Читать книгу Carles I sense censura - Jordi Bilbeny - Страница 13

Seguint les traces de l’adulteració, i mirant de trobar on es va dur Francesc I i on va ser retingut al regne de València, vull ara aportar una nova dada. D’acord amb una lletra de l’Emperador al virrei Lanoy, datada el 20 de juny del 1525, observem com Carles li ordena que dugui el presoner al castell de «Patina, prop de València»,²⁹⁰ perquè «ens sembla que el dit Patina és situat en un país prou bo, i és el lloc més proper de Salou o de qualsevol altre port de Catalunya on podeu desembarcar, puix el Patina és el millor lloc i el més segur per posar-hi el dit rei de França, benentès amb bona guarda com acostumeu a fer-ho».²⁹¹ La carta cesària conté diversos suggeriments sobre afers estratègics, tant sobre la bona conducció del rei francès a bon port, com d’assumptes italians, després dels quals Carles insisteix que, quan el dugui a «Patina», li parli «amb l’honorable tractament que ell pugui esperar i de les nostres bones intencions vers una pau universal». I rebla que cal que «sigui dut al castell de Patina, on la seva persona –repeteixo– ha de ser mantinguda en perfecta seguretat».²⁹² Per més que la carta ens vingui signada a «Toledo», no hi ha cap altra referència a la més mínima intenció que el monarca francès hagi de ser conduït ni a aquella ciutat, ni a Madrid, ni a cap més altra de Castella. Segons la voluntat de l’Emperador, En Lanoy ha de portar Francesc a «Patina», a València, perquè és el millor castell que té i el més ben comunicat per mar amb Catalunya. Tanmateix, en tot aquest relat hi ha un problema greu: ni a València ni a Catalunya no hi ha cap castell que es digui «Patina». En Bradford, que s’estranya d’un topònim tan rar, puntualitza en una nota al peu de pàgina: «així a l’original». I tan sols s’atreveix a conjecturar si es podria tractar de «Quere Patacina, una ciutat prop de Tarragona?»,²⁹³ sense dilucidar-ho i, el que és pitjor, sense tenir en compte que el text de la lletra diu explícitament que «Patina» es troba «prop de València».

En aquest sentit, aporta una mica més de claror una nova lletra cesària, datada a Barcelona el 22 de juny, si bé del 1519, a «mossèn Ferrer, Alcaid del castell de Patina».²⁹⁴ Sembla, doncs, que per una o altra raó, a les còpies preservades de la correspondència imperial, algú ha canviat el nom d’un castell molt concret valencià per un nom dissuasiu de tota sospita com el de «Patina», amb la mateixa voluntat de sempre: amagar el lloc on es trobava el rei francès. Però Carles, a la seva missiva, hi esmenta amb totes les lletres que el seu alcaid és «mossèn Ferrer» i això ens dona una pista boníssima, car sabem que mossèn Lluís Ferrer succeí el seu pare, Jaume Francesc Ferrer, al febrer del 1525, com a alcaid del castell de Xàtiva.²⁹⁵ Per tant, tenim ara un testimoni directe i personal de l’Emperador que ens demostra de tot en tot que aquest no tenia cap més altre propòsit a l’hora de fer tancar el rei de França en un indret segur, que dur-lo al castell de Xàtiva. Aquesta és ara una novetat que cal tenir en compte. L’Antoine Varillas ens ho refresca sense embuts: «En Lanoy, empès per un vent favorable, prengué terra a Alacant».²⁹⁶ I quan l’Emperador va saber que el monarca havia arribat a Espanya, «envia ordre a En Lanoy de conduir-lo al castell de Sciatina»,²⁹⁷ que no és altre que el de Xàtiva, amb la transcripció errònia, tan comuna i estesa, de la «u» per una «n». Per això mateix En Pardo Molero subscriu convençut que, després de la batalla de Pavia, «havia corregut el rumor que el rei francès seria empresonat al castell de Xàtiva».²⁹⁸ Si tal com tot sembla indicar «Madrid» ha substituït «Xàtiva», faria sentit el que hem anat trobant als textos comentats, que parlen de dur el rei francès «al castell de Madrid» o, fins i tot –com el mateix Carles escriu a la vila de «Madrid», el 28 de juliol d’aquest 1525–, «al seu alcàsser i fortalesa».²⁹⁹ Aleshores, i atès que a la sobredita lletra de l’Emperador es demanava a la vila de «Madrid» que condicionés aquell lloc, car venia el rei francès amb tota la seva comitiva, però, per contra, en aquesta ciutat, «ni a l’acord d’aquest dia, ni en cap altre, consta que s’hagués preparat allotjament al rei Francesc; la qual cosa no deixa de tenir importància, quan a les actes de la corporació municipal corresponents [de Madrid] a aquella època, que es conserven íntegres, es fa esment de punts d’escassíssim interès».³⁰⁰

Que el rei Carles volgués empresonar Francesc a Xàtiva tindria encara més sentit i coherència històrics si fem cas del que escriu l’anomenat Pere-Màrtir d’Anguera –Joan d’Énguera, segons el meu criteri– el 7 de novembre del 1512, fent referència a Ferran d’Aragó, puix, per ell, «en aquest estat de coses, Ferran d’Aragó, dit duc de Calàbria, serà conduït un dia d’aquests des d’Atienza al castell de Xàtiva –receptacle de tots els nobles enemics dels Reis aragonesos– perquè sigui posat sota la més severa vigilància».³⁰¹ Llavors, doncs, si al 1512 els reis catalans tenien el vell costum de dur els seus nobilíssims enemics al castell de Xàtiva, també ho podien haver fet amb Francesc I, després de la derrota de Pavia, al 1525, només tretze anys després. La meva conjectura ve corroborada per un autor contemporani: En Francesco Guicciardini. Aquest cronista italià que es va morir al 1540,³⁰² va poder obtenir informació de primera mà mentre els fets s’esdevenien. Doncs bé: a la seva Istoria d’Italia narra que, un cop capturat Francesc I, porten el rei «a Roses, port de Catalunya amb grandíssima alegria del Cèsar», el qual, per torna, ordena «que fos conduït a la Rocca de Xàtiva, prop de València, Rocca [o sigui, fortalesa] usada antigament pels Reis d’Aragó com a custòdia dels grans homes, i a la qual ha estat últimament força anys el duc de Calàbria».³⁰³ Però En Guicciardini no acaba aquí la narració, ans postil·la que, «semblant-li aquesta deliberació inhumana al virrei, i molt allunyada de la promesa que li havia fet a Itàlia, obtingué per lletra del Cèsar que, fins a nova deliberació, fos tancat en una vila propera a València, on tingués comoditat de cacera i de plaers».³⁰⁴ O sigui, que Francesc I va romandre al regne de València, molt possiblement a Xàtiva, perquè En Guicciardini ens innova tot seguit que aquest espai de reclusió –per bé que ara ja ens parli de Madrid– era «una fortalesa», d’on tenia «facultat d’eixir-ne alguna vegada» cavalcant només en una mula.³⁰⁵ O sigui, que el rei francès va ser dut de la fortalesa de Xàtiva a la fortalesa de Madrid, segons aquesta crònica. Actualment, En Joan Tres també ha defensat que Francesc I, un cop fet presoner a Pavia, va ser «traslladat a Barcelona, València, Xàtiva i Madrid».³⁰⁶ Però també passant per Xàtiva, que, en alguns relats, és manifestament la darrera presó. Per això es canvia per «Madrid». O, com veurem més endavant, per «Toledo». Pel que fa al canvi de «Xàtiva» per «Madrid», el text d’En Guicciardini és altament rellevant, perquè és dels poquíssims historiadors que parla de Xàtiva, no com a vila ni ciutat ni castell ni «fortezza», sinó amb el terme específic italià de «rocca». Acabo de ressenyar com el Cèsar va manar portar el presoner a «la Rocca de Xàtiva». Doncs bé: quan l’Alfonso d’Ulloa, al 1573, ens descriu els mateixos fets, ja tan sols exposa que En Lanoy va apressar a Pavia el rei Francesc i el va conduir «amb bona guàrdia a la rocca de Madrid».³⁰⁷ I llestos. Dada reveladora, que demostra que «Madrid» substitueix inequívocament «Xàtiva» com a lloc darrer de captiveri del monarca gal.

