillut / prenint atra volta el sol. / Ma qu·és capricho! En l’estiu / y en un ponent que brama, / estar resibint la llama / del sol que·l torrarà viu!» (Palanca, 1871a: 4). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la idea de força i intensitat continguda en l’acció de fer brams. 2 estar (algú) que brama loc. ‘estar molt enutjat, irritat’. «–Ella està que brama! / –Y hu farà tal com hu diu!» (Colom, 1881: 22). Loc. NR.

brases, estar (trobar-se) en loc. ‘trobar-se, estar, impacient, esperant (alguna cosa) amb ànsia’. «Li dic que em trobe en brases, aguardant que escomence» (El Mole, 1837: II, 5), «Pués, y això? Què maquines? / Estic en brases!» (Millàs, 1876: 23). Loc. NR. En castellà estar como en brasas o en brasas ‘estar inquieto y sobresaltado’ (DRAE, 1970: 200). Metàfora. L’acció de cremar s’associa sovint amb l’alteració intensa de l’esperit per alguna passió; segurament per analogia amb la intensitat i la vivesa que representa la potència del foc.

brear tr. ‘pegar, apallissar’. «El señor baró, / que si en una tal peñora / nos pillara de rebot / así parlant, nos breaba» (Un pillo, 18). Mot NR. Pres del castellà. Figura en Besses (1905: 38). També se’n diu dar brea ‘golpear’ (Carbonell Basset, 2000: 78). Segons Coromines (DCECH, I, 657), és una «metáfora marineril», documentada des de principis del segle XVIII.

bresquilla 1 f. ‘bomba’. «Bombardeo. / Com tu, Mahomet, molt chilles, / y la morisma tant lladra, / no és estrañ que hui la escuadra / vos regale eixes bresquilles» (Almodí 1860: 5). Metàfora expressiva i irònica, possiblement evocadora de la forma esfèrica de la bomba. (→ armela, confit, gínjol, oliva, peladilla). 2 f. ‘embriaguesa’. «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita. / (...) Però a mi naide m’ha visto / agafar una bresquilla. / (...) –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Accs. NR. Altres noms de fruits i plantes són usats en diverses llengües amb referència a l’embriaguesa, en part potser per l’expressivitat dels vocables. Cf. castanya (Pomares, 1997: 93), prune (Colin, Mével, 1990: 517), berza, cebollino, tomatera, alcornoque (Suárez Blanco, 1989: 105-107, 144).

brinc, en un loc. ‘ràpidament, de pressa’. «pos a escoltar-te em detinc. / Digues què vols en un brinc» (Mulet, 1987: 144). Loc. NR. Del castellà brinco.

brivó ‘persona vil, menyspreable’. «Com “ha fartat”? So bribó. / Això és modo de parlar?» (Martí, 1997: 343). Mot NR al DIEC, 1a doc. El mot brivó és un castellanisme ja antic en la nostra llengua, on es documenta al segle XVI, amb el sentit de ‘persona que va a la briva, gran trapella, que viu bé com pot, sense esforç i sense escrúpol’ (cf. DCVB, II, 673; DECat, I, 245). Tanmateix, en aquest cas s’usa més aviat com a insult, de manera genèrica, mostrant enuig i animadversió contra algú, acusant-lo de persona menyspreable. En Pomares (1997: 62) ‘malvat’, i en el DCVB (II, 674) també ‘persona polissona, mal intencionada’.

brivonot m. ‘gran trapella’. «xica, no et cases en ell. / Mira que és gran juador, / que en les birles a tota hora / l’encontraràs al pont Nou. / (...) Mira que és gran brivonot» (Martí, 1996: 92). Mot NR. Derivat pejoratiu de brivó.

bromedari → dromedari.

bromera 1 f. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Basta. Sofisientemente / se halla el punto descutido. / Debatida la cuestión, / y resultant qu·és bromera, / a voràs tu la manera / de alevantar la sesión» (Liern, 1861a: 26). Acc. NR. La bromera, a pesar del gran volum que pot abastar, és desfà fàcilment. 2 bromera de sabó loc. ‘litigi, altercació de poca importància, insignificant’. «Ya pareix qu·està el sel ras. / Tot no-res; una bromera / de sabó, per supost» (Liern, 1861a: 36). Loc. NR. Cf. «li diu que tot era bromera de sabó, i ell entonces (...) te besava les mans» (Hernández Casajuana, 1964: 43).

