Читать книгу Carles I sense censura - Jordi Bilbeny - Страница 12

Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la cort imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins a arribar davant de l’Emperador i de la cort. Com veurem tot seguit, en força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i d’aquí ja el van traslladar a Madrid; en d’altres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid. Però, també hi ha casos, com al llibre d’En Juan Ochoa La Carolea, on se’ns narra només que, un cop l’Emperador va ordenar que li trametessin el monarca francès, «s’embarcà a Gènova amb En Carles de Lanoy. Un cop vingut, fou posat en bona guarda a la Fortalesa de Madrid».¹⁵⁶ El mateix fa En Julián de Pinedo, per qui el rei Francesc «es lliurà a En Carles de Lannoy, que el conduí a Madrid, on s’estigué fins al tractat de primer de gener del 1526».¹⁵⁷ Al Sumari del pare Mariana també se’ns diu que, després de la batalla, «l’enviaren pres a Espanya», i «s’estava a Espanya pres al castell de Madrid».¹⁵⁸ Com conformement fa l’editor de les Memòries de Carles V en asseverar que «fou portat el rei a Espanya, a Madrid»¹⁵⁹. I, fins i tot, En Pere Gil ens relata a la seva Història Moral de Cathalunya, que, un cop capturat, «fou aportat lo rey Francisco ab galeres per Lanoy a Espanya l’any mateyx 1525»;¹⁶⁰ i, sense dir en quin port va sorgir, al moment remarca que, després de múltiples festes, «entrà lo rey Francisco en Madrid».¹⁶¹ I llestos. Amb la qual cosa s’esborrava qualsevol traça de la seva presència a Catalunya i creava un llast de confusió infinita que ha perdurat fins als nostres dies. Com ho ha observat al 1893 En Fernández Duro, en parlar de la presó del rei de França, «malgrat ser tants els qui han escrit i comentat els esdeveniments de l’època de Carles V, cap dels crítics no ha explicat minuciosament aquest episodi curiós».¹⁶² I en glossar l’obra d’En Champollion-Figeac, que va intentar precisament resseguir documentalment el viatge de Francesc I ja captiu, apuntava: «L’obra especial dedicada a reunir els documents relatius al captiveri de Francesc I, no desfà els errors que respecte a dates i llocs contenen les obres anteriors; no interpreta bé, segons sembla, alguns dels mateixos documents que hi insereix; no diu, en fi, com feu el rei el seu viatge».¹⁶³ Sí. Un rastre perdut, secularment esborrat, que arriba fins a les portes del segle XX. Especialment, l’itinerari per Catalunya. Però, tanmateix, quin va ser el rastre del seu pas pels regnes catalans? Vegem-ho detingudament.

La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a Barcelona el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te-Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers».¹⁶⁴ Mentrestant, el rei pres havia estat embarcat a l’armada imperial, amb «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»,¹⁶⁵ i era dut a Cotlliure,¹⁶⁶ i d’aquí a Cadaqués.¹⁶⁷ Segons En Santacreu, «l’endemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat».¹⁶⁸ És des d’aquí que, el 17 de juny, En Lanoy escriurà a l’Emperador,¹⁶⁹ manifestant-li que té ganes de veure’l ben aviat.¹⁷⁰ I de Palamós van anar a Barcelona.¹⁷¹

En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «el 9 de juny, el governador de Catalunya mossèn Pere Cardona publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no s’atrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena d’una multa i de vint-i-cinc dies de presó».¹⁷²

Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dona puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la plaja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab XXI galeres, de les quals XV eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor».¹⁷³ Llavors, las naus van prendre terra «e moltes d’elles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt se’n anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».¹⁷⁴

El Dietari encara especifica que, l’endemà, dimarts, mentre el rei s’estava tancat a casa de l’arquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».¹⁷⁵ En Balaguer precisa que, a la nit d’aquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador».¹⁷⁶ I rubrica que «l’endemà, dia 21, anà el rei de França a sentir missa a la catedral».¹⁷⁷

Com que el rei de França va arribar aquell 19 de juny a Barcelona, i sobre aquest particular no hi ha ja avui dia cap mena de dubte documental, llavors, quan En Diego de Colmenares ens confirma que «en aquest mateix mes de juny del 1525, en què corre la nostra història, arribà En Carles de Lanoy, virrei de Nàpols, amb el rei de França pres a Madrid»,¹⁷⁸ és incontestablement ara palès que «Madrid» substitueix «Barcelona», perquè és Barcelona, la primera gran capital on va arribar el rei Francesc presoner, conduït pel virrei de Nàpols.

El Dietari concreta que Francesc I va romandre a casa de l’arquebisbe, un dia més, fins l’endemà, dijous dia 22, en què el virrei de Nàpols i el capità «Alarcón», portant el rei de França presoner, es van embarcar amb 21 galeres que acabaven d’arribar a Barcelona, «entre les cinch e sis ores aprés migjorn», en direcció a Tarragona, «y allí s’estigueren alguns dies».¹⁷⁹ Ens ho recorda En Fernando Fulgosio: «Victorioses arreu les armes del Cèsar, veié passar Tarragona, i encara aturar-se al seu venerable recinte, un rei presoner: era Francesc I de França».¹⁸⁰ Així mateix, En Josep Pin i Soler ho subratllava al «Breu Comentari» introductori de la seva edició dels Diàlegs de l’Antoni Agustí: «Després de Pavía, al ser portat a Madrid, passà per mar a Tarragona, hont l’arquebisbe qu’era en aquells dies D. Pere de Cardona, l’allotjà en son propi palau, donántli per habitació, junt amb sa nombrosa escolta, les sales hont, 25 anys després, D. Antonio Agustín instalà l’obrador de Felip Mey, l’impressor».¹⁸¹ I, segons En Josep Blanch, que ho recull al seu Arxiepiscopologi, en arribar Francesc I a Tarragona, «lo aposentaren en lo palacio archiepiscopal y lo archebisbe se’n baxà a casa del ardiaca major […i], perquè no tenian lo rey per segur en lo palacio lo mudaren al castell de l’archebisbe y lo posaren en un aposento de la torre que dóna envès los Orfens».¹⁸²

Voldria, aquí, fer un incís especial per indicar que, fins i tot, el Dietari de la Generalitat està manipulat, car el capità que va arrestar Francesc I no va ser l’anònim i desconegut Alarcón que se’ns explica, de ressonàncies castellanes, sinó el català Joan d’Aldana, tal com, ja al segle XVI ho refereixen En Martí de Viciana, a la Crònica de València, amb profusió de detalls;¹⁸³ o En Jeroni Sempere a La Carolea:

«Y tu, fama y honor de gente Hispana,

Prendiendo el fuerte Rey en tal jornada,

Recibes coronel Ioan de Aldana,

Puñal, Real Tuson, y rica espada».¹⁸⁴

Al segle XVIII ho torna a assegurar En Serra i Postius a l’Epítome de Montserrat¹⁸⁵ i a Lo perquè de Barcelona,¹⁸⁶ i modernament ho corroboren En Joan Tres i l’Enric Querol. Mentre el primer subscriu que l’Aldana «ascendí a coronel major del terç dels italians i lluità a Pavia, on ell, personalment, féu presoner Francesc I, rei de França»,¹⁸⁷ pel segon, al 1512 seria «a Ràvena i, posteriorment, a les campanyes italianes de Garillano, Vicència i Bicoca, a les ordres de Ramon de Cardona».¹⁸⁸ I rubrica: «El zenit del seu currículum militar s’esdevingué, però, el 24 de febrer de 1525, quan, ja coronel del terç dels italians, aconseguí capturar personalment Francesc I, rei de França, durant el setge de Pavia, a Llombardia».¹⁸⁹ En Pere Voltes, així mateix, també l’esmenta com el «cavaller català», al qual, «el dia 24 de febrer del 1525, el monarca francès Francesc I, a la batalla de Pavia, reté la seva espasa».¹⁹⁰ I, finalment, En Miquel Castellvell ha reivindicat el seu paper a la història, tot denunciant-ne la usurpació de la seva gesta a mans dels qui «ens volen amagar la participació de Joan d’Aldana i els terços a la batalla de Pavia».¹⁹¹

A favor d’això em complac encara a al·legar que en d’altres cròniques castellanes el nom del capità és un altre. Un dels primers a denunciar el retoc, de qui tinc constància, va ser En Francesc Martorell, ja al 1627. A la seva Historia de la Antigua Hibera dedica el capítol trenta-sisè a clarificar aquesta insídia. L’intitula «Del Mestre de Camp Joan d’Aldana que capturà el Rei Francesc de França al Parc de Pavia».¹⁹² Després d’exposar les seves gestes militars excelses¹⁹³ i que, un cop va fer presoner el rei Francesc, va donar l’espasa, el punyal i el collar d’aquest a Carles V,¹⁹⁴ escrivia: «Vegeu ara el comú error d’alguns cronistes, car manlleven a aquest soldat valerós la glòria i el renom que d’aquest fet li resulta, i a la ciutat de Tortosa el que com a ciutadà seu li pertoca, i atribueixen la presó del rei Francesc a d’altres soldats; i el que és més: deixar escrit que el rei de França donà el collar a un home d’armes, i l’estoc a un soldat Castellà, i no fou així, sinó de la manera que l’invicte emperador Carles Cinquè ho certifica» en un «privilegi atorgat a Tunis el 20 de juliol de l’any 1535»¹⁹⁵ i posteriorment ho faria també, si bé al fill d’aquest, Marc Antoni, el rei Felip II, en un altre privilegi,¹⁹⁶ concedit el primer de juliol del 1589, a l’Escorial.¹⁹⁷ I a favor d’això En Martorell annexava sengles privilegis atorgats pels reis respectivament a ell i al seu fill Marc Antoni, en què es fan palesos amb tota nitidesa els fets suara esmentats.¹⁹⁸ Tot seguit, i ja per acabar, En Martorell, parlant encara de la fama esborrada del capità Aldana, concloïa: «Em sembla que queda ben provat amb aquest privilegi que aquest capità valerós és qui capturà el rei Francesc de França i qui rebé el seu collar, espasa i punyal i no pas els qui diuen alguns historiadors».¹⁹⁹ I, encara, l’Emperador li va regalar, «en senyal d’amor, unes Hores de l’Ofici de la Mare de Déu, les quals he tingut jo a les mans i són les més formoses que hom pugui pensar».²⁰⁰

Torna a parlar d’En Joan d’Aldana tan nítidament i inconfusible, com el soldat que va capturar el rei Francesc, l’Andrés de Uztárroz al 1663;²⁰¹ En Francisco Diego de Sayas, al 1666²⁰² i el Pare Marcillo, al 1685.²⁰³ A les acaballes del XVII, En Lluís La Marca insistirà de nou que la captura del rei Francesc pels capitans de l’emperador Carles és un fet sabut de tothom, «encara que hi hagi ploma aduladora que s’oposi a una veritat que totes les nacions escriuen»,²⁰⁴ en una clara referència a l’ocultació del nom real dels militars –entre ells el de l’Aldana– que van aconseguir reduir el monarca francès i posar-lo sota vigilància catalana. La gesta d’En Joan d’Aldana la recolliran amb tota normalitat en sengles obres encara els cronistes i erudits del segle XVIII, entre els quals em complac a remarcar En Feliu de la Penya,²⁰⁵ En Serra i Postius²⁰⁶ o En Vicent Ximeno,²⁰⁷ com així mateix El Gran Diccionario Histórico²⁰⁸ o l’anònima «Cançó de l’avalot de les Quintes».²⁰⁹ I no es perdrà tampoc al llarg del xix, com en donen fe les obres d’En Torras i Amat,²¹⁰ d’En Daniel Fernández,²¹¹ d’En Víctor Balaguer –com ja hem vist– o de l’Antoni de Bofarull.

Pel darrer d’aquests, la gesta en qüestió va tenir una «contingència notable que no podem ometre, per la seva alta importància, i que, per altra part, nosaltres tenim intenció de consignar, per la glòria que reflueix a Catalunya d’aquell fet, i per donar peu a la descripció d’esdeveniments que la Història general d’Espanya hagué de suprimir, però que és el nostre deure relatar. Són els successos a què ens referim, i que corresponen a la Història de Catalunya, l’acte material de la presó del rei Francesc i la seva vinguda, com a presoner, a Barcelona».²¹²

Llavors, indicava que «En Miñana, en relatar el succés, no ometé la circumstància principal –la persona a qui es degué la captura del rei Francesc–, i, referint-se a Garivay (que advertim que era natural de Biscaia), diu que fou fet presoner per Urbieta, biscaí».²¹³ En Sandoval també l’anomena «Iuanes de Urbieta, basc, natural d’Hernani a Guipúscoa».²¹⁴ Per això, En Bofarull adduïa: «No crèiem nosaltres que, en tractar aquest assumpte, que podria semblar secundari a qui no li toqui la glòria, haguéssim de donar-li tanta preferència, però, en veure que la glòria ens pertoca com a catalans, per raó de ser català el vencedor del rei Francesc, no hi haurà compatrici que no es complagui del nostre entreteniment».²¹⁵

