Читать книгу Carles I sense censura - Jordi Bilbeny - Страница 11

Malgrat que jo consideri que es confon amb l’any següent, En García Cárcel ens objectiva que el 3 de maig del 1527 l’Emperador entrava a València,⁷¹ on, com era habitual, s’havien d’iniciar les corts. Així es desprèn del fet que, poc després de l’arribada i seguint els cerimonials àulics, «el XVI del mateix mes, jurà a la catedral furs i privilegis. I els tres braços del regne, és a saber, eclesiàstic, militar i reial, el juraren i li prestaren els deguts homenatges com al seu rei i senyor».⁷² El Llibre de Memòries de la ciutat i regne de València reporta que l’entrada va ser, més que el 3 de maig del 1527, «a 3 de Maig del any 1528, dia de Sta. Creu».⁷³ I En Martí de Viciana dona la data també del «III de Maig de l’any M.D.XXVIII».⁷⁴ I això fa que En García Cárcel cregui que «no hi hagué corts a València fins al 1528».⁷⁵ Però ja hem comprovat que el Cèsar va ingressar a la ciutat un any exacte abans. Del mateix parer és En Joan Iborra, pel qual «el rei Carles entrà a la ciutat de València el dia 3 de maig de l’any 1527».⁷⁶ La data no pot ser fingida, perquè l’expectativa de l’arribada del monarca i de la seva cort imperial va ser tan espectacular que milers de persones van voler-la presenciar en viu. La conglomeració massiva de gent, amb tot, va acabar tenint conseqüències funestes, que van recollir els dietaris. Per això l’Iborra parla d’aquesta data i de l’arribada de l’Emperador en els termes d’una «tràgica entrada la d’aquest rei que, a causa de l’acumulació de la gent sobre el pont del Real per contemplar el seguici reial, el feu esfondrar i moriren més de 1.000 persones».⁷⁷ La notorietat del drama, i saber que, altrament, hom proclama que el Cèsar entraria a la capital del Túria al 1528, li fa notar que «no podem atribuir l’error en l’any de l’entrada del rei a València a Viciana, més aïnes ens decantem per suposar una equivocació produïda durant el procés de translació del manuscrit».⁷⁸ Per la qual cosa, i en l’intent d’evitar la presència imperial a València, a la crònica es dona «l’omissió de la tragèdia que la vinguda del rei suposà per a tants valencians».⁷⁹ Llavors, si l’any ha estat retocat al text d’En Viciana, també ho ha estat al Llibre de Memòries. És a dir, que s’ha suprimit un any sencer de l’estada de l’Emperador en terres valencianes, car quan Carles torna a aparèixer novament a la capital és ja al moment d’abandonar-la en direcció a Montsó. I això, més que significatiu, és altament indicador que s’esdevenia quelcom important a València que no podia transcendir de cap de les maneres ni en llibres impresos ni en pública documentació.

La Regina Pinilla ens informa que l’Emperador «només roman durant uns dies a València per pur tràmit, a fi de passar, el 4 de juny, a Montsó».⁸⁰ Sí, però malgrat ser un tràmit, no es pot negar ni que Carles hi va passar ni que hi va fer estada. Així, si entrava a València el 3 de maig de 1528, el 16 hi jurava els furs i ja en sortia el dia 20 del mateix mes cap a Montsó «per tenir-hi les Corts que havia convocat als regnes d’Aragó, València i principat de Catalunya»,⁸¹ de les quals En Viciana va ser –com ens diu– «testimoni de vista» i síndic «per viles reials».⁸² En comentar l’entrada a València i la propsegüent convocatòria de corts a Montsó, l’Ernest Belenguer glossa que l’Emperador va venir a València «entre el 3 i el 20 de maig i només per complir el requisit de jurar els furs: no ha estat possible delegar la missió a En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i últim marit de dona Germana. A continuació, amb les mans més lliures, l’espera, el primer de juny, Montsó, lloc petit, però equidistant de Saragossa, Barcelona i València, idoni per a la convocatòria i celebració de Corts Generals per als tres territoris».⁸³

Se’ns diu que el 29 d’abril el rei és a Requena i el 30 a Bunyol,⁸⁴ a punt d’entrar a València. I, mercès al Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, ara podem tenir coneixement dels moviments del Cèsar en aquest regne durant el dia 3 de maig, que entra a la capital, i el 20 que en surt direcció a Montsó.⁸⁵ Però, tot i servir-nos de pauta i guiatge, no ens podem fiar gaire del text, perquè, com acostuma a passar, som davant d’una còpia posterior. En Sanchis Sivera, que al 1926 va fer una primera edició del llibre, creia que l’autor podia haver estat el sotssagristà Pere Martí, el qual el va començar a escriure «copiant-hi relats i notes que es conservaven a l’arxiu»⁸⁶ de la catedral. Nogensmenys, la confrontació de les dades que ens aporten el Llibre de Memòries i el Llibre d’Antiquitats ens dona una visió prou exacta de l’estada, tan breu com fugissera, de l’Emperador en aquest maig del 1528. I sembla que disset dies són un període molt esquifit per celebrar-hi corts, especialment tenint present que s’hi havia de tractar de la invasió del rei de França i d’organitzar-ne, a grans camades, la defensa militar. Però, sobretot, fa la impressió que no hi va poder haver temps si veiem, per torna, que es destinaran uns dies –a parer meu, més del que seria normal– a festejar-ne l’arribada.⁸⁷

En Carreres Zacarés advera que «encara que s’havien decretat tres dies de festes, aquestes no s’aturaren durant el temps que Carles I estigué a la nostra ciutat».⁸⁸ Certament, fa la impressió que hi va haver més festes que tasques jurídiques i legislatives, pròpies d’unes corts. «Feren-se en València moltes festes» –matisa un apèndix de notícies curioses afegit al manuscrit de la Germania d’En Miquel Garcia– i el rei «anà-se’n a Monçó a tenir corts, per Morvedre».⁸⁹ Cap notícia tampoc de les tan repetides Corts valencianes, potser perquè ja s’havien realitzat abans en alguna altra ciutat del regne i ara, tan sols, el rei i la cort en celebrarien la cloenda a la capital, amb una visita fugissera però obligada, i les festes populars corresponents, abans d’inaugurar-ne unes de noves i generals a Montsó.

