Читать книгу Diccionari històric del valencià col·loquial - Joaquim Martí Mestre - Страница 9

A

abadejo, tallar l’ loc. ‘manar; sobresortir’. «Com a polític és hui / en dia este bon pardal (...) / el qui talla el abaecho / en lo partit federal» (Melonar, 73). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Martí Gadea dedica un capítol dels seus Tipos (apèndix, 136-137) a la locució tallar l’abaejo o bacallar. L’inclouen Lacreu (1995: 14), González i Felip (2000: 107) i Luís (2000: 276); en castellà cortar (o partir) el bacalao id. (Besses, 1905: 31; Buitrago, 1995: 74; Sanmartín, 1998a: 69; Calles i Bermejo, 2001: 195-196). Metàfora.

abarraganat -ada adj. ‘amistançat’. «Està el Santíssim patent, / y el tonto no baixa el cap. / Açò ho faria Lutero? / Ni el més abarraganat» (Recitado en duo, 5). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. barragana (Pomares, 1997: 46).

abatollar 1 tr. ‘trasbalsar, transformar’. «–No parle, que la constànsia / y el amor tot hu abatolla. / –D’amor a soles en l’olla / te notrirà la sustànsia?» (Escalante, I, 105). Acc. NR. 2 prnl. ‘atropellar-se, precipitarse; esvalotar-se’. «Mi marido / en seguida se abatolla» (Escalante, I, 253), «–Toca, anem-se’n a buscar-la [la dona estimada]. / Fet un chaval, s’abatolla» (id., II, 540), «Hui Valènsia s’abatolla / per vore·ls carros triunfals, / les dansetes, els timbals, / misteris i la degolla» (Ensisam, 58). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Lamarca (1839) i Esc. Els diccionaris no el recullen com a pronominal, i no donen compte del matís d’‘esvalotar-se, moure cridòria, rebombori’, present sobretot en el tercer exemple de 2. Significats metafòrics fonamentats en les idees de ‘moviment brusc’, ‘agitació’, ‘enrenou’, ‘caiguda’.

abegot m. ‘beneit, ximple, gamarús’. «Ningun abegot marmole / d’esta festa, caganiu» (Morlà, 149), «Home, per lleu, vols callar? / En què estàs destre, abegot, / si no saps la beabà?» (Rahonament que fan quatre llauradors, 14), «un abadejo / que al bol havia agafat, / del gran sortit que peguí, / hem se caigué de les mans, / y un celestial abegot / ya el tenia cautivat, / mes tirí una sarpadota / y el torní a recuperar» (Leon, 1789b: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. En Lamarca (Casanova, 2003a: 172) i Esc. Cf. «més bobo que un abegot» (Segura, 1998: 133). Metàfora degradant. L’abegot és un animal que pel seu volum, per la seua incapacitat per a fabricar mel, en el cas de l’abella mascle, i, especialment en el cas del borinot, pel soroll que genera volant, fa la sensació d’ensopiment, de malaptesa, d’inanitat, i d’ací el pas al significat de beneiteria i inèpcia és senzill. També es coneix abegot en el sentit de ‘persona malfeinera, que no vol treballar’ (DCVB).

ablanar (alguna persona) tr. ‘seduir, enamorar; moure l’afecte, entendrir’. «Va curruquechant a una siñoreta, esplicant-li son amor. Y per a més ablanar-la, li pondera les sehues habilitats» (Rahonament entretengut, 1). Acc. NR. Metàfora. Es passa del significat físic del mot a una significació més abstracta, a l’àmbit dels sentiments. Cf. ablanir ‘suavitzar, mitigar, fer minvar la violència d’un mal, d’una passió o afecte’ i ‘apaivagar, posar en calma’ (DCVB, I, 38; DIEC; Salvador, 1943: 243).

abogat 1 abogat de cuina loc. ‘persona que, sense títol d’advocat, és aficionada a pledejar i a inquirir assumptes d’altri, sense necessitat; batxiller’. Són «mestres en l’art de donar parers i pleitejar» (Tipos, 5-6). Figura en Esc., EscLl. i MGad. Un significat bastant similar tenen les expressions advocat de secà, advocat de marge, advocat de cap de marge i advocat de peu de marge (DCVB, II, 223); a Canals advocat de pardalets ‘advocat dolent o que no ha arribat a acabar la carrera’ (Sancho Cremades, 1995: 150). L’humor, la ironia i l’efectivitat de l’expressió es fonamenta en la contraposició entre dos mots d’àmbits semàntics ben diferenciats: el legal i professional i, en el nostre cas, el domèstic. 2 abogat de quícara loc. ‘advocat de poques lletres’. «Dotor de secà (...); que dicho título se aplique en tono despreciativo al letrado de pocas letras, o como tambien se dicen an algunos pueblos valencianos, abogat de quícara» (Las Provincias. Almanaque, 1887: 191). Metàfora degradant. La quíquera és un objecte domèstic i humil. Locs. NR.

abordar (una dona) tr. ‘mantenir-hi relacions sexuals’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà” / “Di-li no j·a inconvenient, / però s’haurà de aguardar / a que la puga abordar, / tan pronte com s’alse el vent”» (Niu, 129). Acc. NR. Aquesta mena de metàfores bèl·liques són usuals en aquest camp conceptual. Cf. atacar, embocar o enfonsar el sabre, netejar el fusell o l’arma id. (Verdaguer, 1999: 207-217). → armada.

abuelassa f. ‘sogra’. «l’abuelasa dóna els plans, / la filla els posa per obra / y el marit té que pagar» (El fadrí, 100). Mot NR. Als Serrans agüelo, -a ‘suegro, -egra’ (Llatas, 1959: I, 94), també a Oriola (Guillén, 1974: 239). Aplicat pejorativament a la sogra, de la qual es destaca maliciosament la seua vellesa.

abur / agur / aür interj. ‘adéu, a reveure’. «y dient ya vaig per ella, aür!, girà la grupa y se n’anà a carrera uberta a buscar-la» (Rondalla, 20), «de tots em despedixc. / Pués, ea, abur, y a mandar» (Nova y gustosa notícia, 4), «Si ix en mal, media vuelta y agur España» (El Mole, 1837: I, 20). abur: mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Segurament en català ha penetrat per mediació del castellà. Les variants agur i aür no consten en els diccionaris de referència.

acabussó, pegar un loc. ‘desaparéixer; amagar-se (algú)’. «Ell quan vol es despareix, / mai entendré ses revoltes; / si pega un acabussó, / no hi ha escurapou que el trobe» (Morlà, 173). Loc. NR. Metàfora. Quan algú es capbussa en l’aigua d’alguna manera desapareix de la vista dels qui estan fora de l’aigua.

acarrejar (algú) prnl. ‘casar-s’hi’. «Pos no faltaba atra cosa / que chica tan guapa y rica / se l’acarrechara Sento, / tenint yo un fill que l’astima» (Millàs, 1871: 5). Acc. NR. Metàfora.

accihomo / accihome → eccihomo.

acollonar tr. ‘atemorir; acovardir’. «Con que vostés lo que volen és acollonar-me? Vorem, pués, qui és l’acollonat...» (Ensisam, 252), «Que no per ser l’atre rich, poderós o monarca, l’ha de acollonar a un en tota la rahó del món» (Tipos, 406). ND. En Esc., en Pomares (1997: 17); en castellà acojonar (Sanmartín, 1998a: 13-14); en francés couillon, -onne ‘se disait d’un individu peureux’ (Colin, Mével, 1990: 167). Metàfora. El prefix privatiu a- indica manca dels òrgans sexuals masculins, considerats popularment com a símbols de força i vigor, i, consegüentment, l’absència d’aquests és senyal de covardia.

acomodar intr. i prnl. ‘casar(-se), esposar’. «Desacomodat me trobe. / La que em vulla acomodar / faça’m de l’ull» (Romeu, 1979: 185), «un auditori real / de fadrins y de fadrines / que estan per a acomodar» (Martí, 1997: 341), «qui vol en mi acomodar-se?» (ibid., 247), «la volien / sos pares acomodar / en un fadrí que tinguera / a lo manco un bon pasar» (Branchat, 121). Acc. NR al DIEC, 1a doc. També en aragonés acomodarse ‘casarse’ i acomodo ‘casamiento en el sentido de si es conveniente, ventajoso o no’ (Pardo Asso, 1938: 16). Restricció semàntica del significat del verb.

acomodo / comodo 1 m. ‘marit’. «buscantli yo un comodo que ens sabria a tots de perles» (Rondalla, 194), «La incomoda un campaner / cuant encomensa a tocar, / y com patix de migraña (...), / no volguera eixe acomodo» (La foquerera, 7). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB; 1a doc. 2 m. ‘pretendent, festejant’. «Pués del modo / que li u diu, pot contestar / que eu vingué tart a pensar [casar-se amb ella], / perquè tinc atre acomodo» (Colom, 1874a: 8). Acc. NR. Amb la o oberta, com assenyala gràficament Colom.

acoquinar tr. i prnl. ‘acovardir(-se), (fer) perdre el coratge’. «Estic pensant, Pelegrí, / que la pobra Catalina / deu estar de tu hasta así, / però ella no se acoquina / perquè a alborotar te guaña» (Escalante, 1855: 11), «Vosté de poc se acoquina» (id., I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí ‘murri’, ‘covard, roí’, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).

adam / adan 1 m. ‘persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal’. «Viu que s’anaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «–En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) –No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam ‘mal arreglat’ (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan ‘brut’ (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan ‘descurat en el vestir, brut’ (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual d’Adam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També s’aplica, per extensió, a les dones desendreçades. 2 m. ‘home nu’. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. 3 m. ‘home feliç, afortunat’. «–Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / –I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (‘home feliç, afortunat’). Adam es pot considerar paradigma de l’home feliç i benaurat, abans de l’expulsió del Paradís. 4 fer lo Adam loc. ‘copular (l’home)’. «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que s’eleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper d’Adam i d’Eva com a primer home i primera dona respectivament.

adobar tr. ‘fastiguejar, fer la guitza’. «–Porten un marech les festes... / –Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.

afaitagats m. ‘mal barber’. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos ‘barber dolent, que afaita molt malament’ (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.

afaitar 1 tr. i intr. ‘furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor’. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a l’hu, / yo a l’atre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que m’afaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar ‘guanyar els diners d’un altre’ (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba ‘tallar-la, afaitarla’ i figuradament ‘robar’ (Raspall, Martí, 1994: 319). 2 tr. ‘guanyar diners en el joc’. «Lo que seria bo, / perquè s’assente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja s’anaven entregant» (Martí, 1996: 337). 3 tr. i intr. ‘apunyalar; matar’. «–Tu no afaites? / –Mira así (li amostra també un puñal) / (...) –Y a qui peguem? / –Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y l’afaite» (Roig, 1884b: 38). 4 tr. ‘destruir, anihilar’. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). 5 tr. ‘menjar’. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant l’olla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar ‘comerse una cosa’ (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb l’acció de ‘raure’, ‘llevar el pèl’, afaitar s’utilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o s’elimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).

afanar tr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.

afaram 1 m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2 m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / “So Currita, ¿cómo estás?”, / perquè Socorro li dien / a l’ama de este afaram» (Martí, 1997: 306). 3 m. ‘gent bestial, sense escrúpols’. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se n’an de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4 m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / –Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaram loc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram» (Ros, s. a.², 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’afaram, és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.

afaramàs m. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’afaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.

afinar prnl. ‘anar-se’n, marxar’. «Vach a enrollar-me un sigarro / y m’afine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «–El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté s’afina. / –Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afina’t / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-se’n, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).

afluixa! interj. «–Yo li pegue un tir. / –Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.

afluixada f. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.

afluixar 1 tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, l’armilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2 tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3 tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4 tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos l’escopeta» (Ensisam, 203). 5 tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).

aforragaites m. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.

afufar / aufar / fofar / fufar 1 intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’aufar-se» (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) –Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2 tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarse id. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).

agalles f. pl. ‘valor, manifestació de valentia’. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles» (Balader, 1871a: 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).

aganxar 1 tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’aganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2 tr. ‘agafar o recaptar diners’. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3 tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4 tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5 intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.

agarrada f. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón ‘relación sexual’ (Sanmartín, 1998a: 733).

agarrador m. ‘lladre’. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant d’agarraor, / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» (id., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.

agarrafaüt m. ‘rapinya, acció d’agafar el que no és seu’. «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament d’agarrar amb el popular gafaüt (→), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole. Tots dos mots fan referència a l’acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.

agarrafunyar tr. ‘furtar, robar’. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y s’arrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» (ibid., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar, figuradament ‘furtar, robar’. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM) i garfa, més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar ‘esgarrafar’, esgarrafinyada ‘esgarrapada’ (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar ‘hurtar, robar’ i engarrafar ‘robar’ (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal -uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).

agarrapunyer -era adj. ‘polític corrupte, lladre’. «invadí l’España una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a l’agarrapunya ‘a aferrapilla’ (Diccionari Aguiló, I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar, repunyar. → arrepunya.

agarrar 1 intr. ‘agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici’. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «D’ells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar» (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres s’agafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. 2 prnl. ‘renyir, barallar-se dues persones’. «perquè, així que s’agarraven, / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / s’agarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). 3 prnl. ‘parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar’. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant s’agarrem / pareyxem dos festechans, / que may l’arròs se’ls socarra» (Civera, 1813a: 12), «–Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / –Ya esteu agarrats? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en l’anterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. 4 prnl. ‘festejar, tenir relacions amoroses’. «Com la saó se n’empasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / s’agarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de ‘conversa’, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la d’‘unió’, ‘ajuntament’, pròpia d’aquest verb. 5 agarrar-la loc. ‘embriagar-se’. «qu·a d’eixe, cuant l’agarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada] id. (Pomares, 1997: 19). 6 agarrar-se a braç partit loc. ‘renyir dues persones’. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no s’agarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.

agarrat -ada adj. i m. i f. ‘avariciós, gasiu’. «És molt agarrat; / en demanar-li el més mínim / favor, s’allarga a l’instant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat, documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero ‘avar’ (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998a: 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al., 2000: 24-25). Restricció del significat de l’acció d’agafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals s’aferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. D’una manera semblant, s’explica enganxat ‘avar’, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de l’argot francés arpinche ‘homme très avare’, derivat d’arpionner ‘saisir’ (Colin, Mével, 1990: 15).

agarrofant m. i f. ‘lladre’. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format sobre el verb agarrar ‘furtar, robar’, amb la terminació agentiva -ant, pròpia del participi present de la primera conjugació. Cf. agarrant ‘avar, massa afectat d’estalviar’ (DCVB, I, 279), agarrante ‘ladrón’, ‘alguacil’ (Alonso Hernández, 1977: 15). Com en agarrafunyar ‘furtar, robar’, probablement cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM), garfa, i potser també agafar. La o pretònica podria explicar-se per analogia d’algun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se), derivat de garrofa, popular en el valencià de l’època, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.

agavatxat -ada adj. ‘afrancesat’. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats» (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx.

agilimógili / agilimógilis / agilismógilis 1 m. ‘embolic, confusió, desordre’. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li se’n va la mà a l’ofisial, y vate’m así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). 2 m. ‘frau, afer brut, fraudulent’. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que s’ha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró d’a setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis, / per la adulació molt fàcil» (id., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili, compost d’ajo. Pròpiament és el nom d’una salsa feta amb all, a la qual s’afigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment ‘aditamentos’ (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema ‘barreja’, ‘barbull’, d’una salsa amb tants ingredients. D’ací és senzill el pas a les idees d’‘ambigüitat’, d’‘imprecisió’, de ‘garbuix’, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.

agitanat -ada adj. ‘indigne, vil’. «esta política achitanà no t’omplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb l’astúcia i les males arts.

agrunsamenta f. ‘acte i efecte de gronxar, gronxament’. «Pepeta: –Pos si no·s vol dormir. / Maria: –Fes-li non...y non... / Visent: –Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo l’agrunsamenta!» (Escalante, I, 132). NR. Derivat d’agrunsar, variant valenciana de gronxar, amb el sufix col·loquial i afectiu -menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).

agrunsar prnl. ‘dilatar o retardar la resolució o execució d’un afer’. «–Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / –Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci. → engrunsar-se.

aguaitacossos m. ‘tafaner, curiós, indiscret’. «l’atre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos» (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.

agüelo -a 1 agüelo, -a cuc loc. ‘vell verd’. «L’agüelo cuc» (Escalante, II, 528), «–Hoy no puedo darle el si. / (...) –L’agüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) –Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). 2 agüelo, -a verd, -a ‘persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat’. «Baix d’u dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, l’agüelo vert?» (Tipos d’auca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que se’n considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà l’expressió viejo verde ‘viejo que conserva inclinaciones galantes’ es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).