En Bofarull, més que guiar-se per fonamentar la seva asserció en cròniques adulterades i reescrites, va directe a les fonts documentals, que recupera esmentades als Annals d’En Feliu de la Penya, perquè està segur que, aquí, hi «trobarà la veritat del fet, a la llum dels documents dispersos que s’hi citen, procedents de matrius o registres originals. D’aquests, resulta que Felip II d’Espanya feu certa concessió i gràcia a l’Escorial, el primer de juliol del 1589, a En Marc Antoni Aldana, fill d’En Joan Aldana, coronel català, natural de Tortosa, que fou qui aconseguí la glòria de la presó del rei Francesc, que lliurà el rei a aquest cavaller la seva espasa, punyal, collar d’or i un llibre d’hores, i que d’aquestes quatre peces el predit Marc regalà al fill de Carles V les dues primeres, objecte de la gràcia atorgada per Felip en la data esmentada».²¹⁶ I rematava: «Per justificar la procedència dels objectes que guardava la família de l’Aldana, cita, a més a més, En Feliu, un privilegi de Carles V (la data del qual creiem equivocada), on es refereix el cas; i no fa 25 anys que a la casa del senyor canonge Altadill, de Tortosa, s’hi conservava un llibre d’hores preciós que, per tradició de família, s’assegurava haver pertangut a Francesc I de França. A més, a l’Adarga Catalana i en d’altres obres heràldiques, hom veurà que l’escut d’armes de la família Aldana és envoltat per un collar d’or, la qual cosa no deixa de ser significativa».²¹⁷

Si, aclarit això, i ressituat el protagonisme català en el primer pla del relat, reprenem l’itinerari del presoner, veurem que, de Tarragona, el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiquitats de la Seu ens detalla que, «al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab XXXVI hòmens principals de França».²¹⁸ I, acte seguit, especifica que «en arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’èndemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps staven per a pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.

»Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y VIII bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.

»Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat».²¹⁹ Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sant Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals».²²⁰

En Miquel Garcia, a la seva crònica de La Germania dels menestrals de València, en parlar dels fets de l’any 1525, recull l’arribada de Francesc I amb profusió de detalls: «E vengué a desembarcar el dit rey de França al Grau de València, divendres, lo darrer dia de juny del mateix any. E aquest dia dinà en la Tereçana del Grau, e al vespre a sopar e dormir al Real de València. E lo disapte de matí entrà en València a cavall, a anà a visitar la reyna Germana ja dita, que posaba en lo palau del Bisbe. E de ací lo portaren a Beniçanó, lloch de mossèn Cabanyelles, governador de València. E ací estigué alcuns dies, ahont vengué gent infinita per a esser curats de porcellanes, les quals curaba lo dit rey, fent-los la senyal de la creu aprés que avia ohuït missa cada dia. E partí de Beniçanó, qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena. E de València ixqueren ab ell per acompanyar-lo fins a Requena molts cavallers. E de Requena fonch portat a Madrid».²²¹ Dada que recull, així mateix, també abundosament, En Gaspar Escolano. Per ell, després de ser capturat el rei de França pels exèrcits imperials, «el vint-i-quatre de febrer de mil cinc-cents vint-i-cinc, fou portat a Espanya a lliurar-lo a l’Emperador, i desembarcat al Grau de València. El concurs [de gent] que sortí a veure’l era innombrable (com es deixa considerar de ciutat tan populosa), i esdevingué que, venint infinits vailets de catorze i quinze anys amb llurs espases i dagues al costat, atònit que tan aviat s’ensenyessin a armes, digué amb admiració: Sortosa Espanya, que engendres els fills armats. D’allí fou portat a visitar la reina Germana al Palau Reial, i després el passaren a Benissanó, lloc de moriscos, que era de mossèn Jeroni Cabanyelles, governador de València, i el posaren amb guardes al seu castell, fins que l’Emperador en fos avisat i enviés l’ordre del que fos faedor».²²² Segons En Dormer, arribaria a Benissanó el primer de juliol i s’hi estaria quinze dies,²²³ després dels quals se’l conduiria cap a la cort perquè es trobés amb l’Emperador. Amb el rei ja tancat aquí, Carles I escriu al 6 de juliol a la seva tieta Margarida d’Àustria que «mentrestant, jo he tingut noves de com ell [el rei Francesc] ha arribat al meu regne de València i he fet posar la seva persona en bona seguretat».²²⁴ En una carta datada a “Venysnom”, que és la grafia errònia de Benissanó, al 20 de juliol, Monsieur de Bryon li comunica a madama d’Angulema que Carles ha enviat al comanador Figuerola «per desallotjar-ne el rei i aproximar-lo a l’Emperador».²²⁵ Segurament encara s’hi estaria un dia més, car En Dormer ens assegura que fins al dia 22 el rei gal no va entrar a Requena, ja Castella. O sigui, que podem dir sense temor a equivocar-nos que, atès que es pot anar de Benissanó a Requena en una jornada, que Francesc fins al 21 de juliol va romandre al regne de València. Data que també assumeix la López de Meneses,²²⁶ que, encara, el fa passar per Bunyol.²²⁷ I és aquest dia mateix que avançarà decididament cap a la cúria imperial, fos on fos.