brossa 1 f. ‘paraules o capteniments fútils, insubstancials, inútils’. «Senyors meus, anem al fallo / i no gastem tanta brossa» (Morlà, 185), «Dones, los llaurons som plans. / No gastam palla ni brosa, / sinó tostem al gra, al gra. / Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans. / Lo llauró per part de dins / aprecia les amistats» (Ros, 1748: 2), «estaries calfante el perol (...) per a omplir, encara que siga de brosa, catorse caretes de paper imprés» (El Mole, 1837: III, 6), «Ell brosa no en gasta may» (Escalante, I, 362). Acc. NR al DECat. ND. En el DCVB (II, 684) aplicat només a paraules. Metàfora fonamentada en el caràcter inútil i perjudicial de la brossa o herba silvestre no conreada. 2 f. ‘persona insignificant, incapaç’. «ya sé que diuen grans coses / del pare Visent Ferrer, / que si sertes han de ser, / sen Pere y sen Pau són broses» (Milacres, 199). Cf. en val. brossós ‘persona que es vesteix, o treballa, o fa les coses arreu, sense cura’, ‘brut’ (DECat, II, 276), a Calaceit ‘poc delicat, especialment en el menjar’ (Blanc, Martí, 1994: 44); en terres aragoneses brozas ‘persona negligente, descuidada y desmañada’, ‘persona zafia y desaseada’, brocero ‘chapucero’, ‘poco delicado para comer’, ‘zafio’, broceras i brozoso ‘torpe, desmañado, desaseado’ (Endize, 355, 358; Moneva, 2004: 109, 110). 3 f. ‘aliment insubstancial, poc nutritiu’. «li portava tramussos, / xufes, castanyes, torrat (...). / Menjades que sols a xics / i a dones els ve a agradar, / que, si omplin molt el ventre, / crec que greix ninguna en fan. / Ja sé també que açò és brossa» (Martí, 1996: 97). Per la poca valoració alimentària de la brosa. 4 f. ‘menjar’. «Los frares, senyor, (...) / tots porten brossa al niu, / lo menjar jamai los falta» (Morlà, 204), «Me trove com el que ha tengut una fartera (...), que mentres té la brosa en lo ventre, tot és rotar» (El Mole, 1837: II, 105), «En fi, en tu tot és debaes. / No penses més que en la brosa (acsió de menchar)» (Bernat i Baldoví, 1859b: 7). Per extensió a l’aliment en general, amb un cert matís despectiu. Cf. brocero ‘que es poco delicado para comer’, en aragonés (Pardo Asso, 1938: 64). 5 f. ‘diners’. «–Pense que hui al pare Andrés / el tindrem de bon humor. / (Rient-se) –Per què duem brosa al niu, / y a la gàbia gafarrons? (Pegant en la mà en un bolsillo a hon estan els dinés)» (Un pillo, 12). Ací la brossa és vista com un element apreciat, com ho pot ser per als petits ocells dels nius. 6 f. ‘defecte, màcula’. «sempre ha de demanar limosna o té d’anar en la braga fora el que té una fulla de servisis de sinc fulls sinse brosa?» (El Mole, 1840-41: I, 215). Accs. NR (2-6). 7 embolicar brossa (a algú) loc. ‘enganyar-lo, ensarronar-lo’. «–Con que, és dir, que en maestria / sols embolicar-me brossa? / –I d’astò fa vosté cas?» (Sainets il·licitans, 338). Cf. meter broza ‘incordiar’ (Martínez Sevilla, 1976: 106). 8 ficar brossa en lo niu loc. ‘copular’. «Una dama com yo, no és trista cosa / no tenir qui en lo niu li fique brosa!» (Mulet, 241). Locs. NR. Metàfores. → niu.

brosquil, al loc. ‘a mal viatge’. «L’atre que veu al companyero que anava fent taleca (...), tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!; (...) passà de part a part a Gimo del Portal» (Rondalla, 31), «–Andreu, sotana. / –(Ya no m’aguante. Al brosquil!)» (Palanca, 1884: 13v). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 684): brosquil ‘bosc espés, quasi intransitable’, localitzat a Paüls, Tortosa i el Maestrat; també amb la variant brusquil ‘bosc espés i embardissat’ (DECat, II, 305), ‘bosc espés, de difícil ingrés o pas’ (Mestre, 1916: 89). No es limita, però, al tortosí. En Esc., EscLl. i MGad. Ves al brosquill!, expressió que denota disgust, enuig o desaprovació, traduïda ‘anda, vete enhoramala’. Als segles XVI i XVIII documentem aquest mot en valencià amb referència a un indret per al bestiar: «dos vedelles vives excel·lents de brosquil» (Martí, 1994: II, 292), «el brosquil no s’ha criat / per a que l’ocupen bèsties, / sinó per a mi, per a tu, / i tal volta per a eixe» (Martí, 1996: 134), «En suma, ells [els toros] se compongueren y estaven tan irritats com aquells que·n los brosquils pasturen per ses marjals» (Barberà, 1905: 172). En aragonés brosquil ‘redil’ (Borao, 1859: 127; Pardo Asso, 1938: 64; Endize, 357), ‘especie de apartamento dentro del corral para separar a un animal del resto del ganado’ (Gil, 1999: 24), ‘pequeña cabaña para los borregos recien nacidos’, despectivament ‘vivienda pequeña y de malas condiciones de habitabilidad’ (Díaz-Peco, 1963: 306), amb la variant brusquil ‘corralico donde engordan los ternascos’ (Endize, 359), ‘pajera en donde ponen las ovejas que rechazan lactar sus crías’ (Moneva, 2004: 110), i embrosquilar ‘poner el ganado en el redil’ (Pardo Asso, 1938: 134).

brot 1 m. ‘penis’. «Va buscant l’herbeta verda / la vaca per la devesa, / i aplega el bou, i (...) / d’una altra herbeta un bon brot / li amostra, i li’l clava tot, / com l’agulla en un canut» (Bernat i Baldoví, 1845a: 20). Acc. NR. Metàfora formal. 2 (ni) un brot loc. ‘gens; res’. «ham anat pronosticant del mateix modo que ho férem en lo El Mole antic, y no ham errat ni un brot» (El Mole, 1840-41: I, 67), «No es pensen que sé lletí, / (ya ho he dit ans). No en sé un brot» (Un pillo, 61), «y lo qu·és dormir, ni un brot» (Milacres, 104), «Ja està enterat. / Ha vingut en el instant, / i pensa arreglar-ho tot, / sense deixar-se ni un brot» (Sainets il·licitans, 396). NR al DECat, 1a doc. Segura (1996: 140) documenta sense fer-ne mai un brot. En el DCVB (II, 686) només es registra com a quantitatiu, però veiem que s’usa així mateix com a indefinit negatiu. Fórmula col·loquial intensificadora de la negació, fonamentada en la petitesa d’un brot, que acaba de pujar d’un borró. 3 no fer-ne un brot loc. ‘no treballar gens, no fer gens de treball’. «Casar-te y no fer-ne un brot, / tot va ser u» (Escalante, I, 54), «–Y hui que pensaba yo / anar (...) / a treballar. / –Tu, que may n’has fet un brot?» (Badia, 1904: 10), «hi a temps per a encomanar-se a Déu y per a fer faena, qu·és lo que no volen moltes d’elles, y per això volen ardits y traces per a no fer-ne un brot» (Tipos, 23). Loc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc.