En aquest sentit, ara vull aportar la darrera prova a favor de Xàtiva com a darrera fortalesa i presó definitiva del rei gal, perquè quan En Lluís Vives, que anava informant per carta als seus amics de tot el que anava passant al seu país, escriu a En Francesc Cranevelt, jurisconsult i senador de Malines, sobre la victòria imperial de Pavia i l’apressament de Francesc I, li comenta resolutiu: «Diuen que Francesc, per ordre del Cèsar, ha estat enviat a Xàtiva, ciutat del regne de València».³⁰⁸ Com que la carta ve datada entre el 18 i el 25 de juliol del 1525,³⁰⁹ temps en què molta documentació ja ha ubicat el rei francès a Madrid, i atès que En Vives «manté un contacte amb la seva ciutat natal» per mitjà «d’un petit cercle de valencians»,³¹⁰ que devien saber de primera mà tots els moviments del rei francès, tornem a saber del cert que «Madrid» és una estafa dels censors. I si Madrid substitueix només Xàtiva, o Xàtiva i València, o, encara, Xàtiva, València i Barcelona, pot ser perfectament que el nom de «Madrid» sigui sempre una interpolació. Una invenció gratuïta. Constant i sistemàtica. En Pep Mayolas ja ho denunciava al seu preciosíssim llibre Erasme i la construcció catalana d’Espanya, on apuntava convençut: «Madrid era un indret sense ànima al segle XV. Si ens la trobem amb certa freqüència a les cròniques és perquè, des de la posterioritat, se li van injectar artificialment els símptomes d’una rellevància i una solera històrica que només podia adquirir des que Felip II va decidir convertir-la en la capital de les Espanyes».³¹¹ Amb la qual cosa ens proporciona un valuós antecedent de la substitució del nom de «Xàtiva» pel de «Madrid» als textos d’història. Llavors, tot el que anem llegint en aquesta mateixa direcció, potser ens explicita que Carles ni Francesc no s’hagin trobat mai a Madrid. I no s’hi podien trobar perquè En Lanoy no va dur el presoner a Madrid. Ho he exemplificat amb multitud de rastres documentals. Però n’hi ha un de darrer, que ens ajudarà a acabar-ho d’entendre esclafidorament, sobretot si tenim present que quasi la totalitat dels cronistes s’esforcen a remarcar que el virrei de Nàpols va dur el rei francès a Madrid perquè és justament a Madrid on es trobava l’Emperador. Doncs bé: En Pandolfo Collenuccio i En Mambrin Roseo ens innoven que Francesc va ser «conduït a Espanya i, sense ser vist pel Cèsar, posat en bona guàrdia a Madrid».³¹² I, En Mayolas, en parlar d’una estada desvirtuada dels Reis Catòlics a Alacant al 1486, que ell analitza i interpreta, subratlla que «si els reis eren a Alacant entre octubre i febrer de 1486, com proposem, i almenys Ferran marxa en sentit nord amb la intenció de traslladar-se a Catalunya, “Madrid” podria substituir “Xàtiva” en els documents originals».³¹³ És a dir, que o bé el Cèsar no era a Madrid o, si hi era, no hi van dur el rei gal. Com que el text especifica que van portar el presoner en un lloc on el Cèsar no el va poder veure, per més que se’ns digui que va ser a «Madrid», és que –com ara sabem– el van haver de dur a Xàtiva a l’espera que l’Emperador hi arribés.

Comptat i debatut, ara ja som plenament conscients, mercès a la informació de cronistes gens tinguts en compte per la historiografia moderna, que l’Emperador va donar ordres precises perquè es dugués el rei francès a Xàtiva. I ho fes el virrei Lanoy amb l’armada naval. L’hem vist a Barcelona, Tarragona i València, i així mateix l’hem pogut intuir a Gandia i Dènia. Tot ens indica que En Lanoy va dur el monarca cap al sud, seguint la costa, fins a Alacant. En Fernández Duro també és del parer que Francesc va ser dut de Barcelona a València «sense cap incident en la travessia» i que «el 28 [de juny] sortí d’aquesta ciutat cap a Alacant».³¹⁴ I, llavors, si fos realment així, també podria semblar que es va aturar a Benidorm, perquè al 31 de maig d’aquell mateix 1525, «Alfons Fajardo, senyor de Polop, es reuní amb els oficials reials i s’arribà a un acord perquè tingués en ordre el castell de Benidorm».³¹⁵ ¿A qui hi esperarien en aquells propers dies de juny i juliol? A qui de tan important, que siguin els oficials reials els qui encarreguin al senyor de Polop de tenir el castell a punt? Tot sembla apuntar que, pel que anem copsant, hi esperarien la visita del virrei i el rei presoner, que viatjaven cap a Alacant.

Cada vegada es fa més palès que el rei gal va ser dut de València a Alacant i d’aquí a Xàtiva. Ens ho torna a corroborar En Thomas Henry Dyer: «Francesc fou desembarcat a Alcant i fou llavors conduït a la fortalesa de Xàtiva».³¹⁶ A més a més, i ja com a colofó, En Jean-Baptiste Capefigue ens assegura que després de la rendició del rei francès a Pavia, «el marquès de Lannoy remercia el rei la seva lleial intervenció i, nogensmenys, per ordre de Carles Cinquè, l’hagué de conduir a la fortalesa de Xàtiva, al regne de València, en una terra gairebé deserta, [i en un] castell fort i estret, on els reis d’Aragó hi tancaven els presoners d’estat. Allà, el presoner s’adonà que quasi no havia d’esperar generositat del seu vencedor: el cel d’Espanya sempre blau sobre les seves àrides planures, havia alterat una mica la seva salut, i per raó de les seves demandes, hom el conduí a un altre castell també prop de València, envoltat de boscos, belles terres dels vells Moros, farcides de canals i de jardins».³¹⁷ No sé per quina raó En Capefigue inverteix l’ordre dels castells. És l’únic historiador que ho fa. I així, per comptes de fer-lo anar de Benissanó a Xàtiva, el fa anar de Xàtiva –sembla– a Benissanó. Sigui com sigui, el que és important és que no té cap dubte que Francesc I va ser dut a Xàtiva i que aquí, «dins la torre de Xàtiva, com dins el castell de València, comença les tristes poesies de la seva captivitat, que respiren les melancòniques i dolces emocions d’amor: les úniques que la seva ànima pot experimentar».³¹⁸ Conformement, l’Émile Gaboriau també reporta que «Francesc I explicà totes les seves tristeses a la seva bona [germana] Margarida, li parlà de les hores mortals de la fortalesa de Xàtiva i li deixà les poesies compostes, llavors que ja no esperava res més» de la vida.³¹⁹ És a dir, que Xàtiva també es pot comptar com la ciutat que va induir Francesc I cap a la creativitat poètica. I poc que ho hauria pogut fer si el rei gal no hi hagués passat almenys una temporada captiu, tristíssim, malalt i pregonament desesperançat.