Com ens relata En Bofarull, el rei Francesc va ser portat a Barcelona a bord d’una gran armada imperial, «composta de vint-i-dues galeres i nou bergantins».²²⁸ Ja hem vist com per En Santacreu eren «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins».²²⁹ I En Dormer puntualitza que el monarca gal va ser conduït «amb 21 galeres (no 17 com escriu En Sandoval) i 9 bergantins».²³⁰ En Pardo Molero assegura que «eren quasi tots els efectius navals de l’imperi al Mediterrani».²³¹ I el que és més important: «tota la guarda i soldats eren espanyols».²³² Espanyols que, com no costa gaire suposar, venien de Sicília i Nàpols,²³³ és clar, molts d’ells amb les vint galeres de l’Hug de Montcada,²³⁴ a més a més dels «400 catalans» que hi van anar amb En Lluís d’Oliver, vescomte de Castellbò, pagats per ell mateix;²³⁵ els més de mil soldats que conduïen els germans Joan i Felip de Cervelló, Ferran de Corbera, Jeroni Tomàs i Joan de Vilanova;²³⁶ i els qui van anar a les ordres de coronel Joan d’Aldana, d’En Pere Bayard de Ribagorça o d’En Pere de Cardona,²³⁷ sense menystenir tots els altres catalans que venien de Roma.²³⁸ No es tractava, doncs, d’una armada qualsevol, sinó d’un estol de vaixells que duia presoner el rei de França, amb el qual Carles pensava negociar el futur polític d’Europa. També ens hem adonat com el dilluns 19 de maig el Dietari de la Generalitat recollia que van arribar a la platja de Barcelona En «Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor», amb «XXI galeres, de les quals les XV eren de sa magestat molt armades y ornades, e les VI eren del rey de França».²³⁹ El dijous propsegüent, sense perdre més temps, En Lanoy es tornava a embarcar, «portant lo rey de França presoner, ab les XXI galeres que eren arribats [sic] en la present plaja» i «partiren e feren vela la volta de la ciutat y port de Tarragona».²⁴⁰ Com que sabem que el virrei Lanoy anava «a la galera del comanador Icart»,²⁴¹ i també som coneixedors que els Icart eren tarragonins,²⁴² és molt normal que l’armada fes aquí una petita parada.

Sembla, doncs, que el Dietari no anotaria la dada menor que les galeres imperials anaven també acompanyades per sis bergantins –que diu En Bofarull– o nou –que comenta En Dormer–. Que l’armada havia de ser més gran i majestuosa del que recullen la majoria de textos escrits, ho podem conjecturar per la informació complementària que ens forneix En Juan Francisco Pardo, qui, en parlar-nos del trasllat del rei francès a Barcelona, subratlla que l’estol constava «ni més ni menys que de quinze galeres, dues fustes i divuit bergantins. Eren quasi tots els efectius navals de l’imperi a la Mediterrània. Aviat se’ls uniren sis galeres franceses, que s’armaren amb soldats espanyols. El 19 [de juny] arribaren a Barcelona, i l’últim dia de mes a València».²⁴³ En arribar-hi, el dia de Sant Pere, «a la oració del vespre»,²⁴⁴ l’armada continuava sent, grosso modo, de «vint galeres y quatre bergantins».²⁴⁵ O com exposa l’Antoni Sanchis, Francesc I va desembarcar al Grau de València, «acompanyat per quinze galeres, de dues fustes i divuit bergantins de l’armada imperial, a més a més de sis galeres franceses».²⁴⁶ L’estol era el mateix que havia aportat a Barcelona uns dies abans, car En Sandoval reconeix que «de Barcelona vingué tota l’armada amb el rei a desembarcar a València»²⁴⁷ i En Dormer assenteix que, a Barcelona, «s’embarcà el rei a les mateixes galeres cap a València».²⁴⁸

Com veiem, no hi ha una certesa absoluta sobre el nombre de naus. Però sí que hi ha una imatge que es repeteix inamovible: que el rei presoner viatja a bord de l’armada imperial, una gran armada que sempre –ho descrigui qui ho descrigui– supera les vint naus, comptant-hi les galeres, les fustes i els bergantins. L’estol sencer, sota el pòndol del virrei de Nàpols, on sigui que es desplaci i arribi, condueix sempre el rei Francesc. I això és el que cal retenir. Almenys per ara.

Així doncs, sembla prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra»,²⁴⁹ advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona».²⁵⁰ I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V, car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona [fou] rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats».²⁵¹

A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, En Santacreu,²⁵² En Mexia²⁵³ i En Sandoval,²⁵⁴ fan anar el rei francès presoner de la ciutat de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, malgrat i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid».²⁵⁵ I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu i En Gaspar Escolano, tal com acabo de glossar, especifiquen a la menuda que, de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on va romandre –com hem vist– dues setmanes.²⁵⁶ En Dormer, que ressegueix també l’itinerari del rei presoner per Palamós, Barcelona i València, en arribar a Benissanó, ens detalla encara que Francesc I va tenir certs problemes amb uns moriscos.²⁵⁷ Dada que recull alhora l’Escolano assenyaladament.²⁵⁸ En Dormer, per acabar, també ens reporta de Benissanó que «quinze dies s’estigué el rei en aquest lloc, ocupat el cos en la cacera i d’altres exercicis, i l’ànim en molt profunda malenconia; deixà escrit a dalt de la paret de la seva cambra unes lletres amb aquests indicis».²⁵⁹ Per aquesta mateixa raó, En Vicent Boix, pel que fa a la captura del rei francès, ens exposa que, a Pavia, un cop «vençut aquest cèlebre rei cavaller el dia vint-i-quatre de febrer, fou traslladat amb les majors distincions a Espanya per ordre de l’Emperador, [i] desembarcat a València, on el llavors virrei i capità general mossèn Lluís de Cabanyelles, senyor d’Alginet, l’allotjà a la seva pròpia casa, tot quedant des d’aquella època la memòria del trànsit per aquesta ciutat de l’esforçat rival de Carles I en una petita làpida col·locada fins a l’any mil vuit-cents quaranta-tres a la cantonada de la casa dels marquesos de la Olmeda, ara fonda d’Europa».²⁶⁰

Tot el que he anat ressenyant fins aquí és una informació verídica i contrastada documentalment, no només en fonts oficials, sinó majorment per múltiples fonts, mal que diversos historiadors tan sols relatin, com denuncia En Bofarull, «la seva vinguda a Barcelona, abans de guardar-lo a l’anomenat castell de Madrid»,²⁶¹ que ara de moment sabem, a manca d’altres dades, que era el de Benissanó. Sembla, doncs, que les cròniques oficials, han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva i contumaç. En aquest sentit és més que simptomàtic que En Gonzalo Fernández de Oviedo, per bé que ens digui que el 20 de juny l’Emperador va rebre la nova que Francesc I «era desembarcat a Espanya al port de Roses, feia tres dies»,²⁶² no ens digui pas que arribés a Barcelona, malgrat assegurar-nos que aquell port de Roses «és a Catalunya, a sobre de Barcelona».²⁶³ I, no deixa de ser sorprenent que, tot seguit, el dia 24 propsegüent, a commemoració de l’arribada del rei Francesc, el faci moure i celebrar justes i jocs de canyes amb tota naturalitat per un lloc indeterminat²⁶⁴ –que sabem del cert que, pel que acabo d’exposar, era Barcelona o Tarragona–, però que, a l’inici del manuscrit, ens ha dit que era Madrid,²⁶⁵ mentre esborra qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana.