Ara bé, com que «en els diferents processos de Corts Generals es poden trobar els donatius, préstecs i subvencions atorgats al rei; podem afirmar que en totes les Corts Generals celebrades entre els anys 1413 i 1479 el rei demanà un donatiu, subsidi o préstec per finançar les campanyes bèl·liques».⁹⁰ Així, de conformitat amb En Jordi Buyreu, una de les funcions primordials de les Corts «era l’autorització de la concessió del servei al rei, fruit també del consens entre els tres braços. Aquesta dotació econòmica, que s’atorgava al sobirà abans de finalitzar la Cort, en la majoria dels casos era utilitzada per sufragar les despeses militars, que precisament durant el segle XVI tingueren un augment extraordinari».⁹¹ Però la concessió del servei no era un tema menor, que es pogués ventilar en un tres i no res, sinó que, tot sovint, venia precedit d’estira-i-arronses inacabables. Per En Buyreu, «concretament, la qüestió del servei era un dels indicadors de com havien funcionat les Corts, ja que les relacions entre el monarca i els seus súbdits no sempre eren del tot amicals. D’una banda, el rei acostumava a reclamar que s’agilitzés el curs normal de la ingent burocràcia i dels lents processos que implicava el desenvolupament de les Corts. De l’altra, els integrants dels braços podien, mitjançant un dissentiment, aturar els treballs fins que no s’atengués i solucionés una petició determinada. Normalment, el conjunt dels assistents a corts eren força escrupolosos en l’observança de la legalitat vigent: eren importants els processos formals de les Corts que la llei consuetudinària havia anat modelant al llarg dels temps. També es feia una atenció especial als abusos i actuacions al marge de la llei que els oficials reials havien comès des de l’última cort fins a la que se celebrava en aquell moment. És precisament aquesta darrera qüestió la que en el decurs de les Corts sovint generava algunes dissensions entre el rei i els braços, ja que abans de concedir el servei, el monarca havia d’assumir aquests greuges, que posteriorment es quantificaven econòmicament i eren deduïts de la concessió del servei».⁹² És a dir, que la donació del servei indica que som al final de les Corts. I, per això mateix, l’Oriol Oleart advera que «gairebé en darrer lloc de l’ordre establert per als debats, hi havia la concessió del servei (o oferta, o donatiu) al rei».⁹³

Com ho ha indicat En García Cárcel, en estudiar aquestes brevíssimes Corts del maig del 1528, som més en un final que no pas en un inici de corts estroncat, ja que, per ell, «la presència fugaç del rei determina que l’estructura dels furs d’aquestes corts sigui inversa al mòdul general. L’oferta econòmica dels diputats, única gestió que mereixia la presència reial, precedeix la demanda de peticions i concessions subsegüents».⁹⁴ I, en aquest mateix vessant, En Josep Martí Ferrando, que també ressegueix els passos de la cort i de l’Emperador a València durant aquests anys, en observar l’entrada de Carles a la ciutat aquell maig mateix, escriu: «Les Corts eren, juntament amb els moments tan fugaços com escassos de les visites, les ocasions en què els regnícoles podien accedir amb caràcter general al seu rei. I de la mateixa manera que en les visites reials, les legislatures eren aprofitades per magnificar la monarquia. En aquesta ocasió, nogensmenys, es produí una alteració de l’ordre general seguit a les Corts. Normalment, després de l’acte d’inici tenien lloc les negociacions entre els representants del monarca i dels braços per establir els furs i actes de cort i, finalment, tenia lloc l’“oferta” dels braços al rei: una compensació econòmica al monarca a canvi dels furs. Era l’antic ordre establert a la Corona d’Aragó: subsidi econòmic al monarca a canvi de furs. Ara, nogensmenys, s’alterà la disposició usual: fou lliurada la concessió econòmica al monarca –cent mil lliures, més unes altres deu mil per a les despeses de les Corts i de l’exacció dels diners– i els debats dels furs es postergaren per a Montsó».⁹⁵

Tot fa l’efecte que més que trobar-nos davant d’una obertura de corts, siguem fit a fit amb un final de cicle, on, després de negociar i acordar el que s’hagués hagut d’acordar, i després de les deliberacions corresponents –que sovint eren llargues i àrdues–, s’havia arribat a la donació del servei que antecedeix la clausura formal. Per això, en aquesta darrera entrada de l’Emperador a València, no hi ha negociacions entre els braços i el rei, i per això el rei, així que rep la concessió econòmica –fet que marca el final de l’assemblea estrictament valenciana–, marxa del regne, entre festejaments i celebracions, cap a Montsó, on inaugurarà les Corts Generals per als regnes de València, Aragó i Catalunya.

Per reforçar el que acabo de suggerir hi ha també el parer d’En Martí de Salinas, l’ambaixador de l’infant Ferran i rei d’Hongria a la cort imperial carolina i testimoni presencial d’aquells fets. Així, per una carta seva al rei Ferran, datada el 26 d’abril del 1528, referent als moviments de Carles I, sabem que «S[a] M[ajestat] partí de Madrid cap a València a 23 d’aquest i hi farà la seva entrada el segon dia de maig; i en acabant de jurar, partirà vers Montsó, on té feta crida de corts per al primer de juny».⁹⁶ És a dir, que, ultra no comentar que hi ha hagut convocatòria de corts per a València, el que sí que remarca amb totes les lletres és que «acabarà de jurar» quelcom que no es diu, però que, a les envistes del que he exposat fins aquí, cal interpretar que hi jurarà «la cloenda de les Corts», perquè ha de marxar ràpidament cap a Montsó, on hi ha de començar unes noves Corts Generals. És molt estrany que en sortir la cort i l’Emperador de «Madrid», ja se’ns faci saber que es clausuraran unes corts que, en teoria, si seguim la documentació oficial sobre els passos de Carles I, no s’hi han pogut convocar mai. El fet, doncs, que s’hi clausurin ens indica a ulls vistents que ja s’hi estaven celebrant i que, conseqüentment, el de «Madrid» substitueix el nom d’una ciutat valenciana, des de la qual surt la cort, en direcció a la capital, abans de saltar cap a l’Aragó. A la lletra següent, ja des de Montsó, el 8 de juliol del 1528, En Salinas hi insisteix: «S[a] M[ajestat] entrà a València al 3 de maig i fou-li feta molt solemne rebuda i, durant el temps que hi estigué, que fou fins al XX de maig, hi feren moltes festes de justes i jocs de canyes, i altres autos de plaer; i S[a] M[ajestat] els festejà visitant la seva ciutat moltes vegades i, encara que mal proveït, perquè venia de pressa amb pensament de no deturar-s’hi gens, jugà amb ells només a les canyes, sense que hi hagués cap home castellà amb ell».⁹⁷ Que és com si ens digués que després de clausurar les Corts, i fins que no se’n va anar a Montsó, es va dedicar al seu esbarjo personal i a festejar-ho amb els valencians.