bruixa 1 f. ‘dona dolenta’. «–Dona, / no sigues chodia. / (...) –Te pesigaré. / –Y què va de chodia a bruixa...? Res» (Balader, 1883: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 2 f. ‘dona tafanera’. «Una agüela molt dotora, / sols per ohuir y saber, / aguaità en la nit de nòvios / pel pañ de casa Quiquet. / Mes, sens ducte, alguna cosa / molt grosa vórer degué, / cuant, de pronte, la molt bruixa, / pegà a fuchir fentse creus» (Llombart, 1878: 34). 3 f. ‘dona luxuriosa, adúltera’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare? (...) / Marxí tot ple de manies / y pensant com arreglar / el dar-li un xasco a esta bruixa» (Martí, 1996: 109), «Yo en ma vida ha tingut sels, / però les dones són bruixes» (Palanca, 1859a: 11). En Pomares (1997: 63) bruixa calenta ‘dona luxuriosa’. 4 f. ‘dona maldient, enredaire’. «–Qui u diu això? / –La so Nàsia. / –May, la bruixa volaora! / Borracha, més que borracha!» (Escalante, II, 75). L’adjectiu voladora, qualitat atribuïda popularment a les bruixes, intensifica el sentit pejoratiu del mot. 5 f. ‘dona dominant, prepotent’. «Si la filla li pareix, / m’a tocat la loteria. / Però Amparito... ca,... no (...) És tonteria / el comparar-la a sa mare, / mala bruixa volaora / y ademés pentinaora» (Fambuena, 1881: 11), «Bruixa! / (...) Esta dona és un gavíria» (Ximeno, 1893: 42). 6 f. ‘dona astuta, eixerida’. «Totes les plantes arruixa, / cuant veches qu·és menester. / La dona deu ser ben bruixa, / y així cria en lo planter / safanòries com la cuixa» (Ensisam, 196). Accs. NR (2-6). Es tracta de diferents accepcions metafòriques del terme bruixa, de caràcter pejoratiu, a excepció de la darrera, les quals són extensions del sentit primari del mot. Fan referència a comportaments femenins en general dolents; per això es poden considerar incloses dins la definició més general que en dóna el DCVB (II, 692), si bé sense concretar els termes de la dolenteria (‘dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa’).

bu 1 m. ‘fantasma, ésser fantàstic que fa por’. «Hi a un fantasma que·s diu bu, / y pocs saben a on està» (El Mole, 1837: II, 364), «Té por que l’agarre el bu?» (Escalante, II, 135), «Cuant dic yo qu·así hi a un bu...!» (Balader, 1883: 15). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB i ND. També en castellà: bu ‘ser imaginario para asustar a los niños’ (Carbonell Basset, 2000: 79). Metonímia fonamentada en el so que emet el papu per tal d’esporuguir els infants (DECat, I, 528). A Villena bu i bubo (Soler García, 1993: 55), a Oriola bubo ‘coco, fantasma para asustar a los niños’ (Guillén, 1974: 249), a Anna buto ‘el coco, personaje para hacer miedo a los niños’ (Martí, Aparicio, 1989: 32). 2 m. ‘persona que infon respecte i temor’. «Lo millor / és eixir rechidor (...). / Tots la vènia te dispensen (...) / Del Repés pots ser el bu, / y a un forner menchar-te’l cru» (Escalante, II, 545). Extensió semàntica de la primera accepció. 3 m. ‘por, temor, aprensió’. «–Tinc nòvia (...), / mes no sé / si ella me vol o no a mi (...). / –Tu no faràs may fortuna (...) / De cobardes no s’escribe, / audàsia y fora tontuna. / Si a mi, com a tu, eixe bu, / me llevara la osadia, (...) / hui en lo dia / no·m faria cas ningú» (Garcia Capilla, 1874: 11-12). Creació metonímica sobre la primera accepció. 4 m. ‘emoció amorosa’. «Ya no el vull. Ploraré hui, / penant y en malenconies. / Cuant pasen dos o tres dies / encara te tindré así. / Allà al dia cuart, el bu / me farà encara un cuquito..., / però des de el quint, maldito / si pensaré més en tu» (Liern, 1862a: 35), «Quin dolor! Yo la idolatre; / a mi em desprecia, mes tu / li fas en lo cor sert bu / que no li’l fa ningun atre» (Palanca, 1872: 21). Accs. NR (2, 3, 4). En la quarta accepció, amb referència a un altre sentiment intens, com és l’amor. 5 fer el bu 1 loc. ‘amenaçar, fer bravates, gallejar’. «perquè encara que yo tire alguna valentonà y diga que no tinc por a tot lo món (...), a voltes no las tengo todas (...). Tinc por y chille, / y fas com tu/ gallejar sempre / y fer el bu, / y si me peguen, / cante el mambrú» (El Mole, 1840-41: I, 266), «–Pues ya que a tanto se atreve / y a insultarme se propasa, / hoy le embargo hasta la casa / o paga cuanto me debe. / –Pués ya que ve fent-me el bu, / y estic ficat en lo trot, / no vullc donar el meu vot / pa vosté ni pa ningú» (Garcia Capilla, 1872a: 22). En MGad. fer lo bu ‘amenazar con algún peligro real o aparente’, semblantment al castellà hacer el bu ‘asustar, amedrentar’ (GDED). 2 loc. ‘tractar d’afalagar o d’impressionar algú per a persuadir-lo a fer alguna cosa’. «–Pare, per l’amor de Déu. / Perdone’l, perdone-lo (...) / –Que no (...) / –Yo no me casaré en ell, / mes no·l traga de Meliana (...) / –Això és que me fas el bu. / Que tu m’has amenasat / y m’has dit de que el volies / y que·n ell te n’aniries / d’así per ofisialà» (Garcia Capilla, 1871a: 17), «–Perdona’m, si és qu·ha pogut / dudar de tu ni un minut. / Torna a mi, torna al moment (...) / Que no me vols perdonar? / Vinga, anem, contesta. / –No (...) / No fases el bu, / que no vullc desesperar-me, / y estic dispost a casar-me / en cuansevol, manco en tu» (ibid., 20). En MGad. fer lo bu ‘andar a escondidillas, haciendo cocos’; en castellà hacer cocos ‘halagar a uno con fiestas o ademanes para persuadirle a hacer alguna cosa’(GDED). 3 loc. ‘galantejar, fer la cort’. «Yo tinc ya a qui fer el bu, / si bé encara de raspó; / con que entre Pepica y yo / només se tracta de tu» (Balader, 1885: 102), «–Y tu no has trobat ningú / que te fera may l’amor? / –Un nóvio? Chesús!, que horror!... / No vullc que·m fasen el bu» (Rubert, 1897: 17). Accepció que deu estar relacionada amb l’anterior, car galantejar algú és en certa manera una forma d’impressionar-lo o afalagar-lo, en aquest cas amb intencions amoroses. 4 loc. ‘mostrar una actitud esquiva, esquerpa, amargada’. «L’amor m’imflama, / y em canse de fer el mut, / que·n este món és sabut / que·l que no plora no mama (...). / Deixant, pués, de fer el bu, / li done a la llengua solta / pa que sàpies d’una volta / que·t vullc pa casar-me en tu» (Balader, 1871b: 11), «Ha de anar per lo carrer / a tot hora fent el bu, / sinse dir res a ningú, / encà que·m parlen primer, / pa que tot lo món sospeche / que yo, que era tan cabal, / m’[he] tornat un animal / des de que en vosté festeche» (Fambuena, 1881: 6). Aquesta accepció podria tenir certa relació amb la condició d’ànimes en pena dels fantasmes. → butoni 6. Cf. hacer el bu ‘hacer el ridículo, con intención de gran seriedad’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 111). 6 temptar el bu (a algú) loc. ‘enutjar, irar’. «perquè si me tenta el bu, / so Pere, els nasos li asclafe» (Palanca, 1859b: 8). Locs. NR.