Conformement, tampoc no ens hauria de deixar indiferents que la Crónica del Emperador Carlos V, d’En Pedro Girón, funcionari reial del Consell de la Cambra de l’Emperador, passi expeditivament de l’any 1516 al 1529,²⁶⁶ any aquest on, a més a més, el relat comença estroncat. Per això mateix, En Peter Rassow, subscriu que l’any 1529 «és continuació de quelcom que falta».²⁶⁷ L’esporgada ens indica, per tant, que hi havia en aquests anys alguna informació que no es podia transmetre en una crònica oficial. I menys si havia de tenir transcendència pública. La mateixa retallada que sofrirà l’obra del cronista valencià Martí de Viciana, puix, tot i tenir accés a la documentació oficial i saber de primera mà que el rei de França va ser conduït a València, on va ser rebut per les multituds, i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, la seva Crònica de València només indica que Francesc I, després de ser capturat a Pavia, «fou portat pres a Espanya; i tenint-lo l’emperador en el seu poder a Madrid, com que era molt desitjós de la pau, i ple de clemència, fou content d’alliberar el rei de França».²⁶⁸ I res més. Gràcies a aquest silenciament tan forçat com incomprensible a la ploma d’un valencià culte i molt ben informat, ara és fàcil d’intuir que l’estisorada evident dels censors ens indicaria el captiveri del rei Francesc en terres catalanes: ara a Barcelona, ara a Tarragona, suara a València. I això ara és el que compta, i és de tot en tot transcendent, perquè situa i emmarca els fets en un context històric netament català.

Amb tot, el Llibre d’Antiquitats és de les poques fonts oficials que conec que no relata explícitament la conducció del monarca francès a Madrid, sinó que tan sols ens innova que va ser dut a València amb vint galeres. I d’aquí al castell de Benissanó, perquè no pas ell −el rei francès−, sinó «lo virrei de Nàpols havia de partir per a l’emperador y rey nostre senyor, qui estava en Toledo».²⁶⁹ En cap moment no ens diu que Francesc I l’acompanyés. Més aviat s’hi detecta una certa ambigüitat, atès que les galeres que l’havien conduït, fins llavors, arreu on anava, ara «passaren-les al port de Dénia»,²⁷⁰ però sense dir-nos tampoc si el rei hi anava o no. Com que el cap dels exèrcits i de l’armada era En Lanoy, i el gros de l’armada veiem com passa de Gènova a Barcelona i de Barcelona a València, sempre acompanyant el rei francès captiu i presoner; quan el mateix estol surt de la capital del Túria per anar cap a Dénia, és més que conjecturable que En Lanoy hi continués anant, i amb ell el rei Francesc, perquè el nombre de naus continua sent el mateix. Tot fa sospitar que restaria presoner en algun lloc de València, perquè el darrer paràgraf del capítol que parla «De la presa del rey de França», un cop ja partit el virrei de Nàpols –segons el text– cap a la Cort, i les naus cap a Dénia, ens explicita que «lo rey era hun home molt gran, y molt dispost y apersonat, de huns trenta-cinch anys, que·s deÿa Ffrancés d’Angulema».²⁷¹ I ens el descriu com si encara fos al país. Com si el cronista encara el tingués a davant. Però, evidentment, tan sols ho puc conjecturar.