En aquest sentit, em semblen prou suggerents els mots de l’Amalio Marichalar i En Cayetano Manrique, pels quals «les primeres Corts celebrades per Carles als valencians foren les Generals de Montsó de 1528, prorrogades després a València, on les continuà En Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne».⁹⁸ I d’idèntic parer és En Danvila.⁹⁹ Seguint-los, i reflexionant també sobre l’estada del Cèsar a la capital del Túria, En Martínez Aloy subscriu: «No tingué Carles prou valor per convocar les Corts a València i preferí dur-les a Montsó, perquè, fora del regne i quasi confoses amb les d’altres territoris més importants, perdessin les restes de virilitat que s’haurien salvat del naufragi general».¹⁰⁰ I rebla: «Ja hem dit que les primeres Corts valencianes del temps de Carles I es congregaren a Montsó a l’any 1528».¹⁰¹ Dada que ve corroborada, finalment, per una anotació del mateix Llibre d’Antiquitats, car el 4 de maig del 1528 els tres braços presenten a l’Emperador «ses entimes y protests per la convocació feta fora lo regne de les corts de Monçó».¹⁰² No hi va haver, doncs, corts a la ciutat de València «aquell maig» del 1528. O més ben dit, no n’hi va haver, si més no, amb la presència de l’Emperador, sinó tan sols s’hi va escaure –com hem vist– una cloenda formal i la subsegüent convocatòria per a les de Montsó. «El duc de Calàbria, virrei de València, quedà habilitat per perllongar les sessions de les Corts a la ciutat de València, les quals es reprengueren al convent de Predicadors i duraren fins al 8 de maig del 1529»,¹⁰³ apunta En Juan Francisco Pardo. Més clar no es pot dir: si les Corts es reprengueren i, amb aquest fi, es va habilitar el duc de Calàbria per «perllongar les sessions de les Corts», és que ja hi havia hagut sessions anteriors i, per descomptat, inauguració prèvia i formal. I caldria estudiar amb deteniment de quines corts, doncs, són els nombrosíssims rastres que trobem a la documentació i que ens parlen d’aquesta assemblea del 1528, editada al 1539 per En Francesc Díaz Romano,¹⁰⁴ i celebrada «als regnícoles de la dita ciutat e Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat».¹⁰⁵ Perquè, si l’Emperador va entrar a València l’any anterior del 1527 i la documentació d’aquesta visita ha desaparegut en una part prou substancial –per no dir absolutament– i, en el terreny oficial, ja trobem les dues estades confoses en una de sola, potser aquestes Corts siguin les d’aquest any 1527, datades a rellotge passat el 1528, perquè, efectivament, a la ciutat del Túria es van concloure les Generals de Montsó en tot allò que afectava el regne particular de València. O això o som tan sols davant la clausura de les Corts del 1527, prolongades durant tot el 1528, abans que l’Emperador i la cort passessin a Montsó.

Aquesta és l’opció més llaminera per la qual em decantaria ara. Majorment perquè, com he dit, a l’any 1539 es van reeditar a València els Furs, capítols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXViii,¹⁰⁶ per tal com la portada deixa clar que els Furs són ara «novament estampats e rubricats»,¹⁰⁷ si bé –cosa prou indicativa– no n’hem conservat la primera edició. Amb tot, a la capçalera que obre el text del llibre, després de remarcar que l’assemblea ha estat presidida pel duc Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne de València, se’ns advera que els furs que tot seguit s’imprimeixen són els acordats «en les Corts generals per aquelles celebrades als regnícoles de la dita ciutat i Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat en lo any M.D.XXViii».¹⁰⁸ És a dir, que es van celebrar a València aquell 1528 unes Corts Generals, però que «considerada la necessitat urgentíssima de vostra Magestat per raho de la qual no es pot detenir» a València, perquè ha d’anar a Montsó «per lo desafiu presentat a la Cesarea y Real persona de vostra Magestat per lo Rey de França», i ateses «les necessitats que ocorren en aquell seu Regne de Valencia, en les quals necessariament se ha de provehir»,¹⁰⁹ nomena i habilita En Ferran d’Aragó «per a continuar e celebrar les corts als regnícols del dit regne de Valencia en la ciutat de Valencia per temps de tres mesos».¹¹⁰ El text és més que explícit: el duc Ferran és habilitat, en nom de l’Emperador, puix aquest ha de passar urgentment a Montsó, per continuar durant tres mesos més les Corts a València. Tres mesos que «correran del dia avant que sera assignat e por vostra Magestat prorrogat per a continuar dites corts en la dita ciutat de Valencia». I encara s’hi especifica que, si «dins lo qual terme de tres mesos, si les corts no es podran cloure, lo dit terme, tenint tal poder, se puixa prorrogar amb consentiment empero de tots los braços del dit regne e persones representants», sense que les prorrogacions «no puixen excedir lo terme de un any comptador del primer dia del present mes de Juny».¹¹¹ El contingut de l’«habilitació del Illustrissim duc don Ferrando de Aragó» és realment aclaridor. Hi ha hagut unes corts no concloses a València, perquè Carles ha de marxar a Montsó. Amb aquest fi s’ha habilitat el duc de Calàbria per continuar-les durant tres mesos, però si no les podia cloure per la raó que fos, les pot tornar a prorrogar, sempre que el termini no depassi el curs d’un any comptador des del primer de juny d’aquell any de 1528. Les Corts hi eren. Hi van ser. En algun indret de València i, segurament, presidides pel mateix Emperador. És molt possible que la primera edició «extraviada» dels Furs que ara glosso ho digués amb tota la normalitat del món. Els imponderables de la guerra amb França van fer que l’Estat Major català necessités els recursos dels regnes d’Aragó i de Catalunya. I per aquesta raó el Cèsar va convocar Corts Generals a Montsó, però deixant el duc de Calàbria a València perquè clogués aquelles que ja hi havia en curs. I llavors, una conclusió s’imposa: si l’Emperador venia del sud de València, on havia inaugurat les Corts, és que les Corts que les cròniques adulterades ens situen a Toledo o a Valladolid l’any anterior de 1527, han de ser unes altres corts, també tingudes en un altre indret indeterminat de València, esborrades insidiosament.