buc 1 m. ‘neguit; gelosia’. «–Que és sa filla una chitana / de molt mala condisió. / –Home, sempre en eixos bucs / me vens huidant el servell» (Palanca, 1859a: 10), «Ella, caent-li la baba, / estaba ohuint al soldat / (...). Dirà que no és veritat / lo c·a palpat, lo c·a vist? / Me dirà que ple de bucs / li vach huidant el servell?» (ibid., 25). 2 m. i f. ‘fartaner, persona que menja molt’. «Air, acaban de l’olla, / ma qu·és menester ser buc, / se menchà les cuatre lliures / que tu portares de llus!» (Escalante, II, 348). Buc, -ca ‘fartó, -ona’ es troba en els diccionaris valencians del segle XIX (Esc.; MGad.). Cf. Quin buc estàs fet (Callosa), Menja com un buc (Benimantell), aplicat a la persona fartona (Colomina, 1991: 128). També es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 259; Garcia i Perales, 1997: 441). Sinècdoque humorística, fonamentada possiblement en el sentit de buc ‘cavitat interior del ventre’ (cf. DECat II, 313; DCVB, II, 707). 3 buc de guerra loc. ‘persona agressiva’. «allí (...) / hi a un home que, per les señes, / deurà ser aquell anglés. / El mateix que (...) / Patrísia tant l’adoraba (...). / Pués si·t veu y és buc de guerra...» (Palanca, 1871a: 3). Accs. NR (1, 2, 3). Metàfora bèl·lica. 4 ficar-se (posar-se) en bucs loc. ‘posar-se en assumptes aliens, que no ens atenyen’. «Mes deixem filosofies. / Qui em fica a mi en eixos bucs?» (Martí, 1996: 193), «Entenga’s com s’entenga, el cas és que ells s’entenen y el meu chic no·s fica en bucs» (Garcia Parreño, 1845: 453), «Vosté està ya masa moll / pe a ficar-se en eixos bucs» (Escalante, I, 436). Loc. NR al DECat, 1a doc. Figura en Raspall, Martí (1994: 341). 5 ficar-se en bucs loc. ‘posar-se en perills o dificultats’. «per ara no em fique en bucs, / no siga que perda els cucs / y acha de pagar la fulla» (Zapaté, 1855: 9v), «Se n’anirem a Suïsa. / Allí estarem prou segurs? / Diable, y si asò s’allarga, / y se acaben els menuts... / (...) Calma; no es fiquem en bucs» (Escalante i Feo, 1891: 8), «ton pare està ficat en un buc (...) Chuano se trova complicat en la cuestió anarquista que s’ha descubert» (Asencio, de Hoyos, 1896: 15). Loc. NR al DECat, acc. NR. El matís d’afer perillós o dificultós no és recollit pels diccionaris. Sovint es troba també en els exemples de 3. L’expressió deu estar fonamentada en l’accepció de ‘rusc’, tenint en compte el perill que aquests suposen per als qui s’hi acosten sense prevenció.

bucòlica f. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica» (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca.

budells, ratllar els loc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. «El Mundo és un periòdic que em ralla els budells, que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells)» (Escalante, I, 155), «–(Els budells me ralla) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.

buf 1 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf, ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf» (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo cor loc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf, / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.

bufa 1 f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa» (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2 f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa!» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa, / fasen vostés el favor» (id., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id. (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id. i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar. 3 interj. «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» (ibid., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufa loc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa.

bufacaldos adj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos!» (Escalante i Feo, 1897a: 36). Mot NR. Compost sobre bufar. Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).

bufalaga 1 f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga» (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga és un vegetal humil, ordinari, sense gaire valor, i que, per tant, se’n podrien derivar significats figurats com aquest. → brossa. 2 f. ‘protocol, cerimonial, etiqueta’. «A un marqués li posa etcètera, / lo etcètera posa a un comte. / (...) Poc entén de ceremònies: / a títols i a cavallers / amaga los abaloris. / (...) Molt poc sap de bufalaga» (Morlà, 165). Cal tenir en compte el caràcter purament aparent i ostentós, si bé important socialment, dels cerimonials i les etiquetes. 3 adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.

bufalandanga f. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa, bufar i bufalaga. En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).

bufaner -a adj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar. Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al., 2000: 75). → bufar.