Nogensmenys, i encara que ens podia semblar que la fortalesa xativina fos la destinació última del presoner, tenim encara alguns indicis que va ser conduït a Alacant. Si bé no de forma idèntica a En Sarthou, però aproximant-s’hi força, En Francisco Figueras, que copia el text íntegre de la Crónica d’Alacant d’En Rafael Viravens, també ha cregut que «Francesc I fou desembarcat a Barcelona, el 18 de juny del 1525, d’on sortí el 22 del corrent, amb destinació a Alacant i fou allotjat al palau del marquès d’Elx i duc d’Arcos, edifici situat a la porta de Ferrissa. La ciutat obsequià l’il·lustre presoner amb regals de vedelles, aus, dolços i fruits del país, i el monarca francès continuà després el seu viatge a la cort, passant per Xàtiva i València».³²⁰ Si aquesta informació recollida d’autors diversos fos fonamentada en documentació perduda o feta perdre insidiosament, ara hauríem d’interpretar que quan el Llibre d’Antiquitats de la Seu de València ens assegurava que les galeres havien marxat de València cap a Dènia, molt probablement hi conduirien Francesc I. Això explicaria la carta que Carles va trametre al marquès de Dènia, per la qual li notificava que, després de la victòria de Pavia, han pres «el rei de França, el príncep de Bearn, senyor de Labrit, i d’altres cavallers principals»,³²¹ i que recull En Sandoval a la seva Història de l’Emperador. És clar que no li diu que li tramet el rei pres. Això seria una badada impròpia de la maquinària censora. Però també és evident que la carta publicada, dins un llibre editat al 1625, ja només podia ser un resum neutre i potinejat del text original. Però, amb tot, és un avís al marquès de Dènia, que el convidava a estar informat i atent de la captura del monarca francès. Si en la ment de Carles I hi havia la voluntat que el seu presoner regi passés per les terres del Senyor de Dènia, tot, de retruc, tindria molt més sentit. I explicaria ensems amb gran claredat que el conduïssin, fins i tot, a Alacant. I, alhora, totes aquestes traces també donarien raó al fet que En Francisco Figueras, un dels homes més erudits en tot el que afectava, a final del segle XIX, Alacant i la seva província, afirmés sense cap rubor i amb total convenciment que el rei francès va ser allotjat «al palau del marquès d’Elx», que era, des del 1520, En Bernardino de Cárdenas y Pacheco.³²² Per dir-ho amb totes les lletres, aquest marquès d’Elx era, a més a més, senyor de Crevillent, Asp, Planes i Patraix,³²³ poblacions totes, llevat de la darrera, situades a l’entorn de la ciutat d’Alacant. Aquest era el seu domini i el seu fortí i, per això mateix, aquest marquès, «davant els atacs dels corsaris barbarescs, féu fortificar diversos llocs costaners al sud del País Valencià, entre els quals Guardamar i, especialment, el castell de Santa Pola (població que fundà dins el seu marquesat d’Elx, el 1527)»,³²⁴ poc després que, segons En Figueras, tingués el rei de França com a ostatge. Doncs bé: tenim la còpia d’una cèdula reial dirigida al marquès d’Elx, del 26 de juliol del 1525, «perquè rebi a l’Alcàsser de Madrid el virrei de Nàpols i el rei de França, “perquè jo he acordat –diu l’Emperador– que el cristianíssim Rei de França sigui traslladat i aposentat en aqueixa fortalesa, i el meu virrei del regne de Nàpols ve per manament meu a manar i proveir el que calgués”».³²⁵ Però, atès que ja he indicat que a les acaballes de juliol l’estol imperial i el monarca captiu passaven per Gandia i Dènia, si el 26 d’aquest mes Carles donava ordre al marquès d’Elx perquè aposentés el rei Francesc i el virrei de Nàpols al castell de «Madrid», és que la ciutat que tapa el nom de «Madrid» havia de ser molt propera a Gandia i Dènia. O Benidorm, de la qual també se n’havia fet agençar el castell després de la captura del rei francès. Per tant, i com que ja sabem que el virrei de Nàpols se’n va anar amb l’armada naval cap a Alacant, ara el palau del marquès d’Elx i l’alcàsser que havia de fer de presó famosa a Francesc I, més que a Madrid, cal situar-los realment a Alacant, on també veurem el virrei Lanoy i el rei de França plegats.

Si la realitat del periple de Francesc al Principat i a València hagués pogut ser realment aquesta –dur, per mar, ben lluny de França el rei dins els dominis catalans–, això ara explicaria que, En Francesillo de Zúñiga, bufó i cronista de l’Emperador, no tan sols no comentés que l’havien dut a València, sinó, fins i tot, que oblidi que havia estat portat a Madrid, car només escriu que el virrei de Nàpols «portà el rei de França per mar i el passà a Barcelona. I per acatament del molt gran Emperador, i per fer servei a aquest rei de França, el reberen amb molt de plaer, que ell no en portava cap, segons escriu el capità Cabanyelles als seus contes».³²⁶ Es tracta d’En Lluís de Cabanyelles i Gallach, governador general de València i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait,³²⁷ que va tenir pres al seu castell de Benissanó el rei de França. Qui millor que ell, doncs, per saber com va viure Francesc I el seu captiveri al regne de València i deixar-ne constància literària. Com que, amb tota seguretat, va ser així, i llavors el seu llibre, un cop l’Estat espanyol va començar a crear el mite del rei de França tancat únicament a Madrid –o, en el menor dels casos, passat directament de Barcelona a Madrid–, era una nosa històrica, no em sobta un pèl, com anota la Diane Pamp, que «no hi ha notícies de cap obra seva escrita»,³²⁸ llevat –és clar– d’aquesta.

Tanmateix, segons En Zúñiga, que, en tant que bufó, seguia la cort dia a dia, i estava al corrent dels fets més propers que s’hi esqueien, el rei de França no va passar mai a Madrid, car si ho hagués fet, ell s’hauria encarregat puntualment d’indicar-ho, com d’anotar, així mateix, d’altres curiositats «burlesques» d’aquesta ciutat. I no ho fa. No ho fa en aquesta Crònica ni tampoc en una altra una mica més detallada i amb un contingut força més històric, intitulada Crónica Escandalosa, però on sí que torna a dir que Francesc «desembarcà a Barcelona».³²⁹ Com tampoc no ho explicita En Diego Ortiz, que tan sols subratlla que el rei Francesc, «portat a Espanya, després dels llargs i difícils tractats, fou posat l’any següent en llibertat».³³⁰ I el que jo extrec d’aquest silenci tan estrany és que, en aquest cas precís, el censor, més que substituir el nom d’una fortalesa valenciana per «Madrid», simplement la va esborrar i no va reubicar, novament, els fets. Però, en aquest episodi de la conducció del rei presoner fins a la seva presó definitiva, tot i no parlar de Madrid, en canvi, sí que esmenta «la reina Germana» i el valencià Lluís Carroç.³³¹ I, a Barcelona, parla del «duc de Cardona» i del «canonge de Vic», ³³² sense donar-nos cap més altra referència geogràfica. Cosa que ens indica que, per més que el text ja vingui farcit de noms de personatges castellans,³³³ a la mentalitat del cronista no hi va haver cap moviment del rei Francesc per les terres d’Espanya. Que és com dir que no es va moure de la Nació Catalana.