Traces de la visita imperial a València al 1527, si bé sense citar la font, ens les continua oferint En Joan Reglà, car subscriu que «per l’agost del 1526, el legat pontifici, cardenal Salviati, arribà a València i s’encaminà tot seguit a Castella per gestionar la llibertat del rei de França. L’any següent –el 3 de maig [del 1527, és clar]– Carles V va arribar a València per primera vegada: la gran gentada aplegada per presenciar aquella solemnitat va provocar l’enfonsament del pont del Real –tots els ponts de llavors, a excepció del de Serrans, eren de fusta–. L’endemà, Carles va jurar els Furs del regne a la Seu».¹¹² ¿Es tracta d’un nou error, d’una nova confusió entre les Corts fantasmes del 1527 i la cloenda de les del 1528 o En Reglà tenia a mà una informació poc coneguda que li va permetre donar-nos aquesta dada rellevantíssima? A hores d’ara no ho puc saber. Però m’ajuda a entendre que la documentació que va garbellar, fos quina fos, per assegurar que al 1527 Carles I i la cort imperial eren a València, era totalment fiable, és l’opinió del nunci apostòlic conegut com a Baldassare Castiglione. No és cap secret que En Castiglione vivia a la cort imperial i la seguia arreu on es desplaçava, tot informant amplament els seus contactes i parents dels seus moviments i propòsits. Doncs bé: en escriure a l’arquebisbe de Capua, el 12 d’agost del 1526, des de –segons el document– «Granada», per notificar-li les últimes novetats imperials i relatar-li els projectes del virrei de Nàpols, li diu: «El virrei és a punt de sortir cap a Itàlia, on durà sis mil infants; anirà a Nàpols i no al camp. L’Emperador li fa més favor que mai».¹¹³ I tot seguit, rubrica: «Sa Majestat, al final d’això, va a València i d’allà a Montsó a tenir cort per obtenir diners».¹¹⁴ És a dir, que –sempre en el cas que Carles I fos a Granada–, en deixar aquesta residència, a l’agost del 1526, la cort i l’Emperador anirien directes a València, sense passar ni per Toledo, ni per Madrid, ni per Valladolid, i d’aquí enfilarien cap a Montsó amb el propòsit de celebrar-hi les Corts Generals i aconseguir recursos per aturar la invasió francesa. I com que sabem del cert que de València van passar a Montsó, com testifica la nombrosíssima documentació coetània que posseïm, hem de poder, almenys, sospitar que també podria ser cert que de «Granada» es dirigissin directament cap a València aquell mateix 1526 i que, per tant, també hi fossin durant el 1527.

I idèntica informació ens forneix En Marino Sanuto, que recollia la informació que els ambaixadors italians enviaven des d’Espanya sobre la Cort imperial. Segons ell, doncs, en lletra datada el 23 de juny del 1525, després que l’Emperador deixés «Toledo», aquest no s’havia pas de desplaçar cap al sud de Castella, ni cap a Andalusia, sinó que «venia a València, cosa que molt complau al legat [apostòlic que s’havia de trobar amb Carles], perquè així no hauria de navegar tant per mar».¹¹⁵ La dada és més que transcendental, perquè ens emmarca l’estada de l’Emperador i de la cort al regne de València aquell 1525, mentre els textos reescrits els situen a l’uníson a Toledo. Sí. Per més absurda que pugui semblar als historiadors acadèmics, que han fet de la documentació adulterada, traduïda i reescrita una mena de fetitxe inqüestionable i sagrat, aquesta dada ens posa de manifest que la ruta imperial per Espanya ha estat reconstruïda per la censura, amb evident interès d’estat; però també palesa que, afortunadament, alguns episodis i estades reials s’han escapat del discurs inventat i imposat arreu i continuen sent un far delator i orientador en l’estudi seriós de la recerca dels fets. De fet, que Carles i la cort imperial havien de ser a València aquell 1525 ens ho torna a indicar una carta d’En Guillem des Barres a la seva senyora Margarida d’Àustria, tieta de l’Emperador, del 22 de març del 1526, per la qual li exposa que el Cèsar ha de «retornar a València, i tenir-hi les Corts d’Aragó, Catalunya i València, puix se’n va pel setembre a embarcar a Barcelona per fer el seu viatge de Roma».¹¹⁶ És evident, doncs, que si Carles ha de tornar a València −a València ciutat o al regne de València− aquell març o abril del 1526, és que ja hi era i n’havia sortit.

Semblantment, i des d’aquesta mateixa òptica, tornem a observar que la Sylvia Romeu repeteix de nou, en parlar de Carles I, que «després d’una estada a València al 1527, se celebraran Corts a Montsó al 1528».¹¹⁷ És a dir, que hi ha una estada desconeguda de l’Emperador a València al 1527 i, per torna, una relació directa entre l’entrada de Carles I a la ciutat del Túria en aquest any del 27 i la convocatòria de corts, baldament siguin a Montsó. Com de costum, la Romeu no cita tampoc la font. Però això no obsta perquè En Joaquim Escrig, fent un pas més endavant, ja ens reporti que al «1527 l’emperador Carles V va arribar a València per jurar els furs del Regne»,¹¹⁸ cosa que pressuposa de forma prou palesa que hi volia celebrar corts. I celebrar-les aquell mateix any –se’n dedueix– i en aquell mateix regne. Ara bé: de manera més que sorprenent, En Pasqual Esclapés certifica que, a l’any 1528, «entra a jurar a València l’Emperador, diumenge, 29 de maig».¹¹⁹ No pas el «3 de maig», data que tothom comenta i recorda, sinó «el 29». Llavors, i atès que el 29 de maig del 1528 el Cèsar ja no era a València, d’on n’havia sortit el proppassat dia 20 en direcció a Montsó, com remarquen la quasi totalitat de fonts que ho citen, és evident que tornem a parlar de les Corts anteriors del 1527, de les quals només se n’han preservat dades escadusseres i esparses, certament opaques, recollides ara per un historiador, suara per un altre, i sense citar mai les fonts on s’abeuren per confirmar les seves asseveracions. Tot fa sospitar que, durant l’any anterior del 1527 i principis del 1528, l’Emperador seria en algun lloc –o en diversos llocs– del regne de València, on hi podria haver tingut corts, i que aquesta estada i aquestes corts al final s’acabarien confonent amb la darrera vinguda del maig del 28.