bufar. 1 tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe, y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat, traidor? / –A mi que m’han de bufar!» (id., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881a: 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire, del vent, capaç d’endur-se el que topa per davant. 2 tr. ‘guanyar o eliminar una peça del contrari en certs jocs’. «Pués jo sé molt bé que estan / moltes peces fora el marro, / que es poden molt bé bufar» (Morlà, 216), «Com cuant creu guañar vosté, / sempre li bufe la dama» (Millàs, 1876: 13). En certs jocs es van eliminant o guanyant (bufant) amb les peces pròpies les del contrari (cf. DCVB, VII, 263). En castellà soplar id. en les accepcions 1 i 2 (Autoridades, 6, 156; Sanmartín, 1998a: 773). A Torrevella bufar ‘conseguir una gran diferencia sobre el contrario en cualquier lance’, ‘ganar o perder por gran margen’ (Pérez Maeso, 1990: 24). 3 tr. ‘guanyar diners en els jocs d’atzar’. «–Ya ve en lo servell / ple de asos y de manilles. / –M’han bufat onse quinsets» (Escalante, II, 614), «Si no me fallen el rey / de copes, yo guañe el choc (...) / M’an bufat onse quinsets» (id., III, 368). 4 tr. ‘esbroncar (algú)’. «No l’atufen! / Sempre que treballa el bufen!» (Escalante, II, 626). Metàfora. 5 intr. ‘irritar-se; estar furiós’. «–Sàpia el Pelat des de hui / que aquí se ve a treballar, / i no se ve a festejar, / i si no, largo d’aquí. / –Eh! Mestre no bufe tant, / que prompte me n’aniré» (Sainets il·licitans, 213), «Pillastre! Zi nomez fera / l’aczió d’alzar-me la mà... / Y el zombrero nou? Guillerma, / reguillerma, estic bufant (cogiendo el sombrero del suelo), que Ximo li acaba de tirar» (Escalante, III, 386). Accs. NR (2-5). També en castellà (Autoridades, I, 708), per analogia amb l’acció que fan els animals enfurits. Cf. estar que bufa ‘trobar-se algú o quelcom en situació enutjosa’ (Raspall, Martí, 1994: 300), estar (algú) que bufa ‘estar una persona farta d’algú o d’alguna cosa’ (Gascón, 1999: 378). 6 intr. i refl. ‘beure begudes alcohòliques; embriagar-se’. «Diuhen a la tenda hermita, / y al beure diuhen bufar» (Leon, 1787b: III, 3), «se n’anaren a bufar / al tabernàculo que / se ven lo vi acostumat» (Segona part de Cua de Palla, BV, ms. 420, f. 136r), «Pos no farien masa por ni causarien molt de respecte, si tant se bufaven?» (Caps, 22). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 714) i en Pomares (1997: 64) es registra només com a verb reflexiu, d’acord amb l’ús més habitual actualment. Tanmateix, en els textos dels segles XVIII i XIX és intransitiu (bufar), i no el documentem en textos literaris com a reflexiu fins a finals del segle XIX, en el darrer exemple transcrit. Una mica abans figura bufar-se ‘emborracharse’ com a reflexiu en EscLl. i MGad., si bé juntament amb l’intransitiu bufar ‘beber licores con exceso’, l’únic que apareix encara en Esc.: bufar ‘beber mucho’. Pensem que en aquesta accepció deu intervenir la referència al gest, prou comú entre els aficionats al vi, de beure directament de l’ampolla, o de la bóta, el qual evoca l’acció de bufar, com es fa per exemple en la fabricació d’objectes de vidre, com ara ampolles. Cf. les locucions només cal bufar per a fer ampolles (Alberola, 1928: 187) i ésser bufar i fer ampolles ‘ésser del tot fàcil de fer’, i l’expressió bufar l’ampolla ‘beure una beguda alcohòlica’: «y unes salsetes picants / que es podran chuplar els dits, / sempre la ampolla bufant» (Bando cheneral, 3). També el nom Tito Bufalampolla, popular personatge literari creat pel col·loquier Carles Leon, remet a l’acció de bufar una ampolla, segurament per a beure, i la locució ser una cosa de bufa l’ampolla (Alberola, 1928: 263). En castellà el verb soplar designa així mateix l’acció de ‘beure excessivament, emborratxar-se’, des de la germania clàssica: «Ninguno le llevó ventaja en soplar hacia dentro», en un text de 1671 amb referència a un individu massa afeccionat al vi (cf. Alonso Hernández, 1977: 714; Hernández, Sanz, 2002: 448); en Besses (1905: 152) i Seco (1970: 507): soplar ‘beber’. D’ací sople i sopleo ‘bebida’ (Carbonell Basset, 2000: 684), soplado ‘borratxo’, soplen y marchen ‘borratxera’ i soplar vidrio ‘beure’, que Suárez Blanco (1989: 75-76) inclou entre els mots motivats per l’observació dels gests i postures adoptats per les persones quan beuen, particularment els borratxos. 7 intr. ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’ «–En lo que eixa dona bufa! / –Chica, bufar tots bufem» (Escalante, I, 246), «Saps que no m’agrà bufar» (Colom, 1872: 9), «–Una primera. / –Com bufa! / Primeres y tot, coent!» (Barber, 1889: 10). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. El recull Reig (1999: 129). A Beneixama bufa ‘persona vanitosa, que es pensa que és molt, que li agrada fer ostentació’ i anar bufant ‘presumir orgullosament de qualsevol cosa, normalment sense mèrit propi’ (Gascón, 1999: 61, 158). En Esc. bufar per vanitat ‘engreirse, envanecerse’ i bufar en caldo fret ‘aparentar’. MGad. afig bufar en caldo fresch o gelat (a més de fret), i la locució bufar molt i aventar poch ‘envanecerse, engreirse, pagarse’. Metàfora que deu evocar la vacuïtat de l’aire. 8 bufar-li-la (a algú) loc. ‘importunar-lo, pertorbar-lo, inquietar-lo’. «En pocs parroquians com ell, / a mi qui me la bufaba? / En molt poc temps m’alijaba / y en acabant al bordell / les cartes, polvos, ungüents, / tota la mehua farmàsia» (Fambuena, 1881: 17). Loc. NR. Metàfora.