Aporta una mica de llum En Carlos Sarthou, que, en parlar dels presoners famosos que van estar reclosos al castell de Xàtiva, escriu: «D’altres autors, sense cap mena de testimoni també fan presoners del castell xativí d’altres personatges com Cèsar Borja, el príncep Carles de Viana, i, sobretot, el monarca francès Francesc I, captiu a Pavia del nostre rei emperador Carles I».²⁷² I continua: «Incendiat l’arxiu de Xàtiva al 1707 per ordre de Felip V, desaparegueren tots els valuosos documents històrics dels segles XIII al XVII, i en altres arxius no veiem corroborada aquesta citació de la detenció del rei francès a Xàtiva. Tampoc en fan esment els nostres cronistes regnícoles, ni els historiadors antics ni moderns; tots el traslladen d’Itàlia a Madrid, en dues ratlles, sense preocupar-se de l’itinerari del seu captiveri».²⁷³ Llavors, mira de refer els punts clau d’aquell periple i el que en treu és que va passar per Roses, Barcelona i València, conduït per la flota de les més que repetides galeres. A València va ser traslladat al Palau Reial i l’endemà va visitar la virreina Germana, que s’allotjava al palau de l’arquebisbe.²⁷⁴ I, a la vista de tot plegat, intuïa que «és indubtable que el vencedor Carles volgué que el seu captiu Francesc fos allotjat al castell de Xàtiva, mentre s’estudiaven les condicions d’un tractat de pau».²⁷⁵ En James Bacon, si bé al 1830, vindria a confirmar l’asseveració d’En Sarthou, car subscriu que l’Emperador, assabentat de la captura del rei francès a Pavia, «li assignà per residència la fortalesa de Xàtiva, a València, i després un palau a Madrid».²⁷⁶ I, conformement, ho relata En Prosper Gachard: «Carles Cinquè havia deliberat amb els seus ministres el lloc on seria guarda aquest monarca; s’havia decidit el castell de Xàtiva, situat a nou llegües de València».²⁷⁷ Xàtiva, doncs, per bé que amb una certa timidesa, es va fent present a la documentació, i ens fa conscients que el rei Francesc, potser, més que ser conduït de Gènova a Madrid, com diuen els textos més esporgats, ho devia ser a Xàtiva. O en algun lloc del regne de València, com sembla copsar-se a les Memòries d’En Martin du Bellay, que, tot i descriure que el regi presoner va ser portat de Barcelona a Tarragona i d’aquí a la ciutat de València, en canvi, expressa que, mentre era encara aquí, o en algun lloc de l’entorn, «se li girà al rei una febre vehement al castell de Madrid».²⁷⁸ De la qual cosa n’extrec que «Madrid» és una interpolació de contingut polític per desubicar l’escena de l’empresonament històric i passar-lo al pla llegendari castellà, que s’anirà repetint en documentació diversa, tant escrita com impresa. En aquest sentit, resseguint la correspondència de la germana del rei Francesc, Margarida de Navarra, que es va traslladar a Espanya per visitar-lo, l’Aimé Champollion s’adona de certes irregularitats i escriu: «L’editor de les lletres de Margarida de Navarra fa arribar el rei a Madrid a començament de juny (2n recull, p. 34). Hom veu per aquesta lletra que el 28 de juny Francesc I era encara a València».²⁷⁹ Cosa que no és certa, perquè hi arribaria al 1529 i hi romandria també al llarg del mes de juliol, car en una lletra de Monsieur de la Barre a la duquessa d’Alençon, li exposa com, en un dia no especificat d’aquest darrer mes, «le Roy s’en va a monter à cheval pour aller à vespres à Saint-Geronime»,²⁸⁰ que sembla que és el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a vuit quilòmetres de Gandia. Amb la qual dada veiem que el rei Francesc, més que trobar-se a Toledo o Madrid, com assevera la documentació oficial, continuava dirigint-se cap al sud del regne valencià. Ja he comentat més amunt que el 22 de juliol Francesc es va desplaçar, des de Benissanó cap a alguna altra ciutat. Ara sabem que potser no anava cap a Requena, en direcció a Castella, sinó que devia tornar a València, on novament s’embarcaria, perquè al cap de poc ja el localitzem a Gandia, des d’on, com diu la lletra d’En De la Barre, havia anat a cavall al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. La tornada a la capital del Túria es pot deduir d’una lletra dels jurats de València, senyors de les viles de Benaguacil, La Pobla de Vallbona i Paterna, del 17 de juliol, per la qual comuniquen als prohoms de La Pobla que rebran el seu procurador general, En Lluís Jeroni de Vilarrasa, «per aposentar dita bandera per la guarda del senyor rey de França, e axí es nostra voluntat hi us manam que la dita bandera de cent cinquanta homes sia aposentada»²⁸¹ allà. És a dir, que si el rei Francesc s’encaminava cap a València, com jo conjecturo, podria passar perfectament per La Pobla i, fins i tot –com els noms de les viles que apareixen al document suggereixen–, per Benaguacil i Paterna, que s’hi troben de camí. I d’aquí l’esment a «la guarda del senyor rei de França». El mateix esment que en fa el Llibre d’Antiquitats, quan, un cop desembarcat a València i visitat pel comte d’Oliva Serafí de Centelles, el van portar al Real, «e venien de guarda dos banderes, ab obra de CC hòmens, escopetés i piqués.²⁸² A València s’embarcaria a l’estol imperial i acte seguit sorgiria a Dénia, com exposa el Llibre d’Antiquitats i reconeix la López de Meneses.²⁸³ A favor encara d’aquesta conjectura de fer tornar Francesc I a València i embarcar-lo aquí per mar cap al sud del país, vull portar a col·lació un fragment de la «Relació de les Coses de la Germania de la Ciutat e Regne de València», escrita per En Miquel Garcia. Aquest notari que, com hem vist, ja ens havia descrit que el rei francès va ser conduït a Benissanó, on s’estigué alguns dies, acte seguit narrava: «E partí de Beniçanó qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena».²⁸⁴ Però, ara, en lloc de fer-lo avançar de Requena cap a Madrid, o de deixar la narració aquí, el notari, sorpresivament, escriu que «de València ixqueren ab ell» molts cavallers.²⁸⁵ Amb la qual cosa, tornem a trobar Francesc a la ciutat del Túria, des d’on devia sortir, efectivament, amb molts cavallers, però no pas cap a Madrid, sinó cap a Xàtiva. Els retocs s’expliquen perquè el text és «una còpia del segle XVIII»,²⁸⁶ l’única conservada, i reescrita, curiosament, després de l’ocupació espanyola de principis d’aquest segle. Tampoc no és gens d’estranyar que no se n’hagi conservat l’original i que, com altres cròniques del XVI reescripturades al XVIII denoti que se «n’ha alterat el sentit», per tal com «els canvis no sempre són innocus» i responen «a vegades a un cert criteri de censura».²⁸⁷ Una censura necessària i vital per reescriure la història d’Espanya i atorgar-li aquells fets i gestes de prestigi que no havia tingut.

No costa gaire d’entendre, per tant, com la deslocalització ha estat un motor constant en la reescripturació dels fets, que s’esdevenien al regne de València, però que, per raons d’estat, calia situar a Madrid. Ho hem vist i revist. I tanmateix, abans he citat el parer d’En Sanuto, per qui, just en les dates que el rei gal arribaria a València, feia sortir Carles de «Toledo» i, contra tot pronòstic, ens assegurava, el 23 de juny, que l’Emperador «venia a València, cosa que molt complau al Legat [Apostòlic que s’havia de trobar amb ell], perquè així no hauria de navegar tant per mar».²⁸⁸ En resolució: si l’Emperador va sortir de Castella per venir a rebre Francesc I a València, tots els relats que ens diuen que li van dur el monarca pres a Madrid els hem de menystenir diligentment i començar a cercar al regne mediterrani, sense cap mena de compungiment mental, el lloc on el Cèsar s’havia instal·lat i el castell on va fer dur el presoner. I, atès que Francesc I era a Gandia i Dènia a final de juliol d’aquell 1525, és més que versemblant i deduïble que l’Emperador també hi seria a prop. El rei de França, doncs, viatjaria per mar, custodiat per En Lanoy, mentre l’Emperador, segons sembla, ho anava fent més lentament, amb la cort o amb una comitiva, per l’interior del país, on romandria força temps, sense que fos traslladat a Castella, com, en parlar de la conducció de Francesc I a Espanya, ho explicita En Blasco de Lanuça: «De Barcelona vingué el rei amb tota l’armada a Tarragona, i d’allà passà a desembarcar a València, on se li feu solemníssima rebuda, i l’hi deixaren per un bon espai de temps, descansant dels treballs de la guerra passada i de la navegació d’Itàlia a Espanya».²⁸⁹ És evident, doncs, que si de València hagués passat a Madrid, no s’hauria estat al país «un bon espai de temps», sinó tan sols uns dies. Quant de temps va estar el rei gal en terres valencianes? Van ser uns dies escadussers, de tràmit, o, com diu En Lanuça, «un bon espai de temps»? Un espai de temps més vast del que se’ns assegura que hi va ser?

156J. OCHOA DE LA SALDE, ob. cit., foli 147 [recte].

157JULIAN DE PINEDO Y SALAZAR, Historia de la Insigne Órden del Toyson de Oro; Imprenta Real, Madrid, 1787, Part Primera, tom I, p. 142.

158I. DE MARIANA, ob. cit., foli 729.

159«Historia del Invencible Emperador Carlos Quinto, Rey de España, compuesta por su Majestad Cesárea»; ob. cit., p. 492.