Anem veient que ara un autor i suara un altre, comenten que la destinació última de Francesc I no va ser Madrid, sinó o bé Alacant o bé Xàtiva. I a les envistes del que he mostrat fins aquí, és més que versemblant que fos així. Ara, el gran dilema que tinc per resoldre és que, o bé de València i Benissanó, el rei de França passés a Xàtiva, per l’interior, i d’aquí es dirigís a Alacant, o bé que passés amb tota l’armada naval cap a Dènia i d’aquí, també per mar, cap a Alacant i, finalment –i tan sols finalment– el duguessin a Xàtiva, com es llegeix que hi va arribar en els relats de certs cronistes i com seria coherent si acceptem finalment que «Xàtiva» és substituït per «Madrid» a les cròniques i a la documentació. El trajecte és més que important, perquè, si com diu l’Antonio Suárez, «després que el Rei arribà a Benissanó, el virrei Carles de Lanoy passà a la Cort»,³³⁴ això revelaria que allà on hi hagués el virrei, forçosament hi havia d’haver la cort imperial i hi havia d’haver, consegüentment, l’Emperador. I, semblantment, ho confirma En Tomaso Costo, pel qual «el mateix rei Francesc és conduït per En Lanaia a Espanya a l’Emperador».³³⁵ En Suárez ho diu ben clar: «A aquesta ciutat arribà Carles de Lanoy, on se li feu una rebuda solemne i l’Emperador el rebé amb demostració de gran plaer i l’honorà molt».³³⁶ Ara bé, com que En Lanoy ja sabem que va amb l’estol imperial per mar seguint la costa del regne de València, es pot deduir que l’Emperador s’havia de trobar en algun indret del regne, molt possiblement a la costa. De fet, és el mateix Suárez que ens consigna que fos quina fos la ciutat on era l’Emperador, aquest, «en la qual ciutat havia cridat els regnes a Corts».³³⁷ I En De Sayas ho corrobora en afirmar que el Cèsar es trobava «celebrant corts als súbdits d’aquelles Corones».³³⁸ Dada doblement extraordinària que ens permet llegir que, per tal com a Castella, llevat d’excepcions puntuals, des del 1250 «les Corts que havien existit amb independència als dos regnes [de Castella i Lleó] foren comunes per a tots dos»;³³⁹ i per tal com només es convocaven procuradors de disset ciutats, i no pas braços ni molt menys corones o regnes, l’Emperador només podia ser en una ciutat de la Nació Catalana celebrant-hi unes Corts Generals, on sí que s’hi convocaven els regnes. En aquest cas, al regne de València. Podia ser, doncs, aquest final de trajecte, Alacant?

A favor d’aquesta conjectura hi ha un bon gavadal de llibres i documentació diversa que ho certifiquen obertament. És a dir, que exposen amb tots els ets i uts que el rei de França, malgrat tots els silencis, adulteracions i deslocalitzacions de les fonts espanyoles, va ser dut presoner al castell d’Alacant. Així, En Sharon Turner, a la seva crònica sobre Enric VIII, ens explicita que «Francesc fou dut des de Barcelona a Alacant»,³⁴⁰ on arribarien sobre el 9 de juliol, car és en aquesta data que «els tres ambaixadors a Espanya informaren En Wolsey que “el Rei Francès és ara a prop de València en un castell gens segur, i a la vora del mar”»;³⁴¹ informació que, pel context i tot el que ja sabem, ens emmena directament a Alacant, per bé que en aquella data precisa Francesc era a Benissanó. Sembla, doncs, que hi ha hagut alguna mena de confusió en la transcripció dels fets i que s’han tornat a barrejar els castells d’Alacant i Benissanó. Tot amb tot, aquesta dada dels ambaixadors anglesos donant notícia que Francesc és prop de València, en un castell d’una ciutat marítima és també altament significativa. Vol dir que els qui subscriuen la missiva són aquí i han vist el que s’hi esdevé i n’informen el canceller anglès. Doncs bé: quan En Martí de Salinas escriu, al 30 d’abril del 1525, a l’infant Ferran, germà de Carles I, per exposar-li tot el que va succeint a la Cort, i com l’Emperador ha decidit casar-se, li comenta que «vénen ambaixadors d’Anglaterra i tenen pensament que ells compliran la necessitat que els constreny al casament. S[a] M[ajesat] donarà en aquestes corts el millor mitjà que podrà perquè puguin marxar».³⁴² És a dir, que assegura que els ambaixadors han arribat on hi ha la Cúria imperial i on se celebren les Corts. Però, atès que ja hem vist els ambaixadors a València, informant també dels moviments del rei de França, cal deduir tranquillament que les Corts havien de ser necessàriament al regne de València. Raó per la qual En Salinas també objectiva que «després que s’acabin les Corts de Castella, n’ha de tenir unes altres a Aragó».³⁴³ I això serà efectivament així si tenim present que, abans de les Corts de Montsó, del juliol del 1528, les úniques Corts que es van celebrar van ser les de València, que va clausurar Carles abans de passar a Montsó. Perquè, altrament, En Salinas hauria dit que després de les de «Castella» vindrien les de «València», com efectivament ara sabem que es van donar. L’oblit, per tant, de les Corts de València pressuposa intrínsecament que l’ambaixador hi era i que, en el text, han estat substituïdes per les de «Castella». I això no és tot. En una nova missiva datada al 26 de juny, En Salinas torna a escriure a l’infant Ferran que «vingué nova que el rei de França era arribat en aquests regnes i que la causa [que es tractava a la cort sobre temes de Nàpols] se suspengué fins que el virrei arribés a aquesta Cort, el qual s’espera dins de deu dies».³⁴⁴ D’on cal deduir-ne dues coses transcendentals. La primera, que, per tal com el rei francès va arribar a Barcelona i d’aquí va passar a Tarragona, des d’on va ser conduït a València en aquelles dates precises que En Salinas escriu aquestes noves, quan exposa que «el Rei de França ha arribat a aquests regnes», és que ell hi ha de ser i que, en conseqüència, la cort imperial també. I la segona és que si al 26 de juny ens assegura que s’espera l’arribada del virrei de Nàpols a la cort «dins de 10 dies», i sabem pels ambaixadors anglesos que Francesc va arribar a Benissanó pels volts del 9 de juliol, si comptem els deu dies a partir del 26 de juny, ens n’anem al 7 de juliol. I, donat que En Salinas diu que el virrei arribarà «a aquesta Cort», és de còngrua deducció establir que la cort era o bé a València o en algun lloc molt proper. I En Salinas no és un espectador qualsevol, sinó l’ambaixador del germà del Cèsar i suposo que, per això mateix, redacta que «el virrei ha escrit lletres de la seva mà a l’Emperador, les quals jo he vist».³⁴⁵ I que també, exactament per això, pot saber quan arribarà En Lanoy a la cort. Per tant, si l’Estat Major i l’Emperador comptaven que el rei francès arribaria a Catalunya a mitjan juny i que amb ell s’hi havien de produir les esperades negociacions de pau, també hauria estat normal que s’haguessin convocat unes corts a fi de poder tractar tots els punts de la famosa pau. Doncs bé: abans ja he indicat com En Fortea assegurava que les Corts del 1525 es van engegar el primer de juny, cosa que semblaria del tot normal si s’hagués tractat d’unes corts valencianes o convocades a València, on a final de juny hi arribava el rei gal.