àguila / aguileta 1 f. ‘moneda de cinc cèntims’. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També s’aplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). 2 f. pl. ‘diners’. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. 3 f. ‘ració de beguda per valor d’una aguileta’. «Pa que no te’n vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «–Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. –Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «–Volen fer-se una aguileta? / (...) –S’agraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. 4 fer l’àguila / l’aguileta loc. ‘fer el betzol, fer beneitures’. «S’enamora asta les gajes de Gimo del Portal, l’atre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent l’aguileta, per a veure d’emportarse-la» (Rondalla, 14), «Se n’anem. No·m fasa l’àguila, / y sobretot mucho ojo! / M’antén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb l’expressió sinònima fer l’àngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer l’àguila és sinònim de fer l’àngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix l’àguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot ‘beneit, ximple’ (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).

aguilutx m. ‘poca-solta’. «–Nem-se’n a casa, / ya tornarem el dilluns. / –Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch» (Escalante i Feo, 1889a: 24), «–No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch. / –Que ya no me vols?» (id., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho ‘persona desvaída’ (García Soriano, 1932: 1).

agulla 1 f. ‘penis’. «“Per a tretze portals hi ha trenta agulles”. / I respon don Orinal: / “Ma muller ne té cent en un portal”. / Responen dos estudiants: / “Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants”» (Morlà, 125). Acc. NR. En l’Espill de Jaume Roig agullada ‘membre viril’ (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de l’agulla). En l’exemple de Morlà es juga humorísticament amb l’equívoc provocat per la polisèmia del mot agulla. Recordem que l’agulla de portal era, a València, el ‘dependent encarregat de cobrar l’arbitri de portes’ (DCVB, I, 324). 2 caure les agulles del canut loc. ‘ejacular l’home’. «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut, / (...) en un bell en sec s’ha alçat» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). Loc. NR. → canut.

agur → abur.

aigua 1 aigua de cebada loc. ‘cosa de poca importància, fotesa’. «Les dimisions aigua de sebà» (La moma, núm. 2, p. 16). 2 aigua de tramussos loc. ‘cosa de poca substància, de poca importància’. «tots esperen en gran ànsia que contesten den de Berlín el seu paréixer a lo qu·ha dit el Gobern d’España, y yo me pense que tot serà aigua de tramusos» (El tio Garrote, núm. 6, p. 3). Locs. NR (1, 2). Metàfores. En al·lusió a la poca substància d’aquestes aigües. 3 aigües blaves loc. ‘la mar, l’oceà’. «arreplegaba chent per a traure contrabando de les aigües blaves» (El Mole, 1837: I, 134). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 4 banyar l’aigua (davant) (a algú) loc. ‘afalagar-lo, procurar complaure’l’. «però qu·era un marsapà si li entenien el chènit y li sabien bañar l’aigua» (Ensisam, 237), «Mes ell tingué tanta sort / que no·l castigaren may, / perquè sempre anava als quefes / banyantlos l’aigua davant, / gastant-los moltes pamplines, / fent-los riure a no parar» (Troços, 133). Cf. ballar l’aigua davant [a algú] id. (DCVB, I, 339); ballar l’aigua (a algú), ballar l’aigua als ulls (d’algú) id. (Reig, 1999: 89; Gascón, 1999: 199); banyar-li (a u) l’ull ‘ganarle la voluntad’ (MGad.). La paronímia ballar-banyar deu afavorir aquestes expressions. 5 fer aigua loc. ‘desfer, resoldre’. «Que alegria! / Fet aigua l’atre belem, / ya no tindrà en que·s casem / l’entruperi que tenia» (Balader, Sales, 1876: 974). Loc. NR al DECat, acc. NR. Metàfora. 6 mudar-li l’aigua al canari loc. ‘orinar’. «com si no existiren per a molts els mingitoris, pareix que s’hachen aparaulat el anar allí a mudar-li l’aigua al canari» (Llombart, 1877: 151). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 7 prendre l’aigua de més arrere loc. ‘prendre el fil de la narració, l’assumpte, de més arrere’. «Tornem ara als tres germans, que ya pareix que dormen massa, y prengam l’aygua de més arrere... och, que no me’n recorde a on estava!» (Rondalla, 28). 8 tornar-se aigua (quelcom) loc. ‘esvanir-se, perdre’s’. «Eixe títol s’ha tornat / aygua, Saro, pués de l’aygua / vingué lo seu nominat» (Tio Bernat, 1). Locs. NR. Metàfora, segurament per associació amb la imatge de l’aigua que es perd entre els dits, que no es pot aferrar amb la mà.

aire 1 m. ‘vacuïtat, insubstancialitat; manca de contingut’. «Noms sinse sentit, o paraules plenes d’aire (...): pacto social, libertad civil, seguridad individual, progreso, igualdad (...)» (El Mole, 1837: III, 27). 2 m. ‘vanitat, frivolitat’. «Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de l’aire, lligades a la idea d’immaterialitat, de buidor, d’evanescència. 3 enviar a pendre aires loc. ‘enviar a mal viatge’. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y l’enviaran a pendre aires» (El Mole, 1837: I, 43). 4 parlar a l’aire loc. ‘parlar sense substància’. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a l’aire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). 5 pendre l’aire (a algú) loc. ‘prendre-li confiança’. «Si és carraca, / als tres dies li pren l’aire, / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). 6 pendre un aire loc. ‘prendre una certa estima’. «Com así fea els mandaos y m’habia pres un aire...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.

aixalma, posar l’ (a algú) loc. ‘criticar-lo, malparlar-ne’. «Ella: –Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món s’ha escamat. / Ell: –Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt l’aixalma, / m’aguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma. Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).

aixarop, beure’s l’ loc. ‘copular’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beure’m l’aixarop» (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure, com menjar, s’usa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a l’activitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de l’aixarop.

aixeta / eixeta 1 f. ‘borratxo, ebri’. «Eixe home és una aixeta» (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb l’aixeta de les bótes i tonells de vi. 2 eixeta del tonell loc. ‘anus’. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se n’anaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta del tonell» (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta ‘tenir diarrea’ (DCVB, I, 370), anar-se’n u com una aixeta (MGad.). 3 soltar-se l’aixeta (a algú) loc. ‘fer de cos, defecar’. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y s’asentà en la silleta. / Se li va soltar la aixeta. / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-se’n com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta, / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.

ajonetes f. pl. ‘festes, afalacs, que es diuen a les criatures’. «Y a la nit parí. / M’han dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes» (Miquelo y Tomasa, 4), «Ajonetes, toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual s’acarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.

ajuntaculs m. i f. ‘mitjancer de matrimonis’. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs, / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos ‘casamentero’ (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb l’aspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).

ala / aleta 1 agarrar de l’ala (algú) loc. ‘seduir-lo, conquistar-lo’. «–Ting un nóvio y no m’agrada. / –Pos anvia-lo al bordell. / (apart) –Ya·l tinc agarrat de l’ala» (Salelles, 1864a: 16). 2 fer de l’ala (algú), fer d’ala (algú), fer de l’aleta (a algú), fer l’aleta (a algú) loc. ‘seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries’. «–Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / –(Vamos, ya l’ha fet de l’ala)» (Ovara, 1881a: 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer d’ala), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta, / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de l’amo, / de eixe que li fa l’aleta» (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent l’aleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en l’ALPI fer l’aleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de l’Arquebisbe hacer a uno la aleta ‘hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo’ (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent l’aleta, / m’oferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879a: 17). 3 fer d’ala (algú) loc. ‘enganyar, trair’. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala» (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala (algú), fer-se d’ala (algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). 5 ferir l’ala (a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala, / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).

alacrà m. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar.

aladroc, peixcar loc. ‘copular (la dona)’. «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcar aladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís se’l va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. → peix 3.

alarb 1 m. ‘persona salvatge, brutal; hostil’. «Allí dalt / vaig veure’m, y encara en por, / perquè a l’estar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí ‘home de caràcter hostil’ (Casanova, 1987: 79). 2 m. ‘persona malintencionada i sense escrúpols’. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia / als pobrets dels valencians» (Blasco, 1984: 152). Sembla que en un fragment de l’Espill de Jaume Roig citat per Coromines (DECat, I, 351) el femení alarbes té un sentit connex, si bé Coromines no el detalla. 3 m. ‘home de poc seny, ximple’. «Home, què fas? / Tens girat l’enteniment? (...) / Ya sé que eres un alarp, / y es predicar en desierto / buscar la formalitat» (Leon, 1789a: 7), «–Home, yo sense vergonya / te asegure que espasmat / hem quedí (...). / Y no parí fins a dalt del campanar, / y encara em pensí no estava / segur; puix de veritat / vaig creure de que eren moros. / –Home, si eres un alarp» (Leon, 1789c: 6). Accs. NR (2, 3). En Esc. i MGad. alarb ‘inculto, rústico y brutal’, fent una associació de la incultura i la ignorància amb la rusticitat i la brutalitat, com sovint sol produir-se en la mentalitat popular. Metàfores degradants de base xenòfoba. També anar com un alarb ‘anar mal vestit, descurat’ (Raspall, Martí, 1994: 224).

albarda, plantar l’ (a algú) loc. ‘enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo’. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, m’ho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà l’albarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. L’albarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de l’estupidesa. Cf. albarda ‘gandul’, ‘persona que no sirve para nada’, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).

albardar intr. ‘dominar, tiranitzar’. «–Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / –Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / –Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar ‘imponerse a otro’ (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar ‘no dejarse imponer’ (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.

albardó, posar un (a algú) loc. ‘entabanarlo, ensarronar-lo’. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se l’arrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.

albargina f. ‘nas unflat’. «–y va... y m’arrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si me’l toque. / –Y el té unflat. / –Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.

albercoc 1 m. ‘ximple’. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc ‘dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc ‘estúpido’; albercoch de marge ‘patán, el sujeto sencillo e ignorante’ (MGad.); Ambercoc, sobrenom d’una persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque ‘persona ignorante o necia’ (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque ‘persona poco lista’ (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent l’ús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». 2 m. ‘testicle’. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / “Mira que albercocs que et porte. / Tasta’n, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles”» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc ‘testicle’, ‘vulva’. Metàfora formal. → pruna.

albis, estar in loc. ‘estar dejú’. «si vol ya pot / la mantellina llevar-se / y fer-mos el almorsar, / perquè encara estem in albis» (Escalante, II, 648). Loc. NR. En MGad. estar o quedar-se in albis ‘estar o quedarse asperges, sin percibir o comprender una cosa’, ‘quedarse en ayunas o sin comer’; en Alberola (1928: 109) estar o quedarse in albis; en Gascón (1999: 367) estar (algú) in albis ‘no saber una cosa’. Deu ser un dels diversos llatinismes popularitzats, passats al registre col·loquial, amb canvis semàntics. → asperges.

albufera f. ‘acció de beure alcohol, de bufar(-se)’. «Yo sóc pla, no gaste tufos, / la albufera no·m fa choc (Acsió de beure)» (Garcia Capilla, 1893: 14). Acc. NR. Homonimització formal de caràcter jocós de bufar amb el parònim albufera, que evoca la famosa Albufera de València.

alça! 1 interj. «So Mariana: –Oy, la padrina! (Al verla todos se levantan) / Intendent: –(Que guapa) / A los pies de usted, señora. / Madrina: –Beso a usted la mano. / So Mariana: –(Alsa! / Aneu-li a eixa en cumplidos / que ben altet en ells ralla)» (Merelo, 1871: 9). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En aquest context la interjecció expressa una actitud de sorpresa o d’admiració per part del parlant. 2 alça món! interj. «A Toneta la rifera / li he de fer pegar un bot. / De a vint dotsenes els chue, / y si poguera... / –Alsa món!» (Escalante, III, 101), «(Alsa món! / Anirà a lluir la cara / de bollo de monisió)» (Escalante i Feo, 1897a: 17). 3 alça morro! interj. «Ben vestir, ben armat, / casa franca y cama blanda / (...). Alsa morro!, és millor viure / que el que yo puc desichar» (Alapont, 1869: 8). Locs. NR. Expressió d’alegria, de goig.

alçapiu m. ‘tipus de beguda alcohòlica’. «y al vi li dihuen bacón, / o mansanilla o champaña; / y a l’aiguardent ojen / y a l’alsapiu crec que manta» (Tipos d’auca, 198), «se faran les dones un ditet de vi y els hòmens una copa de alsapio» (El blua, núm. 2, p. 2). Mot NR. En Pomares (1997: 23) alçapius ‘afrodisíac, que excita el desig sexual’. Mot compost d’alçar i de piu, metafòricament ‘membre viril’. Segurament està motivat per la sensació d’eufòria i d’exaltació que en un primer moment provoca l’alcohol.

alcavot -a. 1 m. i f. ‘proxeneta, mitjancer d’amors’. «Desterre les alcavotes, / que a les xiques de deu anys, / (...) de llit en llit van portant» (Morlà, 128), «per a asegurar / un poquet millor la cosa, / me’n vach anar a buscar / a una de aquelles dones / que acostumen a tirar / las mangas con gran salero, / y dient-o per lo clar, / de les que fan de alcabotes» (Branchat, 121), «–Chesús, cuanta criatura! / Y què busca? / –Atre marit, / que mantinga els moñicots. / –Y a eixa viuda qui li ha dit / que yo y tu som alcabots?» (Sueco, 116). 2 m. i f. ‘xafarder, portafarcells, maldient’. «–Senyor, vosté què fa allí, / que nos està escoltant? (...) / –Molt bé conech a vostés. / Deixem que vinga don Blas, / y voran com en la torre / als dos ha de fer ficar. / –Lluch, tu saps qui és este? [l’algutzir Alguer] / El alcabot de don Blas» (Blasco, 1984: 144), «Ell era delator, alguacil, “gos de pressa”, com ell mateix se dia, y lo més indesent tiramànegues y alcabot del corregidor [de València]» (Tipos d’auca, 240). Acc. NR. En castellà col·loquial també es coneix alcahuete ‘persona chismosa’ (Seco et al., 1991: 191), ‘correveidile’ (DRAE).

alcides m. ‘home de gran força muscular’. «Un alsides / que, perquè·n los entaulats / fa dels hòmens de la forsa / la pantomima, no hi a / qui el mire» (Escalante, I, 94). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Usat amb un cert to despectiu. Antonomàsia, procedent d’Alcides, sobrenom d’Hèrcules, per la seua força extraordinària.