Que hi ha hagut una voluntat política premeditada per ocultar la presència imperial a la ciutat de València al 1527 em sembla més que evident. Fins aquí n’he mostrat les traces que em permeten afirmar-ho un i altre cop. Ara en reportaré una de nova, per la qual tornarem a ser conscients que «Valladolid» suplanta molt sovint «València» en el relat dels fets biogràfics de l’Emperador i de la història de la Nació Catalana. Ningú no ha posat cap ombra de dubte a l’acceptació que Carles, en sortint de Madrid a l’abril del 28, i després de convocar les Corts de Montsó per aquell juny propsegüent, va venir a València, on va passar uns dies, cloent les Corts valencianes i celebrant festes abans de dirigir-se a l’Aragó. Els passos que us comento estan totalment documentats i acceptats per la historiografia oficial i per la majoria dels biògrafs de l’Emperador, i sobre aquest punt precís hi ha una unanimitat absoluta. I això explicaria que la primera ciutat que Carles trepitgi provenint de Castella sigui precisament la fronterera «Requena». Doncs bé: a les Memòries de Carles I, que no són res més que un resum traduït i arreglat del 1620 de quelcom que l’Emperador devia escriure, molt més vast i en una altra llengua que no era la castellana, i sobre aquest resum En Cadenas i Vicent en nega qualsevol autenticitat,¹²⁰ ja que el monarca –o més ben dit, el seu censor-traductor–, després de resumir-nos com l’Emperador, a «Burgos», va ser desafiat pels reis de França i Anglaterra, exposa a l’apartat 13 que, «havent passat tot això, Sa Majestat se’n tornà a Madrid, on aplegà corts dels regnes de Castella, en les quals fou jurat per Príncep dels dits regnes el seu fill Felip».¹²¹ I tot seguit, a l’apartat 14, rebla: «Anant l’Emperador a l’any de 1528 a Valladolid, se sentí la primera vegada atacat per la gota i tingué noves de com l’exèrcit, que el rei de França havia enviat a Itàlia, sota color de voler alliberar el papa Climent (el qual, com queda ja dit, era ja lliure), havia passat endavant per escometre i assaltar el regne de Nàpols, del qual prengueren una gran part i posaren setge a la ciutat».¹²² Com que a l’inici de l’apartat 15 de les Memòries ja se’ns relata que «Sa Majestat continuà amb el que determinava fer, que era anar a Montsó a tenir corts»,¹²³ és evident que s’ha obviat matusserament el pas del Cèsar per València i que, al text, aquesta obliteració ve marcada pel canvi de la ciutat del Túria per la del Pisuerga. Dada que ens hauria de posar en alerta per tenir en compte que allà on vegem, d’ara endavant, escrit «Valladolid», tal vegada calgui interpretar «València», i esbrinar-ho del tot sempre que altres proves ens ajudin a la corroboració. Generalment, la suplantació de «València» per «Valladolid» la deduïm pel context i per d’altres lectures que hi fan referència, que ens aporten nova informació o desdiuen la que aquell document o crònica ens aporten. Però l’Àlex Sendra ens forneix una prova directa d’aquesta perversa suplantació. Així, en llegir la Brevíssima Relació de la Destrucció de les Índies, s’adona, sorprès, que el pare Cases hi expressa que «la Isla de Cuba es quasi tan luenga como desde Valladolid a Roma».¹²⁴ I ho vol comprovar. Amb aquest fi, calcula la distància de l’illa antillana i la projecta sobre un mapa, amb les mateixes coordenades, entre Roma i la ciutat castellana en qüestió. I el que veu i tots veiem és que, més que ser tan «luenga como desde Valladolid a Roma», és «tan llonga com des de “València” a Roma». Per tant, l’experiment li permet concloure que, almenys a la Brevíssima del pare Cases, «se censura la Nació Catalana a favor de Castella» i que «és evident que s’esborra València substituint-la per Valladolid».¹²⁵

De fet, si com se’ns diu i rediu, el Cèsar venia amb la cort des de Madrid, ciutat on va convocar les Corts Generals de Montsó, ¿com podem explicar ara que En Dormer, per contra, ens digui que el monarca les va convocar, no pas des de Madrid, sinó des d’una desconeguda i misteriosa «Villa de Mayoreto el 27 de març»?¹²⁶ On era l’Emperador? I per què ara uns textos ens parlen que es troba a Madrid i un altre a «Mayoreto»? Quina vila autèntica i real s’amaga darrere d’ambdós retocs?

En aquest sentit de desvirtuacions sistemàtiques, veiem de nou que Ferran el Catòlic, volent que entre catalans i aragonesos «no hi hagués pignoracions ni marques» expedí amb aquest fi «un Priveligi dat a Mayoreto el dotze de Maig del mil cinc-cents quatre».¹²⁷ Quan faig un cop d’ull a l’Itinerari dels Reis Catòlics confegit per En Rumeu de Armas, per saber on era el monarca en aquella data precisa, m’adono que el 12 de maig el rei Ferran –sempre segons la documentació castellana– era precisament a «Medina del Campo».¹²⁸ Amb la qual cosa, si mirem d’identificar «Mayoreto» amb una vila concreta, tindríem ara un nou emplaçament de Carles: a Medina del Campo; cosa, tanmateix, inaudita i que no recull cap document. Per la qual raó sembla, com de costum, que el nom de «Mayoreto» s’hagi inventat tan sols per tapar el nom d’una altra ciutat. Consegüentment, continuo pensant, sobretot ara, que el rei Ferran expedeix una pragmàtica en aquesta vila de «Mayoreto» per solucionar temes entre catalans i aragonesos, que es dilataven al llarg dels segles sense solució efectiva, que Carles podria ser també en qualque regne català. Així mateix, per En Fernàndez de Béthencourt som conscients que el rei Ferran va escriure una carta a En Joan d’Aragó, duc de Luna i Castellà d’Amposta, nebot seu, datada el 17 de maig del 1508 «al lloc de Mayoreto».¹²⁹ Ara bé: quan faig de nou un cop d’ull a l’Itinerari dels Reis Catòlics d’En Rumeu, m’adono desconcertat que ara, en aquesta data exacta, el rei Ferran es troba ni més ni menys que a «Burgos».¹³⁰ És a dir, i en resolució, que si tenim tot un seguit de dades documentals on «Mayoreto» ara és «Madrid», ara «Medina del Campo» i suara «Burgos», però sempre allò que es tracta als textos datats aquí fa referència a temes d’estricta índole catalana, és que hem de continuar sospitant que el nom «Mayoreto» és el triat pels censors per tapar i deslocalitzar una o diverses de les nostres ciutats. També m’ho fa pensar el fet que Adrià d’Utrecht, confirmi En Joan Garcia com a secretari del Consell Suprem de la Santa Inquisició per als regnes d’Aragó i Navarra, el 12 de febrer del 1517 a «Mayoreto».¹³¹ Com que Adrià d’Utrecht va ser bisbe de Tortosa del 1516 al 1522,¹³² i tractant-se, per part seva, del nomenament d’un aragonès per a un càrrec de la Corona d’Aragó, cal sospitar que «Mayoreto» torni a fer referència a una ciutat catalana. Efectivament: per En Juan Antonio Llorente sabem que Adrià d’Utrecht va prendre possessió del seu càrrec d’inquisidor general dels regnes d’Aragó el 7 de febrer del 1517, precisament a «Mallorca».¹³³ Quan li comento a l’amic i investigador Rafel Mompó aquest tema, em respon que ell també s’ha trobat aquest topònim tan peculiar a la documentació. Però que més que «Mayoreto» li apareix «Maioreti». I m’escriu: «Si he esmentat lo de “Maioreti/ Majoreti” és perquè, insospitadament per mi, apareix sovint a la documentació (sobretot de Ferran però no únicament). Els qui han ensopegat amb el topònim acostumen a identificar-lo amb Madrit i, en algun cas, amb Mayoral i altres poblacions. Només volia compartir que és més habitual trobar “Maioreti” que no “Mayoreto”. La cosa no destorba el teu treball en allò més essencial perquè, curiosament, sempre que apareix “Maioreti/Majoreti” ho fa en contextos catalans: d’ací, de les dues Sicílies o de Sardenya. Tot això vist sense aprofundir-hi gaire, de manera que no ho puc assegurar totalment».¹³⁴ Però ho pot assegurar. I coincideix amb mi en l’essencial: que el terme substitueix un topònim català.