Però continuem. El primer cronista hispànic que exposa amb profusió de detalls que el rei de França va ser conduït a Alacant és En Pere Vallès a la seva Història del Marquès de Pescara, del 1558. Segons ell, doncs, «el Rei Francesc, navegant a rem, i amb bonança de vent, vers Espanya, arribà a Barcelona, [on] fou rebut amb aparat reial: i de Barcelona, per la costa, fou portat a Alacant, que és port de València, perquè, escurçant el camí per terra, arribés més prest a l’Emperador».³⁴⁶ Quan En Paulo Giovio relata el mateix fet, quasi amb idèntics mots, i segurament també guiant-se per una mateixa font, el redactat ha bescanviat ja «Alacant» per «Alcántara», amb l’intent conegudíssim d’esborrar-ne la situació exacta de l’arribada. I així, llegim: «Però Francesc, menat a rems i amb vents pacífics a Espanya, fou rebut a Barcelona amb aparat reial, i llavors costejant sorgí a Alcántara, que és port de València, a fi que, escurçant la via per terra, anés a trobar l’Emperador, el qual era aleshores a Toledo».³⁴⁷

Però, tant En Vallès com En Giovio, a més a més, hi afegeixen tot seguit un paràgraf d’un interès excepcional, perquè ens ajuden a emmarcar l’acció de l’arribada i estada del rei Francesc amb total claredat. Ambdós cronistes diuen, si fa no fa, el mateix, per la qual cosa, només abstractaré el que relata En Vallès. Aquest, si bé ens advera que Carles I, «llavors tenia l’estiu a Toledo», com dient que era a Castella on hi havia la Cort, al moment comenta que era, justament, «a Toledo, ciutat la més mediterrània de totes les que hi ha a Espanya».³⁴⁸ Amb la qual asseveració, si podem llegir per sobre del retoc, ara som conscients que l’Emperador era molt a prop d’Alacant, en una altra ciutat, amb la Cort, vers l’interior. Raó per la qual En Gonzalo de Illescas, puntualitzaria uns anys més endavant, que «prengué el Rei [Francesc] port a Alacant, perquè era més a prop de Toledo, on a la saó hi havia la cort de l’Emperador».³⁴⁹ La dada que ens forneix l’Illescas no és certa, puix que si l’Emperador hagués volgut dur Francesc fins a Toledo, l’hi hauria fet portar directament des de Benissanó, com ja suggereixen alguns cronistes. O des de Bunyol, com ho exposa alguna altra font. I no li hauria calgut embarcar-lo fins a Alacant i d’aquí a Toledo, travessant mitja península a peu, perquè de Bunyol a Toledo hi ha gairebé la meitat de quilòmetres que des de València via Alacant. En canvi, si sabem que l’Emperador i la cort eren al regne de València, Xàtiva és molt més a prop d’Alacant que de Toledo i també és a l’interior del país. I Alacant sí que podia ser considerada «la més mediterrània de totes les ciutats d’Espanya». Llavors, sí que tindria sentit que, més que quedar-se a València, al castell del governador Cabanyelles, el conduïssin amb les galeres imperials a Alacant. I, a més a més, Xàtiva és la fortalesa i presó de prínceps per excel·lència que els reis catalans tenien al regne de València.

Segons En Vallès, a Alacant «el Rei Francesc, havent pres mal averany i pèssim senyal, s’hi estigué en gran perill de perdre la vida, perquè, quan els soldats, que havien vingut en guarda de les galeres, demanaren la paga promesa, i posats en armes i amotinats amb les piques contràries anaven tots a cercar En Lanoy; tirat en aquell bullici un gros arcabús, anà la pilota a ferir en una petita columna de marbre de la finestra on el Rei s’estava arrepenjat d’esquena».³⁵⁰ És a dir: que no només En Lanoy va desembarcar a Alacant, sinó que hi va portar el rei presoner, que es va hostatjar en una casa o palau. L’edifici tenia una finestra columnada de marbre que el va salvar d’una arcabussada, disparada per un soldat amotinant contra el virrei, que tenia, per aquells atzars de la vida, Francesc I al costat.³⁵¹ La revolta de la soldadesca l’explica també l’Illescas, tant a l’edició del 1606³⁵² com a la del 1652.³⁵³ I, encara al segle XVIII la recull En Pierre de Bourdielle, pel qual «en el desembarcament del rei [Francesc], que fou a Alacant, prop de València, els soldats que hi havia de l’armament de les galeres que havien conduït el rei […] s’amotinarien a causa de les pagues exigides, i feren una tal sedició, que a Dom Carles de Lanoy li fou tirada una arcabussada, que esclatà a la cambra del Rei, al seu costat, a la finestra».³⁵⁴ El relat de la soldadesca revoltant-se contra el virrei a Alacant i posant en perill la vida del rei Francesc no és anecdòtic i el recullen tants cronistes, que seria fatigós ara i aquí reproduir-los tots. Però em sembla necessari recordar-ho perquè tinguem ben present que Francesc I va ser conduït per mar a Alacant. En Bourdielle exposa que aquí el virrei va haver de fugir a corre-cuita, «per la porta de darrere, de jardí en jardí, de muralla en muralla, de canal en canal, i fugí tant com pogué».³⁵⁵ Llavors, un cop pagats els diners que es devien als soldats, la revolta es va aplacar, també, sobretot, «amb la majestat i la bella gràcia del Rei [francès, que] serví força a l’apaivagament».³⁵⁶ Arran d’un article que jo mateix vaig publicar sobre la presó del rei de França, on exposava que aquest monarca havia estat tancat també a Alacant,³⁵⁷ l’amic i investigador atzenetí Rafel Mompó em comenta que el que exposa En Bourdielle té molt de sentit. Per ell, a Alacant, al costat mateix de la platja de l’Albufera, hi ha un tram de terra conegut com l’Albufereta, que «avui és terra eixuta amb moltes construccions que l’envolten, però temps enrere havia de ser ben diferent. Allà hi havia l’Horta d’Alacant i encara avui és tota plena de torres (se les coneix així), que no són altra cosa que cases senyorials». I continua: «Era una zona força ben irrigada des d’antic i –el que és més important– recentment s’ha descobert tot un sistema hidràulic d’època romana, si més no. Cobra sentit aleshores aquest comentari que transcrius al teu treball de la crònica de Pierre de Bourdielle: “Per la porta de darrere, de jardí en jardí, de muralla en muralla, de canal en canal, i fugí tant com pogué”. Efectivament, tota aquella zona havia d’estar murada, en-jardinada/hortada i ben canalitzada. I avui esborrada».³⁵⁸

Com podem observar, tot passa a Alacant. Ni rastre de Castella ni de Toledo –la més mediterrània de totes les ciutats d’Espanya– ni, per descomptat, cap traça de Madrid. Ara bé: com que l’evidència de l’estada del rei Francesc a Alacant desmuntava tota la invenció de la seva presó a Madrid, En Francisco de Aleson assevera que la vida de Francesc I va córrer gran risc no pas a Alacant, sinó «a Tortosa, on estigueren a punt de matar-lo els Soldats Espanyols de la seva Guarda, per venjar-se d’En Lanoy que no volia pagar-los mai».³⁵⁹

Amb tot, si descomptem aquesta diguem-ne petita irregularitat, però que alhora indica que, d’alguna o altra manera, el rei pres va passar per Tortosa, la reincidència a l’hora d’explicar el mateix fet per part d’autors diversos, en èpoques diferents, em fa suposar que som davant d’una certesa històrica: que el rei de França va ser conduït per mar a Alacant amb l’armada d’En Lanoy i que aquí es va deslliurar de la mort per molt poc, en tocar una arcabussada, llançada contra el virrei per la revoltada soldadesca, al costat de la finestra on es trobava el monarca. El fet que Francesc I ajudés a calmar els ànims dels soldats amotinats ens indica que tornem a ser davant de detalls històrics coneguts públicament i públicament valorats. Llavors, s’imposa cada vegada més una veritat innegable: si l’estol imperial era a Alacant, és que Francesc I també. Ho hem anat veient per mitjà de tota mena de cronistes. En Pardo Molero també creia que, després de desembarcar el rei gal, «l’armada romangué a la costa valenciana fins a primers d’agost, primer a València i després a Alacant».³⁶⁰ I ara, finalment i excepcionalment, disposem també d’un document inèdit exhumat per ell mateix. En ressenyar-lo, exposa que, «segons la provisió del 26 de juliol [del 1525] signada pel vicecanceller i dirigida al governador d’Oriola, “la sobredita Cesària Majestat ha manat, pel que pertoca al seu reial servei i bé del seu exèrcit reial, que la companyia d’En Nofre de Mont vagi a Llombardia en les galeres que són a Alacant”».³⁶¹