Alcora, ser de (l’) loc. ‘ser ximple, beneit’. «Si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de l’Alcora» (Rondalla, 39), «Pués se n’ha empuchat poc allà, / en gràsia de Déu, la polla! (...) / La castellana de Silla!, / que es crehuen que som d’Alcora!» (Colom, 1872: 21). Loc. NR. No està clar per què s’associa la vila de l’Alcalatén amb aquesta locució. Martí Gadea (Tipos, I, 10) recull la dita paréixer de l’Alcora ‘afectar ser bovo, simple o beneit, siguent en realitat astut y molt espavilat’. En La infanta Tellina y el rey Matarot figura l’expressió lo bobalar de la Alcora i en un altre manuscrit lo gran babós de la Alcora (Mulet, 248). En les cites de més amunt no s’aprecia el matís de fingiment interessat de la ximpleria del qual parla MGad., i és repetit en el DCVB (I, 458), per tant, veiem que també s’aplica a la persona ximple, no sols a la que ho fingeix. Igualment a Canals paréixer que siga d’Alcora ‘no adonar-se del que s’està dient; ser babau’ (Sancho Cremades, 1995: 214). No és descartable que darrere d’aquesta locució hi haja alguna relació amb el nom de la població parònima de Coria, el qual s’associa ja des d’antic amb els mateixos tòpics atribuïts a l’Alcora. De fet, en la nostra terra, als segles XVIII i XIX, era molt popular el personatge del bobo de Cória (→), recollit, entre altres, per Martí Gadea en els seus Tipos (58, 254-255). A Beneixama paréixer (algú) d’Aiora o d’Otos «eufemisme per estupidesa. Semblar que una persona no és del lloc on viu perquè tot el que li passa, veu o sent li sembla nou o estrany» (Gascón, 1999: 511, 512).

alducar m. ‘testicles’. «Però, solta’m l’alducar / abans que me’l descadarses» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Mot NR al DIEC. Acc. NR. Metàfora formal.

alefant → elefant.

alelat -ada adj. ‘babau, ximple’. «Veu un agüelo alelat / a una chiqueta molt fina, / y en Bocairent desatina, / com chaval enamorat» (Llombart, 1878: 45). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. En castellà alelado (Carbonell Basset, 2000: 18; Luque et al., 2000: 28). Mot de creació expressiva.

alel·luia f. ‘turma’. «–So Vicent, fasa’m mercé / de portar dos aleluyes / (...). –Cert, señora, no la entenc. / Diga’m, que són aleluyes? / –Turmes» (Martí, 1997: 324). Acc. NR. Sembla un terme col·loquial de caràcter eufemístic.

alfals m. ‘genitals femenins’. «Que és just quan entra la cuca / en l’alfals d’una donzella, / que el que primer magre suca / vinga a escurar la paella» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42). Acc. NR. Metàfora dels pèls del pubis (Cf. Vila, 1990: 153). A més, hi ha una associació amb la cuca ‘membre viril’.

alforja, xafar l’ (a algú) loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Señores, (...) és menester nomenar vicari y guardià per a... –Per a res. Así no ham de menester guardians ni vicaris. Yo conec les intensions de vostres paternitats, y a mi ningú em chafa l’alforcha» (El Mole, 1840-41: I, 52). Loc. NR. Metàfora.

algaravia f. ‘assumpte o situació intricada, difícil d’entendre’. «–No hau notat que al nom de Déu / (...), fa unes carases estrañes? / –Té raó. (...) / –Y mireu, mireu, com bota. / –Pués yo no entenc una jota / de tota esta algaravia» (Milacres, 216). Acc. NR. Metàfora que evoca la dificultat per entendre la llengua aràbiga.

alitrencat -ada m. i f. ‘persona de poques forces, fluix, de poca energia’. «Era un pobrús (...), fluix com una estopa, revellit y alitrencat, que a la primera ya no estaria per a festes» (Rondalla, 25), «ni m’encontre alitrencat, / ni rebellit ni pobrús» (Milacre del taberner, 26). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Metàfora. Hom compara la persona malaltissa o mancada de forces per a dur una vida normal amb un ocell amb les ales trencades, incapacitat per a volar. Cf. ésser un alatrencat ‘veure’s frustrat en els intents’ (Raspall, Martí, 1994: 288).

aljub m. ‘cel·la’. «Per tant, m’estic en ma celda, / ficada en aquest aljub, / divertint-me ja en filar» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora que evoca la petitesa i l’estretor de la cel·la conventual.

all 1 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Doctrinar, dius, la família? / Alls y sebes a grapats» (Leon, 1787b: III, 1), «Ya no els voràs raonar / com ans, sempre a la orelleta, / sinó poc, cridant y mal (...) / Y asò sempre acompañat / o de fosques, alls y pilotetes» (Martí, 1997: 281), «A qué tanto capellán!, / tirant un gran all, digué» (Civera, 1820: 33), «tirar tota clase de alls, / blasfèmies y maldisions» (Un pillo, 58). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Sovint amb els verbs tirar o llançar. En ocasions va acompanyat d’un altre o uns altres substantius sinònims (cebes, fosques). En castellà ajo ‘palabrota’ (Seco, 1970: 276). Metàfora fonamentada en l’olor molt forta i desagradable de l’all, o de la ceba, associada a la impressió, igualment desagradable i violenta, que provoquen en l’oient els mots obscens i grossers. 2 m. ‘colp’. «Al pasar un cheperut / per un carrer o plaseta, / uns chiquets en la pilota / d’un all li afonen la chepa» (La degolla, núm. 8, p. 7). Acc. NR. Metàfora. Com en la primera accepció, però amb un abast físic. 3 anar a l’all loc. ‘anar a mal viatge’. «La mehua dona em reñia / y yo li dia: “Ves a l’all!”» (Civera, 1813b: 4), «La roba no la trobaba, / y la dona vach cridar, dient-li que la portara, / o aniria tot a l’all» (Martí, 1997: 295). 4 enviar a l’all loc. ‘enviar a mal viatge’. «Si dius que sí, testimonis. / I si no, t’envie a l’all» (Martí, 1996: 229), «I el dimoni del notari / sense voler-me soltar, / hasta que el tirí una espenta, / i el vaig enviar a l’all» (ibid., 235). 5 picar alls loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). El verb picar es fa servir aplicat a l’activitat sexual (cf. Vila, 1990: 274; Pomares, 1997: 259; Verdaguer, 1999: 216). A banda d’això, es construeix la imatge picar alls tenint en compte la relació amb mà de morter, figuradament ‘membre viril’. 6 tirar-ho a l’all ‘enviar-ho a mal viatge’. «pega-li foch al corral, / pucha correns a la cambra, / y tira-u tot allà a l’all, / que no quiero trastos viejos» (Del cas de la loteria, 3). Locs. NR. Aquestes locucions estan formades sobre la idea pejorativa d’all, tal com l’hem vista en 1.

allargar 1 prnl. ‘anar-se’n, allunyar-se’. «menos la Romana, / que al descuido de tots se allargaba» (Chiste nou de la galocha, 3), «En saber lo que yo vull, / ya m’allargaré» (Zapaté, 1867: 28). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En castellà largarse ‘marcharse’ (Besses, 1905) i largar ‘soltar, poner en libertad’ (Alonso Hernández, 1977: 477). La noció de distància present en el verb allargar ‘fer més llarg en l’espai o en el temps’ passa a aplicar-se per extensió a l’allunyament físic en l’espai. 2 prnl. ‘morir-se’. «Ya sap que·l [marit] mort era un peje / que féu molt bé en allargar-se» (Palanca, 1872a: 17). Acc. NR. Desplaçament metafòric de l’anterior, per tal com la mort s’entén com l’últim viatge, del qual ja no es torna. 3 allargar-se a l’atre bàrrio loc. ‘morir-se’. «Y als cuatre dies li agarra / un atac de plopeixia, / me u deixa tot, y s’allarga / a l’atre bàrrio» (Escalante, II, 128). Loc. NR. 4 allargar-se en tot lo fil loc. ‘anar-se’n, marxar’. «Y prengué el pendil / y també s’allargà en tot lo fil. / Y les filaneres / crec que a les hores d’ara / encara l’esperen» (Martí, 1997: 333), «Sàpies que u tinc arreglat / pa allargar-me en tot lo fil / a on no me puguen peixcar» (El coloqui dels Borbons, 1), «Que s’allargue en to lo fil, / que se l’amporte Pateta» (Barreda, 1870: 6). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

allascar prnl. ‘anar-se’n’. «eixe tio / (...), si pronte d’así no s’allasca, / l’embestixc y el mondongo li trac» (Llombart, Cester, 1885: 201). Mot NR. → llascar. allaugerar 1 tr. ‘robar’. «En dos dies vach dependre / l’art de la escamotasió, / allaucherant els cabasos / dels descuidats compradors» (Un pillo, 22), «hi a altra clase de chiquillos (...), / qu·en mich de la confusió, / s’entretenen per diversió / en... allaucherar bolsillos» (Ensisam, 182). En Pomares (1997: 23); en castellà aligerar (León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 30) i aliviar id. (Carbonell Basset, 2000: 19). Dins de la inversió dels valors socials practicada pels delinqüents, robar és vist per ells, no sense ironia, com una acció positiva, fins i tot per a la víctima, la qual alliberen del pes, de la càrrega, que li representaven els objectes robats. 2 prnl. ‘parir’. «La Rocha s’allaucherà / y la comare el criollo, / quant pogué, se l’emportà» (Martí, 1997: 268). Accs. NR. Eufemisme.

allioli 1 fer l’allioli loc. ‘copular’. «Sols he trobat una falta (...): / que en lo morter de les tals [de les monges] / no es puga fer lo allioli» (Morlà, 59). En Pomares (1995: 23) i Verdaguer (1999: 212). Metàfora gastronòmica fonamentada en l’elaboració d’aquesta salsa feta remenant la maça o mà en el morter, imatges, respectivament, dels òrgans sexuals masculí i femení. 2 tastar l’allioli loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). Locs. NR.

allò 1 pron. ‘coit’. «y boqueta en boca / molt content li vach parlar. / (...) Ella em digué estes raons: / “Si vol vosté allò, demà”. / Yo que en l’ora l’entenguí (...)» (Ros, 1748: 8). 2 pron. ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona, cabró’. «–Són vostés molt allò... (y señala el front). –Mire, so llarguerut, que no sóc casat» (El Mole, 1837: I, 230). 3 pron. ‘excrement’. «Finge resplandor confuso / un bolsillo... per los signes. / Com si el vera, / al punt [el sereno] escarba en lo chuso... / y és... un allò dels més dignes / de bandera. / Y molido y chasqueado, / sin oler a nada bueno / tot el nas» (Tipos d’auca, 145). Accs. NR. Terme pronominal genèric amb valor eufemístic. Cf. tastar allò tan bo ‘copular’ (Pomares, 1997: 24).

almagasent m. ‘latrina’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu (...) / el almagasent» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Variant formal de magatzem, amb aglutinació de l’article aràbic i l’epítesi d’una -t, segurament de caràcter analògic, per la terminació més comuna -ent. Metàfora que deu estar fonamentada en la funció del magatzem i de la comuna, llocs destinats a dipositar quelcom. A més, els excrements de vegades es posen en relació amb el seu origen, els aliments. Així, en el mateix text reben el nom de panfué i cera de forment.

almari → armari.

almodí m. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu la privada, / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora encobridora, fonamentada en l’aliment, i en concret en els cereals, abans de ser transformats en excrement.

alon Expressió de comiat, adéu. «Probarem, y si no alon, / que altres que veure hi aurà» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 3), «En fi, em despachà als deu dies, / perquè allí en lo calaixó / trobà pesetes de meñs. / Gràsies a Déu, diguí. Alon. / Y torní a ma vida lliure» (Un pillo, 29). NR. En la germania castellana, procedent del francés allons (Alonso Hernández, 1977: 31; Chamorro, 2002: 83). Carles Ros (1764: 17) recull la variant adaptada aló.

alquitrà, anar a l’ loc. ‘enviar (algú) a mal viatge’. «Vacha, vacha a l’alquitrà! / Pos si en tres duros n’y ha / pa fer un viache a Roma!» (Mentres pasa, 6). Loc. NR. Metàfora. El quitrà és considerat, pel seu aspecte viscós i el color negre, una substància d’aspecte repugnant o, almenys, poc agradable.

alt 1 deixar (quedar) en alt (una cosa) loc. ‘estar o quedar pendent’. «para proseguir la historia / que vàrem deixar en alt» (Civera, 1820: 19), «Hui no vullc pendre / més disgust; queda asò en alt. / Ara a taula» (Escalante, II, 60 6). Metàfora. 2 estar en alt loc. ‘estar en actitud expectant’. «Anem, desembuja pronte, / no·m fases estar en alt» (Joro el Parrut, 2), «–Tornaràs pronte? / –Cuant puga. / –No em fases estar en alt, / cuant ans vine, y parlarem» (Civera, 1820: 78). Locs. NR. Metàfora. Es diu que una persona està en alt quan la seua atenció sobrepassa, està per damunt, del nivell ordinari, perquè està esperant quelcom. 3 no fer alt ni baix loc. ‘no immutar-se, no alterar-se’. «y de ahí és que no feren alt ni baix cuant se’l veren entrar per la porta del carrer» (Sueco, 87). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. El DCVB (I, 549) la recull en EscLl. i en MGad. Metàfora.

alumbrar prnl. ‘emborratxar-se’. «Después el molt embustero / va tindre el valor d’anar / y dir que yo en lo convit / és que m’habia alumbrat, / y sistelles per llanternes / vea» (Escalante, I, 53), «–Con que és fals, y anit tingueren / que dur-te al be, perquè un pas / no podies per ton peu / tan siquiera acaminar? / –Vols tu dir que yo m’alumbre?» (ibid., 54), «Gostino, que ve mich alumbrat» (Colom, 1872: 19). NR. Segurament es tracta d’un castellanisme (cf. Besses, 1905: 21; Pastor y Molina, 1908: 52; Carbonell Basset, 2000: 21; Luque et al., 2000: 30). Cf. il·luminar-se id. (Marian, Sanchis, 1994: 95), amb la testa il·luminada ‘ebri’ (Mestres, 1998: 71). Segurament per referència a la fase eufòrica de l’embriaguesa, valent-se d’una imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).

amagatontes 1 adv. ‘d’amagat’. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). 2 a amagatontes loc. adv. ‘d’amagat’. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d’)amagatons, d’amagatotes, d’amagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones ‘caminar amagándose’ (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).