160PERE GIL i ESTALELLA, Història moral de Cathalunya; a cura de Rodolfo Galdeano Carretero, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, CII; Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2017, Llibre segon de la Història catalana, p. 354.

161Ídem, p. 355.

162CESÁREO FERNÁNDEZ DURO, Viajes Regios por Mar en el Transcurso de Quinientos Añós. Narración Cronológica; Est. Tip. «Sucesores de Ribadeneyra», Madrid, 1803, p. 165-166.

163Ídem, p. 166.

164VÍCTOR BALAGUER, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón; Librería de Salvador Manero, Barcelona, 1863, tom IV, p. 83.

165A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 159.

166Cf. PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Max[imo] Fortissimo, Rey Catholico de España y de las Indias, Islas, y tierra firme del Mar Oceano; a casa de Bartholome Paris, Pamplona, 1614, Primera Part, foli 659.

167A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 159.

168Ídem.

169Vg. WILLIAM BRADFORD, Correspondence of the Emperor Charles V and his Ambassadors at the Courts of England and France; Richard Bentley, Londres, 1850, p. 123.

170Ídem, p. 124.

171A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 159.

172V. BALAGUER, ob. cit., tom IV, p. 83.

173Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 373.

174V. BALAGUER, ob. cit., tom IV, p. 83.

175Ídem.

176Ídem.

177Ídem.

178DIEGO DE COLMENARES, Historia De La Insigne Ciudad de Segovia y Conpendio de las Historias de Castilla; Diego Diez, Madrid, 1640, p. 492.

179Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 374.

180FERNANDO FULGOSIO, «Cronica de la Provincia de Tarragona»; dins Crónica General de España, ó sea Historia Ilustrada y Descriptiva de sus Provincias, sus poblaciones más importantes de la Península y de Ultramar; Rubio, Grilo y Vitturi, Madrid, 1870, p. 59.

181J. PIN Y SOLER, «Breu Comentari» als Diàlechs d’Antonio Agustín, a cura de J. Pin y Soler, Llibrería Antiga y Moderna de S. Babra, Barcelona, 1917, p. XLII-XLIII.

182Cf. P[ERE] C[ATALÀ] i M[IQUEL] B[RASÓ], «Expressió castellera de la Tarragona medieval», Els Castells Catalans; Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 1973, vol. IV, p. 85.

183MARTÍ DE VICIANA, Segunda Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, Valencia, 1881, p. 55.

184HIERONIMO SEMPERE, La Carolea; en casa de Juan de Arcos, València, M.D.LX, foli CXXX [recte].

185PEDRO SERRA Y POSTIUS, Epitome Historico del Portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, ilustrado con los Sucessos Historicos más memorables de los Principes sus Devotos, y Bienhechores; Pablo Camins, Impressor; Barcelona, 1747, p. 297 (nota 3) i 311.

186PERE SERRA i POSTIUS, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de Sas Antiguedats; a cura de Joan Tres i Arnal, Autors Catalans Antics-15, Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2006, p. 123.

187Ídem, p. 123, nota 1151.

188ENRIC QUEROL COLL, «Els Aldana, tortosins del segle XVI aveïnats a València: de les armes a les lletres»; Pedralbes, 27 (2007), p. 201.

189Ídem, p. 202.

190P. VOLTES BOU, ob. cit., p. 21.

191MIQUEL CASTELLVELL, «La batalla de Pavia, Francesc I de França i Joan d‘Aldana», web de l‘Institut Nova Història, 1 de maig del 2010; https://www.inh.cat/articles/La-batalla-de-Pavia,-Francesc-I-de-Franca-i-Joan-Aldana

192FRANCISCO MARTOREL Y DE LUNA, Historia de la Antigua Hibera; Geronimo Gil, Tortosa, M.DC.XXVII, foli 297.

193Ídem, folis 297-298.

194Ídem, foli 299.

195Ídem.

196Ídem, folis, 311-314.

197Cf. DANIEL FERNANDEZ Y DOMINGO, Anales o Historia de Tortosa, desde su Fundacion hasta Nuestros Dias; Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, Barcleona, 1867, p. 121.

198F. MARTOREL Y DE LUNA, ob. cit., folis 300-308 i 311-314.

199Ídem, folis 308-309.

200Ídem, foli 310.

201Vg. I. F. ANDRES DE UZTARROZ, ob. cit., folis 103-104.

202Vg. FRANCISCO DIEGO DE SAYAS RABANERA Y ORTUBIA, Anales de Aragon desde el Año de MDXX del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de MDXXV; Herederos de Pedro Lanaja, Impressores del Reyno; Saragossa, 1666, p. 770-774.

203Vg. MANUEL MARCILLO, Crisi de Cataluña, Hecha por las Naciones Estrangeras; Imprenta de Mathevat, Barcelona, 1685, p. 230-231.

204LUIS LA-MARCA, Teatro Historico, Politico, y Militar. Noticias Selectas, y Heroycos Hechos de los Principes, y Varones mas Ilustres que celebra la Fama; Francisco Mestre, Impressor; València, 1690, p. 42.

205Vg. NARCISO FELIU DE LA PEÑA Y FARELL, Anales de Cataluña. Y Epilogo Breve de los Progressos, y famosos hechos de la Nacion Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mas señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas, y Letras han florecido desde la primera Poblacion de España; Juan Pablo Martí; Barcelona, 1709, Tom Tercer, p. 166-167.

206Vg. P. SERRA Y POSTIUS, Epitome Historico del Portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate; ob. cit., p. 297, nota 3.

207Vg. VICENTE XIMENO, Escritores del Reyno de Valencia, Cronológicamente Ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista de la misma Ciudad, hasta el de MDCCXLVII; Officina de Joseph Estevan Dolz, València, 1747, tom I, p. 171.

208Vg. El Gran Diccionario Historico, o Miscellanea Curiosa de la Historia Sagrada y Profana; traduït del francès per Luis Moreri i amb amplíssimes addicions de Joseph Miravel y Casadevante, Hermanos Detournes, Libreros; París, 1753, p. 304.

209Cf. JOSEP MORAN i OCERINJAUREGUI, «Cançó de l’avalot de les Quintes (1773)», Estudis d’història de la llengua catalana; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004, p. 162.

210Vg. FÉLIX TORRES AMAT, Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los Escritores Catalanes, y dar alguna idea de la Antigua y Moderna Literatura de Cataluña; Imprenta de J. Verdaguer, Barcelona, 1836, p. 11.

211Vg. D. FERNANDEZ Y DOMINGO, ob. cit., p. 122-131.