Tot plegat donaria ara molt de sentit al fet que, acceptada l’estada del rei de França al regne de València, però no podent-ne esborrar del tot les traces que ho palesaven, la Corona espanyola intentés minimitzar-la al màxim, i les cròniques oficials i supervisades pels censors tan sols s’inventessin l’últim tram de la seva peregrinació com a presoner, justament el que anava de Benissanó a Madrid. O tal com assenyalava En Sarthou, en adonar-se que el monarca francès va ser empresonat alhora –segons la informació que va recollir– a Xàtiva i a Benissanó: «El rei francès s’estigué al castell de Benissanó i no al de Xàtiva, no perquè fos més segur i important, sinó perquè era el camí més recte cap a Madrid».³⁶² Efectivament: si se’n preserva aquest fragment, ultra ser el camí més recte, és perquè, volent ubicar l’Emperador a Madrid, aquest era, des de València, el darrer tram del viatge. I, com a tal, si volien donar un mínim de versemblança als relats, no el podien suprimir. Si calia, fins i tot, se’l farà anar també d’Alacant directament a Madrid, «i allotjat al castell»,³⁶³ com remarca En Nathaniel Wraxall. Però sense obviar Alacant, que, finalment, ja forma part del discurs històric.

La presència del rei de França a Alacant, documentada i narrada per tanta diversitat d’autors és ara un fet capital i irrecusable. Ja hem vist que s’ha volgut esborrar tant com s’ha pogut i que, fins i tot, s’ha permutat el nom de la ciutat d’Alacant per la d’«Alcántara», que tot i que s’hi assembla força, no només no és la mateixa, sinó que ja es troba, curiosament, a Castella. Amb tot, queda absolutament palès que abans de passar el rei gal a «Madrid» –en el cas que hi arribés realment a passar–, es va estar uns dies, que no he pogut determinar, a Alacant. Llavors, amb això en ment, i tenint ara també en consideració un paràgraf d’En Dormer que ens relata que Francesc, després de venir «a Alcalá, [on] fou molt festejat, arribà a Madrid»,³⁶⁴ podem rellevar com també «Alcalá» ara substitueix «Alacant» als llibres i documents supervisats i reescrits. I la mateixa enganyifa trobem al llibre d’En Francisco Ruiz de Vergara Vida del Illustrissimo Señor Don Diego de Anaya Maldonado, car se’ns hi narra que En Juan Rodríguez de Fonseca «es trobava a Alcalá [quan] a l’any de 1525 […] passà per aquella vila el rei de França Francesc de Valois, que havia estat pres pels capitans del senyor Emperador Carles Cinquè».³⁶⁵ Efectivament: Alacant és una de les grans víctimes de la censura espanyola d’aquells segles i la seva història ha estat esborrada sense cap mena d’escrúpol ni pietat, tot ressituant-la arreu de la geografia castellana. En Pep Mayolas ho ha detectat amb el seu ull clínic i la seva sagacitat habituals i, així, després d’estudiar a fons els moviments dels Reis Catòlics al darrer terç del segle XV i primers anys del XVI, i adonar-se de certes anomalies cronològiques en dues missives referents a les ciutats d’Almansa i Almazán, que els monarques signen tan sols amb un únic dia de marge, ha observat que «és físicament impossible que la cort fos un dia a Almansa i l’endemà a Almazán. Per tant, es fa evident que almenys una de les cartes ha patit un procés de reescripturació».³⁶⁶ Segons ell, doncs, «els estranyíssims viatges entre Almazán i Almansa només reben una explicació satisfactòria si comptem que el monarca no es va moure d’Alacant»³⁶⁷ i que som davant de còpies reubicades i castellanitzades insidiosament. I ha acabat denunciant que «Arévalo i Alcalá […], juntament amb Almazán i després Aranda són els grans substituts documentals d’Alacant»,³⁶⁸ ciutats a les quals s’hi ha reubicat tota la gloriosa història d’aquesta emèrita vila.

En resolució: si tota l’estada del rei de França va ser a la Nació catalana, i majorment, al tram final, a València, Alacant i Xàtiva; si la major part dels cronistes hispans fan que sigui conduït a Madrid com a destinació última, però, en d’altres, el darrer castell on se’l condueix és Alacant o, fins i tot, Xàtiva; i, encara, en algunes cròniques se’l du d’Alacant a Madrid, i, en d’altres, no s’esmenta mai Madrid, podem deduir, llegit el que hem llegit amb prou força documental, que Francesc I va ser portat, per Barcelona i València, a Alacant i d’aquí al castell de Xàtiva, com a residència postrema, perquè era aquí, a més, on els reis catalans hi feien tancar els presoners d’estat. I també podem concloure, conformement, que, mentre el gran estol que va conduir Francesc I va romandre al port d’Alacant «fins a primers d’agost»,³⁶⁹ la cort imperial s’havia de trobar entre Alacant i Xàtiva, ara a Alacant, ara pels seus immediats encontorns, ara en diversos indrets en direcció a Xàtiva, suara a Xàtiva, on van conduir-hi finalment el rei gal.

Per ajustar-ho encara una mica més i tancar per ara el tema, tenim una carta d’En Carles de Lanoy a l’Emperador, datada el 5 d’agost del 1525 a «Santorias», per la qual li exposa que ha arribat aquí «després d’haver presentat al rei de França la vostra lletra».³⁷⁰ O sigui, que, si el rei Francesc era tancat a Alacant i En Lanoy li ha dut una carta de l’Emperador, aquest sembla que tornaria cap a la cort imperial amb les noves que el rei franc li devia haver comentat, perquè també li escriu que «el dit d’Embrun i Bryon vénen cap a vós per a la conclusió de la treva i per donar-vos resposta sobre l’afer de Borgonya»,³⁷¹ que era un tema clau de les capitulacions de pau entre Carles i Francesc. És a dir, que hi ha un moviment d’ambaixadors i diplomàtics entre Alacant i la cort, entre els quals s’hi compta el mateix virrei Lanoy. Però, la cort i l’Emperador, atès que Alacant és a ran de mar, s’han de trobar, com ja he dit i redit, cap a l’interior i més endins d’aquesta ciutat fantasma de «Santorias», que o bé és un error involuntari de transcripció del nom que devia constar a la carta original o bé una tergiversació conscient. Sigui com fos, no hi ha cap ciutat que es digui així prop d’Alacant. Com tampoc no existeix «Jan de Lotera», on En Lanoy diu que el rei Francesc «hi demorarà dilluns»,³⁷² és a dir el 7 d’agost, perquè el 6 –o sigui l’endemà del dia que escriu– ha d’arribar precisament a «Santorias».³⁷³ En Le Glay, confós per aquesta toponímia inversemblant, escriu que «jo no trobo ni Santorias ni Jan de Lotera a les cartes que he consultat; però són situades indubitablement entre València, d’on el rei ha sortit, i Guadalajara»,³⁷⁴ on ell creu que Francesc serà conduït. Però nosaltres ja hem vist que el rei presoner no va ser portat a Guadalajara sinó a Alacant. I després que les galeres salpessin cap a Itàlia aquells primers dies d’agost, és més que factible que Francesc s’encaminés a la cort. De fet, En Lanoy i els ambaixadors francesos hi anaven també. I sabem per múltiples fonts que el rei gal hi acabarà arribant. Doncs bé: a manca d’una altra possibilitat interpretativa, jo crec que «Jan de Lotera», podria ser «Sant Joan de Lacant», que és la forma arcaica d’Alacant³⁷⁵ –car entre Alacant i Sant Joan amb prou feines hi ha 10 km de distància–, i «Santorias» podria ser perfectament, en direcció a la cort, i per la semblança fonètica, «Cocentaina». Perquè, de Cocentaina a Xàtiva tampoc no hi ha ni una jornada de camí. I perquè, més endavant, el comte de Cocentaina serà a Barcelona en el seguici imperial que acompanyarà l’Emperador a Itàlia.³⁷⁶ Però sobretot perquè tenim un gravat d’En Jan Cornelisz d’aquesta ciutat, datat al 1534,³⁷⁷ considerat «el primer dibuix de l’alcásser»,³⁷⁸ que s’ha fet passar per la vila i castell de Madrid, car hi ha una petita llegenda que especifica que es tracta de «Le Chasteau de Madril»³⁷⁹.