amaitinar 1 tr. ‘robar’. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. ‘agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-se’n’. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se li’n puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). 3 tr. ‘agafar, atrapar, capturar (algú)’. «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que se’n vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros d’ahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de ‘captivar, atraure, agradar, seduir’: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes l’han escrito para amaitinar al público antes de que s’ascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i ‘subjectar, assegurar’: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar ‘observar y mirar con cuidado, acechar o espiar’ i ‘asegurar o sujetar’. En el DCVB (I, 596) només ‘robar’, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També ‘madrugar’ a la Llitera, a la Vall de Benasc i en l’aragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a l’Alt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar ‘acechar’ o ‘sorprender, capturar’, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a l’ús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ‘ganar por la mano al que quiere hacer algún daño’. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.

amarra! interj. «–Y a hon li dirichixc la carta? / –Posa el sobre: A la señora / doña Lúsia Verdolaga, / difunta, por el infierno / en el Purgatorio... / Amarra!» (Ovara, 1879a: 24). NR. En aquest context indica una actitud de sorpresa.

amarrit adj. ‘avariciós, gasiu’. «en un real, un home, / si sap les coses medir, / pot sustentar una dona / i sobrar-li per a anís. / Jo sé un home que sustenta, / i és en València dels rics, / una dona en sis dinés, / i és lo tal tan amarrit / que, perquè no previngué / què almorzar, un cert matí, / dels sis dinés per als dos, / denotant que era roín, / li pegà damunt del ventre / catorze o quinze pessics» (Morlà, 146). Acc. NR. Si no és una errada o una variant d’amarrar, el sentit recorda més aviat el d’aquest verb parònim, i evoca la formació de l’adjectiu agarrat ‘gasiu’ (→).

ambo m. ‘parella’. «No els veu que ya formen ambo? / (...) els chics demanen casaca» (Alapont, 1869: 13). Acc. NR. Metàfora. Evoca el joc de la loteria.

amic del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sempre he callat com un mut, / y may he dit als que roben / sinó amics del gafaüt» (Tabalet, 207), «–Pos no ha tengut pocs empleos! / –Tots lograts en un minut. / –Nunca falten sirineos / als amics del gafaüt» (Bernat i Baldoví, 1857: 16). Loc. NR. → gafaüt.

amigatxo -a m. i f. ‘amic, amiga’. «Ell me va dir: “Amigacho, / si el vol, bé se’l pot quedar”» (Branchat, 61), «Os ha agradat, amigachos? / No és la pura veritat?» (ibid., 90), «encontrí a hu / molt pobre y molt desgarrat. / Me digué: “A hon se va, amigacho?” / Yo li responguí a l’instant: / “A lo mateix que vosté”» (ibid., 94), «Per mon vot faça’s primer / la operació que anuncià / un gran amigacho meu» (Tio Bernat, 5), «ajudant-li sempre les sehues companyeres y amigages» (Espardenya, 16). NR al DIEC i ND. En aquests exemples el grau d’amistat que representa és variable: en el segon i quart es fa referència a bons amics, i en el primer i tercer a persones que s’acaben de conéixer. Sobre això, vegeu DCVB (I, 627), MGad. i Quintana (1976-80: 113). També s’aplica a persones de gènere femení, a pesar que en el DCVB només es recull en masculí. El sufix -atxo atorga un matís col·loquial o familiar al mot. En castellà amigacho és rar i té un caràcter despectiu ‘amigote’ (Seco et al., 1991: 278).

amo, -a 1 ama dels nius loc. ‘mestressa d’un bordell’. «Una volta en el niu (...), aconsellaes per la encarregà o ama dels nius, desgarren y hasta cremen les cartilles que per a llechir els porten alguns mestres qu·han estudiat en l’hospital l’asignatura de higiene» (Llombart, 1877: 270). Acc. NR. I simplement ama (Pomares, 1997: 24); també en l’argot castellà (Besses, 1905: 21; Martín, 1979: 26; Sanmartín, 1998a: 35; Carbonell Basset, 2000: 22; Chamorro, 2002: 86). 2 amo del carxofar loc. ‘persona afavorida, preferida o dominant en un assumpte o situació’. «Però com Gimo del Portal era l’amo del carjofar (...), perquè havia sabut assentar millor les bases, may pogueren ells alçar lo cap» (Rondalla, 29). NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora plàstica i visual. Cf. amo del garbanzar ‘se dize por burla de quien es dueño de algo pobre y baladí’ (Martínez Sevilla, 1976: 21).

amoixcar-se → amoscar-se.

amolador -dora 1 adj. ‘crític, censor’. «la chunta redactora, amoladora y criticadora del Mole» (El Mole, 1837: I, 380). 2 adj. ‘redactor de la revista El Mole’. «eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole» (ibid., 217). Mot NR al DIEC. Accs. NR. La qualificació d’amoladora que la junta redactora de El Mole s’aplica, aprofita el joc paronomàsic per tal de fer referència a l’esperit crític de la revista. → amolar.

amolar 1 tr., intr. i prnl. ‘amoïnar(-se), molestar(-se) molt, fastiguejar(-se)’. «I a un home el fan ser goleta, / i aixina el van amolant» (Martí, 1996: 79), «Perqu·és cosa que me amola / estar molt de temps asentat» (Milacres, 190), «Algú se riurà, però, en cambi, ploraran molts (...). Al que li toque que s’amole» (La sota de bastos, núm. 1, p. 2), «Lo que fas tu és amolar, / perquè cuant te batecharen, / nom te degueren posar» (Ensisam, 391). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. A la Codonyera ‘fotre’s’ (Quintana, 1976-80: 105). 2 tr. i intr. ‘criticar, censurar, reprovar, blasmar’. «tots aquells que posen tots els pensaments en amolar a tots els que parlen de tots els seus desbarros» (El Mole, 1837: II, 90), «no·t riuràs del Mole (...), perquè El Mole t’amolarà a tu sent voltes ans que tu ensomies en clavar-li a ell la ungla» (El Mole, 1837: I, 126), «Uns dien que l’achuntament li habia donat dos mil duros a la chunta del Mole, per a que no amolara més» (El Mole, 1840-41: I, 372). 3 tr. ‘castigar, punir’. «El marqués del Tremolar / bo per a autoritat és (...). / Dabant d’ell ningú marmola. / Al que delinquix l’amola / y el multa sinse remey» (Melonar, 89), «yo sóc / el qu·ara a vosté li clava / (...) una multa (...). / Ya vorà si yo aprofite / per a amolar-lo» (Millàs, 1884a: 25). 4 tr. ‘matar’. «me’n vinc a tancar dins de Valènsia, per si·s cas s’acosten [els carlins]. No tingau por, valensians, que así està Pataca Grosa (...), y si aplega el cas, farà tant com tots, si no l’amolen avans» (El Mole, 1837: II, 264). Accs. NR (2, 3, 4). 5 prnl. ‘sofrir un dany, aguantarlo, fotre’s’. «Epitafi. / Yo, El Mole, así dins m’amole, / descansant, a pesar meu’ (El Mole, 1837: I, 334), «–Seguim-los moatros. / Ba! / Pos no has ouït que no volen?... / Toca avant, y que s’amolen» (Lladró, 1858c: 24), «Puix allí a hon hi a verdadera fe (...) el Nostre Senyor se mostra bondadós, esplèndit y lliberal, però no com molts lliberals de hui, que la volen tota per a d’ells, y els atres que s’amolen» (Tipos, 143). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En l’argot castellà amolar (amuelar) ‘fastidiar; molestar; perjudicar’ (Besses, 1905: 22), i amolarse ‘aguantarse, fastidiarse’ (Martín, 1979: 27). En castellà, Sanmartín (1998: 39) deriva aquestes accepcions d’amolar ‘afilar’, per les molèsties que pot ocasionar aquesta activitat. En el cas del valencià, però, per al concepte ‘afilar’ és més corrent esmolar. Per això, el nostre amolar, si no és un manlleu del castellà, podria partir del substantiu mola ‘cosa massissa i de gros volum’, per analogia amb la molèstia, damnatge i aclaparament lògics que ocasiona un gran pes, una mola.

amolatiu adj. ‘molest, descoratjador’. «Però ni en castellà, ni en valensià, ni en lletí, ni en llengua alguna me donà sinó resultats... negatius y... amolatius» (Tabalet, 153). Mot NR. Derivat de mola.

amollar 1 tr. i intr. ‘pagar, lliurar, una quantitat de diners’. «Pague luego diez ducados; / y allí els hagué de amollar / con la pepita del alma» (Civera, 1820: 23), «pués en tots los pleits triunfaba / qui més solia amollar» (ibid., 81), «que els tornaren els dinés que habien amollat» (El Mole, 1840-41: I, 236). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (I, 635) es recull només en balear. A Anna, amollar ‘soltar, pagar’ (Martí, Aparicio, 1989: 17); també a Sinarcas (Palomares, 1981: 247). 2 tr. ‘dir’. «Inglés! No me parles d’ells. / Vacha un llenguache grasiós! / U ne ve así (...) / que verts me torna els cabells. / Ell amolla uns garabatos / que (...) ningú l’entén» (Colom, 1875: 16), «per les moltes boles qu·amollen» (Ensisam, 475). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Viu a Alacant (Segura, 1996: 113). Metàfores fonamentades en la idea de ‘deixar anar una cosa que es tenia agafada o que es retenia’. 3 intr. ‘arrancar a córrer’. «puchà a caball (...) y (...) amollà a escape per aquells carrers» (Donsaina, 95). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 4 intr. ‘anar, marxar, encaminar-se (una persona a un lloc)’. «Y enseguida agarra la campaneta, y amolla davant del bon saserdot cap a l’altar machor» (Sueco, 23). Acc. NR. Hi ha un desplaçament semàntic, des del moment que és la mateixa persona qui «es deixa anar», qui marxa, i no quelcom que aquesta retenia.

amontonar → amuntonar.

amorrar 1 tr. ‘acostar, atansar molt alguna cosa’. «Yo li amorrí en el instant / que·l vaig veure, la escopeta / al pit» (Leon, 1808: 6). 2 tr. ‘fer’. «–Amorra’m un cariñet / ara qu·estem a soletes... / –Nelo, no me comprometes. / (...) T’aprecie y tendria ganes / de pegar-te un fort abràs» (Merelo, 1864: 9v). 3 prnl. ‘anar, marxar, dirigir-se cap a una direcció, acostar-s’hi’. «el Verderol mou dretet a Moncada; d’allí s’amorra cap a Burchasot» (El Mole, 1837: II, 255), «el tal escribent s’ormechà alguns coneiximens en la cort, y s’amorrà cap a allà en lo camí entre cames» (El Mole, 1840-41: I, 186). Accs. NR. Verb derivat del substantiu morro, amb transformacions semàntiques del sentit literal d’amorrar, amb les idees de direccionalitat i d’aproximació.

amoscar / amoixcar prnl. ‘enutjar-se; disgustar-se’. «No t’amosques» (La nit que vénen els músics, 8), «–Patrísia? / –En Valènsia està. / –Y cuant ve? / –No serà pronte, / que·l tio... / –Tort ix el conte; / tan tort que tindrem tortà. / –Sospechar tu...? / –No t’amosques» (Palanca, 1871b: 3), «el que se amoixque (...) tendrà dos treballs» (El bou, núm. 3, p. 4). Mot NR al DIEC i ND al DCVB. Figura en Esc. En castellà, amoscarse ‘molestarse’, des del segle XVI (DCECH, I, 160). La metàfora deu procedir de la molèstia que provoquen aquests insectes, com en el castellà mosquearse (cf. Sanmartín, 1998a: 581).

amostassat -ada adj. ‘irritat; disgustat’.«Em pense que se’n va Quico / un tantico amostassat» (Sainets il·licitans, 106). Mot NR. El recull Esc.; també en castellà, amostazarse (Moliner, I, 169). Segurament és un derivat de mostassa, amb el prefix a-, per associació metafòrica de la irritació i l’enuig amb la picantor de la mostassa (cf. Chamorro, 2002: 89).

ample -a 1 adj. ‘satisfet, ufà’. «Ya tens a nòstron home més aconsolat, més ample, més desahogat que una comare» (El Mole, 1837: III, 69), «L’ha vist? Més ample que un lobo / per dabant de mi ha pasat» (Escalante, I, 214). Cf. estar o posar-se (algú) més ample que llarg ‘llenar-se de satisfacción, desvanecerse, engreirse, pagarse’ (EscLl., MGad.). La sensació espacial d’extensió, d’amplària, s’identifica psicològicament amb la satisfacció i la ufanor personals. L’amplitud espacial proporciona una sensació de complaença, al contrari de l’angoixa i l’aclaparament que solen provocar els espais estrets. 2 adj. ‘esplèndid, generós, munífic’. «El cas és que va morir / en molta hacienda y prou japes, / vivint sempre asacanat, / fet un pobre miserable, / quan podia haver gastat / desfrutant y regalant-se, / si fóra manco mesquí / y s’havera portat més ample» (Troços, 114), «tenia la falta de no ser generós (...). Tenia el cor molt estret, y no sabia casi may mostrar-se ample en ningú» (Espardenya, 97). Accs. NR. L’absència de restricció espacial s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, amb l’actitud de la persona que no es veu comprimida, limitada, en la seua activitat vital per la dèria de restringir les despeses, d’estalviar.

ampomar → empomar.

amuntonador -dora / montonador adj. i m. i f. ‘exagerador, persona que ho abulta o exagera tot’. «–¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) –Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «–Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) –Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.

amuntonar / amontonar intr ‘exagerar, inflar’. «–Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / –Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «–Duya un duro. / –Tres. / –Siñor, / quin modo d’amontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «–Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va l’aigua, / que estic alerta. / –Massa t’amontones. / –Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).

anar 1 prnl. ‘tenir diarrea’. «malicià (...) que li volien tocar la retaguàrdia y, encara que se n’anava com a merda de lladre, pren y en dos brincos ya s’ha possat a veure vindre» (Rondalla, 30). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. Intensificat amb la comparació com a merda de lladre. També se’n diu jocosament anar-se’n de copes: «en un dolor de ventre que el fasa anar-se’n de copes» (El Mole, 1837: II, 360). 2 a mig anar loc. ‘mig gastat’. «–Eu, que eres prou rompedor! / Pos la setmana passà / te’n llevares un parell! [d’espardenyes] / –Pos ja el tinc a mig anar» (Sainets il·licitans, 105). Cf. anarse’n ‘corrompre’s, llançar-se a pedre’ (Sancho Cremades, 1995: 134). 3 anar a emblanquinar (el trespol de l’Albufera) loc. ‘anar a mal viatge’. «Que se’n vacha a emblanquinar / el trespol de l’Albufera» (Escalante, I, 137), «–Ya t’ha dit vint-i-sinc voltes / que per a chendre el teu bras / no és del meu gust. Te hu ha dit? / –Home, vacha a emblanquinar» (ibid., 305). Metàfora jocosa. 4 anar a escaparrar loc. ‘anar a mal viatge’. «Dons vaigen a escaparrar!» (Ros, 1763: 4), «Si a cas algun ballador / os embia a demanar, / si hau de seguir mon parer, / que se’n vacha a escaparrar» (Ros, 1748: 3). 5 anar-se’n cap arrere loc. ‘envellir’. «–Yo molt bé, y vosté, so Pere. / –Yo ya me’n vaig cap arrere, / val ya molt poc ma presona» (Millàs, 1871). Locs. NR. Metàfora.