212ANTONIO DE BOFARULL Y BROCÁ, Historia Crítica (Civil y Eclesiástica) de Cataluña; Juan Aleu Fugarull, Editor; Barcelona 1877, tom VII, p. 36.

213Ídem.

214P. DE SANDOVAL, ob. cit. (Pamplona, 1614), foli 641.

215A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 36.

216Ídem, p. 37.

217Ídem, p. 37, nota 2.

218El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 90.

219Ídem, p. 90-91.

220Ídem, p. 91.

221M. GARCIA, ob. cit., p. 387-388.

222GASPAR ESCOLANO, Segunda Parte de la Decada Primera de la Historia de la Insigne, y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia; Pedro Patricio Mey, València, 1611, columnes 1663-1164.

223D. I. DORMER, ob. cit., foli 174.

224Cf. M. [ANDRÉ JOSEPH] LE GLAY, Négociations Diplomatiques entre la France et l’Autriche durant les trente premiêres années du XVIe Siècle; Imprimerie Royale, París, M DCCC XLV, tom II, doc. CLXVII, p. 608.

225Cf. AIMÉ CHAMPOLLION-FIGEAC, Captivité du Roi François Ier; Imprimerie Royale, París, M.DCCC.XLVII, doc. CXX, p. 263.

226AMADA LÓPEZ DE MENESES, «Francisco I en Valencia»; Bulletin Hispanique, 40, núm. 3 (1938), p. 274.

227Ídem, p. 276.

228A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 38.

229A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 159.

230D. I. DORMER, ob. cit., foli 173.

231J. F. PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; ob. cit., p. 182.

232D. I. DORMER, ob. cit., foli 173.

233Cf. M. SANUTO, ob. cit., columna 31.

234Cf. PADRE MARIANA, Historia General de España; Imprenta y Librería de Gaspar y Roig, Editores; Madrid, 1849, tom III, p. 241 i A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 35.

235Cf. N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., p. 167.

236D. I. DORMER, ob. cit., foli 171.

237Cf. N. F. DE LA PEÑA Y FARELL, ob. cit., p. 167.

238Ídem.

239Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 373.

240Ídem, p. 374.

241C. FERNÁNDEZ DURO, ob. cit., p. 169.

242Vg. P[ERE] C[ATALÀ], «Comentari marginal», Els Castells Catalans; ob. cit., vol. IV, p. 110.

243J. F. PARDO MOLERO, La defensa del imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; ob. cit., p. 182.

244El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 91.

245Ídem.

246ANTONIO SANCHIS PALLARÉS, Historia del Grau; Carena Editors, S.L.; València, 2005, p. 80.

247P. DE SANDOVAL, ob. cit. (Pamplona, 1614), foli 659.

248D. I. DORMER, ob. cit., foli 174.

249FERRAN SOLDEVILA, Història de Catalunya; Editorial Alpha, segona edició revisada i augmentada, Barcelona, 1963, p. 893.

250Ídem, p. 893-894.

251PEDRO MEXÍA, Historia del Emperador Carlos V; edició i estudi de Juan de Mata Carriazo, Colección de Crónicas Españolas-VII, Espasa-Calpe, S.A., Madrid, 1945, p. 395.

252A. DE SANTA CRUZ, ob. cit., tom II, p. 160.

253P. MEXÍA, ob. cit., p. 395.

254P. DE SANDOVAL, ob. cit. (Pamplona, 1614), foli 659.

255P. MEXÍA, ob. cit., p. 395.

256D. I. DORMER, ob. cit., foli 174.

257Ídem, p. 176.

258G. ESCOLANO, ob. cit., columna 1664.

259D. I. DORMER, ob. cit., foli 174.

260VICENTE BOIX, Historia de la Ciudad y Reino de Valencia; Imprenta de D. Benito Monfort, València, 1845, tom I, p. 386-387.

261A. DE BOFARULL Y BROCÁ, ob. cit., tom VII, p. 36.

262GONZALO FERNANDEZ DE OVIEDO Y VALDES, Relacion de lo suscedido en la prision de el Rey de Francia, des de que fue traydo en españa, por todo el tiempo que stuvo en ella, hasta que el Emperador le dio libertad y bolvio en Francia casado, con madama Leonor hermana del Emperador Carlos quinto Rey de España; Biblioteca Nacional de España, Manuscrit 8756, segle XVI, foli 13 [recte].

263Ídem.

264Ídem, folis 13 [recte] – 14 [vers].

265Ídem, foli 1 [recte].

266PEDRO GIRÓN, Crónica del Emperador Carlos V; edició de Juan Sánchez Montes, Consejo Superior de Investigaciones Científicas – Escuela de Historia Moderna, Madrid, 1964, p. 5-6.

267PETER RASSOW, «Prólogo» a la Crónica del Emperador Carlos V, de Pedro Girón, ob. cit., p. 6, nota.

268M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 228.

269El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 92.

270Ídem.

271Ídem.

272CARLOS SARTHOU CARRERES, Datos para la Historia de Játiva; Imprenta Sucesora de Bellver, Xàtiva, 1933, vol. I, p. 219.

273Ídem, p. 19, nota 2.

274Ídem.

275Ídem.

276JAMES BACON, The Life and Times of Francis the First, King of France; Edward Bull, segona edició, Londres, 1830, cap. X, p. 14.

277M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, La Captivité de François Ier et le Traité de Madrid; C. Muquard, Librairie Européenne; Brussel·les, Gant i Leipzig, 1860, p. 25.

278Les Memoires de Mess. Martin du Bellay Seigneur de Langey; P. l’Huillier, París, 1569, foli 71 [vers].

279A. CHAMPOLLION-FIGEAC, ob. cit., p. 236, nota 1.

280Ídem, doc. CXV, p. 252.

281Cf. A. LÓPEZ DE MENESES, «Francisco I en Valencia»; ob. cit., p. 276.

282El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 92.

283A. LÓPOEZ DE MENESES, «Francisco I en Valencia»; ob. cit., p. 271.

284M. GARCIA, ob. cit., p. 388.

285Ídem.

286EULÀLIA DURAN, «Notícia preliminar» a les Cròniques de les Germanies; ob. cit., p. 54.

287Ídem, p. 50.

288M. SANUTO, ob. cit., columna 128.

289VICENCIO BLASCO DE LANUZA, Historias Ecclesiasticas, y Seculares de Aragon; Iuan de Lanaia y Quartanet, Saragossa, 1622, Tom Primer, p. 260.