bufat -ada adj. i m. i f. ‘borratxo’. «els asentaré la mà / a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2), «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita / (...). –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’ALPI es recull en diverses localitats valencianes; a Benilloba buf ‘borratxo’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Per homonimització humorística bufanda ‘embriac’ i ‘embriaguesa’: «Vosté és que ve un poquet bufanda», «Tu calcula, Federico, que casa sí, casa també és bar (...) y clar, en tanta tapa que te donen, lo manco qu·agarres és una bufanda» (Hernández Casajuana, 1923: 7).

bufit 1 m. ‘manifestació d’enuig’. «y no deixar-les eixir / de casa en tants pelendengues, / que els pobres dels seus marits / no tenen brazos ni haciendes / per a sostindreu. Y al fi / tot be a parar en cachetes, / o en punt y boca y bufits» (En obsequi, 8). 1a doc. Derivat de bufar ‘estar irritat, furiós’. 2 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «en un bufit / faré el dinar» (Escalante, I, 624), «En un bufit, / arregla’m entre pa algo» (Bellido, 1877: 20). Acc. NR. De creació anàloga al sinònim buf. 3 d’un bufit loc. ‘en un instant’ «Tot se n’anà d’un bufit» (Milacres, 287). 4 en un bufit loc. ‘en un instant, tot d’una’. «Un arma pe a matar / sis hòmens en un bufit» (Merelo, 1870: 8). Locs. NR. La darrera la recull Llorens (1983: 45) i la fa servir Pasqual Tirado (1974: 85). Cf. fer una cosa en un bufit (Martí i Adell, 1988: 122). Metàfores intensificadores.

bugada, fer la (fer bugades) loc. ‘copular (la dona)’. «i estic cabal de mes peces, / com ho diran Joana i Gloris, / que feren moltes bugades / ab lo xorroll del meu cossi» (Morlà, 60), «Ah!, Piula del meu cor, / a on estàs que no te encontre? / Mira que et porte el canó / per a fer bé la bugada» (Mulet, 285), «Com sabré yo les bugades / que hauran fet estes fadrines?» (ibid., 288). Loc. NR. Metàfora. En l’operació de fer la bugada es ficava un canó en el forat del cossi, per on sortia en direcció a la caldera l’aigua mesclada en la cendra i convertida en lleixiu (cf. DCVB, II, 718-719). → canó.

bugre m. ‘persona dolenta, menyspreable’. «los bugres gavaigs» (Leon, 1808: 1). ND al DCVB. Mot d’origen francés, aplicat sovint com a insult als francesos (cf. MGad.; DECat, II, 360-361). També es coneix en castellà (Luque et al., 2000: 75-76).

buidabolses m. ‘lladre’. «Lo atre era aquell jutje / que li diyen so don Blas, / asesor de la Yntendència, / buidabolses afamat. / Este vivia de astúcia» (Blasco, 1984: 42). Acc. NR. Metonímia. Cf. buidabutxaques, buidapisos (Pomares, 1997: 64; Verdaguer, 1999: 43-44), escurabosses i tallabosses id. (Verdaguer, 1999: 75, 159).

buidanavaixes m. ‘esmolador’. «hara li rode / a un esmolaor la roda. / (...) Tu el coneixeràs. / Saps el carrer de la Mola? / Pués aquell huidanavaixes» (Colom, 1872: 6). Mot NR. Metonímia jocosa.

buidar tr. ‘contar, relatar’. «–Se va aliviant eixa cholla? / –Encara y a que buidar. / –Tot no es pot donar de una (...). / Y deixant les menudències (...), / pués seria formar tomos, / sens casi nunca acabar, / pasarem al gran arreglo / de la procesó real» (Leon, 1784d: 8). Acc. NR. Analogia amb l’acció de deixar buit un receptacle o algun indret, traslladada a l’acció de narrar i descriure tots els aspectes i detalls d’una informació.

buixquereta f. ‘dona joveneta’. «El corp y la buixquereta. Un agüelo de setanta-huit añs (...) li tirà el rall (...) a una pobra chica de dèsat o díhuit mamaes» (Bernat i Baldoví, 1858a: 1). Acc. NR. Metàfora, que oposa aquest petit ocell vivarró al corb. → muixquereta.

bull, en un loc. ‘ràpidament, tot d’una’. «Y volguera yo en un bull / ampuchar-me’n a la parra, / pa chafar-los la guitarra / y acachar-los el argull» (Balader, 1862: 16). Loc. NR. Cf. Amb dos bulls són cuites ‘es diu d’una cosa que es fa molt aviat’ (DCVB, II, 730). Metàfora.

bulto m. ‘persona palplantada, que fa nosa’. «–Y li parla / en secret? (...) / Vullc vore com me engañaba! / –No hu dic? Ya tenim el bulto» (Escalante, III, 160). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en castellà: bulto ‘persona inútil, sin importancia, que no sirve para nada’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora cosificadora.

bumbotejar intr. ‘queixar-se, protestar, remugar’. «Carn mechada li donaren / a Cheroni pal camí, / y encara bumbotechava. / Què voldria el mol rosí?» (Ensisam, 32). Mot NR. Derivat de bumbot ‘borinot’, que Sanelo recull a Xixona (Gulsoy, 1964: 242, 372), el DCVB (II, 734) a Benilloba i Coromines (DECat, II, 88) a Tàrbena. Colomina (1991: 129) el recull també a Confrides, i amb les variants bombot, bubot, bumbot i borrumbot a altres pobles de la Marina Baixa. Ja el va arreplegar MGad. Metàfora que evoca el botzineig característic d’aquest insecte en relació amb l’acció de remugar. → borinot.

bum-bum m. ‘rumor públic; xafardeig de molta gent’. «Home, opinión pública (...) vol dir eixe bum-bum que corre sense cames y a la sordina per les cuines y carrers» (Donsaina, 57), «–Atén. Quina novetat / és la del vostre viache? / Yo no m’eu volia creure, / mes per ahí tots hu saben (...) / Hi a en lo veïnat mal bum-bum! / –Bumbum?» (Escalante, I, 657), «Corre per Valènsia / un bum-bum molt gran / sobre lo dels sensos / que té la siutat» (La traca, 22-XI-1884, 2). Mot NR al DECat. Figura en Pomares (1997: 65); també al Villar de l’Arquebisbe (Llatas, 1959: I, 143). Mot de creació onomatopeica.