anatomia / atomia / otomia, fer (l’) loc. ‘matar’. «y si se acostava / algun llop y les vaques mirava, / en algun revés [el toro] / el tirava de camp a través, / y si el reprenia / l’acorava, y de ell fea anatomia» (Chiste de un lleñeter, 2), «Pués si no li pare al Tort / un quite, em fa la otomia. / Mire, que aplegà a raspar-me» (Escalante, III, 204), «Aguarda’t, pués, mahomista, / que tinc dentà la corbella, / y et vach a fer l’atomia, / com feren en Visantet» (Bañs, 6). Loc. NR. Hipèrbole que emfasitza la idea de la mort. Cf. fer una automia ‘fer alguna cosa que se n’ix de la normalitat’, a Elx (Segura, 2003: 170).

ancendre → encendre.

ancisam → encisam.

andalúvio 1 m. ‘gresca, avalot’. «Pos ya són enemics els tres pilots, y ya se mou un andalúbio entre ells que·l dimoni que·ls entenga y que·ls aguante» (El Mole, 1837: III, 23). Variant formal vulgar de diluvi, amb -o final per influència del castellà diluvio. La forma andaluvi figura en Esc., EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en els semes d’‘agitació’ i ‘desordre’ associats a un fenomen atmosfèric tan calamitós com aquest. 2 m. ‘gran quantitat d’alguna cosa’. «–Què diu eixe dimoni de correu? / –Diu un andalúbio de coses» (El Mole, 1840-41: I, 93). Mot NR. Metàfora intensificadora.

andana f. ‘càrrec elevat, important’. «Yo miraré molt qui pucha a l’andana ministerial» (El Mole, 1840-41: I, 214). Acc. NR. Metàfora. Pròpiament l’andana és el pis més alt de la barraca valenciana (cf. DCVB, I, 667). La metàfora aporta unes notes humorístiques i de proximitat ambiental, en relacionar el ministeri amb la vivenda característica dels llauradors valencians.

andanada f. ‘dita graciosa i enginyosa’. «sempre ha hagut y hi aurà hòmens digers y divertits, que (...) en certs moments s’encontren inspirats y solten una dotoria o andanada que fa riure» (Tipos, 123), «Que dija de mare, tres fills, tres clechs! Se referix esta jarrà o modisme al bovo o bova que, havent vist ja en el carafalet a tres germans vestits en la hopa negra y a punt de penjar-los en la forca, figurant-se que eren capellans, soltà eixa andanà, que féu riure a tots en un acte tan trist com aquell» (ibid., 336). Acc. NR. També ‘reprensión, reconvención agria y severa’, sobretot en la frase soltar-li a u una andanada (EscLl., MGad.); igualment, en castellà andanada ‘reprensión, reconvención’ (DCECH, I, 260). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llançar; disparar’, canonades o paraules, emfasitzant-ne el caràcter notori i l’efecte colpidor que produeixen.

anderdar → enredrar.

andorsar → endorsar.

andròmina 1 f. ‘idea forassenyada, pensament fora de lloc’. «Tot lo barbull y laberinto de ma casa és per eixe folleto de giqueta, que, contra la mehua voluntat y son profit, se vol casar en un perdut y un homenet de mala mort (...), y no hi a qui la traga d’esa andròmina» (Rondalla, 21). Acc. NR. A la Codonyera, andròmines ‘pensaments fora de lloc’ (Quintana, 1976-80: 104). 2 f. ‘mentida, engany’. «Chaume: –Vosté em digué qu·era amic / del tio Càrpio... (Uy! Dimoni! / me s·ascapat, pués deu ser / mentira). / Carpio: –Quines andròmines?... / (...) Estic atònit!» (Escalante, II, 305). Acc. NR al DIEC, 1a doc. 3 f. ‘embull, acció intricada’. «Quina andròmina serà / lo que hui m’ha dit que fasa? / Que en estar a michan festa, / me’n vinguera fent el maula, / y en cautela dende el meu al seu hortet m’empasara» (Balader, 1883: 8). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Sembla ser un deonomàstic d’Andròmeda, el mite de la qual, pel seu caràcter fantàstic, es va prendre com a prototipus del relat meravellós, fabulós, increïble i absurd, i, com veiem, per extensió de les idees i accions de característiques semblants o assimilables. En castellà i portugués andrómina ‘embuste, enredo con que se pretende alucinar’ (cf. DCVB, I, 672-673; DECat, I, 309-310; García Gallarín, 1997: 63). Per a Casanova (2003a: 193), es tracta d’una creació castellana que després s’ha vulgaritzat en tota la Península.

anella f. ‘membre viril’. «que sempre que oixca l’anella / òbriga prompte el postic» (Bernat i Baldoví, 1845a: 44). Acc. NR. Metàfora funcional que relaciona l’anella i el postic que s’ha d’obrir (‘vulva’).

ànet, fer l’ loc. ‘comportar-se de manera ridícula, fer ximpleries’. «En molta marsialitat / porten uns casaquinets / de un pam de roba, y fent l’ànet / per les plases y carrers, / per iglésies y tertúlies, / van sempre (...) / Y tot asò fent figures, / doblant-se de chenollets, / caent-se a una part, y a atra, / sostenint-se en un chunquet; / figureta de bengala» (Leon, 1787a: 6). Loc. NR al DECat, acc. NR. A la Marina Baixa fer l’ànec ‘fer el burro, fer l’ase’ (Colomina, 1991: 94). En castellà pato figuradament ‘tonto’, i patoso ‘persona muy torpe, de escasa habilidad, sobre todo en los movimientos físicos’ (Sanmartín, 1998a: 462; Luque et al., 2000: 346), dit també pato mareado (Carbonell Basset, 2000: 548). Metàfora degradant, fonamentada en els moviments maldestres dels ànecs.

angarjolar → engarjolar.

àngel 1 fer l’àngel. loc. ‘fer el beneit de conveniència’. «(Vecham, aixina fent l’ànchel, / si em fas d’esta tia un arma)» (Balader, 1885: 111), «Bona ocasió se presenta; / està a soles la parà. / Vach a vore si fent l’ànchel, / puc els menuts afanar» (Escalante i Feo, 1887: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. àngel ‘ingenu, innocent’ (Sánchez et al., 1991: 13). La bondat excessiva, simbolitzada per l’àngel, està molt pròxima de la beneiteria. Cf. «Que s’ha quedat com un tonto, / fet un ànchel de cornisa» (Donsaina, 53), ser una chica un àngel de cornisa (Alberola, 1928: 264). 2 fer l’àngel bovo loc. ‘fer el betzol, fer beneiteries’. «Que suau armonia / de campanes! Sent rasgo / del cel, fet àngel bobo / estic de imaginar-ho» (Fiestas reales, 1802: 13), «Cuant de fer l’ànchel bobo / ya te cansares, / al costat meu vingueres / y t’asentares» (Escalante, I, 23), «–Li ha estat amostrant... / –Què? / –L’ànchel. / –Si faré yo l’ànchel bobo? / Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets» (ibid., 65). Loc. NR. En MGad., àngel bobo ‘persona sandia, atontada, bobalicona, alelada o papanatas’, en al·lusió, segons aquest lexicògraf, a un personatge de la processó del Corpus de València. Cf. bobo com un anchelot (1855, ap. Ribelles Comín, 1979: 48).

angrunsar → engrunsar.

anguila 1 f. ‘faixa’. «una faixa, anguila» (Casanova, Martínez, 1995: 203). En el llenguatge dels pillos valencians. En l’argot francés anguille ‘ceinture’ (Colin, Mével, 1990: 12); en la germania castellana anguila de cabo ‘el látigo’ (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta d’aquest peix. 2 f. ‘penis’. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. 3 f. pl. ‘diners’. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués l’achuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert l’almari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se n’anava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com l’anguila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila ‘persona esmunyedissa’ (Pomares, 1997: 30). 4 f. ‘còlera’. «si lo de Eixàtiva fóra l’anguila, com así entren tots els dies tres trens en chent d’aquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «–Que te diga / de què s’ha mort, y voràs. / –De la epidèmia, del còlera. / (...) –El dia manco pensat, / si no morim de l’anguila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. 5 parlar (raonar) de l’anguila loc. ‘parlar (raonar) d’una cosa que interessa, d’un tema d’interés’. «Entrava de rondon a fer-li de l’ullet y a parlar-li de l’anguila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot m’o deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de l’anguila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.

anguilada f. ‘moviment corporal, generalment grotesc’. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. L’anguila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos d’auca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com l’anguila» (Salelles, 1864a: 31).

ànima de cànter 1 loc. ‘persona brava, feréstega’. «l’amenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, d’aquells més ventolers y braus (que tant se’ls dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. 2 loc. ‘persona innocent, ingènua o curta d’enteniment’. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter ‘persona falta de discreción y sensibilidad’; ànima de càntir ‘ingenu, indecís, curt d’enteniment’ (Tresor, I, 219; Pomares, 1997: 30; Verdaguer, 1999: 30); en castellà alma de cántaro ‘persona ingenua, torpe y tonta’ (Luque et al., 2000: 28), ‘buena persona’ (Carbonell Basset, 2000: 19), ‘persona muy inocente y crédula’ (Buitrago, 2002: 682), i originàriament ‘cernícalo, persona despreciable, insensible, incapaz de demostrar cualquier entusiasmo, caridad o sentimientos nobles’ (Calles i Bermejo (2001: 270-271). Metàfora degradant.

animal 1 m. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú s’espante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «–La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / –Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. 2 animal d’albarda loc. ‘persona ruda, grollera’. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal d’albarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. 3 animal de pota badada loc. ‘persona ignorant, inculta’. «–Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / –Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota ‘cerdo, estúpido, mala bestia’ (Luque et al., 2000: 35), ‘grosero, ordinario’ (Soler García, 1993: 29). 4 animal de séquia loc. ‘persona que demostra poc enteniment, poca solta’. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca ‘aplicado al palurdo y muy tosco’ (Martínez Sevilla, 1976: 22). 5 animal sense pap loc. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-m’o dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).

animalada f. ‘niciesa, bestiesa’. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.

animalutx m. ‘persona incivilitzada, grollera’. «–Te dixe més ert que un fus! (...) / Te’l despare. / –Animaluch!» (Escalante, II, 630), «–Yo em pensaba que diries / a servir. / –Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat d’animal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho ‘persona grollera, ordinària’ (Soler García, 1993: 29).

animeta f. ‘persona molt prima’. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.

Anna Bolena f. ‘dona coqueta i adúltera’. «–Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / –Qui? / –Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na ‘embustero, enredador, bellaco’ (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).

anous, trencar les (a una dona) loc. ‘desflorar-la’. «a penes me viu ja mosso, / un grandíssim salvatjot / quiere que yo la festege / i li trenque les anous. / Pués ha pegat que volia / casar-se en mi el diablot» (Martí, 1996: 92). Loc. NR. Metàfora. Analogia amb el trencament de la corfa dura de la nou per tal d’assolir el fruit comestible del seu interior.

antares, anar per les loc. ‘divagar, allunyarse de l’afer que es tracta, desviar-se d’un assumpte’. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de l’àmbit agrícola.

antiparres f. pl. ‘ulleres’. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); l’ús d’antiparras ‘gafas’ sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).

antòbina f. ‘objecte inútil’. «Dins d’así durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant d’andròmina, per una mena d’equivalència acústica.

any 1 any de les tàperes loc. ‘un temps remot indeterminat’. «Allà per l’añ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). 2 estar de bon any loc. ‘estar gros’. «–Sente’s. / –Este volum me fatiga. / –Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any ‘estar gros’ (Alberola, 1928: 280). 3 portar anys a l’esquena loc. ‘tenir-ne’. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.

apagallums m. ‘nas’ (?) «Ay els nasos! L’atre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista d’asò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas d’apagallums ‘nas molt gros i girat cap avall’ (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas ‘narizudo’ (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas ‘la que es grande y aguileña’ (Pardo Asso, 1938: 251), ‘nariz muy grande’ (Garcés, 2002: 242).

apandar 1 tr. ‘furtar, robar’. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 2 tr. ‘guanyar, obtenir treballant’. «el liló... / cuant te l’endús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / se’ls gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). 3 tr. ‘atrapar, agafar, algú’. «–Home, vacha y fique’s flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no m’apandes. / –Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar ‘hurtar; pillar, atrapar’ figura en Esc., EscLl. i MGad. També en l’argot castellà apandar ‘coger; hurtar, robar’ (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés ‘procurar la posesión de algo’ (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).

apandillar tr. ‘traure, obtenir diners valentse d’enganys’. «D’allí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no me’n recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR. Segurament és un manlleu del castellà, on apandillar és un derivat de pandilla, procedent probablement de pando ‘curvo, torcido’ (cf. DCECH, II, 975; IV, 367-368). Per extensió semàntica, el verb apandillar, en principi propi de l’argot del joc de cartes, passa a designar l’engany i el frau en un àmbit d’ús més ampli. A més, hem de tenir en compte el verb apandar ‘furtar, recollir i apropiar-se d’alguna cosa’, derivat també de pando. En castellà antic pandilla ja designava l’‘engaño o trampa de cualquier tipo que sea’ (Alonso Hernández, 1977: 578).

apanyar 1 prnl. ‘embriagar-se’. «–Com estaríeu! / –Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a l’últim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. 2 la que tot ho apanya loc. ‘la navalla’. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar ‘robar’, apañador ‘el que apaña, roba’ (Chamorro, 2002: 97).

apatuscar tr. ‘adobar, compondre’, aplicat a objectes elaborats de manera matussera. «En atre temps els fusters (...) no eren més qu·uns mals aprenents, de modo que treballaven de tot, però no sabien fer casi res bé. Puix feen cayxes per a l’aixovar de les nòvies, ataüts per a els morts (...), y tot lo que·ls manaven, mes tan mal apatuscat y arreu que casi may aprofitava lo que feen» (Tipos, apèndix, 60-61). Mot NR al DIEC i ND. Al Maestrat, a València (DCVB, I, 757), a la Plana Baixa (González Felip, 1991: 57), a Calaceit (Blanc, Martí, 1994: 25); també en castellà col·loquial (DCECH, I, 294-295); el substantiu apatusc en Esc.; a la Codonyera apatusco ‘badoc, ximple’ (Quintana, 1976-80: 105).

apencar 1 intr. ‘realitzar o assumir una tasca poc grata, vencent les dificultats que tinga o la repugnància que cause’. «estirar la pata d’una de les sincuanta mil maneres a què s’esposa a morir tots los dies, sinse ser picaor ni torero, tot aquell qu·en benefisi seu y del pròchim té qu·apencar en cuansevol ofisi u ocupasió d’utilitat verdadera per a el públic» (Pare Mulet, 74). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. 2 intr. ‘casar-se amb alguna persona poc grata o desagradable’. «–Home, apenque vosté en ella / y no siga cobardón. / –Apencar... / –Anda valiente. / –A qui no li causa horror / la senserrà, els alifacs?» (Escalante, III, 319), «Aixina se envellireu, / y no haurà luego qui apenque en ninguna de les tres» (ibid., 454). Aquesta accepció és una concreció de la primera. Amb un sentit similar, apetxugar (Escalante, II, 133, 307). Coromines (DECat, I, 345) relaciona apencar amb penca i pencar ‘treballar o esforçar-se molt en una faena’. En castellà és també modern (DCECH, IV, 473). La significació d’apencar i de pencar sembla justificar-se per penca ‘tira de cuero con que se azotaba a los condenados’ (cf. Moliner, I, 211; II, 692; DCECH, IV, 473; DCVB, VIII, 412; Alonso Hernández, 1977: 598; Chamorro, 2002: 645-646; Hernández, Sanz, 2002: 376), extensió del sentit vegetal (‘fulla o branca carnosa de certes plantes’) (cf. DECat, VI, 409). Per a interpretacions diferents sobre l’origen de pencar, vegeu Wagner (1924: 81) i Sanmartín (1998: 655).