Ho exposa amb tot detall En Joanjo Albinyana, que ha pogut evidenciar l’argúcia del muntatge i ensems identificar que aquest «Château de Madril» és el dels comtes de Cocentaina. En enviar-li jo el gravat per si el podia identificar amb alguna ciutat valenciana, escriu: «Tan bon punt el vaig veure, no vaig tenir cap dubte que es tractava del Palau de Cocentaina. La gran semblança de les seues torres és el primer que crida l’atenció», car són quasi idèntiques a les torres del palau valencià. A més a més, «si analitzem la ubicació del Château de Madril, veiem que de cap manera pot tractar-se de Madrid, per les muntanyes de darrere, que no existeixen a la capital castellana. En canvi, si es tractés de Cocentaina, tindríem, a la part de darrere, la Serra de Mariola».³⁸⁰ L’Albinyana, a més a més, detecta que tant el palau del gravat com el de Cocentaina tenen tres torres quadrades i per explicar-ho fa referència a una conversa mantinguda amb Elisa Doménech, tècnica de Patrimoni Cultural i Museus de l’Ajuntament de Cocentaina, que li comenta: «El Palau de Cocentaina disposa de “tres torres” perquè quan el comte el va construir pertanyia a la classe nobiliària i el rei no donava permís a la construcció d’una quarta torre a ningú que no pertanyés a la classe aristocràtica».³⁸¹ Per acabar, l’Albinyana es fixa en uns edificis significatius que hi ha al darrere del château madrileny, que no existeixen tampoc a l’esquena del relleu físic de Madrid, però que, «en canvi, al darrere del Palau de Cocentaina tenim el convent de Sant Francesc, que podria identificar-se en el dibuix».³⁸² Per totes les quals semblances, conclou que «ens inclinem a identificar el Château de Madrid com el Palau de Cocentaina, amb la qual cosa, pel fet d’haver estat pintat pel pintor de cambra de Carles I, a més a més, podríem estar parlant de la possibilitat de la presència de Carles I en el Palau Comtal al voltant de 1534».³⁸³

I, llavors, és clar: si Madrid substitueix Cocentaina precisament al mateix temps que Madrid acollia la cort, les Corts i l’Emperador vers al 1534, jo crec que també la podria substituir una mica abans, durant la presó del rei de França i les negociacions diplomàtiques internacionals que durien al tractat de pau definitiu a l’any 1526. I d’això també en puc inferir que els fets de què parlem –o una part molt concreta– també es podien haver esdevingut a Cocentaina. D’aquí el canvi d’una ciutat per l’altra. D’un país per l’altre. Ja sé que si Francesc anava d’Alacant a Cocentaina passant per Sant Joan, no podia anar de Cocentaina a Sant Joan, llevat que, sabent que l’Emperador hi era a prop, ell s’hi hagués aproximat per saludar-se mútuament i ara tornés a Alacant, on esperaria noves ordres. A l’aguait de nova documentació que m’ho permeti aclarir, de moment només puc aventurar el que deixo dit fins aquí: que Francesc I es va moure entre Alacant, Sant Joan d’Alacant i Xàtiva i, en algun moment, com es dedueix d’aquesta última carta d’En Lanoy, amb el suport del gravat d’En Cornelisz, devia passar per Cocentaina.

290Cf. WILLIAM BRADFORD, Correspondence of the Emperor Charles V and His Ambassadors at the Courts of England and France; Richard Bently, Londres, 1850, p. 125-126.

291Ídem, p. 126.

292Ídem, p. 129.

293Ídem, p. 129, nota.

294M. FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 146.

295Cf. JÚLIA BENAVENT i JOAN IBORRA, La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561); Documentos Inéditos de Carlos V, núm. 3, Publicacions de la Universitat de València, València, 2016, p. 94-95, nota 42.

296MONSIEUR [ANTOINE] VARILLAS, Histoire de François Premier; Claude Barbin, París, M.DC.LXXXV, Tom Primer, p. 444.

297Ídem, p. 445.

298J. F. PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; ob. cit., p. 183.

299PEDRO GÓMEZ DE LA SERNA, JUAN MANUEL MONTALBÁN i MANUEL COLMEIRO, «Sobre si la Torre de los Lujanes sirvió de prisión a Francisco I»; Boletín de la Real Academia de la Historia, I (1877), p. 122.

300Ídem.

301«Epistolario de Pedro Mártir de Anglería»; estudi i traducció de José López de Toro, vol. III, Documentos Inéditos para la Historia de España, XI (1956), epístola 505, p. 78.

302Cf. ROBERTO RIDOLFI, The Life of Francesco Guicciardini; Routledge and Kegan Pol, Londres, 1967, p. 275 i 330.

303FRANCESCO GUICCIARDINI, Della Istoria d’Italia; a casa de Michele Kluch, Friburg, MDCCLXXVI, llibre XX, Tom Quart, p. 42-43.

304Ídem, p. 43.

305Ídem.

306Cf. P. SERRA i POSTIUS, Lo perquè de Barcelona y Memòrias de sas Antiguedats; ob. cit., p. 60, nota 217.

307ALFONSO ULLOA, Vita dell’Invittissimo, e Sacratissimo Imperator Carlo V; Heredi di Vicenzo Valgrisi, Venècia, M D LXXIII, foli 100 [recte].

308JUAN LUIS VIVES, Epistolario; edició de José Jiménez Delgado, Biblioteca de la Literatura y el Pensamiento Hispánicos-37, Editora Nacional, Madrid, 1978, lletra 99, p. 407.

309Ídem, p. 408.

310HELENA RAUSELL GUILLOT, Letras y fe. Erasmo en la Valencia del Renacimiento; Estudios Universitarios-86, Institució Alfons el Magnànim – Diputació de València, València, 2001, p. 49.

311PEP MAYOLAS, Erasme i la construcció catalana d’Espanya; Col·lecció Descoberta-58, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2014, p. 93, nota 153.

312PANDOLFO COLLENUCCIO i MAMBRIN ROSEO, Dell Compendio dell’Istoria del Regno di Napoli; Barezzo Barezzi, Venècia, MDXCI, Primera Part, foli 27 [recte].

313P. MAYOLAS, ob. cit., p. 93, nota 153.

314C. FERNÁNDEZ DURO, ob. cit., p. 174.

315J. F. PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterraneo; ob. cit., p. 181.

316THOMAS HENRY DYER, Modern Europe. From the Fall of Constantinople to the Establishment of the German Empire. A.D. 1453-1871; George Bell and Sons, 2a edició revisada i continuada, Londres, 1877, vol. I, p. 463.

317M. CAPEFIGUE, François Ier et la Renaisance. 1516-1547; Librairie d’Amyot, Éditeur; París, 1845, Tom Terecer, p. 30-31.

318Ídem, p. 31.

319ÉMILE GABORIAU, Les Cotillons Célèbres; E. Dentu, Éditeur; segona edició, París, MDCCCLXI, p. 105.

320FRANCISCO FIGUERAS PACHECO, Provincia de Alicante, dins Geografía General del Reino de Valencia; dirigida per F. Carreras y Candi, Establecimiento Editorial de Alberto Martín, Barcelona, s/d, p. 481.