bunyol 1 m. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «A eixa comèdia o buñol» (El Mole, 1855: II, 66), «qu·és chic que, si s’eu proposa, / de la més mínima cosa / fa de segur un buñol» (Melonar, 40), «els frares eren més artistes que nosatros, y no feen mamarrajos ni bunyols com hui·n dia» (Tipos, 13). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 65) i en Fàbregas (1979: 198), també ‘lio, enredo, asunto difícil de entender, complicación’ (Llorens, 1983: 47); cf. el derivat bunyoler ‘qui sol fer les coses malament’ (DCVB, II, 735) «Creu qu·és artiste, y no fa més que bunyols (...). Si ho sap el tranvia, te chafa, buñolero!» (Hernández Casajuana, 1914a: 17); aplicat també despectivament a persones: «El art s’encontra de dol, / perquè l’han asesinat / eixos que s’han figurat / que·l públic és un bunyol / cubert d’inmoralitat» (Murillo, 2). En castellà buñuelo ‘frase o discurso vacío’ (Seco, 1970: 307), ‘cosa hecha mal y atropelladamente’ (DRAE), hacer un buñuelo ‘hacer mal una cosa’ (Besses, 1905: 40) i buñolero ‘donnadie, desgraciado, pelagatos’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora que deu tenir a veure amb la poca consistència dels bunyols, i potser també amb la seua elaboració, aparentment bastant espontània i poc delicada, fets deixant caure la massa en l’oli bollint, on acaben de prendre la forma final. Cf. la locució castellana como buñuelos ‘hecho sin esfuerzo, chapucero, inconsistente’ (Seco, 1970: 307). 2 no importar un bunyol loc. ‘no importar gens’. «Asò no importa un buñol, / tocant a donar el premi» (El eco de Castellón, núm. 60, p. 1). Loc. NR. Metàfora pel poc valor concedit a un bunyol.

bunyolada f. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «Vinc a que·m vechen la pesa, / que m’han dit qu·està arrugà (...), / que pagant en duros bons, / no vullc una buñolà» (Máñez, 1886: 16). Acc. NR. → bunyol.

burrada f. ‘bestiesa, acció irracional’. «–Ay!–digué, queixant-se, el pobre– / Si són lo més animals! / –Home, qu·ha fet, tros de burro? / –Qu·ha de fer? / Una burrà! (Llombart, 1877: 124). 1a doc. Derivat de burro.

burral adj. ‘propi de persones estúpides’. «deixant estes històries, / que són qüestions molt burrals» (Martí, 1996: 180). Mot NR al DIEC i ND.

burrassa f. ‘persona molt treballadora, que fa feina excessiva’. «la burrasa que treballe, / que yo quieta m’estaré» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 66). Mot NR. Derivat de burra, amb el sufix despectiu -às.

burricada f. ‘acció o dita estúpida’. «burricades / que habré dit sinse pensar» (Civera, 1820: 80). NR al DIEC. Derivat de borrico (bu-).

burrimac m. ‘persona nècia, ignorant’. «–A que t’han donat suspenso! (...) / –Hu ha endevinat (...). / –Escolta así, burrimac (...). / Però tu eres tan burro» (Roig, 1887: 23). Mot NR. Derivat de burro.

burrimàquio / borrimàquio m. ‘persona nècia, ignorant’. «–Burrimàquio! / –Veu? Borrimàquio, reguitsa! (...) Desagraïda» (Escalante, I, 628), «Está casada / y usté ser un burrimàquio» (Palanca, 1884a: 30r). Mot NR. Terme humorístic i denigratiu, format per combinació de burro amb la terminació culta -màquia, però ací masculinitzada. Cf. tauromàquia, naumàquia, teomàquia, etc. En el cas que ens ocupa és usada satíricament, amb caràcter intensificatiu de burro ‘ignorant, estúpid’. Per aquest temps Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

burro -a 1 m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / –Burro, com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro. Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2 m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra, / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

burru-barra, a loc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra. Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram, barrip-barrap, barrís-barràs, de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun, bourrou-bourrou, bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

burrutx / borrutx 1 m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño. Haurà burruch?» (Colom, 1874b: 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch» (Roig, 1879: 8). 2 m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre. / –Que m’allastimes, burruch!» (Escalante, III, 269). Mot NR. 3 fer el burrutx loc. ‘fer el bèstia, comportar-se de forma irracional’. «Después qu·han fet el burruch / d’un modo que no s’esplica, / m’han asustat a la chica / y se’n vol anar» (Escalante, I, 453), «Has vist, Pepico, tu has vist / de quin modo fa el burruch?» (Vives, 1877a: 22). Loc. NR. En Esc. borruig (borrujo), burruig (burrujo), -ja ‘borriquet’. A Santa Pola es coneix el malnom Borrutx, -a (Mas i Miralles, 1994: 74). En castellà existeix el diminutiu burrucho ‘burro pequeño’ (Autoridades, I, 720; Terreros, I, 287), i en terres aragoneses també burruche ‘asnillo’ (Andolz, 1977: 51). A la Canal de Navarrés borrucha ‘burra pequeña’ i borruchet ‘burriquillo’ (Martí, Aparicio, 1989: 29). De vegades, pren un sentit despectiu. Així, a Terol burrucho, -cha és despectiu de burro, -a (Moneva, 2004: 114), a Aiora burrucho ‘abrutado’ (Martínez Sevilla, 1976: 31), a Villena burrucho, aplicat a persones s’usa com a adjectiu, «tanto en sentido apreciativo como despectivo» (Soler García, 1993: 56). Derivat de burro. Com a insult, el sufix -utx (o -uig) aporta una major intensitat o expressivitat. Deu ser una adaptació del castellà -ucho, usat en aquest mot, actuant-hi possiblement la influència del sufix nostrat -utx. Sobre aquest sufix vegeu Duarte i Alsina (1986: 71), Colomina (1991: 53) i Martines (2000: 293). La variació de o / u en el radical segurament té a veure amb l’alternança vocàlica present ja entre el castellà borrico i el derivat regressiu burro.