apixavinat -ada m. i f. ‘pixaví’. «que, encara que [l’amor] és déu, com diuen / eixos apixavinats» (Martí, 1996: 63). NR. Derivat del substantiu pixaví, amb el sufix -at, utilitzat en la formació d’adjectius a partir de substantius, i el prefix a-. En la pràctica funciona com a sinònim de pixaví.

apolir tr. ‘vendre’. «Tenim la nostra llengua per a entendre’s (...): vendre, apolir» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; 1a doc. (s. v. polir). En el DIEC (1995: 1443), Pomares (1997: 268), Vinyoles (1978: 141) i Wagner (1924: 85), polir ‘vendre’, ‘robar’. Pulir ‘hurtar; vender’ figura ja en l’antiga germania castellana, i igualment en l’argot francés polir ‘furtar, vendre’ (cf. Hidalgo, 1737: 310; Alonso Hernández, 1977: 706; Sanmartín, 1998a: 706; DECat, VI, 645). Es parteix del significat literal de ‘netejar, traure llustre’, ja que quan el lladre ven la mercaderia robada, d’alguna manera la «neteja».

apolilar tr. ‘fer-se amb quelcom per a menjars’ho’. «que en allò que són gorreros, / lo que busquen és plegar / de sobra alguna casola, / bufen, y acabant se’n van; / no, perquè si trahuen coques, / també les apolilaran» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Mot NR. Possiblement relacionat amb apolir (si no és una errada, apolilaran per apoliran).

aponentat -ada adj. ‘enutjat, enfurismat’. «–Busque’s un atra fadrina / que aguante els caprichos seus. / (...) –Tu hui estàs aponentà» (Garcia Capilla, 1873: 19), «–Pe a socarrar-me un poc més / y acabar-me de apañar / faltaba eixa tonaeta. / –Perquè vens aponentà. / (...) –Deixa’m estar» (Escalante i Feo, 1900: 12). Acc. NR. Cf. estar algú aponentat ‘de mal aire’ (Alberola, 1928: 105). Metàfora a partir de la idea de calor excessiva, associada als sentiments intensos.

apòstol 1 m. pl. ‘els dits de la mà’. «No serà mala tollina / la que li caurà damunt / cuant els apòstols li tire...» (Milacres, 206). Acc. NR. Metàfora. → cinc. 2 apòstols de Serrans i Sent Narcís. loc. ‘lladres, delinqüents’. «Alguns van per la carrera de la prosesó a vore si poden fer algun milacre. Estos són els apòstols de Serrans y Sent Narsís» (Llombart, 1877: 98). Loc. NR. Metàfora amb contingut irònic formada sobre el nom de dos coneguts presidis de la ciutat de València. → canonge del mercat.

aprenentòrio m. ‘aprenentatge’. «Acabat que el home entaulà / lo aprenentache, quedam / en lo achust o aprenentòrio / en tots los punts achustats» (Martí, 1997: 368). NR. Variant d’aprenentatge amb un canvi de sufix (-òrio), que li atorga un caràcter col·loquial. En el mateix col·loqui apareix el mot pensamentòrios ‘pensaments, cavil·lacions’. El sufix -òrio es troba també en un mot col·loquial com casòrio, oposat al més formal casament.

apreta! interj. «–Gran Déu! Pare, / Tonet, siñor tio! / –Apreta! / –Corregau» (Palanca, 1871b: 11), «–Me’n torne a dormir... (yéndose) / (golpeando el suelo con el pie) –Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10). NR. Expressa en el primer cas una actitud de sorpresa, i en el segon també de lamentació o queixa del parlant cap al contingut proposicional de l’enunciat, la caboteria del seu interlocutor. Interjecció formada sobre el verb apretar, d’origen castellà. En aquesta llengua es coneix la interjecció ¡aprieta! (Moliner, I, 222).

apretar 1 intr. ‘no voler despendre diners, estalviar’. «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole tindran capasitat y seran periodistes en regla si afluixen, y seran una carabasa buida o servell d’algú que yo conec, si apreten?» (El Mole, 1837: I, 217). La metàfora tal volta parteix de la representació de la persona gasiva subjectant i agafant amb força, apretant, els béns econòmics, per tal de no perdre’ls. 2 prnl. ‘preocuparse’. «–Ya mamaràs... No t’apretes. / (...) –Només te dic que no cante / hasta que la porta arruixe...» (Bernat i Baldoví, 1857: 21), «–Ya mos han deixat a soles. / –Y vosté de què s’apreta?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, accs. NR. Metàfora concretitzadora.

apretat -ada 1 adj. ‘gasiu, excessivament estalviador’. «Este, que és més chenerós / que el Honorari apretat, / per política, una volta / la taula li franquechà» (Un pleyt, 300), «...atres els dihuen gorrominos, puix tenen la fama de molt estalviadors o apretats» (Tipos, 63). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en Esc. Cf. ser més apretat que les llimes (Martí i Adell, 1988: 128; Sancho Cremades, 1995: 198); apretor ‘avarícia’, a Tortosa (DCVB, I, 793). En castellà apretado (cf. Moliner, I, 222; Luque et al., 2000: 39), d’on segurament procedeix, i prieto id. (Luque et al., 2000: 374), relacionat amb l’aragonés preto id. (Endize, 1518). Cf. el valencià pret ‘avar, estret’ (DCVB, VIII, 867). En l’argot francés serré ‘avare’ (Colin, Mével, 1990: 586). Si l’absència de restricció espacial, l’amplària, s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, el cas contrari, l’estretor, l’opressió, simbolitza la gasiveria. La persona gasiva fa grans esforços per reduir les despeses i es veu obligada a passar privacions, a comprimir o ajustar el seu nivell de vida. Cf. en castellà apretarse el cinturón. També es pot interpretar pensant que el gasiu «apreta» els diners en la mà, per tal de no deixar-los escapar, com ocorre amb el sinònim agarrat. En aquest sentit apunta la locució apretat de puny i el fragment següent: «hi a alguns que tenen tan apretaes les aguiletes que ni pegan-los als colses les volen soltar» (El palleter de València, 3-XI-1888, p. 4). 2 apretat de puny loc. ‘gasiu’. «–En sa casa no es regala? / –Com és apretat de puny, / lo seu ventre canta i gruny» (Morlà, 257). Loc. NR.

aquell m. ‘òrgans genitals femenins’. «I diu Calixto, el jagant, / vent una dona llossana / que tenia la setmana / (...): “Pareixes desceplinat / i una mar de sang lo aquell”» (Morlà, 134). Acc. NR. Terme genèric amb valor eufemístic.

aquerar prnl. ‘consumir-se de fam, morirse’. «Ningú tenia faena, / tots los ofisis parats, / y vinguen contribusions. / La chent s’anaba aquerant, / de manera que, si dura, / sols vius agueren quedat / les putes, els alcabots (...), / espies y afransesats» (Civera, 1813b: 10). Mot NR. Variant de querar-se ‘convertir-se en pols la fusta rosegada pels corcs, corcar-se; arnar-se’ (cf. DCVB, IX, 44; DECat, VI, 935-936). En Carles Ros (1764: 23, 233) aquerat ‘consumido de alguna penalidad, y en especial se dize del que padece hambre’. Metàfora fonamentada en l’analogia entre la consumpció que provoca la corca sobre la fusta i la que ocasiona la fam en els éssers vius.

aranya 1 f. ‘lladre’. «Lo que és menester que guardes / els groguets que te han donat / per a el dia de les festes, / y no vages descuidat, / pués haurà moltes aranyes, / dedicades a agafar» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 4). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 32). Cf. ‘la persona aprovechada y vividora’ (MGad.). En l’antiga germania castellana araña ‘ladrón’, gente del araño ‘ladrones’, araño ‘hurto, robo’, arañar ‘robar’ (Hernández, Sanz, 2002: 56, 247; Chamorro, 2002: 102-103). Metàfora. Per a les possibles motivacions, vegeu Hernández Sanz, Chamorro i Sanmartín (1998: 51). 2 fer l’aranya loc. ‘robar, fer-se amb els béns aliens’. «Tots treballen en sandunga / per a alcansar la cucaña, / y van sempre fent la araña / detràs de la mamandunga» (El frare, núm. 4, p. 4), «Per un sèntim fa la araña» (id., núm. 5, p. 2). Loc. NR. Metàfora.

aranyar tr. ‘furtar, robar’. «Sempre en les comunitats / hi ha d’haver gats, i es sofrix, / perquè tot allò que aranyen / ho solen restituir» (Morlà, 207). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accepció NR. Segurament pres del castellà.

arbelló m. ‘forat, ferida’. «(A este agüelo en lo melic / vach a obrir-le un arbelló)» (Millàs, 1876: 13). Acc. NR. Variant formal d’albelló. Metàfora formal. Cf. albelló ‘ferida en el cap, de la qual brolla molta sang’, a Mallorca (DCVB, I, 426).

arc i la paret, entre l’ loc. ‘en situació difícil, entre dos perills’. «la pobra de la Eufràcia (...), vent-se ya entre l’arch y la paret, hagué de llançar-se als abalots» (Rondalla, 15). Loc. NR. Metàfora. Cf. entre l’espasa i la paret id.

arcaduf 1 m. ‘nas’. «Qui són fins diamantets? Sos ullets; / qui arcaduf de or perfet? Son naset; / y una ben rica perleta? Sa boqueta» (Ros, s. a.², 1). Alteració formal d’alcaduf (caduf). Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i funcional, entre l’arcaduf (‘canó per on es condueix l’aigua’) i el nas. 2 arcaduf del tarquim loc. ‘anus’. «un pardal garrit, / que ibis li diuen de nom / (...), quan està enfitat (...), / que coneix ell una herba / per al cas molt purgatiu, / i en lo pico se la fica / per lo arcaduf del tarquim. / I en açò prest evacua, / curant-se ell mateix lo enfit» (Martí, 1996: 205). Accs. NR. Metàfora. Analogia de l’anus amb la funció del caduf ‘canonada d’obra per a desguassos’ (cf. DCVB, II, 813; DECat, II, 393).

argent viu m. ‘persona molt activa i deixondida; entremaliat’.«este fill era un archent viu, que se’n pasaba de ralla, perquè a cada pas anaba a tamborinades en uns y atres» (El Mole, 1837: I, 35). Acc. ND al DECat, 1a doc. Cf. «Cuant yo era chic, pareixia / que dins del meu cos tenia / setse lliures d’archén viu» (Liern, 1862c: 20), «no estarà mai quiet, com l’argent viu» (Fàbregas, 1979: 179), ser com un argent viu, ser més llauger qu’argent viu (Alberola, 1928: 256, 260), ésser un argent viu ‘ésser persona molt espavilada’ (Raspall, Martí, 1994: 289). Metàfora, perquè el mercuri o argent viu fa la impressió d’estar viu. Cf. en castellà ser un azogue ‘se dice de personas, especialmente niños, muy inquietas y nerviosas’ (Luque et al., 2000: 49).

armada f. ‘òrgans genitals masculins’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà”» (Niu, 129). Acc. NR. Són relativament freqüents les metàfores bèl·liques referides al sexe i a les relacions sexuals. Cf. armament ‘genitals masculins’, arma, artilleria ‘penis’ (Vila, 1987: 51, 52; Pomares, 1997: 33; Verdaguer, 1999: 181).

armat adv. ‘en erecció’. «Perquè el rei de Suècia / digué a Lucrècia: / “Jo vull vore el vostre castell de Xinxirivell”. / I ella respon: “Orat vell, / no veu que aquest castell és encantat? / ¿Com hau d’entrar, si no veniu armat?”» (Morlà, 124). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Cf. anar ben armat (Vila, 1990: 158; Pomares, 1997: 33); en la germania castellana armar (Chamorro, 2002: 105-106); en francés avoir une balle dans le canon ‘être en érection’ (Colin, Mével, 1990: 696).

armari / almari m. ‘panxa, ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «–però vostés m’han fet de pastisos y perifollos hasta la coroneta... –Home, nosatros creíem de bona fe que per a omplir eixe armari es necesitaba alguna friolereta» (Tabalet, 195), «Vaya, caballers, asò ya està vist. Més val u content del tot que tres a micha requesta. No tenim més que este panet y esta llonganiseta. Y si mos tirem els tres damunt, no n’i ha per a comensar. Caiga, pués, tot en pesa en un almari» (Donsaina, 117). Acc. NR. Cf. fer-se (algú) com un armari ‘esdevenir una persona molt grossa’ (Gascón, 1999: 424). Metàfora humorística, cosificadora i hiperbòlica basada en la gran capacitat de contenir de l’armari. En francés col·loquial s’usen amb un sentit similar altres receptacles, amb la idea de «contenant assez vaste»: bidon, bureau ‘ventre’, buffet ‘estomac, ventre’, crédence ‘abdomen, ventre’ (Colin, Mével, 1990: 53, 92, 177). Cf. armario com a terme despectiu per designar un home fort i molt gran (Luque et al., 2000: 41).

armela f. ‘bala, projectil’. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.

arpa f. ‘sexe de la dona’. «I com sóc tan confiat, / (...) creïa haver-me mamat / lo manco el virgo fidelis, / perquè ella m’havia dit, / volent clavar-me la sarpa, / que era jo el primer David / que tocava en aquella arpa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 40). Acc. NR. Metàfora encobridora.

arquet del violí loc. ‘membre viril’. «Un músic vérem allí / que brincos pegant estaba / perquè el foc ya li aplegaba / a l’arquet del violí» (Blai Bellver: La creu del matrimoni, 1867, ap. Vila, 1990: 158). Acc. NR. Al Gironés es coneix l’expressió No em toquis l’arquet, amb referència al membre viril (Vila, ibid.). Metàfora formal.

arracada f. pl. ‘testicles’. «No et recordes d’aquell temps / que els fadrinots (...) / no portaven saragüells / sinó un baquero molt llarc, / y jugaben en les dones / ab tanta simplicitat / que sucehuí, duent al coll / hu cama así camà allà, / fent lo jagant, y al pentjar-li / les joyes galtes avall / a la dona que el portava, / dir-li ab tota puritat / (...): “Perot, lleva això d’ahí, / que a mos pares els sab mal / que sens ser casada porte / arracades”» (Mulet, 158). Acc. NR. També en Vila (1990: 158), Pomares (1997: 34) i Verdaguer (1999: 181). Metàfora formal.

arramblar intr. ‘causar sensació, impressionar fortament’. «–Bonico sí qu·és. / –Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.

arrap 1 m. ‘imatge, rèplica’. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. → escopinyada. 2 m. ‘delicte, robatori’. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea d’‘agafar amb les mans, amb les ungles’. → ungla, ungler.

arrapaaltars m. i f. ‘beatot, -a’, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a d’aquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «–Que blasfèmia! (...) / Valga’m el Ànchel Custodi!... / –Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) (→ rata d’iglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars se’n va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «se’n vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a l’ALPI només es recull rapaltars ‘beata’ a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-s’hi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.

arrapa i fuig, a (d’) loc. ‘a corre-cuita, de pressa i sense fixar-s’hi’. «ham dinat d’arrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos d’auca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) d’arrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) d’arrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.

arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, d’origen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut proposicional de l’enunciat.

arrastrada de màrfega loc. ‘pensada inoportuna, desencertada’. «El nostre amic Pepe Taroncher té unes arrastraes de màrfega dels mateixos dimonis. (...) Li digué al consechal (...) Visent Miquel Chillida que durant el temps que fon alcalde de aquell extinguit munisipi no féu ninguna millora ni res de profit (...). Atacant a Miquel en la forma en què ho féu, demostrà estar equivocat de barra a barra» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 4). Loc. NR. Cf. eixir amb la màrfega arrastrant ‘retreure coses importunament’ (DCVB, VII, 241). Metàfora.

arrastrat -ada adj. i m. i f. ‘vil, dolent, miserable’. «que prou temps habem patit, / per causa dels arrastrats» (Rafelo de Picasent, 6), «–Els egoistes sols busquen / la sehua comoditat (...) / –Ay! indignes arrastrats!» (Civera, 1809: 6), «–Si u ve en lo cor en les mans. / –Més valguera que vinguéreu / en un pollastre, arrastrats!» (Escalante, I, 566). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Pres del castellà arrastrado, da ‘persona despreciable, ruín e innoble’. Vegeu Sanmartín (1998: 55) i Luque et al. (2000: 41).

arrear 1 tr. ‘pegar a les persones per fer-los fer via’. «Michafiga (...) arreplega a tots los de la chunta del Mole y (...) escomensa a arrear-los a tots en lo gayato cap a Alacuàs (...). El Garrut y els atres li dien que no els pegara gayataes, y els diguera a on anaben» (El Mole, 1840-41: II, 35-36). Derivat de la interjecció de creació expressiva arre, usada per fer caminar les bèsties. Ací aplicat humorísticament a les persones. En català general arri i arriar (cf. DCVB, II, 12, 24-25; DECat, I, 423-424). 2 tr. ‘pegar, colpejar’. «de una vara li’n féu vint-i-cuatre, / damunt del reñó, / y els arrea sinse detensió» (Dotor de Madrid, 3), «Sobre estar espabilat, / li han arreat bona seba» (Chiste grasiós y divertit para cantar, 4). Accs. NR al DECat ni al DIEC. (s. v. arriar), 1a doc. (1, 2). Per extensió s’aplica a l’acció de pegar en general. 3 tr. ‘dir mentides’. «una persona digera quant més y més grans boles arrea, més gust dóna y fa baquejar de riure» (Tipos, 129). Acc. NR. Cf. arrear-li a un una bola ‘decir a uno o echarle un embuste’ (MGad.). La mentida, la bola, manté una certa analogia funcional i semàntica amb les veus usades com a complement directe amb aquest verb expressives de colps o de dany físic: arrear (a algú) una bocinada, un calbot, una galtada, una tana, un pesic (cf. EscLl., MGad.), però en aquest cas el perjudici, el «colp», és més aviat moral. 4 intr. ‘marxar, anar-se’n’. «El fan puchar en la tartana, al siñor (...), y arreen camí de Valènsia» (El Mole 1840-41: I, 39), «Toni! Ve mon pare, arrea» (Fambuena, 1877: 10). Acc. NR al DECat ni al DIEC, ND (s. v. arriar). Com en la primera accepció, amb el sentit de ‘marxar, anar-se’n’, s’utilitza col·loquialment el verb arrear amb subjectes personals. De vegades, amb complements afegits, amb funció intensificadora: «Que vénen! Arrea en tot lo fil!», «Va, arree en tot el vent!», en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 106, 117). 5 prnl. ‘beure’s’. «tirava mà de la bota y s’arreava una bona píndola» (Ensisam, 256). Acc. NR. Probablement cal relacionar-lo amb el el sentit de ‘pegar, colpejar’, per l’impacte que produeix una bona «píndola» de vi.

arredonir prnl. ‘alliberar-se de vanitats i preocupacions mundanals’. «Chicos, obriu eixos ulls, / coneixeu la veritat. / No os vistau de la mentira, / que algun dia hau de plorar / les llàgrimes com lo puñ (...). / Arredoniu-se, y mireu / dabant, y què hi a demà, / per a que, cuant toque l’hora, / os encontreu chusts y sants» (Leon, s. a., 4). Acc. NR. Cf. arredonir-se ‘redondearse o descargarse y exonerarse de todo cuidado, deuda, etc.’ (Esc.). En castellà redondearse ‘descargarse de toda deuda o cuidado, acomodándose a lo que se tiene propio’ (DRAE, 1970: 1118). La rodonesa es defineix per la qualitat de completesa i perfecció. D’ací que s’aplique figuradament a una conducta humana que cerca un grau més elevat de perfeccionament moral. La metàfora que es crea connota una concretització d’un comportament anímic.

arreglaparròquies m. i f. ‘manifasser, persona que es fica en afers d’altri sense demanar-li-ho’. «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets» (El Mole, 1840-41 I, 260). Mot NR. També en Peris Celda (1922: 12); en Martí i Adell (1988: 126) ser un arreglaparròquies ‘un doctor, en l’ús popular del terme’. Sinònim d’arreglador (DCVB, II, 15). És bona prova de la influència de la religió en la nostra societat i, consegüentment, en la creació lèxica. Comporta una extensió semàntica del sentit literal de la paraula, ja que la tasca de mitjancer d’un arreglaparròquies va més enllà de l’àmbit mèrament parroquial. També hi ha unes connotacions humorístiques, ja que el mot s’usa en sentit burlesc i irònic, aplicat a una persona la intervenció de la qual es considera sobrera, i fins i tot negativa.

arreglo m. ‘amant’. «Asò és que tens atre arreglo?» (Balader, 1871a: 29). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. ND. Manlleu del castellà, on arreglo, apaño i avío tenen un sentit similar col·loquialment (cf. Martín, 1979: 29, 31; Sanmartín, 1998a: 56; Carbonell Basset, 2000: 29).

arremet, estar que s’ (una casa) loc. ‘estar molt malament, molt desendreçada’. «Tres forasters de Madrid. / (...) Y asò està que s’arremet. / (...) Crida en seguida a un pintor» (Escalante, II, 327). Acc. NR.

arremullar intr. ‘beure begudes espirituoses’. «–Vacha un trago. / –Cacho! / Té raó, que·l bon obrer... / –Sempre arremulla primer» (La nit que vénen els músics, 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. arremullar la paraula ‘beure’ (MGad.). En el DCVB (IX, 354) i en el DIEC (1995: 1573) remullar ‘refrescar; beure per celebrar una cosa, un esdeveniment’. En el nostre exemple no està present el matís de celebració.

arremullat -ada adj. ‘escarmentat, burlat; decebut’. «Els amos de les casetes no tenen molt motiu que digam per a ballar de contents, però lo que és el dir dels que compraren els solars per a fer les cases en lo mercat vell em pense que tampoc. Estos han quedat calents y arremullats» (El Mole, 1840-41: I, 234). Acc. NR. En el registre col·loquial és freqüent d’expressar figuradament els sentiments abstractes per mitjà de mots designadors de conceptes concrets. L’acció de remullar o mullar molt pot resultar desagradable o perjudicial en alguns casos.

arreplegar tr. ‘obeir, acatar, alguna comminació o advertència’. «Pos yo estich embarretat en que, o s’ha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han d’eixir a la cara les morts que s’han fet per culpa d’ella. (...) Vostés vegen d’arreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich» (Rondalla, 39). Acc. NR. El verb arreplegar (o replegar) pròpiament designa l’acció de recollir, de reunir o d’agafar persones o coses materials. En aquest cas s’aplica metafòricament a l’acció d’“arreplegar” ordres o advertències, és a dir, d’oir-les, acatar-les i observar-les.

arrepretar tr. ‘empényer; expulsar’. «Pareix que ya van arrepretant a Don Carlos cap a Fransa. Si l’agarren, me’l menche en pèl y ploma» (El Mole, 1837: I, 221). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Variant de repretar, verb derivat del castellanisme apretar. Si bé arrepretar no figura en fonts lexicogràfiques castellanes (Moliner, DCECH).

arrepunya 1 f. ‘acció de prendre indegudament i amb violència allò que és propietat d’altri; rapinya; pillatge’. «Els carlistes han quedat molt contents de la visita de Don Carlos (...). El príncep de la arrepuña [el pretendent Carles] es fa un gran honor en anar del brasete pasechant en lo fasinerós y hereche Cabrera» (El Mole, 1837: II, 294), «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni casca-anous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Esc. arrepunya (repunya) ‘arrebatiña o la acción de coger arrebatadamente o con precipitación alguna cosa’; en aragonés arrepunchà ‘rebatiña’ (Endize, 211). En els exemples de més amunt es fa evident el matís de robar, de saquejar, de prendre a la força. Coromines (DECat, VII, 108, 261) considera que la forma repunyar d’Esc. «està per rapunyar, derivat d’arrapar». Però el ben cert és que repunyar i arrepunyar, amb e, són les formes que recollim i documentem en els textos i diccionaris valencians del XIX, indici, per tant, d’un ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar ‘prendre amb violència’ (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). 2 m. ‘bergant, persona que agafa per força el que no li pertany’.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a l’acció.

arrespunyar prnl. ‘pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom’. «[L’italià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: “Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates”. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal d’arrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar ‘arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente’, usat també com a recíproc. I la variant repunyar ‘recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar’ (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).

arrevatacapes 1 m. ‘aldarull, gresca; esvalot’. «Vostés ya han vist l’arrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) –Què serà està confusió? / –Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) ‘alarmar-se desmesuradament, exaltar-se’, ‘irritar-se’) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata ‘esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament’, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). 2 m. ‘lladre’. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar ‘quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza’ (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas ‘lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas’ (DRAE, 1970: 1080) i ‘comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc.’ (Moliner, II, 880). 3 en un arrevatacapes loc. ‘de sobte’. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.

arrimadeta f. ‘crítica, censura, retret’. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat d’arrimar ‘dir censures, condemnes, retrets’.

arrimar 1 tr. intr. i prnl. ‘pegar(-se)’. «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «–Saps que Pepico y Ortega / s’han arrimat de calent? / –Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o t’arrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea d’acostament, d’aproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en l’acció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes d’agressió i acció violenta. 2 tr. ‘disparar (a algú)’. «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. 3 tr. ‘dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú)’. «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me l’ha inspirat la notísia que m’han arrimat este matí a boca de jarro» (El Saltamartí, 2a època, núm. 25, 2), «No cregues, no, que són falses / les paraules que t’arrime, / perquè d’amor em sofrime» (Salelles, 1864b: 29). 4 tr. ‘donar, atorgar; administrar, aplicar (alguna cosa a algú)’. «y a qui diu que la embrolla y les mentires de la política naveguen per la Babilònia d’España. Y sobre la política que mos arrimarà la Rechènsia de u està cantant tots los dies el Garrut esta cansó...» (El Mole, 1840-41: II, 56), «arrimant-mos una lley que diguera (...)» (id., 1855: 36), «m’arrimà uns cuants marujos per a que poguera anar fent yo per la vida, y prengué el portant» (Pare Mulet, 4), «per a arrimar-li la porga / dins d’un sobre» (Ovara, 1885b: 283). 5 tr. ‘tirar, llançar’. «li arrimà la gran bagasa / el perol més gran que hi a» (Liern, 1873: 9), «És dir, c·així q·el dolor / pasa, l’arrimen al fem, / y después l’arrepleguem / per a que done calor» (Palanca, s. a., 71). 6 tr. ‘deixar (una persona), prescindir-ne’. «A qui em fa tocar corneta, / podent tocar sacabutx, / no hi ha tal com arrimar-la, / puix prou he menjar pallús» (Morlà, 52). Està present la idea de ‘separació’. 7 tr. ‘fer (voltes)’. «o el vals, arrimant voltetes / y refregant-se la cara» (Liern, 1872: 8). 8 tr. ‘fer (un moble un cruixit)’. «Y el catre... / de cada cloixit qu·arrima / pareix que·s queixe, el pobret!» (Liern, 1873: 5). 9 prnl. ‘fer-se (una cremada)’. «Sobre no gastar carbó / ni arrimar-me una cremà, / sempre tinc plancha calenta» (Liern, 1873: 10). 10 prnl. ‘beure’s’. «Home, enduga’s (...) / una bóta d’a mich cànter y arrime’s / al dia sinc u sis llànties!...» (Escalante, I, 658), «Demà chala; / l’all y pebre, el sofrechit, / y de cuant en cuant t’arrimes, / a la pau de Déu, mich / cacherulet» (Escalante i Feo, 1897a: 18). Accs. NR (2-10). Com en moltes de les accepcions anteriors, està present la idea d’‘aproximació’. 11 arrimar-se al coleto loc. ‘beure’s, prendre’s’. «La tia a soles, sis copes / al coleto s’arrimà» (Escalante, III, 83). També implica unes connotacions humorístiques. Loc. NR.

arrimat -ada adj. ‘persona tímida o poc sociable’. «–Com ell és tan arrimat... / –Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «–Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) –Y què vols dir en això? / –Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era l’home més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado ‘hombre encogido, vergonzoso’ (Endize, 212); al Villar de l’Arquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb l’accepció ‘posar a un costat, deixar de banda’, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.

arriot m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Matarot x/ pendrà per los dos vengansa / d’aquesta mala criansa / que·ns ha fet este arriot» (Mulet, 240), «No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane, birot, / que et pegaré una templada, / si eres tan gran arriot» (ibid., 261). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot format damunt d’arri ‘interjecció usada per fer caminar les bèsties de càrrega’. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants.

arripiar tr. ‘donar (alguna cosa enutjosa)’. «Y en ocasions molt resoltes / m’[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio ‘reble’. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.

arromangar prnl. ‘resoldre’s a obrar amb energia en algun afer dificultós’. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. L’acció d’arromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per l’enciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament l’acció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de l’arromangada.

arromango 1 m. ‘amenaça’. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 2 m. ‘arrogància; geni fort’. «–Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / –Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no m’acobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ‘ir con arrogancia, ir con fueros’ (EscLl.); a Anna arromango ‘descaro’ (Martí, Aparicio, 1989: 20). L’acció d’arromangar-se sol fer-se com a senyal d’amenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix d’un encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària l’opció de l’encreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal d’arremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.

arropir prnl. ‘pecar de gasiu’. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc s’ha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.

arrotxe → arrutx.

arrufar prnl. ‘encrespar-se; embravir-se’. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendre’s dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí d’un corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep d’Aldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se ‘envanecerse, ensoberbecerse, airarse’. Cf. arrufar el nas (el morro) ‘fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat’ (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse ‘enfurismar-se’ (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar ‘erizarse o contraer una parte del cuerpo’ (Endize, 214). Per metonímia s’expressa la causa (un determinat estat d’ànim) per l’efecte físic que produeix.

arruixa! interj. «–Coneix a doña Tomasa? / S’ha brindat a ser padrina (...). / –Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / –Pasiènsia, / a l’atre u pot ser. / –Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «–Ya vorà en fer-los el nuc... / –La baba me cau / –(Arruixa!)» (ibid., 435), «–Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / –Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.

arruixada 1 f. ‘descàrrega de trets’. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). 2 f. ‘retret, blasme, paraules de desaprovació’. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: “Vols que·t diga? Pluja d’estiu y plor de bagasa presto passa”. Y d’ahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no t’embobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial s’aguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar ‘reprendre de forma vehement i amb duresa’ (Reig, 1999: 71), ‘despedir con malos modos’ (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat d’aigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.