Tornem-hi. D’on vindria, llavors, Carles I, si era a «Mayoreto»? Tot em porta a creure –veient com hem vist que sempre parlem d’un indret de la geografia catalana– que provindria d’alguna ciutat del sud de València. Car, si venia de Madrid, em sobta moltíssim que no hi hagués cap noble castellà a la seva comitiva. En canvi, com assenyala la Josefina Mateu, Carles, a l’abril del 1528, «es dirigí a la capital del regne [de València], acompanyat dels ducs de Calàbria, de Sogorb i de Gandia, els comtes de Cocentaina, d’Albaida i d’Almenara, de l’almirall Alfons de Cardona, d’En Pere Maça».¹³⁵ El seguici em fa suposar novament que l’Emperador venia d’algun lloc del sud dels seus dominis valencians, no només perquè ho delaten les possessions territorials dels nobles que l’acompanyen, sinó especialment perquè a la ruta que se’ns ofereix del seu viatge hi podem comprovar, d’acord amb les notes d’En Jean de Vandenesse, sotsintendent de la casa reial de l’Emperador, com del 23 al 27 d’abril aquest és a la Sarreta («la Sarrette»),¹³⁶ un topònim que es podria identificar amb el mas de la Sarreta, al municipi de Castelló de la Ribera, prop de Xàtiva. Això faria molt de sentit si tenim en compte que el monarca, al cap d’un mes, ja del tot en direcció a València, sopa i pernocta a la vila d’Albalat («Alballatte»),¹³⁷ dita llavors Albalat de la Ribera, entre Algemesí i Sueca, i que era propietat d’En Joan de Borja, tercer duc de Gandia,¹³⁸ cosí-germà polític de l’Emperador. Possiblement per raó de l’òbvia valencianitat d’aquestes viles, els noms de «la Serreta» i d’«Albalat» es canviarien, respectivament, pels de les ciutats castellanes de «Segòvia»¹³⁹ i «Valdemoro»¹⁴⁰ en d’altres manuscrits, que, pel fet de no tenir cap relació amb la ruta oficial que fa el seguici imperial, ens indiquen que l’itinerari és una construcció perpetrada a rellotge passat. Dit també d’una altra manera: si la Serreta i Albalat eren ciutats castellanes per on l’Emperador i la cort van verament passar, per quina raó s’havien de substituir per «Segòvia» i «Valdemoro», si no era per amagar l’autèntic itinerari del Cèsar? Amb tot, el que queda palès dels rastres imperials que acabo de recuperar, és que la cort es desplaçava lentament, almenys des de Xàtiva, cap al nord, en direcció a la capital.

Si les meves conjectures fossin certes i l’Emperador i la cort imperial, més que de Madrid, provinguessin d’alguna ciutat del sud del regne de València, com moltíssimes traces permeten conjecturar i, fins i tot, endevinar, ara també tindria sentit que l’Emperador, de camí cap a Montsó, hagués de passar forçosament per la capital. Per això entraria a València i s’hi estaria ben bé tres setmanes. Per contra, si fos cert que venia de Madrid i que aquí, el 23 de març del 1528, va convocar els seus regnes a les Corts de Montsó per al primer de juny,¹⁴¹ això hauria entrat en conflicte directe amb les lleis del país, car «els Furs establien que la convocatòria [de corts] s’havia de fer des de dins del regne pel mateix monarca o el primogènit “en cas de necessitat urgent”».¹⁴² Cosa que s’esdevenia idènticament al Principat, on «la Cort ha de convocar-se des del principat de Catalunya» mateix.¹⁴³ I encara més important: segons En Llorenç Matheu, la forma de convocar les Corts «és amb lletres, cartes o cèdules despatxades en tota forma de cancelleria pel [Consell] Suprem d’Aragó; però només les signa Sa Majestat i les referenda el protonotari».¹⁴⁴ Amb la qual cosa veiem que darrere l’Emperador, en el moment de convocar les Corts de Montsó, hi ha la Cancelleria Reial i el Consell Suprem d’Aragó, cosa que tindria molt més sentit si el rei fos a València.

Ultra això, i aprofundint-hi una mica més, si Carles, com se’ns diu, venia de Madrid, i a València no hi havia de clausurar re, puix no hi havia ni convocat ni obert corts, ¿per què no va anar directe de Madrid a Montsó, que tan sols són 450 km, i, en canvi, va preferir fer una volta tan incomprensible –sobretot perquè sabem que el Cèsar llavors ja tenia una gran pressa– i va passar per la ciutat de València, fent una ruta de 725 km? Per què va passar 22 dies a València amb jocs, festes i divertiments? Llevat que fos una exigència protocol·lària insalvable marcada per la clausura d’unes corts, el fet no té cap ni peus i sembla una actitud més suïcida que fruit d’un gran estratega en temps de guerra. Les presses i les cuites, especialment quan els francesos estaven envaint els seus estats itàlics, que ell havia de defensar a grans camades, esdevenien una prioritat de vida o mort, i no són gaire o gens amigues de les giragonses inútils i de les pèrdues incomprensibles de temps.

Una altra traça colpidora de la desubicació territorial i nacional de l’Emperador i de l’Emperadriu, la tenim en un fet tan insignificant com revelador: el nomenament de cavaller de l’aragonès Joan Garcia. De fet, és materialment impossible que, si el rei era a Toledo, Madrid o Valladolid celebrant-hi corts a l’any 1527, com se’ns diu abusivament des dels llibres retocats, En Joan Garcia, natural de Saragossa, membre del Consell Reial i secretari del Cèsar, fos «armat cavaller a Brussel·les per l’Emperador Carles V el 12 de desembre del 1527».¹⁴⁵ En Latassa, a qui devem aquesta dada, ens confirma que treu la informació del que «diu el mestre Zapater Anal. llib. 4, cap. 18, pàg. 66, col. 2 i pàg. 77».¹⁴⁶ I, efectivament: a la Segona Part dels Annals de la Corona d’Aragó, publicada per En Miquel Ramon Zapater, al llibre 4, capítol XVIII, pàgina 66, l’Andrés de Uztárroz narra l’atorgament del títol de cavaller al saragossà Joan Garcia el dia 11 de desembre del 1527, per compte de l’Emperador, però no pas a «Brussel·les», sinó a «Burgos»!¹⁴⁷ És ostensiblement palès, de nou, que tant Brussel·les com Burgos tornen a tapar el nom de la ciutat real on es trobava el monarca en el pla físic, puix sabem que el rei en aquelles dates era a Espanya, com certifiquen la totalitat de documents, estudis i biògrafs, entre els quals En Martyn Rady, que innova que «entre 1522 i 1529 Carles V residí a Espanya»¹⁴⁸ de forma ininterrompuda,¹⁴⁹ i com, així mateix, ho objectiva l’Alfred Kohler: «A partir de l’estiu del 1522, Carles es troba novament als seus regnes espanyols; aquesta segona estada a la península Ibèrica es perllongaria fins al 1529».¹⁵⁰ Queda evidenciat, doncs, irrevocablement, el retoc.