burumballa → borumballa.

buscapessetes m. i f. ‘pesseter, persona que no mira altra cosa que el guany’. «Hi a en España una grandíssima bolichada de lliberals de campanilles (...), que enseguida que apleguen a un empleo, ya no són res més que empleats. Ni són moderats, ni ecsaltats (...) ni lliberals... Què seran? Peseteros només. Buscapesetes» (El Mole, 1837: II, 254). Mot NR. Metonímia.

busil·lis / bosil·lis m. ‘punt principal, més interessant o més dificultós d’un assumpte, d’una qüestió, substància; interés; dificultat’. «Aí està el busilis» (Mayans, 61), «Lo cert és..., però deixem-o / per a atra segona part, / que el asunte té bussilis, / y per forsa ha de ser llarc» (Martí, 1991: 144), «el asunto té bosilis, / y per força ha de ser llarc» (Tio Bernat, 3), «a la volta, que el busilis / de la festa en ella està» (Tio Cosme Nespla, 3), «Els fransesos no volen a Lluís Felip, perquè chua en tres baralles (...), y en asò està el bosilis» (El Mole, 1840-41: I, 36), «Els asegure a vostés francament que m’he calfat ya prou la testerola en voler asertar el busilis de les tals charadetes» (Tabalet, 138), «Vecham si podem descubrir el busilis de este nocturno misterio» (Donsaina, 26), «Pués ahí està la cosa. En això consistix el bosilis» (El Mole, 1864-65: 406). NR al DIEC i ND al DECat; 1a doc. En castellà es documenta ja a principis del segle XVII. És un dels diversos casos de llatinismes passats a la llengua col·loquial, amb canvis formals i semàntics. En aquest cas sembla tractar-se de la frase llatina in diebus illis, amb una falsa separació (cf. Autoridades, I, 722; DCVB, II, 752; DCECH, II, 704-705; Quevedo, 1924: 178; Calles, Bermejo, 2001: 224).

butoni 1 m. ‘papu, fantasma que fa por, especialment als infants’. «Diu la mare als chiquets: “Bueno! (...) / Ara cridaré al sereno!” / Ay!, com si els serenos foren / el butoni!» (Tipos d’auca, 144), «Esta frase o modisme burlesch, que fa als giquets y giquetes el mateix efecte de que ja ve·l butoni, l’home barbut, el sereno, y atres modismes semejants» (Tipos, 113). ND al DCVB, 1a doc. Mot ben conegut en valencià (cf. Reig, 1999: 133). Segons Coromines (DECat, I, 528), és un encreuament entre el so que emet el papu (bu) i l’hipocorístic Toni, nom que rebria aquest personatge fantàstic al País Valencià. 2 m. ‘persona que infon temor’. «tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «y tindre sempre al costat / en lloch de dona un butoni / que·m fasa viure espasmat» (El fadrí, 5). Acc. NR. Extensió de la primera accepció. 3 descobrir-se el butoni loc. ‘descobrir-se una trama secreta, una maquinació’. «Si es descubrix el butoni, / mosatros may quedem mal, / pués tenim ya un capital / pa unir-mos en matrimoni» (Palanca, 1874b: 15). Metàfora en la qual deu tenir-se en compte la idea d’ocultació, relacionada sovint amb aquest ésser fantasmal. 4 fer butonis loc. ‘fer por, atemorir’. «M’ha vist y m’ha amenasat. / (...) Per què a este pillo carcoma, / que torna así fent butonis, / no l’agarren més dimonis / que patenetes hi a en Roma? / Ell és brau y yo sóc fluix» (Palanca, 1879: 62). 5 fer el butoni 1 loc. ‘fer por, atemorir, inquietar’. «Que vinga fent-me el butoni / el dimoni en este instant, / y així que·l tinga davant, / vorà qui sóch, el dimoni» (Peyró, 1863: 12), «entre selles / tinc algo que·m fa el butoni» (Guzman, 1900: 15), «y d’eixa llimosna pasa / mentres als gichs fa el butoni / el porquet de sant Antoni» (Troços, 202). 2 loc. ‘rondar (algú) per aconseguir-ne l’amor, fer-li la cort’. «Valga’m Déu, y en quin terreno / em posà anit Lusifer!... / Chità en lo llit ma muller, / y un atra fent-me el sereno! (...) / Mes la dona en tan poc pit / anar fent-mos el butoni / a deshora de la nit!» (Bernat i Baldoví, 1861: 6), «Tres meses dia per dia, / estuve yo relinchando / por la calle de mi novia, / sin desirle ni un vocablo. / Tot era u-ja-ja-ja-jay, / y venga arriba y abaco, / nomás hasiendo el butoni» (Escalante, I, 296), «Un chaval que·s recrea / prop d’esta ingrata (...), / y tu, bèstia, allí fora / fent el butoni» (ibid., 483), «–Ya saps que Nelo Menenta / li fa el butoni a ta filla. / –Y què més? / –Que la chiquilla / no se mostra descontenta» (Merelo, 1866a: 30). Locució que potser té alguna relació amb el costum de rondar l’estimada de nit i mig encobert, o d’amagat, com un fantasma. A més, el segon exemple transcrit ens fa pensar també en el soroll dels suspirs de l’enamorat, que devien recordar els crits planyívols i esfereïdors de les ànimes en pena. 6 estar (algú) fet un butoni loc. ‘estar trist, malenconiós, amargat’. «Per a doblar el meu mal, / acostumats els amics / a vore-mos des de chics / com la corda y el pual, / me dien tots en changleta, / al vore’m fet un butoni: / “A hon vas a soles, Cheroni? / Cheroni, a hon està Riteta?”» (Escalante, I, 626). Locs. NR. → bu.