arruixar 1 intr. ‘disparar’. «quant l’estufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). 2 tr. ‘censurar, desaprovar, blasmar’. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.

arruixó m. ‘reprimenda, blasme’. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «–Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / –Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.

arrutx / arrutxe / a rutxe / arrotxe / a rotxe 1 adj. ‘arruïnat, sense diners’. «m’antretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma d’or o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, se’ls acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte d’ella. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, d’asta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A l’encontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. 2 anar a rotxe loc. ‘arruïnar-se’. «Tant y tant s’abandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa ‘arruïnat’, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada ‘abatut, arruïnat de salut’, al Maestrat, i anar a rutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge ‘arruinado’, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe ‘arruinar-se’ en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar ‘abatre’; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe ‘estar arruïnat’ (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-se’n a arrutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’: «va haver de (...) torejar hàbilment la seua costella, no fóra feta que s’olorara el comboi i se n’anara tot a arrutxe...» (1974: 85). Es troba també en terres castellanes, sembla que amb més vitalitat al sud del domini. En el DRAE a ruche ‘sin dinero, arruinado’, usat comunament amb els verbs quedar o estar, i arruchar ‘pelar, dejar sin dinero’. En andalús arruchar ‘dejar en el juego a otro sin dinero’, dejar o quedar arruche ‘ganar a otro todo el dinero en el juego’, a ruche ‘sin dinero, arruinado’ (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar ‘en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas’ i arruciar ‘perderlo todo en el juego’ (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche ‘sin nada’, a ruche ‘arruinado’ (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche ‘carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca’ és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche ‘dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes’ (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: ‘en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás’ (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche d’Oriola amb rochero, en andalús ‘persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero’, i a Extremadura ‘juerguista, callejero’, que considera derivats de rocha ‘cresta rocosa, peñasco’, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe ‘arruïnar-se’ derivat de rocha ‘pendent rost, precipitós’, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots d’origen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.

asclafatarrossos, asclafaterrossos → esclafatarrossos.

ase / as 1 m. ‘home rude, neci; ignorant’. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «–Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / –Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. D’altra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent l’ús de metàfores basades en noms d’animals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope d’ase, figura en EscLl. En castellà antic s’utilitzava l’expressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística d’asno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. 2 donar cervell d’ase (a algú) loc. ‘enamorar-lo’. «sols tu m’as ballat en l’ull y m’as donat servell d’ase» (Rondalla, 27). L’amor mundà, d’acord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a l’estupidesa, al comportament desassenyat. 3 fer l’ase loc. ‘fer o dir estupideses’. «La cosa està en bon estat. / No fem l’ase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer l’ase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.

asguitós → esguitós.

asilo m. ‘presó’. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en l’asilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, L’asil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.

aspat -ada adj. ‘molt prim’. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què m’han tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. L’aspi o àspia és un objecte d’allò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat ‘molt prim’ (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara d’aspi ‘cara magra i llarga’, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques ‘estar molt magre’ (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao ‘delgado’ (Alba, 1986: 74).

asperges / asperques 1 deixar asperges loc. ‘deixar sense res’. «Después que t’hauran pelat, / como el gallo de Morón, / y a todos sin destinsión / asperges hauran deixat...» (El Mole, 1837: II, 249), «Per què tan chove / viuda yo em quede, / y al sel te’n puches, / deixant-me asperges?» (Bernat i Baldoví, 1860: 5). 2 deixar (estar) asperges loc. ‘deixar (estar) sense menjar, dejú’. «Els de Ibi portaben una sobrasada de a dos lliures y un pa blanc d’a sou. (...) Es feren un escoltet, y digueren: “Anem a deixar-nos a este asperges”» (Donsaina, 117), «–Mala escusa és eixa, amic. / –En tinc atra de secret..., / que tu ya has fet un moset; / yo encara asperges estic, / y el estómago me duele» (Bernat i Baldoví, 1857: 21). Locs. NR. 3 quedar-se asperques / a esperges loc. ‘quedar-se sense res, sense allò que hom esperava o tenia; amb fam; sense tastar una cosa’. «lo cert és que als presos els ixqué la Mare de Déu y que feren l’anada del fum, y el notariet, que estava a l’últim vale y pobre com la criada de senta Ana, es quedà in albis y asperques» (Rondalla, 35), «Sis añs que no mate porc, / perquè el venc per a pagar, / y después em quede a esperges, / todo el año badallant» (Civera, 1820: 22); «De así pren oriche segurament el dir-li a cuansevol que es queda sinse tastar una cosa: t’has quedat asperges» (Tabalet, 106). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Pasqual Tirado quedar-se asperges me (1974: 61). Es tracta d’un dels diversos casos de cultismes popularitzats, que han passat del llatí eclesiàstic al registre col·loquial, amb canvis semàntics, i sovint també formals. Correspon a la primera paraula del verset 8 del psalm 50 que es cantava els diumenges abans de la missa conventual, o en les parròquies, la missa pro populo. En aquesta missa solemne hom combregava, i com tradicionalment abans de combregar no es podia prendre res, estar asperges adquirí figuradament el sentit d’‘estar dejú’ (cf. Sanxis, 2002: 71-72). → albis.

assampar → sampar.

assaonar tr. ‘castigar, corregir, ablanir (algú) a força de colps; fer canviar d’opinió, esmenar, a la força’. «A lo menys, deixeume-la açaonar a mon plaer [a la filla], que la figa y la dona quant tors lo coll és bona, y a l’ase y mala muller bastonades hu han de fer» (Rondalla, 17), «l’amenaçaren quatre o cinch ànimes de cànter, (...) de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (ibid., 37), «a cada cordada em dia / un centenar de sofions. / Cansat ya de asaonar-me, / em va soltar el sayón» (Un pillo, 48). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc. Metàfora. S’estableix una analogia entre l’activitat tradicional d’assaonar les pells, preparant-les convenientment, i la correcció, poliment i càstig de determinats comportaments humans, usant la força, les mans, com en l’assaonament de les pells.

assaonat adj. i adv., aplicat a una manera de parlar pausada, reflexiva i sentenciosa. «Era un llaurador antic, mol dotor y dels que parlaven asahonat, com dihuen encara en les montañes de Alcoy» (Ensisam, 254), «el tio Gimo tenia el parlar molt espayós, asahonat, y en cada dotoria se’l deixava a u emponat» (Espardenya, 45), «era casat en la tia Rosa del Patró (...), d’un anar molt garbós y presumit, y un parlar asahonat, que pareixia que s’escoltava, encara que prou nyonyo» (ibid., 83). Acc. NR. En MGad., lo parlar asaonat ‘lenguaje grave y sentencioso’. El verb assaonar en principi expressa una acció material (‘tornar madur’, ‘posar en saó, esdevenir a punt’), que passa a aplicar-se metafòricament a una manera de parlar vista figuradament com a reposada, «madura» i reflexiva.

asserp → serp.

assorrar prnl. ‘immobilitzar-se, mostrar una actitud excessivament calmosa, passiva’. «Rita: –Tu fas conte de pasar / a casa? / Tomàs: –Ya vach, espera (...). / Rita: –Em desespera / este home per lo tosut! / (...) Cuant s’asorra / la sehua calma me torra / y em fa pedre la salud» (Escalante, I, 58). Mot NR al DIEC, acc. NR. És un derivat de sorra, que originàriament devia significar ‘posar sorra a un vaixell per donar-li estabilitat’ (cf. Esc.; DCVB, II, 92; DECat, VIII, 94). A partir d’ací, s’han creat diversos sentits figurats, als quals subjauen les idees de ‘pesantor’, de ‘calma’ o de ‘decaïment’. El recullen Esc. i Colomina (1991: 308). A Elx assorrat ‘decaigut’ (Segura, 1998: 146), a Anna asorrarse ‘hundirse’ (Martí, Aparicio, 1989: 20).

assucar intr. ‘acometre, ferir l’animal a colps de cap, envestir a capades’. «Satà, bou que asuca» (a. 1600) (Ferrando, 1983: 909). NR al DIEC, 1a doc. Segons Coromines (DECat, VIII, 134), derivat de suca i suc ‘turó prominent’, ‘cap’. Coromines documenta açucar en Eiximenis amb el sentit afectiu de ‘capissar, comprendre, concebre’. Actualment, segons el mateix filòleg, assucar i sucar s’han conservat sobretot a Mallorca, al Maestrat i a l’Ebre, «en el llenguatge pastoral o en velles expressions afectives» (cf. Gimeno, 1998: 325). També a Alacant, l’any 1942, en un llibret de foguera: «En mich dels cuatre cantons / està plantà la foguera; / el artista s’ha lluït, / la chent se suca y s’apreta» (Segura, 1996: 251).

astepència → estipència.

astralejar → estralejar.

astufar → estufar.

atarrossat -ada adj. ‘ben plantat, ben proporcionat’. «–Li has llevat la planchaora? / Allò és femella... / –Canela. / –Morena, prou plena, hermosa. / –Una chica atarrosà. / –Atarrosaeta y dolsa» (Escalante i Feo, 1906: 10). Acc. NR. Metàfora. Cf. orxata aterrossadeta.

atomia → anatomia.

atracar tr. i prnl. ‘menjar molt, desproporcionadament’. «al revés hasta el menjar, / puix qui atraca botifarres / diu colomins he sopat» (Leon, 1787b: III, 3), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat. / Aguanta, aguanta la metxa, / pués has volgut fartar tant» (Martí, 1996: 100), «Bé Nadal, tot lo món s’atraca» (El Saltamartí, 2a època, núm. 24, 2). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. i en castellà (Carbonell Basset, 2000: 38). Metàfora.

atraquinada f. ‘fartada, fartanera’. «La vida és un viache, però un viache rapidísim. Encara no s’ha eixuat la suor produïda per les carasetes ni s’han calmat els dolors de còlic ocasionats per el champagne de les màixqueres, cuant tot lo món se prepara per a noves atraquinaes» (El saltamartí, 2a època, núm. 24, 1). Mot NR. Derivat d’atracar.

atufar / tufar prnl. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Pero no transigiremos / con rivales, vive Dios! / Ya verá usté entre los dos / la batalla que daremos (...) / En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –¿Para qué tanto valor? / (Ell de si en poquet s’atufa..., / con que si pren micha bufa, / fasen vostés el favor...)» (Escalante, II, 441), «–Que t’has tufat. / –Yo? / –Malacha. / Tu també fas morro?» (Palanca i Hueso, 1901: 23). Mot NR al DIEC. Amb un sentit similar estufar-se (Ros, 1764: 288; Sanelo ap. Gulsoy, 1964: 231; Esc.). En Reig (1999: 672) tufar-se. Metàfora. La persona enutjada està figuradament inflada d’ira.

atxa, encendre l’ loc. ‘copular (l’home)’. «Lo enteniment, a vegades, / quan jo pense en les prenyades, / perd, i em cou / veure que en los mesos nou / marit haja / que procure encendre l’atxa» (Morlà, 138). Loc. NR. Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i en l’associació del foc amb la passió i els sentiments intensos. En relació amb això, algunes metàfores associen l’òrgan genital femení amb la producció de foc: esca, forn ‘vulva’ (Verdaguer, 1999: 197, 198).

atxispar prnl. ‘embriagar-se’. «(Me pense que m’ha achispat)» (Huertas, 1875: 16). Mot NR, procedent del castellà. A Beniopa xispat ‘borratxo’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Als Serrans chispar ‘emborrachar’ i chisporro ‘persona embriagada’ (Llatas, 1959: I, 199). També xispa ‘borratxera’ a diverses localitats valencianes (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25), i xispo ‘borratxo’ (Navarro, 1996: 209), recollit també com a malnom (Anguiz Pajarón, 1984: 351; Martínez Montoya, 1991). També enchisparse ‘beber sin embriagarse, poniéndose de buen humor y ocurrente’ (Pardo Asso, 1938: 140).

atxispat -ada adj. ‘ebri, borratxo’. «Què direm del desdichat / qu·en la taberna se fica, / y a huidar gots se dedica, / hasta quedar achispat?» (Llombart, 1877: 20). NR. Figura en Esc. Manlleu del castellà achispado (cf. Carbonell Basset, 2000: 7; Luque et al., 2000: 21), derivat de chispa ‘borratxera’.

aufar → afufar.

aür → abur.

avant, fer-se loc. ‘decidir-se’. «–Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / –Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.

avemaria, costar mitja loc. ‘costar molt poc’. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria ‘en molt poc temps, en un moment’ (DCVB, II, 169). → credo.

aventar 1 tr. ‘despatxar, expulsar, fer fugir (algú)’. «Cansat, / el ditxós del poticari / com aventar-me pensà» (Martí, 1996: 232), «–Y si poguérem lograr / fer polç a tota la escòria [de francesos]... / –Yo els habia de aventar / hasta les mateixes portes / de l’infern» (Proclama, 4). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. com a accepció familiar. Possiblement, en principi s’aplicava a les mosques i altres insectes: ventar ‘arruixar, fer fugir les mosques agitant un ventall, pedaç, etc.’, com registra el DCVB (X, 714). 2 prnl. ‘beure’s, engolir-se’. «Valga’m Déu, quin sofoco!... / M’està purnechant la cara!... / (...) Vach a bullir calaguala, / que si al cos no me n’avente / dos o tres tases, revente / lo mateix que la sigala» (Arnal, 1877: 22). També s’usa com a pronominal amb el sentit de ‘pegar, colpejar’, potser relacionat amb aquest. Cf. «y s’aventà / una puñalà en lo pit, / que caigué tan llarc com era» (Ovara, 1881b: 21). 3 prnl. ‘apanyarse, compondre-se-les’. «–Achuda’m a disculpar-me / alomeñs en este (señalant al públic) (...) / –En ell no vullc chanses. / Me’n vach. Avente’s com puga» (Burguet, 1881: 28). Accs. NR (2, 3). Segurament s’estableix per una certa analogia entre la necessitat d’enginyar-se per eixir d’una situació difícil i l’acció d’haver-se d’alliberar algú d’altres situacions enutjoses, com de la calor amb un ventall (aventarse), de les mosques o d’alguna persona molesta (aventar). En relació amb això, es coneix la locució ventar-se les mosques ‘saber-se defensar, saber respondre al qui ataca’ (DCVB, X, 715). 4 aventar-se-la loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «La veritat és que cada u se l’aventa com pot, y en tocant a divertir-se ningú pert rípio» (Llombart, 1877: 83). 5 aventar-se-les loc. ‘apanyar-se, compondre-se-les’. «Fica’t dins (...). / Yo me les aventaré» (Badia, s. a., 26v), «Deixem, puix, les coses com estan, y cada u que se les avente com puga» (Tipos, 12). Locs. NR.

avesper → vesper.

avestruç m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Sagrat! Que mal tan infame! [l’amor] / Pués no hi ha cap d’avestruç / de metge que s’atrevixca / a curar li seu orgull» (Martí, 1996: 191), «Qu·està fent? Serà avestrús! / Li diu que patix del cor, / y està toquechanli els ulls!» (Escalante i Feo, 1889a: 25), «–En allegando a la Crus, / (...) es farem un nubolet / pe a entrar en gana. / –Avestrús!» (id., 1900: 28). Mot NR. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. Del castellà avestruz.