I, encara, com a colofó, voldria comentar que, mercès a un escrit de l’ambaixador polonès Joan Dantisc sobre una ambaixada russa que acabava d’arribar a la cort imperial, datat el 17 d’agost del 1527, sabem que aquesta s’havia de trobar o bé en una ciutat costanera o molt a prop de mar, perquè En Dantisc relata que «a la mateixa sala on menja i escolta missa, rebé l’Emperador els ambaixadors del duc de Moscòvia. Vingueren des de Brabant per mar i arribaren el 20 de juny, i visqueren dels seus propis recursos fins al 29, en què se’ls donà audiència i reberen provisió abundosa».¹⁵¹ Per més –com és costum– que la carta sigui datada a «Valladolid»,¹⁵² el fet que el text objectivi nítidament que els ambaixadors moscovites «arribaren per mar», allà on es trobava la cort, demostra que som davant d’una còpia de la carta original desnaturalitzada i deslocalitzada, perquè Valladolid no té mar i, per tant, no s’hi pot arribar «per mar». Amb tot, es podria adduir que l’ambaixada arribaria per mar a algun lloc de la costa hispànica –que arribaria per mar a Espanya– i que, després, es desplaçaria fins a la cort, a Castella. Però el text no només no diu res de tot això, sinó que és ben nítid a especificar que un cop arribats per mar, on fos que arribessin, els moscovites van romandre aturats en aquest mateix lloc durant nou dies, «vivint dels seus propis recursos», esperant la llicència corresponent per ser rebuts per la cort i, un cop obtingut el permís desitjat, se’ls va donar audiència. Amb això, el text –i només el text– dona a entendre que la cort i el punt d’arribada dels ambaixadors havien de ser tots dos en una ciutat molt propera a la costa o potser, fins i tot, en una ciutat portuària de la costa. Per això mateix, en tancar el relat, En Dantisc rubrica que els ambaixadors, «pel seu gust, haurien tornat per França, però se’ls obligà a anar per mar a llur costa i sense ningú d’aquesta cort que els acompanyés, com es fa amb d’altres. Els anteriors a aquests anaren per França fins a Àustria a costa de l’Emperador».¹⁵³ Amb la qual cosa tornem a ser conscients que la cort no tan sols era a prop del mar, sinó prop d’una ciutat important, segurament, amb un port de mar prou folgat, i almenys amb un nombre mínim de veïns que podia oscil·lar entre els 200 (com a Catalunya) i els 400 (de l’Aragó),¹⁵⁴ perquè quan hom convocava corts les ciutats catalanes i aragoneses acostumaven a tenir, respectivament, un mínim de 200 i 400 habitants. O, potser encara, afinant-ho millor, un mínim de 200 focs i «s’havia de celebrar en una vila reial».¹⁵⁵ Llavors, si els fets passen, com ja he apuntat, en una ciutat costanera amb port de mar, al sud de Xàtiva, segurament amb el títol de «vila reial», d’on romanços venia l’Emperador amb la cort?

71RICARDO GARCIA CARCEL, Cortes del reinado de Carlos I; Monografías y Fuentes-5, Universidad de Valencia. Departamento de Historia Moderna, València, 1972, p. VIII.

72MARTIN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882,p. 226-227.

73Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1935, vol. II, p. 810.

74Ídem, p. 226.

75R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. VIII.

76Cf. MARTÍ DE VICIANA, Libro Tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino; edició a cura de Joan Iborra, Fonts Històriques Valencianes-9, Universitat de València, València, 2002, p. 263, nota 539.

77Ídem.

78Ídem.

79Ídem.

80REGINA PINILLA PÉREZ DE TUDELA, El virreinato conjunto de doña Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto; tesi doctoral inèdita, dirigida per Emilia Salvador Esteban, Universidad de Valencia, Facultad de Geografía e Historia, València, 1982, R. 11095, p. 212.

81M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 227.

82Ídem.

83ERNEST BELENGUER, El imperio hispánico. 1479-1665; Libros de Mano-35, Grijalbo Mondadori, S.A.; Barcelona, 1995, p. 202.

84Cf. MANUEL DE FORONDA Y AGUILERA, Estancias y Viajes del Emperador Carlos V, desde el día de su nacimiento hasta el de su muerte; Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, [Madrid], 1914, p. 308.

85Vg. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Biblioteca Sanchis Guarner-30, Institut Universitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1994, vol. I, p. 121-135.

86JOSÉ SANCHIS SIVERA, «Preliminar», Libre de Antiquitats. Manuscrito existente en el Archivo de la Catedral de Valencia; Editorial «Diario de Valencia», València, 1926, p. IX.

87Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.

88SALVADOR CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una Bibliografía de Libros de Fiestas celebradas en Valencia y su Antiguo Reino; Imprenta Hijo de F. Vives Mora, València, 1926, p. 120.

89MIQUEL GARCIA, «La Germania dels Menestrals de València», Crònica de les Germanies; a cura d’Eulàlia Duran, Sèrie «La Unitat»-86, Eliseu Climent, Editor; València, 1984, p. 394-395.

90ISABEL SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT, La Diputació del General de Catalunya (1413-1479); Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXIII; Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 86.

91JORDI BUYREU JUAN, Institucions i conflictes a la Catalunya Moderna. Entre el gr euge i la pragmàtica (1542-1564); Col·lecció Bofarull-10, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 2005, p. 73.

92Ídem, p. 73-74.

93ORIOL OLEART i PIQUET, «Organització i atribucions de la Cort General», Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional. 28, 29 i 30 d’abril de 1988; Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1991, p. 21.

94R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. IX.

95JOSEP MARTÍ FERRANDO, «La Corte Virreinal valenciana del Duque de Calabria», Reales Sitios; any XL, núm. 158, 4t trimestre del 2003, p. 24-25.

96Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 170, p. 403.

97Ídem, lletra 171, p. 406-407.

98AMALIO MARICHALAR Y CAYETANO MANRIQUE, Historia de la Legislacion y Recitaciones del Derecho Civil en España; Imprenta Nacional, Madrid, 1863, tom VII, p. 534.

99MANUEL DANVILA Y COLLADO, «Investigaciones Histórico-Críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del Antiguo Reyno de Valencia»; Memorias de la Real Academia de la Historia, XIV (1909), p. 360-361.

100JOSÉ MARTÍNEZ ALOY, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia; Diputación Provincial de Valencia; València, 1930, p. 287.

101Ídem, p. 289.

102Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.

103JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, «“Per terra e no per mar”. La actividad naval en el reino de Valencia en tiempo de Carlos I»; Estudis, 21 (1995), p. 71.

104Vg. Furs, capitols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXVIII; Francisco Diaz Romano, València, M.D.XXXIX.

105Ídem, foli II [recte].

106Ídem, portada.

107Ídem.

108Ídem, foli II [recte].

109Ídem.

110Ídem foli II [vers].

111Ídem.