321P. DE SANDOVAL, ob. cit. (Pamplona, 1614), foli 652.

322ARMAND DE FLUVIÀ, «Elx, marquesat d’»; Gran Enciclopèdia Catalana; Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1974, vol. 6, p. 554.

323Cf. TERESA LLORET, «Cárdenas y Pacheco, Bernardino de», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 4 (1973), p. 389.

324Ídem.

325P. GÓMEZ DE LA SERNA, J. M. MONTALBÁN i M. COLMEIRO, ob. cit., p. 121.

326FRANCESILLO DE ZÚÑIGA, Crónica burlesca del Emperador Carlos V; edició, introducció i notes de Diane Pamp de Avalle-Arce, Editorial Crítica, S.A.; Barcelona, 1981, p. 128.

327Cf. EULÀLIA DURAN, Les Germanies als Països Catalans; Documents de Cultura-17, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1982, p. 150, nota 11.

328DIANE PAMP DE AVALLE-ARCE, «Notas» a la Crónica burlesca del Emperador Carlos V; ob. cit., p. 219, nota 396.

329FRANCESILLO DE ZÚÑIGA, Crónica Escandalosa y Epistolario Festivo; revisió i anotacions de Pilar Guibelalde, Editorial Iberia, S.A.; Barcelona, 1969, p. 86.

330DIEGO ORTIZ DE ZÚÑIGA, Anales Eclesiásticos y Seculares de la Muy Noble y Muy Leal Ciudad de Sevilla, Metrópoli de la Andaluzia; Imprenta Real, Madrid, 1796, Tom III, p. 339.

331Cf. F. DE ZÚÑIGA, Crónica burlesca del Emperador Carlos V; ob. cit., p. 129.

332Ídem.

333Ídem, p. 129-130.

334ANTONIO SUAREZ DE ALARCON, Comentarios de los Hechos del señor Alarcon, Marques de la Valle Siciliana, y de Renda; y de las guerras en que se hallò por espacio de cinquenta y ocho años; Diego Diaz de la Carrera, Impressor del Reyno; Madrid, M.DC.XLV, foli 301.

335TOMASO COSTO, La Apologia Istorica del Regno di Napoli; Stamparia di Gio. Domenico Roncagliolo, Nàpols, MDCXIII, foli 123.

336A. SUAREZ DE ALARCON, ob. cit., foli 301.

337Ídem.

338F. D. DE SAYAS RABANERA Y ORTUBIA, ob. cit., p. 788.

339WLADIMIRO PISKORSKI, Las Cortes de Castilla en el período de tránsito de la Edad Media a la Moderna. 1188-1520; traducció de C. Sánchez-Albornoz, Universidad de Barcelona – Facultad de Derecho, Barcelona, 1930, p. 14.

340SHARON TURNER, The History of the Reign of Henry the Eight: Comprising the Political History of the Commencement of the English Reformation; printed for Longman, Rees, Orme, Brown and Green, tercera edició, Londres, 1828, vol. I, p. 449.

341Ídem, p. 450, nota 94.

342Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 109, p. 275.

343Ídem.

344Ídem, lletra 115, p. 285.

345Ídem, lletra 98, p. 257.

346MAESTRO [PEDRO] VALLES, Historia del Fortissimo, y Prudentissimo Capitan Don Hernando de Avalos, Marques de Pescara; Anvers, a casa de Iuan Steelsio, M.D.LVIII, foli 185 [vers].

347PAULO GIOVIO, Delle Istorie del suo Tempo; Segno della Concordia, Venècia, MDCVIII, folis 91 [vers] – 92 [recte].

348M. [P.] VALLES, ob. cit., foli 185 [vers].

349GONZALO DE ILLESCAS, Segunda Parte de la Historia Pontifical y Catolica; Iayme Cendrat, Barcelona, 1606, foli 215 [vers].

350M. [P.] VALLES, ob. cit., folis 185 [vers] – 186 [recte].

351Cf. M. [JEAN] REY, Histoire de la Captivité de François Ier; Chez Techener, Libraire; París, 1837, p. 110.

352Vg. G. DE ILLESCAS, ob. cit., foli 215 [vers].

353Vg. GONZALO DE ILLESCAS, Segunda Parte de la Historia Pontifical y Catolica; Melchor Sanchez, Madrid, 1652, folis 433-434.

354Memoires de Messire Pierre de Bourdeille, Seigneur de Brantome, contenans Les Vies des Hommes Illustres et Grands Capitaines Estrangers de son temps; Jean Sambix le jeune, Leiden, M.DCCXXII, Tom Primer, p. 190-191.

355Ídem, p. 191.

356Ídem.

357JORDI BILBENY, «La batalla de Pavia i la presó del rei de França», web de l’Institut Nova Història, 19 d’octubre del 2018, https://www.inh.cat/articles/La-batalla-de-Pavia-i-la-preso-del-rei-de-Franca

358RAFEL MOMPÓ, email personal datat el 20 d’octubre del 2018.

359FRANCISCO DE ALESON, Annales del Reyno de Navarra; Imprenta de Pascual Ibañez, Pamplona, MDCC.LXVI, tom V, p. 441.

360J. F. PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; ob. cit., p. 183.

361Ídem, p. 183, nota 88.

362C. SARTHOU CARRERES, ob. cit., p. 220, nota 2.

363NATHANIEL WRAXALL, JUNIOR, Memoirs of the Kings of France of the Race of Valois; Edward and Charles Dilly, Londres, M.DCC.LXX.VII, vol. I, p. 229.

364D. I. DORMER, ob. cit., foli 174.

365FRANCISCO RUIZ DE VERGARA Y ALAVA, Vida del Illustrissimo Señor Don Diego de Anaya Maldonado, Arzobispo de Sevilla, Fundador del Colegio Viejo de S. Bartolomé, y noticia de sus Varones Excelentes; Pedro de Villafranca, Madrid, 1661, p. 183-184.

366Vg. PEP MAYOLAS, Censura i postveritat al segle XVI català. Seqüències de prova i error a l’obrador de la història; Col·lecció Descoberta-65, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2017, p. 107.

367P. MAYOLAS, Erasme i la construcció catalana d’Espanya; ob. cit., p. 211.

368PEP MAYOLAS, Erasme i l’Imperi Català de Carles I; Col·lecció Descoberta-68, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2019, p. 158.

369J. F. PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; ob. cit., p. 183.

370Cf. M. [A. J.] LE GLAY, ob. cit., doc. CLXIX, p. 611.

371Ídem.

372Ídem, p. 612.

373Ídem.

374Ídem, p. 612, nota 2.

375Cf. PEDRO IBARRA Y RUIZ, Historia de Elche; Establecimiento Tipográfico de Vicente Botella, Alacant, 1895, p. 19.

376Cf. I. A. DE VERA Y ZUÑIGA, ob. cit., p. 181.

377Cf. BEGOÑA ALONSO RUIZ, «El alcázar de Madrid. Del castillo Trastámara al palacio de los Austrias (Ss. XV-1543)»; Archivo Español de Arte, vol. LXXXVII, núm. 348, octubre-desembre 2014, p. 346.

378MIGUEL ÁNGEL FERREIRO, «Historia del Alcázar de Madrid», web El Reto Historico, 20 de novembre del 2108; https://elretohistorico.com/historia-real-alcazar-de-madrid/

379Cf. B. ALONSO RUIZ, ob. cit., p. 346.

380JOAN JOSEP ALBINYANA, «El Chasteau de Madril o el Palau de Cocentaina»; web de l’Institut Nova Història, 27 de juliol del 2019, https://www.inh.cat/articles/-Le-Chasteau-de-Madril-o-el-Palau-de-Cocentaina

381Ídem.

382Ídem.

383Ídem.