112JOAN REGLÀ, «Les institucions polítiques i els esdeveniments», dins Història del País Valencià, de Joan Reglà, Joan Fuster, Sebastià Garcia Martínez, Trini Simó i Josep Climent; Estudis i documents-7, Edicions 62 s/a., Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta», p. 137.

113Cf. PIERANTONIO SERASSI, Delle Lettere del Conte Baldessar Castiglione; Giuseppe Comino, Pàdua, MDCCLXXI, Volum Segon, p. 61.

114Ídem.

115MARINO SANUTO, I Diarii; edició a cura de Federico Stefani, Guglielmo Berchet i Nicolò Barozzi, Fratelli Visentini Tipografi Editori, Venècia, MDCCCXCIV, Tom XXXIX, columna 128.

116JUAN ANTONIO VILAR SÁNCHEZ, 1526. Boda y luna de miel del Emperador Carlos V. La visita imperial a Andalucía y al Reino de Granada; Editorial Universidad de Granada, 2a edició, Granada, 2016, p. 61, nota 33.

117SYLVIA ROMEU ALFARO, «Aproximación a las instituciones valencianas de los siglos XV y XVI»; Lluís de Santàngel i el seu temps; Ajuntament de València, València, 1992, p. 472.

118JOAQUIM ESCRIG, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies; Carena Editors, València, 2001, p. 159.

119PASQUAL ESCLAPÉS DE GUILLÓ, Resumen Historial de la Fundacion y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Sus Progresos, Ampliaciones y Fábricas Insignes, con otras particularidades; Josef Estévan, València, 1805, p. 152.

120VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Las «supuestas» Memorias del Emperador Carlos V; Hidalguía, Madrid, 1989, p. 7.

121«Historia del Invencible Emperador Carlos Quinto, Rey de España, compuesta por su Majestad Cesarea, como se ve por el papel que va en la siguiente hoja. Traducida de Lengua Francesa y del Propio Original. En Madrid. Año 1620», Corpus Documental de Carlos V; edició crítica dirigida, prologada i anotada per Manuel Fernández Álvarez, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 1979, tom IV (1554-1558), p. 494.

122Ídem.

123Ídem, p. 495.

124BARTOLOME DE LAS CASAS, Ò CASAUS, Brevissima Relacion de la Destruycion de las Indias; 1552, p. 5 [recte].

125ÀLEX SENDRA, «És l’illa de Cuba “tan luenga como desde Valladolid a Roma”?», web de l’Institut Nova Història, 7 d’octubre del 2019; https://www.inh.cat/articles/Es-l-illa-de-Cuba-tan-luenga-como-desde-Valladolid-a-Roma-

126DIEGO IOSEF DORMER, Anales de Aragon desde el año M.D.XXV del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de M.D.XL; Herederos de Diego Dormer [Saragossa], 1697, foli 337.

127IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ, Segunda Parte de los Anales de la Corona, y Reyno de Aragon, siendo sus Reyes Doña Iuana, y Don Carlos; Herederos de Pedro Lanaja, Saragossa, 1663, foli 131.

128ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Itinerario de los Reyes Católicos. 1474-1516; Estudios-XV, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Jerónimo Zurita – Biblioteca «Reyes Católicos», Madrid, 1974, p. 305.

129FRANCISCO FERNÁNDEZ DE BÉTHENCOURT, Historia Genealógica y Heráldica de la Monarquía Española, Casa Real y Grandes de España; Establecimiento Topográfico de Enrique Teodoro, Madrid, 1901, Tom Tercer, p. 447.

130A. RUMEU DE ARMAS, ob. cit., p. 345.

131IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ i DIEGO IOSEF DORMER, Progressos de la Historia en el Reyno de Aragon, y Elogios de Geronimo Zurita, su Primer Coronista; Herederos de Diego Dormer, Saragossa, 1680, foli 579.

132Cf. MERCÈ SOLÀ i GUSIÑER, «Adrià VI»; Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 1 (1979), p. 185.

133Cf. JUAN ANTONIO LLORENTE, History of the Inquisition of Spain, from the Time of its Stablishment to the Reign of Ferdinand VII; James M. Campbell & Co.; Filadèlfia, 1843, p. 36.

134RAFEL MOMPÓ, email personal amb data 12 de novembre del 2019.

135JOSEFINA MATEU IBARS, Los virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; Estudios Monográficos-2, Sèrie Tercera, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1963, p. 117.

136Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, Collection des Voyages des Souverains des Pays-Bas; Tom Segon, «Itinèraire de Charles-Quint de 1506 a 1531. Journal des Voyages de Charles-Quint de 1514 a 1551, par Jean de Vandenesse», F. Hayez, Brussel·les, 1874, p. 79, nota 6.

137Cf. M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 307.

138Cf. «Testament del Illmo. Sor. Dn. Joan de Borgia, Duch de Gandia», Sanctus Franciscus Borgia, Quartus Gandiae Dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis Tertius; August. Avrial, Madrid, 1894, tom I, p. 7.

139Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, ob. cit., p. 79, nota 6.

140Ídem, p 79, nota 7.

141Cf. REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Coleccion de Córtes de los Antiguos Reinos de España. Catálogo; Imprenta de José Rodriguez, Madrid, 1833, p. 122.

142VICENT PONS ALÓS, «La convocatòria», Las Cortes Forales Valencianas. Poder y Representación; editat per Reginia Pinilla Pérez de Tudela, traducció de Núria Martínez, Corts Valencianes, València, 1994, p. 106.

143O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.

144LORENZO MATHEU SANZ, Tratado de Celebracion de Cortes Generales del Reino de Valencia; Iulian de Paredes, Madrid, 1677, foli 22.

145FELIX DE LATASSA Y ORTIN, Biblioteca Nueva de los Escritores Aragoneses que Florecieron desde el Año de 1500 hasta 1599; Oficina de Joaquin de Domingo, Pamplona, MDCCXCVIII, tom I, foli 165.

146Ídem.

147I. F. ANDRES DE UZTARROZ, ob. cit., foli 66.

148MARTYN RADY, Carlos V; versió castellana de Manuel Rivero Rodríguez, El Libro de Bolsillo-1555, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1991, p. 82.

149Ídem, p. 93.

150ALFRED KOHLER, Carlos V. 1500-1558. Una biografía; traducció de Cristina García Ohlirch i revisió científica de Bernardo J. García García, Marcial Pons, Ediciones de la Historia, S.A.; Madrid, 2000, p. 172.

151Cf. AMADA LÓPEZ DE MENESES, «Las primeras embajadas rusas en España (1523, 1525 y 1527)»; Bulletin Hispanique, 48, núm. 3 (1946), p. 217.

152Ídem, p. 216.

153Ídem, p. 218.

154Cf. VICENTE BOIX, Apuntes Históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia; Imprenta de D. Mariano de Cabrerizo, València, 1855, p. 10.

155Cf. O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.